Maul Tancat (LIX)

Anterior

59

SYROX

El cuc coneixia la foscor.

Cec de naixement, mancat de consciència en qualsevol sentit tradicional de la paraula, no sabia que també se li anomenava el syrox. Ni tenia cap sensació de fins on havia viatjat des de casa. En el seu planeta natal, Monsolar, on la seva espècie havia estat reverenciada durant milers d'anys, havia estat adorada com un déu i temuda com la pesta, les seves bosses de seda amuntegades en les altes branques i omplint els malsons de les tribus locals.

Durant generacions, els savis i sacerdots havien parlat en murmuris i tons reverencials dels inflats, Cucs-Llop pàl·lids, que vivien a les jungles remotes. La seva cultura era plena d'imatges fúnebres i cançons de mort d'una bèstia amb la ment rusc que era informada per tots els esperits que havia devorat, les seves ànimes atrapades per una eternitat en un turment immortal, mentre alimentaven la seva fam interminable.

El cuc sabia de la fam.

Donat el temor que evocava entre aquells que ho sabien bé, els seus orígens eren vergonyosos en comparació. Cada any, les seves pupes recentment criades feien un eixam en uns innombrables trilions dins de les bosses de seda del cim dels arbres. Creixent, aviat queien dels nius en els rius sense filtrar de Monsolar, rierols i pantans, destinats a colonitzar els estómacs i tractes intestinals de qualsevol prou estúpid com per beure l'aigua sense filtrar. El temps de gestació podia ser lent, de vegades anys, mentre el cuc es tornava més fort en les entranyes del seu hoste.

Va ser a l'intestí prim d'un reclús d'una altra manera oblidat i monsolarià anomenat Waleed Nagma que el Cuc-Llop havia arribat en primer lloc al Rusc, feia tres anys. Nagma havia mort de forma poc assenyalada, a pocs segons del seu primer combat, però la larva syrox dins dels seus budells –només d'un parell de mil·límetres de llarg en aquell moment– havia sobreviscut. Ja hi havia, de fet, absorbit la consciència d’en Nagma en el parell de segons immediatament després de la mort del seu cos, de manera que es va convertir en el primer del que finalment serien centenars d'inquilins atrapats dins de la ment del Cuc-Llop.

Aviat hi hauria més. Molts més.

Mentre el Cuc-Llop trobava una llar aquí, engreixant el seu cos a partir de la sang dels reclusos morts, la seva ment s'havia convertit en una càmera d'horrors, una presó dins de la presó on tots els éssers conscients i no conscients que havia menjat estaven condemnats a passar una eternitat en l’eixordadissa d'un turment sense fi. Havien sorgit innombrables larves pròpies, i havien continuat criant-se aquí baix, famolenques i fent-se més grans, però cap s'havia aproximat mai a la mida del propi Cuc-Llop.

Ara, encara tan cec com ho havia estat en el dia que havia estat criat, el cuc estava conscient de la seva pròpia existència només com un sistema de col·lecció vastament i interminablement renovant de crits i agonia. Pensava en si mateix –en els rars moments que pensava del tot– en el sentit col·lectiu, no com «jo» sinó com «nosaltres,» no com «meu» sinó com «el nostre». Sense son i incansable, no coneixia res excepte el turment sense fi d’aquells als quals havia fortificat en el seu viatge continu prenent la seva sang, reptant per aquests buits i túnels que es reconfiguraven.

I la fam.

Sempre la fam.

Següent