CAPÍTOL 6
—Com que Luke Skywalker està mort?
La imatge holoprojectada de lord Shadowspawn només
mesurava mig metre d'altura, però alguna cosa en la seva postura, o la seva
cara inhumanament pàl·lida de cadàver, o la rutilant malícia que desprenia
cadascuna de les seves paraules, van fer que el nerviós comandant de vol,
Norris Prang, se sentís encara més petit. Se sentia de la grandària aproximada
d'una aranya-ratolí de Kashyyyh i tenia el pressentiment que lord Shadowspawn
era a punt d'aixafar-lo.
Va empassar saliva i va estrènyer el lluent casc negre de
soldat de caça estel·lar amb més força contra la seva incòmodament humida
aixella. Una cosa bona d'aquella armadura negra era que la suor no es veia
massa, ni tan sols quan es colava entre les xopades costures de la tela i degotava
sobre la pitrera, la qual cosa havia començat a succeir al mateix moment en què
lord Shadowspawn va començar a somriure.
Les dents de Shadowspawn sempre havien estat tan llargues?
I tan blanques... i esmolades?
No podia recordar-ho. De fet, ara que ho pensava, no
recordava haver-lo vist somriure mai. Fins ara. El que no podia ser cap bon
auguri per al seu futur.
Potser aquest era el motiu pel qual el seu oficial de
comandament, el capità de grup Klick, havia insistit que li informés
personalment.
—Jo, eh, pensava, milord, que això li semblaria una bona
notícia.
—Vas pensar?
—La, eh, mort de Luke Skywalker —el comandant de vol es
va esforçar a continuar—, serà un cop crucial per als rebels...
—I serà un cop encara més crucial per a mi. Torna a
explicar-m'ho. A poc a poc.
—El tall de gravetat va funcionar tan bé com esperàvem, tenint
en compte que els rebels van disparar primer —va dir Prang.
—Són cèlebres per fer-ho.
—Encara que la nau insígnia rebel no va ser completament
destruïda, el tall-g va aconseguir fer tres trossos, els dos més grans dels
quals són ara ferralla en òrbita. La part més petita incloïa el pont, que
conservava algunes...
—Comandant de vol.
Prang va notar que tornava a empassar saliva.
Involuntàriament.
—Sí, Milord?
—Explica'm com planeges capturar a Luke Skywalker.
—Com planejo...? Milord, l'única prova que tenim de la
seva presència és una única transmissió electromagnètica sense encriptar, la
qual cosa fàcilment pot tractar-se d'algun truc.
—Un truc? Luke Skywalker no usa trucs. L'única prova que
necessitem és que algú va aterrar un terç d'una nau estel·lar mon calamari amb només
els propulsors d'actitud. Això és obra d’Skywalker.
—Milord, la part del pont va esclatar en estavellar-se
amb el terreny.
Els ulls negre interestel·lar de Shadowspawn es van
entretancar perillosament.
—Si Luke Skywalker hagués mort, ho hauria sentit en la Fos...
en la Força. Troba’l, comandant de vol. Troba’l i porta-me’l. Viu. No ha de
sofrir cap dany, m'entens? Ocupa't-hi com si la teva vida depengués d'això.
El comandant de vol va aixecar la mà amb una salutació
entusiasta.
—Així es farà, Milord.
***
Luke va pujar penosament pel pendent exterior del cràter
deixat per la destrucció definitiva del Justícia:
un anell de roca volcànica mig fosa llançada cinc metres per sobre d'un vessant
format, al seu torn, per roca apilada i fosa. De fet, des d'allà semblava que
tot el planeta no era res més que roca fosa i bombardejada; els únics colors
eren els vermells apagats, blaus gastats, verds podrit i grocs vòmit dels
minerals exposats, a més de les taques metàl·liques iridescents deixades pels
meteorits de les tempestes de pedres diàries.
En arribar a dalt, es va estirar en el terra i va aixecar
de manera lenta i cautelosa el sensor de radiació per sobre de la vora. Va
utilitzar la seva mà artificial. L'escàs bacta que la seva tripulació i ell
havien pogut rescatar de les restes de la nau no era suficient per tractar a
les víctimes que ja tenien; no tenia sentit deixar-se cremar per la radiació.
A la base de l'anell que tenia als seus peus, R2 rebotava
de costat a costat, xiulant un advertiment.
—Ho sé —va dir Luke, mirant el sensor de radiació—. Però
haig de confirmar la destrucció abans d'abandonar aquesta posició; no podem
permetre'ns que aquests tipus agafin tecnologia mon cal d'última generació.
La resposta d’R2 va sonar vagament a estirada d’orelles i
Luke es va permetre somriure.
—Quan tornis a tenir aquest rodador en funcionament
podràs fer-ho tu. Però fins llavors...
Aquesta vegada el tiroowiipiipiip
d’R2 va sonar clarament defensiu.
—Si et preocupessis per tu tant com per mi, no estaríem
parlant d'això. Sincerament, crec que passes massa temps amb 3PO.
El sensor de radiació va emetre una llum blava, després
vermella, i després una altra vegada blava; els nivells eren prou baixos perquè
Luke decidís que podia arriscar-se a fer un cop d'ull. L'interior del cràter
només tenia uns quinze metres de profunditat, encara que el diàmetre era de diversos
centenars de metres; l’esponjositat de la roca volcànica semblava haver
absorbit gran part de l'impacte. Les càrregues d'autodestrucció de Mon Cal eren
tan eficaces com tot el que feien: no podia veure ni una sola peça de la nau
més gran que un puny. Hauria fet un cop d'ull més llarg, però el vent abrasador
li llançava corrents de pols contra la cara.
Es va ajupir darrere de la vora, resistint l'impuls de
fregar-se els ulls fins a produir les suficients llàgrimes per netejar-se tota
la sorra; mancant de bacta, una còrnia esgarrinxada tampoc era cap ganga. Va
dedicar un parell de segons a tornar a lligar-se l'esquinçall de la camisa de
l'uniforme que portava posat sobre la cara. Va contenir la respiració fins a
tenir l'esquinçall en el seu lloc i ben ajustat. Respirar aquella pols tenia
encara menys gràcia que deixar que se li fiqués als ulls. Però impedir el pas
de la pols només era una solució parcial; l'atmosfera en si era lleugerament
càustica. Quan portava una hora estàndard en aquell verrim, la gola havia
començat a raspar-li amb cada respiració.
—Tiroo-wiit-wiit-wiit-wiit-wiit!
L'insistent advertiment de l’R2 va fer que Luke girés el
cap.
—Què passa?
L’holoprojector de l’astromecànic va projectar rastres de
foc blavós corrent cap a la corba esquematitzada d'una superfície planetària.
Luke va serrar les dents i va girar cap al sud, on el cel taronja pàl·lid ja
bullia amb una imminent tempesta de meteorits.
—Genial —va treure el comunicador i el va sintonitzar amb
el canal de comandament del Justícia—.
Tubrimi, contesta. Tubrimi, em reps?
L'única resposta va ser una descàrrega d'estàtica.
L'atmosfera fortament ionitzada i carregada d'òxid metàl·lic de Mindor
complicava les comunicacions; es requeria de la potència d'una suite de
comunicació per emetre un missatge electromagnètic a més d'un quilòmetre o dos
de distància, en particular durant una tempesta de pols, perquè aquesta era
principalment òxid metàl·lic, també: restes de meteorits i les pedres
desèrtiques contra les quals havien impactat. Podia veure les coves en les
quals s'havia refugiat la tripulació, a un parell de quilòmetres dels pujols
ondulants, però el seu comunicador no tenia energia per arribar fins a allà.
—R2! Envia per raig fi una alerta per a Tubrimi i
Sthonnart! Digues-los que trenquin el perímetre i es retirin a les coves...
Luke va arrufar les celles. En la Força va sentir una
sobtada explosió d'emocions...
Pànic. Terror. Commoció i ira... I allà, en les coves de
la tripulació, a dos quilòmetres de distància: fulgors d'escarlata, centelleigs
de blanc actínic...
Després de blàster. Detonadors termals.
Combat.
—Tiroo-oo-wiit?
—No esperis confirmació. Limita't a posar-te a cobert —va
dir Luke, saltant des de la vora del cràter—. Jo mateix l'hi diré.
Va treure la seva espasa de llum mentre corria.
***
El Tinent Tubrimi va arrugar la transcripció del senyal
ràfega desxifrat amb la seva mà bona.
—Molt bé, ja heu sentit les ordres —els va dir als dos
alferes que manejaven el comunicador, fent girar els seus grans ulls negres
enfront d'ell per afegir èmfasis—. Empaqueteu-ho tot i traslladeu-vos a les
coves immediatament! Tots amagats fins que rebem una balisa de retirada
codificada pel comandament.
A cada pas era com si li clavessin una llança en
l'espatlla trencada, malgrat l’escumaguix d'emergència que li havia ruixat un
metge marine. Potser més endavant sobrés una mica de bacta, quan els ferits
estiguessin estabilitzats.
—Major —va cridar en acostar-se a l'entrada de la cova—.
Les ordres del General Skywalker són instal·lar un...
Es va detenir i la seva veu es va apagar. La cova estava
buida.
Els metges s'havien marxat. I els ferits també havien...
desaparegut, deixant darrere seu només un munt de llençols d'emergència,
envasos d'aigua i pegats de bacta usats. Tubrimi va quedar bocabadat.
—Major Sthonnart? Eh, què està passant? Esteu aquí dins?
Des de darrere d'ell, foc de blàster automàtic. La
descàrrega ensordidora dels detonadors termals. Ordres cridades i els esgarips
interromputs dels marines ferits. Es va donar la volta cap a on els dos alferes
estaven desmuntant l'antena de comunicació. Havien desaparegut, els dos;
l'antena de comunicació estava recolzada sobre un costat, sacsejant-se amb la
brisa sorrenca.
—Eh...
Va pujar sobre un plec del terreny just a temps per veure
a un dels alferes, d'esquena i amb els ulls molt oberts, enfonsant-se en la
pedra sòlida que tenia sota, com si la pedra volcànica fos oli espès. Va saltar
per agafar-li la mà però abans de poder arribar havia desaparegut de la vista;
i la roca que s'havia tancat sobre ell era sòlida i freda. Quan Tubrimi es va
aixecar, mirant al voltant frenèticament a la recerca d'algun rastre dels
centenars de navegants i marines desapareguts, quelcom li va tocar el turmell i
la foscor va esclatar en el seu cervell.
***
Luke va veure acabar la batalla mentre anava de camí. Utilitzà
la Força per saltar de pedra en pedra tan ràpidament que pràcticament volava li
estalviava també haver de vigilar on posava els peus. Va cobrir els dos
quilòmetres en uns dos minuts.
No va acabar com una batalla normal. Simplement es va
detenir. Sense trasllat de presos. Sense evacuació de ferits. Res de res.
Fora de les coves no hi havia cossos. Dins tampoc. Ni
navegants. Ni marins. Ni astromecànics, ni droides mèdics. L'únic soroll era el
zumzeig de la sorra agitada per la brisa i els cruixits de la pedra en
refredar-se. L'aire de les coves empestava a l'ozó del recent combat amb blàsters
i hi havia borses de restes metàl·liques grogues brillants en els llocs en els
quals els detonadors termals havien esclatat contra les roques. Luke va ficar
el blàster en la seva pistolera i va subjectar l'espasa de llum al cinturó. Allà
no percebia cap perill.
El terra de la cova estava cobert de llençols
d'emergència i paquets de bacta usats, barres de ració i gots d'aigua, fins i
tot algunes de les carabines DH-17 utilitzades pels marines. Luke va recórrer
les coves, amb els ulls entretancats, fregant la roca amb les gemmes dels dits.
Va sentir ressons dissipats de les mateixes emocions que havia percebut, més
distants, des de la base de la vora del cràter. Però aquells eren només ressons
en la Força.
D'alguna manera, a més de conduir a tota la Força
Especial cap a un parany, havia aconseguit perdre a diversos centenars
d'éssers. Capturats? No pels imperials, això estava clar. Assassinats?
Desintegrats, sense deixar pols si més no darrere d'ells? Semblava impossible.
Era impossible.
Ni tan sols estava enfadat, en realitat no; la magnitud
de tot el que havia succeït era massa enorme, molt més que qualsevol resposta
emocional que pogués imaginar. Estava entumit. Estupefacte, va suposar.
Es va enfonsar, recolzant-se
en una paret de pedra i va deixar penjar el cap.
—Ben? —va dir, suau, trist, sense esperança—. Ben, pots
sentir-me? Què hauria d'haver fet? Mestre Yoda? Què se suposava que havia de
fer? —no va sentir cap resposta entre el murmuri i zumzeig de la brisa
sorrenca.
L'única cosa que sabia era que tot allò estava malament.
Va lliscar cap avall i es va asseure, amb l'esquena
recolzada en la paret. Va tirar el cap cap enrere i va tancar els ulls. De
sobte va sentir que tot estava malament.
Havia pres decisions equivocades tots els dies de la seva
vida. En la seva ment suraven tots els que havien mort per la seva culpa. Tots
els ferits. Des de Mindor a Endor, fins a Yavin; fins i tot els cadàvers que
jeien, encara fumejants, al portal en ruïnes de la granja d'humitat dels Lars. Suposo que vaig pensar que tot havia acabat.
Ja tenia el meu final feliç. Ho això vaig creure. És a dir, no vaig fer tot el
que em vau demanar? Mestre Yoda, volies trencar la regla dels Sith. I han
desaparegut. Ben, em vas demanar que destruís a Darth Vader. I també ho vaig
fer. Pare... fins i tot tu, pare. Em vas dir que junts enderrocaríem a
l'Emperador. I ho vam fer. Ara s'ha acabat. Però no és el final. Mai és el
final.
La cova es va estremir i va tremolar quan la tempesta de
roques va arribar com una ràfega d'artilleria. Luke es va quedar assegut, amb
el cap ajupit, deixant que la pols i el verrim es colessin per la part
posterior del seu coll mentre els meteorits martellejaven els pujols.
Suposo que seguia
tenint l'esperança que pogués haver-hi un final feliç en alguna part. Ni tan
sols per a mi. Jo estava disposat a morir. Encara ho estic. Són tots els
altres. És com si tot el que hem passat, hagués estat per res. Seguim lluitant.
Sempre haurem de lluitar. És com si, en realitat, no hagués salvat a ningú.
Passat el passat és, va recordar que li va dir una vegada el Mestre Yoda. Imaginari el futur és. Sempre ara, fins i
tot l'eternitat serà. Que Luke sempre havia interpretat com No et preocupis
pel que ja s'ha fet, i no et preocupis pel que faràs més endavant. Fes alguna
cosa ara.
El que seria un bon consell, si tingués la menor idea de
què hauria de ser aquest alguna cosa. Pot ser que si tingués més experiència
com a general, hagués sabut si havia de buscar als seus homes desapareguts, o
tornar al lloc de la col·lisió i esperar la recollida, o intentar trobar alguna
manera d'enviar un senyal a la Força Especial situada a l'espai. Mai hauria d'haver acceptat aquest treball.
Senzillament no sé què faria ara mateix un general. Només sé el que faria un
Jedi...
Llavors va aixecar el cap. Sé el que faria un Jedi... i no és quedar-se assegut compadint-se de si
mateix, per començar.
Sobretot, ara que ho pensava, perquè el terra havia
deixat de tremolar i el baluern de la tempesta en l'exterior havia canviat i
ara era el baluern de múltiples explosions sòniques. Es va aixecar i va sortir
a l'exterior.
El cel estava replet de caces TIE batent una quadrícula
de cerca transsònica.
Luke va desenganxar la seva espasa de llum i va prémer l’activador.
El tall verd brillant va rugir i centellejà mentre el seu plasma devorava el
verrim arrossegat per l'aire. Quan un caça TIE va descendir en un ris volat per
fer un cop d'ull des de més a prop, Luke va somriure i va fer gestos amb la
seva espasa com un operari de terra dirigint-lo en l'aterratge.
Després va apartar l'espasa, es va ajupir per assumir una
postura de meditació amb les cames creuades sobre la roca calenta i va creuar
els braços, disposat a esperar.
Va esperar mentre els caces TIE volaven en cercles sobre
la seva posició. Va esperar mentre arribaven les canoneres atmosfèriques i
aterraven a uns centenars de metres de distància. Va esperar mentre centenars
de soldats d'assalt amb armadura negra sortien de les canoneres, formant en fila,
i avançaven cap a ell en un ampli arc, amb els blàsters a punt. Va esperar
mentre un soldat amb la insígnia de capità de grup en el pit se li va aproximar
amb cautela i li va dir:
—General Skywalker!
Luke es va aixecar.
Els soldats d'assalt reunits es van posar tibants.
Diversos centenars de carabines blàster li van apuntar.
El capità de grup va tornar a parlar-li.
—General Skywalker! És vostè Luke Skywalker?
—Si no és un clixé massa gastat, porti'm fins al seu
líder —Luke li va tendir la seva espasa de llum, apagada, i va somriure—. Si ho
és, porti'm on vulgui.
***
R2-D2 havia passat la tempesta de roques en una petita
cova de lava propera a la vora del cràter, reparant despreocupadament el seu
braç rodador danyat. Quan els impactes dels meteorits van ser prou potents per
interferir amb la reparació —algun dels impactes sobre el terreny van fer que
el petit droide rebotés per la cova com una pedra saltironina tironiana en un
gobelet de daus—, R2 va clavar quatre dels seus manipuladors auxiliars a les parets
de la cova per ancorar-se en el seu lloc i va seguir treballant. Amb l'enorme
repertori d'eines del que disposava, la reparació era senzilla, encara que R2
va arxivar una nota recordatòria en el seu arxiu de manteniment per fer-se
canviar el braç la propera vegada que trobés un centre de reparacions ben
equipat.
La tempesta de roques va passar ràpidament i els sensors
auditius d’R2D2 van registrar el característic udol de l'aire xiulant pels
panells acumuladors dels caces TIE; que se sentien sempre que els TIE eren
usats dins de l'atmosfera. El seu algorisme d'avaluació de perills incorporat
estimava que les xiulades arribaven des de diversos quilòmetres d'altura, la
qual cosa significava que un cop d'ull ràpid en l'exterior comportava un nivell
de risc acceptablement baix. Primer va treure una miniantena extensible, amb la
qual va fer un escanejat ràpid a la recerca de canals de sensors; en descobrir
que no hi havia escàners sensibles a droides en acció, el petit astromecànic va
estendre els seus ara funcionals braços locomotors, desanclant els seus
manipuladors, i va sortir brunzint a la superfície.
—Aquí estàs, preciositat!
El crit es va registrar en els sensors auditius d’R2 com
una sèrie d'impulsos sònics que les seves característiques d'ona es corresponien
amb la producció vocal natural d'un home humà parlant bàsic amb un inconfusible
accent de la Vora Interior; R2 va arxivar instantàniament una còpia en el seu
arxiu d'àudio de mig termini, perquè sabia per experiència que C-3PO trobava un
enorme plaer-anàleg en analitzar les característiques interaccions
vocal/consonant per deduir el planeta d'origen, i la regió d'aquest planeta, no
només del parlant en qüestió, sinó també dels pares del parlant, els seus amics
d'infància, professors i, si els tenia, parella o parelles. El propi R2 estava
segur que, amb més d'un setanta-tres per cent de probabilitats, l'accent
resultaria ser de Mindor, però s'acontentava amb deixar aquelles determinacions
definitives per a l'expert. En definitiva, tots els droides han de ser bons en
alguna cosa... i C-3PO tenia un llarg historial de desagradable insistència a
l'estil humà sobre la seva innata superioritat en tals matèries, per la qual
cosa R2 va arxivar la nota per fingir completa ignorància, la qual cosa
estimava que podria evitar fins a trenta-set minuts de discussió inútil.
L'algorisme d'avaluació de perills de l’R2 també va
registrar el punt d'origen del crit, a uns vuitanta-set graus del nord
planetari, a un abast de menys de tres metres; pel que quan el que havia cridat
va detectar al droide, els capacitadors antidanys de l’R2 estaven completament
carregats.
—Aeona! El tinc! El tenguerrgh... —va ser el nou crit, el
tenguerrgh va ser la resposta del que
cridava a la descàrrega d'estàtica que va rebre, que el va llançar cap enrere
un metre i el va deixar retorçant-se en la lava, amb els seus guants socarrimats
encara espurnejant.
—Boakie! —va cridar una altra veu humana, encara que amb
un accent similar—. Aquest porc ha matat a Boakie! Passa'm el blàster d'ions...
—Cancel·la això! —aquesta veu, per contra, era clarament
d'una femella humana, qui, basant-se en els tons harmònics de l'autoritat,
estava també clarament habituada a l'obediència instantània—. Guarda el blàster,
Tripp.
—Però... però ha matat a Boakie...
—No està mort. Només està aprenent que ha de mantenir les
mans quietes. Ara guarda aquest blàster, abans que te’l tregui i te’l faci
menjar.
—Però jo només...
—Tripp.
—Molt bé, Aeona. És a dir, carall, no pots culpar a algú
per...
—I tant que puc. Ara retrocedeix. Vull parlar amb aquesta
cosa.
Va haver-hi moviment entre les roques. A la matriu òptica
de l’R2 li va semblar que la pròpia lava cobrava vida i es tancava al voltant
d'ell. Ja que això era completament nou per la llarguíssima cadena de dades
emmagatzemades sobre la seva experiència, el petit droide va gravar
minuciosament l'aproximació de la lava.
R2 també va sotmetre aquest enregistrament a una anàlisi
multiespectral en temps real i va descobrir, mitjançant una combinació de
sortides tèrmiques i bioelèctriques, que el que semblava ser pedra viva eren en
realitat dinou éssers humans vestits amb roques; els humans semblaven haver
construït un anàleg aproximat de l'armadura dels soldats d'assalt imperials a
força de trossos de lava enganxats d'alguna manera a les esparracades restes
d'uns vestits de camuflatge. El que era un exemple particularment convincent,
va apuntar R2 en una nota afegida a l'arxiu, de la infinita inventiva dels
humans amb el camuflatge.
—Ei, petit —va dir la dona autoritària, acostant-se a R2
amb les mans obertes i buides, ajupint-se una mica, com si el droide fos un
cadell de shistavanen espantat—. Què fas aquí sol? Esperes a algú?
—Aposto que espera a un traficant de ferralla —va dir
l'anomenat Tripp—. Ho pots creure veient com de vella que és aquesta cosa? Si
no és molèstia, qui t'ha deixat aquí? Jo dic que el volem i el desmuntem per peces.
—Aquí el que importa és el que digui jo —va grunyir la
dona, després va assumir el mateix to amable i gentil en girar-se cap a R2—. No
li facis cas.
—Però... però escolta, Aeona, de debò. Els nostres últims
tres astromecànics amb prou feines funcionaven... i tots són més nous que aquest.
Necessitem les peces!
La cara de la dona va adoptar una expressió que
l'algorisme d'anàlisi òptic d’R2D2 no va poder desxifrar, la qual cosa va
activar el seu sistema d'avaluació del perill per iniciar una resposta
mesurada: R2 va decidir que el procedir més prudent seria advertir a aquells
humans de les possibles conseqüències dels seus actes agressius.
Un escanejat ràpid dels seus arxius de dades li va portar
fins a un enregistrament del rescat d’en Han Solo a Tatooine: el caòtic combat
sobre el Pou de Carkoon, a bord de la barcassa velera de Jabba el Hutt. Amb una
mica d'edició judiciosa, per empalmar un enregistrament més recent, va substituir
els guardes gamorreans i altres servidors del capo criminal hutt per éssers
humans enfundats en armadures improvisades de lava trencada, i la coberta de la
caravel·la del hutt pel devastat paisatge de Mindor. Aquell procés va durar només
0,78 segons, i quan va estar acabat, R2 va iniciar la seva matriu holoprojectora
per mostrar la seva obra: un Luke Skywalker en miniatura brandant una espasa de
llum de tall verd lluent, que saltava, girava sobre si mateix i feia tombarelles
entre imatges dels segrestadors d’R2, tallant-los pertot arreu.
—Què se suposa que és això? — va dir Tripp—. Aquest porc
ens està amenaçant?
—Calla —la dona, Aeona, es va prostrar sobre un genoll i
es va inclinar per veure millor l’holoprojecció d’R2. Per un moment la seva
expressió es va suavitzar, els ulls se li van obrir i la seva veu es va trencar
per la impressió—. Això és un Jedi...
—No creuràs aquesta cosa, veritat? —Tripp negava amb el
cap, amb una mà recolzada sobre el blàster DEMP—. L'Imperi va aniquilar als
Jedi abans que jo naixés.
—Però no abans que jo naixés —la dona mirava fixament la
imatge d’en Luke—. Aquest petitó pertany a un Jedi. És a ell a qui espera. Crec
que potser hauríem de quedar-nos i esperar amb ell... M'agradaria molt conèixer
aquest Jedi, quan aparegui. Podria ajudar-nos.
—I si el que apareix resulta que no és un Jedi?
Ella es va aixecar i es va sacsejar aquella expressió
amable com si fos un malson.
—En aquest cas ens quedem la seva nau i els deixem aquí
pels Fonedors —es va encongir d'espatlles—. Així ens estalviem haver de
matar-los nosaltres.
***
La canonera va aterrar en un ampli camp d'aterratge a
l'ombra de les torres de turbolàser. Un dels soldats d'assalt li va fer un gest
amb el seu rifle blàster.
—Fora.
Luke va mirar les torres, els centenars de canoneres en
files perfectament ordenades, les entrades de les coves que hi havia en la part
alta de la corba del dom volcànic, per on entraven i sortien núvols de caces
TIE.
Era evident que no els preocupava que veiés les seves
defenses. No li sorprenia; suposava que no tenien la menor intenció de deixar-lo
marxar.
Un escamot complet de soldats d'assalt en les seves
lluentes armadures negres li va envoltar, marxant amb les armes llestes. Els
dos que portava darrere tenien carabines blàster apuntades al centre de la seva
esquena, amb els dits en els gallets. El sergent marxava més endavant. Darrere
de tots ells, a una distància que li permetia veure'ls a tots, caminava el que
Luke suposava era una espècie d'oficial polític.
En comptes d'armadura, aquest individu portava una roba
fosca, lleugerament semblada a la de Vader, i una capa, a més d'un curiós
barret, o un tocat cranial, una versió negre atzabeja de l'estrany barret de
mitja lluna que el presumpte lord Shadowspawn lluïa en les holoprojeccions.
Aquell individu també tenia la cara pàl·lida i gèlida, i els ulls profundament
negres de Shadowspawn; de fet, eren exactes. Luke podria haver suposat que
aquell individu era en realitat Shadowspawn, de no ser perquè la caiguda de la
capa negre atzabeja mostrava clarament que el cos que hi havia sota era el
d'una dona; per cert, una dona baixa i bastant molsuda.
Ella portava la seva espasa de llum i empestava a Costat
Fosc.
Estava en la nau de tropes que li havia portat des de les
coves fins a allà. No havia obert la boca, però el més lleu gest era suficient
perquè els soldats es posessin a la feina. Allà, en aquella instal·lació, entre
centenars, potser milers de soldats, havia vist diverses dotzenes d'aquell
tipus de tocats cranials. Tots ells tenien la mateixa cara, havia de ser una
espècie d’holomàscara, i tots semblaven ser tractats amb la mateixa deferència
pels soldats d'assalt. I no semblava que allà hi hagués cap oficial imperial,
només els soldats d'assalt negres i aquells barrets lluna del Costat Fosc.
I tots els barrets lluna desprenien aquella pudor a Costat
Fosc: un aura de maldat tan palpable que Luke podia tancar els ulls i
localitzar-los per la repulsió que li produïen.
Les defenses de la base no eren molt impressionants, només
cinc canons duals de turboions terra-òrbita i un doble anell de bateries turbolàser
que semblaven calibrades per al treball en superfície; amb antiblindatge i la resta.
Per descomptat, aquelles eren només les defenses fixes; era impossible saber
quin tipus de naus de combat mòbils podia posseir aquell senyor de la guerra,
perquè la pròpia base semblava haver estat excavada a l'interior d'un dom
volcànic de més de cinc quilòmetres d'ample. Luke va pensar que, encara que una
mica amuntegats, hauria pogut ficar a gairebé tota la FERR allà dins i encara
li sobraria espai; especialment perquè no tenia manera de saber com de
profundes podien ser algunes d'aquelles coves humides.
I en la corba superior del dom volcànic hi havia una
espècie de plataforma independent, enmig de l'anell dels canons terra-òrbita.
Semblava coberta per una espècie de closca fortament blindada. Es va girar cap
a un dels soldats d'assalt que marxava al costat d'ell i la hi va assenyalar.
—Digues-me què és això.
Va sentir una pulsió de la Força i va mirar per sobre de
l'espatlla just a temps per veure que el barret lluna es tocava els llavis amb
les gemmes dels dits i després estirava la mà, amb el palmell cap avall. Un
dels soldats que tenia darrere va copejar al Luke en el fetge amb el canó de la
seva carabina. Fort.
—Ja l'has sentit.
—Ah, sí?
—Gens de parlar. Sabem el que poden fer els Jedi.
Luke es va encongir d'espatlles i va seguir caminant, una
mica rígid fins que es va suavitzar el nus de la seva esquena.
—Si us plau, no em copegeu.
Allò li va fer guanyar-se un cop amb la culata d'una
carabina en el clatell, prou potent per doblegar-li els genolls.
—No m'heu sentit?
Luke va tornar a redreçar-se i va sacsejar el cap per
desatordir-se. Es va detenir prou per mirar per sobre de l'espatlla.
—T'he sentit. Però no veig cap motiu per obeir-te.
—Obeeix això.
La Força va murmurar un advertiment i Luke es va girar a
temps per atrapar la culata de la carabina amb el palmell de la seva mà de carn
i os i subjectar-la amb força.
—He dit si us plau.
El sorprès soldat d'assalt va intentar arrencar-li la
carabina de les mans, però Luke la va subjectar i va deixar que la Força afegís
potència al seu braç; un gir del canell va fer miques la culata de la carabina,
convertint-la en estelles de plastite. L'altre soldat d'assalt va maleir i va
activar una autodescàrrega de la seva carabina. L'altra mà d’en Luke, la
protètica que havia substituït a la qual li havia amputat el seu pare, va
aparèixer en un arc que seguia amb precisió els moviments del canó de la
carabina i va atrapar els cinc trets netament amb el palmell de la mà.
—Si us plau, tampoc em dispareu —va girar el palmell cap
amunt amb un encongiment d'espatlles amistós i va deixar que l'estupefacte
soldat mirés bocabadat l'únic efecte del foc de blàster esmorteït per la Força:
un lleu rínxol de fum que s'elevava des del palmell intacte de la seva mà—.
Intentem acabar el dia sense que mori ningú més, d’acord?
El soldat d'assalt va fer una ganyota de desgrat.
—Això digues-li-ho a lord Shadowspawn.
—Això pretenc —va dir Luke—. És pel que he vingut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada