Maul Tancat (LXVI)

Anterior

66

SILENCI

Al final, Sadiki no tenia elecció.

Sí, la beina d’escapament estava preparada i esperant-la. 4D ja hi era, i potser Dakarai també, si li havien trobat. Les comunicacions estaven fallant ràpidament. Totes les seccions de relés estaven caient. Les transmissions per ràdio ja havien estat reduïdes a estàtica.

Tant com necessitava sortir d'aquí, Sadiki sabia que havia de tornar a la seva oficina una última vegada. Hi havia un últim detall del que necessitava ocupar-se.

Va caminar a través de l'escotilla i es va aturar prou com per mirar per l'oficina. Fins i tot ara, enmig de tot el que estava passant, Sadiki va sentir una apreciació nostàlgica de creadora per la presó: el projecte que ella i el seu germà havien dissenyat junts, l'algoritme al qual Dakarai havia inspirat vida, i la pura elegància del propi pla. Havia estat gairebé perfecte. Només els rumors persistents de l'existència d'Iram Radique –aquest home del sac galàctic incorpori que suposadament en algun lloc dins de la presó tenia la seva base d'operacions– havien espatllat la perfecta màquina de diners i violència que era el Rusc.

No és que importés ara. L'experiment havia servit el seu propòsit. Aviat tothom dins estaria mort. Llavors ella es dirigiria a la beina d’escapament per partir amb Dakarai, deixant que Sub Rusc 7 es destrossés a trossets. Hauria altres oportunitats, altres mons.

Teclejant al comandament de control de població de reclusos, Sadiki va observar mentre una llarga llista de dígits passava per la pantalla en ordre numèric, cadascun representant a un presoner actiu allà. Hi havia poc més de quatre-cents actualment... l'escòria i la brutícia de la galàxia, amb cap dels quals es volia topar de nou.

Ella va seleccionar tota la llista i va teclejar una única ordre: Exterminar.

Un a un, els números van començar a desaparèixer de la part superior de la llista.

Per un moment ella es va asseure aquí, observant-los esvair-se. Requeriria algun temps completar-se, es va adonar ella... no volia sobrecarregar el sistema en la seva unió crítica, i ella preferia estar segura que cada reclús estava mort abans que s'aventurés a baix de nou. A més, el procés no prendria massa temps. Potser només trenta minuts o així, fins que aconseguís els números més alts.

Ella estava aixecant-se per abandonar el centre de dades quan alguna cosa dins de la paret es va moure.

Retrocedint, empenyent la seva cadira fora del seu camí, Sadiki va mirar insegura a la paret davant d'ella, sobre els monitors. En aquest punt on les seves sensibilitats estaven tan finament en sintonia amb les pantalles i teclats i números, que la presència inesperada d'una cosa viva xiuxiuejant tan a prop d'ella va fer que els petits pèls en el seu clatell se li ericessin.

Els seus pensaments van tornar a la reconfiguració més recent de la presó, iniciada en la seva última aposta desesperada per l’autoconservació. Havia estat un moviment dràstic, i si ella hagués planejat passar algun temps més a bord de Sub Rusc 7, hauria estat catastròfic. En el seu lloc, simplement no li importava. Excepte...

Excepte que hagués resultat en alguna alteració no desitjada en la infraestructura de la presó. Canvis subtils, inquietants. Per exemple, mirant a la paret davant d'ella, Sadiki es va adonar d'un lleuger buit, potser de dos o tres centímetres d'ample, on les plaques tractades amb pressió no s'havien unit apropiadament. Era una mica petit, però...

Una cosa s'estava movent dins el forat.

Retirant-se lleugerament d'ell, Sadiki va caminar per la càmera i va arribar a la cabina de la paret a l'altra banda, tirant de la pistola blàster KYD-21 que havia col·locat allà i que mai havia planejat realment utilitzar. Aquest model en particular, fabricat amb un aliatge d’hàdrium amb un gallet sense fiador, era un dels seus favorits personals. Tenia un gran poder intens malgrat la seva grandària, i la seva adherència freda i escarpada se sentia bé en la seva mà.

Sadiki el va apuntar al buit entre les parets.

–Qui hi ha aquí? –va dir ella en veu alta, tot d'una desagradant-li el so de la seva pròpia veu. La tremolor en el seu diafragma li donava algun tipus de tremolor espantadissa que sempre havia trobat força repel·lent en altres.

Una salvatge possibilitat va passar per la seva ment, i va fer un pas més a prop del forat entre les plaques de la paret.

–Dakarai? –Va dir en veu alta–. Ets tu? –Estenent el seu braç, ella va reafirmar el seu dit sobre el gallet–. Jagannath? Has trobat el teu camí de tornada fins a dalt? Et penediràs d'això, t'ho garanteixo.

Ella va escoltar però no va sentir res. Més a prop ara, inclinant el seu cap lleugerament, Sadiki es va inclinar cap a l'estreta obertura i va contenir el seu alè.

Va esperar.

De cop alguna cosa enorme i blanca va explotar des de la paret, incommensurablement gran i més ràpid del que ella podia veure, tallant cap a fora fins a la seva cara, copejant directament als seus ulls. Era tan gran que la primera impressió de la Sadiki era que la pròpia paret d'alguna manera havia cobrat vida davant d'ella.

Llavors la seva visió va desaparèixer en un eixam líquid de negre vermellós, i un llevataps escarpat de dolor va anar corbant-se fins a la mateixa base del seu crani, retorçant-se sota la seva columna per compassar tot el seu cos.

Sadiki va cridar de dolor i va caure de genolls, llavors va caure d'esquena per terra. El seu dit va prémer el gallet, disparant a l'atzar, i després de la capa de ceguesa, va escoltar el metall grinyolant i retorçant-se al seu voltant, com si alguna cosa més gran del que hagués vist mai estigués arrossegant-se fora de la paret.

Llavors ella va saber el que era.

El Cuc-Llop.

Agafant el blàster amb la seva mà dreta, va moure el seu canell esquerre sobre els seus ulls en un intent d'aclarir la seva visió, però encara no podia veure. Si de cas, la ceguesa s'havia tornat més persistent, apoderant-se del que quedés de la seva visió i lligant-la en una negror total.

Retrocedint cap a l'altra cantonada, estenent el blàster cap a fora en la seva adherència tremolosa, ella va contenir el seu alè i va escoltar a la bèstia aproximar-se, rastrejant el seu avanç purament pel sentit de l'oïda. Podia escoltar-la, el pes massiu de la bèstia, el xipolleig enganxós del seu avanç cap a ella pel terra del centre de dades.

Sadiki va disparar de nou, tres vegades en una ràpida successió, i va tractar de recordar quantes rondes havia premut ja. El KYD tenia setanta-cinc trets, així que no hi havia cap amenaça immediata de quedar-se sense munició... però qui sabia quant de temps aquesta seria la seva única arma?

En algun lloc en la foscor enervada, la bèstia davant d'ella es va moure de nou. Per un instant Sadiki gairebé va considerar fer una carrera a cegues per l'escotilla a l'altra banda de l'habitació... ella pensava que podria trobar-la de memòria, però si s'equivocava...

Ella escoltava, visualitzant-lo.

I llavors tots els sons van desaparèixer.

Ella va prémer el gallet del blàster de nou, el va sentir retrocedir lleugerament, però no va escoltar res. Tot el seu univers es va convertir en un silenci absolut. Era com si s'hagués tornat sorda així com cega, tots els seus òrgans sensorials vitals la van abandonar en el moment que els necessitava més.

I llavors la Sadiki es va adonar del que estava passant.

D'alguna manera el centre de dades segellat s'havia posat en mode silenciós.

–No! –ella va cridar al buit, però els sistemes a prova de so van devorar la seva veu, tragant-se-la sencera, juntament amb cada altra pertorbació sònica. No tenia un sentit d'on era la bèstia ara, prop o lluny, si estava surant just a centímetres de la seva cara, les seves mandíbules obertes i preparades per atrapar-la.

El pànic la va agafar, i ella va començar a disparar a l'atzar de la gran expansió de foscor, movent la seva arma cap enrere i cap endavant, cobrint l'espai al seu voltant i com si ella pogués d'alguna manera disparar un forat a través d'ell, penetrant la més gruixuda capa d'aïllant que la deixava completament exposada allà.

Al final el blàster va deixar de retrocedir, i es va adonar que estava buit.

–No, –grallà la Sadiki de nou, però no va escoltar res–. No.

Això no estava passant. No podia ser. No ara, després que hagués arribat tan lluny i treballat tan dur per construir el seu imperi. Des del principi, havia pres cada precaució, calculat cada risc, considerat cada angle. Perquè tot acabés aquí, amb ella ajupida en alguna cantonada remota, cega, sorda, i muda...

Les llàgrimes es formaven en els seus ulls sense vista, i el seu cos va començar a tremolar, l'equilibri imperfecte del seny lliscant d'ella en augment. Els genolls contra el pit, els braços estesos, ella va agafar l'arma inútil amb les dues mans, com si el fet de sostenir-la prou fermament, pogués encara salvar-la.

Ella estava encara asseguda així quan li va caure a sobre.

Següent