Maul Tancat (LXIX)

Anterior

69

NÚMEROS BAIXOS

Portar la caixa per l'àrea oberta fora del menjador va portar més temps del que Maul havia anticipat.

Van haver de caminar sobre tots els cossos.

La galeria estava amuntegada d'ells. Miressin per on miressin, els reclusos del Rusc estaven enfonsant-se a terra, les cares flàccides i sense vida, aterrant poc cerimoniosament sobre presoners morts que ja havien sucumbit a les càrregues electrostàtiques. L'olor de mort havia començat a omplir aquest lloc mentre la presó es transformava en una vasta cripta flotant. L'ocell arpa que els estava guiant es va aturar ocasionalment per aterrar sobre un dels cossos i treure-li un ull.

No estava totalment en silenci. En la distància, des dels llargs passadissos que portaven a les cel·les, Maul va escoltar udols i crits ocasionals d'ajuda... els precs d'aquells que no havien mort encara, potser, o el crit primitiu dels nous reclutes que Jabba havia alliberat des de la barcassa que havia arribat, aquells sense bombes dins dels seus cors. En un punt, un allau de foc de blàster va sonar i va cessar abruptament, seguit d'una simfonia salvatge i udoladora de rialles llunàtiques.

La bogeria havia triomfat en les últimes hores de Sub Rusc 7. A vint metres davant d'ells, un grup de presoners –Maul es va adonar que eren els últims membres supervivents dels Reis dels Ossos i els Gravetat Massiva, junts en els penúltims moments de les seves vides– van arribar sortint del menjador portant una tina fumejant tremenda de menjar robada. Van caminar al costat d’en Maul i Eogan sense molt més que una mirada de reüll. Ningú els va detenir. Els últims guàrdies restants semblaven haver anat a ocultar-se.

A no ser que aquells fossin els crits que Maul seguia escoltant. Es preguntava si els reclusos nouvinguts estaven contenint als guàrdies en algun lloc i torturant-los lentament.

O potser s'havien trobat amb el cuc.

Mentre s'aproximaven a l'altra banda del passadís, Eogan va seguir mirant cap a baix, tractant de llegir els números en els seus uniformes, com si poguessin donar-li una idea de quant temps portava el procés. Fins i tot Maul –malgrat la seva entrega a la tasca entre mans– es trobava preguntant-se quant de temps més tenien. No hi hauria més enfrontaments per salvar-lo ara.

–La plataforma mèdica està just a través d'aquí, –va dir ell–. No és massa tard. El droide quirúrgic pot...

Maul va deixar de caminar, no per inseguretat, sinó simplement per estendre’s amb les seves sensacions, per veure si podia entreveure on eren els Bando Gora en aquest precís moment. En algun lloc en els confins externs dels seus sentits, un cop d'intranquil·litat li va ferir, un ressort que associava més de prop amb aquells moments en la part superior de l'Edifici LiMerge, quan mirava la finestra del Temple Jedi en la distància.

Vosa és aquí. Molt a prop ara.

Acabaria la seva tasca per al seu Mestre, sí. Però la possibilitat de poder caure mort per una cosa tan embogidorament trivial com una descàrrega electrostàtica en els seus cors abans de poder enfrontar-se a la llardosa ex–Jedi que havia vingut aquí per enfrontar-se a ell, era més encara del que Maul podia suportar.

Al final, això va ser el que li va fer decidir-se.

–A la plataforma mèdica, llavors, –va dir amb un assentiment, ignorant l'expressió d'alleujament que va resplendir per la cara del noi mentre ho deia–. Ràpid.

Següent