Mestre de l'Engany (XX)

Anterior

CAPÍTOL 20

Trever i Ry-Gaul van romandre enrere mentre Linna i Tobin s'abraçaven.

Linna va col·locar el cap al llarg del pit del seu marit. Havien estat separats durant massa temps. Trever es va donar mitja volta per donar-los privadesa. Ell no havia vist aquesta classe d'amor des que els seus pares vivien i això no li agradava recordar-ho. Creava un lloc buit en ell que normalment podia omplir amb altres coses.

Amics, menjar, perills, preguntant-se quin seria el seu següent moviment.

Finalment es van separar. Van anar de la mà cap a Ry-Gaul i Trever.

—Gràcies —va dir Tobin. Linna va somriure. Trever mai s'havia adonat que ella era bella. Ella sempre havia estat tan trista i tan tibant.

S'havien reunit amb Tobin en una plataforma d'aterratge oculta prop del Districte Taronja. Envoltats d'aerolliscadors, es van apinyar en un espai reduït. El considerable tràfic de les vies espacials sobre els seus caps començava a esclarir-se i a difuminar-se amb les primeres llums de la tarda.

—Hi ha un creuer espacial per a vosaltres —va dir Ry-Gaul—. Necessiteu una destinació segura?

—Hi ha un lloc que coneixem —va dir Tobin, mirant a Linna—. Un lloc on una vegada vam ser felices: a Mila.

Ry-Gaul va assentir.

—No hi ha massa activitat imperial en aquest quadrant. He inclòs noves identificacions en el creuer.

—Em van enviar a Despayre —va dir Tobin—. Van separar a tots els científics. No se'ns permetia parlar amb els de diferents àrees de coneixement. Em van mantenir amb els enginyers d'estructures. Però sé que hi havia tècnics d'armament i científics de sistemes. Químics. És un esforç enorme per construir... alguna cosa. Alguna cosa terrible.

Ry-Gaul va assentir.

—L'hi diré a Ferus.

Linna li va tendir la mà. Ella va pressionar un petit objecte contra la mà d’en Ry-Gaul.

—No vull això —va dir ella en veu baixa—. És l'única cosa que queda d'aquest terrible experiment. La documentació i el propi agent de memòria. Els registres de Zan Arbor han estat destruïts, així com la seva ment. Suggereixo que destrueixis això, també.

Ry-Gaul era el tipus més reservat que Trever havia conegut mai. Li va sorprendre quan es va avançar i va abraçar a Linna i després a Tobin. Ho va fer sense la malaptesa que Trever esperaria d'ell.

—Vas salvar les nostres vides —va dir Linna—. Mai ho oblidarem.

—Vosaltres vau salvar la meva una vegada —va dir Ry-Gaul—. Ara estem units pels estels i per la Força. Si em necessiteu, acudiré.

Ry-Gaul i Trever van esperar fins que el creuer estel·lar va sortir disparat per la via espacial. Van romandre allà fins i tot després de no poder distingir les llums del creuer de qualsevol dels altres en el tràfic pesat de Coruscant.

—He estat acomiadant-me un munt de vegades aquests dies —va dir Trever—. D'alguna forma, mai resulta més fàcil.

—No —va dir Ry-Gaul amb la seva acostumada concisió.

—Bé, crec que he tingut suficient per una temporada —va dir Trever.

Van caminar la resta del camí fins al Districte Taronja. No van parlar mentre descendien en una sèrie de turboascensors fins al districte, la tristesa penjava entre ells.

Mentre s'acostaven al districte els turboascensors van deixar de funcionar.

Normalment eren sabotejats tan aviat com els arreglaven. Van baixar per rampes i a través d'estrets carrers i carrerons fins al Carreró del Facinerós. Ja estava fosc, i les llums de color taronja llançaven ombres profundes. Segons es van acostar, el pas de Ry-Gaul es va alleugerir de sobte.

—Els carrers estan gairebé buits —va dir ell—. Quelcom va malament.

Trever va haver de trotar per mantenir el seu pas. El seu cor va començar a martellejar.

Podia olorar una cosa coneguda, i sabia que Ry-Gaul també.

—Fum —va dir Trever.

Van començar a córrer. Van girar l'última corba i van veure... res.

El laberint del Carreró del Facinerós havia estat destruït. No quedava res. Ni un mur, ni un tros de pedra. Havia estat vaporitzat. El terra encara fumejava.

—Dex —va clacar Trever—, Keets, Curran...

—Vine —va dir Ry-Gaul, tirant del braç de Trever. Trever no podia moure's.

Ry-Gaul va haver d'apartar-lo d'allà. Sempre existia el perill que hi hagués espies esperant a veure qui apareixia.

Expertament, Ry-Gaul li va conduir per carrerons fins que van aconseguir arribar a una àrea on les multituds habituals s'arremolinaven en les cantines i gandulejaven en l'exterior de sorollosos i foscos restaurants. Trever se sentia commocionat fins a la medul·la. Va posar un peu davant d'un altre però no era conscient de caminar. Amb cada pas un nom repicava en el seu cap. Dex. Curran. Keets.

I qui més havia estat allà? Flame? Oryon seguia venint de visita de tant en tant, encara que ara passava la major part del seu temps en l'asteroide. I què hi ha de la Solace? Un mai sabia on apareixeria...

—Flame —va dir Ry-Gaul en veu baixa.

Al principi Trever va quedar confús. Ry-Gaul semblava haver-se fet ressò del nom en la seva ment. Llavors es va adonar que Ry-Gaul l'havia albirat.

L'alleujament es va descarregar a través d’en Trever. Van arribar fins a la Flame, la qual estava asseguda en l'exterior d'un tapcaf, amb una tassa de te sense tocar enfront d'ella. Trever va veure que les seves mans tremolaven.

La seva cara es va buidar quan va veure a Trever.

—Estàs fora de perill —va dir ella, aixecant-se i abraçant-li.

—Igual que tu —va dir Ry-Gaul. Els seus ulls gris plata van descansar sobre la seva cara fixament.

—No sé el que els va succeir als altres —va dir ella—. No estava allà. Però... es diu al carrer que tothom està mort. No van capturar a ningú. Van buscar en cada estatge i després van volar tot el carreró. Ningú podria haver sobreviscut.

—Què fem ara? —va preguntar Trever, intentant empassar la pena i el seu atordiment, encara que sabia que no podria. S'havia assentat com una roca dins del seu estómac i ofegava cada respiració.

Ry-Gaul es va asseure pesadament en una cadira al costat de la Flame.

—Seguim endavant.

 Següent