Maul Tancat (i LXXVI)

Anterior

76

IMATGE PERSISTENT

Al celler de càrrega, Maul es va agenollar a la cantonada, mirant protectorament a la caixa davant d'ell. Podia sentir la calor letal i la vitalitat de l'urani armat, i sabia que el seu lliurament aquí en mans de la Komari Vosa significava que havia tingut èxit. Però significava poc per a ell.

Encara que havia estat alliberat de Sub Rusc 7, les càrregues electrostàtiques desactivades i tretes dels seus cors, alguna part d'ell encara se sentia tancada.

No havia sentit encara res del seu Mestre.

Alçant-se dret, va caminar la longitud del celler, es va girar i va caminar enrere de nou, els seus ulls sense abandonar mai la caixa. Fins al moment en què Darth Sidious vingués a ell directament per elogiar-lo per l'èxit de la seva missió, es va quedar impacient i pensatiu.

El casc del Joia Estel·lar va tremolar lleugerament al seu voltant, els seus grans motors obrint-se pas des del sector Tharin a través de la Via Sisar de camí de tornada a l'espai hutt, on Maul se separaria d’Eogan, Komari Vosa, i la mateixa arma.

Des d'aquí, el futur era incert. Estava precisament al corrent de les instruccions d’en Sidious de no revelar-se com un Lord Sith o utilitzar la Força.

A no ser...

No. No podia haver error en el missatge. Sidious havia pretès que desencadenés la força completa del Costat Fosc, i els últims moments a la presó –amb el cuc, amb la pròpia Vosa– havien estat una altra prova, en la qual ell només havia esperat demostrar ser digne.

Així que per què Sidious no havia vingut a ell encara? I quan escoltaria al seu Mestre de nou?

Va començar a caminar pel celler de nou, llavors es va aturar davant el so de l'escotilla xiuxiuejant en obrir-se darrere d'ell.

–Maul.

Girant-se, va deixar caure la seva mà a l'empunyadura del sabre làser, on descansava, fins i tot mentre reconeixia la cara de la dona que emergia de les ombres.

–Què vols?

Al principi Vosa no va respondre. Era impossible dir què estava mirant. Per l'angle del seu cap, Maul va suposar que la seva atenció estava fixa a la caixa que havia estat guardant... tot i que podria haver estat mirant-lo a ell.

–Simplement comprovava la nostra càrrega.

Maul no es va moure. No semblava haver-hi una resposta apropiada per aquest comentari, i no en va donar cap.

–El xef d’en Jabba està preparant el sopar a la cuina, –va dir la Vosa–. Estic bastant segura que no ens enverinarà... però hauríem de deixar que el noi mengi primer. –Llavors, aventurant un pas més a prop–: Tu menges, no?

Maul la va mirar, va alçar una mà.

–Això és prou a prop.

–Ell t’adora, ja saps. El noi. El que et va veure fer abans aquí...

–La galàxia li endurirà aviat, –va dir en Maul–. Si no el mata primer.

–Potser hauries de portar-lo amb tu. Com aprenent.

Maul la va mirar especulativa.

–Què saps tu d'aprenents?

–Res, –va dir la Vosa en una veu silenciosa, i llavors va fer un gest de cap vague, evasiu, en direcció a la caixa–. No necessito conèixer els detalls de la teva missió a Sub Rusc 7. Sé que la teva missió allà era al servei d'un propòsit sobirà més enllà de tu mateix.

–Com ho era la teva, –va dir en Maul. Hi havia esperat que ella ho negués, que afirmés que els Bando Gora servien només els seus propis propòsits, però Vosa realment va fer que sí de nou.

–Potser és així, –va dir ella–. Tot i així quan et miro, i la forma en què tu i jo vam lluitar contra aquest cuc junts, no puc evitar preguntar-me...

–No ho facis, –va grunyir ell.

–Només volia dir... –Ella va flaquejar, sospesant les seves paraules amb compte–. Cap de nosaltres som les persones que un cop vam ser. Qui diu que hàgim d’acabar així?

Maul va moure la seva mirada en la seva direcció, els seus ulls grocs trobant els d'ella durant una fracció de segon. El que va sentir allà, aquesta familiaritat impossible, se sentia més perillós i potencialment atrapant del que havia estat abans a Sub Rusc 7, i ell ho va rebutjar tot d'una.

–Quant queda fins que hi arribem?

–Estàs impacient?

Maul ho va rebutjar.

–Simplement preparat per deixar enrere aquest assumpte.

–Ja veig. -Vosa va somriure davant el seu to, com si no hagués esperat menys–. No queda ja molt.

–Llavors deixa’m.

–Potser et vegi a dalt?

Però Maul ja li havia donat l'esquena per mirar la caixa a la cantonada del celler. No va ser fins que la va escoltar marxar i l'escotilla es va segellar en tancar-se darrere d'ella que va apartar els seus ulls de la caixa i va tornar a mirar a la porta a través de la qual ella ja havia desaparegut.

FI