Jo Jedi (IX)

Anterior

9

En menys d'una setmana, tots els candidats a Jedi havien arribat a l'acadèmia, omplint el Gran Temple amb la vida, el color i els riures que sospitava que no s'havien conegut allà des de la celebració que va seguir a la destrucció de l'Estrella de la Mort. No obstant això, aquella celebració va haver d'estar matisada per la tristesa de la pèrdua de tants companys, mentre que nosaltres miràvem cap al futur i això ens feia molt més feliços.

El Mestre Skywalker ens va permetre a cadascun aproximar-nos al nostre entrenament de manera individual. Encara que hi havia exercicis en grup i sessions d'ensenyament organitzades, tots teníem força permissivitat per fer el que volíem. Jo trobava a faltar la relació de companyonia que havia establert amb altres reclutes en l'Acadèmia de SegCor; però tots sabíem que érem pioners i érem vitals per al futur de la Nova República. Això ens proporcionava una gran quantitat de pressió perquè tinguéssim èxit i un programa d'entrenament més dur podria fàcilment haver acabat tornant-nos els uns contra els altres.

De totes maneres, una mica d'això va ocórrer de manera natural. Jo em vaig prendre al peu de la lletra el suggeriment d’en Luke que volia que cadascun de nosaltres ens sentíssim còmodes amb nosaltres mateixos i amb els nostres esforços, així que m'aixecava a l'alba i anava a córrer per les senderes de la selva. Aixecant-me tan d’hora vaig tenir l'oportunitat de veure el que vaig batejar com a tempestes Prismàtiques. Quan la lluna viatjava per darrere del gegant gasós i passava algun temps a la seva ombra, les nits es tornaven molt fredes. Cristalls d'aigua es formaven en l'atmosfera superior i quan la lluna sortia de darrere del gegant gasós, la llum del sol es desglossava a causa dels milions de prismes. La llum dansava i centellejava a través de l'atmosfera, fracturant-se en llums multicolors. La primera vegada que ho vaig veure vaig pensar que una flota havia aparegut en òrbita i havia començat a lluitar amb una altra flota. Ràpidament vaig veure que no hi havia res de què preocupar-se, i vaig aprendre a anticipar l'efecte amb expectació.

Vaig compartir el meu descobriment amb els altres, per descomptat, i alguns d'ells van sortir arrossegant-se de les seves lliteres calentets per veure les brillants exhibicions de les tempestes. Ells van romandre dempeus mirant al cel mentre jo feia exercicis d'estiraments i em preparava per a la meva carrera. Quan vaig arrencar a córrer i em vaig tornar per dir-los adéu amb la mà, em vaig adonar que un d'ells estava més interessat a mirar-me a mi que a la tempesta.

Gantoris.

Jo sabia que els conflictes personals serien inevitables, però amb la nostra unitat de propòsit esperava que fossin trivials. Un home alt, de cara ampla, que portava el seu llarg pèl negre recollit en una trena, Gantoris havia estat una cosa així com el cap de la seva comunitat. Les seves habilitats amb la Força havien ajudat a la seva gent a sobreviure i ell tenia tots els trets d'un líder. Es movia com un, i tenia un saludable ego. No estava acostumat a ser inferior a ningú en res, i crec que va decidir que jo feia tot l'entrenament extra per guanyar-me el favor del Mestre Skywalker.

En realitat, estava fent entrenament físic extra només perquè era testarrut. Havia decidit abans d'arribar a l'acadèmia que necessitava posar-me en forma per fer-ho bé i, si no continuava fent-ho, hauria d'admetre que havia estat en un error. Gantoris no era l'única persona present amb un saludable ego, i el meu no estava disposat a rebre cap revés, incloent el fet d'admetre que hi havia estat equivocat.

Vaig fer tot el que vaig poder per ignorar la dura mirada que Gantoris em va llançar i vaig intentar simplement gaudir de la carrera. La selva i la humitat m'ho van posar molt difícil. A pesar que els petits ramats de runyips transitaven per aquells camins prou sovint com per deixar multitud de trepitjades, la vegetació local semblava determinada a reclamar les senderes. Si no eren les nuoses arrels d'un arbre les que em feien ensopegar, les arrels llenyoses i esquelètiques de les orquídies nebulosa m'esgarrapaven la cara. Les orquídies atrapaven els ulls en un altre sentit... mai havia vist flors que tinguessin tals girs de color. Part de mi es preguntava quins altres patrons descobriria en les seves flors algú com Ooryl, que podia veure en l'espectre ultraviolat.

La humitat era el que més m'obstaculitzava, la meva roba es va xopar de suor abans del primer quilòmetre i mig. La meva carrera em va portar més enllà del Temple del Cúmul de la Fulla Blava. Amb tal nom esperaries que estigués envoltat pels arbustos de fulles blaves que tendien a usurpar la majoria dels altres clars, però això no era així. El nom venia del disseny amb forma de fulles tallat en la superfície i al voltant de les portes d'aquest petit temple. Encara no havia estat dins, però el Mestre Skywalker havia esmentat que contenia un cristall blau que bategava amb poder. Va dir que no tenia ni idea del seu origen o propòsit, deixant-me amb un misteri que resoldre en el meu temps lliure... si és que alguna vegada el tindríem.

El major perill de córrer a través del bosc venia d'algunes de les criatures que vivien allà. Ficar-me en un eixam d'escarabats-piranya acabaria amb la meva carrera com a Jedi bastant ràpid. Les bestioles blaves podien arrencar la carn dels ossos en menys temps del que els portaria a uns jawes desmantellar un aerolliscador. Afortunadament, els escarabats tendien a moure's a través dels límits superiors de la selva, i la majoria de les criatures s'apartaven del seu camí amb un cor a tot volum de brams, crits i altres sons d'advertiment útils.

Els woolamanders, amb el seu pelatge blau i daurat, es movien en grups a través de la selva i semblaven trobar gran delit a llançar als vianants fulles, pals, fruita o qualsevol cosa que estigués fàcilment a l'abast de les seves urpes, com les ocasionals paparres arbòries. Vaig saber bastant aviat que no m'agradaven els woolamanders, i em vaig trobar animant en silenci als stintarils que aguaitaven en els arbres com un exèrcit en una missió de cerca i destrucció. Aquests rosegadors tenien suficients dents i unes mandíbules prou poderoses com per arrencar bones bocades dels woolamanders més grans. Encara que no desitjaria que una host d’stintarils es colés en el Gran Temple, m'alegrava de veure'ls llançar-se en esbarts en la direcció de qualsevol grup de woolamanders que decidís turmentar-me.

El que més gaudia de les carreres era que em donava una cosa a fer que era distintivament meu i per a mi. Sonava egoista, però Luke havia començat a emfatitzar que cadascun de nosaltres descobriria que teníem talents en certes àrees de la Força... talents que ningú més podria compartir, de fet. El seu descobriment seria només una petita part del nostre autodescobriment i creixement com a Jedi. Les carreres em donaven una cosa que unia la meva vida passada amb la meva nova vida, i també em proporcionaven una oportunitat per pensar en el que estava aprenent i en cap a on volia dirigir els meus esforços en el futur.

Córrer era positiu per a mi, no importava el que Gantoris o qualsevol altre pensessin dels meus esforços.

Kam i jo havíem traçat un pla per ensenyar alguns coneixements bàsics de tècniques de combat als altres reclutes, i el Mestre Skywalker va aprovar els nostres plans amb unes lleugeres modificacions. Guiàvem als altres a través dels procediments estàndard, portant-los a través de simulacres lents, després treballant més i més ràpid fins que els seus reflexos es van afinar i les seves respostes als atacs van ser automàtiques. En tot aquest procés Luke va introduir la Força, demanant-nos que sentíssim als nostres oponents a través de la Força i paréssim esment al que estava ocorrent.

En els entrenaments jo tenia molts problemes per fer el que ens demanava. Recordo que m'enfrontava amb Tionne, la prima dona de pèl platejat que era més una estudiosa i cantant que el que mai seria guerrera. No obstant això, el seu entusiasme per convertir-se en Jedi, i el seu riure sempre ràpid, la feien una bona estudiant i una millor companya. Va venir cap a mi, amb les seves mans aixecades com si pretengués derrocar-me amb un cop alt. Vaig sentir la seva aproximació i vaig poder sentir els subtils canvis en el seu equilibri mentre s'acostava, però el que sentia tenia poca importància per a mi, ja que era molt fàcil tornar-me en la direcció del seu atac i utilitzar el seu impuls per llançar-la per sobre del meu maluc.

Que era exactament el que ella i jo sabíem que ocorreria en l'instant en què l'exercici va començar.

Quan Kam va començar a impartir lliçons sobre lluita amb el sabre làser, sentir al meu oponent es va tornar més important. La meva habilitat en aquesta àrea va començar a créixer, però no confiava prou en ella com per lliurar-me completament. Encara que entrenàvem amb espases de pràctiques embuatades de fusta, jo tractava cada tall o ganivetada com si les hagués provocat un autèntic sabre de llum. Molt a la defensiva, em basava en els moviments bàsics que Kam ensenyava i vaig descobrir que em resultaven útils prop del noranta per cent de les vegades.

En l'altre deu per cent, Gantoris m'infligia alguns blaus bastant lletjos.

Per res es podia culpar a la instrucció de Kam d'això, ja que ens va ensenyar molt bé els tres anells de defensa. L'anell exterior consistia en quatre posicions de guàrdia: a dalt a la dreta, a dalt a l'esquerra, a baix a la dreta i a baix a l'esquerra. L'empunyadura del sabre làser acabaria lluny del cos, amb la punta baixant cap al mig per interceptar els grans escombratges, que són molt poderosos però que també és més difícil que t'aconsegueixin colpejar.

L'anell mitjà també tenia quatre posicions de guàrdia: a dalt, a baix esquerra i dreta. Mentre que en l'anell exterior la fulla tendia a ser sostinguda en diagonal, en l'anell mitjà a dalt i a baix eren paral·lels al terra a l'altura del cap i els genolls, mentre que l'esquerra i dreta eren perpendiculars a ell. La idea de l'anell mitjà era interceptar cops ràpids i detenir-los abans que poguessin tocar el cos. Luke també va apuntar que l'anell mitjà era efectiu per interceptar els trets de blàster.

L'anell interior es basava a parar en lloc de bloquejar i era a prova contra els atacs ràpids. Per a aquesta tercera línia de defensa, el sabre làser es mantenia a prop, amb l'empunyadura cobrint el melic. En col·locar en angle la punta de l'espasa i recollir els atacs en el terç inferior de la fulla, els atacs es podien apartar i una rèplica al pit o a l'estómac de l'oponent es convertia en una possibilitat molt real. L'anell interior era l'última línia de defensa, perillós defensar-te des d'ella i perillós atacar des d'ella.

Aquella tarda vaig haver d'enfrontar-me a Gantoris en un duel bàsic d'entrenament. A causa que ell era més alt que jo, tenia cert avantatge en poder i abast. La meva única salvació seria la rapidesa i els anys que havia passat tenint batalles dures i sense regles com a oficial de SegCor. També ajudava que, a causa de la meva experiència en SegCor, sabés que podia guanyar a algú tan gran com ell, mentre que dubtava que Gantoris s'hagués trobat mai en una lluita real amb algú com jo.

Ens inclinàrem el cap l'un a l'altre mentre entràvem en el cercle descrit pels nostres companys panteixant i suosos. Em vaig girar cap a la dreta i vaig saludar al Mestre Skywalker, i després a la meva esquerra i vaig saludar a Kam. Kam va aixecar la mà dreta, després la va baixar ràpidament i va cridar:

—Comenceu.

Esperant una càrrega, vaig fer un pas enrere. Els ulls de Gantoris resplendiren de triomf com si la meva concessió d'un metre de terreny fora, d'alguna manera, una gran victòria. Em va dirigir un somriure fred, després va començar a caminar cap endavant lentament, d'una manera semblant a com un stintaril aguaitava a una paparra arbòria. Va mantenir els peus separats en línia amb les espatlles mentre avançava, i els seus genolls flexionats, però jo sabia que l'atac no anava a produir-se fins que es posés de puntetes i es col·loqués per atacar.

La meva sensació de què anava a fer just això va venir un nanosegon abans que li veiés preparar-se per a l'atac. Gairebé vaig perdre la impressió amb la violència del seu atac, però havia començat a reaccionar a la sensació de la Força abans que l'atac arribés. La meva fulla es va aixecar a la guàrdia amunt i a la dreta mentre jo em lliscava cap a l'esquerra. Vaig detenir el seu atac i el vaig apartar tan ràpidament que em vaig sorprendre a mi mateix. Com m'havia apartat de la seva línia d'atac i ja estava girant més enllà del seu flanc esquerre, amb un gir dels canells podria haver baixat l'espasa de fusta i haver-la portat fins al seu estómac, però no ho vaig fer. En el seu lloc, tractant d'adherir-me a l'advertiment que m'havia donat la Força, vaig ballar fins a més enllà d'ell i em vaig col·locar per rebre un nou atac.

Un altre va arribar, fort i ràpid. L'espasa de Gantoris va pujar, va girar i va baixar en un cop de corona que m'hauria obert des del cuir cabellut fins al melic. Vaig pujar de cop la meva espasa a la guàrdia alta, preparant-me per interceptar el cop, però aquest mai va arribar. Demostrant ser molt més ràpid del que jo esperava, Gantoris va girar l'espasa de fusta de pràctiques amb la seva mà esquerra i em va copejar la canyella dreta.

Malgrat l'embuatat de la fulla, el cop va doldre molt. Mentre el dolor s'obria camí pujant per la meva cama, vaig intentar recordar algunes de les tècniques Jedi per apartar el dolor que m'havien ensenyat, però estar enmig d'una baralla no era la circumstància més adequada per a les arts meditatives. Mentre trontollava apartant-me, Gantoris em va colpejar de nou, aconseguint donar-me en la part posterior de les cuixes, fent-me deixar anar un crit.

La meva cara va cremar de vergonya. Allà estava jo, algú que estava ajudant a instruir als altres en autodefensa, i Gantoris m'estava colpejant amb impunitat. M'havia ferit i jo estava encongit i vulnerable. La meva imatge de mi mateix implosionà mentre llegia la sorpresa, l'horror i els somriures còmics en les cares dels meus amics. En les seves ments jo era una víctima i un pallasso, i aquelles dues imatges van aconseguir demolir la imatge que jo tenia de mi mateix com Keiran Halcyon, Heroi Jedi, fins a convertir-la en trossets petits.

Llavors vaig tenir la claríssima impressió de què el proper cop aterraria en la meva orella dreta i faria tot el possible per arribar fins al meu cervell. Sense pensar-ho conscientment, em vaig llançar cap endavant sobre el meu ventre, llavors vaig fer unes tisores amb les cames i vaig rodar sobre la meva esquena. Les meves cames es van enredar amb les cames de Gantoris i van fer caure al terra a l'home més alt. Vaig fer una passada amb el meu propi pal i li vaig copejar en els glutis, després li vaig llançar una puntada a les cames per alliberar les meves.

Gantoris es va aixecar, amb els ulls entretancats, mentre jo simplement m'asseia en el terra i atreia els meus genolls fins a la meva barbeta. Em vaig resistir a la urgència de fregar-me la canyella i em vaig forçar a pensar més enllà del dolor en el que acabava de passar. Al moment en què jo havia estat més vulnerable, quan hi havia estat vençut, havia sabut què anava a fer ell i havia estat capaç de reaccionar-hi.

El que em va sorprendre era que el meu accés a la Força havia arribat en un moment en què m'havia vist forçat a abandonar la imatge que havia estat intentant presentar als altres. Una vegada que vaig anar més enllà de la pretensió i simplement havia estat el que jo era, la Força havia fluït més lliurement. Era com si el paper que jo havia creat per a mi mateix hagués inhibit el flux, mentre que abandonar el paper m'hagués acostat a ell.

Tal vegada no em correspongui esculpir el flux de la Força per als meus propis propòsits, sinó ser jo esculpit pels mecanismes de la Força.

Gantoris em va apuntar amb la seva espasa de pràctiques.

—Fem-ho una altra vegada.

Vaig llançar lluny la meva espasa de fusta.

—Estic llest. Vinga.

—Agafa la teva espasa, Keiran.

Vaig negar amb el cap.

—Quan vulguis, estic aquí.

Gantoris va mirar cap al Mestre Jedi.

—Digues-li que es defensi, Mestre Skywalker.

La mirada d'ulls blaus d’en Luke es va moure de Gantoris a mi, i després de nou a ell.

—Sembla que està satisfet amb la seva postura defensiva, Gantoris.

L'home més alt va aixecar la barbeta.

—És un deshonor per a mi colpejar a algú que està indefens.

Luke va somriure.

—Llavors, si tu no colpeges, ell ha guanyat. Ha guanyat sense donar un cop. Aquesta és una lliçó perquè l'aprenguis, Gantoris.

—Sí, Mestre.

Luke va fer un gest cap a la meva espasa i aquesta va surar de tornada cap a mi.

—Aquesta, no obstant això, no és la lliçó que Keiran necessita aprendre. Si vas a fer-ho, Keiran, defensa't.

Vaig arrencar l'espasa de l'aire i em vaig posar dempeus. Vaig començar a somriure i a oferir un desafiament a Gantoris, però em vaig adonar que això simplement estaria ajudant a reconstruir la il·lusió que ofegava el meu accés en la Força. Em vaig preparar i vaig oferir a Gantoris una salutació ràpida.

—Quan vulguis comencem.

Ell es va aproximar acuradament, però mentre li mirava, trossos i trossos de la meva perspectiva visual van canviar. Vaig veure sorgir una segona i tercera imatge d'ell, amb cadascuna d'elles movent-se a la dreta o a l'esquerra, pujant els braços o movent-los al voltant, només quan la seva autèntica forma es mogués com elles jo sabria per on anava a venir l'atac. Em vaig adonar que les imatges que jo estava veient eren la sensació dels seus processos de pensament, un reflex de les estratègies sospesades i rebutjades. Quan ell va fer la seva elecció, jo ja l'havia vist i podia fer-me a un costat amb facilitat.

Durant els següents deu minuts vam continuar lluitant. La meva lectura de les seves intencions estava lluny de ser infal·lible, i vaig sofrir blaus per demostrar-ho. Em vaig adonar que seguia un patró: després de quatre o cinc evasions amb èxit em tornava confiat i fins i tot presumit, que és quan la sensació em fallava i jo pagava un preu alliçonador per la meva arrogància. En mantenir-me calmat i concentrat, en deixar que els meus sentits es projectessin més enllà del meu embolcall mortal, podia sentir a Gantoris igual que veure-li, sentir-li i olorar-li. Al final, li vaig evitar durant tot un minut amb només la brisa de la seva espasa colpejant-me.

Amb el seu pit pujant i baixant i la suor tacant les seves robes, Gantoris es va recolzar pesadament en la seva espasa.

—Això d'evitar i evadir funciona bé contra pals, però no et protegirà contra un sabre làser.

Sentint-me similarment exhaust, em vaig asseure en l'herba.

—No espero enfrontar-me a molts enemics que brandin sabres làser.

Els ulls d’en Gantoris es van esmolar.

—Però algun dia ocorrerà. Quan ocorri, vés amb compte.

Luke va entrar en el cercle i es va deixar caure sobre un genoll entre nosaltres dos.

—Quan aquest dia arribi, el vostre progrés en la Força significarà que tindreu altres eines millors per utilitzar-les com a defensa. Recordeu, avui esteu en la vostra infància en la Força. Les lliçons apreses aquí no són sinó el començament.

 Següent