Luke Skywalker i les ombres de Mindor (XV)

Anterior

CAPÍTOL 15

Luke va caure rodant sobre la coberta. El seu vestit de pilot era resistent al foc, però això no impedia que les cendres ardents i els resquills incandescents del blindatge del Falcó que l'explosió havia fet saltar, li travessessin. Rodar tampoc devia haver-li ajudat massa, excepte perquè els supressors de foc automàtics del Falcó estaven ruixant escuma extintora superfreda per tot el celler de càrrega. Luke es va xopar bé d'aquella potinga i es va posar dempeus amb gran esforç.

Nick, Aeona i gairebé tots els altres estaven rodant pel terra com ell, encara que uns pocs s'havien quedat dempeus i cridaven mentre cremaven. Luke es va projectar en la Força i els va llançar a tots al terra amb una sola empenta, que no semblava necessari perquè les explosions estaven sacsejant de tal manera la nau que ningú hagués pogut mantenir-se a peu dret molta estona, però Luke no volia deixar-ho a l'atzar.

Va donar una puntada a una paret i va relliscar sobre la cascada d'escuma fins a Nick i Aeona, cridant entre les explosions i els udols de dolor.

—Poseu a cobert a la vostra gent i preparats per moure-us, i que segellin la porta de la rampa! Trobareu tres o quatre unitats de SegellaEscotilles en el compartiment de magatzematge posterior! Alguna pregunta?

—Si... qui t'ha posat al comandament? —li va etzibar Aeona.

—Tu, cor —va dir Nick—. Quan vas abandonar a la seva germana i el seu millor amic. Mossega't la llengua i fes el que et diu.

Els ulls d'ella van brillar com un blàster sobrecarregat.

—T'estàs buscant un bon problema...

—Si sobrevivim a això, pots donar-me una surra.

—Dóna-ho per fet.

—Vés a la cabina —li va dir Luke a ella—. Activa tants propulsors com puguis i quan t'ho ordeni, encén-los a tota màquina.

—Però això només ens enfonsarà encara més en el terra!

—Algun dia, estimada —va dir Nick—, tu i jo haurem de parlar sobre la qüestió de discutir amb els Jedi. Té un pla —es va girar cap a Luke—. Digues-me que tens un pla.

—Més o menys —Luke es va aixecar, amb certa ajuda de la Força per mantenir l'equilibri sobre aquella escuma relliscosa i sabonosa, i va començar a trotar cap a la part posterior.

—Això no és el més tranquil·litzador que podies dir. On vas?

—A la torreta quàdruple —va dir Luke sense detenir-se.

—Skywalker, cedeix-me l'altra —va dir Nick.

Luke es va detenir i va mirar cap enrere.

—Saps disparar?

Nick es va posar dempeus.

—Puc encertar-li en les ales a una vespa nocturna pethrilliana des de mil metres de distància amb els ulls tancats.

—Això no és una resposta.

—Ei, els paios que hi ha en les torretes ara mateix ni tan sols han pogut donar-me a mi.

—Ben vist. Som-hi.

Quan van arribar a l'encreuament d'accés, ambdues torretes estaven buides.

—Sembla que han fotut el camp.

Luke va entrar en una de les torretes i va fer un gest pel transpariacer cap a la catifa de foc que era el pou de cendres.

—Per ventura els culpes?

Nick es va limitar a encongir-se d'espatlles mentre es lligava el cinturó.

—No és la pitjor idea que han tingut avui —va respondre. Luke també es va lligar el cinturó. Amb un cop de la Força, va reiniciar el circuit que havia desactivat la torreta ventral. —Tens uns amics encantadors.

—Aeona no és mala persona —va insistir Nick mentre movia el timó de control endavant i enrere, comprovant la servorresposta de la torreta—. El que li passa és que no té molta paciència amb els detalls.

—Detalls com la justícia i les vides d'altres persones? —la pantalla tàctica de la torreta es va omplir d'enemics—. Aquí vénen!

Nick va tirar del timó de control i va disparar els canons fins i tot abans que la torreta s'hagués alineat, llançant una ràfega corbada de descàrregues de canó per la paret interior de la caldera just quan una formació d'una dotzena aproximada de TIE va aparèixer més enllà de la vora i van descendir bombardejant-los. El TIE davanter va volar directament cap a la línia de foc d’en Nick i la finestreta de la seva cabina va quedar feta xixines; va caure directament cap al pou de cendres a tota velocitat i va esclatar, però la resta dels trets de Nick van rebotar contra blindatges i panells col·lectors.

—Això serà un problema —va dir Nick entre dents—. Però m'he carregat a un.

Luke estava contenint-se sense disparar en la seva torreta.

—No han estat caces estel·lars els que han fet cremar aquest cràter. Vigila amb els bombarders.

—Rebut.

Els TIE queien sobre ells i les descàrregues dels canons sacsejaven la nau; Nick va encertar a un altre en ple ull, i després a un altre. Va llançar un crit de guerra.

—Ja van tres! Quants has abatut fins ara, Skywalker?

—Cap —va dir Luke severament.

—Vaja, estic derrocant més que tu? —Nick va llançar tal descarrega sobre el panell col·lector d'un altre TIE que aquest va perdre el control i es va estavellar contra el seu company de flanc—. Vaja, ja no fan Jedi com els de abans.

—Nick, calla.

—Ei, no estic vanant-me... bé, potser una mica...

—Ho sé. Necessito concentrar-me.

—En què? —Nick es va girar per poder mirar a Skywalker per la torreta dorsal, moment en què va entendre per què Skywalker no havia abatut cap nau. No estava disparant contra elles. Nick també va entendre per què cap míssil, ni bomba, ni canó havia fet trossos al Falcó.

Perquè en això és al que estava disparant Skywalker: als míssils, bombes i foc de canó que els hi plovia des de l'eixam de naus enemigues.

—Oh —va dir Nick en veu baixa. Va seguir disparant. Però no podia deixar de mirar les flames que ascendien des del pou de cendres, i no va poder evitar notar que mentre les descàrregues d’Skywalker estaven interceptant les canonades i míssils que havien d'impactar en el Falcó, tots aquells esclats estaven esquitxant tal quantitat de pedra fosa que probablement fondrien el casc blindat de la nau en qualsevol moment. Just quan es va adonar d'allò, la pantalla tàctica de la torreta va mostrar senyals lluminosos de sis bombarders TIE que s'aproximaven, i quan l'hi va comentar a Skywalker, l'única resposta del jove Jedi va ser teclejar el canal de la cabina en l'intercomunicador.

—Eh... —va mirar a Nick—. Com has dit que es deia?

—Aeona.

—Aeona, aquí Luke. Espero que tinguis algun propulsor calent.

—Estem molt lluny de la màxima potència...

—Ens conformarem amb el que tenim. Endavant, a tota màquina. Inclina els reactors d'actitud per a impuls extra.

—Skywalker? —va dir Nick—. Acabes d'ordenar-li que enterri aquesta nau en un maleït riu de lava fosa.

—Sí. Recol·loca la teva torreta en la seva posició per defecte i dispara quan t'ho ordeni.

—Hum, saps que la posició per defecte és cap endavant? És a dir, cap avall —la desesperació li aguditzava la veu —Saps que això és el contrari de “amunt” que és d'on vénen els dolents?

—Nick —va dir Luke—, tornes a discutir amb un Jedi.

La resposta d’en Nick va ser un grunyit de frustració que contenia com a úniques paraules intel·ligibles, sonat Jedi ruskakk mentre tocava les tecles del tauler de control de foc de la torreta.

Luke ja no mirava la seva pròpia pantalla tàctica. Ni tan sols mirava a l'exterior de la torreta. No necessitava mirar fora; estava parant esment al seu interior.

L'interior del seu cap. L'interior de la Força.

Va sentir que les torretes quàdruples del Falcó s'alineaven; va sentir que els bombarders TIE apareixien per darrere de la vora de la caldera i va sentir que llançaven bombes de protons no guiades en una seqüència mecànicament precisa; va sentir l'arc de les bombes que queien, va sentir els punts d'impacte i va sentir com el radi de les seves explosions se superposaria precisament en la posició del Falcó i aixafarien la nau com una ració rebutjada.

Va dir:

—Nick. Ara.

Les quàdruples van obrir foc a tota potència, llançant ràfegues de descàrrega làser cap al llac de foc entre les mandíbules davanteres de la nau. La zona d'impacte refulgí amb el plasma supercalent que va llançar roques ardents per sobre del casc blindat del Falcó. En el mateix instant, els propulsors d'actitud dorsals de babord es van encendre alhora que els ventrals d'estribord, exercint una poderosa força rotatòria que, mentre les quàdruples seguien vaporitzant i liquant les cendres en les quals les mandíbules estaven enterrades, estava cargolant la nau en el terra.

—Creus que això ajuda? —va cridar Nick.

—Shh. Aquest tampoc és el meu millor truc.

Luke es va concentrar en el no-res fins que va poder sentir-ho tot. La xerrameca d’en Nick, el seu propi cansament, la batalla de l'exterior i la fatalitat descendint sobre la Leia van entrar i van sortir d'ell com l’aigua desbordada, sense deixar rastre. Es va permetre convertir-se en clar com una campaneta de cristall, per poder tocar una nota pura.

Aquella nota va ser un diminut gir d'intencions que la Força va canalitzar molt alt cap a l'atmosfera fins que va empènyer suaument, molt suaument, les bombes de protons que queien. Aquella suau empenteta va alterar les seves trajectòries poc més d'un o dos graus, donant-los una petita curvatura cap a fora, així que en comptes d'aterrar en un precís anell de cent metres de diàmetre amb el Falcó al centre, van aterrar en un anell igual de precís de quatre-cents metres de diàmetre, la qual cosa significava que el radi de detonació superposat no va destruir la nau sinó que li va donar una rebregada molt, molt ferma, com qui rebrega una llavor de rakmeló entre els dits. I de manera semblant a aquesta metafòrica pipa de rakmeló, el Falcó va sortir disparat amb una força considerable.

Directe cap avall.

Allò deuria haver suposat un problema major, però l'explosió de les bombes de protons va afeblir encara més el que va resultar ser l'esquerdada i fràgil closca superior d'una enorme bombolla volcànica que formava el jaç del pou de cendres; les ones expansives de les bombes, combinades amb el foc de les torretes del Falcó i el moviment en espiral en la seva pressió cap avall, van destruir la closca rocosa de manera que la nau es va alliberar i va caure per un escarpat conducte de ventilació natural de diversos centenars de metres de profunditat, entre un núvol de pedres, resquills dentats i cendres ardents mentre rebotava contra les pedres de tots dos costats.

El comentari d’en Nick de «Uauuuhaahsísísíiiii...» es va anar apagant a mesura que es quedava sense alè. Luke estava grimpant per sortir de la seva torreta.

—Aeona! Autoseqüencia els reactors d'actitud i activa els repulsors!

—Oh, estàs segur?

Luke es va aferrar fort a l’escotilla d'accés mentre el Falcó es redreçava amb una sacsejada. Els motors repulsors udolaren. La nau va copejar la pila d'enderrocs del fons del conducte de ventilació amb gran baluern i grinyols de metall torturat i finalment es va posar, mentre pedres, cendres i restes no identificades martellejaven la part superior.

Nick va mirar sorprès la pila d'enderrocs en la qual reposava la seva torreta.

—D’acord, això ha estat molt original. Sabies que si ella triga mig segon més amb els repulsors estaries raspant el que quedés de mi amb una espàtula. —Es va inclinar cap endavant per mirar per la torreta dorsal el diminut disc format per la llum del foc i els centelleigs de blàsters que era el forat pel qual havien caigut—. I ho has fet a propòsit?

—Més o menys. Sabia que havíem de baixar sota terra; no estava del tot segur de com anàvem a fer-ho. Els dolents han estat molt amables en ajudar-nos, veritat?

—Recorda'm que els hi enviï una targeta d'agraïment.

Luke va treure un comunicador mentre avançava cap endavant.

—Aeona, detingues els propulsors i envia tota la potència als repulsors. Vaig cap allà.

—Cap a on? —va preguntar Nick.

—Algú ha de pilotar aquest trasto.

—Pilotar-ho? Aquí sota?

—Sí. I pel que he vist de les habilitats de pilotatge de la teva núvia, no és la meva primera elecció.

—Estàs segur que pots fer-ho?

—Només hi ha un home viu que pugui pilotar aquesta nau millor que jo.

—Doncs potser hauries d'anar a buscar-ho.

—Aquest és exactament el meu pla. Pren la torreta dorsal i controla les teves pantalles tàctiques.

—Eh? per a què?

—Caces TIE.

Nick va estirar el coll. Per la diminuta obertura que tenien molt més a dalt arribava una onada de caces estel·lars.

—Oooh, genial. Què va a impedir-los volar-nos a trossos quan posis en moviment aquest trasto?

Luke li va somriure, però aquell somriure no semblava feliç sinó que era la d'un depredador mostrant els ullals.

—Tu —va dir i es va marxar corrent cap a la cabina.

***

En Han i la Leia estaven esquena contra esquena enmig d'un cercle cada vegada més estret de criatures de pedra, movent els blàsters en arcs curts per dispersar les càrregues atordidores, però cada descàrrega només els donava uns segons més i a cap dels dos li quedava més que un grapat de trets. Chewbacca jeia inconscient, mig enterrat en pedra endurida, i R2-D2 estava tirat de costat, amb el fotoprojector a les fosques i fum pujant des dels seus capacitadors cremats. L'única llum de la caverna venia de l'energia guspirejant que corria sobre les criatures mentre s'acostaven cada vegada més.

—Quina manera més estúpida de morir! —va grunyir Han, liquant a altres dos amb un sol tret—. No sabem què són aquestes coses, no sabem què estem fent aquí, ni tan sols sabem per què estan enfadades amb nosaltres!

—No estan enfadades —va dir la Leia sense alè mentre tornava a disparar—. Puc sentir-ho. Ni tan sols volen fer-nos mal. En realitat no. L'única cosa que volen és sepultar-nos en la roca i seguir amb les seves coses.

—Què... resulta que hem acabat en el lloc equivocat al pitjor moment i anem a morir per això?

—Han... —La Leia va prémer el gallet del seu Extensor però el seu canó ni tan sols va brillar—. Han, estic fora.

—Ja, si entenc —va dir Han entre dents; l'alerta de l'empunyadura del seu DL portava vibrant des dels últims quatre o cinc trets, la qual cosa significava que li quedaven molt pocs, fins i tot amb l'ajust de mitja potència que tenia posat. Va envoltar amb un braç l'espatlla de la Leia i va començar a recular, disparant una descàrrega o dues per obrir un buit en l'anell de criatures.

—No t'apartis. Potser puguem arribar fins algun dels seus actuals convidats. Pot ser que algun tingui un blàster carregat amagat en algun lloc...

—Ve algú —va dir la Leia—. Han... aquí fora hi ha algú! Vénen a buscar-nos!

—És Luke? Si us plau, digues-me que és Luke —es va jurar en silenci que si li deia que sí, mai de la vida tornaria a fer una altra broma sobre la Força, els Jedi, les espases de llum, ni sobre res, en realitat. Durant la resta de la seva vida. O més, si era necessari.

Al costat de l'entrada de la caverna, les criatures de pedra es van enfonsar sobtadament, convertides en tolls de pedra líquida.

Leia, en veu molt baixa, li va dir:

—No és Luke.

L'enfonsament es va estendre com una ona expansiva a càmera lenta; les criatures, una després d'una altra, simplement es fonien, els seus guspirejos elèctrics es dissipaven; quan va caure l'última, es van quedar sense llum, deixant la caverna en una foscor més profunda que la foscor. Una foscor com estar cec.

Una foscor com sí l'existència de la llum hagués estat només un somni.

En la nit absoluta, alguna cosa va grunyir.

—Què dimonis ha estat això? —va preguntar Han. Havia sonat com una pantera de les sorres corelliana advertint a un intrús que no entrés en el seu cau.

—Diu —va dir Leia lentament—. La foscor és el vostre refugi. Entreu en la foscor com un viatger cansat entra en el somni.

—I què se suposa que significa això? I des de quan parles... el que sigui això?

—No ho parlo. És només... que ho entenc d'alguna manera.

Més grunyits, ara en moviment; Han va rastrejar el so amb l'emissor del seu DL-44.

—Què diu ara?

Els braços d'ella li van abraçar més fort el pit.

—Diu que pot olorar la teva por.

—Sí? Fa olor això.

Han va llançar una altra descàrrega atordidora. En l'instant de resplendor, ho va veure. Una forma fosca, més gran que la pantera de les sorres com la qual sonava, corrent al costat de la paret. Han va disparar una altra vegada, i una altra, però els seus trets es van estavellar inofensivament contra la paret; aquell tipus, aquella cosa, el que fos... es movia massa ràpid perquè Han pogués si més no veure-ho amb claredat. Va tibar la mandíbula i va tirar suaument del gallet del DL dues vegades, després una, després altres dues vegades, sense ni tan sols retirar el dit entre trets, però el que va fer va ser una successió de clics secs. Va deixar escapar entre dents una maledicció continguda.

El grunyit es va convertir en una rialleta profunda i aspra que no va necessitar que Leia li traduís.

—Et sembla graciós? Encén la llum i t'ensenyaré una cosa graciosa!

—Han, no el provoquis! —va murmurar la Leia.

—Per què no? Creus que hi ha alguna cosa que jo pugui fer que empitjori aquesta situació?

—Sí —va dir ella—. Crec que està aquí per mi. Crec que si ets capaç de mantenir la boca tancada, pot ser que et deixi amb vida.

Es va sentir una altra rialleta profunda, mig grunyit, que no necessitava traducció, i cap a l'esquerra d’en Han va sorgir una lleu resplendor, verdosa i freda. En la foscor uniforme, era incapaç de saber com de gran que podia ser, ni el lluny que estava, però la resplendor es va estendre lentament, creixent i convertint-se en un pegat de llum amorfa, i enmig d'aquella llum hi havia foscor, una ombra, amb la forma de la mà d'un home estesa. La resplendor es va estendre cap a fora, al voltant de la mà, projectant filaments que al seu torn es projectaven com cristalls de gel formant-se a l'interior d'una finestra, descrivint la forma d'un home enorme i poderós, ajupit en el terra com un katarn preparat per saltar. La resplendor provenia d'una espècie de liquen que semblava créixer cap a fora des de la mà de l'home; quant més creixia, més ràpid s'estenia, fins que en l'última ràfega va cobrir tot el terra i les parets de la caverna i es va unir en el sostre.

Han tenia la boca tan seca com la sorra i va haver de tossir per aclarir-se la gola.

—Ell... ha fet això?

—Crec que sí —va murmurar amb veu ronca la Leia.

L'home es va aixecar. Han va intentar empassar-se el mos imaginari de sorra i va subjectar amb més força el seu blàster. Aquell tipus era enorme.

Era gairebé tan alt com Chewbacca i el doble d'ample en el pit i les espatlles. Portava pantalons d'espaciant, estrets al voltant d'uns malucs tan grans com el pit d’en Han. La seva pell era fosca com timmosol, el seu cap calb brillava com si estigués polit i quan va somriure, les seves dents van semblar prou esmolades per posar gelós a un barabel.

L'enorme home fosc va estendre les mans àmpliament, com donant la benvinguda. Ara ja no grunyia, sinó que feia una espècie de brunzit, com un núvol d'insectes voladors.

—Diu: aquí està la teva llum. Ara què? Vas a disparar-me amb el teu blàster descarregat?

Han va dir:

—Et refereixes a aquest blàster descarregat? —i li va disparar.

La descàrrega atordidora del blàster va impactar en el pit d'aquell home enorme, que es va balancejar però no va caure, així que Han va tornar a disparar-li. Per assegurar-se, perquè era el seu últim tret i no podia fer una altra cosa.

—Suposo que no has sentit parlar del clic del contrabandista, eh? —Han li va somriure—. Sonava com si intentés disparar un blàster descarregat, veritat?

Han va deixar de somriure quan es va adonar que aquell home enorme li retornava el somriure.

Les descàrregues atordidores no semblaven haver-li afectat en absolut; encara que Han va descobrir per a la seva sorpresa que l'home estava submergit fins als turmells en un toll de pedra liquada.

Abans que Han pogués entendre el que veia, l'home va saltar i el va agarrar pel bescoll amb una mà enorme i el va aixecar sense cap esforç. Han li va copejar en la cara amb el blàster descarregat prou fort com per obrir-li la galta fins a l'os, però aquell home enorme no va semblar notar-ho; només va agafar la barbeta d’en Han i va començar a empènyer el seu cap cap enrere, i més enrere, mentre tirava amb la mà que li subjectava el coll i grunyia.

Es va sentir el cruixir de cartílags i alguna cosa va fer un espetec en les vèrtebres d’en Han i l'únic so que aquest va poder fer va ser un feble gargamelleig. Començava a preguntar-se seriosament si potser la Leia tenia raó amb allò de no el provoquis, fins que ella va cridar alguna cosa que va sonar, borrós i vague entre el brunzit de les seves oïdes, com Atura’t! Si ell mor jo també!, que a Han li va semblar una amenaça bastant ximple, ja que matar-los als dos semblava l'objectiu de tot aquell exercici; però per a la seva sorpresa atordida i mig inconscient, la pressió en el seu coll es va relaxar i el brunzit de les seves oïdes es va dissipar a mesura que la sang tornava a circular.

—Deixa’l anar —la Leia estava dempeus amb l'emissor de l’Extensor descarregat apuntant a la seva pròpia barbeta i el dit en el gallet—. Ho dic de debò.

L'enorme mà es va obrir i Han va caure al terra, panteixant. L'home va tornar a obrir i estendre les mans. La Leia va dir:

—Ara aparta't d'ell.

Aquell home enorme va fer un pas enrere, només un.

—Més.

L'home es va prostrar sobre un genoll i va baixar lentament la mà dreta cap al terra i quan el palmell va tocar el liquen luminescent tota la caverna va quedar a les fosques.

Han va sentir una estampida inhumanament ràpida passant al costat d'ell; va llançar una puntada a cegues en la foscor però va fallar. L'única cosa que va poder fer va ser cridar:

—Leia, vigila!

—Han... —fos el que fos el que anava a dir-li es va convertir en esbufecs i panteixos; després només es van sentir els sons esmorteïts d'un forcejament. Han es va posar dempeus en la foscor i es va llançar contra el soroll. Alguna cosa li va copejar en una cama i va caure...

I el terra sobre el qual va caure li va esquitxar.

Això no pot ser bo, va pensar. Va aconseguir posar-se de quatre grapes... i el terra viscós va tornar a endurir-se, convertint-se en una pedra solidificada al voltant dels seus peus, panxells, genolls i mans que va ascendir fins als canells i la meitat dels avantbraços.

—Deixa'm anar! Deixa'm anar, monstre! No la toquis. No t'atreveixis a tocar-la! Leia!

La foscor només li va retornar ressons buits.

Es va quedar allà agenollat, panteixant pel dolor i la desesperació. Va intentar alliberar les seves mans. Ho va intentar fins que li van cruixir els colzes i els braços li patiren rampes. Ni tan sols podia moure els dits de les mans. Els del peu sí, dins de les botes, però les seves cames estaven enterrades encara més sòlidament que les seves mans.

No podia fer res. Res de res.

I la Leia estava en mans del gegant. Qui era aquell tipus? Han no tenia ni idea. No podia trobar-li sentit a res de tot allò.

I probablement anava a morir sense haver-ho trobat. Confia en la Força, li havia dit ella. Bé, si la Força tenia pensat donar-li un cop de mà, no se li ocorria millor moment que aquell.

—I bé? —va dir en veu alta—. Estàs aquí? Pots prestar-li una mica de sort al millor amic de l'últim Jedi?

Des de la butxaca de la seva jaqueta li va arribar una ràfega d'estàtica i després una veu.

—Han? Han, em reps? Han, vinga! Sóc Luke!

El que hauria estat un autèntic cop de sort, pràcticament un miracle, el tipus de cosa que li hauria fet creure per sempre... de no ser pel fet que tenia ambdues mans enterrades en pedra i no tenia manera de treure el comunicador de la butxaca i respondre.

Han va decidir que la Força, si realment existia i actuava com Luke i Leia sempre asseguraven que feia, tenia un sentit de l'humor molt, molt maliciós.

***

El Falcó volava pel laberint de coves a una velocitat increïble; una velocitat que a Nick li semblava encara més ràpida per culpa de les creixents rugositats rocoses que amenaçaven amb decapitar-lo, o amb arrencar la torreta sencera, i els afloraments dentats que la nau havia d'esquivar, i els constants impactes i grinyols del metall xocant o fregant la pedra; i darrere d'ells, seguien arribant petits i lleugers TIE. Només els girs i corbes del laberint de coves els protegien del foc de canó dels TIE; en els rars trams rectes en els quals els caces estel·lars podien disparar, Nick els llançava descàrregues sense parar des de la torreta dorsal. A poca distància i sense espai per maniobrar, TIE rere TIE rebien les descàrregues de làser i s'estavellaven o explotaven.

La seva frase sobre les ales de les vespes nocturnes perthrillianes havia estat una faramalla... però no havia estat una faramalla buida.

Nick seguia disparant i intentava no pensar en l'esborrall de les parets de pedra al costat del que passava tan a prop la seva torreta que si hagués pogut obrir una finestra hauria pogut tocar-les... a risc de perdre un braç.

—Espero que sàpigues on vas!

—Només segueixo la meva intuïció —Skywalker semblava fins i tot alegre—. Com ho portes per aquí darrere?

Nick va arrufar les celles pels girs, corbes i obertures de camins secundaris que retrocedien ràpidament cap a l'absoluta foscor que tenien darrere.

—Estic bastant bé, sempre que no descobreixin la manera que els seus trets dobleguin les cantonades!

Llavors van sorgir en la foscor un parell de brillants esferes d'energia blava blanquinosa que es van llançar directament contra ell.

—He parlat massa aviat —va tirar del timó de la torreta i va intentar apuntar cap aquelles esferes volants mentre avançaven en arcs de persecució d'alta-G—. Vénen torpedes. Sembla que aquests bombarders ens han atrapat.

—Dispara als torpedes.

—Ja ho faig —va dir entre dents mentre la seva línia de descàrregues làser interceptava el vol del torpede més proper, però l'altre esquivava la descàrrega i seguia acostant-se. Nick va maleir la poca mobilitat lateral de la torreta—. Seria millor que els hi tirés pedres! —i finalment va col·locar els canons en línia i va interceptar el torpede a amb prou feines uns vint-i-cinc metres dels subllums del Falcó—. Això ha estat a prop! Pots desviar el control de l'altra torreta a aquesta?

—L'altra torreta està ocupada ara mateix —va dir Skywalker, mentre la quàdruple ventral obria foc i les descàrregues de canó travessaven la foscor en direcció a l'estreta obertura que tenien davant.

El Falcó va xocar amb aquella obertura no prou ampla a la velocitat d'un tret de ballesta wookiee a frec de roba. Amb un uaanng! grinyolant i un impacte que va estar a punt de fer que el cap d’en Nick travessés el transpariacer, la nau es va obrir pas.

—Allò era una mica estret. Crec que hem perdut alguna cosa.

—Sembla l'antena dels sensors —va dir Nick, veient-la passar al costat d'ell i desaparèixer en la foscor.

—Oh, genial. Han segueix burlant-se d’en Lando per haver perdut l'última antena dins de la segona Estrella de la Mort. Mai podré treure'm això de damunt.

—No podràs si no sortim d'aquesta! —va dir Nick mentre altres quatre estels voladors blaus apareixien davant els seus ulls, més lluny però aproximant-se a tanta velocitat que van passar de ser agulles a pilotes de bórglebol en el que ell va trigar a dir—: Quatre? Com dimonis vaig a interceptar quatre?

Va apuntar els canons quàdruples cap al sostre de la cova just darrere de la nau i va prémer els gallets, omplert el túnel de núvols de fum i pols, que no suposaven cap obstacle per als torpedes, al costat d'un munt de rebles de pedra. Que sí ho eren.

El primer torpede va impactar amb una pedra caiguda i es va desviar cap al sostre; l'explosió va esfondrar una cortina de pedres que va atrapar als altres tres torpedes en ràpida successió, tan prop de la part posterior de la nau que els focus reflectors d'aquesta van il·luminar amb claredat la paret de pedra caiguda que va segellar el túnel de dalt a baix.

—Necessitareu sort perquè els bombarders superin això —va remugar, se sentia bastant satisfet amb si mateix, fins que es va adonar que encara podia veure l'esllavissament. Que no s'allunyava d'ells—. Ei, per què hem parat?

—Mira cap endavant.

Nick girà la torreta i va dir:

—Oh.

S'havien quedat sense túnel. Davant només hi havia una paret llisa de pedra. I per darrere acabava d'eliminar l'única via de sortida, segellada més fermament que una volta de gemma de foc htthginginana.

—Hum... —va dir lentament—. No retrocedeixis.

En la cabina, Luke mirava la pedra que tenia davant amb ombrívola frustració. Estava segur que anaven pel bon camí. Segur com se sentia segur quan la Força li deia com de segur que havia de sentir-se.

—No ho entenc —va dir, negant amb el cap. Es va girar cap a Aeona, que estava asseguda en el seient de copilot—. Això no està bé. Això no hauria d'estar aquí.

—No perdis el temps pensant en el que hauria de ser. Preocupa't pel que és.

Luke va decidir no dir-li que li semblava estar sentint a Yoda.

Aeona semblava demacrada i hi havia un to de dolor en la seva veu.

—Preocupa't per trobar la manera de sortir d'aquí.— Ell li va somriure amistosament.

—Claustrofòbica?

—Només una mica —va dir ella amb un gest reticent—. Però prou.

—Jo també. Sobretot avui. No et preocupis. El primer que fas quan et perds és parar a demanar indicacions —va teclejar el sistema de comunicacions i va introduir el codi del comunicador de la Leia—. Leia? Leia, si us plau respon. Sóc Luke.

Cap resposta. Ni tan sols electricitat estàtica.

—Leia, au vinga.

—Pots oblidar-te d'això —va dir Aeona. Va assenyalar la paret de pedra de l'exterior—. Veus l'opalescència d'aquesta pedra negra, que sembla que brilla? Sembla que tota aquesta cova recorre un filó de fonmassís; és un tipus de pedra que...

—Sé el que és —Luke va flexionar les mans, podia sentir l'imprecís ressò del seu sistema nerviós, aquells fins filaments de cristall que s'escampaven pel seu cos—. Què té a veure això amb les comunicacions?

—Bloqueja les freqüències —va dir ella—. Necessitaries el sistema de comunicació d'una nau capital per tenir alguna possibilitat de travessar-ho.

—Oh, això és tot? —Luke es va trobar esbossant un mig somriure com el qual imaginava estar veient en la cara d’en Han just en aquell moment. Va començar a manipular interruptors i prémer botons—. Dóna'm un minut.

—T'aviso que no servirà de res.

—Aquesta nau va ser el vehicle personal d'un general del comandament de l'Aliança dels Planetes Lliures —va completar la seqüència i es va obrir una escotilla en la mampara posterior de la qual va sortir una unitat enorme de comunicacions d'última generació—. Va dimitir del seu càrrec, però Han no és dels qui retornen les millores de la seva nau, saps? Aquesta unitat pot enviar un senyal fins a la vora galàctica. Absorbirà la major part de l'energia del nucli reactor, però de totes maneres tampoc anem a cap lloc —va mirar la unitat de comunicació—. Leia? Estàs aquí?

No va haver-hi resposta. Luke va arrufar les celles i va passar al codi d’en Han.

—Han? Han, em reps? Han, vinga! Sóc Luke!

El canal del comunicador crepità.

—General Skywalker! Hem sentit que estàs en problemes.

Luke va arrufar les celles.

—Lando? Què estàs fent en aquest sistema?

—Això mateix m'estic preguntant jo unes seixanta vegades per hora. Quina és la teva posició?

—No estic segur. Sota terra, en alguna part. Intento localitzar la Leia... vaig poder sentir-la en la Força, prop d'aquí, encara que l'he perdut.

—Vam perdre contacte amb Han i Leia fa només uns minuts. Han va dir que estava en una cova, o alguna cosa així. Per això estem supervisant el seu canal de comunicació. Escolta, no sou els únics en problemes. Podríem perdre a tota la Força Especial.

—Perdrem més que això —va murmurar Luke.

—Perdona? No he rebut això. Pots repetir?

—No. No té importància.

—Luke, estic fent tot el que puc, però et necessitem en aquesta batalla. Quan podràs recuperar el comandament?

—No... no puc. És massa llarg d'explicar. Tu dirigeixes la batalla, Lando. A més, ets millor general del que seré jo mai.

—Avui no he pogut demostrar-ho. Mantingues-me informat; quan vulguis et cedeixo el comandament. Escolta, hi ha algú aquí que vol parlar amb tu.

—Oh, oh, amo Luke, estic terriblement preocupat! La Princesa i el Capità Solo estan en greu perill... i vostè també!

—Ho sé —va dir Luke— Però com ho saps tu?

—He estat revisant les comunicacions dels seus agressors... malgrat la seva dicció absolutament bàrbara, domino més de...

—Ja m'ho has dit. Quins agressors? On estan?

—Si us plau, amo Luke... Pot ser que ja hagin destruït a R2!

—3PO, digues-me on estan!

—Bastant a prop, en realitat... a no més de quinze metres de distància, directament cap a l'exterior segons el radi planetari.

—Estan just damunt de nosaltres?

—Oh, sí. Els seus agressors li han localitzat precisament... estan discutint si, ah... la frase es tradueix aproximadament com capturar, o segrestar, però és clar que és una forma d'atac... si atacar-li ara o si han de perseguir al Mitjà-Un, sigui qui sigui.

Luke havia deixat d'escoltar; va mirar amb recel el sostre de pedra negra polida sobre la cabina.

—Quinze metres... això és un munt de roca que tallar, fins i tot amb una espasa de llum.

—Això no és roca normal —va dir Aeona—. És fonmassís.

—No sé què pugui significar això.

—En aquest cas els teus amics tenen sort que estigui amb tu, perquè jo sí. Una cosa que espero que els hi expliquis quan els trobem perquè tinc la sensació de què poden estar una mica enfadats amb mi.

Ella va allargar la mà cap al sistema antipersona i va activar la càrrega del casc.

—Puja-la —va dir—. Amb cura i poc a poc.

—Oh —va dir Luke, entenent-ho tot mentre la càrrega atordidora crepitava sobre la pell del Falcó—. Ho hauria endevinat. Abans o després.

—Si ja, ho sé —va dir ella compassivament—. Has tingut un dia complicat.

—És una manera de dir-ho —la nau va ascendir i va tocar el fonmassís que tenia damunt. La pedra es va liquar instantàniament, vessant-se sobre el casc i creant un toll a la petita zona tancada del túnel de sota—. Quant triga això a tornar-se a endurir?

—No estic segura, per què?

—Els caces TIE no tenen sistemes antipersona i els canons làser no poden ajustar-se a la manera atordidora.

Ella va assentir pensativa.

—Així que no hem de preocupar-nos per trobar-nos amb males companyies. Quant falta?

Luke va buscar en la Força.

—Just... per... aquí.

El Falcó penetrava en la superfície de la pedra ja líquida com un calamar dimoni aquarià perseguint a un gnooroop saltador. Rius de fonmassís queien pel casc i també al voltant d'un humà molt brut que se subjectava amb força a l'única part de la nau que no deixava anar espurnes per les càrregues atordidores de diversos milers de volts: la finestreta de la cabina.

Luke... Encara que no podia sentir-li, les paraules eren clares en els llavis d’en Han. Se l’ha emportat, Luke. S'han anat.

***

Cronal es va detenir en l'arcada de la cova del Tron de l'Ombra. El seu tron seguia surant sobre la seva plataforma de fonmassís, fosc i sinistre davant el fulgor sagnant de la cataracta de lava que tenia darrere. Mirant la cova a través dels ulls de Kar Vastor, va sentir certa malenconia; era una autèntica pena que el seu holodrama, en realitat tan magníficament representat, mai arribés a l'àmplia audiència que mereixia.

Però aquelles eren les vicissituds de la vida i l'art; en lloc de lamentar-se per la seva obra mestra arruïnada, va decidir concentrar-se completament en la tasca realment important d'assegurar-se per sempre un cos nou i sa. I després matar a tots aquells que sabessin, o fins i tot sospitessin, que aquella jove i adorable noia era de fet un home vell i espantós.

Va baixar a la noia Skywalker inconscient de l'enorme espatlla del seu cos prestat i la va posar suaument en el terra.

No va poder evitar detenir-se un moment a contemplar-la, estirada sobre la pedra, adorable i elegant fins i tot inconscient. No va poder evitar recordar com l'havia observat, durant els seus anys en la intel·ligència imperial; havia controlat les seves activitats antiimperials durant un període de temps considerable, fins a la seva ruptura oberta i suposada traïció en l'època del problema d’Alderaan.

—Jove senadora Organa, —va remugar—. Princesa Leia Skywalker, amagada a la vista de tots durant tots aquells anys. Qui podria haver-ho sospitat?

Era una elecció millor que el seu germà en gairebé tots els sentits. Al cap i a la fi, no era una Jedi; en el seu cos, ningú esperaria que vagués per la galàxia arriscant la vida per salvar a estranys. No, després de la traumàtica experiència de sobreviure al parany imperial que acabaria amb la vida del seu germà, el seu xaró amant i tants dels seus amics i aliats, es retiraria de la vida aventurera i consagraria la seva vida a la política.

Era perfecta.

Va tancar els ulls i va deixar que la seva ment tornés parcialment al vell i decrèpit cos que jeia en la seva càmera de suport vital. Des de dins d'aquell crani, podia projectar la seva ment cap a la pedra en la qual havien modelat la cova i servir-se una vegada més de les voluntats de les criatures que la utilitzaven com a forma física.

El pont que connectava la vora de la cova amb el tron va tornar a créixer, transportant a la noia Skywalker i al corpulent Kar Vastor fins a la plataforma del Tron de l'Ombra abans de tornar a contreure's. La pedra de la pròpia plataforma es va onejar, va estendre i va corbar cap amunt per sepultar a la noia inconscient i l'home immòbil en una closca de pedra perfecte que surava sobre el llac de lava fosa.

Cronal va decidir que allò havia de ser suficient per evitar interrupcions no desitjades.

Ara l'única cosa que faltava era assegurar-se que el seu nou cos no fos consumit per la conflagració estel·lar que estava començant. Una mà gairebé paralítica va temptejar la foscor a la recerca del modulador vocal de la càmera, que transformaria el seu fràgil panteix en la veu clara i profunda de Shadowspawn; després va marcar un canal de comunicació segur preseleccionat.

—Sí, Milord? És l'hora?

—Ho és —va dir Cronal simplement—. En marxa.

Després va tornar a tancar els ulls i va retornar la seva consciència al cos de Vastor. No es va molestar a obrir els ulls del cos prestat, perquè dins de la tomba només hi havia foscor. No necessitava ulls.

Va sintonitzar el seu cervell prestat a la freqüència adequada per al control i va empènyer, i la pedra de la seva tomba va respondre. Uns filaments ultrafins de cristall van començar a entrar pels porus de la noia Skywalker, i amb els cristalls va arribar tot el poder de la voluntat de Cronal.

Dorm. Això és el final de tot. No queda res més que dormir.

Dorm per sempre.

***

Següent