Maul Tancat (XLV)

Anterior

45

SOMNIS DE SABRE VERMELL

Maul jeia somiant.

No era comú per a ell, i quan somiava, poques vegades estava al corrent tot el temps. El seu equivalent al somni REM no era del tipus que convidava a la típica bruixeria neurològica entre el pensament conscient i inconscient. El seu cervell de guerrer no li donava cap utilitat.

Així que el fet que estava somiant ara, fortament sedat i estirat a la plataforma mèdica amb tubs i cables recorrent el seu cos mentre es recuperava de l'últim combat, hauria arribat per sorpresa. La simplicitat de la son només superada per la seva versemblança, i per un curt temps va pensar que estava passant realment.

Estava en un altre combat.

Dret davant de l'escotilla de la seva cel·la, esperant que el seu oponent es mostrés, va mirar avall i va veure alguna cosa assentant-se a terra davant seu, una caixa negra d'acer simple no més gran que un ratolí droide. Així i tot, una mirada li va dir que contenia el que havia anat a buscar, la meta després tot el seu temps passat esforçant-se a través de la brutícia i brutícia de Sub Rusc 7.

Va estendre el braç cap a la caixa per obrir-la, i un soroll va sorgir de l'altre costat de la paret... un grunyit, el so d'alguna cosa viva, preparant-se per anar endavant i lluitar a mort. Amb la mateixa lògica irrefutable dels somnis, Maul va entendre que aquest enemic en particular seria encara més indomable, encara pitjor que la cosa amb la qual havia lluitat només arribar, pitjor que el wampa o l’aqualish o el weequay amb el seu ocell arpa.

Aquest seria el que li derrotaria.

L’escotilla va lliscar per obrir-se i el seu enemic va caminar cap a fora.

Maul el va mirar.

I al final, aquesta part del somni no era una sorpresa després de tot.

–Obre-la, –va dir l'altre a Maul, mirant darrere d'ell, cap a baix a la caixa negra–. És teva. Què estàs esperant?

Maul va tornar a mirar-se a si mateix, un reflex idèntic a cinc metres de distància. D'alguna manera, almenys en el somni, el fet que hi hagués vingut aquí per lluitar amb si mateix tenia perfecte sentit... com si aquest moment, i no la trobada amb Iram Radique, hagués estat la meta inevitable que havia estat buscant tot el temps que havia estat aquí.

I tot d'una, Maul va saber el que hi havia a la caixa.

–No, –va dir ell–. El meu Mestre ho prohibeix.

–El teu Mestre? –es va mofar aquest altre Maul. La resposta només va semblar enfurir a l'altre jo–. No siguis estúpid. Et pertany. La necessitaràs si vas a derrotar-me. Altrament, estàs ben mort. Pren-la!

–No puc. Debilitarà la missió que he jurat realitzar. –La veu d’en Maul es contragué–. Necessito demostrar contenció. Necessito...

–Estàs perdut sense ell!

Somni o no, Maul va sentir la ràbia bullint en el seu pit, prenent adherència dels seus pulmons i els nervis de la seva columna. La seva mandíbula es va estrènyer.

–Potser, –va dir al seu altre jo–, abans que facis tals afirmacions, seria millor que em provessis.

–En realitat. –L'altre jo es rigué–. És massa tard per a això. Ja has estat sospesat i mesurat, i has estat trobat deficient. –Ell va tornar a assenyalar amb el cap a terra–. Mira–ho per tu mateix.

Amb una sensació sobtada de presagi, Maul va tornar a mirar la caixa.

Estava oberta.

Estava buida.

Perquè l'objecte que contenia ja estava a la seva mà.

El seu bastó de sabre.

Mirant-lo, Maul va sentir una onada aclaparadora de vergonya fent clam sobre ell... en adonar-se que, en obrir la caixa i agafar l'arma dels Sith, havia fallat al seu Mestre. Hi havia fet l'única cosa que havia jurat no fer, i com a tal...

L'altre Maul es va llançar cap a ell. Per reflex, sense un moment de vacil·lació, Maul va activar el botó del sabre. Va saltar a la vida amb la seva adherència, les seves dues fulles vermelles disparant-se a cada costat, i malgrat tot, Maul va sentir un rampell de poder explotar a través del seu ésser, tragant-se’l i embolicant la seva pròpia ànima.

La seguretat estava sobre ell, en donar-se compte de la seva pròpia força autèntica.

Això era per al que estava fet.

Balancejà el bastó de sabre al voltant en un arc brunzinaire gràcil, i en un únic moviment d'escombrat, va partir a l'altre Maul netament pel pit, les meitats superior i inferior separant-se sense sagnar, aterrant en trossos al terra de la cel·la. Mirant avall a la seva pròpia cara, Maul va veure la seva pròpia cara moribunda somrient-se a si mateix.

–Bé, –va dir la seva veu, i en un instant es va adonar del seu error.

Ell era el del sòl, el caigut.

Alçant la mirada cap a si mateix, a l'altre, el victoriós.

Però ja no era la seva pròpia cara mirant-se cap avall. Era un muun, un que immediatament no va reconèixer, encara que una familiaritat impossible acompanyava la seva presència, la sensació inquietant que l’havia de conèixer, i potser l’hagués trobat en alguna altra banda, en un somni dins d'un somni. Un nom poc familiar va arribar sobre ell com una sentència de mort.

Plagueis.

La foscor es va tancar, i quan es va despertar a la plataforma mèdica, banyat en suor, els seus dits estaven agafat el catre, corbats al voltant del buit de la forma cilíndrica que no hi era.

Següent