59
SYROX
El cuc
coneixia la foscor.
Cec de
naixement, mancat de consciència en qualsevol sentit tradicional de la paraula,
no sabia que també se li anomenava el
syrox. Ni tenia cap sensació de fins on havia viatjat des de casa. En el
seu planeta natal, Monsolar, on la seva espècie havia estat reverenciada durant
milers d'anys, havia estat adorada com un déu i temuda com la pesta, les seves
bosses de seda amuntegades en les altes branques i omplint els malsons de les
tribus locals.
Durant
generacions, els savis i sacerdots havien parlat en murmuris i tons reverencials
dels inflats, Cucs-Llop pàl·lids, que vivien a les jungles remotes. La seva
cultura era plena d'imatges fúnebres i cançons de mort d'una bèstia amb la ment
rusc que era informada per tots els esperits que havia devorat, les seves
ànimes atrapades per una eternitat en un turment immortal, mentre alimentaven
la seva fam interminable.
El cuc
sabia de la fam.
Donat el
temor que evocava entre aquells que ho sabien bé, els seus orígens eren
vergonyosos en comparació. Cada any, les seves pupes recentment criades feien
un eixam en uns innombrables trilions dins de les bosses de seda del cim dels
arbres. Creixent, aviat queien dels nius en els rius sense filtrar de Monsolar,
rierols i pantans, destinats a colonitzar els estómacs i tractes intestinals de
qualsevol prou estúpid com per beure l'aigua sense filtrar. El temps de
gestació podia ser lent, de vegades anys, mentre el cuc es tornava més fort en
les entranyes del seu hoste.
Va ser a
l'intestí prim d'un reclús d'una altra manera oblidat i monsolarià anomenat
Waleed Nagma que el Cuc-Llop havia arribat en primer lloc al Rusc, feia tres
anys. Nagma havia mort de forma poc assenyalada, a pocs segons del seu primer
combat, però la larva syrox dins dels seus budells –només d'un parell de
mil·límetres de llarg en aquell moment– havia sobreviscut. Ja hi havia, de fet,
absorbit la consciència d’en Nagma en el parell de segons immediatament després
de la mort del seu cos, de manera que es va convertir en el primer del que
finalment serien centenars d'inquilins atrapats dins de la ment del Cuc-Llop.
Aviat hi
hauria més. Molts més.
Mentre
el Cuc-Llop trobava una llar aquí, engreixant el seu cos a partir de la sang
dels reclusos morts, la seva ment s'havia convertit en una càmera d'horrors,
una presó dins de la presó on tots els éssers conscients i no conscients que
havia menjat estaven condemnats a passar una eternitat en l’eixordadissa d'un
turment sense fi. Havien sorgit innombrables larves pròpies, i havien continuat
criant-se aquí baix, famolenques i fent-se més grans, però cap s'havia aproximat
mai a la mida del propi Cuc-Llop.
Ara,
encara tan cec com ho havia estat en el dia que havia estat criat, el cuc estava
conscient de la seva pròpia existència només com un sistema de col·lecció vastament
i interminablement renovant de crits i agonia. Pensava en si mateix –en els
rars moments que pensava del tot– en el sentit col·lectiu, no com «jo» sinó com
«nosaltres,» no com «meu» sinó com «el nostre». Sense son i incansable, no
coneixia res excepte el turment sense fi d’aquells als quals havia fortificat en
el seu viatge continu prenent la seva sang, reptant per aquests buits i túnels
que es reconfiguraven.
I la fam.
Sempre
la fam.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada