Maul Tancat (LX)

Anterior

60

HORA DE TANCAMENT

–Eogan.

El noi va mirar al seu pare, estès al catre de la seva cel·la. Era la primera vegada que el vell havia parlat des que el noi li havia arrossegat de tornada des de la morgue. La seva veu, encara que feble, era sorprenentment clara.

–Està venint.

–Qui és?

–Radique. –Amb el que semblava un tremend esforç, Artagan Truax es va aixecar sobre els colzes i va mirar al seu fill–. Ve... a... matar-me.

–Però vaig pensar que li vas salvar la vida.

–No hi fa res. –El vell va capcinejar–. Des que vaig ajudar al zabrak a convocar els Bando Gora aquí...

–Però...

–Silenci, noi. –La veu d’Artagan es va tornar ferma, perfilada amb un vestigi de la seva antiga força–. Hi ha una cosa més... que necessito dir-te. Una cosa que mai t’he dit abans.

Eogan va esperar.

–Abans que naixessis... la teva mare i jo érem... tots dos part dels Bando Gora. Vaig pensar que ells guardaven els secrets de la galàxia. Era el camí equivocat, però... no ho sabíem en aquell moment. Fins i tot quan... –Artagan va agafar alè estremint-se–. Fins i tot després que ella morís. Em vaig quedar amb ells. Tu eres només un bebè. No hi havia sortida.

Hi va haver un silenci a la cel·la.

–El dia va arribar, fa setze anys... els vaig escoltar planejant matar a Radique. Emboscant-lo, segrestant el seu enviament d'armes. Radique era poderós, fins i tot llavors. Vaig veure la meva oportunitat per a tots dos. Vaig pensar que trencaria amb els Gora en aquell moment... salvaria la vida d’en Radique... guanyaria la seva confiança... llavors almenys tindries un protector, algú que mirés per tu...

Artagan va trencar en un atac de tos, llavors gradualment va recuperar la seva veu.

–Al principi el pla va funcionar. Quan els crits van començar, vaig tenir una nau preparada. Ens vam anar amb Radique. Ens va abandonar en el primer espaiport... va prometre mantenir-se en contacte. Pagar el seu deute. Però... –Artagan va agafar alè de forma aguda, dolorosa i el va deixar anar–. No vaig sentir d'ell durant anys. Vam viatjar... tu i jo. Lluitant per diners. Sabia que no podia durar per sempre. Vaig seguir esperant per tornar a escoltar d'ell. Finalment, anys després, un missatge va arribar. Era ell. Em va dir que podia ajudar-nos. Aquí...

–Així que vas tornar a portar-me, –va dir Eogan–. En aquest lloc.

El vell va assentir.

–Quan vam arribar aquí per primera vegada, el vaig buscar. I el vaig trobar... o ell em va trobar. En el primer mes, va fer contacte. Em va oferir un treball ajudant-lo a construir armes aquí. Em va oferir protecció. Per a mi mateix, i per a tu. Tot el que havia de donar-li... eren els meus ulls. –Artagan va negar amb el cap–. No podia fer-ho. No podia cegar-me per ell. Així que va desaparèixer de nou. Fins ara. Quan vaig enviar a... els Bando Gora. I ara. Vindrà... a acabar amb mi.

Eogan es va aixecar.

–No li deixaré.

–No hi fa res. Ja... estic mort de totes maneres.

–No així, –va dir Eogan, agafant la mà i estrenyent-la.

–Ho sento, noi, –va dir una veu darrere d’ell–. Però va ser exactament així.

Eogan es va girar. Mitja dotzena de reclusos –tant humans com no humans– estaven drets allà bloquejant l'entrada. Va portar menys d'un segon a Eogan registrar que cap d'ells tenia ulls. Com havien trobat el seu camí fins aquí dalt?

Llavors va veure els ocells. Un d'ells va obrir el seu bec i va deixar sortir un grall estrident, raucant.

Els ocells els han portat aquí.

–El Sr. Radique ens ha enviat. –Va dir el cec. Estava agafant dos llargs bastons esmolats d'acer en les dues mans, llargs i brillants com un parell de matxets casolans. Tots els altres anaven similarment armats–. Per tractar amb el vell per convocar els Bando Gora al Rusc. –Ell va capcinejar–. Les nostres accions tenen conseqüències, no? Igual que tots els rius van a la mar, els seus camins poden diferir, però el resultat final mai es posa en dubte.

–No. –Eogan va caminar cap a ells–. No pots...

El cec va deixar anar un crit entusiasta i es va llançar cap a Eogan, totes dues mans girant. Eogan es va ajupir i es va llançar cap als genolls de l'home, i va sentir una onada de músculs colpejar els seus pòmuls, portant-lo a terra. Els seus pensaments se succionaren en un embut disparat d'agonia mig conscient.

Els peus estaven traint-lo, fent-li caure. D'alguna part a l'altra banda de la cel·la, el seu pare estava tractant de parlar, lluitant per fer-se sentir. Eogan va alçar la seva mà. Era inútil.

–Pare, no!

Aixecant el cap, Eogan els va veure envoltant al seu pare, balancejant els pals cap a ell, aixecant gegantins ventiladors de sang mentre tallaven el que quedava del seu cos. Atacaven com animals, com si la seva manca de visió els hagués encegat a algun tipus de pietat humana.

Enmig de tot, les paraules del zabrak comparant-lo amb el seu pare feien ressò en la ment d’Eogan: No tens el seu cor... mai seràs la meitat d'home que ell és.

Eogan va negar amb el cap.

Ja no més.

Una cosa va canviar dins d'ell, quelcom profund i definitiu. Sense si més no estar al cas de què ho estava fent, va saltar cap endavant i va sentir el seu cos –els seus músculs i la seva adrenalina i la mateixa sang a les venes– volant en moviment, llançant-se en una sèrie de cops ràpids com el llamp.

Cada part d'ell estava en moviment alhora, els punys i peus balancejant-se cap a fora, enviant una tempesta de cops de puny i puntades de peu que semblava connectar amb els sis homes cecs simultàniament en una taca de velocitat i ossos trencats. Estaven caient a banda i banda d'ell ara, els seus bastons caient al terra de la cel·la, i Eogan va saber que fins aquell moment, si no hagués intentat aquell assalt, gairebé amb seguretat hauria mort. Era com res que hagués imaginat... com si hagués abandonat el seu cos i hagués estat portat de tornada a la vida per alguna cosa profundament més ràpida i més poderosa que ell mateix, ressuscitat per un moment singular de triomf.

Quan va acabar, va deixar anar els seus punys al seu lateral i es va quedar dret panteixant enmig d'una pila de cossos, els seus braços xops de sang fins als colzes.

Una veu des de la meitat de la pila.

–Eogan?

–Pare. –Caminà cap endavant i va tirar a un dels homes d’en Radique a un costat. El cos del vell hi era, horriblement tallat i esgarrapat, però d'alguna manera encara agafant-se als últims rastres de consciència.

Artagan va alçar una mà sagnant. Estava somrient.

–Els Cinquanta–dos Punys, –va aconseguir dir ell.

Eogan va sentir les parets de la seva gola enfonsar-se. No podia parlar.

–Estic tan orgullós de tu.

El noi va caure de genolls i el va abraçar. Fins i tot ara, hi va haver un estrèpit al pit del vell, el malparat cor bombejant desafiant fins i tot mentre arribava als últims moments de la seva vida.

Va alçar al vell així fins que l'estrèpit es va aturar.

Una incerta quantitat de temps després, va escoltar passos de nou, entrant en l'escotilla oberta. Mirant al voltant, Eogan va veure a Jagannath allà dempeus. El zabrak estava mirant a la pila de cossos dispersos per la cel·la, les armes casolanes i la sang lentament assecant-se. Al final, els ulls del reclús de pell vermella van arribar a trobar els d’Eogan.

–Tu vas fer tot això?

El noi no va dir res.

–El teu pare...

–Mort, –va dir Eogan.

El zabrak va assentir, com si no hagués esperat menys.

–Anem.

–On anem?

–A la plataforma de càrrega.

Eogan va arrufar les celles.

–La...

–Tinc assumptes pendents allà.

Següent