Mestre de l'Engany (VIII)

Anterior

CAPÍTOL 8

Certament la visió de milers de flors grogues entre l'herba era sorprenent.

Quan el parc va sorgir a la vista, Ferus es va detenir simplement per contemplar-lo. Era com un mar blau, verd, i daurat que ondava en ones causades per la brisa, cada tremolor revelant una altra vívida tonalitat.

—Què passa? —va preguntar Hydra al costat d'ell.

—Les flors —va dir Ferus, encara visualment atordit.

—Oh. Això —ella va continuar caminant, sense detenir-se ni una mica—. Començaré a entrevistar als pares.

Ell havia intentat desfer-se d'ella, però no va poder trobar cap excusa plausible per mantenir a Hydra allunyada. Ella havia investigat el parc i s'havia assabentat del festival, i per descomptat els dos podrien cobrir més terreny del que un només Inquisidor podria.

El parc estava ple de nens, com si la ciutat d’Aldera hagués reunit a tots els seus joves en aquesta àrea. Nens corrent, nens cridant, nens recollint cistelles de les flors acampanades. Mentre entraven al parc, un d'ells, una nena encantadora amb rínxols d'or, va tirar un grapat de flors a l'aire a manera de salutació. Les flors daurades van caure sobre la caputxa marró de l’Hydra. El disgust en la cara de l’Hydra hauria estat còmic si tot allò no fos tan seriós.

—Serà difícil seguir el rastre a tots aquests nens —va dir Ferus.

—Aquest és el nostre treball —va dir Hydra.

Ferus no podia aguantar per més temps la companyia de l’Hydra.

—Separem-nos, així podrem cobrir més territori —va suggerir ell. Ella es va allunyar.

Ferus va invocar la Força per ajudar-li a alentir el temps i esmolar les seves percepcions. Era un estat d'alerta que estava molt a prop de la ment de batalla.

Ara en lloc d'una massa indistingible de cares felices podia diferenciar un individu d'un altre. L'àvid nen que no podia deixar de mastegar les seves magdalenes mentre recollia més flors, la petita nena asseguda amb una muntanyeta de flors en la seva falda, la cuidadora que teixia les flors en una corona per a la silenciosa i observadora nena que tènia a càrrec.

Una nena petita va cridar la seva atenció, un centelleig de llum en el seu pèl tan pàl·lid que semblava del color d'un raig de lluna. Recollia grapats de pètals i els escampava mentre corria. Una nena més petita la seguia, imitant els seus moviments. Encara que gairebé era un nadó —no devia portar caminant molt temps— corria en àmplies voltes a través de la llarga herba, sense la inestabilitat habitual d'una nena de la seva edat. Mentre Ferus observava, una joguina, un model de caça estel·lar, va volar cap a la nena. Ella la va agafar amb la seva mà i la va llançar de nou, corrent en cercles de la mateixa forma que corria abans.

Mentre corria va atrapar la joguina de nou i la va llançar amb efecte aquesta vegada, va girar i va anar cap a ella de nou.

No era fàcil. Equilibri i reflexos extraordinaris per a algú tan jove. Un observador merament pensaria que era... precoç.

Va avançar, mantenint-se en paral·lel. Mentre s'acostava més va reunir la Força al seu voltant i va sondejar, però no va poder sentir una resposta de la Força en la nena. Si tenia una connexió amb la Força, ell no podia sentir-la. Però no obstant això va sentir... alguna cosa. L'instint li va estarrufar el clatell.

Estaven aproximant-se a l'escala que pujava fins al faralló. La nena la va pujar corrent, seguint a la noia més alta de pèl pàl·lid. Ferus les va seguir.

—Winter! —la nena va cridar el nom i la noia de pèl clar es va donar la volta. La nena va apuntar amb el dit directament cap a la tanca.

—Ho van arreglar —va dir la noia més gran.

Una noia jove i prima amb trenes enroscades va pujar les escales ràpidament sobrepassant a Ferus.

—Aquí esteu, vosaltres dos!

Ferus va eliminar el soroll del riure de nens, el vent en l'herba alta. Necessitava sentir aquesta conversa.

La jove va posar la seva mà en el pèl de la nena i la va acariciar amablement.

—Sí, Leia. Jo també ho veig. Ningú es farà mal una altra vegada.

—Memily no caurà.

—No, floreta. No cauré —la jove va abraçar a la petitona.

Leia?

Era un nom comú a Alderaan? Podria ser la nena la filla d’en Bail? Ferus va buscar en la seva memòria. Havia llegit l'arxiu dels habitants del palau de camí a Alderaan. Winter era la companya de jocs de la Leia, que vivia amb la família real.

Atordit, Ferus es va allunyar del grup abans que es fixessin en ell. Així que la Leia era la nena que havia salvat a la seva cuidadora. La Leia tenia una possible connexió amb la Força.

Leia era la nena que buscaven els Inquisidors.

Ho sabia Bail?

Un nou pensament resplendí en la ment de Ferus.

Ho sabia Obi-Wan?

Per què si no hauria estat tan insistent en què Ferus viatgés a Alderaan?

Bé, gràcies, Obi-Wan. Potser la propera vegada que m’enviïs a investigar, em donaràs totes les dades.

Ferus va intentar treure’s de damunt la seva molèstia. Això estava més enllà dels seus propis sentiments. Hi havia un espia imperial a Alderaan, i la família d’en Bail estava en perill.

Hydra va anar cap a ell, la seva túnica escombrava el terra darrere d'ella. Ferus va notar com es movia directament a través de l'herba, sense preocupar-se pels nens, la seva cara impassible, mai somrient. Les mares i els pares del parc s'havien fixat en ella, i Ferus va veure com s'acostaven als seus nens mentre Hydra passava pel seu costat.

Ell li va indicar que no s'acostés a ell i es va dirigir cap a la sortida. Era important que no li veiessin amb ella.

En la sortida del parc, ella va arribar a la seva alçada.

—Vas trobar alguna cosa?

Ell la va mirar, als seus ulls foscos, brillants i impersonals com pedres. També hauria de protegir a la família de Bail d'ella.

—No —va dir ell—, res.

 Següent