CAPÍTOL 8
En Han va fer mala cara i va intentar empassar-se el gust
del vent, amarg i punxant fins i tot a través del filtre de la seva màscara.
—No se suposava que Mindar era una espècie de planeta
turístic o alguna cosa així? —va treure cendra del peu de la rampa de càrrega
del Falcó i va observar el paisatge
desolador de pedres i sorra que havia estat l'última posició coneguda del Justícia—. Aquest lloc deprimiria a un
tusken.
Des de dalt, Chewie va grunyir un Earough.
—Sí, bé, Mindor, o com sigui —va dir Han—. Què més dóna?
Si vull dir-ne Mindar, qui m’ho impedirà? Tu? O tu, princesa?
La Leia no va respondre. Avançava a poc a poc, com si
temptegés el camí, com si seguís una trajectòria en ziga-zaga pel vessant de
lava mig fosa que envoltava el cràter, que encara desprenia una quantitat
considerable de radiació dura.
Han va sospirar mentre caminava cap a l'escala d'accés
davantera i pujava al casc dorsal del Falcó
per unir-se a Chewbacca; va haver de passar per davant per evitar els reactors
posteriors dels motors subllum de la nau, que havien decidit deixar calents per
si necessitaven marxar-se precipitadament. Sobre la mandíbula de babord,
Chewbacca grunyia penosament mentre ruixava els innombrables impactes de
meteorits de la nau amb un tapaforats.
—Quant falta perquè estiguem llestos per volar?
—Garhowerarr baroo!
—Per ventura és culpa meva que decidissin combatre enmig
d'un camp d'asteroides?
—Meroowargb
harrivbarrrhf.
—Tu no fas tot el treball a la nau! No he estat
escombrant els cellers des que hem aterrat? Aquesta pols també és radioactiva
—abans que Chewie pogués replicar, Han es va girar i li va fer un gest a la Leia—.
Trobes alguna cosa? —li va dir.
—Va estar aquí! —va contestar ella, amb la veu esmorteïda
per la seva pròpia màscara—. És a dir, crec que va estar aquí. Estic bastant
segura... bé, més o menys...
—Tens algun, ja saps, pressentiment sobre cap a on va anar?
—a Han no li importava la resposta, sempre que anés cap a menjar. I beguda.
Havia planejat reproveir la cuina del Falcó a la base de l'asteroide, però
aquella va ser una altra de les coses que va oblidar en la seva sortida
precipitada. I durant les negociacions, Leia li havia informat severament que
seria una greu violació de l'etiqueta diplomàtica mandaloriana trencar el dinar
quan els assumptes principals seguien sense resoldre's, la qual cosa
significava que Han portava més d'un dia sense menjar res més que les restes
que havia pogut rebuscar en el congelador del Falcó, és a dir brou de pukkha rehidratat i arrel d’stickli
guisada. No eren els seus plats preferits, per dir-ho suaument, i aquest era
precisament el motiu que seguissin en el congelador des de feia uns cinc anys.
I els hi havia menjat abans que l'Esquadró Murri s'unís
al Falcó i tots junts iniciessin el
que va resultar ser bàsicament una batalla permanent mentre s'obrien pas entre
el laberint de projectors de gravetat i eixams d’Interceptors TIE per arribar
fins allà. Van arribar fent microsalts en una trajectòria irregular cap al
planeta; cada vegada que una estació de gravetat els treia de l’hiperespai, es
produïa una altra batalla en un altre cúmul d'asteroides, la qual cosa els
donava avantatge sobre els seus enemics, normalment sorpresos, perquè els Ala-X
disposaven de repulsors estàndard i no només podien maniobrar sense ser
detectats entre els camps de roques sinó que també podien realitzar el Lliscament
Solo.
Quan Han va traçar el pla, Wedge li va dir:
—Vols que combatem amb els Interceptors usant només els
repulsors?
—És clar —havia respost Han—. Quant entrenament creus que
fan aquests pilots en combat amb repulsors?
—Ni idea —li va dir Wedge—. Però sí sé que nosaltres no
hem fet molt...
—En aquest cas, esperem que la seva corba d'aprenentatge
sigui més inclinada que la vostra, no?
I ho havia estat... Tant, de fet, que fins i tot Han Solo
es va descobrir a si mateix una o dues vegades sacsejant el cap i xiulant.
Aquells pilots Murris eren bons. Pot ser que tant com ell. Gairebé. Encara que no pensava dir-li-ho a ningú.
La batalla, en realitat una successió de batalles, va
semblar durar un o dos anys. I seguirien allà dalt de no ser per Chewie, que es
va il·luminar sobtadament i es va adonar que si Han podia acostar el Falcó al vector adequat, podrien
carregar-se un projector de gravetat amb només llançar un parell de detonadors
termals per l’ejector de residus: el propi pou de gravetat del projector
absorbiria els detonadors cap a l'impacte directe.
La mala notícia era que la computadora de navegació de la
Llancer estimava que les erupcions
estel·lars començarien en menys de dotze hores. La bona, va pensar Han, era
que la radiació li mataria abans de morir de gana.
—Leia? —va tornar a interpel·lar-la—. Hi ha alguna cosa?
—No... no estic segura —va respondre ella—. Potser... no...
crec...
—Bé, serà millor que t'aclareixis. Si els imperials
decideixen enviar patrulles atmosfèriques això pot posar-se calent. Més encara.
En Han confiava en la densa pols que portava el vent per
mantenir el Falcó ocult dels escàners
orbitals; l'Esquadró Murri seguia allà dalt, intentant buidar una ruta en el
laberint de pous de gravetat que els tenia atrapats en el sistema. Els hi
desitjava tota la sort de la galàxia, pensava que anava a necessitar aquella
ruta hipotètica quan trobessin al Luke, però també desitjava que es demoressin
prou per cobrir el seu cul incòmodament exposat.
—Crec —Leia es va redreçar, mirant més enllà del Falcó—. Crec que hauríem d'anar cap allà.
—Per què cap allà?
—Perquè tota aquesta gent que apareix amb blàsters darrere
d'aquelles roques d'allà —va dir, aixecant les mans—, no decideixi
disparar-nos.
En Han es va donar la volta, molt lentament, mantenint
les mans ben lluny del seu blàster. La vora del cràter havia escopit
sobtadament a un parell de dotzenes de persones enfundades en armadures plenes
de pegats que semblaven improvisades amb lava local. Gairebé tots aquells tipus
amb uniforme de lava portaven armes a l'espatlla, des de DC-17 imperials fins a
un que portava un antic rifle de flames dublovian, i les apuntaven cap a Han
mentre s'aproximaven.
Chewie va grunyir i va fer posat d'aixecar-se, però Han
li va dir en veu baixa, gairebé sense moure els llavis:
—No t'aixequis. Quan comenci el tiroteig, roda pel casc.
Quan estiguis dins, obre foc amb el canó ventral.
—Garooargh.
—Oblida-ho. Jo puc cobrir-me darrere de l'antena sensor.
Tu no hi caps.
—Hermmmingarouf
roog nerhowargh.
Han els va mirar de reüll mentre avançaven cap a la nau.
Chewie tenia raó: eren soldats. Algun tipus de soldats; desertors, mercenaris,
alguna cosa així. Arribaven en línies d’escaramusses, cobrint-se entre ells.
—Ja ens hem ocupat de professionals abans —va murmurar—.
Prepara't per moure't.
Va caminar cap a l'antena sensor i va recolzar la mà
dreta en la vora d'aquesta, inclinant el seu cos perquè semblés que estava
recolzat sobre ella quan en realitat estava perfectament equilibrat i aquella
mà podia anar des de la vora de l'antena fins a la culata del seu DL-44 abans
que cap d'ells pogués pestanyejar.
—Teniu una mica de menjar?
Una dona pèl-roja va fer un pas endavant. Era l'única
soldat de lava que no empunyava una arma, encara que l'ull expert d’en Han va
detectar instantàniament que el puny del KYD que portava en la cartutxera de la
cintura tenia un aspecte molt gastat que era sinònim d'ús molt regular.
—Qui sou i què feu aquí? —li va preguntar ella.
—Oh, ho sento... Aquestes roques són vostres? Només us
les hem pres prestades per posar la meva nau en elles. Prometo que seguiran
aquí quan ens marxem.
—Eh, quina gràcia. La gent et diu que ets graciós?
—Només els que tenen sentit de l'humor.
Han va notar també que recolzava el seu pes cap endavant,
equilibrant-se horitzontalment sobre el terç anterior dels seus peus, i que
mentre s'agafava la sivella del cinturó amb la mà esquerra, la dreta penjava inerta
al costat del blàster desgastat: la postura d'un pistoler. Contra la seva
voluntat, es va trobar pensant que era perillosament atractiva. Res de pèl-roges. Es va recordar a si
mateix. Ja havia tingut suficients problemes d'aquell tipus per a dues o tres
vides. A més, la meva agenda està plena.
Per a la resta de la meva vida, amb una mica de sort.
—Provem amb una endevinalla —va dir en to amistós—. Què
li diu el capità d'una nau armada amb un parell de torretes làser quàdruples a
algú prou estúpid per apuntar-li amb blàsters?
—Deixa'm pensar —va dir la dona—. Què et sembla: si us
plau, no disparin a la meva núvia?
Han va mirar per sobre de l'espatlla. Altres cinc soldats
envoltaven la Leia. Va dir:
—Potser hem començat amb mal peu.
—Ah? —el somriure de la dona no semblava divertida—.
Aquesta és la resposta a l'endevinalla?
—Sí —va dir ell—. Suposo que sí. Mira, no sé què voleu de
nosaltres... ni tan sols sé de quin bàndol esteu.
—Estem en el nostre propi bàndol.
—Així que sou locals?
—Prou.
—Entenc que no sou fans de l'Imperi, eh? —era una
suposició lògica, vist l'estat del seu equip i el poti-poti del seu armament.
—No gaire.
—Bé, nosaltres també. Tampoc. Com es digui. Només busquem
a un amic.
—Ja. Nosaltres també. Quina coincidència —la dona decantà
el cap una mica—. Aquest amic que busqueu no serà un Jedi, veritat?
Han va parpellejar.
—Què sabeu dels Jedi?
Ella va obrir els ulls com a plats.
—A cobert! —va cridar mentre es dispersaven i es
llançaven al terra, que de sobte va esclatar en flames sota una ràfega de foc
de làser que arribava des de dalt i darrere d'ell.
Han va mirar cap amunt. Dels núvols descendien en picat
dotzenes de TIE, serpentejant per metrallar-los.
—Au, vinga —va dir—. Si ni tan sols he sopat.
***
Shadowspawn va fer xiular aquella espasa de cristall
escarlata brillant sobre el cap d’en Luke amb tota la subtilesa i elegància
d'un miner d'espècia manejant un martell sònic. Luke va rebre el cop amb
facilitat, gairebé sense esforç. Un centelleig d'energia verda i escarlata
refulgí quan les espases es van trobar i l'aire va empestar a ozó.
I prop d'un decímetre de la punta de l'espasa de cristall
de Shadowspawn, brillant encara amb aquell fulgor sanguini, va tritllejar
lleument en caure a la pedra, als peus d’en Luke.
—Alquímia Sith, eh?
Shadowspawn va grunyir i li va llançar una estocada
descendent. Luke va donar mig pas a un costat i l'espasa li va passar a un pèl,
clavant-se en el terra al costat de la seva bota. Shadowspawn la va alliberar i
li va tornar a atacar, i Luke va tornar a canviar el pes prou per esquivar el
cop. El senyor de la guerra va arremetre contra ell, amb el tall de cristall
deixant un rastre de foc mentre llançava una altra tronadora estocada
descendent.
Luke traçava cercles, sense contracolpejar; no aconseguia
entendre l'estil de Shadowspawn. El senyor de la guerra combatia com algú que
havia sentit parlar del maneig de l'espasa però mai ho hagués vist amb els seus
propis ulls. A Luke li hauria semblat divertida la malaptesa de Shadowspawn, de
no haver percebut la creixent amenaça en la Força. El perill seguia creixent;
la seva ombra enfosquia el seu futur.
Espera, va pensar. Aquest
nom estrany... Shadowspawn.
Lord Shadowspawn...
Es va submergir en la Força i va obrir la seva percepció.
Ones de foscor van trencar contra la seva consciència, una marea de por i
malícia... però com més deixava que aquella marea penetrés, més segur estava.
Era un engany.
Lord Shadowspawn... Se li van obrir encara més els ulls.
Ara ho entenia, tan clarament com si la pròpia Força li ho hagués murmurat a
cau d'orella. No era lord Spawn-of-the-shadow[1]. Ni molt
menys.
No era un nom. Era un joc de paraules. Lord Shadow’s Pawn[2].
L'espasa de cristall va tornar a caure sobre ell, però
aquesta vegada Luke no la va esquivar.
El tall es va detenir en l'aire, amb la vora a un dit del
front del Jedi.
Luke va somriure i es va inclinar prou al voltant del
tall per llançar un únic i precís cop de puny. No a la mandíbula ni a la
templa; no era un cop de puny convencional. El puny va aterrar exactament en el
punt que la Força havia triat per ell, en el front de Shadowspawn, just damunt
de l'ull dret, i en la fracció de segon en què el seu cap va sortir cap enrere
i va perdre l'equilibri, Luke va allargar la mà i li va arrencar el barret
lluna. Va haver de fer un esforç important per arrencar-li-ho; es va alliberar
amb un soroll humit d'esquinçament, com si estigués arrencant carn amb ell.
I el gran lord Shadowspawn es va enfonsar com un
holomonstre sobre un tauler de dejarik sobrecarregat.
L’holomàscara cadavèrica de Shadowspawn havia de
projectar-la el propi tocat cranial; per un instant, abans de parpellejar i
morir, va semblar que Luke sostenia tot el seu cap a la mà. El barret lluna era
curiosament pesat, més de dos quilos, i a primera vista semblava una estructura
de carbonita congelada damunt i al voltant d'una complexa matriu d'algun tipus
de cristalls minerals, gairebé com la seva estranya espasa... cristalls que
s'estenien cap a baix en filaments punxeguts que estaven xopats... de sang...
I l'home que jeia desplomat als seus peus ja no semblava
Shadowspawn: el seu cap rapat estava solcat de sang que encara brollava de
centenars de perforacions diminutes deixades pels filaments de cristall de
l'interior del barret lluna. A part de la sang, la seva pell era fosca com
l’estimcaf, i quan va aixecar la cara, els seus ulls eren d'un to extraordinari
de blau intens.
—Mata'm —va clacar—. Skywalker, has de matar-me...
—No necessites que et matin —va dir Luke—. Necessites que
et rescatin.
—Massa tard... Massa tard per a això... —parlava amb un
accent que Luke no havia sentit abans i la veu no guardava ja el menor semblat
amb el so tipus Vader de Shadowspawn—. Qui ets?
—Pots dir-me... Nick. Creia que... —va tossir feblement i
va forçar un somriure insegur—. Estàs relacionat amb Anakin Skywalker? Ell
m'hauria... liquidat sense pensar-s’ho dues vegades.
—Sí, bé —va dir Luke també amb un somriure insegur—. Jo
no sóc com ell.
—Llàstima... ara mateix m'aniria bé un tipus com ell.
—Però només em tens a mi. Pots aixecar-te?
—És clar, noi, si. Algun dia —va girar el cap per mirar
pel pont de pedra fins a la boca del túnel, on els soldats d'assalt
arremolinats seguien dempeus apuntant els seus blàsters—. No disparen. Per què
no disparen?
Luke els va mirar de reüll per un moment, després es va
encongir d'espatlles.
—Potser sigui perquè he guanyat.
—Què?
—Què recordes? Els vas ordenar servir-me si et derrotava...
—Oh, ho recordo... és només que... —va sacsejar el cap—.
No era... exactament jo.
—Ho suposava —va dir Luke secament—. Però amb una mica de
sort ells no —es va aixecar i va apuntar el tall de la seva espasa de llum als
dos soldats més propers—. Tu i tu, veniu i ajudeu aquest home. És una ordre.
Sense dubtar-ho ni un instant, ni tan sols un intercanvi
de mirades, els dos soldats es van posar les armes a l'espatlla i van avançar
cap al pont de pedra. Luke va murmurar:
—No pot ser tan fàcil...
—En això tens raó —va dir l'antic Shadowspawn, Nick—.
Escolta... aquest tocat cranial. Ho has d'entendre. És un artefacte... una
màquina... alquímia Sith...
—Existeix l'alquímia Sith? No formava part de la farsa?
—Mira el meu cap, Skywalker. Aquesta sang et sembla una
farsa? —va tancar els ulls i va fer apilament de forces amb una respiració
profunda—. Hi ha... cristalls implantats en el meu cervell. El tocat concentra
la Foscor, allò que vosaltres en dieu la Força, de manera que Cronal...
Blackhole... pot usar-me com una marioneta. Pot veure a través dels meus ulls,
sentir amb les meves oïdes... quant més contacte amb la Força tens, més pot
fer-te. Per això em va convertir en Shadowspawn...
Luke va parpellejar.
—Els altres oficials... els del barret lluna...
—Cap d'ells és precisament voluntari —va dir Nick—.
Sensibles en la Força de segona. D'aquí els assalts. Els segresta, els sotmet a
cirurgia, els col·loca el tocat cranial i no només es converteixen en les seves
marionetes sinó també en els seus ulls i oïdes. I mans. I boca.
—Tots són innocents?
—La majoria. Alguns són com jo —Nick va inclinar el cap—.
Fa molt que no sóc innocent de res.
—No estic segur de què vols dir amb això.
—Després de cinc anys de guerra, no estàs segur? Potser
no has parat esment —va fer un gest amb la mà—. Oblida-ho. Blackhole i jo...
Vam tenir un altercat quan ell estava... eh, reclutant... en la Vora Exterior. El
vaig perseguir fins que em va atrapar.
—El vas perseguir?
—A ell i a uns altres. Tinc els meus motius... per odiar
als membres del Costat Fosc —va sacsejar una mà tremolosa—. Tothom... necessita
un hobby, noi...
Luke va somriure, amb certa tristesa.
—Ningú em diu noi ja...
—Oh, ho sento...
Luke va assentir.
—Jo també.
Nick va panteixar.
—Puja... al tron.
—Què?
—Fes-ho! Ara mateix!
Luke va col·locar una mà en el braç del Tron de les
Ombres. Era suau i fred com el cristall polit.
—Per què?
—El tron és... d'obsidiana. Tota l'altra pedra és fonmassís.
Com el pont.
—I què?
—I això.
Cap a on va apuntar, just damunt dels soldats d'assalt
que s'acostaven, el pont de pedra s'havia estret de forma sobtada i
incomprensible, com si fos de massilla o argila tova pessigada pels dits d'un
gegant invisible. Els soldats d'assalt van dubtar... i el pont de pedra es va
partir en dos, amb els seus extrems enrotllant-se sobre si mateixos com fils
tallats de wander-kelp, i l'extrem més allunyat, on estaven ara insegurs els
soldats d'assalt, literalment va donar una estirada sota els seus peus. Es van aferrar
desesperadament a la pedra que retrocedia; un va caure, donant voltes amb
impotència en aquella penombra fumejant i vermellosa, fins que va desaparèixer
amb una sobtada esquitxada de flames en la superfície del llac de foc. L'altre
va aconseguir subjectar-se, penjat sobre lava fosa, però només per un instant:
una descàrrega d'energia blava i espetegant va recórrer la superfície de la
pedra i el soldat va obrir les mans.
Aquest no va donar voltes en caure. Només va caure, ja
inconscient o mort.
La resta dels soldats i la dona barret lluna de l'entrada
del túnel també van caure al terra com si els hagués disparat un escamot d’atordidors...
i el llindar es va blegar sota ells, escampant-se com la mantega de khaddi fins
que els seus cossos inconscients van relliscar i van caure cinquanta metres
fins a una mort feroç.
Després la pedra que formava el llindar va fluir cap
amunt fins que va segellar la boca del túnel.
—S’han acabat els testimonis... —va dir Nick.
Luke va sentir una sobtada descàrrega de perill que es va
convertir en un breu advertiment; va subjectar la capa de «Shadowspawn» i va
deixar que la Força donés ales als seus talons i poder als seus braços per
saltar des de la roca fins al tron d'obsidiana polida just quan el mateix guspireig
recorria la pedra sobre la qual estava posat un instant abans.
—Bé, ja estem a dalt. I ara què?
—Pots utilitzar la Força per treure'ns d'aquí d'alguna
manera?
—Crec que no —va dir apesarat Luke—. Però si vol
matar-nos, l'única cosa que ha de fer és desactivar el repulsor que sosté el
tron. O deixar caure les pantalles de calor.
—No ho farà. Això és el que intentava dir-te —va dir
Nick—. No vol matar-te. Vol ser tu.
Abans que Luke pogués preguntar què volia dir amb allò,
la roca sobre la qual es recolzava el tron de sobte va canviar, va fluir i es
va estendre fins a convertir-se en una gran mà en el palmell de la qual estaven
ells dos. Enormes dits de pedra, cadascun d'ells del triple de llarg que
l'altura d’en Luke, es van tancar sobre ells. Luke va treure la seva espasa de
llum instintivament i va tallar un dit per l'artell... però el dit de pedra
simplement va caure al costat d'ell, es va fondre i va fluir al voltant dels
seus peus, deixant-lo instantàniament clavat en el seu lloc.
La caverna va ressonar amb el riure burleta d'aquells
altaveus amagats.
—Crec que la paraula apropiada aquí —va dir la veu
amplificada estil Vader—, és TALLA!
Després una descàrrega d'energia li va arrencar les cames
a Luke i li va fer perdre la consciència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada