Maul Tancat (LXX)

Anterior

70

LA LLUNA ASSASSINA

Espereu.

Vosa va alçar el seu puny sense tornar la mirada als guerrers Bando Gora que estaven darrere d'ella, i ells es van aturar.

S'havien obert pas des de l’hangar fins al nivell de contenció principal de la presó, sense trobar gairebé cap resistència de la resta de residents d'aquell lloc. No és que hagués esperat cap. Aquests reclusos semblaven estar-se morint més i més ràpid al seu voltant, caient de genolls sense molt més que un panteix. Els cossos, la seva olor, li recordaven Bogden, la lluna cementiri on tant havia canviat per a ella.

Del grapat de maníacs armats que s'havien enfrontat als passadissos utilitaris de la presó, només un o dos van presentar el més lleuger desafiament als seus soldats. Utilitzant els seus bastons, els Gora els havien esbudellat i fet trossos, complint la voluntat de Vosa amb una obediència dement, indestructible amb la qual ella mateixa els havia esclavitzat. Hi havia ocorregut ràpidament: una tempesta ràpida de violència, llavors la calma.

Observar-los fer el seu fosc i sagnant treball no li donava cap sensació d'orgull, tot i que apel·lava a alguna fam fosca i atàvica al seu interior... una necessitat d'establir la dominació sobre la situació i imposar la seva voluntat a ella. Per a ella, l'estabilitat i el poder sempre serien qüestió de conquesta, la disposició indestructible per a l'absoluta mestria. Després del que havia passat amb els Jedi i el seu antic Mestre, mai es permetria sentir-se fora de control de nou. Seria una forma de suïcidi.

Ara estava immòbil, la seva ment estenent-se fins als corrents arremolinats de la Força fins que es va adonar de la seva pertorbació més pronunciada.

En Maul està aquí.

Més a prop del que havia esperat.

I després que el trobés i prengués possessió de l'arma per la qual havia estat convocada aquí per adquirir, ella el mataria.

Gustosament.

Per aquí, va ordenar ella, donant l'ordre silenciosament, una ordre telequinètica que els va enviar per un passadís. El seu cor estava bategant més fort ara, portant-la cap endavant. I podria haver estat aquesta sensació d'urgència persistent el que li va permetre caminar cap el que va passar després.

Envoltant la cantonada, ella ho va veure... la cosa a la qual les seves sensibilitats en la Força d'alguna manera havien estat cegades.

A l'altra banda, els seus guerrers es van quedar gelats al seu pas.

La criatura davant d'ells era un colossal horror, gèlid, la seva gruixuda presència omplint tot el passadís davant d'ells. Vosa es va adonar que era algun tipus de cuc blanc agitat, cinc metres d'alt i potser tres vegades això de llarg, la seva boca amb ganxos, com la d'una sangonera actualment plena dels cossos encara sacsejant-se dels reclusos que acabava de devorar.

La bèstia els va envoltar, alçant el seu horrorós cap cec amb una tirada sobtada que va fer que la meitat inferior del tors seccionat que estava menjant caigués d'esquena a terra. Quan es va llançar cap endavant, les peces bucals separant-se, els Gora la van atacar amb els seus bastons, bombardejant-lo amb boles d'energia que explotaven a la pell relliscosa i bategant del cuc sense aturar-lo.

Va retrocedir, aplanant-se contra el terra, llavors es va llançar cap endavant amb una velocitat que desafiava el seu gran embalum gotejant. Abans que Vosa pogués ordenar als seus soldats que retrocedissin, el cuc va obrir la seva boca, succionant a dos dels guerrers en les seves mandíbules.

Vosa va activar els seus sabres làser i es va enfonsar cap a ell. Tallant amb dues fulles per la carn de la bèstia, va perforar profundes laceracions en el seu lateral. Un fluid groc pàl·lid va sortir gotejant, enganxós i viscós, i amb això, Vosa es va adonar que podia escoltar la veu –o veus– del cuc dins del seu cap, una lletania enredada d'amenaces i súpliques de pietat.

Jedi... Jedi aquí...

Mata'ns, Jedi...

Allibera'ns...

... Estripar els pulmons del teu pit...

... Trencar el crit dels teus llavis...

Devorar tot allò teu...

Vosa va saltar cap a ell de nou, les seves espases enceses en una tempesta encegadora, giroscòpica de la tècnica Jar'Kai que li havia servit tan bé en el passat. Girant les dues fulles en la maniobra de Remolí ascendent, es va llançar amb un atac frontal a la part més vulnerable del cuc. Els seus interiors es van escampar, capes de greix palpitant i gotes abocant-se cap a fora per omplir el passadís buit al voltant dels seus turmells. Mentre passava tot això, Vosa no va cedir ni tan sols va alentir el seu atac; en el seu lloc, s’hi va lliurar per complet, permetent que la ira assassina la transportés a un estat d'abandó lleuger.

Malferida, la bèstia va retrocedir de nou, com si el que ella havia fet li hagués presentat el dolor que mai havia conegut abans. Es va llançar de costat i va anar lliscant ràpidament cap enrere a través d'un forat obert a la paret darrere seu.

Per un moment Vosa es va quedar allà amb dos sabres làser encara activats i el seu exèrcit darrere d'ella, tots ells esperant el que passaria després. Hi havia corregut la bèstia cap a algun lloc per morir? En aquell instant ella es va permetre pensar que la batalla –aquesta part d'ella, almenys– podria haver acabat.

Llavors el sostre es va moure sobre ella.

Els seus soldats, com un, van alçar els seus caps i van mirar amunt.

Quan el sostre es va obrir de cop, el cuc va arribar caient sobre ells amb un xoc diàfan, aixafant als guerrers en una allau de la seva carn. Tot d'una, Vosa va saber que havia subestimat l'astúcia de la bèstia, i ara entenia el que aquestes veus enredades en el seu cap representaven... la conflagració de les sensibilitats dels reclusos, habilitats de supervivència, i instints purs, violents, que comprometien la seva ment rusc. Els últims dels guerrers Bando Gora van retrocedir, agafant els seus bastons, momentàniament trasbalsats i esperant noves ordres.

Vosa va esperar, mirant contra la bèstia per si mateixa. El cuc va alçar el cap, les seves mandíbules clicant i fent-les petar audiblement amb una ansietat espàstica, atabalada. Des d'aquesta distància, Vosa podia veure que els talls que havia infligit en ell ja havien començat a cicatritzar i a curar.

Llavors va obrir la seva boca, despenjant les seves mandíbules fins a l'extensió més àmplia possible.

El resultat va ser horrible. En aquell moment, la bèstia realment semblava convertir-se en tot boca, fins que tota la part frontal del seu cap fos res més que un forat buit negre, enorme que –per un instant– s'alçava tan ampli com el mateix passadís.

Aquest cop fins i tot els Bando Gora no van ser prou ràpids.

Succionant, el cuc els va inhalar a tots en un gran buit succionador, aclarint l'espai al voltant de la Vosa en l'espai d'un batec.

Així i tot ella va mantenir el terreny, sabres làser preparats, estenent-se fins la bèstia, o com fos l'element de consciència que pogués posseir.

–Què ets? –va preguntar en veu alta, sorpresa pel so de la seva pròpia veu, i encara que difícilment havia esperat una resposta, una estava arribant, empesa en un arravatament de tons i entonacions variants.

Som...

... Allò que...

... Tu més...

... Tems...

Vosa va agafar alè. Una fredor terrible es va estendre a través d'ella com res que hagués sentit des dels seus primers dies a Bogden, quan els torturadors Gora havien treballat dia i nit per trencar el seu esperit, aixafar el seu cos, i dirigir-la a la vora de la bogeria, i finalment més allà, en el que s'havia convertit ara. El moment era torturador. Era com mirar-se al mirall i veure a dues persones: qui havia estat un cop acotat d’en Dooku i del Consell Jedi, i en el que s'havia convertit, la seva pròpia cara despietada reflectida en les mandíbules malvades, esgarrapadores del seu depredador imparable.

Som tu.

–No, –va aconseguir dir, però era massa tard.

Va arribar a ella de nou en un ràpid llançament, i Vosa va reaccionar sense pensar-s’ho, utilitzant una explosió instintiva d'empenta de la Força per enviar-se d'esquena pel passadís, obrint un buit de vint metres entre ella i la bèstia. Era temps i espai suficient com per permetre-li colpejar el sòl i córrer sense mirar enrere.

Recordant aquests vertiginosos moments, quan el mateix temps s'havia convertit en una taca i el pensament conscient s'havia perdut completament per a ella, Vosa recordava poc. Mai havia fugit d'un altre oponent així abans, el que era potser el per què se sentia tan completament desorientada.

No va ser tant del cuc del que estava tractant d'escapar, sinó del que la bèstia li havia promès en el seu interior... un lloc de descans final on la seva identitat baixaria cap a la foscor d'assassins, lords del crim, tirans, i escòria anònima amb unes agonies que finalment es tornarien tan familiars per a ella com la seva pròpia. Al final, seria simplement una altra veu cridant des de dins del gran tub inflat, de l'ésser de la bèstia.

Al final els seus passos es van aturar i ella va recuperar el control de si mateixa.

La resolució va arribar ràpidament. No se li permetria mai a ningú saber el que havia passat aquí. No hi havia motius per parlar-ne.

Venir aquí havia estat un error.

Estava preparant-se per anar-se'n, per trobar el seu camí de tornada a la nau, quan va escoltar crits venint del passadís... i, en el silenci que el seguia, la veu d'un que ella havia estat enviada a trobar.

Maul.

Següent