Passar Comptes (XIV)

Anterior

CAPÍTOL 14

La Solace aguaitava en les vores de la tempesta atmosfèrica. Era un bon lloc per amagar-se. Els canvis de gravetat llançaven petits asteroides com pedres a la mà d'un nen. No era tan dolent com ho seria una vegada que volés pel centre de la tempesta, però feia les coses interessants mentre esperaven. Ry-Gaul estava assegut en el seient del copilot. Havien deixat la nau d’en Ferus en un planeta de la Vora Mitjana. Esperava que les forces imperials estiguessin dirigint-se cap a allà.

S'acostava el final. Ella s'havia unit a Ferus a contracor. Després que la seva colònia en la superfície de Coruscant hagués estat assaltada, havia sentit que no tenia un propòsit en la vida. Ferus li havia ofert una causa, i això havia estat irresistible. Després de l'Ordre 66, havia promès no tornar a confiar una altra vegada. Però Ferus havia fet que s'involucrés. Li havia semblat familiar unir-se amb aquest grup, herois en la seva ment, Dex Jettster, Curran, Keets, Oryon, i per descomptat Trever. No tan participant —ella no era molt parladora— com simplement formant part.

Ara havien aconseguit el seu objectiu. Havien intervingut en l'inici d'una rebel·lió. Solace estava segura que Ferus tindria un nou repte després d'aquest.

Ferus: estava preocupada per ell, i a ella no li agradava preocupar-se per ningú. Ferus havia perdut una cosa. El seu treball com agent doble li havia compromès. Tant ella com Ry-Gaul podien sentir-ho. Esperava que trobés el camí de tornada.

El canal d'emergència va parpellejar. Solace es va inclinar cap endavant, el seu cor bategant a tota velocitat, i va accedir a la unitat de comunicacions. Era Toma.

—Ferus va enviar un missatge. Tot net, podeu portar als líders de la resistència. El rastrejador de tempestes diu que la tempesta s'intensificarà en poques hores. Prou com per destrossar una nau. Veniu immediatament.

—Rebut —va dir la Solace—. Partim ara mateix.

Es va dirigir cap a la cabina, atestada de passatgers. Van alçar la mirada, expectants, les seves expressions eren tranquil·les. Ja havien passat molt i sabien com esperar.

—Tenim permís. Vaig a volar per la tempesta. Les coses van a posar-se difícils —va dir ella—. Usin els arnesos per assegurar-se als seients. Els necessitaran, els ho garanteixo, però no es preocupin, arribarem al final. Tret que sofrim una fallada generalitzada de sistemes. Però aquesta és una possibilitat molt remota.

Va veure que alguns d'ells empal·lidien. Un dels líders es va ajustar l’arnés més fort.

Solace va tornar a la cabina per estudiar el mapa del rastrejador de tempestes. Es va alegrar de volar en la nau de la Flame. Era ràpida i dinàmica, però de construcció sòlida.

Encara que els canvis de gravetat i els continus xàfecs d'asteroides donaven la sensació de caos aparent, era útil detectar patrons abans d'entrar. En les parts més intenses de la tempesta, era difícil comptar amb un instant per comprovar alguna ajuda de navegació.

—He sentit el que deies —va dir Ry-Gaul—. Vas esmentar una fallada de sistemes.

Ella es va encongir d'espatlles.

—Vaig dir que és probable que no ocorri. Però la nau és a punt de trobar-se amb algunes forces poderoses. Estava tractant de reconfortar-los sobre les seves opcions.

—Aquesta era la teva idea de reconfortar?

Ella va ampliar el rastrejador de tempestes perquè fos més fàcil de revisar durant el viatge.

—Anem —va dir ella.

La tempesta sempre començava amb sobtades borses d'aire i l'augment de l'activitat meteòrica. Aquest era el moment en el qual els pilots es replantejaven la seva idea d'estalviar-se alguns quilòmetres volant d'una banda de la tempesta. Aquest és el moment en el qual es resignaven a un nou pla de vol i retardaven l'arribada a onsevulla que hi anessin.

Solace va establir un curs cap al cor de la tempesta.

Les borses d'aire es van tornar profundes i malvades. Era inevitable que la nau les copegés i era impossible esquivar-les. Et deixaven sense aire i t'incrustaven en el seient.

Els canvis de gravetat gairebé li van treure els controls de les mans. Podia evitar els asteroides més grans però ocasionalment un passaria prou a prop de la nau com per desviar-la del rumb. Estava subjectant fermament els controls, les seves mans aferrades amb força en la posició correcta, els seus ulls esforçant-se per veure cada detall en la vasta i remolinant extensió grisenca.

—Asteroide, costat de babord! —va dir Ry-Gaul, la seva veu tibant. Ella l’esquivà per escassos metres.

Va conduir amb extrema cura per un camp de l'asteroide i va caure en una borsa d'aire tan espantosament profunda que va escoltar crits de por des de la cabina. Va sortir ràpidament de la borsa i va realitzar una capbussada estrident per evitar una altra.

Asteroides diminuts van ruixar els escuts de la nau. Els controls es van estremir sota les seves mans.

La tempesta estava empitjorant. Solace va lluitar per mantenir la nau estable, les aurores brillaven davant, morat fosc i taronja i el seu fulgor il·luminava la cabina.

Estava xopada de suor i llançant una mirada inquieta als controls dels sistemes quan Ry-Gaul va dir:

—L'asteroide està just davant.

Ella va aprofitar l'oportunitat i va accelerar. Va sobrepassar un asteroide i es va dirigir cap a un satèl·lit de roca tan gran que tenia la seva pròpia atmosfera.

Immediatament, la nau es va allisar... lleument. El viatge encara era mogut, però ella va sentir que tenia el control.

Va aterrar prop del petit grup de cúpules de supervivència de duraplastoide que formaven la base. Toma i Raina van sortir d'un dels refugis i van anar cap a ella.

Lune va sortir corrent, seguit per un Garen Muln més lent. Oryon cobria la rereguarda.

Els líders de les resistències van anar sortint en fila sobre cames tremoloses, contemplant l'estrany cel groc, amb els corrents d'aire completament visibles.

—Benvinguts a la nostra base —va dir Toma—. Que comenci la primera reunió de Cop Lunar.

Següent