Luke Skywalker i les ombres de Mindor (XIII)

Anterior

CAPÍTOL 13

La nit estava caient sobre el regne de l'ombra. Al centre del sistema, núvols d'asteroides giraven en espiral cap a la fotosfera de Taspan. La interacció de les estacions de gravetat i la pròpia gravetat de Taspan, li donaven una espècie d'ordre: mentre queien cap a dins, cap al forn alimentat per fusió de la superfície de l'estel, els núvols s'allargaven, corbaven i unien convertint-se en una sèrie de corrents retorçats com les franges d'una barra de caramel de brillamenta.

Les roques més petites es polvoritzaven en la corona i cromosfera de Taspan; els asteroides més grans s'incendiaven en la caiguda, convertint-se en deixants de foc, els impactes dels quals en la fotosfera creaven anells tan amples com un planetoide major de centenars de quilòmetres d'alt, a més de puntes centrals rebotades que, en realitat, desprenien material estel·lar més enllà del punt crític en el qual la gravetat de l'estel i el camp magnètic podien contenir-ho, deslligant enormes erupcions de radiació molt dura; el que resultava prou emocionant de per si mateix, ja que aconseguia anul·lar els escuts deflectors de tot el sistema.

Els únics escuts que aquelles erupcions no anul·laven eren els dels caces estel·lars que realitzaven atacs atmosfèrics a la base volcànica de lord Shadowspawn, aquells escuts no s'anul·laven perquè la interferència de l'atmosfera evitava per començar que s'activessin; igual que els dels Barra-E i altres creuers republicans apinyats en l'ombra de radiació projectada pel propi Mindor.

I la nit estava caient.

Mentre Mindor li donava l'esquena a Taspan, des de l'oest de color sang arribaven onades de caces estel·lars republicans. Es llançaven contra les defenses del dom amb un abandó temerari, martellejant amb els seus canons làser mig inutilitzats el blindatge pesat de les torres de turbolàsers. Les torres, muntades sobre cardans de la grandària de naus espacials, seguien als caces, amb els seus enormes canons enviant tant plasma i tan ràpid, que sobreescalfaven l'aire proper en titànics corrents d'aire ascendent, creant un enorme núvol de fong de sorra, pols i sorra corrosius des del dom fins a l’estratosfera.

Per aquest núvol arribaven onada rere onada de TIE.

Hi havia tants que l'efecte de l'atmosfera sobre els seus canons era irrellevant; podien destruir formacions completes d'Ales-X, convertint-los simplement en obstacles aeris; la seva presència sobre el dom obligava als pilots republicans a trencar la formació i reduir la seva velocitat per evitar col·lisions en ple vol... i la més mínima reducció de velocitat podia ser fatal. La tecnologia de propulsió turbolàser havia avançat molt en els anys que havia passat des de la destrucció de la primera Estrella de la Mort; era molt més ràpida transversalment, i incloïa un programari de projecció de trajectòria sensible al rang, que temporitzava automàticament el tret per interceptar qualsevol caça estel·lar prou despistat per volar en una línia relativament recta durant més d'un segon.

I contra un Ala-X sense escuts, fins i tot un impacte oblic d'un turbolàser muntat en una torre, no deixava res més que un globus expansiu de plasma.

Els Ales-X seguien arribant, onada rere onada, amb els pilots donant les seves vides per protegir les formacions de bombarders Ales-B que llançaven bombardejos de torpedes. Els Ales-B no atacaven les torres; concentraven el seu foc en sis doms fortament blindats situats en la corba més alta del volcà.

Aquells doms estaven ben tancats, confiant en els seus blindatges ceramifusionats de diversos metres d'espessor per absorbir els devastadors impactes dels torpedes de protons i els míssils de punta de detonita, cosa que feien molt bé.

—Amb prou feines els hi deixem marques! —va cridar un pilot d'un Ala-B pel comunicador.

—Calla i segueix disparant —li va ordenar el líder del seu esquadró.

—Però no podem fer-los mal mentre aquests doms blindats estiguin tancats!

—La qüestió és que mentre els obliguem a mantenir aquests doms blindats tancats, ells tampoc podran fer-nos mal a nosaltres!

Dins d'aquells doms blindats estaven les armes defensives planetàries. Els cinc doms més petits que envoltaven a l'enorme dom central contenien canons de turboions dobles muntats terra-òrbita; aquests disparaven en intervals precisament sincronitzats, assegurant-se que l'impacte d'un canó desactivés els escuts i l'electrònica d'una nau capital i fos seguit instantàniament per un impacte desintegrador del turbolàser. Aquells eren bastant letals de per si mateix, però el dom central albergava una arma contra la qual cap nau podia defensar-se: el canó de gravetat.

I quan la nit caigués sobre la batalla, totes les naus capitals republicanes en el sistema, arremolinades a l'ombra del planeta per escudar-se de les erupcions estel·lars, quedarien en el seu camp de foc.

Aquell no era el seu únic problema.

Per preocupants que fossin les erupcions estel·lars, no eren més que el resultat d'un cúmul normal d'asteroides caient en la corona, cromosfera o fotosfera de Taspan. Quan aquells cúmuls d'asteroides incloïen una o més dels milers d'estacions de gravetat, l'efecte era substancialment més espectacular.

El gradient antinaturalment escarpat de gravetat dels projectors caiguts, creava explosions de marees estel·lars, monticles engruixats que s'inflaven com butllofes en la superfície de l'estel, i la deformació dels camps magnètics locals provocava erupcions estel·lars més grans que planetes sencers, grans fonts de flames termonuclears que s'estenien centenars de milers de quilòmetres des de la superfície, corrent sota l'espiral entrant dels projectors com llimacs espacials inimaginablement grans fets de foc.

Abans d'embolicar cadascuna i baixar lentament de tornada a la superfície de Taspan, aquelles fonts també llançaven dolls de radiació gamma que escombraven el sistema com reflectors de destrucció, fonent els asteroides més grans fins a convertir-los en deixalles i desintegrant directament els més petits. Un d'aquells dolls va fregar la corba de l'atmosfera de Mindor, un mer cop oblic mentre el doll girava pel plànol de l’eclíptica del sistema.

El cop oblic va ser suficient per fer cremar en flames un parell de quilòmetres cúbics de l'atmosfera.

Allò va tenir l'efecte d'una explosió de fusió a càmera lenta, ja que el poderós corrent d'aire ascendent va absorbir quantitats enormes de pols cap a la tempesta de foc, on la pols també s'incendiava, convertint-se en un anell expansiu de flames que va escombrar el devastat paisatge de Mindor cap a la batalla que es lliurava al voltant del dom volcànic.

Els sensors de la base, a més dels incorporats en les naus capital republicanes, eren fàcilment capaços de predir la trajectòria i el progrés de la tempesta de foc; encara que acabaria convertint-se en una conflagració planetària, abans de fer-ho rodaria sobre la base de Shadowspawn com una línia d'encluses cumuliformes, els núvols de les quals serien fum tòxic i les pluges del qual serien pur foc.

Allò seria fatal per a les tropes atrapades a camp obert, però forçaria als caces estel·lars de tots dos bàndols a retirar-se o aterrar; entre la natural interferència dels sensors de la pròpia atmosfera i els espessos núvols de fum feroç, qualsevol que volgués continuar amb el combat volaria completament a cegues.

També forçaria, com li va apuntar Lando Calrissian a Fenn Shysa, als doms a mantenir-se tancats, amb les armes terra-òrbita en el seu interior, a més de sobrecarregar temporalment els bescanviadors de calor que refredaven els turbolàsers dels anells de les torres.

—I si no t'importa que ho digui, general —havia continuat Shysa—, potser l'únic error comès pel tal Shadowspawn fins aquest moment és que ha ajuntat totes les seves defenses planetàries, just en el cim d'aquest gran pujol.

Lando va assentir.

—Més fàcils de defensar.

—Ho són —Shysa va coincidir—. Encara que no les estiguin defensant ells, em segueixes?

Lando va pensar en allò un moment. Només un moment; mai havia estat lent per percebre les febleses d'un oponent.

—Fenn, amic meu —va dir lentament—, t'he dit ja el molt que admiro la teva manera de pensar?

Quan aquelles encluses cumuliformes de fum rodaven sobre el dom, no només plovia foc. Protegides per l'avanç del front de flames, tres naus capitals republicanes van baixar lentament, temptejant l'atmosfera. Les naus capitals no van disparar als doms; entre l'huracà de pols, fum i flames de la tempesta de foc, malgrat el considerable poder de les seves armes haurien trigat una bona estona a penetrar el blindatge; un temps que senzillament no tenien.

Dues d'elles van propiciar una pluja d’aterradors replets de marines republicans en l'anell d'emplaçaments de turboions. La tercera de les naus capitals era el Recorda Alderaan. Els seus aterradors es van posar al voltant del canó de gravetat.

Per un moment, tota la batalla es va veure detinguda per una intensa tempesta de foc. Els caces estel·lars no podien volar, les torres de turbolàsers sobreescalfades no podien disparar, els doms blindats no podien obrir-se, i cap força terrestre podia sortir ni dels aterradors ni dels búnquers imperials.

Però la tempesta no va durar molt; en uns minuts, les tones de pols i grava absorbides en ella, van aconseguir el punt de no tornada a partir del com els enderrocs ja no s'afegien a la conflagració sinó que començaven a asfixiar-la. Quan la tempesta va disminuir, els tres creuers de combat republicans es van retirar.

Segons després, mentre les roques i sorra seguien brillant de color escarlata per la calor, els turbolàsers van començar a escopir descàrregues de plasma als caces estel·lars que s'aproximaven. Les portes de descàrrega ocultes es van obrir en el cim, i van alliberar riuades de soldats d'assalt cuirassats i columnes de fragorosos tancs repulsors. Els aterradors republicans van obrir foc amb les seves torretes antipersona, i les seves pròpies rampes de tropes van descendir per deixar sortir als marines que transportaven, i la batalla de Mindor es va lliurar a partir de llavors sobre el terreny. Cara a cara. Blàster a blàster.

Ganivet a ganivet.

***

Quan el capità de grup Klick i la seva companyia de comandos d'elit van obrir l'àmplia arcada d'entrada del Centre de Selecció, el lloc era un caos. El bombardeig de la superfície enviava ones expansives a través de la pedra, les quals feien tremolar el terra i el sacsejaven contínuament com un llarg terratrèmol de baix nivell, i omplien l'aire amb un retruny gairebé subsònic, com una ratxa interminable de trons; els presoners, aterrits per la pluja de pols i els trossos de pedra del sostre voltat, van córrer cap a la porta en massa. Els homes d’en Klick els van fer retrocedir; les descàrregues atordidores van abatre a les primeres files i el foc de blàster per sobre dels caps va fer que els altres correguessin encongits cap a les parets més allunyades. Klick es va obrir pas a palades entre els cossos que es retorçaven, va pujar el seu E-11 i va llançar una altra descàrrega per sobre dels caps dels presos angoixats.

—Al terra! De cap per avall! Al terra! Ara! —es va girar cap al soldat que tenia al costat—. Sergent, agafa al segon escamot i dispara a qualsevol pres que segueixi dempeus en cinc segons. Els altres, seguiu-me.

Els va conduir al trot per la cova negra brillant formada per fusió fins a la porta del Centre de Selecció.

—Quart escamot: davant i centre —es va apartar a un costat—. Segelleu aquesta porta! Ningú pot entrar ni sortir. Primer escamot: posició de tret en suport del quart. La resta, prepareu-vos per repel·lir l'assalt.

Un parell de soldats del quart escamot van treure els seus pots d’escumaguix. Fabricat per segellar ràpidament trencaments en vestits espacials o petites perforacions en cascos de naus, l’escumaguix s'expandia per emplenar qualsevol espai disponible al voltant del punt d'aplicació i després s'enduria gairebé instantàniament. Unes gotetes al voltant de les vores de la porta la van segellar en el seu lloc, just a temps; només uns segons després que l’escumaguix s'hagués assentat, Klick va sentir el grinyol dels servos de la porta mentre algú intentava obrir-les des de l'altre costat.

—Enrere! —Va cridar—. Companyia: formeu i prepareu les armes! Prepareu-vos per disparar a la meva ordre!

Durant un llarguíssim segon, l'únic soroll al Centre de Selecció van ser els cruixits i espetecs dels blàsters preparant-se i el sotragueig dels soldats més propers tirant-se al terra, els de darrere posant-se de genolls i els de la part final adoptant postures de tret amb les carabines en l'espatlla. Klick es va apartar de la porta; l'única manera d'obrir una porta segellada amb escumaguix era una càrrega d'obertura violenta.

Van passar els segons sense cap explosió i just quan Klick començava a preguntar-se si s'havia imaginat el grinyol dels servos, un punt en la part alta dreta de la porta es va posar de color vermell i gairebé instantàniament es va tornar blanc, abans d'esclatar i vaporitzar-se al voltant d'una barra de plasma verda.

D’acord, hi ha dues maneres de travessar una porta segellada amb escumaguix, es va corregir Klick en silenci. La càrrega d'obertura violenta i una espasa de llum.

Una espasa de llum verda!

Klick va tenir una premonició terrible.

—No dispareu —va cridar—. Si algú dispara abans que jo ho ordeni, el mataré amb les meves pròpies mans.

La barra de plasma verda va obrir un oval irregular en la porta. Quan el tall va estar acabat i el tros ovalat de duracer va caure enmig d'una pluja d'espurnes i es va estavellar sorollosament contra la pedra formada per fusió, Klick no va donar ordre de disparar. No va donar cap ordre. Simplement es va quedar aturat, mirant, esbalaït i sense paraules.

Enfront de la porta només hi havia dos homes. Un era alt i eixut, amb la pell fosca i sang caient lentament pel seu cap rapat, vestit amb l'uniforme dels Peons i empunyant un E-11 que portava penjat a l'espatlla. L'altre, més baix, anava vestit amb un vestit de pilot de l'Aliança Rebel xopat i brut, tenia el pèl mullat i embullat d'un ros blanquejat per la radiació, enganxat a una cara bronzejada, els trets de la qual, es va adonar lentament Klick, tenien el mateix contorn que el seu somni més preuat...

A Klick se li va assecar la boca, les cames li van flaquejar i amb prou feines va poder forçar les paraules que van sortir entre els seus llavis:

—Emperador Skywalker...

Es va prostrar sobre un genoll, es va descordar el casc, se’l va llevar i va inclinar el cap en una reverència:

—Baixeu les armes! Baixeu les armes! Cascos fora i agenolleu-vos davant el vostre Emperador! —va cridar—. Perdoni, Milord, no li havia reconegut!

***

Els marines republicans intentaven frenèticament atrinxerar-se al voltant dels emplaçaments dels turboions mentre obrien foc sobre els soldats d'assalt que avançaven. Els seus aterradors blindats afegien potència antipersona amb llançadores trenca-raïms de SoroSuub muntades en les torretes; la corba del cim de la base centellejava amb milers de petites detonacions, cadascuna de les quals escampava fletxettes d'alta velocitat, encara que la majoria d'aquestes només volaven la roca amb un baluern violent semblança a un monsó chadian.

Els soldats d'assalt avançaven a la carrera coberts pels tancs repulsors fortament blindats. Els canons davanters dels tancs bombardejaven als aterradors i volaven en sagnants trossos als marines, i els seus conductors els llançaven directament contra el faldó blindat dels aterradors. Des d'allà els soldats d'assalt podien carregar cos a cos; però quan ho feien, descobrien amb gran consternació que els marines republicans, a diferència de molts altres enemics, no semblaven ni molt menys intimidats pels seus vibropunys i que utilitzaven, en el combat directe, vibrodagues de 18 cm de punta còncava d’aKraB, capaces de tallar armadures Marca III com el greix de gorgan.

Al voltant del dom que albergava el canó de gravetat s'havien posat dotze aterradors del Recorda Alderaan en un doble anell: quatre més prop de l'emplaçament i els altres vuit envoltant-los. Els quatre interiors estaven massa prop dels búnquers d'infanteria per a l'artilleria o el foc de tancs; tan a prop que les pròpies torretes antipersona dels aterradors no podien apuntar cap al terra; l'única cosa que podien fer era disparar a les corbes superiors dels búnquers i el dom del canó de gravetat. Els soldats d'assalt d'armadura negra sortien en rajada dels búnquers com voraços escarabats carronyers, utilitzant els aterradors interiors per cobrir-se del foc dels altres vuit mentre atacaven els cascos amb torxes de fusió i càrregues d'obertura explosives modelades. Si a algun dels soldats d'assalt li va semblar estrany que aquells dotze aterradors, a diferència dels quals envoltaven els emplaçaments dels turboions, seguissin ben segellats en comptes de desembarcar als seus propis eixams de marines, no ho va dir.

L'explicació d'aquella tàctica inusual la va descobrir un oficial dels soldats d'assalt, que liderava un dels equips d'atac que va aconseguir entrar en un dels aterradors i no va trobar forces republicanes dins; només un vincle remot activat en el lloc del pilot i un altre en el tauler de control de foc. No obstant això, l’aterrador no estava buit. Estava replet, de paret a paret i del terra al sostre, de detonita amb detonadors connectats a detectors de moviment.

Allò va ser l'últim que va veure l'oficial; les explosions simultànies dels quatre aterradors no només el va volatilitzar a ell i el seu equip d'atac, sinó també als centenars de soldats d'assalt propers, a més d'abonyegar les portes d'explosió dels búnquers d'infanteria.

Encara que la major part de la força de les explosions es va dirigir cap als búnquers i el canó de gravetat, l'explosió residual va ser suficient per sacsejar als altres vuit aterradors i moure uns metres a diversos d'ells. Abans de tornar a quedar-se quiets, les seves rampes de brigada es van obrir per alliberar un altre tipus d'infanteria.

Aquells soldats no cridaven ni udolaven; no carregaven amb els seus blàsters. Es desplegaven amb una eficiència silenciosa, botant de cobert a cobert cap als búnquers.

Un altre oficial d'armadura negra els va veure a través de la porta d'explosió danyada del seu búnquer mentre s'acostaven, i va murmurar una maledicció que la infanteria que s'aproximava hauria reconegut, encara que s'haurien burlat de l'accent dels Mons del Nucli de l'oficial, com una dilució immoral i heretada del seu propi idioma.

—Retirada! —va cridar—. Bloquegeu els passadissos! Defenseu les cantonades i els encreuaments!

Perquè l'últim que volia aquell oficial era perdre als seus homes llançant-los a un cos a cos contra mandalorians.

***

Les coves per les quals caminaven Han, Leia i Chewbacca, i per les quals rodava R2-D2, s'havien estretit fins a convertir-se en un sèrie de túnels laberíntics. A la llum de la llanterna extensible de l’R2, la pedra semblava negra però també era translúcida, mostrant centelleigs d'una estructura interna cristal·lina com pedralluna harterrana.

En Han caminava entre R2 i Chewie, capcot i en silenci. No podia deixar de pensar en els mindoresos del Falcó. Qui el devia estar pilotant en aquest moment? De qui eren les brutes mans que estaven sobre els controls?

—Growr— va dir Chewie per mostrar el seu acord amb suavitat en veure la ira d’en Han. Però llavors va aixecar una mà per assenyalar cap endavant i va dir—: Herroowarr hunnoo.

En Han va arrufar les celles i va seguir pel túnel. La Leia caminava enèrgicament des que havien entrat en els túnels; havia renunciat a intentar parlar amb ell al cap d'un parell de minuts i ara anava tan avançada que tot el que Han podia veure era el balanceig llunyà de la seva vara de llum. Va assentir.

—Crec que està enfadada amb mi. Tu creus que està enfadada amb mi?

—Mer hooerrree.

—No és culpa meva —va rondinar Han. Semblava que deia allò massa sovint—. No és culpa meva... L'hi vaig advertir, no? No li vaig advertir que ens penediríem de rescatar a aquells miserables?

—Tiiiooorr wiip? —la xiulada de l’R2 va sorgir sec i una mica irònic, i Han va saber bastant bé què volia dir.

—No lamento haver-te trobat. No volia dir això —va dir—. Vaja... està realment enfadada, eh?

—Rowroo —va dir Chewbacca pensativament.

—De debò? —Han es va animar una mica—. Tu creus?

Chewie va grunyir una mica més, fent un gest amb la mà cap al Han. Aquest es va mossegar el llavi, mirant el balanceig de la vara de llum de la Leia, i va prendre una decisió.

—Pot ser que tinguis raó. Queda't aquí amb el droide.

R2 va intervenir:

—Wiip wiip tiiirrr.

—Tu també? Mireu, és el meu problema, deixeu que jo me n'ocupi, d’acord? —Han va començar a caminar més de pressa. Al cap de poc estava trotant—. Princesa! Ei, princesa, espera! Vols?

Ella ni tan sols es va donar la volta. Han es va posar a córrer fins que la va atrapar.

—Leia, espera. Haig d'examinar-te l'espatlla.

—No hi ha temps.

En Han va arrufar les celles.

—Ho dius com si sabessis cap a on anem.

—Ho sé. Més o menys —va apuntar la vara de llum cap a la foscor que tenien davant—. Per allà.

En Han va ajustar els ulls. L'única cosa que veia era foscor.

—Què hi ha per allà?

—Luke.

—Luke? Em prens el pe... eh, vull dir, estàs segura? Com pots estar segura?

Ella ni tan sols hlio va mirar.

—Estic segura.

—Oh. Oh, sí. Imagino que sí —Han es va detenir per respirar profundament, després va haver d'apressar-se per tornar a atrapar-la—. Bé, Leia, tot això de la Força és... ja saps, una cosa és veure a Luke fent-ho però...

—Però? què? —ara sí que es va detenir i li va mirar, i per la lluentor dels seus ulls a la llum de la vara ell va desitjar haver estat prou llest, uns quinze segons abans, per haver-se mossegat la llengua.

—És només que tu... ja saps, tu i jo...

—Lamento fer-te sentir incòmode, General Solo —va dir ella asprament—. Suposo que estaries millor amb algú com...

—D’acord, que es fonguin les meves barres col·lectores —va dir Han—. Chewie tenia raó: estàs gelosa.

—Què? Què ha dit aquest munt de sarna de mi? Vaig a tirar-lo al terra i li vaig a afaitar el...

—Tranquil·la, tranquil·la, au vinga, Leia...

—No estic gelosa, estic enfadada. Et va enxampar amb la guàrdia completament baixa...

Han es va encongir.

—Completament no...

—Creus que t'hauria enxampat desprevingut de no haver estat atractiva?

—Potser no —va dir Han amb un incipient somriure—. Però estic bastant segur que de no haver estat atractiva no li hauries etzibat tan fort...

—Espero haver-li trencat el nas —va murmurar la Leia sinistrament, després li va retornar el somriure i va afegir una lleu rialleta—. «Que es fonguin les meves barres col·lectores»? De debò?

En Han es va encongir d'espatlles, sentint que començava a ruboritzar-se. Una altra vegada.

—Ets molt original —va dir ella—. I sempre tan elegant.

—Oh, li trobes gràcia a tot.

Una descàrrega d'estàtica del seu comunicador els va sobresaltar als dos.

—Han! Què dimonis estàs fent?

Han va treure el comunicador.

—Lando? Estic en una cova. Què dimonis estàs fent tu? Què fas en aquest sistema?

—Han, acabes de donar-li a Hobbie! Està caient... una altra vegada! Deixa de disparar i fot el camp de la meva batalla!

—Que acabo de fer-li què a Hobbie?

—Han, si no et retires, haurem d'abatre't!

Han va començar a córrer, no per anar a cap lloc, però havia de moure's, cridant en el comunicador:

—Oh, no... oh, no, no, no, no ho entens!. No som nosaltres...

—Genial! Líder Murri... Vola-la!

—No ho facis! Wedge, no! No t'atreveixis a abatre la meva nau!

—No voldràs dir la meva nau? —va dir Lando—. Hauria d'haver sabut que no eres tu... vola com un bantha en un pou de tar... tu voles més com un nerf amb dolor de panxa i una pota trencada...

—Lando, ho dic de debò... fes-li una rascada al Falcó i...

—Mai la trobaré sota tots els bonys —va acabar Lando per ell—. Wedge... a veure si pots eliminar només els propulsors.

—Lando... Wedge... —Han va fer una ganyota de frustració i es va girar cap a la Leia, que s'havia detingut uns metres a la seva esquena i ara estava immòbil, arrufant el gest per la concentració—. Anem, princesa!

Ella va sacsejar el cap.

—Aquí hi ha alguna cosa que no va bé...

—Oh, tu creus? No serà el de «estem perduts dins d'un volcà»? O el de «hem perdut el Falcó i són a punt d'abatre’l»? O potser el de «hem aconseguit que tots els nostres amics i mitja Aliança ens acompanyin fins a un gegantesc parany mortal»?

—No —va dir ella—. És més alguna cosa com «estem corrent a les fosques per una cova i no hem ensopegat amb un sol forat».

—Què?

—R2 —va cridar ella cap al túnel—, fes una exploració i anàlisi ambiental... Crec que aquestes coves no són naturals. Alguna cosa les va formar...

Han va mirar al voltant i es va quedar clavat on estava.

—Et refereixes —va dir lentament—, a algun tipus de criatura amb aspecte de pedra que pot fondre's en les parets, terres i altres?

—No ho sé, potser... —es va detenir i va mirar enrere cap al Han, que estava envoltat de criatures amb aspecte de pedra que semblaven haver-se fos en les parets i terres.

—Ben vist —va dir Han, i llavors el terra es va obrir sota els seus peus i va desaparèixer de la vista.

—Han! —La Leia va córrer cap a ell, però la pedra del túnel era ara tova i viscosa, i al cap d'un instant es va obrir també sota els seus peus i va caure cap a la foscor.

***

L'oficial dels soldats d'assalt agenollat en la lluenta pedra negra del terra de la cova va balbotejar la seva inversemblant història sense ni tan sols aixecar-se; Luke no es va molestar a escoltar. Amb prou feines sentia gens des que el capità de grup havia començat a parlar sobre la meravellosa obra mestra que li havia semblat Luke Skywalker i la venjança del Jedi. Un altre maleït fan d'aquella maleïda pel·lícula...

Qui podria pensar que una història estúpida pogués fer tant de mal?

—Aquest era l'objectiu de tota la seva Gran Causa! —va exclamar el capità de grup—. Rescatar-li de la malvada rebel·lió i retornar-li el seu legítim tron!

—No exactament a mi —va remugar Luke.

—Milord Emperador?

—Oblida-ho —Luke va mirar a les dotzenes de presos estirats de cap per avall en el terra de la cova—. Qui és tota aquesta gent?

—Ningú important, Milord... Captius rebels, esperant per als pous d'esclaus. No es preocupi per ells.

—Pous d'esclaus? —era just el que necessitava: més vides innocents que no podria salvar—. Quants esclaus teniu aquí?

—Massa, Milord. Possiblement diversos milers. Fins i tot amb racions d'inanició amb prou feines podem alimentar-los. I el problema de l'aigua...

Luke va aixecar una mà.

—Entenc —li va dirigir una mirada ombrívola a Nick, que es va limitar a encongir-se d'espatlles.

—No em miris a mi —va dir Nick—. Jo no sóc l'Emperador.

La foscor es va tancar com un puny al voltant del cor d’en Luke.

Es va quedar plantat en la porta, mirant. Una enorme cova d'un negre lluent que semblava plena de soldats d'assalt amb una armadura a joc amb la pedra, tots agenollats davant seu amb els caps descoberts. Diversos centenars d'altres persones, persones normals l'únic crim de les quals havia estat viure en els llocs assaltats per Blackhole, estaven estirades de cap per avall sobre la freda pedra polida amb les mans darrere del cap, temorosos fins i tot d'aixecar la vista per mirar-li.

—L'Emperador sóc jo... —va dir ombrívol.

I quin era el problema? En definitiva, no havia estat aquest el pla que el seu pare tenia per a ell?

El pla de Vader.

Potser Vader havia entès plenament una veritat que Anakin Skywalker només havia entrellucat: que qualsevol esforç finalment no condueix a res. Que l'única resposta era prendre tot el que poguessis. Governar allerat. Gaudir dels fragmentaris moments de plaer que la teva breu vida pot oferir-te.

Quina diferència hi havia? Herois, vilans, reis i camperols, tots acabaven en la mateixa Foscor final. Per què lluitar?

No tenia resposta. Recordava respostes... respostes que li havien donat Ben, Yoda, fins i tot l'oncle Owen i la tia Beru, paraules buides sobre deures i tradicions, sobre honor i amor... però cap d'ells ho havia entès. En realitat no.

O potser sí.

Perquè... què era en realitat tota aquella xerrameca sobre el deure i honor i amor? No era per ventura la seva manera de controlar-ho?

—Milord Emperador? Es troba bé?

Luke va patir una sacsejada. Va respirar profundament i va mirar a Nick.

—Ha tornat a passar?

Nick va assentir.

—T... has anat.

Luke va tornar a fregar-se els ulls. La mà li tremolava.

—Ell... em va fer alguna cosa, Nick. No... no puc evitar-ho...

—Qui li va fer alguna cosa? —l'oficial dels soldats d'assalt estava dempeus i la cara se li va enrogir fins a l'arrel del seu pèl canós—. Digui'm qui és el traïdor i els meus homes el destruiran!

Nick es va girar cap al Luke amb les celles arquejades i una lluentor sobtada en la mirada; Luke va girar la mà amb un gest que volia dir «ni parlar, oblida-ho».

—No —va dir Luke—. Res de destruir a ningú. Ja hi ha hagut massa destrucció.

Una altra ràfega d'explosions llunyanes va fer tremolar la cova. Nick va mirar la volta de la teulada.

—Sí, no és cap broma. I aquests tipus poden ajudar-nos a detenir-la.

—No.

—Skywalker, pensa-ho... —va començar a dir Nick.

—No puc —va dir Luke—. No puc pensar-ho. Això és el que no entens. Pensar-ho només... m'enviarà una altra vegada allà. De tornada a...

La seva veu es va apagar. No podia parlar de la Foscor. Parlar sobre ella trencaria la capa superficial de llum que era tot el que quedava entre ell i la insuportable veritat, trencaria la il·lusió que era l'única cosa que li permetia seguir endavant en aquell moment.

—Haig de... haig de fingir que confio en el que sempre he cregut. Haig d'actuar com si cregués que tot això segueix sent cert. Que no m'estaven mentint. Que només m'estava enganyant a mi mateix, ho entens?

—Uh, no. En realitat no —els vívids ulls blaus d’en Nick es van posar grisos per la seva creixent preocupació—. Gens.

—En aquest cas fia't de la meva paraula —Luke va mirar al capità de grup. L'única cosa que has de fer és fingir, es va dir a si mateix. Fes el que hauries fet quan creies que mereixia la pena salvar vides. Potser si fingeixes durant el temps suficient, podràs recuperar aquell somni sobre la llum.

—D’acord —va dir—. D’acord. Noves ordres. Els teus homes i tu... —va assenyalar vagament amb la mà als presoners—. Vull que us ocupeu d'ells.

—Sí, Milord —el capità de grup es va girar cap als soldats que vigilaven als presos estirats en el terra i va aixecar la mà—. Segon escamot! Ja heu sentit a l'Emperador. Prepareu-vos per disparar a la meva ordre!

—No! —va dir Luke precipitadament—. No, no és un eufemisme. És una ordre. Vull que cuideu d'ells. Que guariu les seves ferides. Que els doneu menjar i aigua. Que els poseu fora de perill, ho entens?

L'expressió en la cara del capità de grup mostrava clarament que no ho entenia, però de totes maneres va obeir.

—Sí, Milord!

—I... i envia als teus homes, no només aquests, sinó a tots els homes que tens al comandament, envia'ls a fer el mateix per als esclaus. Tots els esclaus.

—Vol que retiri als meus pilots de la batalla?

—No és una batalla, és un error —va dir Luke—. Un malentès.

—Milord?

—No importa. Reuneix a tots els esclaus. Protegeix-los. En quan els tinguis organitzats i fora de perill, lliura'ls a ells i lliureu-vos vosaltres també a les forces de la República, aquells que vosaltres anomeneu els rebels. Cooperareu en tots sentits amb l'exèrcit republicà, fins i tot ajudant-los en la batalla.

—Milord Emperador? —el capità de grup semblava perplex—. Vol que ajudem i donem comoditats a l'enemic?

—No —va dir Luke—. No són els nostres enemics. Ja no. Ho entens? A partir d'aquest moment, els teus homes i tu heu de considerar-vos part de l'exèrcit republicà. No em fallis, capità de grup.

—Milord Emperador! —al capità de grup li brillaven els ulls, però la disciplina i obediència eren absolutes—. El mi-lord, no li fallarem!

—Molt bé —va dir Luke—. Ja tens les meves ordres.

El capità de grup li va fer la salutació militar i va executar una mitja volta precisa abans de tornar a posar-se el casc. Es va marxar vociferant ordres esquitxades de gestos enèrgics amb les mans, i els seus homes van obeir sense dubtar-ho.

Luke es va quedar quiet mirant. No se li ocorria cap motiu per moure's.

—Bé, ja, Skywalker, ja ho entenc —va dir Nick—. Però i ara què?

—No ho sé.

—Què vols dir amb què no ho saps? Què et passa?

Luke va sacsejar el cap, atordit.

—És com... és com si encara estigués dins de la pedra, Nick. Excepte que ara és la pedra la que està dins meu.

—Oh, això té sentit.

—El sentit no té res a veure amb això. És el que és.

—Era això del que em parlaves, veritat? Què et va fer el ruskakk?

—Em va infectar —va dir Luke lànguidament.

—Et va infectar...? Amb una espècie de malaltia o alguna cosa així? Un paràsit? Què?

—Una cosa pitjor —va dir Luke—. Em va infectar amb la veritat.

—Eh?

—Que tot és una broma. I ni tan sols té gràcia. Un desaprofitament absurd i estúpid. Una espurna de sofriment extingida pel no-res etern.

Podia veure que Nick no ho entenia. Que en realitat no ho podia entendre. Com anava a poder? I com podia explicar-ho Luke? Quines paraules podia utilitzar per explicar la Foscor? Quines paraules podien il·lustrar les espantoses il·lusions creades per haver estat criat per uns pares afectuosos que semblaven creure realment en els ideals de la Vella República, que actuaven com si honestament pensessin que els Jedi havien estat autèntics herois, en lloc d'agents rígids i despietats de la voluntat dels governants de la República? Com podia explicar la crueltat sense sentit de l'univers, on havies de quedar-te quiet, subjectat per soldats d'assalt, contemplant com l'Estrella de la Mort destruïa el teu món natal sense absolutament cap motiu...?

Espera, va pensar Luke. Se li va entretallar la respiració.

—Oh, no —va dir en veu alta—. Oh, no, no, no... Això no pot estar passant!

Aquell centelleig que acabava de veure no era un record.

Era una visió. Del futur.

—Què? —va dir Nick—. Skywalker, parla'm!

Luke va patir una sacsejada, com si sortís d'un somni.

—No sóc jo el que estic dins de la pedra —va dir—. No sóc jo el que està suspès en la Foscor de la fi de l'univers. És ella. Serà ella.

—Ella qui?

—Leia —va dir Luke—. La meva germana.

—Tens una germana?

Luke va assentir.

—I Blackhole l'ha trobat.

***

R2-D2 queia en la foscor.

Caure no era la paraula exacta pel que havia succeït des que la pedra sota les seves bandes de rodament es fongués sobtadament i els llancés a ell i Chewbacca pel terra del túnel. Seria més apropiada una espècie d'atracció de fira, amb parades sobtades i lliscaments laterals i tot tipus de contorsions de progrés descendent pel qual, el vocabulari intern de l’R2 no tenia paraules.

En aquest respecte, foscor tampoc era completament precís. Encara que un ull humà no veuria gens excepte un negre pur, per a R2 no estava en absolut fosc; els seus sensors interns podien detectar una gamma substancial de l'espectre electromagnètic, diversos centenars de milers de vegades més ampli que la diminuta gamma humana que denominaven «llum visual». Tot el procés de caiguda/lliscament/bandada/sotrac/gir/

sacsejada, estava animat amb tot tipus de radiació electromagnètica; particularment interessant per a R2 eren els parpellejos intermitents d'una petjada de camp magnètic molt similar en freqüència a la qual emetien els sistemes nerviosos de molts organismes respiradores d'oxigen.

Era com si la pedra pensés.

No només això, era com si la pedra pensés amb diverses ments diferents, les quals semblaven tenir una espècie de relació de fase auto-enfortiment, anàloga al procés dels insectes socials en els quals la discussió porta al consens.

Allò era un esdeveniment que a R2 li hagués agradat investigar més detingudament, però estava més preocupat per recalibrar constantment el seu estabilitzador giromagnètic intern per evitar aterrar, quan finalment aterrés, sobre el seu braç locomotor danyat; aquella recalibració constant, deguda a la desconcertant imprevisibilitat dels camps magnètics canviants, requeria de la major part de la seva capacitat processadora.

Un altre lliscament, dos rebots i una última caiguda van portar a R2 fins a una breu parada, mentre s'aferrava al costellam de Chewbacca amb la suficient força per fer que el wookiee grunyís i panteixés a la recerca d'aire; després la pedra es va obrir sota els seus peus per última vegada i els va llançar altres tres metres i mig, fins que els va dipositar bruscament en el terra de pedra polida d'una altra cova.

R2 va activar un parell de manipuladors per separar-se de Chewbacca, la qual cosa va provocar un grunyit de protesta de l'atordit wookiee, i es va posar dempeus. En aquella cova hi havia llum visible per als humans, encara que la seva font oscil·lava tan violentament d'un costat a un altre i de dalt a baix, que les ombres giraven, es barrejaven i es tornaven a separar tan ràpidament que les lents fotoreceptores d’R2-D2 no podien analitzar l'escena; va tornar a la seva banda de sensors electromagnètics i va començar a comprendre la situació.

La font de llum visible per als humans va resultar ser ni més ni menys que la vara de llum, que empunyava com un bat improvisat Han Solo per copejar una massa de formes vagament humanoides mentre cridava:

—Enrere! Colpejaré a tot el que s'atreveixi a fer un pas més! Enrere!

R2 va suposar que el Capità Solo estava o molt agitat o parlant en el confús codi idiomàtic humà al que C3PO en deia metàfora, perquè estava clar, almenys per als sensors de l’R2, que aquelles formes humanoides amb les quals parlava no tenien cames, molt menys peus, per la qual cosa estava clar que, malgrat les amenaces o instruccions, mai farien un pas més. R2 també tenia meridianament clar que aquelles formes humanoides no eren, de fet, criatures, almenys no com la seva programació considerava generalment el terme.

Aquelles formes només eren nominalment humanoides, en el sentit d'estar alçades i tenir una espècie de cap en la part superior, a més d'un parell (algunes tenien més) de braços; aquelles formes creixien verticalment des de la pedra de la pròpia cova, més com a estalagmites animades que com a éssers realment vius, però es movien com si fossin dirigides per algun tipus de consciència, i exhibien clarament aquella peculiar petjada de camp electromagnètic que R2 havia detectat durant el seu escarpat descens. L'escàner ràpid dels seus arxius de dades a la recerca d'alguna referència d'aquell tipus de forma de vida aparentment mineral no va donar resultats... excepte per una referència provisional que tenia emmagatzemada en la seva memòria de curt termini perquè no tenia referent intern que li orientés sobre on emmagatzemar-la.

Era l'enregistrament de l’Aeona Cantor, quan el seu company li preguntava què havien de fer «Si el que apareix resulta que no és un Jedi?:

—En aquest cas ens quedem la seva nau i els deixem aquí pels Fonedors.»

A R2 li va semblar que aquella era una correlació satisfactòria, i en conseqüència va crear un nou arxiu etiquetat amb les paraules clau MINDOR, FORMA DE VIDA MINERAL, (MÒBIL) i FONEDORS.

Tot aquell procés, des dels crits d’en Han Solo fins a la decisió sobre l'arxiu de l’R2-D2, va durar 0,674 segons estàndard, la qual cosa li va deixar un munt de temps a R2 per un autoexamen complet dels seus sistemes i una verificació operativa mentre Chewbacca seguia intentant posar-se dempeus i recuperant l'alè per llançar un crit de guerra wookiee.

El crit de guerra de Chewbacca va ser seguit per una càrrega precipitada contra els Fonedors; que aquells eren els «Fonedors» en qüestió semblava fora de tot dubte, arremolinats al voltant d’en Han Solo i la Princesa Leia. Es va produir un sorprenent udol de dolor quan el puny de carn i os del wookiee va trobar el «cap» de pedra d'un Fonedor. En aquest li va seguir una descàrrega de guspirejant energia blava, que R2 va percebre que era anàloga en longitud d'ona a una càrrega d'un blàster en el màxim de l'ajust atordidor. Chewie va tornar a bramar i es va trontollar cap enrere fins que va ensopegar amb un altre Fonedor i una altra descàrrega d'energia va detenir en sec l'udol i va doblegar al wookiee, ara inconscient, com un manipulador retràctil.

R2 seguia observant amb llunyà interès quan Han Solo va cridar «Chewie!» i es va llançar contra la massa de Fonedors, la resposta de la qual van ser diverses descàrregues de la mateixa energia que van derrocar gairebé instantàniament a Han Solo i el van deixar retorçant-se en el terra al costat del seu copilot. No obstant això, el col·lapse d’en Han Solo va provocar una resposta emocional humana similar de la Princesa Leia, qui va cridar a Han i va saltar cap als Fonedors, i en 0,384 segons ja estava en l'aire; R2 va recórrer a una matriu de subprocessadors altament especialitzats que li havien instal·lat originalment com a modificació personalitzada els Enginyers Reials de Naboo, i que posteriorment havia adaptat i programat amb una sèrie de comportaments molt concrets d’un reparador particularment dotat que tenia la merescuda fama de ser el millor enginyer autodidacta i improvisador que la galàxia hagués conegut mai: Anakin Skywalker.

Els turboconnectors es van desplegar amb gran potència des de sota les locomotores de l’R2, llançant-lo directament contra la massa de Fonedors. El seu camp d’antimanipulació crepità en activar-se amb un espetec inusualment fort; basant-se en l'extraordinari consum d'energia intern, R2 va poder calcular que el camp d’antimanipulació estava operant en aquest moment a triple potència, la qual cosa de fet superava el seu límit teòric, a causa dels seus efectes potencialment letals. R2 també va notar que quan un Fonedor proper intentava subjectar-lo amb un pseudobraç de pedra, el contacte amb el camp d’antimanipulació a triple potència liquava instantàniament l'estructura electrocristal·lina del cos de pedra del Fonedor... a més de la dels quatre Fonedors més propers.

Amb un feroç Thoopiroo HIII!, que era el més aproximat si escau a un crit de guerra wookiee, R2-D2 es va llançar entre els Fonedors, incitant-los a atacar-li pertot arreu. Mentre li quedés un sol erg en el seu dipòsit d'energia, no permetria que la Princesa Leia sofrís cap dany.

No obstant això, va notar un defecte concret en aquella determinació, i és que el nivell de sortida de l'energia ja havia superat la capacitat autorregenerativa del seu dipòsit d'energia, per la qual cosa la situació de l'únic erg d'energia no era, com diria C-3PO, una mera metàfora. I les parets i el terra seguien inflant-se en embalums que es convertien en nous Fonedors.

Durant un mil·lisegon, R2-D2 va experimentar una punta d'energia en un diminut audiobucle d'un nucli de memòria específic: va sentir la veu de C-3PO exclamant: Estem perduts.

Següent