CAPÍTOL 17
La primera de les bombes de gravetat va ser un impacte
directe: aquest va volar set-cents o vuit-cents metres de la vora davantera del
volcà volador, convertint-los en un munt d'asteroides d'alta velocitat que
travessaven un núvol de plasma en expansió. Dos grups dels enormes propulsors
de gravetat dels quals depenia el volcà volador van quedar destruïts, la qual
cosa va desestabilitzar als tres restants. Aquells tres grups de propulsors van
començar a volar i erupcionar en direccions aleatòries mentre els seus
autocompensadors intentaven, sense aconseguir-ho, descobrir una configuració
que seguís guiant la base per la seva trajectòria programada.
Les tensions resultants van començar a esbocinar la Base
de l'Ombra.
Aquell procés es va accelerar substancialment amb
l'arribada, en ràpida successió, de la resta de bombes de gravetat. Els tres
Barra-E restants es van desviar, accelerant els seus projectors de gravetat amb
l'esperança vana d'allunyar-les prou de la seva trajectòria perquè la muntanya
tingués alguna possibilitat de sobreviure, però les bombes arribaven molt més
de pressa del que havien sortit, havent guanyat una velocitat considerable en
la seva el·lipse al voltant del planeta.
El que significava que a uns 3.426 civils —ciutadans de
la República que havien estat segrestats violentament i esclavitzats, i que en
aquell moment estaven atapeïts espatlla amb espatlla en el que havia estat el
Centre de Classificació— els hi quedaven uns quatre minuts de vida.
En una mica menys de quatre minuts, la desintegració de
la Base de l'Ombra crearia una fissura en el segellat de pressió del Centre de
Classificació i els exposaria a tots al dur buit. És més, els únics aterradors
disponibles per transportar evacuats no només eren massa pocs per traslladar si
més no a una desena part d'ells, sinó que a més estaven en aquell moment
atracats en l'exterior del volcà volador. Per anar a buscar-los, els evacuats
haurien de travessar centenars de metres d'aquest mateix buit, sense vestits
espacials.
Han mirava a través del transpariacer de la cabina, amb
una cara tan desolada com l'espai buit.
—No tenen cap possibilitat.
—Sí la tenen —va insistir Nick des del seient de darrere
del de Chewie—. La mateixa que tenies tu. Tenen a Skywalker del seu costat.
—Creus que això és suficient?
—Per a tu ho va ser —va apuntar Nick—. Skywalker té un
pla —es va girar cap a Luke i va baixar la veu—. Ei, tens un pla, veritat?
—De fet —va dir Luke—, el tinc.
Luke, abans d'haver assumit cap tipus de comandament,
s'havia familiaritzat amb tots els detalls de totes les naus que formessin part
de la FERR. Pel que sabia que tres fragates corellianes unides per a la Força
Especial s'havien modificat a partir de vaixells de càrrega pesats. També sabia
que part del seu equip original s'havia conservat amb la configuració inicial,
per evitar una remodelació absurdament cara.
Una peça d'aquell equip original era un pont
transportador, pensat per traslladar càrrega entre naus fora de l'atmosfera. En
essència era una armadura sobre la qual es recolzava una cinta mòbil de sis
metres d'amplària i cent metres de longitud, contingut en un túnel de força per
mantenir l'atmosfera i amb múltiples generadors de gravetat petits i
artificials, la qual cosa garantia no només que la càrrega transferida es
mantingués en contacte amb la cinta, sinó a més que qualsevol transferència es
realitzés «costa avall».
La Llancer i la
Paleo estaven equipades amb ponts
transportadors; també eren les més properes al volcà volador. La Llancer, de fet, era capaç de copiar
trajectòries i desplegar el seu pont transportador amb gran precisió en menys
de dos minuts.
En les coordenades que havia donat Luke, la Llancer va trobar només una àmplia plana
de roca sòlida. El Capità Tirossk era comprensiblement poc inclinat a arriscar
la seva tripulació acostant la seva nau massa a una muntanya voladora a punt
d'esbocinar-se amb l'únic objectiu de desplegar un pont transportador que ningú
podria utilitzar. Va grunyir pel comunicador:
—Quan ancori el pont i bombi l'atmosfera, què faig? La
roca s'obrirà màgicament i començarà a sortir gent d'ella?
I com el capità de la Llancer
es permetia de tant en tant el plaer culpable de veure holothrillers com Luke Skywalker i els dracs de Tatooine,
quan Luke va respondre simplement «Sí. Això farà.», Tirossk es va adonar que,
contra tot el que li deien els seus instints, va creure que era cert.
Han Solo no compartia aquella fe. No li quedava fe.
Estava encorbat sobre els controls del Falcó,
mirant pel transpariacer de la cabina com la Base de l'Ombra creixia massa
lentament, tenia els artells blancs per la força amb la qual subjectava el timó
i les dents tancades com si pogués fer que la nau anés més de pressa per pura
força de voluntat. Es va girar per mirar a Luke, que estava ajupit darrere del
seient de Chewbacca.
—Què? Els teus nous amics els Fonedors? Com penses
solucionar això quan falten dos minuts perquè fiquis la mà a la pedra?
—R2, necessito un augment del senyal —va dir Luke.
L’astromecànic, endollat darrere del seient d’en Han, va
estendre una presa de dades cap a Luke com un nen confiat oferint la seva mà;
al mateix moment, el port de comunicacions de la seva cúpula es va obrir i va
sortir la seva antena parabòlica. Luke va agafar la presa de dades i Han va
mirar com aquells cristalls negres brillants sortien de la mà del Jedi i
s'introduïen en els ports de la presa de dades.
Han va fer una ganyota.
—No t'ofenguis, Luke, però això em posa els pèls de
punta.
—Doncs imagina-t'ho des de la meva posició.
—Millor no.
Luke no va somriure.
—Ara necessito un o dos segons per concentrar-me.
La Llancer es
va col·locar en posició i el seu pont transportador es va estendre com una
llengua volent provar el sabor de la pedra. Un instant després el fulgor blau
del túnel de força va cobrar vida entre parpellejos, la roca es va arrissar i
va començar a fondre's, retirant-se com una imatge seqüencial d'un glacial en
ple estiu. Es va veure llum sortint del forat, que va adoptar una forma que
encaixava perfectament amb el túnel de força. El pont transportador es va
estendre encara més cap a l'interior del forat, fins als civils, soldats
d'assalt i mandalorians que allà esperaven.
Els primers a pujar al pont van ser un parell de
mercenaris mandalorians. Van saltar i van subjectar la cinta mòbil, voltejant
els seus cossos amb destresa en el canvi de dinou graus de gravetat; per a
ells, l'orientació de gravetat artificial feia que el pont semblés completament
pla, i la Llancer semblava ara estar
surant serenament al costat del volcà en lloc de sobre ell. Van caminar
ràpidament en direcció oposada al moviment de la cinta per poder quedar-se
fixos en el seu lloc i ajudar als altres en el trasllat.
Dues dotzenes de comandos mando es van col·locar al llarg
del pont transportador, mentre que la resta ajudava a organitzar als civils en
la cova. Els sol·lícits soldats d'assalt ajudaven a passar a qualsevol que
estigués incapacitat per l'edat, lesions o malalties. Els mandos situats en el
pont li recordaven a tothom que seguissin caminant, que no correguessin, que si
queien i no podien aixecar-se s'apartessin, que algú els ajudaria. D'aquella
manera el Centre de Classificació va començar a buidar-se ràpidament, malgrat
les sacsejades del terra de la cova per la destrucció de la Base de l'Ombra
encara en curs.
Cap d'ells sabia tampoc que les convulsions que sentien
eren substancialment menors que les que afectaven a altres parts de la base.
Tampoc tenien manera de saber que la integritat atmosfèrica del Centre de
Selecció l'estava preservant un gran contingent de Fonedors, els qui no només
mantenien la cova completament segellada sinó que a més manipulaven el fonmassís
per minimitzar les sacsejades en el terra. Encara que tots van poder veure com
una altra part de la volta de la cova sobresortia, es deixava anar i queia com
una gegantesca gota de llot negre brillant.
Una de les gotes més grans es va fer completament líquida
i es va drenar per complet, fent aparèixer un vaixell de càrrega lleuger
corellià.
En l'instant en què el Falcó es va posar sobre el terra de la cova, un SegellaEscotilles
es va deixar anar, obrint una escletxa on hauria d'haver estat la seva rampa
ventral. L'ascensor de càrrega de la nau també va caure i per ambdues obertures
van entrar refugiats en massa, tant mindoresos, organitzats per un humà
anomenat Tripp, com republicans, comandats per un tinent mon calamari anomenat
Tubrimi.
En segons, els cellers del Falcó es van omplir de gent.
En la cabina, Luke va posar una mà sobre l'espatlla d’en
Han.
—Va tot bé? Depenc de tu.
—Això no m'agrada —va dir Han.
—Ho sé. Però així és com ha de ser —va dir Luke. Va
activar el comunicador—. Mariscal de l'aire... els seus homes i vostè
embarcaran immediatament. Un minut per a la càrrega.
La resposta va arribar instantàniament.
— Com vostè ordeni, Milord Emperador!
Han va posar una cara rara.
—Algun dia has d'explicar-me de què va tota aquesta bajanada
d'Emperador Skywalker, d’acord?
—No —va dir Luke—. No crec que ho faci.
***
En l'absoluta foscor de l'Ou Ombra a Cronal només li
faltava un problema per solucionar.
L'Ou Ombra, com l'havia batejat mentalment en l'instant
de la seva creació, era el seu improvisat capoll de fonmassís en la cova del
Tron de l'Ombra. Surava on abans havia estat el tron, suportat pels repulsors
que abans suportaven el tron. Ja no hi havia cap cascada de lava darrere d'ell,
ni un llac de lava sota; tot el que quedava de la saba del volcà, després que
la Base de l'Ombra se separés del planeta, havia caigut per la part inferior
com una pluja de foc. L'Ou Ombra surava suaument en l'aire mentre les ones
expansives de la destrucció en curs de la base passaven sobre ell.
Aquella destrucció en curs no era problema de Cronal; no
era un problema si més no. Comptava amb ella. Si les forces republicanes no
haguessin tingut la idea de desviar les seves pròpies bombes de gravetat de
tornada contra ell, s'hauria vist obligat a volar la Base de l'Ombra ell
mateix.
La Batalla de Mindor anava a tenir un sol supervivent.
Tampoc li preocupava que tota la seva preparació per a
aquella nova vida s'hagués concentrat a fer-se passar per Luke Skywalker en
comptes de per la seva germana; una lliçó molt útil que havia après amb
Palpatine era el valor de la flexibilitat en els plans. Com la Leia
senzillament fingiria patir amnèsia, una lesió cerebral traumàtica seria una
explicació idònia per a qualsevol ensopec i balboteig que pogués cometre en
trobar-se amb vells coneguts de la princesa; i després contractaria
discretament a un dels innombrables escritorets que guionitzaven els
holothrillers per inventar-se alguna cosa. Pensava que segurament també
produiria l’holothriller en qüestió. Ja tenia algunes idees per al títol: La Princesa Leia i el parany de l'ombra.
O potser La Princesa Leia i els forats
negres de Mindor.
Tampoc li preocupava com escapar del seu propi parany quan
la transferència de la seva consciència hagués acabat. En el fonmassís, no
gaire lluny del Centre de Selecció, tenia enterrada una nau personalitzada per
escapar com Luke. Encara que en aparença era una Lambda T-4a molt normaleta, el
seu casc estava recobert amb tant blindatge addicional que no disposava de cap
capacitat de càrrega ni espai per a passatgers. La cabina era completament
falsa; un pilot i com a màxim dues o tres persones més podien atapeir-se en una
diminuta càpsula embolicada en blindatge antiradiació addicional al centre del
que en una llançadora ordinària hauria estat el compartiment de passatgers.
Havia fet tots els plans necessaris. Havia previst totes
les dificultats i havia cobert totes les contingències. Excepte una.
La maleïda noia es negava a trencar-se.
La incristal·lització havia anat impecable; el poder pur
del cos de Vastor li havia permès propagar una xarxa ombra de nervis
cristal·lins per tot el cos d'ella amb la velocitat del gebre estenent-se pel
transpariacer super-refrigerat. Amb poc temps disponible, i cap dosi de
thanatizina II a mà, va procedir sense suspensió narcòtica. Al cap i a la fi,
no era més que una noia que, per un accident genètic, posseïa una connexió
excepcionalment potent amb la petita fracció de la Foscor que els Jedi havien
anomenat ignorantment la Força. Hauria d'haver estat capaç d'aclaparar-la per
simple força bruta.
Li havia llevat la visió i l'oïda, havia esborrat els
seus sentits de l'olfacte, gust i tacte. Li havia arrabassat la sensació
cenestèsica, de manera que ja no era conscient en absolut del seu propi cos.
Havia desactivat l'activitat de certs neurotransmissors en el seu cervell, per
la qual cosa ja no podia recordar si més no com era estar viva.
No estava lluitant contra ell. No podia fer-ho.
Però no es deixava anar.
Tenia una mica del que el seu germà mancava, una espurna
interior d'intransigència que la sostenia contra la Foscor. Cronal no podia
imaginar què podia ser aquella espurna; algun tipus d'inclinació emocional
primitiva i femenina, suposava. Fos el que fos, havia d'extingir-la d'una
vegada per sempre; ella havia de dormir per sempre. El problema era com fer-ho
sense matar-la. Els nervis ombra del fonmassís només contindrien la seva
consciència, necessitava que el cervell funcionés perfectament per mantenir les
funcions automàtiques. No s'havia buscat tants problemes per canviar el seu cos
decadent per un altre ja mort.
Allò estava durant massa. El noi Jedi hauria estat llest
per deixar-se portar en molt menys temps; per descomptat, el noi li hauria
donat més elements amb els quals treballar. Tenia una foscor interior que sens
dubte hauria sorprès a la seva germana, d'haver viscut prou per descobrir-ho.
Per començar, si Skywalker no hagués danyat els cristalls de control de
Shadowspawn, res d'allò hauria estat necessari. Però tal com estava la
situació, només podia submergir la seva voluntat més profundament en la Foscor
per derrocar la seva resistència amb la intensitat decidida d'una llúdriga de
roca klepthiana mastegant la petxina de basalt d'una cloïssa.
Però quan finalment va derrocar aquella resistència, no
va trobar un cervell feble i tremolós, sinó dur com la roca de baiacremada i
brillant com una llum blanca resplendent que no era ni molt menys imaginària.
Aquella llum se li va clavar a Cronal com un ganivet en un ull i li va fer
recular.
Va agafar aquella pedra en el palmell d'una mà feta de
Foscor i amb un martell de pedra Fosca la va copejar... i el martell imaginari
es va fer xixines a la mà imaginària. Es va llançar cap a la pedra com una
harpia menja-joies, i la va devorar amb el seu pap capaç de polvoritzar
diamants, però es va obrir pas cremant. Va fer punys amb galàxies senceres i
els va unir per aixafar aquell estel diminut, però quan el cataclisme es
dissipava en la Foscor, l'estel diminut seguia brillant.
—Què passa amb tu? —li va cridar a l'estel, frustrat—.
Què ets i per què no mors?
—Jo puc dir-t'ho —la veu va arribar de tot arreu i de
cap: el to greu, com de tenor, d'un jove amb l'accent pla i nasal de la més
remota Vora Exterior.
Cronal es va redreçar en l'absoluta foscor interior de
l'Ou Ombra.
—Si t'haguessis fet amic dels Fonedors en comptes de
convertir-los en els teus esclaus, hauries pogut descobrir totes les coses que
poden fer per tu —la veu venia de l'interior del cap de Cronal—. Quant a on
estic, bé...
L'interior de l'Ou Ombra resplendí sobtadament amb llum:
llum blava i blanquinosa, d'una espetegant descàrrega d'energia que reptà per
la seva closca interior. Al cap d'un instant, la closca es va esfondrar,
escampant-se al voltant dels turmells de Cronal i drenant la plataforma
repulsora que estava suportant l'Ou Ombra.
A vint metres de distància, en la cornisa que es corbava cap
a fora des de la boca del túnel, s'alçava un jove enfundat en un vestit de
pilot de la República que sostenia en una mà, amb soltesa, una espasa de llum
de color verd brillant.
Luke va intentar mantenir la seva respiració lenta i
constant, mentre el seu cor palpitava contra la seva caixa toràcica com una
slashrata atrapada intentant alliberar-se. Durant un interminable i perllongat
moment, després que l'ou de fonmassís s'hagués desintegrat, l'única cosa que
Luke havia estat capaç de fer era mirar inexpressivament i pensar Mira quina grandària...
Kar Vastor estava ajupit com un gat sabre preparat per
saltar. Una de les seves enormes mans es recolzava en una massa amorfa de fonmassís.
Tenia els llavis retrets i mostrava unes dents llargues, corbades i esmolades
com estilets. Luke va parpellejar, i va tornar a parpellejar. Els seus bíceps són més grans que el meu cap...
I al voltant d'ell, en la Força donava voltes una
tempesta de foscor com Luke no havia viscut mai des de la mort de l'Emperador:
una foscor que podia apagar la seva pròpia llum insignificant com la d'una
vela.
Però la por només podia tenir poder sobre ell si l'hi
permetia. Va respirar profund, lentament, i amb cada exhalació es va obrir
perquè tota aquella por, tota aquella tensió i aprensió, totes les seves
preocupacions sortissin d'ell i se les emportés el corrent.
Com hauria manejat
això Ben?
Aquell pensament li va afermar. Va imaginar a Ben al
costat d'ell i va fixar el somriure bondadós i càlid del vell Jedi fermament en
la seva ment.
—Blackhole —va dir, i la tranquil·la solidesa que va
sentir en la seva pròpia veu li va tranquil·litzar encara més—. Pots fer això
per les bones.
La resposta de Blackhole va ser un llarg grunyit que,
d'alguna manera, en el cervell de Luke es va traduir en paraules.
—Per les bones —va grunyir—, seria un intercanvi.
Lliura't per ser el meu cos i deixaré marxar a la teva germana.
Luke va sacsejar el cap i va alçar la seva espasa de
llum.
—Si combats amb mi, seràs destruït.
El grunyit de Blackhole va adquirir un to burleta.
—Creus que pots acabar amb mi, noi?
—Jo ja he matat massa gent per avui.
—Llavors com vas a destruir-me?
—Te'n recordes d’en Nick, veritat? El teu Shadowspawn de
palla? I de la seva núvia. Es diu Aeona. Mira, Nick ho sap tot sobre tu.
—Porta’l perquè pugui veure't morir.
—Oh, no està amb mi. Vam deixar a Nick i Aeona quan
veníem cap aquí. Estan en aquesta llançadora personalitzada teva.
—Què?
—Ja t'ho he dit: Nick ho sap tot sobre tu. Creies que et
mentia? Aeona i ell ja estan de camí. De camí al teu cos real.
Vastor es va posar rígid, molt rígid.
—Aposto al fet que si tanques els ulls i et concentres
pots sentir on està. Estic bastant segur que pots. Perquè ell pot sentir on
estàs tu. Vinga, intenta-ho.
Els ulls del cos d’en Vastor van quedar en blanc. Luke,
tranquil i centrat en la Força, també va poder sentir la ubicació d’en Nick com
un brunzit en el fonmassís que ombrejava els seus nervis: lluny, molt lluny,
solcant l'espai, esquivant asteroides i realitzant un ampli arc que li portaria
fins a una intercepció orbital amb un asteroide en particular; un tros de pedra
en particular acomiadat per la Gran Col·lisió, un reble que no era com els
altres, malgrat el seu aspecte completament normal. Cap mirada s'havia fixat en
ell entre els innombrables que l’envoltaven pertot arreu; cap instrument hauria
pogut detectar la menor anomalia.
Però Nick no necessitava instruments ni veure-ho per
saber on estava.
Aquell tros de pedra, de fonmassís pur en realitat, era
qualsevol cosa menys normal. Dins del seu nucli buit hi havia motors amagats,
un potent hiperimpulsor i la càmera de suport vital d'un home molt vell i molt
fràgil que, des de la seva posició perfectament amagada, havia utilitzat un
artefacte forjat amb alquímia Sith no només per controlar aquell sistema sinó
també per aterrir a la galàxia.
—Ho entens ara? —li va preguntar Luke—. En uns minuts, un
home molt, molt enfadat arribarà a la teva càpsula de suport vital. Aquest home
no comparteix les meves reserves respecte a matar-te. Estic bastant segur que
ja està decidint si ha de volar-te per l'aire amb l'asteroide o entrar en ell i
colpejar-te amb els seus punys fins que moris.
»Això és el que vull dir amb “per les bones”. Marxa't. Surt
del cos de Vastor i torna al teu. Les teves estacions de gravetat estan
apagades. Encara tens temps per saltar fora del sistema abans que Nick hi arribi.
Però no tens molt temps. Així que t'ho repetiré: si combats amb mi, seràs
destruït.
El grunyit de Vastor va baixar de to fins a convertir-se
en un rugit amenaçador.
—Encara tinc a la noia.
Va allargar la mà cap a la massa amorfa de fonmassís; va
ficar la mà dins i aquest es va reduir a líquid i llavors aquella mà enorme va
aixecar la Leia pel coll. Ella penjava del seu puny, inert... només a través de
la Força va poder saber Luke que seguia viva. Vastor va tornar a rugir.
—Encara pot morir —va dir el grunyit—. Els dos podeu.
Luke va sospirar.
—Molt bé, oblida això de per les bones —va donar tres
passos corrent fins a la vora de la cornisa i va saltar.
Luke va donar una tombarella i va caure amb un peu a cada
costat del cos inconscient de la Leia i va aixecar la seva espasa a posició
d'en guàrdia.
—Et vaig advertir que no subestimessis els meus poders.
—Estàs boig? Ni tan sols has estat a prop de donar-me,
idiota!
—No apuntava cap a tu.
Els ulls de Vastor van anar de la cara de Luke al forat
que havia fet amb l'espasa de llum en la plataforma, que en aquell moment
estava escopint espurnes i encenalls de fum que oloraven de manera molt
semblada a un repulsor avariat cremant-se. Vastor va obrir molt els ulls.
—Què has FET?
Amb un últim borboll de fum negre com el quitrà, el
repulsor es curtcircuità per complet i la plataforma va caure, com les diverses
tones de roca i obsidiana que era en realitat, cap al fons buit de l'antic llac
de lava. Però en comptes de caure els diversos centenars de metres fins al jaç
rocós del llac, va aterrar després de només vint metres, molt fort, en el casc
dorsal d'un vaixell lleuger corellià que portava surant allà des que Luke va
sortir per l’escotilla superior i va saltar fins a la paret, on va fer una
llarga i lenta escalada fins a la cornisa de damunt.
L'impacte va fer caure a Vastor; Luke, amb la Leia en els
seus braços, va aterrar tan suaument com un coixí de plomes sensible amb la Força.
Vastor es va posar dempeus, mostrant les dents en una
ganyota feroç.
—Us mataré a tots!
—No —va dir Luke—. No ho faràs.
Una petita inclinació lateral del seu cap va convidar a
Vastor a fer un cop d'ull al voltant, cosa que va fer. Llavors va ser quan va
veure una companyia completa de soldats d'assalt d'armadura negra en una
cornisa a uns tres metres per sobre d'ell, tots amb armes apuntades al seu
gegantesc pit.
—Mariscal de l'aire Klick —va cridar Luke cap amunt—.
Digues-li a Vastor quines són les teves ordres.
L'oficial d'armadura negra va fer un prompte pas endavant.
—Kar Vastor, he rebut ordres d'evitar, pels mitjans
necessaris, qualsevol intent per la seva banda de fer-li mal a aquesta nau, a
la dona o a l'Emperador Skywalker.
—Emperador Skywalker —el grunyit de Vastor va desprendre
odi.
—Li imploro que es quedi quiet i no emprengui cap acció
agressiva —va dir el Mariscal de l'aire—. L'Emperador vol que minimitzem el
vessament de sang.
Luke, mentrestant, havia donat un parell de passos a un
costat, on l’escotilla d'accés dorsal es va obrir ràpidament, revelant unes
enormes mans peludes en les quals Luke va dipositar a la seva germana.
—Worrough? —va
preguntar sol·lícit Chewbacca, bressolant-la com si no pesés gens en absolut.
—No —va dir Luke—. No està bé. Porta-la a baix i
digues-li a Han que es prepari per treure'ns d'aquí.
Es va donar la volta cap a Vastor.
—Ara és el teu torn, Blackhole. Torna al teu cos. Potser
encara tinguis temps d'arribar a l’hiperespai abans que Nick et mati.
Vastor es va ajupir.
—Ara ho entenc. Ara entenc per què m'has derrotat.
»És perquè vaig perdre el meu camí. Vaig intentar crear.
Construir, quan hauria d'haver destruït. Vaig abandonar el Camí de la Foscor i
la Foscor em va abandonar a mi...
—Tant me fa —va dir Luke—. L'única cosa que m'importa és
si anem a haver de matar-te. Ara, si abandones aquest cos, tots podrem anar-nos
a casa.
—Ho faré. Però encara no. Abans, respon-me una pregunta,
Skywalker.
Luke es va encongir d'espatlles.
—Si amb això ho acabem, endavant.
—Oh, sí. Això acabarà. I d'aquí a una mica. Respon-me
això: per què l'armadura dels meus soldats d'assalt és negra?
Luke va arrufar les celles. Mai ho havia pensat; d'alguna
manera havia suposat que era mera qüestió d'estil. Un element de l'uniforme,
per diferenciar-los dels soldats d'assalt de Palpatine.
—Et donaré una pista: no és només pintura.
Luke va mirar de reüll a la companyia de comandos amb
armadura negra que tenia damunt mentre amb la ment se submergia en la Força. Ni
tan sols amb tota la percepció en la Força de la qual va poder fer apilament,
va ser capaç de detectar res inusual en l'armadura més enllà del color. I el
color era, bé, només negre. No? Negre amb lleus lluentors opalescents, com
purpurina nacrada. Li recordava alguna cosa... però no aconseguia fer-ho sortir
a la superfície de la seva consciència, perquè hi havia alguna cosa que li
inquietava, una espècie de formigueig que es va convertir primer en picor i
després en dolor... però no era un dolor que sentia sinó que percebia, com si
li afectés a un altre.
Eren els seus nervis ombra, allà era on ho sentia, a la
seva xarxa cristal·lina interna de...
No podia respirar.
La base ceràmica d'aquella armadura negra, la seva
estructura fonamental, no era ni molt menys ceràmica.
Només va poder quedar-se quiet i parpellejar, i
pronunciar una sola paraula: fonmassís.
Com si ho confirmés, Vastor es va esfondrar, es va
desplomar sense més, doblegant-se en el terra com un home mort.
—Han...? —va dir Luke amb incertesa—. Han, crec que hem de
marxar.
—Luke! —el seu comunicador crepità—. A la Leia li passa
alguna cosa dolenta... està, no sé, està tenint una espècie d'atac o alguna
cosa així. Luke, què faig?
—No ho sé —va dir Luke mentre veia que el cos de Vastor
feia el mateix: es retorçava amb convulsions lentes i tortuoses com un cucsang
riddellià rostint-se en una roca incandescent. Després va arribar un tritlleig
des de dalt: rifles blàster caient de les mans dels soldats d'assalt i rebotant
en el terra de la cornisa. Els soldats, tots i cadascun d'ells, van començar a
caure de genolls. Es retorçaven i se sacsejaven a càmera lenta, agafant-se els
cascos amb els dits enguantats com si volguessin arrencar-se els ulls.
—Han —va dir Luke—. Marxeu-vos. Marxeu-vos ja.
Es va projectar amb la Força i va tancar l’escotilla del Falcó just quan el cos de Vastor es va
posar dempeus i va arribar fins a ell amb un salt meteòric. Unes mans
increïblement poderoses li van aferrar per les espatlles. Vastor el va aixecar
com a un ninot, el va sacsejar i va rugir amb ira i set de sang dibuixades en
la seva mirada, i ja no quedava gens humà en els ulls de Vastor. Va enfonsar
les seves dents en el coll d’en Luke i va mossegar.
I en la cornisa de damunt, els soldats d'assalt van
començar a cridar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada