Luke Skywalker i les ombres de Mindor (XIV)

Anterior

CAPÍTOL 14

Nick trotava pel corbat camí de la cova darrere d’en Luke i li faltava l'aire. Com podia ser que cada vegada que coneixia a un Jedi, aquest resultés estar sonat? Skywalker havia passat de ser una nana marró a una nova com qui prem un botó. Ara Nick amb prou feines podia seguir-lo.

—Pren-t'ho amb calma, vols? Tret que vulguis, bé, que t'esperi aquí. El que estaria molt bé. Entre tu i jo, em vindria bé una migdiada.

—No hi ha temps —Skywalker seguia avançant—. Vas dir que Blackhole necessita una mica de temps per poder usar la Força. La meva germana bessona és tan forta com jo... però no té el meu entrenament. Quan li posi les urpes al damunt...

Ara sí que es va detenir i es va girar, i la fúria de la seva mirada va provocar una esgarrifança de por en Nick.

—No penso permetre-ho —va dir ombrívol—. Així de simple. No ho permetré. No m'importa el que hagi de fer...

—Eh...

Però Luke ja s'havia donat la volta i sortia corrent.

—Estrelles, noi. Fa dos minuts les coses anaven bastant bé i amb prou feines podies parlar. Ara va tot malament i aconseguiràs la velocitat de la llum sense molestar-te a pujar a una nau!

—Sí, té gràcia com funcionen les coses —va dir Luke—. Suposo que puc ocupar-me de les coses que van malament al món. Estic acostumat. Puc fer alguna cosa sobre aquest tema. Quan les coses van malament aquí —es va copejar un costat del cap amb els artells com si cridés per entrar—,...aquí tinc un problema.

—Els cristalls.

—No ho sé. Només sé que fa que vulgui morir. No morir. Només... parar.

—Saps què em fa a mi voler parar? —va dir Nick—. Córrer. Especialment quan corro amb els deu quilos d'aquesta maleïda toga fins als peus.

—Vols quedar-te aquí? Fes-ho. Segur que Blackhole estarà encantat de fer-te una altra corona.

—Sempre ets tan agradable amb tothom o és que sóc especial? —Nick va sospirar i va seguir corrent darrere d’en Luke. El temps passat com a Shadowspawn estava borrós, però no tant com per no imaginar-se cap a on estaven anant—. Això, Skywalker... Aquest no és el camí de sortida.

Luke ni tan sols va minorar el pas.

—És que no ens marxem. Vaig venir aquí per detenir tot això, fins i tot abans de saber què estava passant. Ara que ho sé, no penso anar enlloc fins que hagi acabat.

—Acabat com?

—Com sigui.

—Suposo que al cap i a la fi ets un autèntic Skywalker —va dir Nick, panteixant lleugerament—. Aquest és el tipus d'ardit que hagués fet l’Anakin. Però no sabia que tenia fills.

—Ell tampoc —va dir Luke seriosament—. Vas conèixer al meu pare?

—Lleugerament. El vaig veure algunes vegades. Em va interrogar una vegada, després d'una operació. Així que de debò ets el seu fill, no?

—Tant costa creure-ho?

No és fàcil encongir-se d'espatlles mentre corres enfundat en una toga, però Nick va poder fer-ho.

—Era alt.

—Diuen que vaig sortir a la meva mare —va dir Luke secament, i per un segon Nick va pensar que anava a somriure. Però només per un segon—. Vas conèixer al meu pare en les Guerres Clon?

—Noi, en les Guerres Clon tothom el coneixia. Era el major heroi de tota la galàxia. Quan va morir va ser com la fi de l'univers —Nick va tornar a estremir-se en recordar-ho—. I per descomptat va ser la maleïda fi de la República.

Luke es va detenir. Semblava que alguna cosa li feia mal.

—Quan... va morir?

Nick va parar agraït, doblegant-se amb les mans sobre els genolls mentre intentava recuperar l'alè.

—Pel que vaig sentir, va ser l'últim Jedi que va morir en la Massacre del Temple... Quan la Cinc-cents Un van entrar i van matar a tots els padawans.

—Què?

—Així és com van matar al teu pare: defensant a uns nois en el Temple Jedi. No només va ser el millor Jedi, també va ser l'últim. Ningú t'ha explicat la història?

Luke tenia els ulls tancats, com si lluités contra un dolor inexpressable.

—Això... no és el que jo he sentit.

—Bé, ja saps, jo no estava allà, però...

—I jo sóc l'últim Jedi. Vaig ser entrenat per Ben Kenobi.

Nick va quedar bocabadat.

—Et refereixes a Obi-Wan? Creia que això eren, ja saps, bajanades d’holothriller. Kenobi està viu?

—No —va dir Luke feblement—. Qui ets tu?

—Jo? Ningú. Ningú especialment —va dir Nick—. Vaig ser oficial en el GER, el vell Gran Exèrcit de la República, però no acabava de portar-me bé amb els nous caps, m'explico?

—Un oficial? —Luke va arrufar les celles—. Això ja és bastant especial. Podries haver-li estat útil a l'Aliança. Encara pots ser-ho per a la Nova República. Què has estat fent els últims vint-i-cinc anys?

—Amagar-me de Vader, bàsicament. Ell és el nou cap amb el qual no em portava bé.

—Ja pots deixar d'amagar-te. Vader està mort.

—Què, com en la pel·lícula? Això sí que és una bona notícia.

—Si tu ho dius. L'Emperador va morir el mateix dia.

Nick es va donar uns copets en el cap i va fer una ganyota.

—La veritat és que no he seguit massa les notícies. El vas matar tu?

—Què? No. No, no vaig matar a cap dels dos.

—No és exactament com en Luke Skywalker la venjança del Jedi, eh?

—No —va dir Luke, encara més feblement—. En absolut. Però estan morts. Aquesta part és certa —va aixecar el cap com si escoltés alguna cosa que Nick no podia sentir. Al cap d'un instant, una nova onada d'ones expansives va sacsejar la cova—. Quan això hagi acabat, tu i jo hem d'asseure'ns i tenir una llarga conversa.

Nick començava a recuperar el bleix.

—Estic disposat a asseure'm ara.

—Quan això hagi acabat —va repetir Luke—. Ara, a córrer.

—Em temia que anaves a dir això... —però Nick ja li estava parlant a l'esquena d’en Luke. Va llançar un sospir, es va pujar la toga i li va seguir. Va poder sentir, arribant des de davant ara, el baluern d'explosions que agitaven tota la muntanya—. On anem amb tanta pressa?

—Ja t'ho mostraré.

Van girar una altra corba, i davant el túnel acabava en una cornisa estreta. Sobre la cornisa hi havia nit, estels i deixants dels Ales-X que descendien per atacar. Sota la cornisa hi havia una enorme caiguda fins a la conca d'una enorme i antiga caldera repleta de cràters d'impacte, i il·luminada per les restes en flames de caces estel·lars de tots dos bàndols. La vora exterior s'havia enfonsat, i gran part d'aquesta seguia refulgint amb la calor residual de les explosions que l’havien destruït; pels buits Nick va poder veure, molt per sota de la corba del dom volcànic, torres de turbolàser girant i llançant ràfegues d'energia desintegradora cap al cel.

—Uh —va dir, apartant-se de la cornisa—. Crec que t'esperaré aquí.

—Ni parlar.

—T'he dit que tinc, ja saps, un petit problema amb les altures?

—Ho sento molt —va dir seriosament Luke —Però vas a venir amb mi. Tinc el pressentiment que vaig a necessitar-te.

—Però, escolta... estàs buscant a la teva germana, no? Qui va a buscar a Cronal? Algú ha d'acabar amb ell.

—I et presentes voluntari per al paper d'assassí?

Nick capcinejà.

—Els cristalls del meu cap... Puc sentir-lo, més o menys. Puc trobar-lo. Puc acabar amb ell.

—Et crec. Però no. No es parli més.

—Potser sigui l'única forma de salvar a la teva germana. Per no parlar de tu.

Luke va sospirar.

—I què passa si ell la troba abans que tu el trobis a ell? Què passa si ella no té a algú com tu a prop per treure-la del tractament, com em vas salvar a mi?

—En aquest cas només hem de... —la mirada d’en Luke va fer que Nick es detingués en sec—. Uh. Sí, entenc el teu problema.

—Suposo que és millor que facis el que et dic.

—Eh, especial informatiu, General Skywalker... no sóc un dels teus soldats.

—Eh, especial informatiu, lord Shadowspawn —va dir Luke amb un lleu somriure però només una ombrívola foscor en els seus ulls—. Ets un presoner de guerra.

—Oh... oh, au vinga, no pots dir-ho de debò...

—Vas dir que coneixies als Jedi —va dir Luke—. Vas guanyar alguna vegada una discussió amb ells?

Nick va sospirar.

—Cap a on?

—Allà —Luke va assenyalar la caldera—. Just allà.

Nick va ajustar els ulls. Semblava roca anodina amb restes de naus escampades.

—Què hi ha de tan important just aquí?

—Aquí —va dir Luke amb una certesa tranquil·la—, és on el Falcó Mil·lenari és a punt d'estavellar-se.

—Què? El Falcó Mil·lenari? Com en Han Solo en el cau dels llimacs espacials?

—Més o menys.

—Bromeges? Vaig creure que... ja saps, vaig creure que Han Solo era, bé, un personatge de ficció. Que aquestes històries no eren més que això, històries.

Luke va tancar els ulls i va estendre una mà. La seva veu va adquirir un to llunyà i clarament buit.

—Només són històries. Però Han és real, i quant al Falcó... mira cap amunt.

Nick ho va fer. El creixent udol d'alguna cosa gran i no gaire aerodinàmica volant molt, molt ràpid li va donar mig segon d'avís abans que una enorme forma fosca rugís damunt d'ells, massa a prop, un disc aplatat amb les mandíbules de càrrega d'un vaixell de càrrega lleuger corellià, que en realitat no estava volant sinó precipitant-se i girant sobre el seu eix en l'aire com una moneda deformada llançada per una mà de la grandària d'aquella muntanya. En flames i fora de control, queia cap al jaç del cràter i la seva segura destrucció.

—Oh —va dir Nick—. Oooh... M'hagués agradat conèixer-li... m'encanta aquesta pel·lícula...

—Shh —a Luke se li va arrugar el front en un gest de concentració i els dits de la seva mà estesa es van obrir mentre la seva respiració es feia més profunda—. Aquest no és el meu millor truc.

Els seus dits es van moure, com si estiguessin tocant un interruptor invisible, i en el fosc disc rotatori de la nau, els propulsors d'actitud automàtics van cobrar vida, dorsal en les mandíbules, ventral cap enrere per sobre dels motors, alentint la caiguda de la nau. Nick va sentir el sobtat grinyol dels repulsors sobrecarregats, els reactors d'actitud davanters van girar per afegir la seva propulsió i la nau es va estavellar contra el terra, que devia ser una espècie de pou de cendres, perquè les mandíbules davanteres es van enfonsar gairebé fins a la cabina en un angle de seixanta graus... i es van quedar clavades.

I la nau es va quedar allà. No va caure. No va esclatar. No va fer res del que una persona raonable hagués esperat que fes després d'un impacte total.

Nick la va mirar bocabadat. Al cap d'uns segons, es va adonar que no estava respirant.

—Has... és a dir, acabo de veure...? —panteixava—. Acabes d'atrapar aquesta nau?

Luke va obrir els ulls.

—No exactament.

—I aquest no és el teu millor truc? —Nick va sacsejar el cap, pestanyejant—. Quin és el teu millor truc?

—Espero que no hagis de descobrir-ho mai —va dir Luke—. Anem.

***

La Leia s'havia adonat que estaven en gravíssim perill fins i tot abans que el terra es fongués sota els seus peus. La reaparició sobtada de Chewbacca en la cova en la qual havien caigut li va donar un instant d'esperança; però només un instant, ja que el wookiee va ser gairebé immediatament abatut per aquelles criatures de pedra i ara estava retorçant-se en el terra, amb unes volutes de fum elevant-se del seu pelatge socarrimat. Després, una d'elles havia envoltat el turmell d’en Han i l’havia commocionat amb una espècie de descàrrega d'energia que li va posar els pèls de punta, escopint espurnes i fum, abans de deixar-lo també inconscient. Una altra dona potser s'hagués descoratjat en aquell moment; o quan totes les criatures de pedra van semblar girar i convergir sobre ella; o quan, just quan saltava cap al Han, una de les criatures engolí la vara de llum i va submergir la cova en una foscor impenetrable... però la Leia no era de les qui es descoratjaven fàcilment.

Hi havia alguna cosa relacionada amb estar en problemes greus que la feia romandre tranquil·la i concentrada. I decidida.

Fins i tot en la foscor semblava saber d'alguna manera on estava Han i on no estaven les criatures de pedra. La seva mà va trobar la part superior de la bota d’en Han i la va agafar per tirar d'ell i recuperar-lo, i els seus esforços es van veure recompensats amb un ensordidor, electrònic i feroç Thoopiroo HIII! mentre R2 saltava per l'aire, embolicat en tal halo d'espurnes del seu camp antimanipulació accelerat que va il·luminar la cova com amb centelleigs de llampecs estiuencs.

Veure a les criatures de pedra fondre's quan R2 les tocava li va servir d'inspiració.

—R2! L’extensor!

La volta de l’astromecànic va girar i es va obrir una escotilla secreta, alliberant un ejector amb ressort que havien creat, menys d'un any abans, per lliurar-li en mà una espasa de llum a Luke Skywalker. Però el que va sortir en aquest moment no va ser una espasa de llum, sinó un blàster extensor SoroSuub ELG-5C.

La pistola compacta va volar per l'aire i la Leia la va perdre de vista en aquella cova mal il·luminada; però va allargar la mà igualment i d'alguna manera no es va sorprendre quan el blàster va caure netament en el palmell de la seva mà. Girà l’extensor en un ràpid arc, disparant tan ràpid com podia prémer el gallet. Les descàrregues atordidores van provocar més guspirejos de les criatures de pedra mentre es liquaven; les parets que l'envoltaven reptaren i crepitaren amb un foc blau.

—R2! Agafa a Chewie i posa't darrere meu!

El droide trinà una afirmació i va apagar el seu camp d’antimanipulació abans d'estendre un parell de manipuladors per agafar al wookiee inconscient per la bandolera. La Leia els va cobrir, fent retrocedir a les criatures amb una ràfega de descàrregues atordidores. Els servos de les locomotores de l’R2-D2 van xerrotejar mentre arrossegava a Chewbacca darrere de la Leia.

—Intenta despertar-lo!

Sense deixar de disparar amb una mà, va utilitzar l'altra per sacsejar a Han. Quan allò no va funcionar, li va donar un parell de bufetades, que només van provocar un feble grunyit. Finalment li va aferrar un dels lòbuls de les orelles i li va pessigar tan fort com va poder, enterrant l'ungla prou profundament per fer-lo despertar amb un udol estupefacte de protesta.

—Ah, ah, ah, d’acord, estic despert, deixa'm anar l'ORELLA, d’acord? —Han es va posar dempeus, va trontollar lleugerament, agafant-se el cap marejat—. Uauh. Què m'ha copejat?

La Leia seguia disparant al mateix temps que retrocedia.

—Tu que creus? A què estic disparant?

—Bona pregunta —Han va parpellejar, intentant enfocar la vista entre els centelleigs intermitents de les descàrregues atordidores i els espetecs d'energia—. Què són aquestes coses?

—Enemics —va dir Leia secament mentre disparava a una altra.

—Sí, és clar, riu-te del tipus grogui —Han va buscar en la seva cintura, però la seva mà només va trobar una cartutxera buida—. Hum, no hauràs vist el meu blàster per aquí, veritat?

—T'ajudaria a buscar-lo, però estic una mica —va llançar una línia de foc que va atordir a altres tres o quatre criatures—, ...ocupada ara mateix, d’acord? Segueix retrocedint.

—Darrere no tenim?

—Encara no.

Han va ajustar els ulls.

—Com ho saps?

—Vols anar a comprovar-ho? Ho sé.

—Ok, ok, entenc —Han li va fer un senyal amb la mà a R2—. Ei, grassonet! Una mica de llum, d’acord?

L’holoprojector d’R2-D2 girà i es va encendre, emetent un ampli con de llum blanca brillant. Han va mirar l'avanç de les files de criatures de pedra que seguien reptant cap a ells, i seguien creixent del fang en què Leia les havia convertit, i va intentar no mostrar desesperació en la seva veu.

—Cap pista de la Força? Alguna clau? Alguna cosa?

—Tu retrocedeix i deixa que et torni a salvar la vida, vols? —però mentre parlava la sèrie de descàrregues de blàster van liquar per complet a altres dos, i allà en el petit toll de pedra viscosa Han va veure una silueta familiar amb gran alegria.

—Això ja m'agrada més! —es va abalançar sobre ella i va pescar el seu DL-44 del fang, donant-li una bona sacsejada per netejar-lo abans que la pedra pogués tornar a endurir-se. El seu primer tret va llançar un núvol de roca vaporitzada des de l'emissor del DL, però després va tornar a funcionar bé.

—Jo m'ocupo! —li va dir a Leia, fent un pas endavant amb un tret de dispersió ampli que va rebotar en la paret i es va escampar per eliminar a tres criatures alhora—. Mira si pots despertar a Chewie... Aquestes càrregues d'energia no duraran tota la vida!

Quan la Leia es va girar per fer-ho, Chewbacca ja estava assegut, intentant aixecar-se malgrat estar atordit, grunyint alguna cosa que Leia, amb el seu coneixement encara limitat de shywiiwook, no va poder entendre.

—Què està dient? «Codi negre»? Què significa «codi negre»?

—Significa deixa-ho tot i corre com si et perseguissin els dimonis —va dir Han.

La Leia va mirar enrere per sobre de l'espatlla a la massa de criatures de pedra que seguien pressionant per molt que Han disparés.

—Sempre ha estat el cervell d'aquesta operació.

—Jo pensava el mateix —Han va haver de saltar cap enrere i ajupir-se cap a ella mentre les criatures de pedra començaven a fluir des de les parets que tenia a banda i banda—. Anem! Chewie, agafa al droide! Jo et segueixo!

Chewbacca va agafar a R2 amb les seves enormes mans peludes i va coixejar vacil·lant, encara que els seus caminars es van enfortir a cada pas. R2 va mantenir l’holoprojector apuntat al sostre per proporcionar tanta llum com fos possible. La Leia va córrer a tota velocitat, mirant cap enrere per assegurar-se que Han seguia darrera, i així era, corrent i disparant aleatòriament per sobre de l'espatlla.

Les criatures de pedra els van seguir en una creixent ona de pedra.

Corrien.

Han va arribar fins a ella, panteixant.

—Tens idea... d'on anem?

—Sí —a la Leia també li faltava l'aire—. Lluny d'elles.

—Vull dir... tens algun pressentiment... de què hi ha més endavant?

—Has canviat molt ràpidament... des de l'una cosa és veure a Luke fer-ho a l'utilitza la Força, Leia, no et sembla? —ella va intentar usar el seu habitual to mordaç, però el bleix només va fer que sonés cansada.

—La meva filosofia és... que un ha de... ser un pensador flexible.

—Limita't a córrer. Segueix-lo —Leia va assenyalar a Chewbacca, que corria per la cova davant d'ells—. No sé què hi ha davant —va dir ella—. Però no hi ha escapatòria... d'això estic segura.

—La Força... et diu això?

—Justa la fusta. El túnel —va assenyalar el terra amb el seu blàster—. S'inclina cap avall.

—Oh... això no pot ser bo...

—Mira —va dir ella panteixant—, puc... contenir-les. Segueix tu... després us atrapo.

—Ni... ni parlar. Només ho dius... com a excusa per descansar —va insistir Han entre bleixos—. Si algú ha de fer un descans... aquest sóc jo.

Ella li va dedicar un somriure afectuós.

—A la de tres?

—Ep —ell li va retornar el somriure—. Què tal... a la d'un?

—Bon pla.

Just davant, el túnel es va obrir cap a una caverna; Chewie i R2 ja estaven dins. No hi havia manera de saber com de gran que era, però la Leia va saber que l'única cosa que els havia permès arribar tan lluny havia estat que les criatures de pedra havien d'agrupar-se en el túnel per anar a per ells; en una zona més oberta no tindrien cap possibilitat. Quan Han i ella van arribar a l'entrada del túnel, va respirar tan profundament com li van permetre els seus pulmons asfixiats.

—Un!

Espatlla amb espatlla, es van detenir i es van donar la volta, descarregant una tempesta de descàrregues atordidores cap al túnel. Les files davanteres de les criatures de pedra es van fondre...

I les de darrere es van detenir.

—Eh... eh, què em dius d'això? —Han es va inclinar cap endavant, amb les mans sobre els genolls, panteixant—. Potser ja... han tingut suficient. No creus?

—Ho... ho dubto.

—Pot ser que estiguin tan cansades de perseguir-nos... com nosaltres de córrer...

Chewbacca bramà alguna cosa incomprensible. R2 va refilar. Cap dels dos semblava feliç. La Leia es va girar, i l'alè que li quedava va sortir en forma d'una versió suavitzada d'una de les malediccions corellianes d’en Han.

—També pot —va dir—, que s'hagin detingut perquè hem corregut exactament cap a on ells volien.

La caverna estava plena de cossos.

Cossos morts.

Dotzenes, centenars potser, de cadàvers, mig enterrats en la pedra, com si aquesta hagués estat líquida i s'hagués endurit al voltant d'ells. Submergits en el terra fins a la cintura o el pit, encastats en les parets de manera que només se'ls veia la cara o el clatell. Alguns dels cossos, humans, portaven el que semblava l'armadura dels soldats d'assalt, excepte perquè era tan negra com la pedra que les envoltava.

Alguns, els més frescos, alguns humans, altres mon calamari, que semblaven estar només dormits, portaven vestits de pilot de la Nova República.

—Que consti —Han va sonar lleugerament tremolós—, que per això no volia que vinguessis.

***

Un eixam interminable de caces TIE es va arremolinar al voltant del Recorda Alderaan i les altres naus capitals de la República que estaven apinyades en l'ombra de radiació de Mindor. El control de foc republicà va rastrejar desesperadament als caces per fixar el rumb dels míssils i les canoneres van llançar descàrregues de turbolàser a través del buit, però els lleugers caces estel·lars eren gairebé impossibles d'encertar, i els únics TIE que es van acostar prou per disparar la munició de raïm anticaces del Recorda Alderaan van ser els que es llançaven amb la intenció de fer intercepcions físiques a màxima velocitat.

Col·lisions suïcides.

Fins i tot un lleuger caça TIE generava una quantitat titànica d'energia cinètica quan viatjava en el rang màxim de la seva velocitat subllum; els escuts de partícules de les naus capitals no podien dissipar-la prou ràpid. Un parell de suïcides eren suficients per provocar una fallada parcial i momentània dels escuts, i si un altre TIE se sincronitzava bé per colar-se per l'obertura, l'impacte podia travessar cobertes senceres.

El Recorda Alderaan es va sacsejar i va tremolar sota el tercer impacte d'aquest tipus; núvols de gas i vapor d'aigua cristal·litzat ascendien des de les tres enormes esquerdes del seu casc. Com tots els creuers de combat, l’Alderaan estava dissenyat per absorbir una quantitat sorprenent de danys i seguir combatent, però quan Lando va rebre l'informe preliminar de danys i baixes de l'última explosió, fins i tot el seu llegendari i inextingible optimisme va quedar bastant extingit. Més de mil tripulants ferits o desapareguts; un terç dels seus turbolàsers fora de circulació; i un motor principal sobreescalfat que acabaria per apagar-se o fondre's en els següents tres o quatre minuts.

Lando es va inclinar sobre el tauler de comunicacions del pont de l’Alderaan.

—On dimonis està la nostra escorta de caces? —va bramar—. Algú ha de detenir a aquests paios!

Però ja sabia la resposta: els caces estel·lars de la Força Especial estaven compromesos en suport de l'acció terrestre contra els ETO, els emplaçaments terra-òrbita. No tenia suficients ni tan sols per cobrir adequadament als seus marines, menys encara per defensar la seva flota.

—General Calrissian! General, pot algú donar-me un cop de mà? —C-3PO caigut per l'impacte, havia acabat d'alguna manera encallat sota la consola de seguretat—. Oh, quin bony més terrible em quedarà!

Lando va fer un gest amb la mà i va ordenar:

—Que algú reculli a aquest androide! —perquè en cas contrari aquella maleïda cosa es quedaria allà tirada, queixant-se fins que algú perdés els nervis i li arrenqués el seu cap xapat en daurat. Es va girar cap al seu oficial executiu, un glasferrà, que els seus tres ulls inexpressius estaven fixats en tres monitors tàctics diferents—. Tanca la flota, Kartill! —li va dir—. Necessitem reagrupar les naus. El més a prop possible... segellar les obertures en la nostra cobertura anticaces.

—Ja estem pràcticament besant-nos els cascos units a uns altres —va contestar Kartill—. I, amb perdó del general, el fet d’estar tan junts és a punt de convertir-se en un seriós problema, quan aquests ETO apareguin en l'horitzó.

—No m'ho recordis —es va girar cap a l'oficial del tauler de comunicacions—. Se sap res d’en Shysa?

—Arriba un informe, senyor. Connecto l'altaveu.

El guspireig agut del foc de blàster va ser l'única cosa que es va sentir amb claredat al canal de comunicació; tota la resta estava enterrat en estàtica. Lando es va inclinar sobre el tauler i va intentar seguir somrient.

—Shysa! Aquí Calrissian. Necessito bones notícies, Fenn! Estem a només vuit minuts de la finestra per al tret del canó de gravetat, i tinc un munt de naus amb els seus ventres penjant aquí a dalt!

C-3PO s'havia posat dempeus i avançava arrossegant els peus cap a Lando.

—General Calrissian...

—Després. Fenn, em reps?

El comunicador crepità amb més foc de blàster i un esclat més potent que devia ser una granada de protons.

—Estem fent progressos, però és un combat sala per sala! Aquests tipus de l'armadura negra estan atrinxerats i no sembla que creguin en la retirada.

—I creuen en morir?

—Oh, per a això tenen molt talent. El problema és que sempre que ho fan intenten emportar-se per davant a algun dels nostres nois!

—Segueix així, Fenn. Veuré si puc organitzar una mica d'ajuda.

—Qualsevol cosa que puguis fer serà benvinguda.

—General Calrissian, si us plau! —va dir C-3PO per sobre de l'espatlla de Lando, i va sonar més agitat que de costum—. Pot ser que li interessi...

—He dit que després —Lando va assenyalar a l'oficial de comunicacions—. Obre el canal destinat al Capità Antilles en Murri Un.

L'oficial va assentir.

—Deu segons, senyor.

Lando es va girar cap a C-3PO.

—D'acord. Deu segons. Què és això tan interessant?

—Bé, pot ser que a vostè li sembli interessant; no puc saber-ho amb seguretat —va contestar l’androide a la defensiva—. Però, interessant o no, és sens dubte significatiu. Al meu entendre.

—La teva opinió?

—General? El Capità Antilles —va dir l'oficial.

—Si us plau, General Calrissian, la meva opinió en aquesta matèria és altament fiable!

—Vas perdre l'oportunitat —Lando es va girar cap al tauler de comunicacions—. Wedge. Canvi de plans. Treu als Murris de les torres turbolàser. Els mando estan tenint problemes per assegurar el canó de gravetat. Si aquesta cúpula s'obre, vull que entri més artilleria de la qual surti, rebut?

—Rebut, però he perdut tres ocells. Té un o dos esquadrons que li sobrin?

—No bromegis, Wedge. Limita't a anar per allà. Un munt de vides depenen de tu.

—Estem acostumats a això, senyor.

—Per això no li confiaria aquest treball a ningú més. Cels buidats, Wedge.

—Ens veiem en l'altre costat, general. Líder Murri tallo.

—Però... però General Calrissian...

—D’acord, d’acord! 3PO! —Lando va tibar la mandíbula. Des del primer moment havia tingut el pressentiment que allò anava a acabar així—. Kartill, alerta a la flota. Entrem en atmosfèric.

Els tres ulls de l'executiu van parpellejar alhora.

—Senyor?

—Ja m'has sentit. A terra. Tots. És l'única manera. Si seguim en òrbita d’aquí a deu minuts, aquests ETO ens faran xixines.

—Aterrar? Aterrar on, senyor?

—Ja ens preocuparem per això quan hàgim sortit de la seva finestra de tret, d'acord?

—Sí, senyor.

—General... general, si us plau!

—Segueix molestant-me, 3PO, i et juro que et colpejaré tan fort que creuràs que ets un carregador d'escombraries.

—Però, general, creia que volia trobar al capità Solo!

—Què? —Lando es va donar la volta i va mirar al prim androide de protocol—. Saps res d’en Han?

—Possiblement. En la seva breu comunicació amb ell...

—Sí, va ser molt estrany, veritat? Amb prou feines podem contactar amb les nostres naus quan estan en aquesta atmosfera, però vam poder detectar el comunicador d’en Han, i va dir que estava en una espècie de cova...

—Sí, general. Sí, és precisament això. Durant aquesta comunicació, vaig detectar una subtil modificació en l'ona portadora. Una espècie de soroll de fons, podria dir-se.

—Quin tipus de soroll de fons?

—Sembla ser un onodialecte retrògrad de l’electroparla surmo-clarithiana entremesclat amb un crioll de la variant de la Nana Negra amb encriptat digital imperial i un codi comercial neimoidià... realment fascinant, particularment en la vocalització estructural...

—3PO.

—Oh, sí. Per descomptat. Essencialment, alguna cosa estava parlant pel comunicador. Millor dit, el senyal del comunicador va detectar a algú parlant.

—Un altre senyal de comunicador?

—Oh, no, no, no, res tan sofisticat. És un simple idioma, l’electroparla és un tipus de modulació d'energia directa utilitzada per diverses formes de vida; fins al moment, crec que el nombre total conegut per la ciència supera...

—Oblida això. Aquesta electroparla... tu l'entens?

L’androide es va redreçar orgullós.

—Domino més de sis milions de formes de...

—No necessito una llista. Què deia?

—Bé, traduïda el millor que puc, ha d'entendre que el seu accent és completament bàrbar... eren a punt de capturar a dos humans, i els anaven a portar a la sala de la cripta.

Lando va sacsejar el cap.

—Quina sala de la cripta? I qui està capturant a qui?

—Estic segur que no puc dir qui eren els capturadors; l'idioma seria apropiat per a gran quantitat de formes de vida basades en energia.

—Llavors, per què em fas perdre el temps amb això?

—Oh, bé, perquè aquests dos captius pel que sembla anaven acompanyats per un wookiee.

—Un wookiee?

—Sembla una coincidència molt improbable. També van esmentar a un droide. Hum, analitzant... de la meitat de la grandària d'un humà, rodó com una columna, amb una volta rotatòria... R2! Oh, General Calrissian, hem de fer alguna cosa! Tenen a R2!

—D’acord, d’acord, calma't —si aquella gent tenia a R2, era possible que també tinguessin a Luke... o almenys sabessin què li havia passat. En qualsevol cas, això és el que Lando es va dir a si mateix; d'alguna manera li va fer sentir-se millor tenir almenys l'argument teòricament vàlid de la necessitat militar d'una missió de rescat que, de totes maneres, estava bastant segur d'haver d'ordenar—. Com es va colar aquest senyal, per començar?

—Aquesta és exactament la qüestió, general. Sospito que la freqüència natural d'aquesta forma de vida basada en energia la restringeix a certa varietat de roques electromagnèticament actives. Aquest seria l'entorn natural d'aquesta forma de vida, per així dir-ho. I mentre aquesta roca pot interferir perfectament amb un senyal de comunicació comuna, les seves propietats conductives haurien de permetre-li ressonar i reforçar-se adequadament modulades...

—Entenc. Pots reproduir aquesta modulació? Pots emetre-la pel comunicador de la nau?

—Bé, modestament, potser R2 estaria més...

Lando va fer carrisquejar les dents per superar l'impuls gairebé irresistible d'arrencar-li el cap a C-3PO.

—Pots fer-ho?

—Domino més de...

—No m'ho diguis —Lando va assenyalar al tauler de comunicacions—. Digues-li-ho a la nau.

***

Següent