31
El retorn d'un Gran Almirall
El Capità Pellaeon es trobava dempeus
en el pont del destructor estel·lar Quimera,
mirant els estels a l'altre costat del finestral. En un altre temps, tots
aquests estels havien pertangut a l'Imperi, i cada ser de cada planeta al seu
voltant s'havia agenollat davant la majestat de l'Emperador. Ara l'Imperi, o el
que quedava d'ell, ocupava a penes una quarta part dels sistemes de la Galàxia
Coneguda. L'Emperador estava mort, el seu Imperi moribund. I durant quatre anys
semblava com si Pellaeon hagués mantingut unides les restes per si sol. Avui,
cediria aquest deure a un altre.
Al seu voltant, en la coberta de
comandament i en la trinxera de tripulació sota ella, els joves tripulants
treballaven per mantenir al Quimera
en posició en els límits fronterers. Havia d'admetre que estaven intentant
comportar-se com dignes imperials. Però intentar-ho no era suficient per frenar
l'expansió de la Nova República. Molts dels oficials i tripulants amb
experiència havien mort amb l'Emperador quatre anys enrere... havien mort amb
l'Executor... amb la segona Estrella de la Mort. Tantes morts. Tants
morts. Igual que l'Imperi...
—No! —va cridar Pellaeon per a si
mateix, expulsant del seu organisme el fastig i la malenconia. L'Imperi no
estava mort. Estava ferit, això no podia negar-se. I s'estava escorant com una
nau danyada en batalla, amb el seu casc obert i els sistemes de suport vital
fallant... però, igual que aquesta nau, l'Imperi encara podia seguir lluitant.
Encara tenia la capacitat d’emportar-se als seus enemics amb ell en el seu
últim salt, i tal vegada tingués fins i tot més que això. Tal vegada la guerra
finalment donés una bolcada.
Pellaeon va pensar en la Batalla d’Endor.
El seu propi comandant havia mort quan el Quimera
va rebre un impacte des d'un Creuer Estel·lar Mon Calamari, i ell va fer un pas
al capdavant per comandar la nau. Quan la Flota va quedar reduïda a una
desorganitzada ombra del seu antic ser i la seva destrucció semblava imminent,
va ser Pellaeon qui va ordenar a les naus que es retiressin. Durant quatre anys
s'havia esforçat per mantenir unida la Flota i mantenir l'Imperi intacte. Però
estava perdent. Cada dia que passava veia un altre sistema estel·lar
escapant-se del seu control, i una altra victòria anotada per la Nova
República. Era cada vegada més difícil mantenir a ratlla als comandants de les
altres naus, i evitar que alguns moffs decidissin pel seu compte declarar els seus
sectors com a nous governs. Estaven lluitant una guerra en dos fronts: un
assetjament en rereguarda contra el que solia ser l'Aliança Rebel, i una
batalla contra les ambicions i desitjos d'aquells imperials amb una mínima
quantitat de poder personal.
El capità estava cansat. Era vell, i
els seus ideals procedien d'una època diferent. Havia servit al comandament
d'homes com Lord Darth Vader, el Gran Moff Tarkin, i l'Almirall Piett. Havia
rebut ordres de l'Emperador. Ara veia que la fi estava a la vista, la fi de tot
en el que havia cregut, tot al que havia servit. Almenys, així era com se
sentia uns dies enrere... fins que va arribar el missatge.
Va arribar de les Regions
Desconegudes, en un paquet d’holo-ràfegues encriptades, saltant-se tots els
altres sensors de comunicació per centrar-se en les unitats de comunicació
hologràfica privades de l'Emperador que s'havien instal·lat en tots els
Destructors Estel·lars al començament de la història imperial. A través
d'aquestes holo-càpsules, l'Emperador i els seus servidors de més confiança
podien comunicar-se a grans distàncies. Fins i tot els codis d'encriptació eren
correctes. Quan Pellaeon es va adonar dels senyals que estaven arribant, una
esgarrifança va recórrer la seva columna vertebral. Ningú havia usat les holo-càpsules
des de la mort de l'Emperador. Era un fantasma del passat, i Pellaeon es va
quedar mirant el panell de comunicacions durant un llarg temps. «Missatge
rebut», indicava el panell, fent parpellejar les paraules per la pantalla de
prioritat en urgents intervals. Finalment, el Capità Pellaeon es va allunyar
del panell de comunicacions i va pujar a l’holo-càpsula per rebre el missatge.
Pellaeon es va agenollar en la
càpsula, esperant veure com el tètric rostre de l'Emperador apareixia en forma d'holograma
sobre el seu cap. En lloc d'això, va ser saludat per un humanoide de pell
blava, trets poderosos i brillants ulls vermells. Aquests ulls van semblar
travessar-li, avaluant-li amb ardent intensitat. Però va ser la veu el que va
convèncer a Pellaeon que aquest home era un imperial d'alt rang. No parlava amb
volum elevat, però la seva veu era forta, i vibrava amb els tons del
comandament.
—Sóc el Gran Almirall Thrawn —li va
informar l'holograma—. He estat lluny, però ara he tornat. Sé algunes de les
coses que han ocorregut. M'informarà dels detalls quan pugi a bord. Alegri's,
capità, perquè l'Imperi tornarà a alçar-se. Trobarà coordenades d’astrogació
que he codificat en aquesta transmissió. Esperaré la seva arribada.
I ara Pellaeon estava esperant a la
frontera al fet que arribés el Gran Almirall. Les seves pors i preocupacions
havien desaparegut. Ara només quedava l'emoció de les glòries passades i la
promesa de les glòries esdevenidores, personificades en un Gran Almirall
anomenat Thrawn i transportades a bord d'una llançadora que volava des del
desconegut fins a les badies d'hangar del Quimera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada