CAPÍTOL 7
Han Solo opinava que les batalles espacials, malgrat el
que alguns bojos addictes a l'emoció, —com per exemple qualsevol membre de
l'Esquadró Murri—, asseguraven que podien ser de divertides, estaven per sota
de ser petonejat per una bavosa navalla traptoforiana i només lleugerament per
sobre de ser llançat de cap per avall en una bóta de fems de bantha. Portava en
aquella menys de cinc minuts i fins aquell moment no li havia donat cap motiu
per canviar d'opinió.
No és que no esperés problemes. Esperava problemes des
que va abandonar les negociacions amb els mando. Aquella expectativa de
problemes s'havia convertit en absoluta certesa quan Chewie i ell van arribar
al punt de salt, a tres anys llum de Mindor, i van ser expulsats de l’hiperespai
i emboscats per dues dotzenes de Defensors TIE, que no haurien suposat cap
problema perquè no era, malgrat l'ocasional insistència de la Leia, cap idiota.
Havia prefixat l'últim tram en la computadora de navegació del Falcó, per la qual cosa havien entrat i
sortit d'aquell punt de salt abans que aquells imperials sorpresos poguessin
cridar «Pels ossos de l'Emperador!», o qualsevol altra estúpida maledicció que
agradessin de cridar en veure's caçats amb els seus blindats pantalons al
voltant dels seus blindats turmells.
De no haver estat tan preocupat per Luke, potser s'hagués
demorat i els hagués ensenyat el valor de l'autèntica maldiença, a l'estil corellià;
les malediccions corellianes eren una barreja sinèrgica de vulgaritat,
obscenitat i pura blasfèmia, les úniques coses que realment mereix la pena dir
quan un és a punt de ser convertit en pols monoatòmica.
A més, el rumb prefixat de la computadora de navegació
els havia tret de l’hiperespai a uns vint minuts llum de Mindor, la qual cosa,
en teoria, els havia d'haver donat temps de sobres per fer una lectura sòlida
de la situació amb els sensors de mig abast del Falcó abans de decidir si entrar o fotre el camp, perquè Han,
malgrat els seus recents serveis en l'exèrcit, seguia intentant mantenir-se
fidel, almenys en esperit, als principis definits en la Lletania de Combat del
credo dels contrabandistes:
Mai barallis si pots
enganyar.
Mai enganyis si pots
córrer.
Mai corris si pots
escapolir-te.
Si ningú sap que
estàs allà, tu guanyes.
De totes maneres, allò era teoria. La diferència entre
teoria i realitat la hi va anunciar l'alarma de proximitat de masses en la
cabina del Falcó, que va deslligar
una explosió ensordidora subratllada pel poc cerimonial salt a l'espai real del
Falcó, en plena batalla entre tres
fragates corellianes, mitja dotzena de caces i un núvol gegantesc d’Interceptors
TIE, lliurada, increïblement, enmig d'una tempesta de meteorits encara més
gegantesca.
El pilot de l'Ala-X i el seu company de flanc estaven
realitzant trets de deflexió a la formació de sis Interceptors TIE que
s'aproximava quan un antic i atrotinat vaixell de càrrega YT-1300 va aparèixer
de sobte enmig del seu combat aeri, bloquejant els seus trets desesperats.
La pregunta del company de flanc sobre què estava fent
una relíquia en forma de platet de la Vella República enmig d'una batalla
espacial es va convertir ràpidament en un panteix de sorpresa en veure que l’atrotinada
quincalla es llançava en un precís volteig inclinat que va convertir els seus
subllums en armes, amb les quals va disparar a dos Interceptors que es van
sortir de la seva trajectòria prou per estavellar-se amb un asteroide proper.
En aquest moment, la relíquia en qüestió es llançava de front contra els
restants quatre caces TIE, acorralats pel laberint d'asteroides, realitzant un ris
volat entre una tempesta de foc de làser al mateix temps que disparava una
salva de míssils d'impacte amb sorprenent precisió o una fortuna encara més
sorprenent, de manera que després d'una sola passada, la nau va marxar, sortint
del laberint d'asteroides després d'haver destruït sis Interceptors en menys de
cinc segons.
A l'interior de la cabina del vaixell de càrrega, Han no
va tenir oportunitat de celebrar la seva victòria. Sagnant per una petita
ferida que s'havia fet en el cap amb el puntal de la finestreta frontal per no
estar completament lligat al seient de pilot, estava ocupat movent el timó de
control d'un costat per a un altre, prement els interruptors de control de foc
completament a l'atzar, i ajupint-se o incorporant-se com si amb el seu cos
pogués augmentar la maniobrabilitat de la nau i esquivar els meteorits que
abonyegaven incessantment el seu casc. Durant tota l’estona cridava a ple pulmó
coses com «Chewie, necessitem aquests deflectors! els necessitem de debò», i
«Això és fum? Per què faig olor de fum?». Des de l'accés de servei davanter
arribaven udols mig aterrits de frustració i disculpa: amb les presses de
l'enlairament sobtat, no havien aconseguit solucionar del tot el problema en
l'assemblatge de control de la matriu deflectora davantera, la qual cosa podia
ser un problema fatal enmig de dos centenars de caces estel·lars enemics, uns
quants dels quals semblaven estar trepitjant-los els talons. Però va ignorar
els udols de Chewie, perquè a més de tot el que havia de controlar hi havia una
cosa realment fotuda a l'espai local: la computadora de navegació del Falcó no aconseguia entendre les trajectòries
de totes les roques que volaven al voltant, la nau estava donant bandades i
començava a caure d'una forma que no havia experimentat des de la seva
llegendària carrera pel Corredor de Kèssel, on els electes de les marees dels
forats locals negres havien...
—Eh...
Han es va redreçar, la seva expressió semblava més clara.
Era com Kèssel. Exactament igual que a Kèssel! Va comprovar un sensor; segur,
els asteroides estaven acumulats al voltant d'un potent pou de massa, produït
gairebé amb tota seguretat per una mina o projector de gravetat des d'algun
punt central.
—Això és! Chewie, oblida els deflectors! Dóna'm escuts de
partícules davant! Ara!
Chewbacca va contestar amb una sèrie de grunyits i udols
que es traduirien com «Espero que no estiguis pensant en el que crec que estàs
pensant!»
Han va somriure, recordant una situació vagament semblada
alguns anys abans. I va donar la mateixa resposta que llavors.
—Estarien bojos si ens seguissin, no?
Sense esperar els escuts ni resposta de Chewbacca, en Han
va inclinar el Falcó en un arc
increïblement tancat que els va llançar a tota velocitat a la part més espessa
del camp d'asteroides. Els escuts de partícules van cobrar vida de manera
espectacular; la radiació despresa quan desintegraven la pols i les roques més
petites del núvol feia que el Falcó
semblés volar embolicat per una closca de focs artificials.
I per un moment va pensar que aquells bojos addictes a
les emocions de l'Esquadró Murri potser tinguessin raó. Per una vegada.
Per als pilots dels Interceptors TIE que perseguien al Falcó, la nau simplement va
desaparèixer. El camp d'asteroides era dens i impredictible; els pilots havien
de prestar tanta atenció a esquivar les roques que es veien obligats a confiar
cada vegada més en les lectures dels seus sensors mentre el Falcó se'ls escapava, així que quan la
nau va desaparèixer de sobte dels sensors, van suposar, correctament, que Han
hauria fet el vell truc del contrabandista d'apagar els motors de subllum i els
sistemes d'armes quan va estar prou dins del núvol d'asteroides metàl·lics.
Aquell era un lloc complicat al qual anar, ja que el
projector de pou de gravetat al centre havia pertorbat tot el núvol, enviant
asteroides en direccions impredictibles. No obstant això, tenir la seva presa
amb les llums apagades i sense armament eliminava gran part del perill que
implicava seguir-la. Aquella presa correria més perill amb els asteroides que
ells, sent un blanc més gran incapaç de maniobrar sense revelar la seva
posició; així que sis caces TIE es van col·locar en formació de cerca i van
començar a escombrar metòdicament tot el núvol.
Però Han havia après de cadet que fins i tot mentre voles
per un gran camp d'asteroides replet de roques bastant grans movent-se en direccions
més o menys aleatòries, hi havia un parell de factors en els quals podia
confiar per mantenir la seva nau relativament fora de perill. Un era que una
roca que va en una direcció concreta continuarà aproximadament en aquesta
mateixa direcció, tret que xoqui amb alguna cosa, o actuï sobre ella alguna
força externa. Fins i tot les col·lisions tenien un resultat predictible; les
trajectòries d'objectes col·lidits en postimpacte, podrien ser projectades amb
bastant habilitat per qualsevol programa estàndard de navegació, sent el
resultat aproximat dels vectors i les respectives energies cinètiques dels
objectes en qüestió. Quant als pilots dels TIE, l'única força externa que els
preocupava era el projector de gravetat, l'efecte del qual en les roques locals
també podien predir els navegadors de les seves computadores.
Per això el líder de l'esquadró es va sorprendre bastant
quan un asteroide de la grandària aproximada d'una moto lliscadora va fer un
gir sobtat de quaranta-cinc graus, com si hagués rebotat amb una pilota paatchi
invisible, i va travessar el seu motor de babord, el casc i la cabina abans de
sortir per l'altre costat de la nau, emportant-se el seu cap amb ell.
Un altre membre de l'esquadró va córrer una sort similar
abans que els restants pilots de TIE tinguessin contacte visual amb el Falcó Mil·lenari, que estava volant en
anells al voltant d'ells, aparentment sense utilitzar els seus impulsors.
Mentre, els asteroides semblaven esquivar-lo activament, apartant-se del seu
camí, i acabant, amb improbable freqüència, en noves trajectòries que
resultaven catastròfiques pels TIE.
L'últim que es va saber de qualsevol d'aquells
desafortunats pilots va ser una transmissió final plena de pànic «És una
espècie de maleït Jedi! Ho juro, ens està llançant les roques! No sé com... amb
la ment, o alguna cosa així...»
La transmissió acabava amb un impacte que sonava com una
tona d'asteroides aixafant un casc de titani. Que, de fet, és el que va ser.
Mentre tingués suficient massa contra la qual
empènyer-se, el repulsor era el mitjà de transport més eficaç mai creat: amb
prou feines gastava energia, no produïa emissions i amb prou feines deixava
petjada de radiació, ni tan sols calor residual, per la qual cosa només era
detectable mitjançant sensors gravitatoris. Els repulsors estaven tan estesos
que pràcticament tothom en la galàxia els donava per descomptats,
utilitzant-los en totes les seves formes, des de Destructors Estel·lars fins a
motos. Però els Interceptors TIE eren naus basades en vaixells de càrrega,
dissenyades per operar a l'espai molt lluny del tipus de masses planetàries que
feien funcionar als repulsors. Els TIE no els necessitaven, i els dissenyadors
de naus imperials, amb la seva habitual garreperia poc imaginativa,
senzillament no els incorporaven. Pel mateix motiu, els sensors a bord d'aquells
caces estaven calibrats per detectar les petjades de camp dels motors de subllum
i les matrius d'armes carregades, no el pols gravitatori emès pels repulsors...
que, en qualsevol cas, no eren realment útils en un combat entre caces
estel·lars; no eren prou potents per proporcionar les acceleracions
pràcticament instantànies necessàries en un combat espacial modern.
Els caces estel·lars republicans, per contra, estaven
dissenyats per operar independentment de les naus capitals, i solien
utilitzar-se per a certes aplicacions atmosfèriques en les quals l'eficiència
d'un combustible silenciós era més important que la velocitat pura. I un dels
dos trets relativament menys coneguts dels repulsors era que l'artefacte no
només funcionava en pous de gravetat planetaris sinó en qualsevol pou de
gravetat; fins i tot en les masses ombres projectades per les mines de gravetat
i les naus d'interdicció.
L'altre tret poc conegut dels repulsors era que operava
amb un tranquil·litzador respecte per les lleis del moviment. Movia una nau
perquè es recolzava en el camp gravitatori del planeta; la nau es movia perquè
el planeta no ho feia. Si, d'altra banda, un dirigia el repulsor cap a una
massa significativament més petita que la de la seva pròpia nau, com per
exemple un asteroide d'una tona mètrica, era la massa la que es movia. I sovint
molt ràpidament. Alguns pilots es referien a aquella maniobra com el «Lliscament
Solo».
No perquè Han Solo l'hagués inventat, el truc era molt
més vell que ell, sinó perquè ningú en tota la galàxia l'havia realitzat mai
millor que ell.
Quan el seu domini del Lliscament Solo va permetre que el
Falcó es prengués uns segons de
respir, Han va cridar a Chewie perquè s'unís a ell en la cabina. El wookiee es
va deixar caure suaument al seient de copilot, es va lligar i va observar
succintament.
—Baroough wonnngar
row-oo-wargh.
—No podries haver-ho expressat millor —Han va fer girar
el marcador de la unitat de comunicació—. Segueixen interferint el subespai;
passo a espai real. Fragates Republicanes, aquí el Falcó Mil·lenari. Em reben? Repeteixo: em reben? —va dir, més fort,
com si cridar fos a ajudar-li.
La resposta va arribar espeternegant amb electricitat
estàtica.
—Falcó Mil·lenari,
aquí la RDFS Llancer. Li rebem.
Confirmi la recepció del següent missatge.
Han va arrufar el nas mirant a Chewie, es va encongir
d'espatlles i va contestar:
—Endavant.
—El missatge diu així: on estan els meus vuit mil
crèdits, lladre?
Han va somriure.
—Missatge confirmat. Resposta: records al Capità Tirossk.
Què et sembla si t'ofereixo un projector de gravetat destruït a compte?
Chewbacca li va mirar malament.
—Hoowerghrjf?
Han es va encongir d'espatlles.
—A qui més li dec tants diners?
—Fregar, Khooherm. Flilghwarr...
—D’acord, d’acord, ja està bé, deixa-ho.
El comunicador crepità.
—Solo... aquí Tirossk. Si sortim d'aquesta vius, amic
meu, quedem en pau, d’acord?
Han va fer un gest de dolor. Cap bothan faria una oferta
com aquella si pensés que realment podia arribar a fer-se realitat.
—Potser sigui millor que m'informis.
La situació era com un acudit d'una notícia bona i una
altra dolenta, però estès. La bona notícia era que Shadowspawn no tenia
suficients Interceptors per defensar tots els seus projectors de pous de
gravetat. La dolenta era que allò es devia al fet que hi havia milers d'ells,
escampats per tot el camp d'enderrocs que ocupava tot el sistema. Bona notícia:
els projectors, sense els motors de les naus capitals per subministrar-los
energia, semblaven dependre de generadors basats en asteroides i un sistema de
capacitadors que, en la millor estimació que podia fer la computadora de la Llancer, només podrien subministrar-los
energia durant uns quatre dies estàndard. La mala notícia: aquells milers de
pous de gravetat nous havien desestabilitzat tot el sistema, enviant gegantescos
núvols d'asteroides volant en espiral cap a l'estel i els primers impactes
començarien en menys de dos dies estàndard. La bona notícia: la majoria
d'asteroides eren prou petits per senzillament cremar en la corona de l'estel.
La mala notícia: aquells eren la majoria; alguns dels asteroides més grans eren
capaços, en impactar, d'iniciar erupcions estel·lars que desprendrien la
suficient radiació dura per esterilitzar tot el sistema, incloses fins a
l'última nau (republicana, imperial o quina fos) i qualsevol ésser viu en la
superfície de Mindor. Més males notícies: cada projector de gravetat que la Força
Especial aconseguís destruir en realitat acceleraria la caiguda dels
asteroides, perquè els pous de gravetat exteriors de fet alentien la deterioració
de les òrbites dels asteroides interiors en equilibrar parcialment la
gravitació de l'estel. I no hi havia cap bona notícia per contrarestar aquelles
dolentes. Cap. Anava a morir tothom.
—No t'ho compro —va dir Han—. No t'ho compro ni per una
desena de segon. Cap comandant imperial renunciaria a tots aquests homes i tota
aquesta maquinària només per eliminar algunes naus republicanes. No poden
permetre-li-ho. Ha d'haver-hi una sortida. Baixarem i contactarem amb la Força
Especial; quan tinguem el suport dels nois d’en Luke...
—Hi ha una altra cosa —va dir Tirossk—. El Justícia va entrar en òrbita. El General
Skywalker va intentar aterrar un tros del que quedava d'ella. Es va produir...
una explosió.
Han va deixar d'escoltar, entre vívides visions en les
quals col·locava el seu DL-44 en el front de cert senyor de la guerra sèptic de
nom peculiar i fosc.
Chewbacca es va tapar la cara amb un braç, va inclinar el
colze contra la consola superior i va gemegar. En Han va empassar saliva per
desfer el nus que tenia en la gola, que no va desaparèixer sinó que es va unir
als del seu estómac, i es va obligar a somriure.
—Mira el costat bo, Chewie.
—Browwergh.
—I tant que n’hi ha —va dir ell—. Com a mínim vam poder
evitar que la Leia vingués amb nosaltres. Ella està fora de perill. Val més
això que res.
El comunicador del Falcó
crepità.
—Saps que això és un canal obert, veritat, Slick[1]?
Han es va quedar bocabadat. Chewbacca va tornar a
gemegar.
—Mentre el General Solo es treu la sabata de la boca —va
continuar la Leia—, algú seria tan amable de cobrir a l'Esquadró Murri perquè
puguem treure aquest projector de gravetat?
—Leia... Leia, Luke està... —Han es va ennuegar i va
haver d'aclarir-se la veu—. Luke està...
—Bestieses.
—Tu... vas dir que estava en problemes...
—I encara ho està —fins i tot entre l'estàtica del
comunicador, Han podia sentir que la convicció de la Leia era absoluta—. Han,
em reps? Segueix en problemes.
Han es va adonar que estava somrient.
—És la millor notícia que he sentit en tot el dia.
***
En superar l'última corba del túnel, en les profunditats
del dom volcànic, es va trobar amb un arc que brillava com una llum vermellosa
polsant. Els soldats d'assalt li van empènyer cap endavant, cap a una petita
cornisa arquejada situada sobre un enorme llac de lava fosa.
Darrere d'ell, en la boca del túnel, la barret lluna es
va agenollar. La sala del tron de lord Shadowspawn s'havia tallat en la pedra
viva en una immensa volta, el sostre de la qual i les parets desapareixien
entre un mantell de gasos sulfurosos. L'única llum de la volta provenia d'un
riu de lava ardent que queia entre la boira fins a un llac de foc que hi havia
sota, unes pantalles de força contenien la seva calor letal. Des de la cornisa,
un pont llarg i estret conduïa a una plataforma de granit negre fixada sobre el
llac. El punt més alt d'aquesta s'havia tallat i polit amb la forma d'un lluent
tron negre de la grandària d'una llançadora imperial, col·locat de tal manera
que la forma allargada de lord Shadowspawn, reclinat en ell, quedava ombrejada
per la cataracta de lava que queia per darrere i l'estany de sota com una mortalla
escarlata i sinistra.
Luke es va detenir. Aquell lloc podria haver-se tret
intacte del clímax d’en Han Solo i els pirates de Kèssel: era tan teatralment
holothriller que gairebé tenia gràcia... però a Luke no li venia de gust
riure's. En la Força, aquell lloc es percebia com una bomba embolicada com un
regal d'aniversari.
Com un lord Sith disfressat de pallasso en una festa
infantil.
Se suposava que havia de sentir-se impressionat? O se
suposava que havia de menysprear tot allò com si fos algun tipus de broma
demencial? Va llançar una mirada incrèdula per sobre de l'espatlla al seu
escorta de soldats d'assalt.
Formaven en un arc ampli, amb les carabines apuntades cap
a ell; la barret lluna, encara agenollada, havia inclinat el cap, amb la seva
espasa de llum recolzada en equilibri sobre els palmells de les mans esteses
com un oferiment.
Luke ho va entendre: allò no anava ni molt menys amb ell.
Aquell espectacle era per a ells.
I semblava estar funcionant.
Què pretenia exactament Blackhole? Es tractava realment d’en
Blackhole? A Vorzyd V, Blackhole havia aparegut només com una holoprojecció;
però la figura de lord Shadowspawn en el Tron d'Ombres no era cap projecció.
Luke podia sentir-ho, en la Força, una maldat sinistra d'origen
indiscutiblement humà, brillant amb malícia i una gaubança riallera, i venia de
l'home que tenia davant.
La Força tirava fum pel perill. Luke va sentir un perill
encara més sinistre que la mort.
—Luke Skywalker —la veu de lord Shadowspawn va ressonar
per tota la caverna, probablement gràcies a altaveus ocults—. Tremola davant
meu!
—Crec que em confons amb un altre Luke Skywalker.
—Agenolla't, Skywalker! Doblega’t davant meu i et salvaré
la vida, i les vides dels teus homes.
Luke no va dir res. La forma de lord Shadowspawn va
canviar i es va allargar en aixecar-se del tron. Aquell estrany tocat cranial
semblava brillar amb una llum que no il·luminava la seva cara inexpressiva. La
seva roba centellejava en color carmesí, com si estigués xopada en sang, i al
voltant de la cintura portava un cinturó ample del que penjava una espasa
enfundada.
—Porteu-me’l!
—No us molesteu —va dir Luke—. Puc arreglar-me-les sol.
Va avançar pel llarg i estret pont de pedra, utilitzant
el seu lent progrés per submergir-se profundament en la consciència de la
Força. En aquell moment va poder percebre el parany.
Quan s'acostava al final del pont, Shadowspawn va aixecar
un puny com si volgués llançar rajos.
—Has estat derrotat, Skywalker!
—No apostis la vida per això.
El puny de Shadowspawn va quedar penjat en l'aire, com si
hagués oblidat que l’havia aixecat.
—He aconseguit el que ni el vanitós i arrogant Emperador
ni el seu patètic gos faldiller Vader van poder aconseguir! He derrotat a Luke
Skywalker!
—Encara no —va dir Luke—. O, si et vas a sentir millor,
puc dir «no subestimis el meu poder».
—Tinc a la teva flota en el palmell de la meva mà... les
meves armes de gravetat destruiran aquest sistema per complet. No sobreviurà ni
una sola nau!
—Això és un problema —va reconèixer Luke—. Però això
significa que cap de les teves naus sobreviurà tampoc. Per això vinc a veure't.
No creus que junts podríem trobar una solució, bé, menys letal?
—Has vingut —va dir Shadowspawn—, per matar-me.
Luke va estendre les mans.
—Li he comentat als teus soldats que espero acabar el dia
sense que mori ningú més.
—En això... —Shadowspawn va baixar finalment el puny i el
va recolzar en l'empunyadura de la seva espasa enfundada—...estàs condemnat a
portar-te una decepció.
—No vols fer una cosa així.
—Els teus trucs Jedi no signifiquen gens per a mi.
—No... no, ho dic de debò —Luke va arrufar les celles—.
De debò, no vols fer-ho. Puc sentir que no vols.
Es va acostar un pas i va baixar la veu.
—Blackhole, ets tu, veritat? Què està passant? A què ve
aquest teatre? —Va mirar al voltant, en la Força va poder sentir ulls que li
miraven, molts, més que els dels soldats d'assalt que esperaven en la cornisa—.
Estàs gravant això?
—Estúpid! —va bramar Shadowspawn mentre treia la seva
espasa—. Agenolla't o moriràs!
El tall era enorme, d'un pam d'ample i la meitat de llarg
que l'espasa de llum d’en Luke, i semblava tallada amb cristall facetat, com el
d'un sol diamant enorme. Quan Shadowspawn la va treure de la funda, va brillar
amb un fulgor escarlata, com si hagués assimilat la llum del pou de lava que
tenia sota. Era, va pensar Luke, del mateix color que la de Vader. Per això
tot allò semblava, bé, un muntatge?
Però, muntatge o no, Luke només estava disposat a seguir
el joc fins a cert punt.
—Escolta'm, Blackhole o Shadowspawn o qui siguis —va dir
tranquil·lament—. Sóc un Jedi, però mai vaig tenir temps per fer tot
l'entrenament que se suposa que rebien alguns dels vells Jedi. He sentit que
intentaven resoldre conflictes sense violència... però jo encara estic aprenent
a fer-ho. M'entens? Si m'ataques, et faré mal. Si fer-te mal no és suficient,
et mataré.
—Creus que pots derrotar-me? Estúpid! Aquesta espasa és
el fruit d'incalculables mil·lennis d'alquímia Sith! Contra semblant poder, la
teva joguina Jedi no és més que una canya trencada!
—Alquímia Sith? —Luke li va mirar de reüll—. Bromeges?
—Vine, Skywalker! Treu la teva espasa i combat!
Destrueix-me i els meus homes et serviran a tu!
Luke va parpellejar.
—Què?
—Legions de les ombres! Escolteu la paraula del vostre
senyor! —Shadowspawn va aixecar la seva espasa per sobre del cap i la cova va
tremolar amb el poder de la seva veu—. Si aquest cadell Jedi pot derrotar al
Senyor del Tron Ombra, sereu seus! Obeireu les seves ordres com si fossin
meves! Aquesta és la voluntat de Shadowspawn!
—De debò? —Luke va arrufar les celles—. Si et derroto...
—Les meves legions estan educades en l'absoluta
obediència. Obeiran les meves ordres fins que morin, o mori jo... quan
compliran les ordres de Luke Skywalker.
I des de la Força, Luke va tenir la sensació clara que
Shadowspawn realment, i inexplicablement, estava dient la veritat.
Luke va estendre la mà dreta. Des de la part posterior de
la cova, en la vora de la boca del túnel, un foc verd guspirejà de la seva
espasa de llum mentre abandonava les mans de la barret lluna i s'elevava en
l'aire. Va rodar, va girar sobre si mateixa i es va alçar en la penombra fins
que va caure exactament en el palmell de la mà estesa d’en Luke. Va canviar el
pes d'una cama a una altra i va relaxar les espatlles.
—D'acord —va sospirar—. Fes-ho el millor que puguis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada