Luke Skywalker i les ombres de Mindor (XV-2)

Anterior

Quan el terra de la cova va tornar a endurir-se prou per suportar el pes del Falcó, Luke el va fer aterrar i va baixar l'ascensor de càrrega de l'hangar d'enginyeria. Es va descordar el cinturó del seient del pilot i es va aixecar.

—Vine amb mi.

Aeona mirava sorpresa pel transpariacer de la cabina.

—No... puc. No puc sortir aquí.

—Sí que pots.

—No.... no, de debò, Jedi. No saps el que és aquest lloc.

—Doncs explica-m'ho.

—És una cripta de Fonedors —es va passar una mà per la boca—. Els Fonedors són... no sé què són. Ja has sentit al teu amic pel comunicador. Els agressors dels quals parlava han de ser els Fonedors. Surten... surten de les parets. O del terra. De qualsevol lloc en el qual hi hagi fonmassís. Si et toquen és com una descàrrega atordidora. Després et porten a la cripta i et sepulten en la roca.

Aeona va mirar a Luke amb ulls espantats.

—I t'abandonen allà.

Luke va assenyalar amb el cap a la gent parcialment sepultada en les parets i el terra.

—Això ja ho veig.

—Porto setmanes atrapada en aquest planeta, intentant rescatar a Nick. Per això estic amb els mindoresos. Necessitaven un líder. Jo necessitava soldats. Però els Fonedors... —va negar amb el cap—. Ens colpejaven sense avís previ. De vegades podíem contenir-los prou per escapar... de vegades quedava gent ressagada. Trobàvem a alguns. Un parell fins i tot estaven vius. Però no han tornat a ser els mateixos. No després d'estar en la foscor.

—Puc imaginar-m'ho.

—Pots imaginar estar atrapat d'aquesta forma? Sol en la foscor? Més fosca que la foscor. Més fosca que l'espai buit.

—Sí —va dir Luke—. Puc.

—Per això he començat a ser claustrofòbica, saps? No hi ha res més fosc que l'interior d'una cova.

Luke podria haver-la desenganyat.

—Si tu ho dius.

—Has d'entendre per què no puc ficar-me en una cripta de Fonedors.

—Entenc per què no vols. Però vas a venir de totes maneres.

—Per ventura vas a obligar-me?

Luke va inclinar el cap.

—És l'única manera que se m'ocorre d'impedir que Han et mati quan et vegi.

Ella va portar una mà cap a la seva cartutxera.

—No sóc tan fàcil de matar.

—No ho entens. Han és el meu millor amic —va dir Luke amablement—. Si ha de morir algú, seràs tu.

Aeona va dir:

—Ah.

—Vull que et quedi perfectament clar. No has de tenir dubtes. Cap.

—No —va dir ella—. T'entenc. De debò.

—Doncs anem-hi.

Van prendre el passadís principal posterior, evitant els cellers de càrrega que seguien plens dels soldats d’Aeona. Quan van arribar a l'hangar d'enginyeria, Luke li va fer un gest a Aeona perquè esperés en l’escotilla mentre ell entrava. Han, amb els braços i cames tacats per fragments de fonmassís endurit, ja estava a l'ascensor de càrrega, agitat i impacient.

—Luke! Vinga, hem d'anar-hi! Hem de buscar-la. Puja'm!

Luke va sospirar.

—No has vist qui estava amb mi en la cabina?

—Hi havia algú amb tu? Com has recuperat el Falcó de mans d'aquests pirates? Si us plau, digues-me que els has matat a tots. Sobretot a aquesta pèl-roja del...

—No exactament —va fer un gest cap a Aeona—. Està aquí per disculpar-se.

Aeona va fer una ganyota de desgrat.

—Disculpar-me? —li va etzibar ella—. No vas dir gens de...

—T'ho dic ara.

Han va saltar, amb el blàster a la mà i cara d'homicida.

—Tu! Tu em vas robar la meva nau!

Ella es va ajupir i es va posar a cobert a l'altre costat de l’escotilla.

—Te l'he retornat, no?

—Han. Guarda el blàster —pot ser que portar uns mesos de general tingués la seva recompensa; el to autoritari d’en Luke va frenar en sec a Han—. Ho dic de debò.

—Ah, és igual —va dir Han amb un gest de fastigueig. Va fer girar el blàster en el seu dit—. De totes maneres, està descarregat.

Luke va assentir.

—Aeona?

Ella va tornar a sortir per l’escotilla a contracor.

—Això, eh, Solo. Ho sento. De debò.

—Ho sents? —Han va enrogir—. Ho sents?

—Ei, què vols de mi? Ell m'ha dit que em disculpi. I estic disculpant-me.

—Aeona —va dir Luke assossegadament—. Explica-li per què ho vas fer.

—Eh? I què té això que veure?

—Pot marcar la diferència. Per a ell.

Ella va sospirar.

—Necessitava la teva nau, Solo. El meu... eh, hi ha un noi, estem junts...

Han va entretancar els ulls i va estrènyer els llavis.

—Estàs enamorada d'un tipus que està en problemes.

—En realitat, està en la teva torreta quàdruple.

Han va ignorar allò.

—Però estàs enamorada d'ell.

Ella va mirar cap a un altre costat.

—Vaig suposar que aquest assalt seria l'única manera de recuperar-lo viu. No podia ni tan sols intentar-ho sense una nau, i no tenia temps per a la diplomàcia, d’acord?

—Podries haver-me-la demanat —va grunyir Han.

—Si m'haguessis dit que no hauríem hagut de lluitar amb tu... Però sense efecte sorpresa. El que, segons el que he sentit sobre tu, no és exactament bona idea.

Han s’enrojolà encara més.

—Bé...

—És més fàcil demanar perdó que demanar permís, veritat? No és això el que fas tu quan algú a qui vols està en perill? Em sembla recordar un parell d'històries...

—Bé, bé —va dir Han—. Deixa-ho estar.

—No us demano que us porteu bé —va dir Luke—. Però com a mínim heu de tolerar-vos mútuament. Qualsevol problema entre vosaltres haurà d'esperar al fet que hàgim sobreviscut a això. Entesos?

—Uauh —va dir Han—. Qui t'ha posat a tu al comandament?

Aeona va esbufegar.

—Això mateix he preguntat jo.

—Deixeu-me que ho digui d'una altra manera —va dir Luke pacientment—. Cada segon que malgasti preocupant-me que no us dispareu l'un a l'altre és un altre segon que no estem utilitzant per rescatar la Leia i fotre el camp d'aquest planeta i aquest sistema abans que cremi sencer.

Va saltar a la plataforma de l'ascensor.

—Aeona, reuneix als teus mindoresos i comença a ajudar als supervivents. Han, tu ocupa't de Chewie. Assegura't que no mati a ningú quan desperti, d’acord?

—Sí, aquest matí està una mica rondinaire —va dir Han—. Què vas a fer tu ara?

—Jo?

Luke va baixar la vista cap a la seva mà esquerra, la de carn i os. La va tancar en un puny i la va tornar a estirar, sentint l'estranya energia que formiguejava per la xarxa ombra cristal·lina que imitava els seus nervis. Va tancar els ulls un instant i va respirar profund per aconseguir una connexió més profunda i íntima amb la Força; amb la Força per orientar-lo, va tocar la xarxa ombra amb la seva ment i la va doblegar a la seva voluntat. Quan va tornar a obrir els ulls, de la seva mà sobresortien uns fils fins de cristalls negres brillants, més fins que el pèl humà.

Han es va encongir i va fer mala cara.

—Què és això?

Luke va sortir de l'ascensor de càrrega i es va agenollar, baixant el palmell de la seva mà cap al terra.

—Això —va dir—, és la manera en què vaig a parlar amb els Fonedors.

Contactar amb els Fonedors no va ser la part complicada. Luke simplement va posar la seva mà esquerra en la pedra negra lluenta de la paret de la cripta. Els fils de xarxa ombra que sobresortien de la seva mà es van barrejar instantàniament amb l'estructura cristal·lina de la roca... I allà estaven. Podia sentir-los.

Era una sensació estranya, vagament anàloga a la visió... els percebia en la pedra de la manera en què un humà pot veure a un altre des de lluny.

Cridar la seva atenció tampoc va ser complicat. Van ser conscients de la seva presència en el mateix instant que ell els va percebre; i sabien que els havia percebut. Va sentir la seva curiositat i desconcert instantanis, i després l'intercanvi a la velocitat de la llum de polsos d'energia entre ells, com una conversa en un idioma que no era capaç d'entendre.

La part complicada en realitat va ser parlar amb ells.

Enviaven polsos vacil·lants i interrogatius cap a ell en el que podria haver estat un cautelós hola i va sentir que la seva pròpia xarxa ombra responia, però no com una resposta. Més com un ressò, o un matís harmònic; com si el mirall fosc del seu sistema nerviós s'estigués distorsionant en una espècie de ressonància amb el senyal d'ells. Per comunicar-se amb ells, havia de submergir la seva ment per complet a la xarxa ombra unida als seus nervis, en el buit intern que engolia fins i tot el record de la llum. Hauria d'unir-se a ells en la foscor.

En la Foscor.

Per posar la seva ment en ressonància amb els Fonedors necessitaria no només mirar l'abisme, sinó llançar-se de cap a ell. Enfonsar-se en el buit. Deixar que la foscor embolcallés la seva cara i es filtrés per les seves orelles i ulls, que baixés per la seva gola i el sepultés en el buit, el contrasentit de la fi de totes les coses.

Però...

Els Fonedors estaven en el cor d'allò. D'alguna manera tot tenia a veure amb ells. El fonmassís era el seu cos, o cossos, o el mitjà en el qual vivien; el fonmassís era l'ingredient actiu de les corones dels Peons. Era els cristalls de control i el letal engranatge de l'interior dels cervells de tots els Peons. Era l'estructura subjacent de tota la base de Blackhole. Era la xarxa ombra que Blackhole havia utilitzat per infectar a Luke amb la desesperació.

Era el que utilitzaria per robar-li el cos a la Leia.

Era foscor allà on estaven. No només foscor, sinó Foscor.

I tenia por.

Por que la Foscor fos realment la veritat. L'única veritat autèntica. Que tota la resta, tot el que tothom fingia que era important, fos un engany, una distracció, un joc per mantenir la teva ment apartada de l'oblit esdevenidor. Havia passat eons en la Foscor i coneixia el seu espantós poder.

Tot mor, li murmuraria sempre en el cor. Fins i tot els estels s'apaguen.

Però si li fallava el valor en aquell moment, deixaria la Leia en la Foscor. Sola. Per sempre. La Foscor l'engoliria com si mai hagués existit. Quines possibilitats tindria ella d'escapar? Ni tan sols era una Jedi. Com trobaria la llum?

Perquè això és el que fan els Jedi, veritat?, va pensar Luke. Per a això estem. Nosaltres som els que portem la llum.

Així que es va armar de valor i va concentrar la seva ment per obrir un canal en la Força, perquè si havia de submergir-se en l'absoluta negació de la llum, seria millor que portés alguna pròpia.

Va permetre que la seva consciència toqués l'horitzó de successos del forat negre de la xarxa ombra, i es va permetre creuar el llindar i caure per sempre en la Foscor.

***

Nick no deixava de fer ganyotes mentre es treia la toga de Shadowspawn i intentava ficar el seu cos adolorit en un vestit de pilot. Aeona li observava, imitant les seves ganyotes per simpatia.

—Ei, et fa mal?

—Eh?

—Sembla que et fa mal. Necessites bacta?

—Depèn —va dir Nick—. El bacta guareix els casos de «massa vell per a aquesta merda»?

—Oooh —ella li va posar un braç al voltant de les espatlles—. Però si ets un nen.

—Sí. Un nen que porta uns dies sent bastonejat per una rajada de gamorreans borratxos.

Ella va assenyalar molt lleument cap a on estava agenollat Skywalker, amb la mà esquerra mig enterrada en la pedra.

—Quan vas a dir-li-ho? —li va dir en veu baixa.

—Dir-li què?

—Això de Kar —va dir ella—. Ja has sentit el que ha explicat Solo sobre el tipus que es va emportar a la Princesa Bonica de cara. Era Kar. Havia de ser-ho.

Nick va arrufar les celles.

—No era Kar. Era Blackhole.

—Usant el cos de Kar.

Nick va mirar cap a un altre costat.

—Sí.

—Jo no enfrontaria ni a un Jedi amb Kar.

—Jo tampoc —va dir Nick—. Si tingués elecció.

—Llavors?

—Doncs estic intentant pensar quin és el meu paper —va dir ell—. Dir la veritat pot ser una maniobra equivocada. Skywalker... no és com el seu pare. És bondadós, saps? Si li explico que Kar és una altra de les víctimes de Blackhole pot ser que es contingui. I contenir-se amb Kar només li portarà a la mort.

—Entesos, i què? És una de les teves persones preferides?

—Ens ha salvat la vida dues o tres vegades ja, i no fa ni tres hores que el coneixem. Creus que la galàxia serà un lloc millor sense ell?

Aeona va negar amb el cap, només una mica després va assenyalar al jove Jedi agenollat.

—D’acord, sí. És un gran tipus. Però Kar és la teva família. És el més semblat a una família que et queda.

—Sí. Però Kar és... bo, ja el coneixes. No és exactament un bon tipus.

—Ni tu tampoc.

Nick va assentir.

—I si pogués treure vius d'aquí als fills de l’Anakin Skywalker? Encara que només sigui un. Això val tant com la vida de Kar. I com la meva.

—A mi no m'ho sembla. I aposto que tampoc al Jedi Bon Jan.

—Per això no li deixo la decisió a ell.

—Oh, és clar, li estàs fent un favor: obligant-lo a matar a un home innocent.

—Kar? Innocent? Bromeges, veritat?

—Si Skywalker anés a matar-lo per Haruun Kal, o Kèssel, o Nar Shadaa, ho entendria. No mouria un dit per ell. Però aquí Kar no és el vilà. És una víctima.

—Això no m'importa.

—Si tu ho dius —Aeona li va llançar una mirada escèptica—. Però t'aposto tres a un el que vulguis que a Skywalker sí li importa.

***

Els seus sentits eren inútils en la Foscor.

Allà no hi havia res que veure, no hi havia so, res que tocar, ni consciència del seu cos. Només tenia la incipient consciència de ser part d'algun tipus d’indefinible camp d'energia. L'única percepció que podia tenir més enllà de la simple consciència de la seva pròpia existència eren certes modulacions en aquell camp d'energia: senyals impossibles de rebre, textures intocables, colors invisibles. Irremeiablement estranys. Vides fredes i antigues que mai havien experimentat el batec d'un cor, el tacte d'una mà, el sabor de l'aire. Impossiblement distants, inassolibles, nascudes d'estels desapareguts.

Estels, va pensar. Sí. Això és: estels. D'aquí vénen. Allà és on ens trobem. Perquè això és també el que sóc.

Tot en l'univers ha nascut d'estels morts. Cada element és creat en el forn de fusió dels nuclis estel·lars. Cadascun dels àtoms existents va ser part d'un estel desaparegut fa molt; i aquell estel va ser part d'altres anteriors, en una cadena ininterrompuda d'ancestres que es remunta a l'única bola de foc còsmica que va donar naixement a l'univers.

És la mort dels estels el que dóna vida a l'univers.

Amb la idea dels estels per penjar la seva imaginació d'ella, va poder portar la seva situació a una espècie de focus. En lloc d'un camp amorf d'energia amb prou feines perceptible, es va visualitzar a si mateix com a part d'un cúmul estel·lar, vast i tènue; aquelles modulacions estranyes d'energia es van convertir en estels llunyans.

Encara que tots els estels autèntics són funcionalment el mateix, un forn de fusió a l'espai, cadascun és també un individu. Un pot ser més gran, un altre més calent; un pot estar prop del final del seu cicle, enfonsant-se sobre si mateix o expandint-se cap a la destrucció; un altre pot estar formant-se, agregant la pols i els gasos d'antigues supernoves. En la imaginació d’en Luke, podia llegir el seu espectre individual igual que podia reconèixer una cara humana: tenien aspecte de cansats, i vells, i separats, cremant-se en la Foscor interminable.

Però ell també era un estel i la llum que desprenia era la de la Força.

Tots i cadascun dels estels llunyans en els quals fixava la seva atenció, per tènue que fora, brillava instantàniament com si la seva llum alimentés la d'ells. S'acostaven, atrets per la seva energia, capturats pel seu camp gravitatori, fent-se més brillants mentre s'acostaven, cremant amb més calor, llançant ràfegues de partícules exòtiques com riallades felices. Queien en òrbita al voltant d'ell, convertint-se en un nou sistema de complexitat infinita girant en la Foscor en una dansa jovial.

Aquí estem, en la Foscor, va pensar. I no està buida. No és mancat de sentit. No amb tots nosaltres aquí.

És preciós.

I tots els que tocava amb la Força quedaven connectats a ell per fils palpitants de llum mentre gaudien agraïts del seu poder; portaven atrapats en aquella gèlida Foscor tant temps que la seva única llum venia de les seves pròpies flames i les dels seus companys, dissipant-se per sempre fins que un per un desapareixien amb una picada d'ullet de l'existència...

Amb allò, Luke va descobrir que els coneixia.

No com si li haguessin parlat d'ells; no com si hi hagués cap comunicació. Luke no necessitava que li diguessin res. Ara era part d'ells, unit amb ells per la Força. Coneixia les seves vides com si fossin la seva pròpia, perquè en la llum de la Força ell era aquelles vides, i ells eren ell.

Els coneixia com ells es coneixien a si mateixos: una entitat col·lectiva que era també una sèrie d'individus, nòduls de consciència en una xarxa-ment més gran. Havien nascut? Els havien creat? Els havien alterat? Havien evolucionat? Havien adquirit consciència de si mateixos (de si mateix?) com a éssers vius en el rocós i sufocant planeta germà de Mindor que Luke coneixia només com a Taspan II; no tenien un nom per al planeta que Luke pogués comprendre. Allà havien viscut durant infinitat de mil·lennis, gaudint de la resplendor sense filtrar de Taspan, sense témer res excepte els canvis que podia causar en el fonmassís que habitaven, la radiació de les ocasionals tempestes estel·lars de Taspan.

No tenien la menor comprensió de la causa de la Gran Col·lisió; la instal·lació de recerca militar imperial de Taspan II no els havia preocupat gens ni mica. En aquella època, ni tan sols sabien què eren els humans; mai havien conegut cap forma de vida no basada en cristalls. La Gran Col·lisió no havia estat per a ells cap desastre; al contrari, la destrucció del planeta només havia escampat la seva escorça en un enorme núvol, amb ordres de magnitud de més superfície per absorbir l'energia de l'estel. Pels Fonedors, la Gran Col·lisió havia estat una Edat Daurada massa breu; la seva ment/cultura havia florit en tot el sistema, celebrant el seu ascens al paradís.

Per aquells Fonedors en particular, l'Edat Daurada del Paradís va arribar a un final abrupte i catastròfic quan els trossos del seu planeta natal destruït van entrar en l'òrbita de Mindor. Capturats per la seva gravetat, havien caigut a la superfície en totes i cadascuna de les tempestes de pedres, i no van trigar a descobrir que la seva nova llar no era tant això, una llar, com una presó. Una masmorra.

Un camp d'extermini còsmic.

Molts, moltíssims Fonedors individuals s'havien perdut quan les seves roques s'havien cremat en l'atmosfera, i les qualitats d'absorció de radiació del fonmassís vaporitzat, havien protegit als supervivents dels rajos vivificants de Taspan. Els supervivents van començar a morir lentament per asfíxia d'energia.

Estaven ofegant-se en la Foscor.

Cada pluja de roques portava nous Fonedors a la penombra letal de Mindor i cada meteorit que era consumit pel foc intensificava l'ombra que els estava matant.

Aquella ombra també els va aïllar de la resta de la comunitat Fonedora dels asteroides; senzillament no podien enviar un senyal llunyà per l'atmosfera del planeta. L'única cosa que podien fer era esperar, lluitant per sobreviure, i intentar consolar a les noves víctimes que queien diàriament en aquella presó planetària.

També era consol el que els Fonedors van buscar originalment en els humans; el sistema nerviós humà produïa un petitíssim formigueig d'energia en la longitud d'ona general de la ment Fonedora, la qual cosa els va atreure a cap als humans com les vares de llum atreuen arnes de cova.

Arnes de cova, va pensar Luke. Potser va ser això el que li va passar a ell en la cova... quelcom en el fonmassís li robava la llum del seu interior...

Quan aquelles formes de vida orgàniques, aquelles diminutes flames pampalluguejant que desprenien calor i llum en la mitjanit permanent de Mindor van començar a disparar-los descàrregues atordidores que dispersaven a l'atzar l'estructura microcristal·lina del fonmassís, els Fonedors van començar a sepultar-los en defensa pròpia. Mai hi havia hagut cap malícia en els seus atacs; ni tan sols entenien que els seus captius estaven morint; no entenien el concepte de la mort orgànica. No eren assassinats, ni guerra, ni tan sols violència, perquè en realitat tampoc comprenien cap d'aquells conceptes. La seva campanya contra la humanitat havia estat, per a ells, un mer control de plagues.

Mentre tota aquella informació es filtrava en la seva consciència, Luke finalment va ser conscient que el cúmul estel·lar del que era centre s'estava movent, rodant per la Foscor com si orbités al voltant d'una font de gravetat enormement més gran, una cosa tan gran i fosca que només podia veure's pels seus efectes en els estels dels Fonedors del cúmul. Un a un eren arrencats del seu cúmul, trets per entrar en espiral en òrbites en desintegració al voltant de l'ineludible buit, fins que un a un resplendien amb un últim fulgor breu i queien en algun horitzó de successos invisible i desapareixien per sempre.

Un horitzó de successos de la Foscor, consumint les últimes llums del seu univers...

Oh, va pensar. Ja ho entenc. És un forat negre.

Una espècie de metàfora de com Blackhole, què apropiat semblava ara aquell vell nom, controlava als Fonedors; devia atreure'ls d'alguna manera, aïllant-los uns d'uns altres de manera que la seva única font de llum fos la que ell triés...

Fins i tot pensar en això semblava incrementar el grau de gravetat del forat negre imaginari; es va trobar vagant cada vegada més prop de l'horitzó de successos, guanyant velocitat a mesura que la seva òrbita espiral s'estrenyia, amb cada vegada més estels dels quals li envoltaven caient, alguns per desaparèixer en les insaciables gargamelles del forat negre, altres alliberant-se en òrbites més altes fins que va estar completament sol, sense cap estel entre ell i el forat negre...

Excepte un.

Un estel diferent a tots els altres viatjava encara en una òrbita més baixa que la seva: un supergegant blau blanquinós, molt més gran i molt més brillant que qualsevol dels quals havia produït la seva imaginació fins llavors. Aquest no s'alimentava de la seva llum de la Força, sinó que brillava per si sol, tan resplendent i potent com la seva. Va caure en un gir, connectat amb les marees, i cada vegada més estret pel pou de gravetat del forat negre, i mentre sentia la implacable atracció del buit, va alliberar un enorme doll d'energia i massa, una font de material estel·lar arrencada del seu cor i absorbida a través de l'horitzó de successos per desaparèixer eternament en una foscor més enllà de la Foscor.

I va saber que aquell estel era la Leia.

Va intentar projectar-se cap a ella, però no hi havia res a on aferrar-se, cap pom al qual agafar-se; va tenir la idea boja mig formada d'atrapar-la i catapultar-la pel forat negre i treure-la d'allà, perquè havia oblidat que allò, en definitiva, era una visió, una mera metàfora, i si intentava estirar-la cap a la realitat es trencaria en trossets. Així que en comptes d'això va utilitzar la seva llum, concentrant un feix de la Força en el seu estel agermanat.

Leia, aguanta, va intentar dir-li. No et rendeixis a la Foscor. Vaig a buscar-te. Aguanta.

No va percebre resposta alguna, només una aclaparant tristesa i una desesperació aclaparadora i aquell contrasentit buit i perdut de la fi de l'univers, i no va poder ni tan sols dir si allò venia d'ella o d'ell mateix. Va intentar concentrar la Força en ella, per convertir el seu feix de llum en un conducte de Força que pogués salvar-la, fins i tot com la diminuta escletxa de llum que havia trobat en un còdol imaginari i que li havia salvat a ell; però per alguna raó la seva llum no se sumava a la d'ella. Ell cremava amb un altre color, encara que no més intensament.

Va recordar massa bé aquell terrible buit, la interminable absència que era més profunda que qualsevol foscor. Si almenys hi hagués alguna manera de poder mostrar-li que tota la llum que havia necessitat en la seva vida brillava en el seu interior... però allò només era una metàfora. No és cert?

El que Ben i Yoda anomenaven el Costat Fosc no era realment fosc; no tenia res a veure amb l'espectre visual. La frase Costat Fosc de la Força no era res més que una expressió. Una drecera evocadora per expressar un ampli ventall de característiques negatives.

Una metàfora.

Podrien haver-ho dit el costat malvat, o el costat de la mort i destrucció, o el costat d'esclavitzar a tota la galàxia. Però no ho van fer.

Ho van anomenar Costat Fosc. Però mai havien vist una foscor com aquella. O sí?

Potser havien estat allà, en la fi de totes les coses... o com a mínim ho havien entrellucat. Potser havien vist la veritat de la Foscor. Potser aquell era el motiu pel qual mai parlaven del «Costat Lluminós». Perquè no existia.

Però, va pensar Luke mirant la brillant resplendor que era la seva germana, el simple fet que no hi hagi «Costat Lluminós» no significa que no hi hagi llum.

Havia pensat que portava llum amb ell cap a la foscor, aferrant-se a la Força. En aquest moment va veure que la llum de la Força no brillava en ell. Brillava a través d'ell.

Ell era la llum en la foscor.

En aquest moment ho va veure i finalment ho va poder comprendre. Aquella mateixa llum brillava a través de la Leia, i quan ho va entendre, va començar a sentir altres llums, estels diminuts en el més remot de la foscor. Algunes les va reconèixer: Han i Lando... Wedge i Tycho, Hobbie i Wes, i la resta dels Murris... Nick i Aeona Cantor, el Tinent Tumbrini i el Capità Tirossk, i tants, tants altres, navegants i marines, fins i tot la rosada impossiblement llunyana d'estels tènues que s'apagaven i que devien ser els soldats d'assalt, perquè fins i tot en la foscor hi havia llum. Tots ells eren estels.

I cada estel, cada vida, era una cosa bella.

I la Leia no podia veure-les. Ni tan sols podia mirar-les, ja no. El seu estel estava atrapat per la marea del forat negre; la seva gravetat no li permetia girar-se a mirar. Ni tan sols podia cridar la seva atenció.

I el forat negre ara era conscient de la seva presència; l'abisme al que havia mirat estava mirant-li a ell. Va sentir el seu buit, que res podia omplir, la seva gana ombrívola que mai podia satisfer-se. En la seva ment, va créixer cap a ell com unes gargamelles obrint-se per devorar l'univers, capturant fins a l'última porció de llum i esperança i amor que Luke podia canalitzar des de la Força. Quant més mirava, més perdia i res del que pogués fer ajudaria a la Leia gens ni mica.

Quan aquelles gargamelles es tanquessin al voltant d'ella, estaria perduda en la Foscor per sempre.

Molt bé, va pensar. Suposo que hauré de fer-ho a l'antiga.

Va obrir els ulls. Han estava ajupit al costat d'ell, la seva cara estava enfosquida per la por.

—Ei, amic... estàs bé?

—No —va dir Luke.

La boca d’en Han es va convertir en una línia fina.

—I la Leia?

—Està viva.

—I?

Luke va deixar que l'ombra del seu cor apuntés pels ulls. Aquella era tota la resposta que Han necessitava.

—Entesos, bé —va dir amb un assentiment apesarat—. I ara què?

Luke es va aixecar.

—Nick —va dir.

Prop d'un dels patins d'aterratge del Falcó, Nick li va llançar una mirada culpable.

—Eh, sí?

—Qui és Kar i per què no vols que sàpiga res sobre ell?

Nick va quedar bocabadat.

—Tu... com has... és a dir, què?

L'expressió de Luke seguia immutable. Va esperar.

—Oh —Nick va aixecar una mà cap a la cicatriu que li anava de templa a templa—. Entenc —va dir amb un sospir—. Què vols saber?

—Tot el que puguis explicar-me en cinc minuts o menys —va dir Luke—, perquè aquest és tot el temps que tenim per guanyar aquesta batalla.

***

Un segon després que Cronal hagués donat l'ordre de posar-se en marxa, el soldat d'assalt que l'havia rebut, va activar un relé que va iniciar una sèrie d'instruccions reprogramades als equips que s'ocupaven d'una sèrie d'estacions de gravetat enterrades profundament sota la superfície de Mindor. Ningú més que els soldats destinats en elles coneixia si més no l'existència d'aquelles estacions. Organitzades en un ampli anell al voltant de la Base de l'Ombra, eren substancialment diferents a les quals hi havia entre els asteroides; tant en tecnologia com en funció. En lloc dels pous de gravetat bastant estàndard projectats per les estacions situades fora del sistema, aquelles estacions enterrades generaven un fenomen molt més en la línia del tall de gravetat que havia destruït al Justícia; la tecnologia implicada, com la del tall de gravetat, era producte de la instal·lació imperial de desenvolupament armamentístic del planeta germà de Mindor, el que havia estat destruït en la Gran Col·lisió.

Les estacions es van activar. Plans d'energia invisible es van estendre per les roques que les separaven, sota l'enorme dom volcànic de la Base de l'Ombra; en els punts en què aquells plans es creuaven, es produïen línies de gradient gravitatòria com uns petits forats negres, consumint instantàniament la roca que tocaven i produint una explosió titànica de radiació extremadament dura que convertia les roques circumdants en plasma sobreescalfat. Allò alliberava més radiació i vaporitzava més roques, en una cascada creixent que no va trigar a obrir-se pas fins a la superfície del planeta en un anell que envoltava la base.

Per als soldats destinats a l'anell de les torres turbolàser de defensa terrestre, allò va ser instantàniament letal; el mur de centelleigs radioactius va sorgir del terra en un angle poc profund que va tocar les torres i les va polvoritzar en una fracció de segon. Els marines i infanteria republicans, atrinxerats combatent en la superfície al voltant dels ETO de turboions del propi dom, van tenir un o dos segons per pujar la vista i mirar el blanc encegador que els envoltava abans que fongués les seves armadures i cremés a tot soldat exposat fins a convertir-ho en fina cendra negra, mentre que el cràter buit deixat per la desaparició del dom es va omplir gairebé instantàniament de lava fosa que desbordava i s'estenia pel terreny a tots dos costats, devorant tot el que havia sobreviscut a l'explosió inicial.

L'únic efecte que van sentir Fenn Shysa i els mercenaris mandalorians, que lluitaven agosaradament sala per sala en l'emplaçament del canó de gravetat, va ser la sobtada pèrdua dels seus canals de comunicació i una fragorosa vibració profunda semblant a un terratrèmol llunyà, seguida d'un subtil augment en el pes percebut, com si tots els homes haguessin guanyat un o dos quilos.

Per als pilots de l'Esquadró Murri, que estaven combatent sobre la base, va semblar com si tot el dom volcànic s'hagués embolicat en un enorme bol d'una llum increïblement brillant, que es va enfosquir ràpidament quan la radiació ionitzant va prendre l'atmosfera en una tempesta de foc que va absorbir sorra, pols i roques per apagar la seva resplendor. El següent que van notar van ser els udols de les alarmes de radiació de les seves cabines; i que la radiació semblava haver-hi fregit els seus sensors posicionals: encara que els sensors insistien que els seus caces estel·lars seguien a gran distància sobre el planeta, els seus ulls els hi deien que estaven caient ràpidament cap al dom.

Va ser Wes Janson el primer que va cridar la veritat pel comunicador.

—Espereu, ja ho tinc! No estem caient sobre la base... és ella la que puja cap a nosaltres!

Com de costum, la percepció més exhaustiva de la situació, a més de la seva anàlisi més succinta, van ser de Lando Calrissian. Des del pont del Recorda Alderaan, surant amb la resta de la Força Especial en un mar d'enormes cràters d'impacte per sota de l'horitzó, va contemplar el centelleig de radiació i els núvols de fong... i després va veure tot el dom volcànic alçant-se des del núvol de fong i accelerant cap a l'espai.

Va entendre instintivament el que estava succeint. El volcà en si era una massa sòlida de pedra resistent a la radiació; la base seria immune fins i tot al gegantesc poder de les erupcions estel·lars. L'única cosa que havien de fer els dolents era allunyar-se, més enllà del perímetre dels pous de gravetat; després podien utilitzar el propi volcà com un escut de radiació, per protegir qualsevol nau petita que volguessin utilitzar per saltar a l’hiperespai.

Usant la seva habilitat afinada durant tota una existència espavilant-se per analitzar instantàniament les possibilitats i oportunitats de cada situació, va pensar amb una part de la seva ment que era una idea bastant genial. La va arxivar per considerar-la en el futur; en definitiva, hi havia diversos sistemes en els quals la radiació estel·lar feia que l'ús de les naus convencionals fos massa perillós. Però un escut volant que proporcionés protecció a les naus que entraven i sortien?

Allò tenia moltes possibilitats.

Després, una altra part del seu cervell, la que ignorava les possibilitats i oportunitats per centrar-se directament en les amenaces a la integritat i la vida, li va recordar que cap d'aquelles «moltes possibilitats» arribaria a tenir sentit si la seva nau era destruïda juntament amb la resta de la Força Especial de Resposta Ràpida, la qual cosa cada vegada resultava més probable, perquè els emplaçaments de turboions i aquell terriblement perillós canó de gravetat estaven en la corba superior del dom, la qual cosa significava que estaven ascendint amb la resta de la base. Allò significava al seu torn que quan la base aconseguís l'òrbita, un simple ris volat faria que aquelles armes apuntessin cap a la superfície de Mindor.

A qualsevol punt de la superfície del planeta. Inclosos els cràters en els quals estaven amagats el Recorda Alderaan i la resta de la Força Especial de Resposta Ràpida. Un amagatall que no podien abandonar, perquè si es dirigien al costat del planeta il·luminat pel sol exposarien les naus a les erupcions estel·lars i les destruiria igualment.

L'exhaustiva comprensió i la succinta anàlisi de la situació de Lando només van precisar de quatre paraules.

—Això —va dir—, és un problema.

Següent