CAPÍTOL 4
Amor meu, estàs bé? No corris cap risc
estúpid. No és la teva responsabilitat salvar l'Aliança Galàctica tu sol.
-Shula Shevu, acabada de casar, en un missatge encriptat
per al seu marit.
BASTIÓ,
ROMANENT IMPERIAL: SALÓ D'ASSEMBLEA DELS MOFFS A RAVELIN
Sempre
era alliçonador ser un espectador en el teu propi funeral.
Pellaeon
es va situar a la finestra que donava a la plaça d'armes i va veure l’adornat
carruatge canoner que portaria les seves restes. Igual que ell, era un
supervivent d'una altra època, un disseny arcaic però que encara era capaç de
complir la seva funció en la guerra. Les parelles d'aletes de sang que tiraven
d'ell es van aturar precisament al centre de l'extensió pavimentada, van
romandre immòbils durant el compte de deu, i van girar a la dreta per seguir
una línia perfectament recta a través de l'arc i cap als carrers de la capital,
les brillants crestes vermelles que els hi donaven el nom es balancejaven com
flames al sol del matí. Pellaeon estava segur que eren una subespècie de
ghannoidal certecyes, però tenien aquesta cridanera cresta vermella com el
depredador marí i aleta de sang era
molt més fàcil de pronunciar. Un escamot simbòlic de guàrdies imperials marxava
darrere en els seus uniformes de cada dia, en
nombre de cinc, no precisament el millor per a les desfilades.
No
importava quantes vegades Pellaeon veiés l'assaig, era impressionant. Els aletes
de sang eren notablement difícils d'entrenar en l'art eqüestre o per executar
precises desfilades de cavalleria. Va fer una nota mental per felicitar el
personal del cerimonial; els quadrúpedes carnívors eren muntures formidables,
capaços de lluitar per si mateixos fins i tot quan el seu genet havia mort, i
no eren coneguts per la seva obediència al camp de batalla.
Bastió
havia d’assajar el funeral d'estat amb regularitat perquè les mostres tan
magnífiques de pompa i precisió no es feien de la nit al dia. Un líder podria
morir en qualsevol moment, i a Bastió li agradava estar preparat. Pellaeon va
assaborir el seu caf, conscient del brunzit de conversa a la seva esquena, i va
veure el carruatge i l'escamot de guàrdia esvair-se en el silenci de la matinada
de Ravelin.
-No troba
això depriment, senyor? -va preguntar Reige.
-Només si
estic prenent part. -Pellaeon va estendre la tassa translúcida perquè la hi
tornés a omplir-. Em preocuparé quan vegi centenars de guàrdies en les seves
gales de la desfilada. -Observava el reflex de l'habitació darrere d'ell en la
fulla de transpariacer de la finestra, i s'adonava de l'arribada de cada Moff i
amb qui s'acostava a conversar abans que la reunió comencés-. Dos minuts,
Vitor, i començarem.
Era una
assemblea regular setmanal del Consell de Moffs de l'Imperi, res extraordinari
ni fora del programa, però durant les últimes quatre hores Pellaeon es va
adonar de l'activitat en el front diplomàtic informal. Encara podia comptar amb
el Moff Sarreti per mantenir-se al corrent de la rebotiga política encara que
l'home s'hagués jubilat.
Tots
aquests Moffs i tan poc Imperi on jugar. Era inevitable que es posessin
inquiets.
Pellaeon
mirava al voltant de la taula durant la reunió, jugant a deduir quin dels Moffs
volia assassinar-lo, i quin veia avantatjós mantenir-lo amb vida.
Afortunadament, els únics que eren prou competents per matar-lo també eren els
millors militars, i per tant eren els seus aliats. La naturalesa tenia el seu
control i equilibri. Van fer una pausa per al caf.
Tot el que necessiten és paciència,
cavallers. Tinc noranta-dos. Només esperin que passi.
-Almirall,
puc recarregar la seva tassa? -Lecersen era un dels Moffs de la vella escola,
un home que creia en el deure. Fins i tot es mantenia apte per al combat i es
tallava el cabell extra-curt com un drap sobre el crani. Crec que aquesta
reunió durarà una mica més de l'habitual.
Pellaeon
va xarrupar amb cura.
-Alguna vegada
li he explicat que sóc psíquic?
-No ho
crec.
-Oh, ho
sóc. Crec que ens arribarà una gran oportunitat, una que canviarà el nostre
destí.
Lecersen
va sufocar un somriure.
-Això és
molt general, senyor.
-Me n’aniré
per les branques. Predic que almenys un dels nostres col·legues aquí presents
ha sentit parlar d'un meravellós potencial connectat als assumptes
desagradables en curs entre l'Aliança Galàctica i la Confederació.
Lecersen
va permetre que el somriure complet s'apoderés del seu rostre, i va fer una
mirada cautelosa al grup d'homes que tractaven al Gran Moff Quille com un
centre de gravetat.
-Hauré de
demanar-li que m’aconselli en fer apostes a les carreres d’odupiends.
Pellaeon
no coneixia Jacen Solo tan bé com li hauria agradat, però una cosa que sabia
era que l'home era impacient i manipulador, una combinació que significava que
tendia a començar els seus jocs d'hora. Només era qüestió de temps abans que el
rebuig de la seva oferta per parlar sobre unir-se al camp de l'Aliança
Galàctica fora contrarestat amb una paraula discreta als Moffs sobre quines
delicioses oportunitats el seu líder senil havia deixat passar sense
explicar-los-hi. De fet, si Jacen no ho feia, Pellaeon perdria la seva fe en el
perdurable poder de l'interès propi, que havia mantingut a la galàxia girant al
voltant del seu nucli des que els planetes s'havien refredat prou com per a
albergar bacteris. Encara no era segur on es trobava la Niathal en tot això;
però la coneixia prou bé com per jutjar que la seva falta era la seva
incapacitat per detenir-lo, no la seva aprovació activa dels excessos d’en
Jacen com a Cap d'Estat conjunt.
-Almirall,
una cosa important ha arribat a la nostra atenció -va dir en Quille-. Em
pregunto si podríem discutir-ho en el context més ampli de la guerra.
-L’Imperi
ha aconseguit mantenir-se fora del conflicte fins al moment -va dir en Pellaeon.
Gràcies al cel per això, Jacen Solo. La
fe ha estat restaurada, i el disc galàctic encara gira.- Què vol dir amb
context?
-Amenaces
i oportunitats, almirall. La guerra està absorbint més mons, i el Consell Jedi
ha pujat l'aposta i s'ha mudat de Coruscant, el que és un esdeveniment
preocupant. Suggereix més fragmentació en les aliances existents, i això podria
fer que els nostres sectors veïns es tornin inestables. Però també podria
donar-nos una oportunitat per expandir la nostra esfera d'influència.
Pellaeon
va prendre una cullerada de mel de Jhen i la va mantenir per sobre de la seva
tassa, deixant que una llarga cinta del viscós ambre s’esmunyís de la cullera
al caf, llavors la va girar amb un pràctic moviment de canell mentre esperava
que Quille seguís endavant. No era la primera vegada que havia fet servir la
rutina del silenci en una reunió dels Moffs. Encara que mai semblaven ser
capaços de resistir-la, i per al moment que la seva cullera va emergir neta i
brillant del caf, ja s'estaven posant incòmodes i mirant a Quille perquè omplís
la llarga bretxa.
-Continuï
-va dir Lecersen.
-Les nostres
fonts diplomàtiques diuen que l'AG està reclutant aliats des de fora de la seva
habitual esfera d'influència -va dir Quille-. Quan la guerra acabi, el mapa de
la galàxia lluirà molt diferent.
Lecersen
va somriure. Això sempre li feia semblar més pertorbador que quan arrufava les
celles.
-Bé, per
començar, hi ha una gran bretxa prop de Corèllia on solia estar Centràlia.
Hi va
haver un murmuri de rialles. Quille va seguir endavant.
-Potser haver
recompenses a prendre, senyors.
-A canvi
de lluitar la guerra d’en Jacen Solo per ell -va dir en Rosset-. Hi ha res que
vulguem tant com per això?
La
discussió va començar a divagar sobre les possibilitats en un tapís de veus.
-També és
la guerra de la Niathal...
-Oh, no
oblidem a l’almirall, d'acord?
-Si la
controlés un almirall, ja hauria acabat.
-Solo sempre
podria perdre la guerra, és clar.
-Si l'AG
està pensant així, llavors potser la Confederació també, i potser ells tinguin
una millor oferta.
-Hi ha
una oferta?
El
silenci va ser sobtat. Era una pregunta excel·lent. Pellaeon va pensar que era
hora de recordar-los que no estava senil, que no era un home de palla, i que no
li faltaven informants.
-Bilbringi
i Borleias, si comprometem tropes i naus a l'AG -Pellaeon va deixar que els
noms fossin assimilats. Encara gaudia d'aquest moment silenciós de revelació
que podia crear en una reunió. Sí, revelar així el que sabia de l'oferta
filtrada als Moffs era teatre vulgar, però també era un tret a través dels arcs
per a qualsevol Moff que pensés que podia superar al vell-. I, per descomptat,
la meva pregunta seria, què hi ha en això per a nosaltres? Tots dos mons poden
ser regalats per l'AG, però encara queda una petita població en tots dos
sistemes, i encara podríem haver de lluitar per prendre'ls. Si és això últim,
llavors tot el que l'AG està fent és fer els ulls grossos davant qualsevol
expansió per la nostra part a canvi de la nostra sang, i això em sembla com
pagar-ho dues vegades. Si volguéssim expandir-nos, de totes maneres Solo no
estaria en condicions d'aturar-nos mentre que els seus recursos estiguin tan
finament estirats en aquesta guerra, i no hauríem de comprometre res per les
seves expedicions d'apropiació de terres.
-Llavors
la pregunta és si volem o no expandir l'Imperi -va dir Lecersen-. Volem?
-Jo m'inclinaria
a esperar i veure el que queda de la galàxia abans de decidir el que volem –Va dir
Rosset-. Podria ser la diferència entre aconseguir una ganga en una oferta, i
adoptar un cas de caritat que esgoti els nostres recursos.
Pellaeon
va sentir de nou l'onada de velles emocions. Això era sobre el deure. Les
guerres deixaven la galàxia en mal estat, i les ferides de la galàxia estaven
recentment guarides després de la Guerra Yuuzhan Vong. Caldria molt poc per
estripar el teixit nou i fer que la curació fos més difícil la propera vegada;
alguns mons s'havien recuperat molt poc en una dècada. Aquesta era la situació
que un imperi podia evitar, podia estabilitzar, podia curar, però si això
significava haver de treballar amb algú com Jacen Solo... no, Pellaeon mai
podria veure que això fos durador. Ell podria tractar amb la Niathal, però no
amb ningú tan volàtil i místic com Solo.
Nosaltres som l'Imperi. Portem l'ordre i la
justícia pel bé comú.
La
ironia no li va passar desapercebuda: aquesta també era clarament la ideologia d’en
Jacen Solo.
-El meu
problema amb Solo -va dir acuradament Pellaeon, sabent que les seves paraules
exactes arribarien tard o d'hora a Jacen, i preguntant-se si valia la pena
l'esforç de fer un seguiment de la ruta-, és que no té antecedents ni en el
govern ni en el exèrcit. Els Jedi són molt bons quan estan a l'oposició, són la
consciència sobre les espatlles dels líders i els mantenen sobre els dits dels
peus, o fins i tot fent de tropes de xoc per al manteniment de la pau, quan és
necessari, però no manegen bé les coses. Són creadors, no administradors...
encara que sospito que la Princesa Leia té excel·lents habilitats de lideratge.
Lamentablement, ella no és la que fa anar la junta. Llavors com de diferent
podria ser la vida.
-Només sembla
estar guanyant molt per a un home a qui el seu primer uniforme va ser el de
coronel -va dir Quille.
-Hi ha
una almirall mon cal amb un brillant vestit blanc de qui sospito que li deu
almenys una mica d'això. -Pellaeon comprenia que Jacen no era un Jedi de llibre
de text i, pels rumors que estava escoltant, probablement hi havia fet incursions
en el Costat Fosc, però el principi se sostenia. El Consell Jedi era en part un
tanc de pensaments, en part forces especials, en part la tranquil·litat mística
de la classe dominant; els Jedi podien desviar i maniobrar, i fins i tot
bloquejar, però estaven acostumats a ser un petit pes addicional que s'agregava
per inclinar la balança. Jacen era part d'aquesta tradició, però estava
tractant de ser un emperador. No estava a l'altura de les circumstàncies.
-Anem a
fer una votació sobre això? -va preguntar Rosset.
-No hi
ha cap oferta formal, per la qual cosa no hi ha cap moció sobre la taula.
-Lecersen va apartar les preguntes d’en Pellaeon-. Em limitaré a suggerir que
ens mantinguem atents a la situació, i si sorgeix una oportunitat per aclarir
el que el Cap d'Estat Solo té en ment, llavors confiem que l'Almirall Pellaeon
l’explori si així ho desitja. L'almirall té una experiència única per veure com
la història es repeteix a si mateixa.
Li ho havia
de reconèixer a Lecersen, el Moff tenia una extraordinària ment analítica, i no
necessitava sentir els rumors sobre el paral·lelisme d’en Jacen Solo amb el seu
avi per predir certs resultats. Encara que si tan sols Jacen ho hagués sabut,
estava fent el que tots els líders equivocats i compromesos ideològicament
havien fet al llarg de la història. La seva visió ho consumia tot, i amb el
temps quedaria tan enlluernat per ella i tan embegut en ella que anava a passar
per alt i després simplement ser incapaç de veure els senyals d'advertència.
Sempre hi havia un acte audaç més, sempre un esforç final més, que el
reivindicaria i faria que tot funcionés.
Tots ho feien. Els innovadors i visionaris que
tenien idees brillants i podien fer avançar les coses tenien ments molt
diferents als qui es necessitava per assolir i mantenir l'estabilitat. Ells
simplement buscaven més revolució gloriosa que encendre. No es podia canviar.
Estava condemnat a l'autodestrucció. I costava vides.
Tard o
d'hora -probablement d'hora- Jacen Solo s'estendria massa, i llavors el camp de
batalla quedaria obert per als que poguessin recollir els trossos i restablir
l'ordre silenciosament. Quedaria en mans de l'Imperi.
Els
Moffs van marxar un a un. Pellaeon va quedar enrere amb Reige fins que la gran
sala va estar buida excepte per ells i un droide de neteja que surava per aquí
mentre netejava l'esplèndida taula de pleek.
-M'encanta
quan els hi deixa caure una càrrega completa, senyor -va dir Reige.
-Això els
ensenyarà a no pensar que estic sord. Els aletes de sang encara no m'estan
implicant.
Però
aquesta només era la primera salva. Jacen Solo no es rendiria. Pellaeon volia
veure si hi havia alguna cosa de substància genuïna sobre la taula abans de fer
un rebuig més formal. I no jugaria segons les regles despòtiques d’en Jacen. Un
Palpatine era suficient per a tota una vida.
Encara
quedava caf a la cafetera, i ara Pellaeon no tenia pressa. Va conversar amb
Reige sobre els temperaments dels aletes de sang de pedigrí, i de si alguna
vegada podrien ser segurs perquè els nens els muntessin, donada la seva
propensió a devorar tot el que caigués davant d'ells en la calor del moment. Va
detenir al droide quan va intentar dur-se’n aquests saborosos pastissets de
xirlia. Tornava a sentir-se net i sota control.
Llavors
va sonar l'intercomunicador. Va reconèixer el codi d'entrada.
-Disculpa’m,
noi -va dir-. He de veure el que la meva oficina de Coruscant ha d’explicar-me.
No era
espiar; Pellaeon era benvingut a tornar a la capital en qualsevol moment com un
respectat veterà. Simplement es mantenia en contacte amb vells amics. El
missatge no era de veu, sinó de text, i era molt curt. Els rumors -de fonts
impecables- deien que Jacen Solo hi havia perdut els estreps després d'una
escaramussa i ofegat amb la Força a una jove oficial subalterna fins a matar-la
a la vista de la tripulació del pont.
-Oh, és
com en els vells temps -va dir en Pellaeon, trobant que prendre les enormitats
a la lleugera preservava la seva pressió sanguínia en aquests moments quan
realment necessitava estar enutjat-. Tots estem de tornada a l'arnés, reprenent
els dies de glòria de la nostra joventut. Jo, la princesa Leia i el jove
Skywalker, el mestre Fett... i ara el petit Lord Vader.
Els
militars havien adorat a Jacen per unir-se a ells i cuidar-los. Per quant de
temps podrien seguir així si ell tornava un costum matar els subordinats,
Pellaeon no estava segur. A Jacen encara li quedava un fons de bona voluntat
que malbaratar.
No,
Pellaeon definitivament no anava a jugar segons les regles d’en Jacen Solo.
ÀNAKIN SOLO, HIPERRUTA GANDEAL-FONDOR
-Teb...
No, ella ja no hi és.
Era la
segona vegada en aquest matí que Darth Caedus s’havia tornat per demanar-li un
informe de la situació a la tinent Tebut i recordava que era morta, cosa que el
deixava inquiet per raons que havia de parar-se a reflexionar. El capità Shevu
li va fet una mirada estranyada quan es va tornar cap a l'estació que Tebut
normalment havia ocupat en el pont, però no va dir res. Caedus va passejar fins
a la pantalla visora per mirar el
temps i espai
distorsionats, un respir mentre bregava amb els seus lapsus. Tahiri, complint a
la perfecció el paper d'oficial subalterna, es va mantenir en el seu lloc, amb
les mans entrellaçades darrere de l'esquena.
Realment
havia oblidat que havia matat la Tebut? O era tot part del... dol? Havia perdut
el compte de les vegades que havia marcat un passatge en una holorevista per al
seu germà Ànakin, o hi havia vist alguna cosa graciosa que simplement només
havia d’explicar-li, o qualsevol d'una dotzena de coses que s'estavellaven
dolorosament quan recordava a l'instant següent que l'Ànakin era mort. Caedus
podia recordar com de terrible que era això; i no obstant això podia caminar en
el flux de tornada a la mort de l'Ànakin i no patir-ho de nou.
No
entenia per què, i això li molestava. Se suposava que ja havia d'estar més
enllà d'aquestes mesquines preocupacions personals. Potser aquesta era la
manera de ser per als Sith en la seva condició; potser necessitava la capacitat
de desconnectar i fer el que fos necessari, per més angoixant que fos, i no
obstant això, no perdre les passions i penes que li donaven fortalesa als Sith.
Si ell pogués prendre decisions terribles i mai sentir la seva enormitat,
llavors no seria millor que un droide. La carn i ossos necessitaven el règim
protector d'algú que entengués el seu dolor. Així que... examinava les coses
amb cura, i sempre trobava la resposta... podia estar fora de perill d'això pel
temps que necessitava la claredat per prendre decisions difícils, i no obstant
això encara havia de patir la realitat més tard, quan ja era segur fer-ho. Si
s'oblidava el que eren el dolor i la por, llavors també podria oblidar el seu
deure envers els milers de milions d'éssers que esperaven que ell detingués el
seu patiment.
Llavors
aquesta inquietud sobre la Tebut era un preu, no un fracàs. Un recordatori de
la Força del que significava ser de carn i ossos, i a qui servia. Tenia sentit.
Es va sentir tranquil·litzat.
-Sortida
de l'hiperespai en cinc minuts estàndard, senyor -va dir l'oficial de guàrdia.
-Molt bé.
-Caedus va apartar la mirada del transpariacer i va tornar a la seva posició en
el pont-. Així que, Tahiri, aviat veurem Fondor. -Ella anava d'uniforme blau,
sense insígnies de rang, i les apropiades botes reglamentàries de la flota, les
que tenien punteres de duracer per protegir els dits. Tahiri odiava el calçat,
però una nau de guerra era un lloc perillós per anar descalça. També semblava
descuidada i mal disciplinada-. Aquest és el següent planeta dissident que
recuperarem.
-Encara que
avui no -va dir ella-. Estem fent el reconeixement.
No era
necessària fer una missió de reconeixement, donada la intel·ligència que Caedus
tenia de Fondor. Menys d'un any estàndard abans, havia estat un estat membre de
l'Aliança Galàctica, pel que la seva capacitat defensiva i producció industrial
estaven registrades; els mons no canviaven per convertir-se en quelcom
desconegut tan ràpid. Però Caedus encara estava desconcertat per la decisió de
Fondor de separar-se de l'AG, un acte que ell veia com inexplicablement
traïdor. Les drassanes del planeta havien prosperat treballant per als règims
radicats a Coruscant durant dècades, i aquesta mateixa ruta per l'hiperespai
havia estat testimoni del volum de cascs que havien estat transportats des dels
orbitals d'aquí a la capital galàctica.
-No -va dir
Caedus-. Li estem mostrant a Fondor com de fàcil que és arribar-hi.
Pràcticament, un viatge en autobús lliscant.
-Això no
ho saben ja?
-Sovint ignorem
que és obvi. I això és en part educatiu per a tu.
Els ulls
de la Tahiri van parpellejar lleugerament.
-En quina
disciplina?
-Presa de
decisions.
La tasca
de persuadir a Pellaeon a escoltar l'oferta d’en Caedus era una cosa que
qualsevol dona agradable i intel·ligent podia fer. Però Caedus necessitava que
Tahiri fos més que això, i necessitava que ella creixés per deixar d'actuar com
un rancor de circ només per fragments de temps passats caminant enrere en el
flux per veure a l’Ànakin. L'atracció al seu germà mort havia estat una forma
legítima d'aconseguir el seu interès, encara que era un truc de mal gust i
bastant cruel; el pes del deure cap al Costat Fosc significava que molt pocs l’haguessin
abraçat de front i sense una mica d'auto-gratificació per mantenir-los captius,
mentre que esbrinaven la veritat. Era un mitjà superficial per a un fi més
noble.
Ara
necessitava que la Tahiri entengués la gravetat del servei Sith si ella anava a
omplir el buit deixat per Ben Skywalker com el seu aprenent. I, com Ben s'havia
tacat de sang per la tasca d'assassinar a Dur Gejjen, Tahiri també necessitava
comprendre la gravetat del seu paper, i avançar més enllà d'unes fantasies
romàntiques que mai podrien succeir.
Ànakin
era mort, i no havia de tornar. El millor que Caedus podia fer -anava a fer, un
dia no llunyà seria forçar-la a enfrontar-s’hi i viure per al futur.
-Està bé
-va dir. Els seus llavis es van moure amb incertesa-. Vull dir, molt bé,
senyor.
Tahiri
òbviament volia fer-ho bé. Caedus mirava la finestra, no el senyal enviat per
les càmeres exteriors als monitors, mentre el disc lleument deforme de Fondor
s'aclaria en un planeta nítid envoltat per les drassanes orbitals com un eixam
de petites llunes.
-Timó, porti’ns
tan a prop com pugui –va dir.
-Molt bé,
senyor. -No hi va haver cap vacil·lació, consulta, ni tan sols un suggeriment a
la Força de qualsevol dubte sobre la seva saviesa. El Destructor Estel·lar es
va traslladar des de l'espai obert a les fronteres invisibles però ferotgement
defensades del territori sobirà de Fondor.
Caedus
no havia assajat això ni advertit a la tripulació del pont. Les balises
d'alerta primerenca ja havien captat l'acostament de l’Ànakin Solo, i sensors de llarg abast de la nau mostraven que els
caces fondorians s'estaven preparant. Aviat hi hauria un atac concertat contra
la nau, i ell comptava amb això. Volia posar a prova la resolució i el
compromís de la Tahiri.
-Oficial
d'armes -va dir-, quan adquireixi un objectiu, no dispari. Repeteixo, no
dispari. Escuts i sistemes defensius fora de línia.
Ningú va
dir ni una paraula, excepte la Tahiri.
-És això
una tàctica especial? -va preguntar ella-. Una finta?
-No, estic
deixant la nau oberta a un atac.
-Però...
-L’oficial
d'armes et donarà solucions de tir. No has de fer cap càlcul. Només has de
decidir si obrir foc o no.
Caedus va
poder veure que Shevu es deixava anar les mans que tenia darrere de l'esquena
per creuar els braços, però això va ser tot. No hi havia la sensació de nerviosisme
al voltant del pont que podria haver esperat. La tripulació, com sempre, tenia
fe en què Caedus podia fer front a qualsevol situació. Però la Tahiri estava trasbalsada;
per a ella les intencions d’en Caedus no tenien sentit -ara romania tancat en
la Força com una qüestió de rutina, no emanava res a altres usuaris de la
Força- i ara podia veure el grup de vol de caces d'assalt fondorians sortint
per interceptar-los. Ella mai havia tingut el control d'una nau de guerra.
-Això és
bastant fàcil -va dir, sense sonar molt convençuda. Ell podia sentir-la
sondejant, buscant a les palpentes en la Força un significat ocult, trampes
amagades-. Si algú està treballant en les solucions de tir.
-Són els
caces una amenaça per a nosaltres, Tahiri?
Ara ella
estava tenint dubtes. Ell havia sembrat la incertesa en la seva ment simplement
fent una pregunta aparentment òbvia.
-És possible.
-Com ho
sabràs?
-Quan
energitzin les armes.
-Nosaltres
tenim les armes en línia. Som una amenaça per a ells o simplement estem preparats
per fer front a un atac? Quines són les teves regles d'enfrontament? I si ells
no disparen?
Calia
reconèixer-li que semblava estar pensant lògicament. Els caces s'estaven
acostant. Ara la tripulació del pont va començar a moure’s en els seus seients,
una mica incòmodes.
-Ràpid,
Tahiri. Només tens segons. Un segon és tot el que cal perquè un míssil penetri
el casc, rebenti un compartiment sencer i mati a centenars dels nostres
camarades...
Caedus
sabia que els pilots fondorians detectarien els canons carregats, apuntats i
fixats, i no obstant això cap defensa. Pensarien que era un parany. Dubtarien,
avaluarien l'objectiu, es preguntarien què havien passat per alt...
En rang.
-Han energitzat
però no ens han fixat, senyor -va dir l'oficial d'armes.
-Tahiri...
-Foc!
-va dir-. Ara, ara, ara.
El foc
dels canons va apunyalar al grup de vol de caces, corrents d'aquest van
convertir als sis d'ells en silenciosos capolls sobtats de llum blanca. Els enfrontaments navals i aeris sempre eren
impersonals, va pensar Caedus, màquina
contra màquina, gens com la urgència de fer front a un enemic en una trinxera o
al carrer i veure un rostre. Al principi prenia un temps assimilar-ho.
-Reactivin
les defenses i posin curs a Coruscant -va dir Caedus.
El
Destructor Estel·lar va cobrar vida amb els llums i els sons de la preparació
per al salt a l’hiperespai de tornada al Nucli. Tahiri seguia mirant el
finestral.
-Bé...
Va ser la decisió correcta?
-Digues-m’ho
tu -va dir ell.
-Vaig neutralitzar
l'amenaça.
-O li
vas disparar a naus que no t'havien apuntat, i vas crear vídues i orfes sense
una bona raó. Quina d'aquestes coses creus que vas fer?
-És una
guerra...
-Les guerres
tenen regles.
-Tu em
vas dir que disparés.
-Jo et
vaig dir que podies disparar. -Caedus
podia veure que la tripulació tractava de fer veure que aquesta dissecció no
passava enfront d'ells. De sobte tots estaven cecs i sords-. La decisió era
teva.
-Tot va
ser per això? Vas portar la nau aquí només per uns minuts per veure si jo podia
donar una ordre de disparar?
-Sí.
-I posar
la nau en perill? I matar pilots?
-Això és
el que fem. Com et sents al respecte? Penses sobre els éssers vius en aquests
caces, o penses sobre nosaltres en aquesta nau, i pots alguna vegada estar
segura que prens l'únic camí raonable que tens obert? Jo no puc respondre això.
Per arribar a ser la meva aprenent, has de ser capaç de respondre't això en la
teva pròpia ment i viure amb la resposta. Tu vas matar avui. Mai ha de sentir-se
fàcil o distant com un joc d’holovídeo. Si ho fa, o no et molesta en algun
moment més endavant, llavors no estàs a l'altura de la responsabilitat.
La Tahiri
es va quedar en silenci i amb els ulls ben oberts. Semblava estar considerant
seriosament les implicacions. Igual que ell, ella havia après del seu temps
entre els yuuzhan vong: Sabia que no hi havia res com la sang a les seves mans
per fer-la créixer i comprendre totes les coses que havia de sacrificar pel
deure. Caedus es va retirar a la seva cabina de dia i es va asseure a llegir
els informes d'intel·ligència del dia anterior al viatge a casa.
Quan
encara era Jacen Solo, li havien advertit a Caedus que el comandament -el
règim- se sentia solitari, però ara sabia el que la Tenel Ka havia volgut dir
quan li va dir que era el preu de ser un líder.
Ara
estava completament sol, rebutjat fins i tot per la seva filla Allana.
Aquest... aquest va ser el meu sacrifici.
S'havia
convençut a si mateix que era Mara Skywalker. Llavors s'havia convençut que era
l'adulació d’en Ben que havia sacrificat en matar-la. Ara sabia que sense
importar el que les antigues borles Sith havien profetitzat en el seu
llenguatge arcà de nusos i colors, el seu sacrifici va ser la preciosa connexió
d'un home comú amb els altres éssers: amor, confiança i intimitat. Mai podria
recuperar res d'això. L’Allana s'havia anat del seu costat per sempre. El seu
únic consol era que la galàxia seria més segura per a ella.
Lumiya
havia dit que el cost seria molt alt. Però aquest era el preu de l'ordre i la
justícia. Aquest era el preu de l'estabilitat, i la seva era només una vida
entre moltes, un preu que considerava que valia la pena pagar per molt que li
fes mal. Tahiri també descobriria això, i acabava de donar el primer pas per
aquest camí, una petita zona grisa del bé i el mal per a la majoria dels
éssers, però una que una aprenent Sith havia de ser capaç de manejar.
Aquest és el deure.
Hi va
haver un xiulet a la porta de la cabina: Shevu. Caedus va sentir acostar-se a l’home
pel passadís, anunciat per una sensació de recel i... desgrat en la Força.
Shevu era un ex-oficial de policia, un home de la Força de Seguretat de
Coruscant, i portava amb ell la seva cultura. No li agradava Caedus i no
aprovava els seus mètodes; això era tan clar com el dia. Però Caedus confiava
en ell, precisament perquè això era evident fins i tot per algú no-sensible a
la Força. Un home que no tractava d'ocultar els seus sentiments però de totes
maneres feia una bona feina no li donava a Caedus res a témer.
Això també és el deure. Shevu entén el que
s'ha de fer.
