Revelació (XX)

Anterior

CAPÍTOL 20

Milord Caedus, desobeí les seves instruccions sobre on buscar al Consell Jedi, i vaig tornar als llocs on Luke Skywalker va tenir amagatalls en els seus dies com a rebel. Ara estic a Endor. Aquí hi ha una vella base imperial, està plena d'energia de la Força, tot i que el campament ha estat abandonat. Els Jedi han estat aquí fa molt poc temps, però no sé on han anat... encara.

-Missatge de comunicador de la Tahiri Veila, aprenent Sith, a Darth Caedus, Senyor Fosc dels Sith i Cap d'Estat de l'Aliança Galàctica.

KELDABE, MANDALORE: UNA SETMANA DESPRÉS

Mirta i Orade havien intercanviat els vots matrimonials aquell matí, va avisar en Vevut, pel que ja era hora de prendre unes copes i celebrar-ho.

Fett ho va sentir d’en Beviin. Si es permetia pensar-hi massa, se’l menjaria per dins. Es va quedar a la cabina de l'Esclau I escoltant a mitges les notícies financeres de l’NEH mentre feia el manteniment de la seva pantalla integrada. Mandalore, autosuficient i ben capaç d’ocupar-se de si mateix sense Fett, continuava prosperant tot al seu voltant.

Has de donar-li la pedra. No canviarà res, però almenys la pot vendre, i fins i tot podria escoltar el que ha de dir-li.

Rebuscà en la borsa del seu cinturó i va sostenir la pedra ovalada a la llum de la pantalla visora; un cor-de-foc blau reial dels més rars que hi havia, cinc centímetres de llarg i magníficament tallat. El seu agent havia fet una molt bona feina en trobar-lo. El va sostenir perquè l'arc de Sant Martí de colors quedés complet. Mirà en el seu cor amb l'amplificador de la caixa d'eines de la seva pantalla integrada i va admirar el joc del foc intern que creava la iridescència. Els geòlegs deien que era a causa de les bombolles microscòpiques de pinaclita atrapades quan el vidre es va formar en primer lloc, i la substància també podria haver explicat la capacitat de la pedra per emmagatzemar dades de les persones que l'havien posseït.

Els kiffar preferien l'explicació més mística, que atrapava una mica de l'ànima del qual la donava i del que la rebia. Definitivament gravava alguna cosa. Gotab -el barve era un Jedi, i Fett ho havia deduït, fins i tot si Beviin es negava a parlar-ne- sens dubte va poder albirar-hi alguna cosa de la infeliç història conjugal d’en Fett en dolorosos detalls. Es va preguntar quant li hauria pesat a la Sintas si alguna cosa de la seva ànima va quedar atrapada en la magnífica pedra blava.

Saps que realment ho fa. Vas tenir la prova.

Un fort martelleig a la pantalla visora ​​lateral li va fer alçar la mirada. Beviin estava parat sobre el casc, fent gestos impacients.

-'ta obert -va dir en Fett.

-Mou els teus shebs a la festa de noces de la teva néta, Bob'ika. -Beviin estava parat en l'escotilla en la seva armadura blau cobalt, amb un kama de cuir blau marí fosc, el tradicional mig kilt mandalorià. Normalment no el feia servir. Això era el millor per a un dia especial de festa-. Seria una desgràcia si no ho fas.

Fett va sostenir la gemma entre el polze i l'índex.

-Fa joc amb el teu beskar'gam.

-Per a la Mirta?

-Sin.

-Creus que és una bona idea?

-És un comiat. No estic delirant.

Beviin es va limitar a sacsejar el cap.

-Ella probablement preferiria una de les teves propietats.

-Ja ho havia pensat. -Fett va ficar la mà a la bossa i va treure un sobre de flimsi, del tipus que usaven els advocats passats de moda-. Aquí hi ha una cartera d'accions i propietats. Mai haurà de tornar a preocupar-se per caçar recompenses. Quan l'hi donis, digues-li que...

-Shab, Bob'ika -va dir en Beviin-. Digues-li tu mateix. És un encàrrec que no faré per tu. Però quan tu vulguis explicar-me el que va succeir, em refereixo al que realment va succeir, llavors ja saps on sóc.

Beviin va saltar del fuselatge, amb el kama onejant contra les seves plaques, i es va allunyar. Com creia que Fett podria aparèixer per celebrar el seu matrimoni, amb el que Sintas li havia explicat? Era millor que la noia tingués un nou començament i fos acceptada en un clan que no tenia una reputació com la d’en Fett, o la seva notable mala sort.

A la Sintas no li faltarà res. Ni a la Mirta. És el mínim que puc fer.

Fett va continuar jugant amb el seu casc i es va preguntar si la Jaina Solo tenia el que es necessitava per encarregar-se del seu germà.

-Què et passa, Bo? -va dir una veu darrere d'ell-. Ja no et preocupes per la seguretat?

Es va aturar. Sintas estava just darrere d'ell. No anava a anar-se'n de la seva vida d'una manera ordenada i anestesiada. Havia estat ingenu en pensar que podia evitar el dolor.

-Aquí puc deixar l'escotilla oberta. No he de preocupar-me pels mandos, Sin.

-Això és el que deia Jaster i mira el que li va passar... així que, tan aviat com recupero la memòria i puc veure, te’n vas de nou... segueixes enutjat?

-No. –Esperà que ella avancés cap a la part davantera de la cabina i el mirés, però es va quedar a la popa-. M'alegro que estiguis bé.

-I per què no has aparegut en la celebració de la Mirta?

-Covardia.

-Li vaig dir la veritat a la Mirta. Està devastada.

-No hauries d’haver-ho fet abans del casament.

-Bo, jo mai vaig fer que l’Ailyn t’odiés. Jo mai li vaig explicar res. Aquest va ser el problema. Ella va omplir massa dels forats. Hauria d’haver-li-ho explicat, però jo volia seguir endavant amb les nostres vides... oblidar... eh, ja saps.

-Ho sé. -Però Fett sabia que podria haver-se mantingut en contacte, o anat de visita, i llavors, Ailyn, almenys hagués vist que ell seguia allà, i que no era totalment insensible... només molt insensible. Podria no haver fet cap diferència al final-. Jo tampoc sóc bo en explicar-li coses a la gent.

-Si li haguessis dit al jutge per què li vas disparar, mai t'hauria condemnat.

-I fer que tothom sabés el que et va fer? Tu no l'hi vas dir a ningú. No volies que sortís en públic.

Només hi havia una cosa que Fett podria haver fet amb una bossa d'escòria com Lenovar. Ell no era només un violador qualsevol, encara que això hagués estat força dolent; ell era un oficial Protector, l'oficial superior d’en Fett a Concord Dawn, un agent que hauria d'haver estat fent complir la llei, i no traint el seu uniforme i la confiança dels Fett. Si hagués pogut matar-lo un parell de vegades més, ho hauria fet. No, l'única cosa que Fett lamentava eren les estúpides discussions amb la Sin, les coses cruels que havia preguntat sobre que si l’Ailyn era realment filla d'ell, i totes les paraules que ara no podia esborrar. Ella mai li havia explicat res sobre Lenovar; esbrinar-ho per si mateix havia estat el punt d'inflexió.

Impenitent, va dir el jutge. Aposta que ho era.

Amb les baralles i recriminacions, i tot el que posseïa pres pels tribunals i llavors l'exili... com podria algú reparar un matrimoni després d'això? Els millors homes ho feien, tot el temps, però ell no sabia com.

Sintas es va acostar més per darrere del seient del pilot. Fett va pensar que seria millor si no li arruïnava una altra il·lusió.

-Hauria anat a qualsevol lloc amb tu, Bo -va dir ella-. No m'importava si ho perdíem tot.

-Ho sé. Jo vaig ser el qui no tenia el que calia.

-La darrera vegada que vaig veure la teva cara... quants tenies, dinou?

- Prou ​​a prop.

Ella estava desesperada per mirar-lo. Cinquanta-tants anys. Ell va entendre per què ella ho necessitava, però tot i així era una mala idea per als dos.

Sent la Sintas, ho va fer de totes maneres.

Va donar la volta fins davant del seu seient i el va mirar als ulls; ella, a meitat dels seus trenta, perfecta, ell, de més de setanta, i amb una vida salvatge en aquests anys absents que s'havia gravat en cadascun dels seus porus.

-Oh, Bo... què et va passar?

-Vaig sobreviure.

Ella podria haver semblat més sorpresa. Semblava esquinçada pel remordiment, però ni la meitat que ell. Va tocar les cicatrius en la seva galta, cicatrius que havien estat gravades per l'àcid del Sarlacc. Aquesta era una altra història que necessitava explicar-li.

-Vine a veure la Mirta -va dir ella-. Si us plau?

-Ella em va a donar el nombre complet de per què va ser culpa meva per no explicar-li-ho.

-No, ja és una nena gran. Sap que les coses mai són tan en blanc i negre com volem que siguin.

Sintas mai havia esperat que ell fos eloqüent, el que era una benedicció en aquest moment. Li va lliurar el sobre. Aquesta era la part més senzilla.

-Tinc un parell de coses per a tu.

-Bo, no has de fer això.

-Només calla i pren-lo. -Shysa ho hagués fet molt millor. Ell podia fer qualsevol cosa amb un somriure i aquest accent-. I jo hauria d’haver-te comprat un d'aquests en aquell moment... i això és teu de totes maneres.

Fett va tornar a calibrar la seva pantalla integrada només per no haver-la de mirar. Sin podia fer la rutina de forta i silenciosa tan bé com ell, mentre les seves mirades no es creuessin.

-Ja sé el que hi ha en aquesta llauna -va dir ella i no puc mirar-lo ara mateix. -Era l'única holoimatge dels tres junts com una família, en aquell curt i idíl·lic temps abans que tot se n’anés a norris-. Però estàs boig per comprar-me la pedra. Jo mai vaig valer tant.

-Ven-la. És teva.

-Tinc la primera.

-La meitat. I ha passat molt des de llavors, pel que hi haurà un conjunt diferent de records Fett en la pedra blava. Si mai vols posar-te al dia.

Fett es va preguntar si la Mirta ja l'havia portat a visitar la tomba de l’Ailyn. El problema amb què la Mirta li expliqués que ell s'havia pres tantes molèsties per recuperar el cos de l’Ailyn i després l'havia enterrat amb la meitat del cor-de-foc, era que el feia semblar com un bon pare normal i amorós. I malgrat el decents que haguessin estat els seus motius quan va destruir el seu matrimoni, mai havia estat prou home com per visitar la seva família en els anys que van seguir i tractar de reparar la bretxa. Es necessitava més coratge que per enfrontar a un exèrcit.

Obtens la vida que et mereixes, Fett. Tots ho fan.

-Sin, després que jo me'n vaig anar... vas trobar a algú més?

Ella tenia el cor-de-foc blau entre els dos palmells, un plana per dalt, una per sota, gairebé com si estigués fent-lo rodar, els seus ulls estaven una mica distants, com si ja hagués començat a escoltar la seva veu silenciosa.

-Ho vaig fer, Bo, més d'una vegada -va dir per fi-. Però en la nostra línia de treball, mai dura, oi? I tu?

-No ho recordo -va mentir. Ella es donaria compte de totes maneres.

-Llavors anirem a fer això de la família. -Sintas va posar la pedra a la butxaca del maluc dels seus pantalons-. Només per aquesta vegada.

Ell no havia acabat de calibrar la pantalla integrada, però es va posar el casc de totes maneres. I una vegada que el va tenir lloc, es veia com el Bo que ella coneixia i estimava, i els anys perduts es van esvair per una estona. Van anar a la festa de la Mirta.

Potser la Sintas faria aquesta cosa kiffar amb el nou cor-de-foc, i llegiria i descobriria tot el que li havia passat mentre ells van estar separats, i que ell no podia aconseguir explicar-li, ni tan sols ara.

Eren tot just tres paraules. Però eren tres més de les que Boba Fett podia dir.

CASA NOVOC VEVUT, KELDABE: BANQUET DE NOCES DE LA MIRTA GEV I GHES ORADE

-He trobat un ús per als Jedi! -va vociferar Càrid-. Sabia que ho faria un dia! Mireu!

La línia d'ampolles de cervesa s'estenia per tota la longitud de la taula de cavallets de duraplast en l'atestat pati d’en Vevut. Jaina es va concentrar, sabent com de crític que seria el temps. Llavors va inhalar lentament, va fer un pas enrere, i amb una tirada de la Força va treure els trenta taps en una seqüència ràpida que va esclatar i es va sacsejar com uns focs artificials de Luit. L'escuma va brollar dels colls de les ampolles; els convidats van mostrar la seva aprovació amb crits de «Oya» i «Kandosii!» martellejant els punys contra les plaques d'armadura de les cuixes.

Jaina va fer una reverència.

-Ara saben per què els aprenents Jedi passen anys de tranquil·la contemplació i seriós estudi a l'acadèmia.

La festa de celebració estava plena de gom a gom; els convidats havien sobrepassat la baixa paret perimetral del pati cap a l'herba de fora. Un home d'armadura gris tenia amb ell un animal, un depredador amb plecs en la seva pell peluda i sis potes. Quan ella va passar, va aixecar la mirada bruscament com si la reconegués, i va fer uns grunyits planyívols, colpejant la seva cua en forma de fuet contra el terra. Mirta es va obrir pas a través de la multitud cap a ella, sense veure’s radiant o ruboritzada.

Jaina podia sentir la seva misèria, però també sabia la causa específica, perquè la Sintas li ho havia explicat: un únic esdeveniment traumàtic amb unes conseqüències que s'havien sortit de control i, finalment, van alimentar la crisi que ara embolicava a la pròpia família de la Jaina, i a gran part de la galàxia. No era una cadena de causalitat directa, però ara era tan propera i personal que bé podria haver-ho estat.

Fa cinquanta i tants anys, què ens estava succeint en aquell moment? La mare estava creixent a Alderaan. L'oncle Luke estava a Tatooine, sense tenir ni idea del que vindria en uns deu anys. Pare... pare probablement estava aprenent a robar lliscants. I la Sintas, a qui cap de nosaltres coneixia o en qui ni tan sols vaig pensar fins aquest any, era una adolescent amb una filleta que passava pel pitjor moment de la seva vida. I cap de nosaltres sabia que acabaríem en aquest curs de col·lisió.

Mirta finalment es va obrir pas entre el mar de cossos i va portar-la a un racó més tranquil.

-Ba'buir va estar aquí amb l'àvia fa una estona, però ara no puc trobar-los -va dir la Mirta.

-Probablement tenen molt de què parlar.

-Tot el que puc pensar ara és, i si l’hagués matat?

-Però no ho vas fer.

-No ho entens, Jaina. Ara és tot el que puc recordar amb la meva mare. Ella va construir tota la seva vida al voltant del fet d’odiar-lo i fer-li-ho pagar, des del treball que va triar fins a l'home amb el qual es va casar. I tot el que em va ensenyar a mi. Jo vaig ser criada amb odi.

-Però tu vas canviar tot això, Mirta -va dir la Jaina-. Vas parar aquest cicle, oi? Per això es necessita una mica de treball. Deixa-ho enrere. Viu la teva vida. Crec que Fett vol que siguis feliç, encara que ell no et doni cap pista.

-Estic parlant del que gairebé faig. Anava a matar-lo. Si la teva mare no hagués desviat el meu blàster allà a Corèllia, ara ell estaria mort.

Mirta no li havia semblat com el tipus de dona que es preocupava per aquestes coses. Ella era dura; purament i simplement, una dona poc sentimental i implacable. Però en tota aquesta lluita per sobreviure, i tota la violència que havia infligit, quedava algú que podia qüestionar el que havia après des de nena. Era una força extraordinària.

-Els "I si..." poden ser corrosius -va dir la Jaina-. Hauries de...

-No es tracta de mi, Jaina. És sobre tu. Com creus que se sent quan t'assabentes de què cap dels esdeveniments van succeir com pensaves, o fins i tot que no van succeir en absolut? Però estaves disposada a matar a la teva pròpia carn i sang per la força d'ells?

-Creus que jo mataré el meu germà?

-Crec que has d’escoltar algú que gairebé mata al seu propi avi. Pensa en el que et farà a tu.

-Mirta, ell va assassinar a la teva mare. Va matar a la meva tia. -Jaina va tenir una imatge mental d’en Jacen com havia estat una vegada, i després es va imaginar a si mateixa tallant-li el coll amb un sabre de llum. Això la va deixar insegura per un moment-. Estàs dient que he de perdonar-lo? D'això es tracta tot això?

-No, crec que hi ha coses que no pots perdonar. Però executar a algú és anar un pas més enllà, i si estàs pensant en això... només recorda’t de mi.

En aquest moment Jaina va considerar seriosament fer servir una mica d'influència mental acurada només perquè la Mirta deixés de sentir-se desolada i culpable el dia del seu casament. No obstant això, donada la fortalesa de voluntat de la Mirta, Jaina estava segura que anava a rebotar-li. Ni tan sols ho va intentar.

-Sense faltar el respecte al teu avi -va dir ella-, però ell no estava totalment lliure de culpa, oi? Puc imaginar-me tot el mal que li fa a un matrimoni quan passa una cosa tan dolenta. Però altres persones ho manegen de forma diferent. Ell també podria haver-ho fet. Podria haver-hi mantingut el contacte, almenys.

-Quan tens la pistola a la mà i la seva esquena alineada a la teva mira, no se sent així. I li van succeir coses per fer-ho sentir-se així. Potser també li van succeir coses al teu germà.

-No puc creure que estiguis donant suport a Jacen -va dir la Jaina-. Si ell entrés aquí ara, no el mataries pel que li va fer a la teva mare?

-Sí, ho faria. -Mirta tenia algunes flors silvestres trenades en el cabell, però encara feia servir l'armadura de combat groga. Era incongruent i molt mandaloriana-. Sense pensar-m’ho dues vegades. Sóc la néta d’en Fett en tots els sentits. Però això no vol dir que sigui correcte que tu el matis. Fes tot el que puguis perquè sigui tancat i tractat o el que sigui. Potser deixa que el destí segueixi el seu curs i deixa que una altra persona... el mati.

I això també era incongruentment mandalorià. La família -no el llinatge, sinó el teixit vivent de ser una família- significava molt per a ells, i potser aquesta era l'arrel de l'angoixa de la Mirta.

Es preocupa per que jo passi pel que ella gairebé va passar. Jaina es va quedar atònita. Aquesta mentalitat dualista mandaloriana -violència extrema, amor profund- sempre la desconcertava.

-Mai oblidaré el que estàs tractant de fer per mi -va dir a la fi.

Mirta va semblar sobtadament avergonyida, com si no volgués que l’atrapessin sent amable.

-És curiós com només he arribat, realment, a manejar a la meva pròpia família desordenada des que he estat parlant amb una shabla Jedi.

-Jo he après més del que mai vaig pensar de tots vosaltres, i tampoc em refereixo a tàctiques de sabre.

No hi havia res com viure a prop d'algú que volia matar el seu avi per fer-te veure el sabre de llum en la teva pròpia mà i preguntar-te si realment podries utilitzar-lo contra el teu propi germà. Aquí la Jaina havia estat llançada contra les eleccions i conseqüències d'una manera que mai hauria experimentat en la seva pròpia família Jedi educada, refrenada i raonable. També tenia molt més clar el que significava ser un Jedi, pel mirall que li va mostrar Mandalore. Tothom necessitava veure’s a si mateix com el veien els altres.

Però ella encara no sabia exactament què havia de fer quan arribés el moment de detenir-lo en la seva precipitada carrera cap al desastre.

-Tornaré més tard -va dir la Jaina-. He de reflexionar sobre el que m'has dit. Però si us plau, torna a la festa i sigues feliç avui. Ho promets?

Mirta no tenia una gran quantitat de gens de felicitat, això era obvi, però va aconseguir esbossar un somriure i va estrènyer el braç de la Jaina.

-Mai estiguem en exèrcits oposats, però si ho som, ens assegurarem d’evitar-nos mútuament. És un tracte?

-Tracte fet -va dir la Jaina.

Jaina sabia que no ho hauria entès un parell de setmanes enrere, però ara sens dubte ho feia. Va passar al costat de la Sintas que caminava pel camí de terra cap a la casa d’en Vevut des del centre de Keldabe. Aferrava alguna cosa en una mà dreta molt tancada mentre passejava lentament, mirant avall cap al seu puny com si aquí tingués un comunicador, però quan la Jaina es va acostar va poder veure que havia de ser una cosa molt més petita que això.

Sintas va aixecar la mirada com si no l’hagués vist venir, i gairebé es va apartar del seu camí. Hi havia llàgrimes en els seus ulls; Jaina s'hauria sorprès si no les hi hagués. Perdre la memòria ja era bastant dolent, però haver de recuperar records tan dolents com els d'ella era haver de viure el dolor dues vegades.

-Ho sento -va dir la Sintas, estirant els dits. Hi havia una enorme gemma d’un blau profund en el seu palmell, que refulgia amb els brillants colors de l'arc de Sant Martí, quan reflectia la llum-. Només he estat posant-me al dia.

Sintas va seguir caminant. Jaina es va meravellar per la capacitat dels éssers per recuperar-se de les pitjors experiències, i esperava que la seva pròpia família fos capaç de trobar una mica d'aquesta resistència.

Encara podia sentir als convidats del casament cantant, aquesta mateixa balada planyívola que havia sentit l'altra nit. Ella va optar per escoltar-la com una cançó d'amor i nostàlgia. A ella sempre li sonaria així mentre visqués.

CANTINA OYU’BAAT, KELDABE

Si Fett hagués volgut prendre una copa al caf avui, hauria hagut d’obtenir-la ell mateix des de darrere de la barra.

Tothom era a la festa de noces de la seva néta, incloent al taverner, Xam. Fett esperava a l’almirall Daala, pensant que estar esperant aquí per negocis mentre la seva néta i la seva ex-dona estaven fent el correcte i celebrant el matrimoni era una imatge congelada perfecta de la seva vida.

Va veure la Daala entrar caminant per les portes, reflectida en el panell emmirallat al costat de la seva taula.

-He estat organitzant l'enterrament d’en Gil amb Reige –Va dir ella.

-Això inclou una passada de bombardeig sobre Bastió?

-El Consell de Moffs va estar una mica decebut que no poguéssim alliberar el cos per a un funeral d'estat. Els vaig donar uns quants Moffs morts per enterrar en lloc seu.

-Corèllia, llavors.

-Reige va dir que Gil ho hagués preferit de totes maneres.

-Pots convidar a Jacen Solo. És un home molt popular a Corèllia. Li donarien una càlida benvinguda... amb un míssil cercador de calor, potser.

Daala no es va asseure. Es veia com si tingués un altre lloc on anar.

-Niathal ha declarat formalment el govern a l'exili de l'Aliança Galàctica a Fondor.

-Qui va dir que els mon cal no tenen sentit de l'humor?

-I els fondorians. El perdó és una cosa meravellosa.

-Pren seient.

-Tu vas dir, si em permets recordar-t’ho, que podria prendre una cervesa en les noces de la Mirta.

-Ho vaig fer.

-Sembles reticent. És per què la teva ex-dona hi serà?

-Avui la meva ex-dona va veure el meu rostre per primera vegada en cinquanta-dos anys.

-Jo mai t'he vist sense el casc.

-Hi va haver un temps en què deia que aquest era el meu rostre.

-Si has vist a un mando, els has vist a tots.

Fett va estrènyer les mans sobre les galtes del casc, amb els polzes sota la vora, i el va girar lleument mentre aixecava el casc apartant-lo del cap. La Daala el va contemplar en silenci amb els braços creuats. El silenci va continuar per massa temps perquè ell se sentís còmode.

-No es tracta de les cicatrius –va dir.

Daala el va mirar a la cara, tancant a una fracció les parpelles, i amb la més lleu dels somriures esbossant-se en els llavis.

-Et cuides bé per a un vell, Fett. Aposto a què vas trencar un parell de cors en la teva època.

Si ho havia fet, va ser només una admiració distant.

-Sempre va ser només la Sintas.

-Ah.

-Faig una feina bé, o no la faig en absolut.

Ella comprenia.

-Ah.

Daala era tan dura com el cor d'un hutt el dia de pagament; ella no havia arribat a almirall imperial en una armada dominada per homes plorant sobre el seu mocador. Però alguna cosa havia trencat aquestes plaques de coberta de beskar en ella, i la seva mirada va parpellejar un moment.

-Això és molt temps per dedicar al... perfeccionisme.

-M’estalvia problemes pels quals no em paguen per manejar.

-I problemes que mai es poden tornar a comprar.

-Gràcies per recordar-m'ho.

-La perfecció no sempre és tan bona com diuen que és, Fett. De vegades prou bo és tot el que necessites. No té sentit sobreviure si no vius.

Cinquanta-dos anys sol. No és que ho hagi planejat, però podrien haver estat cinquanta-dos anys de misèria, amb mala companyia. Sé quin fa menys mal.

-En realitat, aquesta cosa no és el teu rostre. -Daala es va aturar una mica abans de realment tocar-li la mandíbula, però ell va pensar que ella anava a girar-li el cap cap al panell emmirallat i fer que es veiés a si mateix com un maldestre adolescent tímid al que li deien que estava bé tal com era-. I aquest tampoc és el rostre del teu pare.

Fett mai s'havia encongit davant el seu reflex, ni per una consciència adolorida, ni per inseguretat, ni perquè també era la cara d’en Jango Fett. Sempre havia estat capaç de mirar la mirada que li llançava... fins avui. El petulant i estèril judici kaminoà de Koa Ne va lliscar al seu cervell: Però de què et serveixen les teves riqueses ara? Potser la Daala tenia raó. Ell ja era mort, i vèncer als seus tumors només li havia donat més anys per contemplar el molt mort que estava.

-Tens raó. És el meu. -Fett va tornar a mirar el reflex, i va sobreviure a veure que el temps feia cas omís de la seva súplica d'aturar-se, de la mateixa manera que ell havia ignorat les súpliques de tants dels seus objectius-. I tu ets una altra que pensa que és injust que jo rebés una benedicció que no vaig poder fer servir, igual que la Jaina Solo?

-Jo vaig tenir la meva segona oportunitat amb Liegeus. La vaig agafar.

-Però Liegeus mai va deixar d'estimar-te.

-Jo tampoc vaig fer que ho deixés.

Daala es va aturar a les portes de l’Oyu'baat, amb les mans a les butxaques i la mirada cap al cel sense núvols.

-És un dia preciós. Necessito fer exercici. Estic tancada en una nau la majoria dels dies. –Va estendre la mà cap a ell, amb el palmell cap avall, com si li digués a un nen gandul que s'aferrés a ella per no perdre’s a la multitud-. Vens?

Fett es va penjar el casc del cinturó, sentint-lo colpejar contra la part baixa de la seva esquena quan es movia. Era una sensació estranya, com si algú tractés de cridar la seva atenció.

-Llest quan estiguis llesta, almirall.

-És Natasi -va dir ella-. Natasi Daala. Un bon i vell nom renatasià.

Ara Keldabe ja l’havia vist sense el casc amb la freqüència suficient. Ningú s’immutaria, ni sobre el casc i ni sobre l’almirall Daala.

BRALSIN, MANDALORE: L'ENDEMÀ

-Sabia que no podies deixar-lo tranquil -va dir en Gotab.

Era en caure la tarda, i, en la distància, una boirina s'estava assentant sobre la vall Kelita. Jaina va ajudar l'ancià a seure en un gastat aflorament de granit gris pàl·lid. La gespa molt curta envoltada per pedres prou grans com per seure en elles li donava al lloc un aire de petita sorra. Gotab va repenjar al casc i va tancar els ulls, enfrontant la brisa, com per assaborir-la a la cara.

-Necessito orientació -va dir la Jaina.

-Llavors Fett segueix massa ocupat... discutint vitals temes comercials amb l’almirall Daala.

-La que necessito no és l'experiència d’en Fett. És la teva. -El que digués a continuació o canviaria la forma del futur de la galàxia, o faria que Gotab se n'anés fastiguejat-. Necessito escoltar això d'un Jedi.

-Un ex-Jedi. Tens a tot el Consell Jedi per preguntar, Jaina. Aposto a què respondran la teva crida en forma immediata.

-Potser, però cap d'ells ha vist a la galàxia d'ambdós costats. Mai he parlat amb un Jedi que deixés l'Orde, però que tampoc es tornés un Sith.

-Jo no simplement vaig deixar l'Orde... no vaig exercir el Dret de Negació. Vaig deixar de ser un Jedi. -Gotab va riure-. També conec el Costat Fosc. Vaig viure al costat d'ell durant molts anys, i no puc dir que sempre fos una cosa dolenta. Però tens raó, no sóc un Sith. Només sóc un home.

-Penses en tu mateix com Gotab? -Jaina va mirar sobre la seva espatlla, sabent que Venku estava en algun lloc.

-En certa manera. Només vol dir enginyer. Sempre vaig ser bo arreglant coses. I gent. -Va treure la seva espasa de llum i va sostenir l'empunyadura a la mà, sospesant-la -. El meu nom solia ser Bardan Jusik, però vaig deixar d'usar el meu segon nom en cas que em fes matar després de la Purga. En privat, per a tots els que m'importen, només sóc Bard'ika.

-Tens una família?

-Sí. Però sé el que realment estàs preguntant. Vaig engendrar més petits mandalorians usuaris de la Força, i els vaig entrenar com una mena de Jedi en armadura? No. Vaig tenir un munt de fills adoptius a cuidar... i filles. La meva dona, que trobi descans en el manda, pensava que era el millor.

-Podries haver tingut fills a través d'un donant. Les clíniques poden fer coses enginyoses.

-Els Mando'ade adopten. Vaig triar la millor família que un home pugui tenir. Per què hauríem volgut concebre un fill a través d'un donant?

Gotab -Bard'ika- no es va posar dret per anar-se'n, ni havia girat al voltant. La seva impressió en la Força era relaxada i una mica trista, d'una manera agredolça que la Jaina envejava; era com si ell estigués mirant enrere a una vida substancialment feliç que, no obstant, havia tingut els seus moments de dolor. Ella estava intentant mantenir-se separada de les emocions en aquest moment, perquè si ella sentia les coses bones de la vida -i encara semblava haver-hi moltes altres-, llavors també sentia el dolor que li recordava que Mara estava morta, que Jacen era el responsable, i que Jaina havia jurat que s'encarregaria del problema. Les coses estaven bé, sempre que mantingués a ratlla aquests esdeveniments, i els veiés com si fossin un holovid inquietant. En el moment en què deixava que travessessin la seva guàrdia i es fonguessin amb la realitat, eren gairebé massa angoixants per suportar-los.

-Haig de fer una terrible elecció -va dir-. He de detenir al meu germà. Crec que sóc l'única que pot fer-ho. Mirta Gev, de totes les persones, em va pregar que m'ho pensés dues vegades abans de matar-lo i que l'hi deixés a algú més. No hi ha ningú més.

-Ni tan sols el Mestre Luke Skywalker? Vaja, vaja. Així que aquest és més gran que Palpatine, oi?

-Sones molt amargat sobre l'Orde, senyor.

-Puc ser ancià, però no sóc un oficial. Bard'ika, si us plau. -Unes criatures voladores que Jaina no podia identificar donaven voltes i tombs a la part alta del cel del capvespre com naus caça; Gotab les va observar en silenci per un moment-. L'Orde s'ha preocupat molt de temps per justificar la seva pròpia existència, per adquirir i acumular poder, i pel que veig ara, res ha canviat molt des dels meus dies. Sé el que vaig jurar fer com a Jedi, i no tenia res a veure amb fer els ulls grossos davant els mals socials perquè els Sith eren un mal major. Però cada acte de maldat que cometem crea un ambient on poden existir els Sith. Així que un Jedi que redueix costos -un Orde Jedi que redueix costos- perd el seu dret a ocupar una posició moral superior. Sí, estic amargat. És per això que vaig deixar de ser un Jedi i em vaig convertir només en algú que tenia habilitats de la Força i no volia fer cap mal. He matat... i no em penedeixo d'això. Mai em retorçava les mans mentre em queixava de la meva consciència. Així que si realment vols el meu consell, bé, escoltar el meu punt de vista, perquè això és tot el que és, llavors, Jaina Solo, parlem purament com a individus que poden utilitzar la Força. No penso ajudar a l'Orde Jedi.

Jaina seguia sent conscient d’en Venku deambulant pel turó, vigilant-los. No podia veure’l. Però hi era.

-Això és sobre Jacen i jo -va dir ella finalment.

-I podrien haver-lo detingut, qualsevol de vostès, si s'haguessin unit contra ell. Un Sith no pot enfrontar a centenars de Jedi. El teu problema és que ell és de la teva pròpia carn i sang, i cap de vosaltres ha tingut el coratge de fer la feina. Han estat esperant que ell vegi la llum i s'aturi de manera que vostès no hagin de fer la feina bruta. Quants éssers ordinaris han mort mentre que vostès donaven excuses per ell perquè era de la família?

-Ho sé. D'acord, ho sé. -Les entranyes de la Jaina van tornar a retorçar-se de culpa. Sí, si Jacen hagués estat qualsevol altre Sith amb el mateix historial d’en Jacen, l’hagués matat i sense pensar-m’ho dues vegades. Hi havia algú intentat redimir a Palpatine, o en aquest aprenent que va aparèixer a Naboo? No. Però Vader... Vader havia resultat ser família. L'oncle Luke s'havia molestat a buscar que hi havia de bo en ell-. Vas a donar-me aquest discurs sobre l'afecció, oi?

Gotab es va tornar cap a ella i va somriure. La llum estava disminuint. Ell encara semblava tenir una lluminositat al seu voltant, la dolçor de l'edat avançada, tot i la duresa de les seves paraules.

-Si tens afeccions, inevitablement faràs servir els teus poders per servir a la teva pròpia família, o en el teu cas... evitaràs usar-los -va dir ell-. Si evites la inclinació, et converteixes en un promulgador de rituals, una criatura estèril incapaç de veritablement comprendre l'amor i el sacrifici. No hi ha resposta fàcil per a un usuari de la Força excepte el rígid autocontrol, i no em refereixo a evitar el Costat Fosc. Em refereixo a no fer servir la Força en absolut.

-Això no ajudarà a ningú que impedeixi que Jacen es converteixi en un tirà galàctic.

-Aquest és un títol preciós per a un treball. Es busca Tirà Galàctic: enviar sol·licitud.

-Et burles de mi.

-Vols saber el que jo faria en el teu lloc?

-Sí.

-El mataria, per amor.

La resposta va impressionar a la Jaina perquè la va sentir. Ho deia de debò. No estava serè; estava ple de passions arremolinades, amb tocs de foscor en algun lloc, però ell havia estimat profundament, i encara ho feia. Era vívid al seu interior.

-No puc evitar-ho, oi? -va dir ella.

-És molt més comú del que creus. La gent mata el que estima tot el temps. El motiu pot ser qualsevol, però al final... acabes amb la vida per la qual hauries fet qualsevol cosa per preservar, i llavors... llavors segueixes vivint. Pots matar per gelosia, passió, venjança, misericòrdia, deure, justícia, cobdícia, o descuit. A quantes persones has matat en combat? En la guerra? Aposto a què més d'una. Tu no estimes aquestes persones, però no estan menys mortes, de manera que l'única diferència és la forma en què ho quadres cada dia amb la teva consciència. Aquí estem parlant d'egoisme: com em sentiré? Com se sentirà la Jaina?

-I la resta de la meva família...

-Oh, ho sento. Vaig pensar que estàvem parlant del benestar de la galàxia. Què ximple he estat.

-Puc preguntar-te per què has matat tu?

-Deure, por, supervivència animal, i protecció d'aquells que he estimat. En la seva majoria, per menjar. -Gotab la va mirar i va assentir-. Es tracta de tots els éssers vius, no ho oblidis. No només dels que reconeixem com de la nostra classe.

No s'estava tornant més clar per a la Jaina.

-Vaig pensar que estava decidida tantes vegades, però avui la Mirta em va parar en sec. El meu germà va matar la seva mare, i ella encara em va pregar que no el matés, per si de cas estava equivocada.

-I què si el deixes viure, i estàs equivocada?

Jaina va tancar els ulls. Podia sentir a Venku encara donant un lent passeig pel perímetre, una mica irritable, impacient. Els dos homes no vivien per aquí. Viatjaven fins a Keldabe des del remot nord, segons deien els assidus de l’Oyu'baat. Ni tan sols els mandalorians anaven a visitar-los per prendre una tassa de caf i conversar.

-M’anomenen l'Espasa dels Jedi -va dir la Jaina-. Se suposa que aquest és el meu destí. És curiós com aquestes profecies comencen a tenir sentit quan ja és massa tard.

-O potser tu li estàs imposant un significat que no hi és.

-Què en penses tu?

-Una espasa simbolitza la justícia en moltes cultures, Jaina. La veritable justícia és cega i els sentiments personals no importen.

Però no es tractava de justícia: de cop i volta va poder veure-ho. No era tant sobre el que Jacen havia fet com el que podia fer en el futur, causar la mort de molts éssers més. No hi havia cap possibilitat que es detingués per la seva pròpia voluntat. No hi havia cap argument ètic ni intel·lectual en això. Es tractava simplement d'una constant amenaça a la vida.

Es va adonar que Gotab l'estava mirant a la cara. Si no activaven una barra lluminosa aviat, quedarien asseguts a la foscor. Però no havien de veure’s les cares per saber el que estava passant pel seu cap.

-No és per justícia, i no és per càstig -va dir ella per fi-. Es tracta de dir: això arriba fins aquí. He de detenir-lo ara.

-És dolorós dir-ho.

-No tant com pensava, però de moment, només són paraules.

Bardan finalment va recórrer a una barra lluminosa. La va treure del seu cinturó i la va encaixar en una esquerda a la roca perquè projectés una suau llum groga. Després es va treure el guant i va aixecar una mà esquinçada per velles cicatrius, i va mirar la pell arrugada com si recordés un temps més feliç perdut fa molt.

-Tenim strills -va dir-. Animals de caça, els que tenen plecs a la pell i sis potes que pots haver vist per aquí. Un amic meu estimava al seu, però va començar a tornar-se boig i a atacar a tothom, incloent-me a mi. Va haver d’engegar-li un tret. Pobre... tenia un tumor cerebral. No era el mateix. Matar-lo li va trencar el cor, però no podia deixar que continués, no només per la seguretat de tots, sinó també per l'animal, perquè era completament miserable. De vegades has de matar el que estimes, posar fi al seu dolor i prendre’l sobre tu mateix... perquè a vegades això és el que és l'amor.

Això va tocar una fibra sensible a la Jaina. No el pensament que Jacen pogués estar boig -si això feia alguna diferència cap al que ell feia, sinó que ell era infeliç en algun lloc de la seva ànima. Va pensar en l'Abraçada de Dolor, i en el fet que Jacen l'havia sobreviscut, i es va preguntar si la seva torturadora Vergere havia estat encara més verinosa i subtil del que ningú havia imaginat. Ara el dolor era central en la vida d’en Jacen. Pensava que no podia evitar-ho ni oblidar-ho. Així que l'utilitzava.

I al final, havia arribat a necessitar-ho, i pensava que els altres també, i que hi havia una virtut en la necessitat, perquè no hi havia res que pogués fer per aturar aquest dolor mentre visqués.

Llavors millor que sigui jo, Jacen. Millor algú que t'estima i et coneix, que un botxí que només et veu com una bèstia.

Feia això alguna diferència?

-I pensar que culpava la debilitat d’en Jacen per la mort del meu altre germà -va dir ella-. Llavors vaig ser jo la que vaig anar cap al Costat Fosc.

-Oblida’t de tu mateixa -va dir Gotab bruscament-. Tens una feina a fer, això és tot. Personalment, mai em vaig creure aquest conte piadós que la violència Jedi està bé sempre que es faci amb un cor pur. És sofisteria, estimada. Has de matar el teu germà perquè és un dictador famolenc de poder i un assassí, ningú més en el teu cercle Jedi té el valor moral per fer-ho, i tu ets la millor possibilitat de detenir-lo. Acaba la feina com Fett i Beviin et van mostrar. Llavors pots preocupar-te pels teus motius quan la galàxia estigui fora de perill de nou, i tinguis temps per al luxe de contemplar l'estat de la teva ànima.

Va ser tan dur com una bufetada a la cara. Però la Jaina va sentir una freda certesa caure sobre ella com si hagués estat ruixada amb aigua gelada, posant-la en alerta instantàniament.

No era el tipus de revelació que et feia sentir il·luminat i elevat, comprenent millor la galàxia.

Era el tipus de coses que deia que només hi havia una manera de sortir de l'edifici en flames si volies viure, i havies de passar a través del foc.

Es va posar dempeus i va estirar les cames.

-Gràcies, Bard'ika -va dir-. No vaig venir aquí per sentir-me millor sobre aquesta situació. Vaig venir aquí per claredat. M'has donat això.

-Ha de ser la teva elecció, Jaina. No les meves ordres.

-Jo trio, llavors -va dir ella-. Aposto a què tens néts, oi?

-Rebesnéts, en realitat... una vintena d'ells.

-Llavors, Bard'ika, ho vaig a fer per ells, perquè tinguin una galàxia on créixer. –El seu cor es va trencar, i no era la primera vegada. Va pensar en l’strill, desesperat i trist, mossegant als qui estimava, i va sentir la càrrega de ser l'Espasa dels Jedi. Ara el seu major temor no era que ella hagués de viure la resta de la seva vida amb la mort d’en Jacen en la seva consciència. Hi havia trobat la manera de reemplaçar-la amb el que importava, no els seus problemes personals, però l'amenaça al futur dels nens com els rebesnéts d’en Gotab, i sí, fins i tot els d’en Fett.

Va treure el seu sabre de llum i li va lliurar l'empunyadura a Gotab perquè ell l’admirés a la tènue llum groga.

-Encara utilitzes el teu? -va preguntar ella.

-M’entreno en ocasions -va dir ell-. Però lentament. Tant com pot un home de la meva edat. Manté més flexibles les articulacions.

-Si poguessis triar, renunciaries als teus poders de la Força?

-Sí, a tots excepte la curació. He justificat la meva existència amb això moltes vegades. –Activà la fulla i va cobrar vida amb un brunzit, projectant una llum violeta. Va fer un parell de passades de pràctica-. Ben fet, Jaina.

-Pot Venku usar-ne un?

-En realitat, ell en té dos.

-Tu li vas ensenyar a usar-los?

-Sí. Però no per la raó que creus.

Gotab va apagar el sabre de llum i li va retornar. Ella va poder sentir que Venku s'acostava. Va aparèixer sobre la cresta, les plaques de color més clar de la seva armadura brillaven a la llum de la barra lluminosa.

-Buir, és hora que tornem a casa, -va dir.

-Estic gaudint de parlar amb la Jaina -va dir ell-. Vine, Kad'ika. Uneix-te a nosaltres. –L’ancià va somriure per dintre seu-. És curiós, el sobrenom de Venku és Kad'ika, Petit Sabre. Ell també és una espasa, Jaina, però l'espasa dels mandalorians. El que ens va convèncer de tenir cura de nosaltres mateixos i no aventurar-nos a lluitar en les guerres d'altres mons.

En aquest mateix moment en què això sonava com una bona idea per qualsevol. Va activar el seu sabre de llum. Era una arma bonica, però Fett va tenir raó quan la va reconèixer pel que era. Venku va caminar cap a ella i es va aturar.

-Vols practicar? -va preguntar ella.

-No sóc un Jedi.

-No has de ser-ho.

-Està bé.

Venku va treure dos sabres de llum, tots dos blaus, i els va mirar per un moment amb un terrible anhel amorós que va apagar completament tot el que l'envoltava. Qualsevol que hagués estat l'amo anterior d'aquells... Jaina mai ho sabria, però ella entenia la tristesa quan la sentia.

Va adoptar la seva postura, sostenint el sabre amb les dues mans. La tècnica beskad d’en Beviin era per a un altre dia.

-Comenceu -va dir Gotab.

Endinsant-se en la nit, la foscor es va il·luminar amb la brillant i brunzinaire taca de les fulles. I Jaina també es va il·luminar, i va veure que l'única manera de sortir del seu dilema era un passatge agonitzant però necessari a través de les flames.

Següent