Luke Skywalker i les ombres de Mindor (XIV-2)

Anterior

Luke avançava per les cendres profundes amb Nick enganxat a la seva esquena. Taspan havia desaparegut sota l'horitzó; l'única llum provenia de les restes de naus en flames escampades per la llera del cràter i dels ocasionals centelleigs de la batalla que es lliurava en el cel.

La cendra cruixia i cedia gairebé com sorra fina a cada pas, alentint i complicant l'avanç. En la llera del cràter també hi havia roques més grans... masses de lava endurida i ejeccions rocoses, la major part de les quals eren negres mats i uniformes, la qual cosa les feia molt difícils de veure; fins i tot Luke només descobria les mitjanes en copejar-se dolorosament les canyelles contra elles. Hauria avançat més acuradament, però la primera vegada que un panell d'ions acomiadat per un TIE va caure xiulant i es va desintegrar en metralla a uns vint metres de distància, va abandonar la idea de l'avanç lent i cautelós.

Corrien, i molt. Almenys quan Luke s'ensopegava amb un tros de roca i queia, podia utilitzar la Força per donar-se la volta en l'aire i caure amb bon peu. Nick no tenia aquella opció, però d'alguna manera va aconseguir arribar al recer relativament segur del Falcó inclinat només uns pocs passos per darrere d’en Luke, encara que coixejava, li sagnaven les dues mans i tenia una esgarrapada bastant lletja en el front.

El Falcó s'alçava sobre ells, ocultant els estels. Els seus propulsors d'actitud refulgien i emetien dolls de gas en una seqüència aparentment aleatòria, intentant alliberar-se, i el grinyol dels seus repulsors passava de ser merament molest a un udol que feia que a Luke li fessin mal les dents.

Nick va arrufar les celles en mirar la silueta fosca de la nau.

—Què fem, truquem?

—No hi ha comunicador —Luke tenia una mà premuda contra l'orella—. Hem de cridar la seva atenció d'alguna manera.

—On està l’escotilla?

—Allà dalt —Luke va fer un gest vague per sobre del cap; l’escotilla ventral estava fora del seu abast—. Potser puguem escalar.

—Això serà fàcil. Em vaig criar en la jungla. Puc escalar qualsevol cosa.

—Encara no. Alguna cosa no va bé.

—A part de l'aterratge? Estrelles, en les holopel·lícules Solo apareix com un pilot boníssim...

Luke va arrufar les celles.

—Percebo... por i ira. Agressivitat. Perill. En Han és el meu millor amic... per què hauria de sentir hostilitat en la seva nau?

—No ho sé —Nick va mirar al voltant i va veure un rastre de moviment lent en la foscor que tenien damunt—. Creus que pot ser perquè la torreta quàdruple ens està buscant?

La Força va copejar a Luke amb un aclaparant centelleig de mou-te o mor; en menys d'un sospir li va donar una puntada a Nick per submergir-ho més profundament sota el casc i ell va saltar cap amunt, donant tombarelles cap enrere. La nit es va estripar amb el chumchumchumchum del foc de canó de cicle alt, cremant l'aire en llargs deixants de groc intens que van il·luminar el pou de cendres com la lluna sobre Tatooine i van fer volar trossos de roca fosa i ardent en totes direccions.

La torreta va seguir-li, obrint cràters candents darrere d'ell com les petjades d'un invisible déu del foc. Va aterrar i va tornar a saltar amb un vector diferent, i per a quan la torreta seguia aquell salt, ja havia donat un altre que li va portar darrere d'una roca de la grandària d'un bantha adolescent. Va atapeir l'esquena contra ella mentre la torreta disparava cap a l'altra cara, i per la quantitat de fum que pujava i d'enderrocs que queien, estava bastant segur que l’artiller, qualsevol qui fos, pensava que la millor manera d'aconseguir-ho seria fer trossos aquella roca.

Va rodar pel terra fins a la vora contrària i es va arriscar a fer un cop d'ull ràpid. Semblava que Nick no bromejava amb allò de ser capaç d'escalar qualsevol cosa; estava pujant per la volada inclinada del casc més de pressa que un mynock famolenc.

—Nick! Surt d'aquí!

Nick va aconseguir arribar a la crestallera del cardan de la torreta. Amb Nick penjat enfront de mitja finestreta de transpariacer, l’artiller va deixar de disparar; Luke podia veure’l dins, cridant: Aparta les teves brutes mans de la meva torreta, o alguna cosa per l'estil.

—Ni parlar —va contestar Nick—. Aquí no pot disparar-me! Llança'm la teva espasa de llum i faré callar aquest ruskakk amb una sola estocada!

—No, Nick! Salta! El Falcó està equipat amb un...

Una descarrega d'energia blava blanquinosa espetegà sobre el casc del vaixell, llançant a Nick des de la torreta fins al terra, on va aterrar d'esquena amb un sonor bump.

—...Projector de camp antipersona —Luke va acabar massa tard.

L’artiller va tornar a obrir foc. Luke va estendre la mà i va invocar la Força; un cop agut va fer lliscar a Nick, i Luke va decidir que ja s'havia afartat que li disparessin per aquella nit. Va respirar profund i va submergir la seva ment en la Força.

El Falcó era encara més gran en la seva percepció, igual que les trenta i tantes persones desesperades que va sentir que hi havia en el seu interior. Les va apartar de la seva consciència i es va concentrar en la nau. Allà... va percebre el circuit que estava buscant... i fins i tot va sentir el ressò de la mà de la Leia sobre ell! L’havia tocat unes hores abans. Pot ser que fins i tot menys...

Però allò era una distracció, més fins i tot que el tremolor de la roca mentre les canonades anaven devorant-la des de l'altre costat. La mera consciència de la recent presència de la Leia va ser suficient per inundar la seva ment amb tot tipus de pors i esperances que van atenuar la seva percepció fins que va poder bandejar-les i tornar a concentrar-se. Unes quantes respiracions profundes més van afinar la seva ment com un làser de precisió i va recuperar el seu control sobre el circuit. Un petit toc amb la Força i va sentir que s'activava.

La torreta quàdruple va quedar a les fosques i els seus canons van callar. La torreta girà automàticament per mirar cap endavant, entre les mandíbules de la nau.

Luke va poder sentir la confusió de l’artiller i el seu pànic creixent; va suposar que tenia almenys cinc segons abans que l’artiller s'adonés que els eixos de la torreta s'havien reiniciat i fixat en la seva posició de tret per defecte, cap endavant.

Amb cinc segons tenia temps de sobres.

Es va aixecar i va alçar la mà. En la part alta del ventre de la nau inclinada es va obrir l’escotilla ventral, abocant llum en un rectangle allargat sobre el casc enfosquit a la nit. Un salt alimentat per la Força li va portar des de la roca fumejant fins a Nick.

—Estic bé... —va dir Nick feblement—. Només necessito un parell de minuts... per recuperar l'alè. O potser una setmana. O dos.

Luke va lligar el seu puny esquerre a la part davantera de la toga de Shadowspawn d’en Nick, va reunir la Força al voltant dels dos, i va saltar cap amunt, sobre la vora de la rampa ventral de la nau, que a causa de l'angle en el qual la nau s'havia encallat era més com un tobogan, i es va lliscar cap al principal celler de càrrega del Falcó.

Aquest estava replet d'homes i dones que lluïen una curiosa armadura que semblava feta de lava, gairebé tots els quals estaven apuntant-li amb rifles blàster.

Per un instant, l'únic so audible va ser el tritlleig i espetec de les culates dels rifles recolzant-se en espatlles cuirassades; a l'instant següent, l'únic so va ser el brunzit letal del tall verd d'una espasa làser sostinguda en posició de guàrdia.

—No dispareu —va dir suaument Luke—. Ja he matat bastant gent per avui.

—Baixeu les armes! —la que va parlar va ser una dona pèl-roja d'aspecte dur que tenia una ferida inflada al voltant de l'ull esquerre. Estava dempeus amb el polze esquerre ficat dins del cinturó del seu blàster mentre que la mà dreta penjava prop de la culata d'un blàster prim penjat en una cinta de desenfundat ràpid—. És el Jedi! Ha vingut a ajudar-nos!

—Sí —va dir Luke—. Sóc el Jedi. I espero poder ajudar-vos —allò era prou cert en diferents nivells per fer que li dolgués l'estómac, però d'altra banda, aquella era la segona vegada seguida que algú havia decidit no buscar-se problemes amb ell basant-se en qui suposaven que era, una tendència que esperava promulgar—. On està Han?

—Han què? —ella va aixecar la mà dreta, però estava buida—. Mira, et necessitem... necessitem la teva ajuda. Shadowspawn té al meu...

—No, ja no —va dir feblement Nick des de darrere d’en Luke.

—Nick? —els ulls de la pèl-roja van brillar i la seva veu es va suavitzar i va entretallar, i Luke es va preguntar com havia pogut pensar que tenia un aspecte dur; ella va mirar a Nick com una adolescent de Tatooine de camí al seu ball de graduació al centre social d’Anchorhead. Va passar corrent al costat d’en Luke com si ni tan sols existís i va abraçar a Nick—. Nick! No m’ho puc creure!

—Ei, petita. M'has trobat a faltar?

—Si t'he trobat a faltar? —va tirar de la cara d'ell cap a la seva i li va fer un petó en la boca que li hauria obert els ulls a un mort.

Luke s’escurà el coll

—Suposo que us coneixeu.

—Nick...—a ella li seguien brillant els ulls quan va apartar la cara per respirar, i també tenia les galtes humides—. Estàs bé? Com has escapat? Què fas amb un Jedi?

—Si estic bé? Bastant —Nick es va fregar la sang seca que havia format crostes en el seu cap i va fer una ganyota—. Això del Jedi, bé, d'alguna manera ens hem rescatat mútuament. Quant al fet d'escapar... hum, t'hauràs adonat que la nau en la qual estem està encallada pel morro en el terra enmig d'una batalla descomunal, veritat?

—Això no importa —va dir ella, acariciant-li la cara a Nick—. Ja et tenim.... Això és l'única cosa que importa.

Nick va aixecar la mà per acariciar l'ull morat d'ella.

—Encara no has après a ajupir-te, eh?

—Hauries de veure a l'altra...oh, noi —li va somriure—. Ara l'única cosa que hem de fer és trobar un lloc en què refugiar-nos fins que es calmin les erupcions i podrem fotre el camp d'aquesta roca per sempre.

—Hum.... —va dir Luke tranquil·lament—. No.

Ella li va mirar.

—Què?

—Anem a buscar a Han.

—Una altra vegada. Han què?

—No ho facis —Luke va fer un gest assenyalant el que hi havia al voltant, les marques de socarrim, les marques de blàster en les parets interiors, el terra i el sostre del celler—. Vas a dir-me que tot això és per una petita avaria en l'armament?

Nick es va donar la volta.

—No és un pirata.

—Hi ha una altra paraula per a això?

—Ei, aquest trasto estava abandonat quan el vam trobar... —va dir la dona.

—Intenta recordar a qui li estàs mentint —Luke va sospirar—. Sé que no el vas matar. Per això no us he fet mal... encara. Però he tingut un dia molt, molt difícil i se m'està acabant la paciència.

—Ei, vinga, Skywalker, pren-t'ho amb calma —va dir Nick—. Estic segur que hi ha una explicació perfectament innocent.

—Estaré encantat d'escoltar-la. Quan hàgim pujat a Han, Chewie i Leia a bord d'aquesta nau.

—Skywalker? —va intervenir un altre dels presents—. Té alguna cosa que veure amb el tipus de la venjança del Jedi?

—No —va dir Luke amb potser un toc d'èmfasi major de l'estrictament necessari—. Absolutament gens a veure.

Va tornar a mirar la pèl-roja.

—On els vas deixar?

Ella va obrir la boca, però abans de poder parlar Luke va aixecar una mà.

—Pensa abans de parlar —li va dir—. No penso tornar a preguntar-t'ho.

Ella va tancar la boca. Mirà a Nick i després a Luke.

—Uh, d’acord, —va dir lentament—. Escolta, podem fer un tracte?

—Podem —va dir Luke—. Aquest tracte: tu em dius tot el que vull saber i fas exactament el que jo digui. A canvi jo intentaré oblidar que li has robat la nau al meu millor amic i que el vas abandonar al costat de la meva germana a la seva sort.

—La teva germana? La teva germana és la princesa Bonica de cara?

—La meva germana és una princesa. La Princesa Leia Organa d’Alderaan —va dir monòtonament Luke—. I si li has dit princesa Bonica de cara en persona, puc imaginar qui t'ha posat l'ull així.

Nick es va fregar els ulls.

—Aeona...no vas robar la nau veritat?

—Bé, què hauries fet tu d'haver estat jo la que estigués en les urpes d'aquest mala bèstia?

—Probablement alguna cosa pitjor. Però no vas a guanyar aquesta discussió i no tenim temps perquè ho intentis. Els dolents saben que estem aquí i ens estan buscant.

Luke va dir:

—Estàs segur?

Nick li va dedicar un somriure sinistre i es va donar uns petits tocs en la fina cicatriu que s'estenia al voltant del seu cap de templa a templa.

—Llavors? Hauríem d'estar bastant fora de perill sempre que no intentem moure'ns —va dir Aeona—. Qui malgastarà el seu temps atacant a una nau estavellada?

—Espera cinc segons i podràs preguntar-li-ho a ells.

Nick amb prou feines va tenir temps per acabar de dir aquelles paraules abans que la primera explosió arrenqués la rampa ventral del Falcó i llancés una ràfega d'enderrocs flamejants a l'interior del celler, provocant un incendi.

***

En les profundes ombres de la caverna plena de gent morta i mig enterrada, lluny de la llum d’R2, Han va embolicar la Leia entre els seus braços.

—Leia, jo... Sento que les coses hagin sortit així. M'hauria agradat que estiguéssim més temps junts.

Ella li va somriure i li va tocar la cara.

—Ho sé.

—Com pot ser que només ens besem quan són a punt de matar-nos?

—Suposo que és sort —ella li va besar, breument, de reüll, però aquell lleu contacte va deslligar una descàrrega ardent de remordiments agredolços per tots els petons que estava segur que mai tindrien l'oportunitat de compartir.

—Aroo-oo-erghl Herowwwougrr!

—Què? —Han es va separar d'ella—. Estàs segur?

Chewbacca estava agenollat al costat d'un jove mon calamari enterrat fins a les aixelles.

— Herowww-wougrr!

La Leia va arrufar les celles.

—Què diu?

Han ja corria cap al seu copilot. Es va ajupir i va prémer les puntes dels dits en la cara del mon cal, just damunt de l'ull esquerre, buscant el seu pols sinusal. Allà estava: fi i feble, però mantenia el típic ritme sincopat de tres polsos.

—Té raó!

—Sobre què?

—Aquest encara està viu —va dir Han perplex—. Sembla que alguns altres també poden estar-ho. Estan inconscients però respiren.

—Què és aquesta insígnia? —La Leia es va unir a ell al costat del mon cal—. R2, apunta la llum cap aquí —quan ho va fer, ella va obrir àmpliament els ulls i va assenyalar el símbol de destinació que hi havia al costat del cartutx de rang en la camisa del vestit de combat del mon cal—. Han... aquesta no és el Justícia? La nau en la qual anava Luke?

Han ja estava examinant als altres. Era una progressió inversa: els captius semblaven menys sans a mesura que s'endinsaven més en la caverna. A més dels soldats republicans, hi havia uns quants tipus amb l'uniforme de lava dels mindoresos, però la majoria eren soldats d'assalt i gairebé tots estaven morts.

—És com si aquestes criatures els fiquessin aquí i... s'oblidessin d'ells.

Chewie va grunyir. Han va assentir.

—Sí, tampoc és la meva manera preferida de morir.

R2 va emetre una xiulada d'advertiment que va posar dempeus a Han. Va treure el seu blàster.

—Això sona a males notícies.

—Bastant dolentes —va dir la Leia mentre treia l’extensor. En la lleu llum que sortia cap al túnel, va poder veure onada rere onada de les criatures de pedra arremolinant-se cap a la caverna—. Hora de combatre.

Han es va girar, amb el blàster a punt.

—No crec que sortim d'aquesta.

—Confia en la Força, Han.

—Confia tu en la Força —va dir—. Jo confiaré en el meu blàster.

La Leia va fer mala cara en veure l'indicador d'energia de l’extensor.

—La Força mai es queda sense munició.

—No? I per què no dispara?

—Què ha estat d’allò de no em diguis quines possibilitats tenim?

—Això és per a quan tens alguna possibilitat. Si caus per un penya-segat, quantes possibilitats hi ha que acabis estavellant-te?

—Depèn —va dir ella—. A quina distància esteu el Falcó i tu?

—Molt graciosa.

El comunicador d’en Han crepità. El va treure i va cridar:

—Sí, endavant! Endavant! Estem en un problemet aquí a baix. Em rep? Em rep? —però el comunicador només va respondre amb un brot d'estàtica.

El va sacsejar una altra vegada, després va fer mala cara i se’l va guardar en la butxaca.

—Per un segon ho vaig creure possible. Vinga. Si podem defensar la porta, com a mínim els alentirem.

Però mentre es movien cap a l'entrada de la caverna, les criatures van començar a sortir de les parets.

***

En la profunda penombra de la seva càmera de suport vital, Cronal va treure la seva consciència del regne de la Visió Fosca i es va sentir satisfet. Qualsevol no familiaritzat amb el veritable poder de la Visió Fosca podria haver-se sorprès en descobrir que Skywalker tenia una germana que mai havia estat entrenada com a Jedi; aquell hipotètic qualsevol sens dubte s'hauria sorprès en descobrir que aquella germana s'havia presentat, aparentment per pròpia voluntat, precisament on Cronal la necessitava exactament quan necessitava que estigués allà. Per a Cronal allò era just el que havia après a esperar. Abandonada a la seva voluntat, la galàxia i tot el que hi havia en ella, des dels mateixos estels fins al més diminut virus, servien a la Foscor.

Almenys fins que algun maleït manifasser començava a joguinejar amb la Força, desbaratant l'ordre natural de les coses.

Aquell era el veritable problema dels Jedi: la Força. Tot el seu concepte de la Força. Parlotejant sempre sobre la vida, la llum i la justícia, com si aquelles estúpides paraules realment signifiquessin alguna cosa. Aquells estúpids Jedi li haguessin semblat graciosos de no ser per la seva inexplicable habilitat per realment interferir ocasionalment amb el Camí de la Foscor.

Palpatine havia fet un bon treball reduint el ramat d'usuaris de la Força i el propi Skywalker havia estat a punt d'acabar el treball quan va enganyar a Vader i a l'Emperador perquè es matessin entre ells; perquè, en definitiva, els Sith podien ser tan problemàtics com els Jedi si decidien ser-ho. I després aquell noi Skywalker li havia donat més problemes del que realment valia.

Aquell problema, no obstant això, era a punt de resoldre's per si sol, com solien fer tots els problemes d'aquell tipus quan un seguia de debò el Camí. Ja no necessitava al Jedi Skywalker; la seva germana seria encara més adequada; no només no tenia habilitats en la Força per defensar-se del seu domini, sinó que a més tenia un potencial polític tremend. Heroi d’Endor? Única supervivent de l'última família reial d’Alderaan?

L'única dificultat que li quedava era arrabassar-li la noia Skywalker als Fonedors salvatges i començar el seu Enfosquiment, tasca decididament complicada ja que tots els seus millors Peons jeien morts en el terra del Centre de Selecció. Però fins i tot aquella dificultat era un altre exemple de com la Foscor anticipava i proveïa per a cada necessitat del seu més assidu servidor.

Encara tenia el prototip, el subjecte de proves amb el qual havia experimentat per perfeccionar el procés d'Enfosquiment. Aquell subjecte no havia estat completament anàleg a Skywalker; la seva connexió amb la Força, encara que sorprenentment potent, era de manera innata d'un to més fosc que la del noi, per no esmentar que mai havia rebut entrenament Jedi. Ni cap entrenament, en realitat, la qual cosa probablement explicava per què Cronal no havia estat capaç d'anticipar les dimensions que demostraria tenir l'obstacle de l'entrenament de l’Skywalker. No obstant això, era enorme i físicament poderós, i per les seves artèries corria una ferocitat innata que a Cronal li resultava més que embriagadora. I amb la xarxa nerviosa simulada del fonmassís oprimint el seu cos, tenia una connexió amb el poder fonamental de la Foscor que estava gairebé a l'altura de la del propi Cronal.

Encara que el subjecte de proves inicial tenia certes limitacions; tenia el doble d'edat que Skywalker, i en comptes d'un heroi de l'Aliança Rebel i l'actual Nova República, havia estat un fugitiu perseguit durant més temps del que portava viu el jove Jedi, amb una recompensa substancial pel seu cap que encara seguia vigent. També era més que cridaner, amb els seus més de dos metres d'altura i la corpulència d'un rancor, per no parlar de les dents llimades i esmolades com els de un gat sabre. A més, a causa d'algun tipus d'anormalitat cerebral estructural que Cronal havia estat incapaç de reparar, mancava per complet del poder de la parla humana.

Tot la qual cosa ho convertia en un cos poc indicat perquè Cronal l’ocupés durant les següents dècades, per la qual cosa mai havia fet el pas final de la transferència de consciència permanent... la qual cosa el feia més idoni per a aquella tasca en particular: un cos remot, a través del com podria exercir tot el seu poder, sense córrer cap risc.

En definitiva, quan algú necessitava un treball ben fet...

Així que Cronal va tancar els ulls, va treure la Corona del Crepuscle del seu lloc de repòs i la va col·locar sobre el seu cap calb. Quan va tornar a obrir els ulls, els ulls que es van obrir no van ser els seus.

Van ser els ulls de Kar Vastor.

Següent