CAPÍTOL 5
Han Solo es va estirar en la cadira de la sala de
conferències i quan va creuar els dits darrere del clatell va haver de pujar un
genoll per evitar caure d'esquena. Mirà al sostre i es va preguntar, per
enèsima vegada aquell dia, si es podia morir d'avorriment.
Va decidir, com havia fet totes les altres vegades, que
de ser possible hauria mort dos dies abans. No hi havia res en la galàxia que
odiés més que estar-se assegut en una sala durant hores sense altra cosa a fer
que sentir a gent parlotejant, a part d'estar-se assegut en una sala durant
hores sense altra cosa a fer que sentir parlotejar a mandalorians. Com odiava
aquests tipus!
No era racista; malgrat certes experiències
desafortunades amb un caça-recompenses mando —qui, si la Força creia en la
justícia, devia estar cridant de dolor mentre li dissolien lentament els sucs
digestius d'un sarlacc— no odiava als mandalorians en general. Mai havia
conegut cap d'aquells envanits amb-més-estudis-que-tu autoproclamats MCMAC[1] (Mestres
de Cadascun dels Maleïts Aspectes del Combat) que pogués dir si més no «bon
dia» sense fer que sonés com si en realitat digués: Serà millor que sigui un
bon dia, perquè si fas alguna cosa, no dubtaré en jariler[2]
el teu fluix i pacifista cul corellià fins que no sàpigues en quina galàxia
estàs.
No odiava a tots els mandos; en realitat només odiava a
tots els que coneixia.
És més, algun equivocat sentit de l'honor o orgull ètnic,
o el que fos, feia que aquells mandalorians no parlessin bàsic. El que no els
impedia parlotejar, per descomptat. Xerraven en mando’a, un idioma que, a les
oïdes tendencioses d’en Han, els feia sonar com una rajada de panteres de les
sorres tossint intentant expulsar boles de pèl més grans que el seu cap. I
aquell tossir de boles de pèl havia de ser eficaçment traduït al bàsic per a
comoditat de la negociadora en cap de la Nova República pel seu excitable,
hipersensible i irremeiablement neuròtic androide de protocol, qui malgrat els
seus milions de formes de comunicació no havia aconseguit desfer-se d'aquell
petulant accent dels Mons del Nucli que, després de sentir-lo durant dos dies
seguits tancats en aquella sala sense altra cosa millor a fer, feia que Han
volgués fotre-li tan fort que acabés aterrant a Tatooine.
La principal consideració que li impedia provocar una
catastròfica remodelació de l’androide era la presència de la negociadora en cap
de la Nova República, que era tan sorprenentment bella que en Han ni tan sols
podia mirar-la sense sentir que se li accelerava el cor.
No només era bella, també era brillant, i feroçment
valenta, i només havia fet una estupidesa en la seva vida: un parell d'anys
abans, s'havia deixat enamorar per un capità d’un vaixell de càrrega elegant
però empobrit —bé, d’acord, un contrabandista de mala fama perseguit per les
autoritats imperials i diversos caça-recompenses i capos criminals, però qui ho
està explicant?—, i Han no podia lliurar-se del temor sotjador que si li feia
alguna cosa dolent a C-3PO, qui, en definitiva, solia tenir bones intencions, la
Leia podia il·luminar-se de sobte i adonar-se del terrible error que havia
comès.
Però no ho pensava admetre, ni tan sols davant Chewbacca.
La majoria de dies ni tan sols davant si mateix, el seu ego era gairebé
invulnerable a la falta de confiança en si, però en aquelles rares ocasions en
què notava que es posava irritable i depressiu per ser atrapat en algun lloc
amb massa temps per pensar i pràcticament res a fer, aquelles ideen començaven
a rondar-li pels racons del seu cap. Podia fer-les callar, reafirmant
íntimament el seu jurament de mai, mai de la vida, donar-li un motiu a la dona
que estimava per penedir-se d'haver-se enamorat d'ell.
El que el deixava assegut, en un sala de conferències, en
una volta de pressió, en un asteroide sense nom d'algun sistema de la Vora
Interior tan fosc que ni tan sols recordava el seu nom, fingint interès mentre
C-3PO traduïa un altre reguitzell de xerrameca mandaloriana.
—El comandant repeteix que la rendició senzillament no és
possible, i reitera que l'única solució pacífica per a aquesta desafortunada
situació és que totes les forces rebels, es refereix a la Nova República, per
descomptat, no sembla comprendre la diferència, o està sent deliberadament
obtús, però no importa... que totes les forces rebels abandonin el sistema
immediatament. Per descomptat, no és la seva fraseologia exacta; la traducció
literal, despullada de vulgaritats, seria aproximadament: Si vosaltres, rebels, us quedeu, mor tothom, si els rebels us marxeu,
tothom content, encara que això no aconsegueix expressar per complet la
salvatge brutalitat del seu vocabulari. De debò, Princesa, havent de processar semblant
llenguatge groller fa que els meus capacitadors de filtre de vulgaritat estiguin
a punt de sobrecarregar-se!
En Han ni tan sols acabava d'entendre de què anava la
negociació: s'havia perdut per complet la batalla, perquè la Leia i ell vagaven
en algun altre lloc, en l'altra punta d’enlloc, pensant a atreure a la Nova
República a un cúmul estel·lar menor habitat principalment per unes criatures
peludes semblants a aranyes que li havien crispat enormement els nervis, no
només perquè aquestes, a diferència de la majoria de races aracnoides, tenien
una cara molt humanoide, amb les boques plenes d'unes dents blanques i lluentes
iguals que les dels humans.
En qualsevol cas, quan va portar a la Leia, convocada
d'urgència per l'autoritat local del sistema, les forces imperials havien estat
completament derrotades i dispersades; totes excepte cinc o sis mercenaris
mandalorians que estaven enterrats al voltant de diverses plantes d'energia de
trineutrònium al principal món habitat del sistema; els mandos havien assegurat
estar preparats i disposats a volar aquelles instal·lacions quan aterrés la
primera nau de la República, la qual cosa esterilitzaria el planeta i mataria
als tres milions i mig de persones que allà vivien.
Havien pres com a ostatge al planeta.
En Han havia entès, després d'interminables hores de
tibants negociacions, que l'ordre final del comandant imperial fugit havia
estat que els mandalorians no permetessin l'entrada de forces republicanes al
planeta, «per tots els mitjans necessaris». El comandant al comandament va
interpretar allò com «encara que hàgiu de matar a tothom, vosaltres inclosos».
Però la Nova República no estava disposada a renunciar a un sistema que no
només era ric en recursos naturals i capacitat manufacturera, sinó que també havia
votat, en un referèndum celebrat en tot el sistema, aclaparantment a favor de
l'entrada en la República, amb prop del noranta-set per cent a favor de la
unió. En el seu fur intern Han desitjava que el tres per cent de retrògrads
partidaris de l'Imperi visquessin al costat d'una d'aquelles plantes de trineutrònium.
En qualsevol cas, la negociació estava estancada: la
racionalitat i els poders persuasius de la Leia topaven amb la tenaç estupidesa
de: els mandalorians no ens rendim mai, del Comandant mercenari.
En Han estava desitjant que aparegués Lando.
Allò era sorprenent, no per res que tingués a veure. Amb
el propi Lando, algú a qui ha Han, malgrat la seva llarga i sovint infeliç
història junts, li queia bé, almenys la major part del temps, sinó amb el que
Lando anava a portar a la taula, bé, no tant que com qui.
Lando Calrissian, a diferència del seu vell amic Han,
s'havia aferrat al seu càrrec de general. En aquell moment era el director
d'Operacions Especials, un títol molt sonor que pel que sembla implicava ser un
xofer repetidament condecorat. Tornava de l'espai mandalorià, on havia anat a
caçar a l'únic tipus de la galàxia que, segons Lando, podia canviar les
suposades ments d'aquells mandos: el Gran Cap dels Protectors Mandalorians i suposat
lord Mandalore, Fenn Shysa en persona.
O, com Han solia pensar en ell, Fenn Tornes-a-mirar-la-Leia-de-aquesta-forma-una-vegada-més-i-juro-que-et-parteixo-aquest-crani-mando-teu-com-un-veixigraïm-Shysa.
Shysa i els seus homes havien abandonat la vida de
mercenaris i s'havien organitzat com el nucli dels Protectors; una espècie de
policia cívica voluntària i benefactora, més o menys. El que significava que
Shysa, a la seva natural actitud MCMAC amb-més-estudis-que-tu, li sumava també
les de més-honest-que-tu, més-abnegat-que-tu i en-general-millor-tipus-que-tu.
Si en Han acostumés a ser completament sincer sobre
aquelles coses, que no ho era, potser hagués admès que el seu problema amb el
comandant dels Protectors tenia més a veure amb la lleu sospita que Fenn podia
ser també més-atractiu-que-tu i amb l'atenció que aquell peculiar heroi de
Mandalor li prestava a la Leia. I el molt que semblava agradar-li a ella.
Però aquesta vegada Han estava disposat, de mala gana, a
permetre que Shysa tingués el plaer de passar una estona amb la Leia, en una
sala de conferències amb Han i diverses dotzenes d'oficials com a carabines,
sempre que allò resolgués la situació. Li va semblar que allò demostrava que
havia madurat com a persona. Una mica. Potser.
El fet qüestionable que podia ser aquesta suposada
maduresa es va poder comprovar clarament quan la Leia es va girar cap a ell, li
va posar una mà en el braç per acostar-se’l i es va inclinar per murmurar-li
alguna cosa a cau d'orella; gairebé esperava que li digués el molt que
desitjava tornar a veure a Shysa.
En comptes d'això va remugar en una veu esmolada per la
tensió.
—Han, Luke està en problemes.
Les potes davanteres de la cadira d’en Han van copejar el
terra en tornar a posar-se sobre ell.
—Què?
La Leia va sacsejar el cap d'aquella manera seva que Han
tan bé coneixia, amb prou feines una esgarrifança amb els llavis serrats que
significava no sé per què, però això no
m'agrada gens.
—És una... sensació. Pot ser que...
—Ei, jo també em preocupo per ell, però... —Han va
recolzar una mà reconfortant sobre l'espatlla d'ella—. Sap cuidar-se sol, saps?
Amb les coses que pot fer i...
La seva veu es va apagar quan va sentir els nusos de
tensió en l'espatlla de la Leia; en comptes de reconfortar-la, l'estava
espantant.
En la comissura de la seva boca va aparèixer un clotet
que li va dir a Han que s'estava mossegant la part interior del llavi inferior.
—No és només l'assalt a Mindor. Crec... crec que hi ha
alguna cosa... dolenta allà. Alguna cosa molt dolenta.
—Una mica del que no pot ocupar-se tot sol? Vull dir,
estem parlant d’en Luke, ja saps... Luke haig de-enfrontar-me-sol-a-Vader-i-Palpatine
Skywalker, saps? —a Han li va semblar una bona ocurrència, però li va sonar
buida, fins i tot a ell. Va continuar—: Fins a quin punt pot estar en
problemes?
—No... no ho sé, Han! —l'arruga d’incertesa en els seus
ulls també va trasbalsar el cor d’en Han—. De saber-ho, ni tan sols ho hauria
esmentat... o ja estaríem anant cap a allà.
—Perdoni, si us plau... Prec encaridament que em perdoni,
princesa —C-3PO es va inclinar entre ells—. Encara que el meu filtre de
vocabulari i el meu subprograma d'anàlisi de tensió en la veu suggereixen que
la seva conversa molt probablement és privada, el comandant s'està posant
nerviós i sol·licita traducció. No massa respectuosament, haig d'afegir.
—Pregunta-li si necessita que li tradueixis això... —Han
anava a afegir una mica més, però el seu gest va ser interromput per la
subjecció sorprenentment forta de la Leia en el seu braç.
—Han, podries... esbrinar què passa? Prova al centre de
comunicació. La FERR deu estar en contacte subespacial. Només... assegura't que
està bé. I digues-li que vagi amb compte —el seu urgent murmuri era com un brunzit
amb prou feines audible—. Digues-li que tinc males sensacions.
En Han trotava per l'enorme hangar d'amarratge amb cúpula
de pedra, ajustant-se el cinturó del blàster i la cartutxera. Serpentejava per
la coberta entre quadrilles atrafegades transportant caces i llançadores als
punts d'amarratge, esternudant per culpa de l’espès fum petroquímic que
desprenien els remolcadors massa carregats. Quan va arribar al Falcó, va veure sota el morro un
desconcertant ventall de components en diversos estats de deterioració i
desmuntatge, la majoria dels quals, als seus ulls experts, semblaven pertànyer
a l'assemblatge de control de la unitat deflectora d'estribord. El responsable
d'aquella absurda destrucció d'una propietat privada estava en aquell moment de
genolls en l’escotilla d'accés més propera; l'única cosa que es veia d'ell eren
un parell d'enormes peus rogencs sobre una caixa d'eines de la grandària d'un
taüt recolzada sobre un tros atrotinat de bastida, que semblava haver estat una
espècie de taula de pícnic, amb la resta del seu gran cos pelut a l'interior de
la nau d’en Han.
—Chewie... Ep, Chewie!
Els peus no van reaccionar, la qual cosa no li va
sorprendre. El grunyit dels motors dels remolcadors i les ordres amplificades
electrònicament bramades pels caps de coberta eren tan fortes que Han amb prou
feines podia sentir-se a si mateix. Va recollir una clau gauss propera i va
copejar el casc del Falcó prou fort
per fer-li una altra cicatriu. Des de les profunditats de l’escotilla d'accés
va arribar un soroll sord que Han va poder sentir en el casc, Chewbacca tenia
el cap suficientment dur per doblegar el duracer, i un breu però sentit rugit
d'improperis wookiees capaç d'erosionar la confiança de gairebé tots els éssers
humans de la galàxia. Gairebé.
—Posa la nau a punt —va dir Han—. Vaig a iniciar la
seqüència d'enlairament. Volem en deu minuts.
Chewie udolà una protesta. Han va dir:
—Bé, si poguéssim aterrar en algun lloc durant més de
vint minuts sense que comencis a desmuntar la nau, no ens veuríem així...
La resposta de Chewbacca «Geeroagh hroo owwweragh!» es traduïa aproximadament per Si perdés alguna oportunitat de desmuntar la
nau, ja no tindríem nau, que era una cosa tan òbviament certa que ni tan
sols Han podia discutir-ho, així que va canviar de tema.
—L'escorta de Lando aterrarà en uns dotze minuts. El Falcó ha d'estar llest per sortir quan
el Control de Trànsit baixi els escuts de partícules.
Les enormes celles de Chewie es van ajuntar i va grunyir
una interrogativa recelosa.
—No, no, no, res d'això. No ens segueix ningú.
—Garouf?
—És... un encàrrec, res més. Hem de, uh, trobar a Luke.
Fer-li una visita. De, eh, cortesia.
—Rough hweroo
snngh.
—Què passa? No vols veure a Luke? Ja no et cau bé?
—Lowerough.
Lowerough garoohnnn?
—No, ella no ve.
—Garouf?
—Perquè ho dic jo. Encara segueixo sent el capità?
—Hnerouggr
fherrolleroo! —Chewbacca va pujar la veu, a més d'un dit que apuntava a la
cara d’en Han—. Sscheroll ghureeohh...
—D’acord, d’acord, baixa la veu, vols? —Han va fer un cop
d'ull ràpid al voltant per assegurar-se que ningú estava prou a prop per
sentir-los en la sorollosa coberta—. Vinc de comunicacions. Tota la Força
Especial d’en Luke està en ombra, no han rebut res des de l'entrada, i les
forces de reserva han quedat també en ombra fa uns deu minuts— la seva
expressió es va aombrar—. I la Leia té el pressentiment que corre perill.
Chewie va començar a grunyir una altra pregunta, però Han
li va tallar.
—No sé què podem fer sobre aquest tema. Pot ser que gens.
Però com a mínim podem esbrinar què està passant. No puc... Chewie, ja em
coneixes. Tu ho entens. No puc deixar-lo allà sense més...
—Ghn lowerough?
—No, m'ha demanat que intenti contactar amb ell. No sap
que ens marxem. I no va a saber-ho. No penso deixar que ens acompanyi.
—Howergk?
—Perquè... —Han va fer una ganyota—. Perquè jo també tinc
un mal pressentiment amb això —va dir i va desaparèixer per la rampa d'embarcament.
***
La visió de Lando Calrissian baixant per la rampa de la
seva llançadora era fins a l'últim centímetre la d'un general, des del rivet
mil·limètricament llis del seu lluent capell fins a les subtils empenyes
iridescents de les seves no menys lluentes botes. El mico elegant i ajustat que
portava també era subtilment iridescent, amb una lluentor blau cel que
reflectia la llum en qualsevol entorn, perquè un cavaller i un oficial mai han
de desentonar, i li quedava tan bé que semblava dissenyat especialment per a
ell, la qual cosa, per descomptat, era cert. Ho havia dissenyat ell mateix.
Sobre una espatlla portava la jaqueta de l'uniforme,
negra atzabeja, per descomptat, perquè el negre combina amb tot, que va encarregar
quan va ser informat per fonts fiables que Ackbar i el comandament de la
República no permetrien una capa d'òpera. Al costat d'ell caminava Fenn Shysa,
vestit amb el seu habitual vestit de pilot gastat, que, Lando havia d'admetre,
li quedava bastant bé.
Quan Lando va entrar en la cabina de la llançadora per
primera vegada amb aquell vestit blau, Shysa va riure obertament.
—No recordo haver vist una holo de Madine amb un vestit
com aquest.
—Això és perquè a ell no li quedaria bé —Lando havia
contestat encongint-se d'espatlles, admirant el tall de la jaqueta en un mirall
de cos sencer—. Càrrega una mica en el mig, no et sembla?
—I et preguntes per què els mercenaris mandalorians no
semblen respectar-te?
Lando va somriure.
—M'agrada que em subestimin.
—A mi em sembla que el que t'agrada és la roba
extravagant.
—Si tenir bon aspecte es converteix algun dia en un crim,
amic Fenn, estic disposat a complir cadena perpètua.
Shysa caminava per l'atrafegat hangar amb el seu habitual
pas ferm militar. Lando es demorava una mica, fent un gest a un tècnic i un
tripulant de coberta, saludant-los a la majoria pel seu nom, presentant-se als
qui no coneixia. El mateix i sorprenent truc de memòria que li permetia
rastrejar mentalment les tàctiques i apostes de milers de jugadors de tota la
galàxia li ajudava també a recordar els noms de tot el que coneixia; sovint,
noms dels seus fills i detalls dels seus mons natals, també. Encara que era una
mica més que un truc; a ell la gent li agradava de debò i allò l'havia fet enormement
popular entre les files del RDE. Encara que podia alentir-ho quan havia de
travessar una multitud, motiu pel qual no va aconseguir sentir el que la Leia
li deia a Fenn, alguna cosa sobre que C-3PO esperava a la sala de conferències
amb una nota i un informe de situació.
Alguna cosa havia provocat que les galtes de la Leia s’envermellissin
adorablement, la qual cosa Lando va assumir automàticament com fruit d'algun
compliment matusserament afalagador d’en Shysa. Ja que ser superat en modals
per un esquerp pilot de caça no formava part del seu pla de vida, va fer un pas
endavant i li va fer una reverència a la Leia agafant-li la mà.
—Princesa, em disculpo per endavant per les meves
inadequades paraules —va dir—, perquè, com de costum, la teva bellesa em deixa
completament mut.
—Prou! —Leia va recuperar la seva mà amb una estirada
brusca; pel que semblava el color de les seves galtes no es devia tant pel plaer
com, diguem, la ira—. Millor respon-me a una pregunta.
Lando va parpellejar.
—Princesa?
—Com pot ser que —va dir ella entre dents—, l'únic home
que conec de menys de seixanta anys capaç de fingir ser un adult és el meu
propi germà?
Abans que Lando pogués començar a balbotejar alguna cosa
semblada a una resposta, ella es va marxar pel passadís, caminant cap a
l'hangar d'amarratge amb una marxa rígida que li recordava incòmodament al
ritual amenaçador d'un falcó granític socorrà.
Fenn es va inclinar cap a ell.
—Què li passa?
—Sembla una mica nerviosa.
—Pensava que era una diplomàtica; no se suposa que hauria
de ser més, no sé, propietària de si mateixa?
—Ho és. En una ocasió va ser interrogada per Darth Vader
en persona i ni tan sols pestanyejà. Cerca «impertorbable» en l’HoloNet i
trobaràs el seu perfil.
—Doncs ara sembla una mica pertorbada.
—Diria que sí.
—Què pot posar tan furiosa a una noia com ella?
—No és què, sinó qui —va dir Lando amb un somriure
satisfet—. En defensa d'ella, ell seria capaç d'enfuriar a un Mestre Jedi.
Shysa va assentir.
—Deus estar parlant de Solo.
La Leia va començar a trotar quan va entrar en la cova de
l'hangar d'amarratge, però es va detenir en sec quan va notar l'absència d'una
silueta familiar que deuria haver estat en l'hangar de reparacions, a l'altre
costat de la línia de llançadores i caces. Es va obrir pas entre les quadrilles
de coberta fins a on el Falcó hi
havia estat amarrat. Allà no hi havia res més que algunes taques de greix i
refrigerant, trossos del plaquejat del casc i components electrònics diversos,
i una clau gauss amb el cap abonyegat. Tibant la mandíbula, va recollir la clau
gauss i la va sospesar a la mà. Després va baixar el braç i va mirar
sinistrament la foscor de l'espai més enllà de l'escut de partícules de
l'hangar d'amarratge.
Per començar, mai hauria d'haver enviat a Han. Hauria
d'haver-lo obligat a fastiguejar-se en aquella asfixiant sala de conferències
sentint a C-3PO esforçant-se per trobar traduccions educades per als improperis
del mandalorià. Deu minuts després que Han s'hagués marxat, ja s'havia adonat
de l'error que havia comès. I per què.
Perquè no es prenia suficientment de debò a si mateixa.
Fins i tot després de tots aquells mesos, no aconseguia
creure's del tot que per les seves venes corregués sang Jedi; no només sang
Jedi, sinó la sang de probablement el Jedi més poderós de la història. No havia
aconseguit assimilar que els seus instints, intuïcions i premonicions eren molt
més que fenòmens psicològics: que eren, sense cap discussió, els murmuris de la
pròpia Força. Havia enviat a Han perquè, en el fons, creia realment que només
hauria de pujar al centre de comunicacions i comprovar els informes d'estat
subespacials a temps real provinents de la Força Especial d’en Luke, i quan
descobrís que tot anava bé, senzillament tornaria corrent a dir-li-ho. Amb
potser alguna brometa del tipus hi ha una
mica d'electricitat estàtica al Canal Intuïtiu Femení, veritat?
Entendre's amb el seu llegat Jedi deuria d’haver-li
resultat molt més senzill a Luke; criat en la Vora Exterior, amb prou feines
sabia el que era un Jedi. La Leia, per contra, s'havia criat en una família que
venerava a l'Orde Jedi i tot el que aquest representava. L'home en el qual
seguia pensant com el seu pare, el príncep consort Bail, tenia un repertori
inesgotable de relats sobre els Jedi, no només de les Guerres Clon sinó de tota
la història de la República. Mai va parlar d'un Jedi amb res que no fos un
absolut respecte per la manera en què consagraven les seves vides per complet a
la causa de la pau i la justícia, sacrificant-ho tot en les tràgiques Guerres
Clon.
Per ventura era estrany que li costés creure-s’ho? Que un
d'aquells herois llegendaris fos Anakin Skywalker, el seu veritable pare... i
que aquell llegendari heroi es transformés d'alguna manera en el defensor més
despietat, homicida i terrorífic de la tirania de l'Imperi... i que aquell nen
entusiasta de Tatooine que va entrar en la seva cel·la en l'Estrella de la Mort per rescatar-la,
sense més pla que la fe innocent en l'essencial justícia de l'univers, fos el
seu germà bessó, qui ara esperava que ella seguís els seus passos, i els del
seu pare...
Tot era massa il·lògic. Potser pogués, amb prou feines,
arribar a creure que allò havia pogut succeir-li... a un altre.
Fins que succeís alguna cosa igual d'il·lògica. Com estar
asseguda en una depriment sala de conferències en un asteroide sense aire i de
sobte saber, saber a seques, que el seu germà, a milers d'anys llum de
distància, estava en un perill tan greu que ni tan sols podria sobreviure per
si sol.
Però havia d'obrir-se pas a cops de matxet entre la mala
herba de les consideracions de l'estil oh,
sóc una ximpleta; el que finalment li va aclarir la ment i va redreçar el
seu rumb va ser la premonició afegida, després de quinze minuts esperant el seu
retorn, que ara Han també estava en perill. Fins i tot en aquell moment, quan
es va alarmar prou per remugar una excusa pobra davant els mandalorians i
sortir de la sala, va haver d'anar fins al centre de comunicacions per
confirmar personalment què estava passant. Quan va descobrir que els informes
subespacials en temps real de la FERR de sobte havien quedat en ombra, i que
Han havia estat allà quinze minuts abans i li havien donat la mateixa
informació, es va dirigir directament a la cova de l'hangar d'amarratge, perquè
sabia que Han es fotria el camp d'allà quan tingués els motors del Falcó calents.
També sabia per què: Han era tan capaç d'abandonar a un
amic en perill com d'aconseguir la velocitat de la llum aletejant amb les mans.
I sabia que es marxaria sense dir-li-ho, perquè sabia que ella era, referent a
això, igual que ell; encara que ell seguia tenint aquella profundament estúpida
idea masculina de poder mantenir-la allunyada d'alguna manera del perill pel mer
fet de deixar-la allà. Com de profundament estúpida que era aquella idea era
una cosa que pensava demostrar-li molt gràficament quan el tingués davant.
Potser li pintés un quadre. En el crani. Amb la clau gauss.
Però com anava a trobar-lo?
Va fer un cop d'ull a l'hangar d'amarratge, però en
aquell caos de tripulacions precipitades, remolcadors, núvols formats pels
canviadors de gas i pols espacial despresa pels cascos connectats a revertidors
electrostàtics, no anava a trobar cap resposta. Va pensar, què faria Luke?... i
quan va tancar els ulls i va respirar profundament, va decidir que en aquell
moment havia d'anar cap allà...
Va vagar uns minuts sense rumb per l'hangar, esperant que
li arribés un altre pressentiment; estava tan concentrada en les seves
sensacions internes, que va trigar un o dos segons a assimilar que l'atractiu
perfil d'aquell alt pilot que tenia davant, el que parlava amb els tripulants
de coberta que estaven netejant el seu Ala-B, era el d'un amic seu.
—Tycho! —li va saludar amb la mà i va anar cap a ell—.
Tycho, m'alegro molt de veure't!
Tycho Celchu la va saludar amb una de les seves mirades
perplexes.
—Princesa? No se suposa que hauries d'estar en les
negociacions?
—Oblida les negociacions —va dir ella—. Necessito que
algú em porti a un lloc. És una emergència diplomàtica.
Tycho va arrufar les celles.
—Ehem...
—Sóc una artillera entrenada en això —va dir, assenyalant
l'Ala-B amb el cap—. Necessito que la preparis per a l'espai el més aviat
possible.
Ell va arrufar les celles encara més.
—Princesa, ets una civil...
—I la meva mare va ser la teva reina —recórrer a l’estatus
de la seva família sempre li feia un nus en la boca de l'estómac, però allò era
una emergència—. Ets alderaanià des de molt abans de ser oficial. Faràs això
per mi o hauré de demanar-li-ho a algun altre?
—Demanar el què? —darrere d'ella va aparèixer Wedge
Antilles—. Hola, princesa. Com van les negociacions?
—Hola, Wedge —La Leia va fer una ganyota de desgrat; un
altre amic al que hauria de mentir—. Eh... ha passat una cosa. Necessito emportar-me
a Tycho i el seu Ala-B. Pot ser que per unes hores.
—Si fora per mi... —Wedge va obrir els braços com
disculpant-se—. Però Lando, és a dir, el General Calrissian, és un tipus
genial, ja saps, de bon tracte i relaxat quan no porta l'uniforme. Però si
alguna vegada desacates les seves ordres descobreixes que no té gens de sentit
de l'humor.
Mirà primer a un i després a un altre. Per començar, per
què anava la Força a enviar-la cap a allà si no hi havia cap possibilitat que...
Què faria Luke?
Va respirar profundament, va tancar els ulls i va
sospirar. Quan va obrir els ulls, va poder veure amb claredat als dos homes que
tenia davant. Tycho només havia estat un vehicle, Wedge un obstacle en la
carretera... però ara eren homes, homes bons, amics que es preocupaven
sincerament pel seu evident destret. No mereixien ser engalipats.
En un to lent, clar i senzill, va dir:
—Luke està en perill.
Wedge i Tycho es van llançar una mirada indesxifrable.
Wedge va dir:
—Quin tipus de perill?
Ella no va poder evitar un deix de tremolor en la seva
veu.
—Dels greus.
Tycho va mirar a Wedge. Aquest va arrufar els llavis i va
mirar la coberta. No gaire, menys d'un segon després, va llançar un sospir i va
assentir amb decisió. Tycho es va donar la volta i es va marxar corrent.
La Leia va mirar com l’alderaanià corria entre el caos de
la cova de l'hangar d'amarratge.
—On va?
Wedge ja estava trotant cap al seu Ala-X.
—A reunir a la resta de Murris —va dir per sobre de
l'espatlla—. Quinze minuts.
***
Lando estava assegut en la cadira de la sala de
conferències que Han havia abandonat poc abans. Havia deixat d'escoltar a Fenn
Shysa, que discutia amb el comandant mercenari, uns trenta segons després
d'haver fet les presentacions; Lando sabia suficient mando’a per mantenir una
conversa o plomar a algun mandalorià incaut davant una taula de sàbbac, però
havia vist en aquells trenta segons que el mando no anava a comprar el que Fenn
volia vendre-li; una combinació de «lord Mandalore t'ho ordena», una crida a la
responsabilitat cívica i un sentimentalisme del tipus «defensa el teu honor».
Lando probablement hauria d'haver-li advertit a Fenn que aquell tipus
d'arguments només funcionaven amb la gent que creu en aquestes coses, i la gent
que creu en aquestes coses no sol vessar sang a canvi de crèdits imperials.
Com la majoria d'homes fonamentalment decents, Fenn semblava
creure que en el fons, gairebé tothom també era fonamentalment decent. Semblava
pensar que havent estat mercenari, els altres mercenaris eren com ell: una
closca de cinisme sobre un nucli de noblesa natural. Però Fenn mai havia estat
el típic mercenari.
Lando, per contra, era un jugador. Un jugador reeixit.
Com tots els jugadors reeixits, sabia que la «noblesa natural» era més rara que
una joia corusca sense defectes, i que a llarg termini no perdies res assumint
que tothom es movia per una combinació de cobdícia, por i estupidesa.
Després de mitja hora, es va trobar preguntant-se com hi
havia aconseguit Han suportar durant dos dies allò sense treure’s la vida. Al
cap d'una hora, va tenir clar que ni Han ni la Leia anaven a tornar a la sala
de conferències. Va passar gairebé una altra hora abans que l'alferes que havia
enviat a buscar la Leia tornés a la porta de la sala de conferències amb una
mirada que indicava fracàs o malaltia crònica.
Lando es va inclinar per parlar-li fluixet a cau d'orella
a Fenn mentre el comandant mando llançava una altra diatriba llarga i insultant
carregada d'escepticisme.
—Haig de sortir un parell de minuts. Cobreix-me, d'acord?
Fenn va assentir sense dubtar-ho. Pot ser que ni tan sols
l’estigués escoltant.
—No et culpo —va dir entre dents—. Estàs tan fart
d'aquest tipus com jo?
—Mai m'afarto de ningú —va dir Lando, somrient—. Ara
mateix torno.
En el passadís, l'alferes semblava desitjar estar en
qualsevol altre lloc.
—General, l'última vegada se la va veure va ser pujant a
l'Ala-B d’en Celchu.
—De debò? —Lando seguia somrient. Portava massa temps
jugant per revelar les seves emocions—. I on es va veure per última vegada al
tinent?
—Bé, vull... vull dir, general, vostè ho sabria... no?
Lando va somriure encara més àmpliament.
—Imagina que no.
—L'Esquadró Murri va desenganxar fa més d'una hora,
senyor... el control de trànsit diu que anaven a una de les seves, eh, missions
especials, senyor...
—Una de les meves missions especials?
—Sí, senyor. El Comandant Antilles va donar el codi de
verificació.
—Això va fer?
—Sí, senyor. Hi ha... hi ha, eh, algun problema, senyor?
—Per què hauria d'haver-hi cap problema?
—Bé... la Princesa acabava d'anar a comunicacions,
senyor. Va estar preguntant pel General Solo.
—Naturalment que sí.
—I el General Solo havia estat allà uns minuts abans. Va
estar preguntant pel General Skywalker.
—I què va dir el General Skywalker?
—Oh, eh, bé... res, senyor. És a dir, no han pogut
contactar amb ell... Tota la FERR ha quedat en ombra.
—De debò? Vaja, vaja.
—Sí, senyor. I, hum, hi ha una altra cosa, senyor
—l'alferes li va donar un lector de dades—. És una transcripció d'una
transmissió ràfega que s'emet en l’HoloNet sense parar, a intervals de cinc
minuts. Les transmissions van començar menys d'un minut després que les FERR
quedessin en ombra.
Lando va sospesar el lector a la mà.
—Resumeix-me-la, vols?
—Bé... afirma ser de lord Shadowspawn, senyor.
Comunicacions encara no ha verificat l'autenticitat, però...
—Però has pensat que voldria saber-ho. Perquè penses que
ha de tenir alguna cosa a veure amb la Princesa desapareguda i els seus dos
generals preferits.
—En la transmissió, senyor, lord Shadowspawn assegura
haver capturat a tota la Força Especial; i diu que els matarà a tots en tres dies
estàndard tret que la República accepti un immediat alto al foc... i la seva
reclamació del Tron imperial.
—De debò? Hum. Vaja, vaja.
—Però, com li he dit —a l'alferes li suava el llavi
superior pels nervis—. No sabem ni tan sols, comunicacions no ha verificat la
seva autenticitat, si realment és de Shadowspawn, no tenim cap manera de saber
si res d'això és cert...
—Naturalment que sí. És tot cert —va dir Lando—. Luke ja
està allà. Han i Leia van cap allà. Per no esmentar l'Esquadró Murri.
—Senyor? No ho entenc.
—Això és perquè ets nou per aquí, fill.
—Senyor?
—Passa-li la teva fitxa personal al meu assistent. Un
home com tu pot ser-me útil.
L'alferes va quedar bocabadat.
—Senyor...? Jo no... és a dir, he fracassat...
—Quan lliuris la teva fitxa, afegeix una nota que
t'ascendeixo a tinent subaltern.
Els ulls se li van obrir tant com la boca.
—Senyor?
—Acabes de salvar a un general d'un avorriment mortal. Si
cregués que puc sortir-me’n amb la meva, també et donaria una medalla —va
abandonar a l'alferes bocabadat en el passadís.
Dins de la sala de conferències, Lando va somriure a
Shysa i va apartar la seva cadira buida d'una puntada.
—Deixa que jo m'ocupi.
Va passar a l'altre costat de la taula, on estaven els
mercenaris. Es va asseure en la vora i va somriure a l'estupefacte comandant.
—D’acord. S’ha acabat la negociació. Vosaltres guanyeu.
Shysa va arrufar les celles.
—De debò?
El comandant va parpellejar.
—De debò?
—Naturalment. Ho posaré per escrit. Cap força republicana
aterrarà, orbitarà de manera permanent ni ocuparà de cap altra manera aquest
món ni el seu sistema mentre visqueu per servir a l'Imperi. Satisfets?
—Bé, jo... eh, suposo que sí, és a dir... bé, sí.
—Genial! —Lando va somriure més àmpliament—. I ara què?
—Ara? —el comandant va tornar a parpellejar. Seguia tan
estupefacte que va oblidar per complet que es negava a parlar bàsic—. Què vol
dir?
—Vull dir que heu guanyat. La vostra victòria és
completa. Ara què?
—Bé, nosaltres... suposo, és a dir...
—Com espereu que us paguin?
—Paguin?
—Haig de dir-vos-ho, els nostres sensors no detecten
rastre de naus imperials sortint de l’hiperespai per a, ja sabeu, llançar per
la borda sacs de diners ni res d'això.
Al comandant se li va ennuvolar l'expressió.
—Entenc.
—Em sorprèn —va dir despreocupadament Lando, examinant la
seva impecable manicura—, la falta de pagament equival a la ruptura del
contracte, veritat? Per no parlar de fotre el camp i deixar-vos morir aquí a
tots. Oblida això. Suposo que van imaginar que amb tots vosaltres morts, no
haurien de pagar. I si sobreviviu, bé, esteu atrapats en un planeta perdut a
l'espai republicà. Com se suposa que aneu a cobrar?
El comandant va arrufar les celles.
—Està intentant enganyar-me.
—En absolut —Lando li picà l’ullet—. Intento
contractar-te.
El comandant semblava reflexionar.
—Els teus homes i tu estaríeu interessats en, eh, un nou
treball? Treballant per a gent que de debò es preocupa per les vostres vides?
Què us pagarà, ho cregueu o no?
El comandant arrufava cada vegada més les celles mentre
pensava en aquella oferta; després del que va semblar molt, molt temps, va
tornar el seu gest arrufat cap a Lando.
El comandant va dir:
—Per endavant?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada