Passar Comptes (XIII)

Anterior

CAPÍTOL 13

El Temple en ruïnes ocupava la seva visió. Ferus se sentia estranyament en calma.

Havia començat allà, el viatge de la seva vida. Havia arribat allà com un nadó. S'havia marxat d'allà com un jove, dolgut en el més profund. Havia tornat per trobar que tot el que havia estimat havia estat destruït.

I ara allà estava una altra vegada. Podria sentir la Força allà com si fos portada en el vent. Però el vent era part de la Força, tant com els núvols, el sol i els milions d'éssers que habitaven aquest planeta. No havia d'oblidar-ho. No havia de veure només corrupció i decadència. Això era el que l'Emperador volia que veiés.

—Vull entrar amb tu.

—No, Trever. Haig d’anar sol —Ferus ni tan sols va posar intenció en les paraules. De cap manera posaria a Trever en perill.

Almenys pots estalviar-li això.

—La seguretat no és tan estreta ara que l'Imperi no està utilitzant el Temple —va dir ell—. Entraré, veuré si tinc raó, comprovaré si hi ha un missatge. Llavors marxaré —es va tornar cap a Trever—. Res de discussions. Només espera'm aquí.

Va deixar a Trever i va traçar un cercle fins a la base del Temple. Va veure la pedra enfonsada de les terrasses en ruïnes. Allà —just damunt d'ell— el que una vegada havia estat transpariacer havia estat fet trossos. S'havia afegit plastoide en l'obertura com un maldestre arranjament, però hi havia espai per colar-se. Amb l'ajuda d'un sabre làser.

El plastoide es va desenganxar silenciosament. Ell es va esmunyir dins. Va saber on estava immediatament. El Temple era part d'ell, cada càmera, cada passadís.

Estava al centre d'una habitació en ruïnes. Per un moment es va permetre el luxe de recordar. La sala del dinar. Un espai més petit i més íntim, on algunes vegades als Padawans se'ls permetia compartir el menjar del matí amb els Mestres Jedi residents. Va ser escollida per la seva llum matinal, per descomptat. I la llum, Ferus va tancar els ulls, recordant, tan espessa i daurada com la mantega dels seus plats, entrant a dolls per escalfar dits encara gelats pel fred dels exercicis matutins. En els dies que fins i tot el transpariacer es relliscava dins dels sostres i la sala s'omplia d'aire fresc.

Va recordar els seus dits enroscant-se al voltant d'una gruixuda tassa de te calent. Les olors de gruixudes llesques de pa, fregit en mantega dolça i xarop. Fruita apilada sobre plats de servei. Els Mestres Jedi, relaxats en els seus seients, somrient als seus estudiants. I el dia per davant, ple d'estudi i activitat, amb meditació, amb jocs. Això era el que havien destruït.

Va travessar la sala, les cendres cruixien sota les seves botes.

Fora, en el passadís va girar una cantonada i es va trobar en el grandiós atri, d'altura imponent. Les enormes finestres estaven tapiades. Les pedres estaven ennegrides i plenes de forats. Així i tot, malgrat com era de diferent, coneixia el camí, fins i tot en la foscor.

Va avançar suaument, sense fer soroll. No podia sentir cap rastre de la Força Viva allà. Va deixar que la seva còlera sorgís, deixant-la descansar dins del seu pit. Podia treure-la quan la necessités. L'Emperador li havia ensenyat això.

Els turboascensors havien estat desactivats, així que va haver d'ascendir per l'escala que girava a través d'un dels capitells, fins a la Sala de Mapes. Les parets estaven mig destruïdes. El sòl estava desnivellat, amb profunds forats oberts en la pedra. Ferus va mirar a través d'un i va veure el sòl de l'atri, centenars de metres per sota. Però quan va passar la seva mà sobre el sensor el mapa hologràfic de la galàxia, aquest va cobrar vida.

Anakin s'havia assegut allà dins durant hores algunes vegades. Tots ho havien sabut, i tots l’havien deixat sol. Tenia la capacitat d'enviar sistemes sencers donant voltes, aprendre de memòria detalls sobre el llenguatge, l'atmosfera, minerals, història, geografia... i després enviar un altre sistema donant voltes, i després un altre, i després un altre i un altre i un altre... i guardar totes les dades en el seu cap, i recordar-les.

Havia tingut tant talent.

L’Escollit.

Ferus va passar entre els mapes hologràfics, a través de cortines d'informació, esquemes, paraules i imatges. Blau clar, vermell, daurat, verd... tota la galàxia s'arremolinava al voltant del seu cap. Va travessar el desplegament fins al sistema Bespin.

Va accedir al planeta amb la seva atmosfera gasosa.

Van aparèixer les dades: idioma, geografia, propietats químiques. Va tocar el gruixut núvol de gas amb el seu dit. El missatge va aparèixer.

NO COORDENADES D'ASTEROIDE. RASTREJADOR INSTAL·LAT EN DUES NAUS. TRES NAUS EN TOTAL. SILENCI EN COMUNICACIONS. DISPOSITIU D'EMERGÈNCIA EN BOTA. S'ACTIVARÀ SI ÉS NECESSARI.

I llavors les coordenades pampalluguejants d'on la Flame esperava. Ell havia tingut raó. Ella havia tingut un últim truc sota la màniga. Sabent que Vader aniria allà i veuria on estava. Va esborrar les coordenades.

La seva pitjor por —que d'alguna forma hagués descobert la posició de l'asteroide, i ho hagués comunicat— era infundat. La reunió podria tenir lloc.

Va apagar el sistema.

Vader no havia estat allà encara. Li havia guanyat aquí. Vader hauria esborrat el missatge.

Ferus va agafar l'escala fins al nivell principal, envoltant el capitell fins que va arribar al primer pis. Va sortir al gran vestíbul, amb la mà en el comunicador, llest per enviar-li el missatge a la Solace.

Li va sentir un instant abans de veure’l, caminant pel vestíbul central, com si el Temple estigués encara dempeus com ho havia estat, com si el que li envoltés fos encara noble, encara bell. Les seves botes ressonaven en la pedra foradada i ennegrida.

Caminava com si el Temple li pertanyés.

Ell creu que li pertany.

Vader li va veure.

Es van detenir. Des de cada extrem del vast vestíbul, ple de ressons del passat, es van mirar l'un a l'altre.

 Següent