Luke Skywalker i les ombres de Mindor (XVI)

Anterior

CAPÍTOL 16

Veure el volcà volador girant lentament mentre ascendia cap al cel nocturn de Mindor va fer que en el front d’en Lando apareguessin gotes de suor. El tinent d'operacions tàctiques va informar d'una estimació de divuit segons fins a la finestra per disparar per als canons de turboions i només vint segons més per a tot l'arsenal, inclòs el canó de gravetat.

—Fenn —va remugar en el seu comunicador personal—, dóna'm alguna bona notícia. Si us plau.

Quan aquella petició va arribar a Fenn Shysa, el comandant Protector estava estirat en el terra sota les restes d'un mur enfonsat dins del búnquer d'infanteria del canó de gravetat, juntament amb el comandant mercenari i sis comandos, tots embolicats en fum i coberts de pols, tots intentant esforçar-se al màxim per simular que eren diversos centenars de mandalorians assedegats de sang. L'espectacle estava dedicat a dues companyies completes de soldats d'assalt de la infanteria pesada que defensaven un parell de refugis a cada costat d'una porta blindada que semblava capaç de suportar una bomba de fusió de gran grandària. L'objectiu d'aquella simulació era distreure als soldats d'assalt dels autèntics centenars de mandalorians assedegats de sang que eren a punt de travessar una paret per un flanc del refugi. En qualsevol segon.

O potser en qualsevol minut.

Esperava.

—No hi ha res bo que explicar, Lando! —Fenn havia de cridar per sentir-se sobre el soroll de foc de blàsters i les constants explosions de detonadors termals i armes pesades. Va col·locar el seu rifle per sobre dels enderrocs i va disparar a cegues cap al fum—. Aquest lloc està blindat com la cripta del tresor d'un hutt; les nostres càrregues de ruptura amb prou feines deixen marques! Potser els teus marines tinguin alguna cosa més pesada.

En el pont del Recorda Alderaan, Lando es va fregar els ulls; pel que havia vist, no creia que hagués sobreviscut cap marine excepte els qui estaven combatent en els emplaçaments de turboions. Va respirar profund.

—Molt bé, pla B.

Va llançar una sèrie d'ordres que va fer que tota la tripulació del pont li mirés desconcertats, amb la boca oberta.

—Ja m'heu sentit —va dir—. En marxa!

Els oficials del pont van tornar als seus panells. Lando es va girar cap a C-3PO.

—A què esperes?

—Jo? —l’androide es va prémer una mà contra el pit—. Què se suposa que haig de fer-ho jo?

—Aquesta nau té sistemes mon cal. Les naus d'interdicció són corellianes —Lando ho va explicar tan pacientment com podia—. No parlen el mateix idioma.

—Bé, per descomptat que no —C-3PO va llançar una descàrrega d'estàtica que va sonar sospitosament desdenyosa—. No he conegut mai cap sistema corellià que tingués els més mínims modals, mentre que el Recorda Alderaan, malgrat el seu sentit de l'humor una mica tosc, és un sistema d'un refinament excepcional. Fins i tot elegant...

—Sí, genial, el que tu diguis —va dir Lando—. Aquestes naus corellianes no tenen capacitat de càlcul per treure endavant això... Necessitem donar-los accés a la matriu processadora de l’Alderaan.

—Santes estrelles! Això precisaria dels serveis de...

—L’androide de protocol més capaç i sofisticat mai fabricat —va acabar Lando per ell, amb un somriure encoratjador—. Som-hi.

C-3PO va esbufegar.

—General! Jo? Quines boniques paraules! De debò, li estic molt agraït...

—Agraeix-m'ho mentre treballes —Lando es va donar la volta i va tornar a activar el seu comunicador personal—. Fenn, necessito que us retireu.

Va haver-hi un o dos segons de silenci, després es va sentir un ombrívol...

—Fins a on?

—Tot el que pugueu. Quan aquest canó de gravetat obri foc, respondrem. Massivament.

—Has vist el blindatge d'aquest lloc? Us portarà hores travessar-ho!

—Si disparem al blindatge.

Una altra pausa, després:

—Vaig a fer un cop d'ull. Lando, no ens espereu.

—Fenn...

—Mai ho aconseguirem. Fes el que hagis de fer. Salva la flota.

—No entens el que està a punt de passar.

—Som mandalorians. Així és com vivim. Així és com morim.

—Prou! Odio aquestes bajanades! —Lando es va mossegar la part interior del llavi inferior durant un o dos segons, després va respirar profund per mantenir el valor—. Operacions tàctiques: la Llancer, la Paleo i la Ignorada estan arribant a la seva posició?

—L'escàner informa que afirmatiu.

—Quan els Barra-E arribin a les seves marques, executa a voluntat.

***

L'alerta del transponedor en la cabina de l’Antilles va llançar un avís: estava a la zona mortal del foc amic. Una ràpida anàlisi del seu escàner de curt abast va mostrar tres vaixells de càrrega corellians modificats acostant-se per l'ombra de Mindor cap al volcà volador. No gaire lluny d'ells, els quatre Barra-E supervivents estaven col·locats en fila en una curiosa línia inclinada. No va poder endevinar què tramaven, i no tenia temps per endevinar-ho; els tres vaixells modificats estaven inclinant-se i llançant-se en rissos volats: un vell truc de la marina per llançar el màxim foc supressor. Els seus canons principals tenien rangs de tret restringits per la seva habilitat per emetre calor residual i recarregar els seus capacitadors; el ris volat els permetia utilitzar contínuament armes fresques mentre els canons recentment disparats es recarregaven.

Wedge va activar el seu comunicador general mentre llançava el seu Ala-X en un arc rotatori que li va allunyar del volcà volador.

—Caces republicans: interrompeu el combat i retireu-vos! Això és espai calent. Repeteixo: estem en espai calent!

Els caces estel·lars es van dispersar com rates-panerola sorpreses per la llum del dia. La Llancer, la Paleo i la Ignorada van obrir foc sincronitzat, disparant andanades en una seqüència precisa per mantenir una pluja gairebé permanent de plasma sobrecarregat sobre els canons de turboions i el de gravetat. No ho feien tant per infligir autèntics danys com perquè actués com una mesura particularment violenta de contraescanejat; la dispersió de radiació de la ràfega en curs evitava que els escàners de punteria dels emplaçaments poguessin fixar els seus blancs.

Dos dels turboions van ser anul·lats pels marines republicans; els altres tres van obrir foc total de contrabateries cap als vectors de les descàrregues del seu enemic. Les explosions silencioses van il·luminar els flancs de les tres naus corellianes; poc després estaven disparant entre núvols del seu propi blindatge vaporitzat. Després el dom central, sobre el canó de gravetat, es va dilatar com la pupil·la d'un enorme ull blanc.

—Agafeu-vos tots a alguna cosa! —va cridar pel comunicador el Capità Tirossk, encara que no era necessari—. Aquí ve!

El canó de gravetat va obrir foc.

Un observador agut, veient-ho des del lloc apropiat al moment just, hauria estat capaç de veure realment el vol de les bombes de gravetat. Mentre volaven per la tempesta de plasma creada per les descàrregues de turbolàser sincronitzades, els seus diminuts horitzons de successos engoliren tot tipus de partícules altament carregades que desprenien un corrent continu de radiació dura mentre desapareixien per sempre de l'univers. La radiació, al seu torn, carregava el plasma que l'envoltava, creant centelleigs blaus blanquinosos instantanis rectes com un làser.

El canó de gravetat disparava cada tres segons, llançant les bombes a través d'un arc gairebé espiral sense el menor interès per apuntar a naus concretes. No tenia per què: fins i tot sense encertar-la bé, les bombes podien esbocinar una nau.

I això va ser exactament el que les bombes de gravetat li van fer a la Ignorada.

Les tripulacions dels ponts de la Llancer i la Paleo només van poder contemplar amb impotència com la Ignorada es va retorçar i va girar fins que va acabar feta trossos; encara que les naus estaven a centenars de quilòmetres unes d'unes altres, les altres dues també es van sacsejar per les ones constants de xocs de gravetat.

La desintegració de la Ignorada va deixar una obertura en el foc supressor. Les alarmes udolaren mentre les dues naus restants van ser fixades com a blanc del foc hostil.

—Prepareu-vos per augmentar el rang de foc un cinquanta per cent —va rugir Tirossk—. Resincronitzats amb la Paleo.

Quan el coordinador del control de foc es va queixar perquè allò suposava córrer el risc de cremar els turbolàsers, Tirossk es va limitar a encongir-se d'espatlles.

—Es cremaran segur quan la nau surti per l'aire. Executa l'ordre.

La pluja de bombes de gravetat va continuar. Es van llançar cap al raïm de naus capitals encara arraulides i indefenses en l'ombra de Mindor: naus sense escuts, sense blindatge ni armes que poguessin protegir-les.

Naus que tenien com a única defensa l'enginy del General Lando Calrissian.

La nau capdavantera del grup de Barres-E era l'Espera un moment, al comandament del Capità Jav Patrell, un veterà canut que portava servint, o comandant, naus d'interdicció des de feia vint-i-cinc anys estàndard. Quan el seu oficial de navegació li va anunciar la detecció de la primera ona de gravetat que s'aproximava, Patrell no ho va dubtar.

—A totes les naus —va dir—, executeu.

Tota la tripulació del seu pont es va posar a la feina sense dir ni una paraula, l'oficial en cap d’en Patrell es va inclinar cap a ell i li va murmurar:

—De debò creus que això va a funcionar?

—Per descomptat que funcionarà! —li va etzibar Patrell amb una exhibició impressionant de confiança, ja que, de fet, en aquell precís moment estava completament segur que no hi havia cap manera que ningú sortís d'allò. La seva certesa era fruit d'una llarga experiència; en tots els seus anys de servei a bord d’interdictors corellians mai havia vist el menor indici que els pous de gravetat artificial que projectaven poguessin ser ajustats o sincronitzats amb la precisió que requeria una estratègia com aquella.

No obstant això, en els seus trenta-cinc anys d'experiència mai havia participat en una operació controlada per la matriu processadora principal d'un creuer de combat mon calamari.

Quan la primera ràfega de bombes de gravetat va superar a la Llancer i la Paleo, els projectors de pous de gravetat de l'Espera un moment van començar a palpitar. La interacció de les dues potents fonts de gravetat va desviar les bombes uns pocs graus de la seva trajectòria, moment en què el següent Barra-E va activar el seu propi projector en una seqüència similar, desviant encara més les trajectòries de les bombes, de manera que no només no impactarien amb la Força Especial, sinó que a més tampoc ho farien al planeta. Els dos últims Barra-E, no obstant això, estaven posicionats en el costat oposat del curs de les bombes de gravetat; la seva primera tasca era dirigir les bombes de tornada cap al planeta. No contra el planeta, sinó en una paràbola tangencial que permetria que l'últim Barra-E les arrossegués cap a una trajectòria precisament calculada per la titànica matriu processadora que era el cervell del Recorda Alderaan.

Durant tot l'entrenament del Capità Patrell li havien insistit que els projectors de pous de gravetat de les naus d'interdicció no havien d'activar-se mai quan les naus estiguessin dins d'un pou de gravetat natural, com el d'un planeta, perquè els propis projectors creaven un camp de gravetat massa potent per si mateixes. Per a Mindor allò equivalia a tenir quatre llunes mitjanes sorgides de sobte massa prop de la superfície del planeta.

Els primers terratrèmols van començar només uns segons després que l'Espera un moment iniciés la seqüència, mentre parts de l'escorça terrestre eren aixecades, estirades, girades i retorçades seqüencialment. Aquells terratrèmols eren exacerbats pel pas proper de la ràfega de bombes de gravetat, ja que la seva trajectòria alterada es convertia en una maniobra profunda descrita pel General Calrissian com:

—Aquí va de tornada, bola de fems; a veure si t'agrada.

En uns vuit minuts i mig, la primera de les bombes de gravetat profunda arribaria a les rodalies del volcà volador i començaria a fer-lo trossos.

Desgraciadament, el moviment del canó de gravetat i la física de les ones de gravetat implicaven que qualsevol càlcul estigués subjecte a un petit grau d'incertesa.

Va ser aquella incertesa la que va fer que el segon dels Barres-E de la filera obliqua, la Contingueu-los, en comptes d'allunyar la bomba de gravetat de Mindor i la Força Especial, la desviés cap al seu propi casc, just enfront dels projectors de babord. El capità de la Contingueu-los només va tenir temps d'entendre les lectures dels sensors i comentar «Vaja...», abans de l'impacte.

La massa puntual de la bomba de gravetat va travessar la Contingueu-los amb prou feines sense resistència, però l'efecte del seu pas va ser molt semblat al del tall de gravetat que havia fet enlairar al volcà volador: una descàrrega instantània de radiació d'energia alta prou potent per crear un forat tan gran, que un bon pilot hauria pogut entrar d'una banda de la nau i sortir per l'altre. L'ona expansiva va partir la nau per la meitat.

Fins i tot abans que l'erupció de radiació de la Contingueu-los s'hagués apagat, el Capità Patrell ja estava en el comunicador.

—General Calrissian —va dir en to tranquil—, tenim un problema.

—Ja ho veig —Lando estava veient el raig recte de radiació blau blanquinós que marcava el curs de les primeres bombes de gravetat en entrar en l'atmosfera de Mindor. L'impacte va il·luminar el llunyà horitzó del planeta com una bomba de fusió—. Em porto la resta de la Força Especial de tornada a l'òrbita; és la nostra major possibilitat de sobreviure. Encara que...

Encara que els sensors ultrasofisticats del Recorda Alderaan ja havien detectat una creixent anomalia gravitatòria, estenent-se per l'escorça del planeta des de l'enorme cràter deixat per la partida del volcà, i el cervell de la nau ja havia calculat que en, aproximadament, dues hores estàndard el planeta deixaria de ser un planeta. Seria un esferoide expansiu d'asteroides recentment formats... i cada impacte de bombes de gravetat reduiria aquell marge de temps.

Quan el planeta volés a trossos, ja no hi hauria més ombra per escudar les naus republicanes de les creixents erupcions de Taspan.

Quan la Força Especial va sortir de l'atmosfera, Lando només va poder tornar la vista per mirar els centelleigs dels impactes. No semblava possible. Luke estava allà baix, en algun lloc. I Han, i Leia. I Lando acabava d'ajudar a esbocinar el planeta.

El seu únic consol era que no viuria per penedir-se. Cap d'ells ho farien. Va desviar la mirada cap al volcà volador i va pensar en la ràfega profunda de bombes de gravetat, vuit o deu d'elles en camí, i va fer una ganyota de desgrat.

—I vosaltres no viureu per celebrar-ho.

Va llançar un altre enfilall d'ordres i les naus supervivents de la Força Especial es van col·locar en formació d'assalt total. El Recorda Alderaan va arribar a l'òrbita, amb quatre creuers de combat dispersats a tots dos flancs. Dos-cents caces estel·lars es van escampar per la formació, després es van obrir àmpliament per arribar al volcà volador en un llaç cada vegada més estret que mantenia els seus canons apuntats cap a l'enemic i a ells mateixos fora del camp de tret de les naus capitals. Els tres Barra-E restants es repartien la resta, desviant les bombes de gravetat tan lluny de qualsevol nau com podien.

—No els donarem l'oportunitat de pensar si més no que anem a lliurar-los les seves pròpies armes —va dir Lando. Després es va girar cap al seu oficial cap—. Foc.

Tota la Força Especial va descarregar una pluja de destrucció sobre el volcà volador. Sense escuts propis ni blindatge, grans trossos del volcà van cremar ràpidament i es van convertir en núvols de plasma sobrecarregada; un mantell lluent enorme que va absorbir les descàrregues de turbolàser i va detonar els torpedes de protons. Però a Lando tot allò li va semblar bé, perquè l'única cosa que importava en aquell moment era el vol de vuit o deu bombes de gravetat cap al lloc del qual venien.

Abans que el planeta fos fet a miques i la tempesta en l'estel de Taspan acabés amb la Força Especial, tindria la satisfacció de veure el volcà volador polvoritzat per les seves pròpies armes. No esperava trobar massa consol en allò, però era l'única cosa que podia desitjar. L'única cosa que els hi quedava a tots ells.

Aquest és un lloc repugnant per morir, va pensar. És un lloc repugnant perquè la República perdi a Han, Leia i Chewie. I als Murris. I a mi.

Almenys ens portem als dolents amb nosaltres.

Es va trobar examinant, amb certa sorpresa, totes les històries que acabarien allà, en aquell sistema apartat a sis salts de la Via Hydiana... Per un moment es va preguntar com anaven a explicar aquella història els productors d’holothrillers. Tenia la sensació de què intentarien convertir-ho en una cosa grandiloqüent i gloriosa; la llegendària Última aventura de l'últim Jedi, amb un toc del Romanç dels amants condemnats i un punt de Jugador reformat convertit en heroi... en comptes del que realment era.

Ens han donat una pallissa, va pensar. Els seus plans van superar als nostres. Ens la van colpejar. I ens vam llançar de cap perquè vam creure ser invencibles. Vam creure que els bons sempre guanyen.

De tots ells, Luke era l'únic que mai havia caigut en aquell engany. Bé, mai no. Han li havia explicat que alguna cosa havia canviat en Luke després de Bespin. D'alguna manera Luke va entendre, d'una manera que Lando mai havia fet i que Han, Leia i Chewbacca senzillament no comprenien, com de fosc que arriba a ser l'univers.

Lando va suposar que allà va ser on Luke va descobrir la humilitat. L'amabilitat. La fe en què la gent canviaria a millor. Aquell devia ser el motiu pel qual rarament somreia i pràcticament mai bromejava. Perquè aquella bondat era tot el que tenia en realitat. La corda a la qual s'aferrava, penjant sobre l'abisme.

I tots penjàvem d'ell, va pensar Lando. Era la nostra esperança. Mentre Luke Skywalker estigués viu, d'alguna manera sempre pensàvem que tot sortiria bé.

Allò era el que la República estava perdent aquell dia.

L'esperança.

Vist el que estava succeint al planeta, Luke probablement ja estava mort. I encara que, per algun miracle, seguís viu, què podia fer? Hi havia algun bon motiu per carregar sobre les esquenes d'un home el pes de l'esperança de tota la galàxia?

Encara que aquella pregunta va ser tant retòrica com muda, va tenir resposta, quan el tinent de comunicacions, en un to apagat i ronc, li va dir:

—General Calrissian, rebo un senyal... una nau en trajectòria d’intercepció... General! Petjada de transponedor confirmada... És el Falcó Mil·lenari!

Lando va sentir com si l'univers s'hagués mogut dos graus cap a la dreta.

—Què?

Era possible?

—Estan emetent, senyor. En totes les bandes.

—Posa l'altaveu.

—...Skywalker. A totes les naus republicanes, detinguin el foc i iniciïn la retirada. A totes les forces imperials: el capità de grup CG-1000 és ascendit des d'aquest moment a mariscal de l'aire. Mariscal de l'aire CG-1000: ara està al comandament de totes les forces imperials del Sistema Taspan. Ordeni la desactivació de les interferències subespacials, apagui totes les estacions gravitatòries i executi la rendició incondicional amb la màxima promptitud possible. Quan la rendició sigui efectiva, assistiran en l'evacuació dels no-combatents.

»Repeteixo: Aquí Luke Skywalker. A totes les naus...

—Talla —per un moment que va semblar llarguíssim, Lando només va poder quedar-se quiet, mirant cap a l'espai. De debò havia sentit allò? Luke realment creia que podia senzillament ordenar als soldats d'assalt imperials que es rendissin?

Allò era completament absurd. Era una absoluta bogeria.

— Senyor? —va dir l'oficial d'operacions tàctiques—. Els caces TIE s'estan retirant.

Lando va dir:

—Què?

L'oficial de comunicacions va mirar per sobre de l'espatlla.

—L'Espera un moment informa que el canó de gravetat ha deixat de disparar —va parpellejar—. El subespai de comunicacions està operatiu.

—Què?

L'oficial de navegació només va sacsejar el cap.

—Les ombres de massa estan disminuint... les estacions de gravetat s'estan apagant, senyor! Obertura de la finestra de salt prevista en dotze minuts.

I Lando va descobrir, per a la seva sorpresa, que els seus peus havien tirat a caminar i la resta del seu cos els seguia, i que les seves mans gesticulaven, i que la seva boca estava donant ordres sobre coordenades de salt, punts de reunió i prioritats de cerca i rescat, mentre la seva ment seguia, en gran part, no fent una altra cosa més que repetir: què?

***

Fenn Shysa va estrènyer la seva esquena contra la mampara, i va mirar amb gest preocupat el mesurador de càrrega del seu rifle blàster, que parpellejava en vermell. Deu trets. Una granada. Potser suficient per resistir fins que el contraatac de Lando els polvoritzés a tots.

Va intercanviar una mirada de preocupació amb el comandant mercenari que estava en idèntica postura a l'altre costat de l’escotilla detonada que hi havia entre ells. El comandant mercenari estava amb ell perquè, en la més orgullosa tradició mandaloriana, cobriria la retirada dels seus homes o moriria en l'intent. Fenn Shysa, no obstant això, no estava allà per ser comandant. Ni tan sols per ser el comandant dels Protectors Mandalorians, ni per ser lord Mandalore. Estava allà perquè era Fenn Shysa.

S'havia desfet del casc en algun moment, un impacte esbiaixat havia inhabilitat la seva pantalla de control i l'avaria havia fet que l’autopolaritzador li enfosquís completament la visió, i ara tenia una cremada en la templa, provocada per un tret que havia fallat per poc, però que li havia incendiat el pèl. La boirina del búnquer parpellejava i centellejava amb ràfegues de foc de blàster i feia olor de fum, carn rostida i llampecs.

El foc de blàster que entrava per la porta es va detenir un instant, prou perquè caiguessin un parell de detonadors termals i es llisquessin pel terra. Al primer rebot dels detonadors, Fenn va creuar l’escotilla i va arremetre de front, llançant la seva granada antiblindatge mentre corria. Quan el foc de blàster li va seguir entre el fum, el comandant mercenari també va entrar i es va dirigir a l'esquerra un mil·lisegon abans que el foc dels detonadors termals sortís rugint per l’escotilla darrere d'ells.

Fenn va localitzar el punt focal del foc de blàster. Va córrer en un arc estret, prement el gallet, sense apuntar, i disparant cap aquella posició per fer-los baixar el cap i arruïnar la seva punteria mentre tirava el seu rifle buit i convertia el seu arc estret en una càrrega en línia recta, just fora de la línia de foc que el comandant mercenari estava disparant cap a la posició dels soldats d'assalt. En part carregava perquè encara tenia els seus ganivets de mà i si aconseguia arribar fins als soldats podria rearmar-se amb els blàsters de l'enemic abatut; però sobretot carregava perquè era Fenn Shysa i si aquell dia havia de trobar la mort, cauria amb les dents clavades en la gola de l'home que el matés.

Però abans de poder arribar va sorgir foc de blàster des de l’altre angle i va travessar el fum. Fenn va tibar la mandíbula i va seguir corrent, perquè podia rebre un impacte o dos i, mentrestant, va abatre a alguns homes abans de caure; però el foc de blàster no li va donar; ni tan sols semblava apuntar cap a ell. Les descàrregues brillaven, directament sobre els cascos dels soldats d'assalt cap als quals carregava i anaven acompanyades de crits autoritaris de rendició; però estava disposat a morir, així que va ignorar els crits, va baixar el cap i ni tan sols va minorar el pas fins que va arribar al primer dels soldats d'assalt, va ficar la mà sota la mandíbula del casc i va tirar la mà dreta cap enrere per enfonsar el seu ganivet en la gola del soldat...

I es va detenir.

El soldat no es va resistir. Ni tan sols va forcejar. Simplement estava allà dempeus amb les mans buides i aixecades, esperant a veure si Fenn el matava com a un grundill engreixat.

Fenn va parpellejar, incapaç de creure el que estava veient.

Encara li va costar més creure el que va veure després, un soldat d'assalt d'armadura negra sortint per l’escotilla des de la qual havien llançat l'atac sorpresa. Es va tibar i va recuperar el componiment, però el soldat d'assalt va aixecar el guantellet de l'armadura, buit i amb el palmell cap amunt.

—Ni dinu ner gaan naakyc, jorcu ni nu copaani kyr’amur ner vod —va dir el soldat.

Fenn Shysa només podia mirar-lo sorprès.

Les inflexions del tipus eren una mica estranyes, amb un clar accent de Coruscant, però el significat era meridianament clar i el seu ús del comandament perfecte.

Accepta la meva oferta de treva, perquè no vessaré voluntàriament la sang d'un germà.

—Què?

—Lord Mandalore. L'Emperador Skywalker li envia salutacions —va dir el soldat d'assalt en bàsic. Lluïa la insígnia de rang de capità de grup—. La situació ha canviat.

Fenn va quedar bocabadat.

—L'Emperador... Skywalker?

La situació ha canviat li va semblar l'eufemisme de la dècada.

—Hem assegurat els emplaçaments terra-òrbita —va dir el capità de grup—. El General Calrissian sol·licita que ens ajudi a evacuar als civils. Diversos milers de civils, les vides dels quals ens ha ordenat protegir l'Emperador Skywalker.

I Fenn Shysa només va poder parpellejar i preguntar-se si havia rebut dos trets en el cap sense adonar-se’n. O quelcom semblat. En qualsevol cas, el comandant mercenari i ell van seguir al capità de grup per infinitat de sales repletes d'enderrocs que empestaven a ozó i carn socarrimada, fins a l'escena de la batalla dels dos refugis que defensaven les enormes portes blindades. El capità de grup va introduir un breu codi en el panell i els enormes blocs de duracer van començar a obrir-se amb un grinyol.

A l'interior de la sala de control del canó de gravetat hi havia diverses dotzenes de soldats d'assalt en fila, tan ordenats com si estiguessin passant revista, amb les mans creuades sobre els caps. Els seus rifles s'havien amuntegat amb precisió mil·limètrica al centre de la sala; en l'escriptori que hi havia al costat d'ells estaven les seves armes de mà, organitzades en una reixeta perfectament espaiada. Darrere de les armes hi havia una piràmide de lluents cascos negres de soldat d'assalt, la qual cosa a Fenn li va recordar de manera desagradable les muntanyes de caps decapitats construïts pels membres de la tribu jaltiri a Toskhowwl VI.

—No puc... això és increïble —va dir—. Ni tan sols hauríem pogut acostar-nos... intentàvem travessar les parets, però no hauríem arribat a cap lloc...

—Això és perquè no disposava dels codis d'anul·lació de les portes blindades —va dir raonablement el capità de grup.

—I senzillament s'han rendit?

—A la meva ordre —el capità de grup ho va dir com si aquell tipus de coses succeïssin tots els dies—. Sóc el seu oficial superior. Cap soldat d'assalt somiaria si més no amb desobeir.

—I si ho haguessin fet?

—Això podria haver plantejat alguna dificultat, ja que els meus homes i jo rebem l'ordre de l'Emperador Skywalker de minimitzar el vessament de sang. Dono gràcies per no haver hagut de prendre aquesta decisió.

—Capità de grup...

—Mariscal de l'aire —li va corregir el soldat d'assalt amb un orgull ferm però assossegat—. El mateix Emperador m'ha honrat amb un ascens en el camp de batalla.

—L'Emperador Skywalker —va dir Fenn lentament, esforçant-se per què aquella conversa tingués quelcom semblat a un sentit.

—L'hereu triat per Palpatine el Gran —va dir melindrós el flamant Mariscal de l'aire—. No ha vist Luke Skywalker i la venjança del Jedi?

—Hum...

—És una dramatització, per descomptat.

—Per descomptat.

—Però està basada en fets reals.

—Justa la fusta.

—És molt potent. Una obra mestra —li va dir el Mariscal de l'aire—. Em va canviar la vida.

Fenn seguia sense poder fer-se a la idea.

—Quan algú diu que un holodrama li va canviar la vida —va dir—, sol estar exagerant.

—No estic exagerant.

—Començo a creure-li.

—Ara, si vol reunir als seus homes i seguir-me —va dir el Mariscal de l'aire mentre es girava i es marxava ràpidament—. Encara que les forces del General Calrissian estan fent tot el que poden per evitar-la, la catastròfica destrucció d'aquesta instal·lació pot començar tan aviat com d’aquí a sis minuts.

Amb prou feines havia pronunciat aquelles paraules quan el terra va semblar descendir mig metre i després va tornar a ascendir per derrocar-los a tots. Al mateix moment, va arribar un baluern terrible des del terra i les parets, i els va sacsejar com si uns malls invisibles els arrabassessin l'aire dels pulmons. Els ressons del baluern van agitar la cúpula fins que el seu blindatge va xerrotejar, es va retorçar i va començar a estripar-se, desprenent trossos de permacret de les parets i el sostre.

Quan el baluern finalment es va dissipar fins a un mer retruny, Fenn va aconseguir asseure's, tossint la pols de permacret que li havia entrat en la gola.

—Una mica optimistes aquests sis minuts, no?

Següent