CAPÍTOL 3
-NI CHUBA NA? -Això és teu?
Mentre
Sebulba alçava el gorg, una multitud es va reunir per observar.
L'amfibi
gomós, qui, per primera vegada des que el veiés l’Ànakin estava sense paraules.
Amb un
moviment del seu braç, Sebulba va llançar la criatura a un costat. Va caure a
terra en un núvol de pols.
La
multitud de la plaça udolava i animava, atiant a Sebulba. Però Ànakin coneixia
el secret d’en Sebulba. Si menys por mostressis, més ràpid retrocedia.
L'alien
va reptar a peu, clacant.
-Per qüè
sempre misa? -es va queixar.
-Perquè tens
por, -va respondre l’Ànakin. Va caminar directament cap a Sebulba i es va
trobar cara a cara horrorosa amb ell-. Chess
ko, Sebulba. Coo wolpa tooney rana. -Vigila, Sebulba. Aquest està ben
connectat.
Sebulba
es va mofar.
-Tooney rana nu pratta dunko, Shag? -Connectat?
Què vols dir, esclau?
-Oh da Hutt. Cha porko ootman geesa. Me teesa
Rodda co pana pee choppa chawa. -Com a Hutt. Estranger de categoria,
aquest. Odiaria veure't en trossets abans que correguéssim de nou.
-Neek me chawa, wermo, mo killee ma
kloun-kee! Una notu wo Shag, me wompity du pompom, -Carrisquejà Sebulba
mentre s'allunyava. La propera vegada que correm, wermo, serà el teu cap! Si no
fossis un esclau, t’aixafaria ara mateix.
-Ei, chee bana do mullee ra, -va murmurar l’Ànakin
a l'esquena d’en Sebulba-. Sí, seria una llàstima que haguessis de pagar per
mi.
Mentre
es girava, va veure als amics de l'alien -Padmé, el granger, i la unitat R2-
obrint-se pas a través de la multitud.
-Hola!
-va cridar ell-. El vostre company aquí va estar a punt de convertir-se en moc
taronja. Es va ficar en una baralla amb un dug... un dug especialment perillós
anomenat Sebulba.
-Misa odia
lluitar, -va dir l’amfibi-. És lia última cuosa qüe misa vuol.
El
granger va mirar seriosament.
-No obstant,
el noi té raó. T’estaves ficant en problemes. Gràcies, el meu jove amic.
Ell era
un home de poques paraules, ple de força i imponent. Un gràcies d'ell realment
se sentia diferent.
Ànakin
es va unir al petit grup mentre es dirigien fora de la plaça.
-Misa nona
fet re! -va murmurar l'amfibi, emmurriat amb culpabilitat.
Mentre
caminaven pel carrer, Ànakin va veure a una amiga... Jira, la vella venedora de
fruita. Al contrari que molts dels altres venedors, els seus anys de pobresa i
treball dur no l'havien fet més amarga. Sempre tenia un somriure amable per a
l’Ànakin.
-Què tal
et trobes avui, Jira? -va cridar ell.
-La calor
mai em tracta bé, ja saps, Annie, -va dir la dona gran amb un encongir
d'espatlles amistós.
-Endevina
què! He trobat aquesta unitat refrigeradora que havia estat buscant. Està
bastant maltractada, però la tindré arreglada per a tu en res, ho prometo.
Jira va
somriure.
-Ets un
bon noi, Annie
-Prendré quatre
pallies avui. -Ànakin va mirar la Padmé-. T’agradaran aquests. –Ficant la mà a la
seva butxaca, Ànakin va treure tres wupiupi. Li va donar un dels pallies al
granger.
En el
plec obert de la seva capa, una espasa làser brillant breument va sorgir, només
per ser coberta de nou mentre l'home acceptava la fruita.
Ànakin
empal·lidí. Tot d'una sabia per què l'home semblava tan diferent, tan poderós.
No era
cap granger. Els grangers no portaven dispositius com aquest.
Només un
tipus de persones ho feien.
Però
aquest tipus de persones mai venia a Tatooine.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada