4
–Bé –va xiuxiuejar la imatge etèria d’en Freedon Nadd,
travessant amb el seu xiulet el laberint de passadissos subterranis de la
ciutat.
El rei Ommin es va concentrar amb més força, impulsat per
la lloança del seu mentor. Realment podia sentir els fluxos i ondulacions de
les atrafegades masses de la ciutat sobre ell, tal com Nadd havia dit. Mentre
continuava absorbint les sensacions de milions d'éssers ocupats en les seves
activitats quotidianes, va començar a advertir petites punxades de violència i
odi esclatant aleatòriament per tot Iziz. Els foscos esclats li deien, atraient
els seus pensaments, demanant-li que els reforcés.
Ommin va sentir una onada de poder travessant-li, va
sentir el Costat Fosc entrellaçant-se amb la seva pròpia essència, i va saber
llavors que podia fer ús de la Força per fer la seva voluntat. Les seves mans
es van aferrar amb més força als nusos dels recolza-braços del seu tron i es va capbussar profundament en si mateix,
abandonant la seva existència corpòria per abraçar la
metafísica. El món al seu voltant es va esvair ràpidament en una fusió boirosa,
oferint-li la lleugerament incòmoda sensació d'haver estat desconnectat. Però
l'emoció va durar tan sols un instant abans d'apartar-la i centrar-se en la
seva actual ambició.
Va seguir avançant, furgant més profundament en si
mateix, fins que va arribar al que només podia descriure com una barrera.
Semblava ondular com si estigués construïda amb teranyina, però era forta com
un aliatge d'acer temperat. Ommin es va aturar davant la barricada, sobtadament
insegur.
–Dèbil! –va escopir Nadd des de la perifèria de la
consciència d’Ommin–. Mai aconseguiràs el teu potencial si flaqueges davant el
més lleuger obstacle. Darrere d'aquest mur es troba el teu destí. Darrere
d'aquest mur es troba tot el poder del Costat Fosc. Si no tens la força per
assolir-lo, llavors no mereixes convertir-te en un bruixot Sith!
La ràbia d’Ommin es va encendre. Hi havia arribat tan
lluny en tan poc temps, i Nadd encara esperava més... més del que cap onderonès
podria oferir-li. És que els ancestres d’Ommin van penetrar tan ràpidament en
la Força? I si ho van fer, com haurien sobreviscut? El Costat Fosc oferia molt,
però arrabassava encara més. Ommin no sabia si podria donar tant de si mateix.
La veu d’en Nadd es va alçar de nou.
–El teu dubte serà la teva derrota, Ommin. –Aquesta vegada
les paraules posseïen un aire de seducció, una qualitat càlida i temptadora cap
a la qual Ommin es va sentir inexplicablement atret–. Estàs preparat. No hi ha
res a témer.
El xiuxiueig de la veu d’en Nadd semblava arremolinar-se
en la seva ment, aixoplugant-lo en algun lloc al costat d'ella, al mateix temps
dins i fora dels confins de la consciència d’Ommin.
–Colpeja ara! –va cridar de sobte Nadd–. Vine al Costat Fosc
ara, quan t'està atraient, o hauràs fracassat. El Costat Fosc s'apartarà per
sempre de tu, el boig de ment feble que va creure que tenia dret a brandar el
seu poder!
Ommin havia sacrificat més del que mai havia pensat que
sacrificaria en la seva missió de convertir el Costat Fosc en el seu aliat. I
ara tots els seus esforços depenien d'un únic moment, la seva única oportunitat
de provar la seva vàlua, com si tot el que havia fet abans no signifiqués res.
El Costat Fosc havia estripat massa coses de la seva vida. No podia deixar que
s'escapés entre els seus dits, burlant-se de com li havia espoliat i l'havia
convertit en res més que una closca trencada despullada de la seva essència
vital. No podia deixar que això passés.
La seva ràbia es va convertir tant en la seva arma com en
la seva armadura mentre donava cops la barrera que s'alçava davant seu. La
paret ondulava salvatgement sota l'atac, però no va cedir. Ommin redoblà els
seus esforços, va extreure l'odi a totes les coses -incloent el Costat Fosc-
des de les profunditats de la seva ànima, canalitzant als seus cops.
Llavors, de sobte, el mur es va obrir com una ferida
punyent. Abans que Ommin pogués reaccionar, va ser absorbit cap a l'interior,
arrossegat per una força més poderosa del que mai hagués pogut imaginar. El Costat Fosc va inundar immediatament el seu ésser, unificant-se amb cada cèl·lula del
seu cos.
Llavors va tornar a la seva ment la imatge de la ciutat
que s'alçava sobre ell, i va atacar les fiblades de maldat dispersos per la
ciutat amb flamarades d'energia del Costat Fosc. Els incidents, ja de per si
malvats, instantàniament es van tornar encara pitjors, quan els individus
involucrats es van omplir momentàniament d'un odi que els era aliè.
Ommin observava, meravellat i horroritzat al mateix
temps. Llavors es va adonar que, amb el Costat Fosc donant-li suport, era
invencible. Res podria derrocar-lo. Res podria ja mai ferir ni destruir, ni tan
sols el propi Costat Fosc.
La seva visió normal va tornar, i va veure la forma
fantasmal d’en Freedon Nadd surant a prop seu. Ommin es va sentir més fort que
mai, i volia mostrar al seu mentor el que havia aconseguit.
Es va aixecar del seu tron antic, i llavors es va ensorrar sota el
seu propi pes, les seves cames incapaces de seguir suportant-lo.
Nadd va emetre un profund so en staccato que Ommin només
va poder suposar que era un riure.
–El Costat Fosc no acudeix sense cost –va dir l'esperit
Sith–. Tens poder sobre la Força, però a canvi has perdut el poder sobre el teu
propi cos.
Nadd li havia advertit sobre el tribut d'iniciació al Costat
Fosc una dècada abans, quan va començar el seu entrenament. No podia recordar
si havia triat acceptar aquest preu o si ho havia ocultat a propòsit en els
racons de la seva memòria. Ara ja no importava, de totes formes. Finalment
havia aconseguit el seu objectiu: el Costat Fosc li pertanyia.
Malauradament, ara ell també pertanyia al Costat Fosc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada