Cursa de beines cap a la llibertat (II)

Anterior

CAPÍTOL 2

-Hi chuba da nago? -va grunyir la veu d’en Watto des de dins de la botiga.

-Necessito parts per a un Nubian 327 de tipus J, -va respondre una veu profunda.

-Peedunkel!

Ànakin va deixar caure la brotxa. El contenidor encara no estava acabat, però quan Watto cridava, contestes immediatament. Fins i tot si mai es molestés a recordar el teu nom. Fins i tot si odies ser anomenat peedunkel... un insult huttès. No importa què, simplement corres.

Watto va mirar a l’Ànakin mentre entrava. El cap del venedor de ferralla estava inclinat cap avall per un morro gegantí que semblava estrènyer la resta de la seva cara en una ganyota permanent. Surant sobre el taulell de ferralla amb les seves ales coriàcies, Watto semblava més una cosa per a colpejar que algú amb qui negociar.

Nous clients havien arribat. Grangers pel seu aspecte... un home gran i una jove, potser la seva filla. La noia estava vestida en unes burdes robes de colona, ​​però semblava del tipus autèntic del Nucli Galàctic, pell llisa i d'aspecte intel·ligent. Amb ells hi havia un droide de reparacions i un amfibi que estava examinant artefactes per tota la botiga.

-Coona tee-tocky malia? -va grunyir Watto, portant enrere la seva mà-. Per què has trigat tant?

Ànakin va flaquejar.

-Mel tassa cho-passa... -Estava netejant el contenidor...

-Chut-chut! Ganda doe wallya. Me dwana do bat a! -No importa! Vigila la botiga... haig de fer una venda ara aquí.

Watto va començar a surar fora de la ferralleria.

-Llavo-o-ors, deixa que et porti a la rebotiga. Allà trobaràs el que necessites.

Mentre el granger li seguia, va passar al amfibi, que estava jugant amb un calibrador de gravitró trencat. El granger va agafar el calibrador de la mà de l'amfibi.

-No toquis res, -va ordenar-li l'home amb serietat mentre continuava sortint per la porta del darrere.

L'amfibi va treure una llengua tan llarga com el braç de l'Ànakin, llavors es va allunyar rondant.

L'atenció de l'Ànakin va tornar a la noia. No estava tan interessat en les noies en general... i aquesta era realment gran, gairebé ben crescuda. Tot i així, no era com ningú que hagués vist mai. Hi havia alguna cosa amb la seva presència...

-Ets un àngel? -va preguntar ell.

La noia semblava sorpresa.

-Què?

-Un àngel. He escoltat que els pilots de l'espai profund en parlen. Viuen en les llunes de Iego, crec. Són les criatures més belles de l'univers.

-Mai he sentit parlar de... àngels.

-Tu n’has de ser un. Potser no ho saps. -La noia va riure.

-Ets un petit divertit. Com saps tant?

-Escolto a tots els comerciants i pilots que arriben aquí, -va dir l’Ànakin amb un encongir d'espatlles-. Sóc un pilot, ja saps... i algun dia vaig a volar lluny d'aquest lloc.

-Ets un pilot?

-Tota la meva vida.

Ànakin podia dir que estava realment impressionada. Els majors sempre ho estaven.

-Has estat molt de temps aquí? -va preguntar ella.

-Des que era molt petit... tres anys, crec. La meva mare i jo vam ser venuts a Gardulla la Hutt. Però ella ens va perdre, apostant en les Beines de carreres, a Watto... que és un amo molt millor que Gardulla, crec.

-Ets un esclau?

A l’Ànakin no li agradava que li diguessin esclau.

-Sóc una persona, -va dir ell-. El meu nom és Ànakin.

-Ho sento. No ho entenc. Aquest és un món estrany per a mi.

-Tu ets una noia estranya per a mi.

SMMMACK!

Ànakin es va girar. Un dels droides de reparació d’en Watto havia estat descomprimit. Mentre carregava per la botiga, l'amfibi estava caçant-lo amb culpabilitat.

-Què has fet? -va cridar la noia.

-Colpeja-li al morro! -va cridar l’Ànakin.

Movent els seus braços gomosos, l'amfibi va colpejar al petit droide en el seu morro. Amb un brunzit i un clanc, es va plegar sobre si mateix i es va acomodar discretament a terra.

Ànakin i la noia van esclatar a riure. La criatura estranya i morruda es va girar tímidament, com un nen a qui agafaven robant.

Des de la ferralleria, la veu greu d’en Watto es va filtrar:

-... Un generador d’hipermotor T-14! Sóc l'únic per aquí que en té un...

Ànakin va somriure.

-Jo vaig ser el qui el va trobar. Tenim de tot aquí. Jo faig la majoria de la col·lecta per a Watto.

-Hauria d'estar agraït de tenir-te aquí, -va assenyalar la noia.

-No hauria durat molt si no fos tan bo arreglant coses, -va dir Ànakin orgullós.

CRRRRRASHHHH!

Una pila de parts va caure d'una prestatgeria. La cara culpable de l'amfibi va mirar des del desastre del sòl.

Aquest, va saber l’Ànakin, era problemàtic.

-... Què et penses, que ets algun tipus de Jedi, movent la mà així? -Watto va arribar fet un estrèpit des de fora-. Sóc un toydarià. Els trucs mentals no funcionen amb mi... només els diners. I no accepto crèdits de la República! No hi ha diners, no hi ha parts!

Ànakin va ignorar el soroll i va continuar parlant-li a la noia.

-Estic construint el meu propi androide...

Tot d'una el granger va irrompre a la botiga, el droide R2 rodant a prop.

-Ens anem.

Mentre sortien per la porta frontal, l'amfibi va lliscar darrere d'ells.

La noia li va somriure a l’Ànakin i es va aixecar per anar-se'n.

-M'alegro de conèixer-te...

-Ànakin. Ànakin Skywalker.

-Padmé, -va respondre la noia-. Padmé Naberrie.

Ànakin va sentir un nus graciós al pit mentre sortia. Ni tan sols havia començat a conèixer-la.

-M'alegro de conèixer-te, també, -va dir ell.

Watto va volar des de la ferralleria.

-Ootmians! Tinka me chasa hopoe ma booty na nolial. -Estrangers! Creuen que perquè vivim tan lluny del centre no sabem res!

-La lova num botaffa, -va respondre l’Ànakin-. A mi em semblaven bé.

-Fweepa niaga, -va grunyir Watto-. Tolpa da bunky dunko. -Neteja els prestatges. Llavors pots anar a casa.

-Yuppiiii!

Ànakin ràpidament va fer el que li deien i va sortir corrent.

Mentre s'obria pas a través dels carrers arenosos i ventosos de Mos Espa, el crit sobtat d'un venedor li va fer aturar-se. A l'altre costat de la plaça abarrotada, el maldestre amfibi de la botiga estava quiet davant d'una parada, enxampat en l'acte de robar menjar, la seva llarga llengua, similar a una corda es va enganxar a un gorg recentment mort que no es deixava anar del prestatge d'on penjava.

-Ei, això seran set wupiupi!

Zwwwwack!

L'amfibi va saltar cap enrere. El gorg es va deixar anar, sortint de la seva fila. Va rebotar per la plaça, va sortir volant cap al caf a l'aire lliure, i va caure en un plat de sopa amb un desastrós esquitxar.

Ànakin es va encongir quan va veure a qui pertanyia el plat: Sebulba.

Sebulba era malvat. Dominava les Curses de beines de la Vora Exterior, i els seus enemics tenien una forma divertida de xocar quan s'acostaven massa. Un dug que semblava i feia olor de pell seca embolicada en una carcassa d'ossos, la veu sonava a vidre esgarrapant metall.

-CHUBA! -va cridar el dug, els seus ulls assassins.

-Qüi... Misa? -va dir l'estrany alien, encongint-se.

Massa tard. Sebulba va saltar sobre la taula i li va agafar per la gola.

Següent