Passar Comptes (IV)

Anterior

CAPÍTOL 4

Ja portaven atrapats dos dies, i al matí del tercer van saber que si no sortien d'allà moririen.

Clive i Astri havien racionat el menjar i l'aigua però no havien tingut molt per començar. Havien intentat tot el que sabien per escapar de la petita cambra oculta de la gran hisenda de Revery, però seguien atrapats. Clive havia trobat finalment un forrellat que no podia fer saltar.

Podia veure que Astri s'estava afeblint. Havia intentat donar-li algunes de les seves proteïnes i una mica d'aigua, però ella s'havia posat furiosa amb ell. Ella estava asseguda amb el cap recolzat contra la paret. Ara tractaven de conservar l'energia.

—El que realment em fastigueja és que encara no ho sabem —va dir ella. La seva veu cruixia per la sequedat—. Si vaig a morir en una petita cel·la blanca, realment m'agradaria saber per què.

—No vas a morir.

Ella va tornar la seva cara cap a ell.

—No tens por.

—Encara no, només estic cabrejat. Amb qualsevol que dissenyés aquest aparell. Per què voldrien que els intrusos es morissin de gana?

Astri es va encongir d'espatlles.

—Estem en una regió apartada. Si col·loques alarmes, seguretat trigaria massa a arribar fins aquí. Si aquest és el lloc de l’Eve Yarrow, ella no voldrà que se sàpiga que és seu, així que no confia en ningú.

—Espera un moment —va dir Clive—. Estem assumint que és un parany. I si no ho és?

—Llavors què és? —va preguntar l’Astri.

—Un lloc perquè Eve s'amagui —va suggerir Clive.

—Amagar-se de qui?

—De qualsevol. Si tinc raó sobre ella, està jugant a un joc perillós. Si algú ve a buscar-la, ella s'amaga aquí, esperant que se’n vagi.

—D'acord —va dir Astri—. Però com ens ajuda això? Seguim atrapats.

—Això significa que hi ha una forma de sortir.

—Hem inspeccionat cada centímetre d'aquest lloc. Les parets són sòlides. El sostre és de pedra... —la veu de l’Astri es va esvair. De sobte va copejar el sòl amb una mà.

—Exacte —va dir Clive suaument—. Per alguna estúpida raó, no hem revisat el terra.

Tots dos es van posar de genolls i es van moure sobre el terra, pedra per pedra, copejant cadascuna, provant-les, bellugant-les. Res semblava fora de lloc.

Astri es va asseure a la meitat del terra, amb el cap a les mans.

—Si fos jo, voldria un indici —va dir ella—. Hi ha moltes pedres en aquest terra... espera un moment. Recordes com vam entrar?

—Vas veure una pintura i la vas inclinar, i l'holograma va enviar un raig de llum al pany. Prest, vam estar tancats.

Astri va tancar els ulls, tractant de recordar el procés. Va reviure l'escena en la seva ment. Ella havia inclinat la pintura, la porta s'hi havia obert, ella havia entrat...

El raig havia entrat a la petita habitació mentre ella entrava. Hi havia estat inclinat en un angle cap al terra...

Astri es va moure cap endavant. Va col·locar la seva mà en una roca, llisa i grisa com totes les altres.

—Aquesta.

Seria fàcil fer-ho, va pensar ella. Hi hauria un mecanisme en algun lloc...

Va passar els dits al voltant de la roca, al llarg del morter que la mantenia en el seu lloc. Hi havia una vora dentada en un costat que encaixava netament en el morter.

Va pressionar la vora. Res. Va ficar els dits per sota i va trobar alguna cosa. Un sensor en miniatura, gris com la roca i incrustat en ella. El va pressionar.

La roca es va alçar. Es va quedar surant en l'aire, sostinguda per un doll invisible d'aire.

—Estrelles i planetes, ho vas fer —va dir Clive.

Astri va ficar la mà en el forat que havia creat la roca flotant. Va agafar un petit control que cabia en el palmell de la seva mà. El va alçar davant Clive.

—Aquesta és la seva via de fugida.

—Vés amb compte —probablement té alguna classe de parany —va dir Clive—. Si una altra persona ho usa, podria fondre el pany.

Ella l'hi va donar a ell.

—Aquest és el teu departament.

Clive va ficar la mà en el seu cinturó d'utilitats. Assegut amb les cames creuades en el sòl, va treure una petita eina i la va introduir en el control.

—Ella probablement té un codi especial... el qual hauré d'esbiaixar —va dir ell, treballant acuradament. Astri només podia veure la part superior del seu fosc cap.

—He passat per sobre del sistema inicial —va murmurar ell—. Reinstal·lo el meu propi codi directament... d’acord, provem això.

—Què passa si no funciona?

Clive es va encongir d'espatlles.

—Seguirem atrapats. O...

— O?

—No ho sé. S'allibera un gas verinós?

—Havies d'esmentar-ho?

Somrient, amb la cara coberta de suor, Clive es va tornar i va prémer els nombres.

Van escoltar un clic, i la porta es va obrir.

—Ets un geni —va dir Astri, abraçant-li.

—Ja era hora que ho reconeguessis —va dir ell entre els seus rínxols.

Ella es va tirar cap enrere, avergonyida. Van sortir junts després que Clive hagués col·locat en el seu lloc el sensor i la pedra. Seguien sense voler deixar cap prova de la seva presència.

—Bé, el següent pas és obvi —va dir Clive—. Assalt al refrigerador.

—Sí, necessitem menjar i aigua —va dir Astri—. Però després, jo...

Es va detenir bruscament. Tots dos ho havien sentit. Algú estava en la porta posterior. Clive va aferrar el seu braç i va tirar d'ella pel passadís just quan s'obria la porta.

Estaven corrent cap a les escales quan van sentir una veu darrere d'ells.

—Hi ha un desintegrador apuntant-vos. Detingueu-vos.

—Detenir-se sembla una bona idea —li va dir Clive a Astri.

—Doneu-vos la volta.

Van creuar la mirada amb una curiosa criatura, petita, d'ossos fins, amb una pell d’un verd pàl·lid i tentacles embolicats al voltant del seu cap com un turbant. En l'instant que va trigar a avaluar-la, Clive va decidir que seria una mala idea intentar desarmar-la.

—Us importa dir-me què esteu fent aquí? —va preguntar ella.

—Som amics de la propietària —va dir Clive—. Eve ens va demanar que vinguéssim. No l'hi va dir?

—Et sembla que m'he criat en Tanocalàndia?

Clive va sacsejar el cap lentament.

—Definitivament no. Jo et situaria en Terra de Llestes, qualsevol dia de la setmana.

Ella va agitar el desintegrador impacientment.

—Què esteu buscant?

Astri va decidir que podien explicar-li una veritat parcial. Ella podia veure per la simple indumentària de servent, extensament apedaçada, i per les seves velles botes que no devien de pagar-la molt bé per ser la cuidadora de la casa.

—Creiem que Eve Yarrow podria estar tractant de fer mal als nostres amics —va dir Astri—. Així que ens vam colar, buscant informació.

—Si ens deixes anar, farem que et valgui la pena —va afegir Clive. La cuidadora no havia intentat defensar a Eve Yarrow. Això li va dir tot el que necessitava saber.

La cuidadora va baixar el desintegrador.

—Bé, per què no ho vau dir abans? No sóc amiga de l'Imperi.

L'alleujament va recórrer a Clive de dalt a baix. No tenien un descans com aquest molt sovint.

—Sóc només una empleada —va dir ella—. Amb tal que no m'ompliu el sòl de fang, no m'importa. Només he vingut per preparar la casa per a una visita.

—Ve ella?

—Això va dir. I tindrà una visita —la cuidadora va mirar cap al monitor de seguretat —. Sembla que acaba d'arribar.

—Saps qui és? —va preguntar Astri.

—Mira-ho tu mateixa —la cuidadora va assenyalar al monitor. La carlinga de la cabina estava oberta i una figura alta vestida de negre s'allunyava a grans passos d'un llustrós creuer.

Darth Vader.

—Crec que podem dir —va dir Clive empassant—, que Eve Yarrow està treballant amb l'Imperi.

—Hi ha una porta en la cuina que condueix a un carreró de servei —va dir la cuidadora—. Si us marxeu ara, podeu pujar per un camí posterior fins al penya-segat. No es pot veure des de la casa.

Clive i Astri van intercanviar una mirada. Aquesta era la seva oportunitat per trobar finalment el que estaven buscant.

—Ens quedem —va dir l’Astri.

 Següent