Maul Tancat (LVIII)

Anterior

58

EL RETROCÉS FOSC

Maul estava a cent metres per sobre del forat de l'ascensor, agafant-se de camí cap amunt a través de la negror indestructible, quan el Rusc va començar a canviar de forma al seu voltant.

Una altra reconfiguració? Ara?

Mai havia estat tan profund dins de la presó quan el procés passava. Des d'aquí tot semblava estar succeint més ràpid, a una escala cataclísmica. Era com estar atrapat dins dels funcionaments del rellotge més gran i més mortal de la galàxia. Els buits s'obrien a les parets, i les pròpies parets s’estripaven i rotaven per realinear-se. Les bastides d'acer es balancejaven i penjaven dels seus borns. En segons, tota la infraestructura estava sobresortint i oscil·lant en milers de direccions governades independentment, canviant nivells sencers cap a ell, buits de ventilació articulats i plataformes automatitzades pivotant i movent-se al seu voltant amb un abandonament mecànic... com si tot aquest món, ja no content amb una simple reconfiguració, estigués determinat a destrossar-se. Des de l'esquerra, un dens cabdell de conductes elèctrics va sorgir d'un buit recentment format a la paret oposada. Maul es va ajupir mentre una canonada navegava cap al seu panxell, colpejant la paret que acabava d'alçar-se a la seva esquerra. Un altre panell es va obrir a la seva dreta i va sobresortir amb un embull de canals de traves que es balancejaven a través d'un forat a l'altre costat.

Ell va aguantar la cuixa contra les bigues per les quals havia estat grimpant. La paret del buit per la qual havia estat escalant just moments abans que saltés en moviment tartamudejant, xocant i esgarrapant, alçant-se en un angle i girant-se sobre si mateix, retorçant-se fins que estigués perpendicular a la seva orientació original, i ell estava penjant dels agafadors, el seu cos directament cap avall sobre un abisme obert, les seves profunditats no les podia entreveure.

Maul va mirar directament a sota seu. Una onada d'aire es va alçar des del buit. A baix, a centenars de metres cap avall, una sèrie de nivells es dilataven obrint-se com les vàlvules i càmeres d'algun cor mecànic colossal en el fons del buit, i per un instant, va pensar que li mirava... les turbines palpitants en el mateix centre de la presó, el gran buit cruixint de dents al voltant del qual tota la maquinària girava.

Al final, amb un últim cop metàl·lic, la presó es va quedar tranquil·la de nou.

Maul va penjar allà, esperant.

El silenci va arribar després.

Feia de sobte molt de fred en el conducte, i estava al corrent que les seves espatlles li feien mal, que no podia penjar aquí per sempre. Però ja no tenia ni la més lleugera sensació de direcció... només que el camp gravitacional artificialment generat de Sub Rusc 7 ja estava succionant-lo irrevocablement cap avall, al buit, on els engranatges en el cor d'aquest lloc sens dubte li moldrien fins convertir-lo en una pasta.

Es va estendre amb les seves sensacions, tractant d'obtenir una sensació d'on havia d'anar, la sortida més propera, o fins i tot la paret més propera.

Quelcom li va fregar el clatell, suau i enganxós.

Alçant la mirada, va veure que els espais oberts al seu voltant estaven enredats amb una substància lletosa, fina, penjant en brins. En un punt els fils haurien estat nius, però quan la presó s'havia reconfigurat, havien estat destrossats, i ara es gronxaven en els corrents d'aire que s'alçaven des de baix.

Maul va encongir els ulls. Les xarxes es retorçaven i bullien, nusos de diminutes coses amb vida, els seus cossos blancs reptant als fils sedosos. Semblaven...

De cop i volta, les agafadors a les seves mans van començar a vibrar.

Maul els va agafar més fermament, sentint tota la superfície agitant-se sobre el seu cap. Al contrari que el rugit mecanitzat que acabava d'experimentar, aquesta era una presència viva, singular, lliscant de camí a través del panell d'acer que una vegada havia estat una paret, des del qual ell estava penjant ara. El seu pes feia que la carcassa de suport se sacsegés i s'enfonsés sota ell.

El syrox. El Cuc-Llop de Sub Rusc 7.

El clam havia d'haver-lo provocat, atret cap aquí, on hauria de veure’s amb ell.

Ja estava molt a prop. Maul es va adonar que la més recent reconfiguració del Rusc probablement li hauria impulsat directament en els seus territoris nidificants, on engendrava als seus succionadors, tal com eren. Ho havia fet la Guardiana a propòsit? Havia de ser aquesta el seu següent combat després de tot?

Accidentalment o a propòsit, difícilment importava. Podia sentir la pròpia cosa passant pel túnel directament sobre ell en una onada traspuant, peristàltica.

Maul va encongir els ulls cap endavant en la foscor, centrant-se fins que va poder entreveure la vaga forma del que esperava que fos una altra paret, quinze metres davant d'ell. Agafant els agafadors de sobre seu, va començar a obrir-se pas mà rere mà fins a la paret allunyada. No tenia ni idea del que trobaria allà exactament, només que no podia quedar-se directament sota el pes d'aquesta cosa sobre ell, que se sentia com si pogués destrossar el passadís per sobre i caure sobre ell en qualsevol segon.

Per sobre d’ell, el pes repulsiu del cuc lliscava al mateix pas exacte, com si percebés la seva proximitat. Maul sabia on era per la forma en què l'acer grunyia i protestava, més fort que mai, els cargols i femelles deixant-se anar, panells sencers sobresortint i partint-se fora de lloc.

Què és el que vols?

La bèstia es va aturar de nou, buscant-lo.

Separant les sentits, Maul va escoltar un embolic de veus explotant en la seva ment, centenars d'elles enganxades juntes en un pedaç irracional d'agonia i confusió.

Reclusos.

Tots els que el cuc havia devorat des de la seva arribada aquí. Udols. Rialles boges, inarticulades. Juraments de venjança que mai s'efectuarien. Precs de pietat que mai s’atorgarien. Era com si la porta d'un manicomi s'hagués obert dins del seu crani, permetent una onada de crits incoherents, laments individuals, i frases fragmentades desesperades entrar la seva ment.

... Juro que...

... Et mataré i et trauré la teva kàrkida cara em...

... Fa mal s'està menjant la meva...

... Pell quan crema no pots...

... Salvar-me aquest lloc és com...

... La negror, és un pou, no puc...

... Córrer més no hi ha fi per aquest dolor quan em...

... Està dessagnant no puc sentir les meves mans i estic...

... Cec els meus ulls estan podrint-se en el meu...

... Crani què és aquesta cosa en la meva...

... Cervells hem de menjar...

... HEM DE MENJAR...

Maul va aconseguir arribar a la paret llunyana i es va balancejar cap endavant. En la foscor, els seus peus van trobar una estreta adherència de peus a la vora d'una bastida de potser tres centímetres d'ample, però suficient per repartir el seu pes.

Pressionant la seva esquena contra la paret, els braços estesos buscant equilibri, es va quedar allà durant un llarg compte fins a deu mentre el cuc per sobre d’ell reptava lentament fora de l'abast, portant el seu embalum albí al seu encalç amb la determinació sense presses d'una cosa que sabia quin era el seu paper definitiu aquí, i no va veure necessitat de córrer.

Va deixar sortir l'alè i va fer un cop d'ull més de prop cap on era. La bastida on estava es torçava al voltant d'una plataforma en recés oblonga que s'havia format recentment per tres parets en intersecció, cadascuna amb frontisses. Va pressionar el seu pes temptativament contra elles. Cap d'elles semblava particularment sòlida.

Suficient.

Fotent una puntada de peu al panell del mig, va observar mentre aquest es balancejava, es va obrir prou per revelar una entrada arquejada baixa a través de la qual una lleu brillantor d’un groc ataronjat emanava, boirosa davant la pols freda i metàl·lica.

Es va balancejar dins i va colpejar el sòl corrent.

Següent