Luke Skywalker i les ombres de Mindor (XII)

Anterior

CAPÍTOL 12

Encara que no estava ni molt menys conscient, Luke sabia que alguna cosa no anava bé.

Sentia... fred.

Un fred increïble. Ja havia passat fred abans. Un parell d'anys abans, a Hoth, havia estat a un centímetre de morir congelat abans que Han el trobés. Però allò era diferent. Aquell fred havia estat un entumiment insidiós, i amb feblesa, i la creixent incapacitat d'obligar a moure's als seus músculs hipotèrmics. Aquest fred, no obstant això, li congelava sense el confortable entumiment. Uns diminuts i esmoladíssims cristalls de gel, més freds que el gel, tant que cremaven, freds com l'aire líquid, penetraven en la seva pell per cada porus, convertint-se en filaments de congelació que reptaven pels seus nervis.

I amb el fred va arribar el silenci.

Un silenci físic, més profund del que podia experimentar realment una criatura viva: no només l'absència de sons externs, sinó l'absència del mer concepte de so. Ni rastre de respiració, ni el zumzeig de la sang corrent per les artèries, ni el més lleu batec del seu cor. Ni tan sols la vaga sensació de vibració, o pressió, o fricció en la seva pell.

Però el fred i el silenci se submergien més enllà del que era merament físic. Estaven en els seus somnis.

Aquells somnis eren hores gèlidament lentes, faltes d'acció i monòtones de contemplació buida de l'espai buit, hores que es convertien en anys que s'estenien en innombrables mil·lennis, a mesura que els estels anaven desapareixent. No podia fer res perquè no hi havia res a fer.

Excepte contemplar morir dels estels.

I en el seu lloc no quedava res. Ni tan sols una absència. Només ell.

Surant. Buit del tot. Sense pensament, sense sensacions. Per sempre.

Gairebé.

El seu primer pensament en un milió d'anys es va filtrar en el seu cervell i va durar dècades. Dorm. Això és el final de tot. No queda res més que dormir.

El segon pensament, per contra, va seguir instantàniament al primer. Espera... algú més està pensant amb la meva ment.

El que significava que no estava sol en la fi de l'univers.

Fins i tot en els somnis gèlids d'eternitat, la Força era potent en ell. Es va obrir al Pensament Dormit i el va portar al centre del seu ésser on, amb la Força per orientar-li i sostenir-li, va poder examinar el pensament, donar-li voltes com si fos una pedra desconeguda.

Aquell pensament tenia pes i textura: com un tros de basalt volcànic al voltant d'un nucli d'urani, increïblement dens i amb la superfície marcada, com si abans hagués estat suau i enganxós però algú l'hagués fet rodar per un camp de grava fina. Mentre deixava que la Força portés aquella percepció cap a un nivell de detall i enfocament cada vegada més gran, va entendre que cadascuna d'aquelles marques era una persona, humana o gairebé humana, totes elles submergides en una matriu col·lectiva de pedra congelada.

Quan la Força li va fer aprofundir encara més, va entendre que aquella pedra que sostenia també li estava sostenint a ell; fins i tot mentre la girava a la seva mà, també li envoltava i embolicava... una presó per a cadascuna d'aquelles vides-marques, i que les vides capturades també li estaven capturant a ell.

Ell era la pedra mateixa, va descobrir: la matriu de pedra congelada i fosca que els atrapava a tots. Ell els atrapava a ells i ells li atrapaven a ell, i ni un ni uns altres podien alliberar-se. Estaven units per la mateixa estructura de l'univers.

Congelats per la Foscor.

I allà hi havia una altra cosa estranya: des de quan pensava en l'estructura de l'univers com una Foscor, amb F majúscula? Fins i tot encara que hi hagués una mica de veritat en aquella ombrívola percepció, quan s'havia convertit en el tipus d'home que es rendia a ella? Si la Foscor volia arrossegar-lo cap al buit etern, hauria de lluitar amb ell.

Va començar a buscar la sortida. Que era també, a causa de la curiosa paradoxa inherent a la seva percepció en la Força, l'entrada.

La imaginària pedra-pensament de la seva mà imaginària era una metàfora, ho entenia, igual que ho era la pedra congelada en la qual s'havia convertit, però també era real en un nivell més profund del que uns ulls no imaginaris poguessin veure mai. Era la pedra... pel que no necessitava allargar la mà per tocar les vides representades per les marques. Ja les estava tocant.

Només havia de parar esment.

Però cada vida-marca en la qual es concentrava no retornava ni rastre de llum. Cap percepció si més no de l'ésser humà al que representava, només una superfície anodina no reflectora com un esferoide polit i arrodonit de grafit en pols. Cap dels quals tocava li retornava esperança alguna, ni propòsit, ni somnis de fugir, sinó que arrencaven tot allò del seu cor congelat, l’engolien i l'hi lliuraven a la Foscor.

I la Foscor no donava mostres que haguessin existit mai.

L'única cosa que rebia de les marques era la pressa amable i muda per abandonar-se al somni. Lluitar és inútil. La Foscor ho acaba engolint tot. Totes les seves esperances, totes les seves pors, tots els somnis heroics i totes les tràgiques realitats. Cadascun dels llunyans descendents de tot aquell que havia sentit parlar d'ell. Tot desapareixeria, sense deixar si més no un ressò que indiqués que havien existit mai. L'única resposta era el somni. El somni etern.

Dorm.

Luke va pensar, mai.

Va tenir una intuïció que va ser meitat record, meitat suposició, i pot ser que també una pista de la Força, perquè quan va tornar a girar aquella pedra imaginària a la seva mà imaginària, una d'aquelles marques de grafit en pols tenia una esquerda que no era ni molt menys imaginària.

I per aquella esquerda, diminuta, nanomètricament infinitesimal, tan petita que de no haver estat imaginària Luke no podria haver-la vist ni amb els instruments més avançats de la galàxia, brillava el centelleig més lleu concebible...

De llum.

Amb la Força per orientar-lo, va concentrar la seva percepció en un altre filament igual de nanomètric. I per aquella diminuta esquerda de llum en la pedra imaginària, Luke va trobar l'univers.

Concentrant tot el seu ser en la seva percepció de la Força, amb tot el seu poder i la disciplina mental que Ben i el Mestre Yoda li havien inculcat, Luke va poder enviar prou de si mateix per aquell filament de llum per poder tornar a veure, vagament, remotament, a través d'ones de distorsió estranya, i el que va veure van ser mànigues.

Mànigues voluminoses, unides com si ocultessin unes mans creuades... i darrere d'elles, un terra de pedra polida, il·luminat per blaus freds i pampalluguejants, com la llum projectada per la pantalla d'un holorreproductor. Va intentar aixecar el cap per fer un cop d'ull al voltant, però la visió no va canviar i es va adonar que els ulls pels quals veia no eren els seus.

Amb aquella certesa, altres percepcions van començar a florir en la seva consciència. Va ser conscient que el terra al qual miraven aquells ulls prestats estava connectat d'alguna manera amb ell... que no era d'una pedra normal, sinó una curiosa estructura semi col·loidal... que era, inexplicablement, una cosa viva.

Que quan fixava la seva ment en ell, podia sentir la vida, com un brunzit subsònic que li provocava un formigueig en la pell. Però no era en la seva pell on ho sentia, era dins del seu cap... i ho sentia perquè tenia cristalls d'aquella pedra semi col·loidal viva creixent dins del seu cervell...

No...

No era el seu cervell.

Els cristalls creixien dins d'un altre cervell, el que estava connectat als ulls que prenia prestats des de fora de l'univers. Allò es va convertir en un altre element de contemplació, com la seva pedra imaginària, perquè com aquesta estava tant dins d'aquell cervell com fora d'ell, submergint-se en el seu interior mentre mirava cap a fora. I quan va tocar aquells cristalls amb la seva atenció, va poder escoltar, no, sentir, el murmuri de desesperació que li havia murmurat en la fi de l'univers.

Dorm. Lluitar és inútil. Tot acaba. L'existència és una il·lusió. Només la Foscor és real.

Va poder sentir llavors que el murmuri arribava des de fora d'aquell cervell prestat, igual que la seva pròpia percepció, i que els cristalls que d'alguna manera percebien i amplificaven aquell murmuri, afegint el limitat poder en la Força d'aquell cervell al seu propi, el mateix que havia fet amb els altres centenars de cervells que Luke va poder sentir llavors que estaven connectats en aquell estrany sistema.

Allà fora hi havia algú.

Luke va pensar Blackhole.

I amb aquell pensament va poder sentir la maldat que alimentava aquell camp de Foscor: el tolit antic i sibilant sepultat dins de la seva càpsula de suport vital, que abocava la seva ombrívola maldat a través d'una xarxa corporal d'aquell mateix cristall...

Igual que el que creixia dins del cos d’en Luke.

I amb aquella certesa va arribar el poder: va aplicar la seva voluntat a la xarxa de cristall de l'interior del seu cos i va permetre que la Força donés poder al seu desig; en aquell moment va poder percebre clarament el vincle entre els seus cristalls i els de l'interior del cervell prestat. Llavors, quan va voler aixecar el cap, ho va fer, i quan va voler que els ulls miressin l'habitació, va veure una cova de pedra pobrament il·luminada per ones d'energia blava que reptaven per les parets i el sostre de pedra com éssers vius, la mateixa energia espetegant que Luke havia vist en la cova del Tron de l'Ombra; encara que aquesta energia no danyava a la gent allà reunida.

La cova estava plena de barrets lluna.

Tots estaven dempeus, immòbils i amb els caps abaixats, amb les mans creuades dins de les seves mànigues. Tots miraven cap a un gran pedestal de pedra que s'alçava buit al centre de la sala. El pedestal era un amb el terra, però no com si l’haguessin tallat en ell; semblava que hagués crescut allà, com un tumor. Era aproximadament de la mateixa grandària i forma d'un còmode llit individual. De tant en tant, amb una espècie d'augment regulat de freqüència com la pujada de la marea, la descàrrega elèctrica de les parets i sostre es detenia, i tremolava en el seu lloc, com capturada entre elèctrodes; després amb un centelleig dolorosament brillant, convergia sobre el pedestal de pedra i desapareixia en la seva superfície.

Luke ho va entendre.

Aquest sóc jo, va pensar. Aquí és on estic. Enterrat viu en pedra sòlida.

Allò no li va molestar particularment; després de passar l'eternitat en la fi de l'univers, la mera mort no significava massa. La mort era millor que el que Blackhole intentava fer-li. Que el que intentava fer amb ell.

Com ell.

No sabia si podia salvar-se, però potser pogués ajudar aquella gent. Amb allò es conformava.

Luke es va projectar amb la Força a través dels cristalls... i no va trobar res més al que aferrar-se que aquell cervell solitari. Encara que podia sentir-los clarament, encara que podia sentir el murmuri dels cristalls en els seus caps, no trobava cap superfície en aquells cristalls a la qual pogués aferrar la seva voluntat. Exactament com en el seu somni: aquelles eren les marques de grafit anodí. Res més que Foscor.

Només el solitari tenia aquella fissura de llum...

En els remots racons de la seva memòria, va trobar una lliçó de Yoda, d'una llarga nit de solstici, en les profunditats de la jungla, prop de l'equador de Dagobah. Quan a la Força et lliures realment, tot el que fas, la veritat de qui ets expressa, li va dir Yoda, inclinat cap endavant de manera que la foguera d'arrels de knattik va dibuixar ombres blaves en les profundes arrugues de la seva anciana cara. Llavors a través de tu la Força fluirà, i la teva mà guiarà, fins que el bé major del teu més petit gest arribar pugui.

Mai havia entès realment aquella lliçó. Només havia intentat viure segons aquell principi... però ara una imatge penetrava lentament en la superfície de la seva consciència. Una imatge de la seva pròpia mà, donant un cop de puny.

Just al centre del front de «lord Shadowspawn». L'impacte precís requerit per trencar la matriu cristal·lina del seu cervell.

Un simple acte piadós sorgit de l'únic desig d'acabar un conflicte sense arrabassar una vida i que ara s'havia convertit en la seva corda salvavides, gràcies a la qual podria tornar del no-res etern de la fi de l'univers.

Ara podia sentir la seva connexió, podia percebre el control que podia exercir mitjançant aquella connexió; un simple gir de la voluntat s'apoderaria del seu cos i li faria actuar a les seves ordres... va percebre que podia fins i tot enviar el seu poder amb la Força a través d'aquell cos per servir als seus desitjos. Podia convertir aquell home en la seva marioneta i forjar la seva pròpia fugida.

O...

Podia abandonar la seva por i expressar la veritat sobre qui era.

Per a Luke Skywalker no hi havia si més no res a decidir. En lloc d'una ordre va enviar mitjançant aquell vincle un suggeriment amistós.

Ei, Nick, va enviar, per què no et despertes?

***

La primera pista que va tenir Cronal que alguna cosa anava terriblement malament va arribar en forma d'una alarma sonant dins de la seva càmera de suport vital. L'alarma va trencar la seva concentració i li va retornar al seu propi cos; durant una bona estona que va semblar estendre's per sempre, la seva carn deshidratada només va poder tremolar i sacsejar-se, mentre s'esforçava a recuperar la respiració. Finalment va poder moure una mà per silenciar l'alarma, empènyer la Corona del Crepuscle del seu cap al seu lloc de repòs darrere del sofà, i respondre a la trucada urgent del capità de grup Klick.

Estava tan desconcertat per la sobtada interrupció que va estar a punt d'oblidar restringir la seva transmissió a l'àudio sintetitzat. A l'últim moment va introduir el codi apropiat i va haver de respirar profundament diverses vegades més per recuperar el componiment. Permetre que el seu comandant clon preferit veiés, en comptes del robust i majestuós lord Shadowspawn, les arrugues profundes de la seva cara d'ancià, els seus llavis flàccids i exsangües mostrant les seves prominents dents grogues, els escassos flocs de pèl que travessaven el seu arrugat cap, permetre-li sentir la veu feble i sibilant del propi Cronal, podria haver-li causat no només problemes considerables, sinó un autèntic desastre.

—Capità de grup —va clacar, amb el seu xiuxiueig habitual crepitant per la tensió—. La meva ordre no va ser clara? Gens d'interrupcions!

El capità de grup només podia sentir, per descomptat, la versió sintetitzada per ordinador del sepulcral to greu de Shadowspawn.

—Milord, els rebels ens ataquen!

—Des de quan uns quants esquadrons de caces són una emergència tan urgent com per desafiar les meves ordres directes? Destruïu-los i no em tornis a molestar.

—No són només caces, milord. Un creuer de combat de disseny mon calamari ha iniciat un bombardeig orbital sobre les nostres posicions terrestres, principalment el canó de turboions. Creiem que està preparant un assalt a la superfície.

—Un creuer de combat mon calamari? Impossible. El seu únic mon cal va ser destruït per la nostra porció de gravetat.

—Sí, milord... Però aquest és un altre!

—Impossible —va repetir Cronal—. Cap creuer podria haver entrat tan aviat en el sistema... Les nostres estacions de gravetat haurien de mantenir-lo com a mínim a una hora llum de distància!

—Milord, els rebels han obert una finestra de salt temporal.

—Imposi... —Cronal es va mossegar la llengua; era evident que res de tot allò era impossible. Aquests maleïts rebels, vulgui la Foscor engolir fins a l'últim d'aquests miserables!

El capità de grup va continuar, descrivint la batalla prop de les naus d'interdicció rebels. Cronal li va escoltar amb creixent incredulitat.

—Per què no se m'ha informat?

—Milord, les seves ordres...

—Mobilitzeu tots els esquadrons... Activeu fins a l'última reserva! Poseu en acció fins a l'última nau de combat immediatament, encara que hàgiu de fabricar terrasses noves per enlairar-les! Vull que aquests rebels estiguin tan ocupats que no tinguin temps ni per mirar les erupcions estel·lars que els destruiran, m'entens?

—Sí, Milord.

—I col·loca una companyia dels nostres millors comandos en l'entrada del Centre de Selecció; han de defensar aquesta porta a qualsevol preu. No importa el que passi amb la batalla, cap rebel pot interrompre el que succeeix a l'interior, m'entens? Ocupa't personalment.

—Sí, Milord. M'ocuparé personalment. Cap enemic entrarà al Centre de Selecció mentre quedi un soldat viu, Milord!

—Que així sigui —va etzibar Cronal—. Tens plena autoritat per comandar aquesta situació, capità de grup... No tornis a molestar-me!

—Així es farà, Milord.

Cronal va tallar la comunicació. Les articulacions li van cruixir quan va intentar trobar una posició còmoda en el sofà de la càmera de suport vital. Tan a prop... estava tan a prop... uns minuts més eren tot el que necessitava per donar-se joventut i força, el poder d'un Jedi i el nom i la cara d'un heroi...

Va tornar a col·locar-se la Corona del Crepuscle en el cap i va tancar els ulls.

Va inspirar tan profundament com li permetien els seus pulmons atrofiats, i després va deixar sortir l'aire tan lentament com li permetia el seu accelerat cor. Va tornar a fer el mateix, i després una altra vegada més, fins que gradualment el seu cor va començar a calmar-se, el seu cap va començar a aclarir-se i de nou va poder submergir la seva voluntat en la Foscor.

Allà va trobar, parpellejant com brillamosques en una nit sense lluna, el càlid confort dels seus Peons, com trossos de si mateix escampats en la Foscor assenyalant cap a ell. Va concentrar la seva ment i va descendir a un nivell més profund de concentració, on va poder reunir cadascun d'aquells trossos de si mateix i rebregar-los fins que va estar per complet dins seu. Després el cicle lent de respiració... fins que cada Peó inhalava quan ell ho feia... sospirava quan ell sospirava... fins que els seus cors bategaven en sincronia amb ell.

Tots menys un.

***

Algú havia encès la llum dins del cap d’en Nick.

Es va despertar, parpellejant. Els seus ulls no aconseguien enfocar-se.

—Vaja... he tingut un somni estranyíssim...

Va intentar fregar-se els ulls, però tenia les mans lligades d'alguna manera... Què era allò, mànigues? Des de quan utilitzava pijama? Sobretot pijama amb uns brodats tan gruixuts que podria haver-lo utilitzat com a tenda de campanya en una glacera karthrexiana... També li feia mal el cap i tenia el coll rígid, perquè el seu cap pesava com dotze quilos més, devia haver estat una festa tremenda per haver-li deixat aquella ressaca espantosa, i quan finalment va alliberar les seves mans, es va fregar els ulls i va recuperar una cosa semblada a una visió normal, va observar el que li envoltava... i va parpellejar unes quantes vegades més.

Estava dempeus en una sala de pedra al costat d'altres quaranta persones que lluïen els mateixos barrets i togues estranys que ell, tots immòbils i en silenci al voltant d'un gran pedestal de pedra, amb els caps abaixats i les mans creuades dins de les seves mànigues, i va dir:

—Oh, d’acord. Això ho explica tot.

D’acord, sí, un malson, potser... però ara estava completament despert i el malson seguia allà, la qual cosa significava que era tan real com el terrible dolor dels seus peus, per no esmentar l'esquena i el coll. Quant temps portava allà dempeus? A més tenia una ferida de la grandària d'un artell sobre l'ull dret...

Ah, va pensar. Ah, sí, ja me'n recordo.

Durant una bona estona no es va moure.

No podia calcular quant temps tindria per fer les seves maniobres a partir del moment en què cridés l'atenció d’en Blackhole, però tenia una idea bastant aproximada de quina anava a ser la reacció del vell ruskakk: les parets, terra i sostre de tota aquella sala estaven fets de fonmassís.

Aquell era sempre el problema amb els Jedi, va decidir Nick. Sempre que hi havia un Jedi a prop, acabaves ficat en el tipus de problemes als quals ningú en la galàxia podria sobreviure. Ni tan sols el propi Jedi. I aquesta vegada no es tractava si més no de morir. Es tractava de quedar atrapat com una marioneta d’en Blackhole per a la resta de la seva vida natural. Què se suposava que havia de fer?

D'altra banda, estava clar que no fer res no anava a millorar les coses. Podia sentir a Blackhole dins del seu cap, com una substància viscosa i freda, com el rastre deixat per una bavosa-gos xerthiana en un humit dia de tardor, i també podia sentir que Blackhole podia recuperar el control dels seus braços, cames i cervell quan volgués; l'única raó per la qual Nick tenia alguna consciència de si mateix era que tota l'atenció d’en Blackhole estava concentrada en el noi que hi havia dins de la llosa de pedra.

En general, semblava que els dos estaven bastant fumuts. Però ja saps, es va recordar a si mateix, se suposa que aquest noi és un Skywalker. Nick mai havia estat supersticiós, però hi havia alguna cosa en aquell nom. Semblava carregar la promesa, o com a mínim la possibilitat, que la situació se solucionés d'alguna manera tan incomprensible com improbable. Fins i tot quan la solució era tan desesperada que només un boig la intentaria.

Així que es va llevar la corona.

Li va doldre. Molt. I va fer aquella espècie de soroll líquid i esquinçador, igual que el soroll que Nick imaginava que faria algú arrencant-se la cabellera com un drap barat.

—D’acord, aaah! —va llançar la corona al terra—. Ja està —va declarar mentre la sang començava a degotar-li sobre els ulls—. Ningú tornarà a posar-me aquesta cosa, perquè aquesta és l'última vegada que vull treure-me-la.

***

—No... —Cronal va gemegar en la foscor—. No és possible... ara no, no quan estic tan a prop —va bastonejar salvatgement el panell de comunicació que tenia davant del sofà—. Klick! Estàs en posició?

—Milord Shadowspawn! —va exclamar el capità de grup—. Anem cap allà!

Cronal va pronunciar les seves paraules entre els trossos groguencs de les seves dents.

—Quan arribis, assegura i segella la porta. Si algú intenta sortir, mateu-lo.

Va pujar la mà per ajustar-se la Corona del Crepuscle en la seva calba arrugada. De l'interior del Centre de Selecció podia ocupar-se personalment.

***

Nick es va palpar ràpidament la toga, esperant trobar un liquant lligat a la seva cintura o quelcom semblat; algú devia tenir-ne un, havien d'haver suavitzat el fonmassís per ficar a Skywalker, però es va quedar en blanc, per descomptat, perquè res era mai tan fàcil. No per a ell. Nick estava absolutament convençut que el dia del seu naixement la Força havia contemplat la seva vida, havia somrigut i li havia fet alegrement algun gest obscè. O alguna cosa així.

Va explorar la sala. Trenta i tants Peons gairebé idèntics. Qui tindria el liquant? Se suposava que havia de registrar-los a tots?

D'altra banda, se li va ocórrer que la càrrega emesa per un liquant era bastant similar a la d'un blàster en manera atordidor...

Mirà pensativament la seva corona, pensant de sobte que al cap i a la fi podria resultar-li útil. La va recollir i es va dirigir cap a la porta.

—Guàrdia! —va cridar en la seva ressonant veu de Shadowspawn, aixecant la corona sobre el seu cap. Quan un dels soldats de l'exterior va obrir la porta, Nick li etzibà amb ella.

Fort.

L'impacte li va doblegar els genolls al soldat d'assalt i Nick, conscient tant del casc del soldat com de la vella dita del seu planeta que «qualsevol cosa que mereixi ser copejada, mereix ser copejada dues vegades», va tornar a etzibar-li, encara més fort, la qual cosa va fer que el soldat acabés de cara cap al terra, estremint-se.

L'altre guàrdia de la porta va maleir i va treure la seva carabina per obrir foc amb una velocitat sorprenent; però un parell de quilos de carbonita eren un escut encara millor que un bat. Nick va copejar amb la corona directament en el canó de la carabina i va apuntar amb l'espatlla; abans que el soldat pogués tornar a apuntar la carabina, Nick ja tenia la carabina del primer soldat a les mans... i l'armadura dels soldats d'assalt, pel que sembla, no era tan sòlida com la carbonita absorbint descàrregues de blàster.

A l'altre costat de la porta, va trobar un passadís llarg i costa avall que semblava fos en una pedra negra lluenta. Va tenir temps de remugar:

—Així que a sobre ni tan sols sé on dimonis estic.

En aquell moment es va obrir una porta al final del passadís i va aparèixer un esquadró de soldats d'assalt, preguntant-se probablement què eren tots aquells trets.

—Això es posa cada vegada millor.

Nick va arrossegar al soldat inconscient dins i va volar el panell de la porta, que va explotar entre una pluja d'espurnes. La porta es va tancar i Nick només va esperar que fos capaç de retenir als soldats durant uns segons. Haurien de ser prou.

Però quan va mirar als Peons, tots ells l'estaven mirant.

Oh, això no pot ser bo, va pensar.

Els Peons que tenia davant es van agrupar, bloquejant el seu tret cap a la tomba pedestal de l’Skywalker, mentre els altres es van dispersar i van començar a envoltar-lo, amb els braços estesos, sense fer soroll; i encara que Nick sabia que era perquè la majoria no podia parlar, resultava igual d'esborronador. Va serrar les dents i va ajustar la carabina a la manera automàtica.

I va dubtar.

Va tenir una visió instantània, i extraordinàriament viscuda en la qual intentava explicar a la tristament pacient cara de Luke Skywalker, l'home que li havia salvat la vida un parell d'hores abans basant-se en res més que un joc de paraules i la vaga intuïció que era innocent, com vaig eliminar a trenta i tants homes i dones innocents per poder desenterrar-te d'aquí, perquè ell també tenia una intuïció poderosa: si Luke Skywalker creia que podia salvar trenta vides innocents sacrificant la seva, no ho dubtaria. Deu vides innocents.

Una.

—Oh, dimonis, una vida no tan innocent —va remugar Nick—. Com la meva.

Va canviar la manera de la carabina a atordidor.

—Odio als Jedi. Els odio. Molt, molt. Els odio.

No podia saber com afectaria l'impacte directe d'una descàrrega atordidora en el cervell desprotegit d'algú canalitzat a la xarxa neuronal de les corones de Peó, però estava bastant segur que no seria gens bo, i l'única cosa que li venia de gust menys que explicar-li a Skywalker com havia matat a tota aquella gent perquè era un sanguinari fill de ruskakk era explicar-li que els havia matat perquè era massa estúpid per treure aigua d'una bota. Afortunadament, no va haver d'atordir-los per detenir-los.

Només va haver d'atordir el terra.

Va obrir foc contra el terra enfront dels peus dels Peons que se li acostaven, i al voltant de cada tret, un metre o dos del fonmassís que cobria per capes el terra de la sala es va liquar instantàniament fins aconseguir una viscositat semblant a la de la mantega de nous tok calenta. Els Peons queien a munts. Nick va disparar al terra entre ell i els peons que li bloquejaven el pas cap a la tomba pedestal, i tots van relliscar i van caure en una pila, forcejant i aferrant-se uns a uns altres desesperadament.

No està malament, va pensar. Potser no és tan divertit com relliscar amb una pell de raballa, però no està malament. Si almenys tingués un liquant real podria tornar a endurir la pedra, la qual cosa hauria estat encara millor. Munts de possibilitats còmiques. Encara que seguien forcejant per aixecar-se i escalar uns sobre uns altres, i si algun aconseguia arribar al terra ferm els riures s'acabarien abruptament.

—I ara, a pel meu següent truc...

Va obrir el medipac del soldat abatut i va carregar una butllofa de vivaterina en una xeringa amb cromocorda. Després, amb la crom en una mà i la carabina en l'altra, va fer una corredissa de tres passos, va saltar per sobre del terra viscós i va aterrar sobre el pit del Peó abatut més proper. Va relliscar i va estar a punt de caure mentre el Peó bleixava i li agafava del turmell, però es va alliberar amb una puntada i es va llançar cap endavant, caient sobre estómacs, cames i probablement un o dos caps fins que va poder obrir-se pas cap al pedestal i pujar sobre ell. Mentre els Peons intentaven pujar darrere d'ell, va apuntar la carabina entre els seus peus i va prémer el gallet.

El pedestal es va esfondrar en una pila estesa de substància viscosa, i Nick es va trobar assegut sobre el pit d’en Luke Skywalker. Sense detenir-se a considerar com de ridícul que havia de semblar, Nick li va clavar en el coll la xeringa de cromocorda. Donada la capacitat de la cromocorda d'augmentar l'absorció sistèmica de la vivaterina, Nick va suposar que Skywalker tornaria a la vida en qualsevol segon, encara que mai seria massa aviat, perquè l'ensulsiada del pedestal havia deixat a Nick i Luke en el terra amb les piles de Peons coberts de substància viscosa, que ara estaven escalant un sobre un altre per agafar-lo pels turmells, arrossegar-lo cap avall i pujar per sobre d'ell com slashrates devorant un tronc de turcarrel, estripant-li la roba i arrencant-li la pell, i estaven submergint-lo cada vegada més en el fang, que li arribava ja fins a les orelles i els ulls; i quant més forcejava més s'apilaven sobre ell, fins que va sentir el que va ser, per a un home a punt de ser fet xixines per una rajada de zombis controlats pel Costat Fosc, el so més agradable de la història de la galàxia.

Spssshmmmm

El zumzeig es va fer més intens i va adquirir un estrany ritme uop-uop-uop, com una espècie de joguina mecànica, el girotòpter d'un nen o alguna cosa així. Els Peons van deixar d'agafar-lo i van començar a quedar inerts, i Nick va començar a preguntar-se si potser hi havia subestimat la set de sang d’Skywalker, fins que va poder asseure's i fer un cop d'ull al que estava fent en realitat el Jedi.

Bé, allò que estava fent l'espasa de llum de l’Skywalker.

Volava per l'aire sense que la guiés cap mà, girant sobre si mateixa de forma molt semblada a les aspes d'un girotòpter, i quan passava al costat d'algun Peó descendia i s'inclinava durant una fracció de segon, just prou per copejar-lo, i un altre Peó quedava inert. Encara que ni tan sols estaven ferits.

Perquè el tall només copejava les corones dels Peons.

Una estocada o dues, i la corona queia en trossos fumejants, la qual cosa eliminava a cada Peó com una mà perdedora de sàbacc. Nick es va girar per mirar a Skywalker.

—Shh. —Luke estava assegut just darrere d'ell, amb els ulls tancats en un gest de concentració, amb la mà dreta aixecada i el palmell cap a fora. Estava cobert del cap als peus d'un llustre oliós i negre de fonmassís liquat—. Això no és tan fàcil com sembla.

El lluent tall maragda va donar uns últims girs; les últimes dues corones van caure en trossos, els últims dos Peons van quedar inconscients i l'espasa de llum va tornar a la mà d’en Luke abans que el tall es desactivés. Luke va obrir els ulls.

—Molt bé —va dir—. Què més necessitem?

—Hum, no és que ens faltin problemes ara mateix...

—Et refereixes als soldats d'assalt de la porta? —Luke va aixecar l'espasa de llum—. Segur que se'ns ocorre alguna cosa.

—No, en realitat em referia a estar perduts en algun lloc d'un volcà actiu i...

—No estem perduts.

—No?

—No.

—Ah, d’acord —per passades experiències, Nick podia suposar que quan un Jedi deia alguna cosa tan clara i simple com allò podies prendre-t’ho de debò—. L'altre problema és que tot aquest lloc està cobert de fonmassís... recordes el que va passar en el Tron de l'Ombra? En qualsevol moment, Blackhole ens ho farà passar malament, i...

—No ho farà.

—Com pots estar tan...?

—Nick —va dir Luke—, et preocupes massa.

Va tornar a tancar els ulls i el viscós fonmassís negre va començar a fluir pel seu cos... però en lloc de caure cap avall, fluïa cap endavant, espessint-se al voltant del pit d’en Luke, després es va separar completament d'ell, convertint-se en una esfera flotant que semblava mercuri en caiguda lliure. Uns rínxols negres van fluir cap a l'esfera des dels pantalons d’en Luke, i de les seves mànigues, i del seu pèl, i també des del terra al voltant de les seves cames, així que només un moment després va poder estar sobre un terra sec i net, i les seves robes, cara i pèl també estaven completament nets, i la bola de fonmassís líquid que volava enfront d'ell era de la grandària dels seus punys.

—El tractament de Blackhole ha tingut alguns efectes col·laterals amb els quals probablement no comptava —va dir Luke.

—Això sembla. Pots convertir-ho en coses i fer que impacti a la gent i tot això, com ell?

Luke va negar amb el cap.

—Tampoc crec que ell faci aquestes coses... és més com si controlés alguna cosa que ho fa, no sé si m'entens?

—Sona molt propi d'ell; fer les coses per si mateix seria massa treball —Nick va assenyalar amb el cap als Peons caiguts—. I què hi ha d'aquests tipus?

Luke va mirar l'habitació. Cap s'hi havia mogut. Cap havia fet ni un soroll. Va aixecar una mà com si volgués atrapar un grapat d'aire. Va respirar profund i els seus ulls es van tancar. Semblava que li feia mal alguna cosa. El cap, potser.

El cor per ventura.

—Nick... —va dir Luke en gairebé un murmuri—. Nick, estan morts. Estan tots morts.

Nick va sentir com si li haguessin clavat alguna cosa.

—Estan morts —repetia atordit Luke—. Jo els he matat.

***

Cronal va deixar que la seva consciència s'apartés de les últimes espurnes dels seus Peons caiguts, en qualsevol cas havien estat útils fins al final. Va deixar que la seva ment se submergís en l'harmonia de la xarxa cristal·lina juntament amb els seus nervis, fins que de nou, va poder tocar l'estructura del fonmassís que cobria tot l'interior del seu dom volcànic, i va portar la seva ment fins a la ressonància de les ments dels esclaus alienígenes que controlaven la roca. Podia sentir la seva perplexa frustració i dolor mentre intentaven estendre's pel fonmassís liquat de la càmera de l’Skywalker i podia sentir també la pressió compensatòria de la voluntat de l’Skywalker reforçada per la Força.

El Jedi havia après d'alguna manera a manipular el fonmassís només amb la Força!

No obstant això, allò no va deprimir a Cronal; al contrari, va transformar instantàniament la seva frustració i dubtes en genuí delit. Quin meravellós talent! Allò significava que quan s'apoderés del cos de l’Skywalker deixaria de necessitar la Corona del Crepuscle.

Amb el cos de l’Skywalker i la seva inigualable connexió amb la Força complementant l’inigualable coneixement de Cronal de l'alquímia Sith i les propietats úniques del fonmassís, no hi havia dubte que governaria la galàxia.

Podia, havia de triar convertir-se en la galàxia.

Totes les coses vives respondrien a la seva voluntat...

L'única cosa que faltava era imposar de manera permanent la seva voluntat sobre la d’Skywalker, encara que el noi havia demostrat un do sorprenent per desafiar qualsevol pla que uns altres tinguessin per a ell; fins i tot plans reforçats per l'incalculable poder de la Visió Fosca d’en Cronal. Aquell inoportú entrenament Jedi!

Cronal es va projectar mitjançant la Visió Fosca, amb una ira creixent, buscant alliberar-se... i va trobar l'últim que esperava: una altra presència, molt propera. Molt propera i molt poderosa. Encara que, podia sentir-ho, comparativament no entrenada.

Va arrufar les celles. Com no se li havia ocorregut mai que Skywalker potser no fos fill únic...?

***

Luke estava quiet, incapaç de moure's, incapaç de pensar, davant la catifa de Peons morts... homes i dones morts, homes i dones innocents als quals ell havia matat. La seva ment donava voltes en interminables ressons fragmentats de la seva conversa amb Nick en el Tron de l'Ombra.

Tots són innocents?

La majoria. Alguns són com jo. Ja fa molt que no sóc innocent de res.

Nick estava agenollat al costat d'una dona de mitjana edat, li temptejava el coll amb la punta dels dits, a la recerca d'algun rastre de pols. Nick va sospirar i va abaixar el cap.

—Recordo... que ens creix alguna cosa dins. En els nostres cranis. En els cranis dels Peons. Un dispositiu antimanipulació per als cristalls i les corones...

—Un engranatge d'home mort —va murmurar Luke.

Nick va aixecar la vista cap a ell, amb la boca oberta. Va alçar una mà cap a la ferida que tenia en el front, sobre l'ull dret.

—Aquell cop de puny...

Luke va assentir des de lluny.

—Va haver de danyar l'engranatge, en cas contrari hauries mort en el tron.

Nick va obrir encara més els ulls.

—D'haver-ho fet, com hauries sortit de...?

—No ho hauria fet —va dir Luke—. Aquell cop de puny ens va salvar la vida als dos.

—En aquest cas, suposo que els dos tenim sort que siguis tan bon tipus.

—Potser sí —va murmurar Luke. Mirà als morts—. Però a ells no els ha ajudat en res.

—Skywalker... Luke... això no és culpa teva. Tu no els vas portar aquí. Tu no els vas obrir el crani ni els vas ficar coses en el cervell... has fet tot el que has pogut.

—Sí —va dir Luke. La seva veu era fina i seca com la pols lunar—, m'asseguraré d'explicar-los això a les seves famílies.

—Blackhole va matar aquesta gent. Els va matar quan va ficar aquests cristalls en els seus caps.

—I jo li vaig donar un cop de mà.

—Això és la guerra, Luke. Mor gent innocent.

—Pot ser que sí —va dir Luke feblement—. Però se suposa que no els mata un Jedi...

Nick es va aixecar.

—Anem, noi, amunt aquest ànim. Com solia dir un vell amic, la diferència entre lluitar en una guerra i palejar fem d’herbós és que en la guerra es taca les mans fins i tot aquell qui mana.

Luke li va mirar i Nick va sospirar.

—Ah, perdona. Un altre vell amic meu solia dir que tinc la boca plena d’hiperimpulsors. També era un Jedi.

—Vas conèixer a Jedi de la Vella República?

—Vaig conèixer alguns. En realitat només un. Ara està mort, és clar.

—Cert.

—Pel que vaig sentir, el va matar Vader en persona.

Luke va deixar que se li tanquessin els ulls.

—Vader? Estàs segur?

—Ha de ser ell. Ningú excepte Vader hauria pogut fer-ho.

Luke es va limitar a assentir. Potser s'estava acostumant a aquell tipus de revelacions. O potser se sentia encara dins d'aquella tomba de pedra, penjat en la foscor de la fi de l'univers... No havia escapat. Només li havia donat la volta.

Aquella foscor, aquella Foscor, ara vivia en el seu interior.

S'hi havia obert pas amb ungles i dents fins al món somiat de la llum... però mira que havia fet. Tota aquella mort. Totes aquelles vides malgastades. No importava qui fos el culpable. Ni molt menys. No era culpa de ningú. Tot el que viu lluita i sofreix durant un temps, lluitant entre el dolor i la por per lliurar-se de la inevitable recaiguda en la Foscor.

I tot aquell sofriment, tota aquella lluita... per res.

Aquelles no eren les úniques vides malgastades. Les vides de tothom eren malgastades.

Què importava si tenies un èxit que superava els teus somnis més audaços o que els teus somnis quedessin fets xixines i convertits en pols? Guanyessis o perdessis, tots els teus triomfs i alegries, remordiments, pors i decepcions, tot acabava com un ressò dissipat atrapat en un munt de carn morta.

Culpeu a la Força.

Per què hauria d'haver-hi vida, al cap i a la fi? Per què la vida havia de ser poc més que una prima pel·lícula d'algues d'estany vagant en un infinit mar mort? Era millor no haver viscut que existir només per un breu instant de lluita i sofriment, enganyat per la il·lusió de la llum.

Millor no haver viscut mai...

—Eh! Skywalker! Estàs aquí? Hi ha algú aquí?

—Sí... sí —va dir Luke. Es va sacsejar una mica i es va fregar els ulls amb la mà—. Sí, perdona. Només estava... pensant, suposo.

—Pensant? Estaves anat, noi. Tenies les llums enceses però no hi havia ningú a casa. M'ha fet por.

—Sí —va dir Luke—. A mi també.

Següent