Mestre de l'Engany (XIX)

Anterior

CAPÍTOL 19

Keets, Curran, i Dex estaven apinyats a la casa refugi del Carreró del Facinerós. Havien passat hores mantenint comunicacions entre diversos grups de diversos planetes, intentant arribar a un acord sobre una reunió. Les coses estaven lluny d'estar resoltes.

—Crec que serà millor que tallem les comunicacions, almenys durant una estona —va dir Dex—. Ja hem sobrepassat el nostre límit. Si seguim, ens arrisquem al fet que algun escàner imperial detecti l'increment d'activitat en aquest sector.

Keets va assentir.

—Tant de bo...

De sobte Dex va girar la seva cadira repulsora.

—Tenim problemes, nois —va dir ell.

Durant mig segon van quedar paralitzats, mirant fixament les pantalles de seguretat. El carreró estava sent atacat. Esquadrons de soldats d'assalt carregaven a través d'ell mentre l'aire s'omplia de creuers d'artilleria proveïts d'armes de curt abast i motos.

—Estan aterrant en les teulades —va dir Keets, empassant amb dificultat. No podia creure que estigués ocorrent. Encara no.

—Ja sabeu el que cal fer, nois —va dir Dex—. Ens hem preparat per a aquest dia. Us veuré en el túnel.

Keets i Curran van intentar no mirar les pantalles de seguretat mentre esborraven tots els datapads i els ordinadors metòdicament. Sabien que només disposaven de segons per acabar el treball. Van fondre el sistema de circuits perquè totes les comunicacions i l'emmagatzematge de dades fossin no només inoperables sinó impossibles per rastrejar. Era massa tard per advertir a qualsevol que pogués estar en el veïnatge, però sabien que la presència imperial era tan extensa que la població circumdant del Districte Taronja faria córrer la veu ràpidament.

Dex havia anat a esborrar la seva biblioteca de recerca, una tasca que li emmalaltia.

Havia passat anys acumulant informació, i ara desapareixeria en un moment.

Contenia éssers, planetes i possibles escenaris per a la rebel·lió en diferents planetes, així com informació sobre sistemes, ciutats, minerals, mines, espaiports fora de les rutes habituals, cantines on un podia estar segur que ningú li molestaria. Era massa perillós descarregar-ho en un xip; ell sabia que era molt probable que li capturessin malgrat totes les seves precaucions. Almenys algunes d'aquestes dades estaven en el seu cap.

Mesos abans, Dex s'havia preparat per mudar-se del Districte Taronja amb la seva minuciositat habitual. Havia revisat els vells mapes i havia llegit les velles històries. Llavors havia volat el terra amb algun explosiu summament discret i havia usat un equip de sensors per descobrir com connectar amb un antic carreró que una vegada s'havia creuat amb el Carreró del Facinerós. Dex havia passat llargs dies sota terra amb Oryon el bothan i amb qualsevol membre perdut dels Esborrats que pogués acorralar durant un dia de treball. Havien aconseguit cavar un túnel amb una versió modificada d'un talp miner, a través de la roca fins al que quedava de l'antic carreró. Sabia que mai aconseguirien sortir pel Carreró del Facinerós o per les teulades. El túnel hauria de salvar-los.

Dex es va reunir amb els altres en el passadís, que ja estava ple de fum.

—Males notícies —va dir Curran. El seu front brillava per la suor i el seu llarg pèl gruixut s'havia deixat anar del seu ajust de metall. Queia embullat per la seva esquena.

—Han volat la teulada —va explicar Keets. La seva cara estava grisa per la pols—. Han usat massa explosiu. Els enderrocs bloquegen el nostre accés al turboascensor. Haurem d'arribar fins a ell des de l'altra ala de la casa.

Tots ells van intercanviar mirades. Aquest era el pitjor escenari, un que no havien previst. L'única ruta de fugida consistia en agafar el passadís que corria al llarg de la part frontal de la casa. Podrien veure's atrapats entre els soldats d'assalt entrant per la teulada i els que obstaculitzen pel front. No tindrien cap possibilitat.

—Llavors moguem-nos —va dir Dex.

La casa refugi havia estat dissenyada per confondre als perseguidors, amb parets falses i passadissos envirollats massa estrets per no deixar passar l'armament principal. Encara podien sentir als soldats d'assalt incòmodament a prop.

Estaven carregant pels passadissos que hi havia darrere d'ells i tirant a baix les portes.

Podien sentir-los buscant a les habitacions i el so esmorteït de les seves comunicacions.

—Si travessen aquesta porta blindada escales avall en el proper minut podríem tenir problemes —va dir Dex.

L'explosió va enviar ones de xoc contra les seves oïdes. La casa es va estremir i gairebé va semblar aixecar-se i tornar a assentar-se.

—Estan dins —va dir Keets.

Van sentir als soldats d'assalt carregant escales amunt. Dex va prémer un botó en la seva cadira repulsora.

Van escoltar un soroll, després cossos copejant el terra. Els gemecs amplificats i els crits van arribar fins a ells feblement.

—Vaig posar les escales en manera rampa —els va dir Dex—. Ens donarà un minut.

—Necessitem més que un minut —va dir Keets, traient el seu desintegrador.

Un passadís més. Una última carrera fins arribar al turboascensor ocult.

Els soldats d'assalt darrere d'ells estaven tan a prop que ara podien escoltar les comunicacions dels seus cascos.

—Res fins ara.

—Usa explosius en les parets. Es poden estar amagant darrere d'elles. Aquesta vegada no tant! La casa és inestable.

—Continua en el quadrant nord-est. Reuneix-te amb l'esquadró tres-sis-deu.

Curran es va girar en l'última cantonada i va veure soldats d'assalt pujant per la rampa, grimpant sobre els cossos dels seus camarades que havien caigut quan Dex va eliminar les escales de sobte. Curran i Keets van donar regna solta al foc làser.

Rajos d'energia van creuar l'aire fumejant.

Els soldats d'assalt van retornar el foc. Keets es va llançar al terra i va rodar sense deixar de disparar. El seu objectiu principal era protegir a Dex, qui podia fer que es mogués aquesta cadira repulsora, però no podria maniobrar-la per escapar d'una andanada de foc làser. Curran es va mantenir entre els soldats d'assalt i Dex.

—Correu, vosaltres dos! Correu! —Tronà Dex—. Deixeu-me aquí! Vam estar d'acord!

Setmanes abans, Dex els havia dit que si eren envaïts, ell era el més vulnerable. A causa de la seva massa, simplement no podria moure's prou ràpid si ocorria el pitjor. Els havia tret la promesa a Keets i a Curran que escaparien si podien i li deixarien enrere. Els havia obligat a estar d'acord. Era millor si almenys uns quants poguessin escapar. Dex els havia dit que ell havia tingut una vida llarga, "algunes vegades la vida d'un pocavergonya, però una de bona", i estava llest per donar la seva vida si havia de fer-ho.

—Però vosaltres, nois, teniu un llarg camí que recórrer —els havia dit.

Sí, havien donat la seva paraula. Però Keets i Curran sabien fins i tot sense intercanviar una mirada que no podrien deixar enrere a Dex.

El foc làser era tan intens que l'aire semblava ple de llum dansant. Keets va veure que un raig làser encertava a Dex, el qual es va esfondrar sobre la cadira. Cridant-li a Curran que li cobrís, es va abalançar sobre la cadira i va accelerar. La cadira va sortir disparada cap endavant, directament cap a una línia de soldats d'assalt.

Cridant amb ferocitat, Keets va travessar la línia i va avançar. Curran va enganxar un braç al voltant del respatller i es va pujar a la part de darrere de la cadira, la qual va donar una bandada però no es va detenir. Dex estava semi conscient mentre Keets accelerava, volant corredor avall a través del fum. L'últim rac làser va copejar el motor repulsor. Van sentir una petita explosió i la cadira va començar a donar sacsejades i a frenar-se.

Curran es va llançar contra el panell ocult i el va activar. Només en uns segons. Els soldats d'assalt s'obrien pas per l’envirollat passadís. El panell es va enfonsar en el sostre i Keets va empènyer la cadira cap a l'interior. El cap d’en Dex li queia sobre el pit i els seus sis braços penjaven inerts als costats. Keets no sabia si estava viu o mort.

Curran va copejar el sensor.

—Tanca't! —li va implorar al panell.

Es va tancar abans que els soldats d'assalt giressin la cantonada. El turboascensor va descendir ràpidament. Les portes es van obrir al fred i humit túnel.

Empenyent i tirant, van treure a Dex del turboascensor.

—Hi ha un aerolliscador aquí sota que podem usar —li va dir Curran—. Haurem de deixar la cadira.

Keets va mirar a Dex ansiosament.

—Esta...?

Dex va obrir un ull.

—Em vau donar la vostra paraula —va murmurar.

Keets podia veure el gran esforç que li costava parlar. Es va inclinar més prop de l'orella d’en Dex.

—Des de quan la meva paraula val alguna cosa, mico-llangardaix? Ho hauries d'haver sabut.

Una explosió va causar que el túnel s'estremís, i la brutícia va ploure sobre ells.

Dex va fer un gest de dolor, però Keets va veure la llum en els seus ulls. Ho superaria.

—A què esteu esperant llavors, nois? Traieu-me d'aquí.

Següent