-Senyor,
he de deixar aquests informes en el seu escriptori, o prefereix discutir-los?
-va dir Shevu.
-Deixi’ls.
-Li caigués bé o no a l'home, no guanyaria res alienant-lo encara més. Era molt
bo en el seu treball-. Sembla cansat.
-Nits d'insomni,
senyor.
Shevu
estava sent brutalment honest. Caedus podia sentir-ho: una mica de ràbia, una
mica de por, alguna cosa li preocupava, l'anhel de veure a algú per qui es
preocupava. Les distraccions com aquestes podien tornar-se corrosives.
-Algun
problema?
-Assumptes
familiars, senyor.
-Vostè té
una núvia, oi?
-Ja no,
senyor.
-Ah.
-Sí, Caedus comprenia el que era l'abandó d'aquells que deien estimar-te i
comprendre’t-. Em sap greu. No és hora que es prengui uns dies de descans?
-No he
pres cap llicència, senyor.
-Esgotar-se
no és ser un bon oficial, Shevu. Necessito que tingui la ment àgil. Prengui’s
setanta-dues hores i torni renovat. No hi ha res que jo pugui fer respecte a la
dama, a part de dir-li que comprenc el preu que el deure es cobra en les
relacions.
La
sorpresa d’en Shevu era palpable.
-Gràcies,
senyor. –El seu ànim es va sentir com si s'hagués aixecat una mica-. És molt
generós.
Caedus va
observar les portes tancant-se darrere d'ell i es va sentir tranquil·litzat que
no s'havia convertit en un monstre, tot i el que Ben Skywalker pogués haver
pensat. Diferents situacions requerien diferents incentius i Shevu... A Shevu
no se’l podia espantar perquè obeís, o no hagués servit de res en un treball
perillós d'intel·ligència. Tampoc podia ser entabanat, per les mateixes raons.
Calia tractar-lo amb respecte sincer.
L'home
era perfectament honest. Hi havia molt pocs així, i valia la pena mantenir-lo.
KELDABE,
MANDALORE
La Jaina
va sortir de l’hiperespai en l'Ala-X i va esperar que si es feia lenta i òbvia
evitaria un malentès sobre les seves intencions en un caça de l'Aliança Galàctica.
He d’haver perdut el cap. Hi hauria d'haver
contactat amb Fett per avançat. Però si hagués dit que no... llavors de totes
maneres seria aquí. I estaria en pitjors problemes. I sempre és més difícil
rebutjar a algú quan es presenta en persona. I Fett respecta el valor físic.
I...
I ella
era una Jedi entrant a l'espai mandalorià. Això era tot el que hi havia. Però
ella havia de superar el porter per arribar a Fett i guanyar-se'l amb la seva
xerrada directa, i no era el moment per perdre el valor.
-CTA[1]
de Keldabe, aquí l'Ala-X Ambre Nou, sol·licitant permís per entrar a l'espai
aeri mandalorià. –Comprovà una vegada més que tots els sistemes d'armes estaven
apagats perquè res, absolutament res, els hi donés la impressió equivocada
sobre les seves intencions. Potser una llançadora hauria estat una millor idea,
però no tenia ni idea de com podria ser rebuda, i tenir canons la feia
sentir-se millor. L'Ala-X va mantenir la seva posició-. Keldabe, aquí Ambre
Nou. Em reben?
-CTA
Keldabe a Ambre Nou -va dir una veu femenina que no sonava ni remotament
esvalotada per la intrusió d'un caça de l'AG. Potser els feien caure cada dia
per practicar. Anava a ser una forma difícil d'esbrinar-ho -. Pare sol[2]!
Podrien
fins i tot reconèixer-la? L'Ala-X era bastant obvi, però ella no era una cara
coneguda com Jacen o la mare. No era més que una pilot, ni tan sols en
l'uniforme taronja de l'AG, deliberadament discreta en un vestit de vol
ombrívol i els cabells recollits. No obstant això, l'únic que havia de fer, era
aterrar i ser humil, llançar-se a la misericòrdia de Boba Fett, i encara estava
apostant el fet d’evitar el punt sortint de la seva identitat real que podria
portar-la una mica més lluny. Si deia ara mateix que era Jaina Solo, era
impossible saber si algun patriota mandalorià podia fantasiejar amb resoldre el
marcador de la família en nom d’en Fett.
Si un munt de mandalorians hagués aparegut
preguntant pel pare... sé com hauria reaccionat jo.
Jaina
mai abans havia estat a l'espai mandalorià. La mare si, en la seva joventut
rebel, ella li va dir que els mandalorians vivien en cases en els arbres, i el
seu líder, un home ros anomenat Shysa, havia estat molt encantador. Jaina va
esperar, conreant una paciència que mai va saber que tenia.
Els seus
sentits en la Força li van dir que s'acostava alguna cosa, però no va sentir
cap perill. Se sentia estranyament benigne, de fet, si no hagués sabut que era
impossible, hauria dit divertit. Sí,
definitivament hi havia alguna cosa aproximant-se a ella. Res va aparèixer en
els monitors de l'Ala-X a part d'una nau de mida mitjana amb un motor pesat,
una mena de remolcador de port espacial o alguna nau utilitària. Potser seria
el seu escorta.
Ja
estava molt a prop. Jaina encara no podia veure res, però s'acostava per la
seva banda de babord. Va ser només quan va tornar el cap el més que va poder,
incapaç de quedar-se quieta per més temps, que va veure un buit negre on
haurien d'haver estat les estrelles, i va distingir una gran forma sense
il·luminar dirigint-se directament cap a ella. L'havia detectat?
Estava
en un curs de col·lisió. La Jaina es va disposar a córrer.
Llavors
es van encendre els llums.
La
brillant llum blanc-blavosa li va cremar els ulls per una fracció de segon,
però quan va parpellejar per allunyar la imatge residual estava mirant un bloc
ombrívol de nau que era una massa de torretes de canons, plataformes
giratòries, escotilles, i angles. No hi havia una altra forma de descriure-ho:
era un tanc volador.
-Keldabe
li dóna la benvinguda als aruetiise
acurats, si tenen bons crèdits -va dir CTA pel comunicador-. Ambre Nou, quin és
el propòsit de la seva visita?
Aquí anem. Només fes-ho.
-He vingut
a veure a Boba Fett.
-Àmbar
Nou, identifiqueu-vos.
-Keldabe,
ja no estic amb l'AG. –Semblo com una
criminal. Em podrien estar detenint. Era difícil dir-ho-. He vingut sola.
-Segueixi
a la seva escorta.
Encara
estava en una sola peça; això era alguna cosa, encara que hauria de deduir el
que significava aruetiise. El tanc va
girar 90 graus en l'horitzontal i es va desviar enfront d'ella, inclinant el
seu costat d'estribord com una ala per indicar que el seguís. Hi havia esperat
ser rebuda i comprovada per un Bes'uliik,
i gairebé es va decebre per no trobar al nou caça mandalorià. Deien que era més
ràpid que un Ala-X. Corèllia i altres forces planetàries feien cua per
comprar-los.
Tieta Mara s'hauria divertit amb un d'aquests.
El
record l’emboscava diverses vegades al dia. Pensava que era millor que
oblidar-la, tot i el molt dolor que això li hauria estalviat. Havia après això
quan l’Ànakin va morir. Abans que arribés a l'atmosfera superior de Mandalore,
al tanc d'aspecte desmanegat se li va unir un caça amb una suau forma de delta
i es va complir el desig de la Jaina: era el Bes'uliik que havia vist en els
canals d’holonotícies. La nau va maniobrar entre ella i el tanc, tan a prop que
va poder veure al pilot amb casc girar per fer-li un senyal de mà familiar per
a qualsevol pilot. Segueix-me.
El tanc
es va desviar i va desaparèixer, mostrant una signatura de calor molt petita en
els sensors de la Jaina.
-Què era
això? -va preguntar.
-Vols fer
una comanda anticipada? -va dir una veu masculina. Era el pilot del Bes'uliik-.
MandalMotors l'anomena el Tra'kad, el SableEstelar.
Era un
nom elegant per a una nau poc elegant, i Jaina el va posar en la seva llista de
coses de les que preocupar-se molt més tard. Aterrar a Mandalore necessitava
cada tros de la seva atenció. Tot d'una estava dins d'un espai aeri ocupat
sobre un camp molt arbrat esquitxat de petits pobles. Keldabe planava a la
pantalla, una enorme fortalesa desorganitzada situada sobre un pedestal de
granit envoltat per un riu que semblava un fossat. Va poder identificar la
torre de MandalMotors pel logotip que tenia pintat, aquest ombrívol crani
animal amb una espurna emergint de la conca d'un ull buit.
I els
seus escàners passius estaven captant un formidable conjunt de defenses de
terra-aire. Keldabe estava preparada per a tots els visitants.
Va
baixar l'Ala-X en un pendent suau, seguida pel Bes'uliik. L'àrea
d'estacionament estava plena de naus des de maltractats gladiadors i elegants
nous transports armats KDY fins -i això va sacsejar una mica la seva
compostura- vells Ala-X amb patrons de pintura cridaners. La majoria de les
naus estaven vomitant passatgers, tots usant aquesta distintiva armadura de cos
sencer en un malbaratament de colors; el vermell, el groc profund i el verd del
bosc semblaven ser molt populars.
El tren
d'aterratge de l'Ala-X es va estremir quan va aterrar. Jaina havia passat el
punt de no-retorn.
-Un dia
de festa? -va preguntar pel comunicador, tractant de sonar casual.
- Tornen
els expatriats -va dir el pilot del Bes'uliik-. Milions de Mando'ade viuen en
altres mons. El Mand'alor va demanar voluntaris per reconstruir el planeta.
Així que van venir. Estan rebent les seves assignacions de terra.
-No tenia
idea que estaven tan dispersos.
-Per això
és que no poden desfer-se de nosaltres. És com tractar de donar un cop de
martell al mercuri: només es divideix i es torna a ajuntar una altra vegada.
Jaina va
anotar això per a futures sessions d'ansietat, va apagar els sistemes i es va
preparar per obrir l'escotilla, preguntant-se si Ambre Nou acabaria sent
apropiat pels vilatans i pintat de porpra brillant com un vell Ala-X que estava
en una cantonada de la pista.
-Baixa de
la cabina, aruetii, i et comprovarem.
Ara... he de portar el meu sabre de llum o
no?
Jaina va
córrer el risc i el va deixar a la seva bossa de mà a la cabina. Va baixar d'un
salt i es va parar al permacret, un anònim mico gris en un mar d’estrepitoses
armadures Mandalorianes. L'aire feia olor d’arbres de resina acabats de tallar
i a metall calent.
-Només digues-me
què significa aruetii.
-Estranger
-va dir el pilot. Va treure del seu cinturó un blàster d'acció curta BlasTech
amb un moviment casual d'una mà i va passar un escàner sobre ella amb l'altra-.
Foraster. No un de nosaltres. Fins i tot traïdor. Està bé, estàs neta.
Ella va
pensar que ell hauria estat lluny de sentir-se complagut si hagués trobat el
seu sabre de llum en aquest escaneig.
-Què passarà
amb mi ara?
-Algú ve
a veure't. No podem deixar que qualsevol xusma molesti al nostre Mand'alor, oi?
Hauria
ella d’admetre qui era ara? L'home tenia un blàster. Si prenia malament la
revelació, tenia l'opció de prendre el que vingués després, o confiar en les
seves habilitats en la Força desarmada i envoltada de centenars de mandalorians,
cadascun d'ells amb alguna arma, fins i tot els nens. Tot se sortiria de
control abans que ella se n'adonés. I ella necessitava molt l'ajuda d’en Fett.
-Absolutament
–va dir.
Jaina ja
havia de pensar diferent, per suprimir tot el seu propi entrenament que li deia
que havia de tractar aquest entorn com una seriosa amenaça i preparar-se per
defensar-se. La sensació d'impotència era totalment estranya i pertorbadora. El
pilot del Bes'uliik no li va dir res més i només es va quedar parat amb el seu
blàster descansant a la posició de seguretat contra la seva espatlla. Van
esperar. La gent estava començant a mirar-los. Eventualment una moto lliscadora
va vorejar la multitud del perímetre i es va dirigir directament cap a ella.
-És tota
teva -va dir el pilot-. Desarmada.
El
conductor era un home amb una armadura blava real, i ella va sentir que estava
agitat, però d'una manera distreta que li deia que estava preocupat per una
altra cosa.
-Sóc
Goran Beviin -va dir, veient-se cautelós. Un sabre de metall curt però
d'aspecte seriós penjava del seu cinturó, igual que un blàster-. El Mand'alor
està ocupat pel moment. Així que pots explicar-m'ho a mi. Endavant.
Era
temptador confessar i dir-li que ella era la Jaina Solo, sí, aquesta Jaina
Solo, però un objecte negre penjant de la musclera de la seva armadura la va
distreure. Era pèl extraterrestre, en certa manera familiar. Els mandalorians
estimaven els seus trofeus. Fett preferia els cuirs cabelluts wookiee trenats.
Era bastant desagradable, però ella no estava aquí per jutjar els seus costums.
Ella necessitava ajuda mandaloriana.
-És això
yuuzhan vong? -va preguntar ella, tractant de semblar casual.
-És clar
que sí -va dir Beviin-. No hi ha res que m'agradi més que matar nois-cranc.
Aquesta
va ser tota la seva conversa fins que van arribar a Keldabe. La mare havia
tingut raó: hi havia algunes cases en els arbres pel camí. Però la ciutat era
només això, un atapeït caos urbà de blocs de granit, fusta, plastoide i
duracer, amb les cases agrupades juntes com en una batalla cos a cos. Encara hi
havia signes de dany de guerra en molts murs, i fins i tot la torre de cent
metres de MandalMotors tenia marques de cremades. Unes noves oficines i altres
edificis semblaven més importants, però aquesta no semblava ser una ciutat rica
o fins i tot una planificada; semblava una malmesa supervivent.
Beviin
va detenir la moto lliscadora enfront del que només podia ser una cantina, les
seves portes es van obrir i l'olor de la cuina i destil·leria de begudes va
surar al carrer. Per sobre de l'entrada hi havia unes lletres que la Jaina no
podia llegir, i -per sort- unes paraules en bàsic: CANTINA UNIVERS - NO ES
PERMET ENTRAR AMB STRILLS - S'ACCEPTEN BESCANVIS.
Jaina va
seguir a Beviin a l'interior. Aquest es va treure el casc, el va posar sobre el
taulell i va arruïnar un altre estereotip per a ella: no era un pinxo amb cara
de granit sinó un home canós de l'edat de la mare, amb el tipus de rostre que
semblava tot el temps a la vora d’un gran somriure. I la imatge de Mandalore
inspirada en Fett que ella havia tingut per molt temps se seguia enfonsant.
Quan els seus ulls es van ajustar a la llum, es va trobar en una cantina plena
de mandalorians en armadures, no tots humans, i cascos apilats sota les taules.
Estaven veient atentament una gran pantalla d’holovídeo, en silenci reverent,
hipnotitzats per un partit de bitlla-ball.
-Meshgeroya -va xiuxiuejar Beviin, com si
estigués interrompent una cerimònia religiosa-. El bell joc. El nostre altre
passatemps nacional.
Una cosa
petita i peluda va passar brunzint al costat del peu de la Jaina, però ella no
es va atrevir a mirar-lo molt de prop. Un dels parroquians, un home fornit amb
cabell blanc i el tatuatge d'una vinya envoltant-li el coll, la va mirar i va
llançar una riallada.
-Retorna-la
-va dir entre rialles-. Saps que està malament atrapar-les tan petites.
Beviin
l'estava mirant sospitosament.
-Ha vingut
a veure a Fett, Car'ika.
-Nosaltres
som molt més barats que ell, senyora -va dir l'home tatuat-. A qui vol caçar?
-Està bé.
–La Jaina va fer una ganyota per com d’incòmodament a prop que la broma havia
fregat a la realitat. Ella es va recolzar contra la barra, preguntant-se per
què havia estat portada a una cantina i no portada a un edifici governamental o
fins i tot a la residència d’en Fett-. Ja sé on és la meva presa.
El lloc
feia olor d’espècies, llevat i menjar fregit i la majoria dels parroquians
estaven bevent una cervesa negra o uns petits vasos d'un líquid transparent que
gairebé segur que no era aigua. Els seus sentits en la Força li deien que tots
estaven molt, molt més preocupats pel resultat final del joc que per tenir a
una estranya entre ells. Estaven realment tan relaxats, o realment pensaven que
ningú podia tocar-los aquí?
-Em sap
greu mirar-te tant -va dir suaument Beviin-, però et conec i estic tractant de
recordar on he vist la teva foto. No importa. Ja em recordaré. –El palmell de
la mà descansava sobre el pom d'aquest sabre, probablement és només una posició
còmoda per estar de peu amb tota l'armadura, però la Jaina no podia deixar de
preguntar-se com podria aturar un cop d'aquesta cosa usant solament la Força-.
Però tu no vas a dir-m'ho fins que hagis de fer-ho, oi?
-Fett em
coneix i a la meva família -va dir. Assumia que Fett podria reconèixer-la;
creia que l'havia conegut una vegada quan era una nena, però algú li havia dit
que podria haver estat un impostor-. Ell sabrà per què he vingut.
La bitlla-ball
proporcionava una distracció neutral. Ella gairebé estava atrapada en ell, tan
ensordida quan la sala passava del silenci total a uns explosius crits de
«Oya!» Quan l'equip favorit anotava, que la sensació que va córrer per la seva
columna vertebral i li va estarrufar els cabells la va prendre per sorpresa.
Impossible.
No, això simplement no pot ser possible.
-Què passa?
-va preguntar Beviin. Es va estendre per sobre de la barra, va agafar un grapat
d'una cosa d'un bol i va mastegar pensatiu-. Creus que aquest gol va ser fora
de joc?
La Jaina
va girar ràpidament, a punt per córrer, i les portes es van obrir. Alguna cosa
estava malament... molt malament. La Força li estava dient alguna cosa que no
podia ser veritat.
Dos mandalorians
van entrar, un amb una armadura que no tenia dues plaques del mateix color i un
de verd, clarament molt més gran i caminant com si li fessin mal les
articulacions.
L'home
gran es va treure el casc i el va col·locar sobre el taulell. Sí, era vell.
Semblava com si la vida l’hagués assecat. La seva mirada la va travessar
directament i ella es va trobar retornant-li la mirada, desitjant haver-se
anunciat en el moment en què va aterrar.
-Hola,
Jedi -va dir i va treure un blàster.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada