47
AERI
Maul es
va despertar davant d'una prevalent sensació de condemna.
Alçant-se
en la lenta marea fosca de la consciència, va sentir el record del que havia
fet assentant-se sobre ell com una altra forma de gravetat, més pesada i més
opressiva que la pròpia presó. Per un moment simplement va jeure allà mirant
amunt cap al sostre de la plataforma mèdica, els seus austers rectangles
assenyalats pels recessos de les llums de l'equip de diagnòstic del son.
Per què
estava encara viu?
El
significat del somni era prou clar. Hi havia fallat al seu Mestre, fallat en la
seva missió. Finalment havia estat traït, no per algun enemic estrany, sinó
pels seus propis instints de supervivència. Però què més podria haver fet?
Morint aquí no hauria aconseguit res.
Tanmateix,
no podia lliurar-se del sentiment que això havia estat una prova i que havia
fracassat.
No
quedava res per a ell ara.
Els
pensaments van començar a organitzar-se en el seu cervell. Necessitaria tornar
al transmissor al dipòsit de cadàvers i contactar amb el seu Mestre, per
explicar-li la seva posició... si Sidious tan sols li parlés. Amb tota
probabilitat la reacció en cadena de la negació plausible ja havia estat
iniciada. El seu Mestre bé podria deixar-li allà perquè es podrís, o...
De cop i
volta, Maul va sentir un soroll sobre el seu cap, un brusc so de brunzit que
suposava que era el droide quirúrgic. El droide estaria aquí per canviar el seu
tub IV, per comprovar les lectures dels instruments cablejats al seu crani i
pit.
Mirant
per sobre, va veure una cosa completament diferent: un ocell arpa posat a
l'altre extrem de la taula, mirant-lo.
Maul li
va fer una ganyota. Et vaig matar, ocell.
Et vaig esquinçar a trossets. Et vaig deixar trencat a la cel·la al costat del
teu mestre. Què fas encara aquí?
Mentre
estava mirant a l’ocell, tractant d'esbrinar els detalls de la seva miraculosa
resurrecció, un segon ocell va escombrar cap a baix i va aterrar al seu costat,
i llavors un tercer.
Asseient-se,
Maul va mirar al voltant.
L'habitació
era plena d'ocells.
Amb un
lleu grall, el primer ocell va saltar de l'extrem de la taula cap a la cama d’en
Maul, i llavors a dalt a la seva espatlla, on es va acomodar. Ell va girar el
seu cap per mirar-lo. Als khipus nuats al voltant de les cames.
Per descomptat.
El seu
antic mestre hauria necessitat més d'un ocell per recollir les diferents parts
d'armes i deixar anar el pagament. I ara que Maul li havia matat...
Ell era el seu nou mestre.
Tirant
dels cables del monitor i els tubs del seu cos, Maul els va llançar tots a
terra i va balancejar les cames. Aixecant-se, va descobrir noves forces que no
sabia que hi eren.
Al seu
voltant, els ocells arpa semblaven percebre el seu propòsit renovat. Ja havien
començat a aletejar amb les seves ales, alçant-se a l'aire, preparant-se per
prendre vol.
Maul va
assentir.
–Anem.
Continuar
amb els ocells va ser més fàcil aquesta vegada.
Van
volar just davant d'ell en un núvol negre i sonor, portant-li a través del
passadís principal, on els altres reclusos van retrocedir en reverència,
allunyant-se, algun d'ells fins i tot baixant el seu cap com si reconegués a
algun governant recentment coronat.
Maul els
va perseguir cap avall per un laberint de passadissos. Quan el camí es va
tornar estret, l'esbart es va ajuntar, i quan es va obrir de nou, es van
dispersar de nou per omplir l'espai disponible. Van continuar així durant el
que es va sentir molt de temps, més profundament cap a sota del que havia
imaginat que aniria la presó, tot i que era difícil mesurar les distàncies i
profunditats en un món que estava canviant constantment.
Una
tranquil·litat va arribar sobre el món, una sensació que s'estava aventurant on
pocs havien anat.
Al final
Maul s'alçava davant d'una porta tancada.
L'escotilla
es va obrir.
–Jagannath,
–va dir una veu des del interior–. Benvingut al cercle interior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada