Dinastia del mal (VII)

Anterior

7

Segons l'opinió de la Zannah, de tots els mons en què havia estat -incloent els camps destrossats per la guerra de Ruusan, els deserts sense vida d'Àmbria, les planes grises desolades de Tython- Doan era de lluny el menys hospitalari.

Tota la superfície del planeta havia estat obert en una missió interminable buscant nous minerals. La flora i la fauna no existien; per on mirés no veia res excepte terra i roca. Era un món lleig, desolat: per tots els drets havia d'haver estat mancat de tota vida. I tot i així, els campaments miners vessaven d'éssers desesperats rascant i aferrant-se a marcar una existència escassa per a ells mateixos.

En observar-los, no podia evitar comparar-los amb el seu Mestre, que ella sabia que havia crescut en un lloc com Doan: Àpatros, un món ric en res excepte en mines de cortosis, propietat de Mineria de la Vora Exterior, una corporació notòria per tractar els seus explotats emprats com esclaus. Però on la brutal infància d'en Bane i l'educació a les mines d'Àpatros li havien ensenyat a lluitar per sobreviure, havia ajudat al seu indomable esperit, els miserables gossos de carrer que havia trobat a Doan eren febles, que no mereixien res millor que la servitud. Bane tenia ambició. Bane tenia força. Havia aconseguit alçar-se sobre els seus voltants. A través de la pura força de voluntat, havia posat a un costat els lligams de la seva infància i s'havia forjat un nou destí per a si mateix. S'havia alçat de zero per esdevenir el Lord Fosc dels Sith.

Era hora que la Zannah fes el mateix. No permetria ser com aquests patètics desgraciats: febles, espantats, i esclavitzats.

Amb el poder, obtinc victòria. Amb la victòria, les cadenes es trenquen.

Encara hi havia el problema de trobar el seu propi aprenent, és clar. Però per ara, necessitava concentrar-se en per què era aquí. La seva investigació havia revelat que no era l'única interessada en el Jedi mort. Un home de pèl llarg, platejat -alguns en deien un mercenari, uns altres un caça-recompenses- havia estat aquí no feia ni dos dies abans, preguntant el mateix que ella. Des de llavors, havia estat seguint el seu rastre: parlant amb la gent amb la qual ell va parlar, i encantant, subornant, o amenaçant-los perquè li donessin la mateixa informació que ells li havien donat a ell.

Ella ara sospitava que sabia per què en Medd Tandar havia vingut aquí en primer lloc. Era de saber comú entre els miners que una petita partida de joieria havia estat descoberta durant una excavació, i que el Jedi havia vingut a Doan esperant adquirir la troballa. La Zannah només podia pensar en un motiu pel qual un Jedi estaria interessat en una mica de quincalla descoberta en una tomba fa temps oblidada d'un món insignificant de la Vora Exterior, el seu Mestre no estava sol en els seus esforços obsessius per localitzar artefactes antics Sith dispersos per la galàxia.

Al principi, ella havia suposat que l'home que havia estat preguntant per Medd abans que ella havia estat un altre Jedi enviat per completar la missió original. No obstant això, ràpidament es va tornar clar pels informes del seu ús del terror i la tortura per extreure informació que no era un Jedi o si més no ningú que treballés per a l'Orde Jedi. El rastre d'aquests informes havia acabat en una cantina malforjada en un dels aparentment interminables campaments miners. Però ella va trobar l'establiment tancat, i Quano, el propietari rodià, no era enlloc. Sense més testimonis visuals, la Zannah va decidir fer una ullada ella mateixa, esperant trobar més pistes.

La nit havia caigut, ombrejant-ho tot en gairebé negror. Ella va provar la porta i va descobrir que algú havia aixafat el pany. Poc sorprenent, donada la pobresa que havia vist. Obrint-se pas empenyent, va captar la lleu olor de la carn en descomposició. Va partir un bastó lluminós del seu cinturó, omplint l'habitació de la seva pàl·lida llum verda, va ser només capaç d'entreveure dos cossos a terra.

Ajupint-se al costat del primer, va fer un examen ràpid. La calor seca, polsosa de Doan -combinada amb la manca general de flux d'aire a la cantina- havia parcialment momificat el cos, alentint el procés de descomposició. La causa de la mort era òbvia: un tret de blàster al pit. El seu propi blàster encara estava aferrat a la seva mà.

Era obvi que no era Quano; el cos era bastant humà. I no encaixava amb les descripcions que li havien donat de l'home que estava seguint. Basant-se en les seves robes i en els grans músculs, probablement era un dels miners. Va trobar el segon cos igual: un miner mort, disparat al pit.

Continuant el seu examen de l'escena, es va adonar que la prestatgeria darrere de la barra estava buida, però els cercles clars en la pols demostraven que fins molt recentment, dotzenes d'ampolles havien estat aquí. Qui fos que hagués irromput havia d'haver robat tot l'alcohol... i havia deixat els dos cossos on estaven a terra.

Una recerca conscienciosa de l'habitació no li va donar cap rastre ni del rodià ni de l'home de cabells platejats.

Davant el so d'algú titubejant a la porta, la Zannah va cobrir el seu pal de llum amb la seva capa i es va ajupir a terra, una estàtua perfectament oculta -esperava- per la foscor.

La porta va cruixir en obrir-se i una figura ombrívola lentament es va obrir pas a través de les taules cap a la barra a la part posterior. La Zannah va esperar per assegurar-se que l'intrús estava sol, llavors es va alçar i va apartar la seva capa, banyant l'habitació en la llum del seu pal de llum.

Un rodià es va quedar gelat, mirant-la amb ulls grans, temorosos.

-Quano, suposo?

-Qui tu? -va preguntar ell, amb el seu tot just acceptable bàsic fins i tot encara més difícil d'entendre pel pànic en la seva veu. Llavors ell es va adonar de la prestatgeria buida darrere de la barra, i la seva cara es va estrènyer cap amunt en una ràbia sobtada-. Tu robar tota beguda de Quano.

-Jo no he robat res. Només vinc a fer-te algunes preguntes, -li va assegurar ella.

Les espatlles del rodià es van desplomar. Sospirant, va seure de cames creuades a terra, el seu cap penjant amb desànim.

-Més preguntes. Tu Jedi, també? Com un altre? -Ell va parlar amb un to de total desesperança, com si s'adonés que estava condemnat i hagués abandonat qualsevol esperança d'escapar al seu destí.

-Un Jedi? Vols dir en Medd Tandar? El cerean?

-No. L'altre. Humà. Pèl llarg, blanc.

-Estic buscant-li, -va admetre la Zannah-. Però què et fa pensar que era un Jedi?

-Ell tenir sabre làser. Usa per donar a Quano això.

El rodià girà el seu cap i va assenyalar cap a la seva galta. Movent-se lentament per no sorprendre l'òbviament desconcertat company, la Zannah es va aproximar fins que va ser capaç d'intuir la seva cicatriu. A la tènue llum del bastó lluminós no podia estar segura, però la cremada semblava consistent amb el que feia la fulla d'un sabre làser.

Ella sabia com llegir a la gent. El rodià era com un cadell del que havien abusat, cobrint-se mentre esperava el següent cop. Mostra-li una mica de compassió, però, i reaccionaria com si ella li hagués salvat la vida.

-Et va torturar. Pobre coseta, -l'amanyagà ella, fingint simpatia fins i tot mentre la seva ment treia fum sobre la identitat del misteriós home de pèl blanc.

Un Jedi mai feriria a algú sense una causa justa. Qui fos que havia fet això no era un de l'Orde, però portava un sabre làser. I era prou hàbil com per ferir Quano sense tallar mig cap accidentalment. Ella havia sentit històries sobre els Jedi Foscos, Cavallers Jedi que s'havien allunyat dels ensenyaments dels seus mestres per abraçar el poder del Costat Fosc. Era possible que l'home que buscava fos un d'aquests?

Més important, ho sabia això en Bane? El seu Mestre sovint li guardava secrets, i ella havia après a suposar sempre que sabia més del que deia. Però si sabia que hi havia un Jedi Fosc a Doan, per què havia enviat la Zannah a investigar? Era algun tipus de prova final? Se suposava que havia de provar-se a si mateixa en trobar i matar el seu rival en potència? O estava provant Bane l'home de pèl blanc? Si demostrava ser prou fort com per derrotar la Zannah, es convertiria en el nou aprenent del seu Mestre?

-Volia informació -gemegà en Quano.

-Ho sento, Quano-, va dir ella, parlant suaument mentre lleument posava una mà sobre la seva espatlla-, però necessito informació, també. Necessito saber què li vas dir.

Mentre ho feia, es va estendre amb una lleu empenta de la Força, doblegant la voluntat del cambrer lleugerament perquè estigués més inclinat a dir-li el que volia.

-Ell teu amic?

-No, -li va assegurar, utilitzant paraules per reforçar la seva subtil manipulació mental-. Ell no és el meu amic.

Potser en Bane estigués tractant de forçar la seva mà, va pensar ella; empenyent-la a actuar. Li estava proveint d'un aprenent apropiat amb l'esperança que li impulsés a desafiar-lo pel lideratge dels Sith?

-Voler-lo matar? -va preguntar en Quano, la seva veu alçant-se amb excitació

-És una possibilitat, -va respondre ella, donant-li un càlid somriure. Això o fer-lo aprenent meu... suposant que no em mati-. Però he de trobar-lo primer.

-Ell ja no aquí. Ell anar fa dos dies. Deixar Doan.

-Va venir aquí buscant alguna cosa, no?

En Quano va assentir.

-Coses miner excava. Ell arriba. Mata miners. Aquí quan Quano escapa.

-I has estat amagant des de llavors, -suposà la Zannah-. Així que per què vas tornar a la cantina?

El rodià vacil·là, els seus ulls de bestiola viatjant nerviosament entre la cara de la Zannah i el petit blàster acoblat al canell que apuntava des de sota la màniga de la seva capa.

-No vaig a ferir-te, Quano, -va prometre ella-. No sóc com ell. -Ell gaudeix de ferir a la gent. Jo només fereixo a la gent si veig alguna forma d'aprofitar-me'n del seu patiment-. No crec que vagi a tornar. -No si té els talismans-. Però necessito saber alguna cosa més, Quano. Quan aquest home va deixar Doan, on va anar?

Ella va veure el rodià encongir-se abans de respondre.

-Quano no sap. De veritat.

-Et crec-, va dir ella, estenent el braç suaument per donar uns copets a la seva mà-. Però aposto a què coneixes gent que podria ajudar-me a esbrinar-ho, no?

El cambrer es va moure incòmode, però una altra empenta suau amb la Força acabà amb la seva reluctància.

-Quano té amic en espaiport. Ell potser esbrina.

-Podem anar a veure'l?

-Vols anar ara?

La Zannah va somriure de nou, sabent que ajudaria a sostenir la compenetració que hi havia establert.

-Pots agafar els teus crèdits de la caixa forta primer, si vols.

Va ser una caminada de dos quilòmetres des de la cantina d'en Quano fins al terreny d'estació de llançadores més proper, una espera de quinze minuts fins que la llançadora arribés, i llavors un viatge de quaranta minuts abans que aconseguissin arribar a l'espaiport. Per quan van arribar ja era ben passada la mitjanit, i l'espaiport de Doan -mai atrafegat ni tan sols durant les hores clau- era buit excepte per un parell d'individus assignats a treballar en el torn de nit.

Al contrari que els ports altament regulats de Ciutric, les autoritats en els molls de Doan no es molestaven a fer cap comprovació de registre en els navilis entrants. De fet, el seu únic treball semblava ser recol·lectar la taxa d'aterratge.

-El teu amic, -va preguntar la Zannah mentre ella i Quano caminaven fins a la porta sense personal-. Què fa aquí?

-Equip de neteja, -va respondre el rodià.

La Zannah no estava del tot segura de com un conserge havia de ser capaç d'ajudar a rastrejar una nau que s'havia anat feia gairebé dos dies, però va contenir la seva llengua mentre li portava a l'àrea d'arribades / sortides i després fora a la plataforma d'aterratge a la part posterior.

La plataforma era petita, tot just prou gran com per acomodar a una dotzena de llançadores de passatgers de mida mitjana. La vasta majoria del trànsit interestel·lar de Doan estava format, o pels navilis personals dels nobles rics, que tots amarraven en plataformes d'aterratge privades en els seus estats, o navilis de càrrega afiliats amb les operacions mineres, que estaven disposades en una localització diferent. Els individus que aterraven aquí, a l'espaiport comú, eren pocs i espaiats.

La plataforma d'aterratge estava pobrament il·luminada per un grapat de focus posats en alts pals, però fins i tot així, la Zannah podia veure clarament que només hi havia tres naus en el lloc, una de les quals era la seva pròpia llançadora. Mig amagada a les ombres prop de la vora de la plataforma d'aterratge hi havia un home jove estirat d'esquena en una cadira. Portava un uniforme de custodi arrugat i una insígnia d'ID, els seus braços penjaven flàccids als seus costats, i estava roncant fortament.

En Quano va caminar cap a ell i va xutar la pota de la cadira, sorprenent-lo fora del seu somni.

-Pommat. Aixeca't.

Mirant al voltant amb l'expressió perplexa d'un només mig despert, el jove es va moure en la seva posició i es va asseure més recte a la seva cadira. Quan la seva mirada es va centrar en la Zannah, les seves celles es van arquejar suggeridorament.

-Ei, Quano. Qui és la teva bonica amiga?

-El meu nom no és important, -va dir la Zannah, parlant abans que el rodià pogués respondre-. M'han dit que podies ajudar-me a rastrejar una nau que va passar per aquí fa dos dies.

Quan l'home va mirar a Quano, el rodià va dir:

-Està bé. Ella bona. Ella amiga.

El jove es va girar cap a la Zannah, creuant els braços i fent un esbufec ​​burleta.

-Sí, bé. Una amiga que no et diu el seu nom. -Ella podia percebre que la seva voluntat era més forta que la del cambrer, però tot i així mal·leable. El fet que en Pommat òbviament la trobés atractiva ajudaria també, si estava disposada a flirtejar amb ell una mica.

-Sóc una amiga que té crèdits, -va respondre coqueta-. Si tens el que necessito.

L'home va tirar enrere i endavant el cap un parell de vegades abans de desencreuar els seus braços i fer córrer els seus dits pel seu pèl grenyut, despentinat per la son.

La Zannah va arquejar una cella juganera i es va estendre amb la Força.

-Vinga, Pommat. No estic buscant al tipus fort, silenciós.

-Sí, està bé, -va cedir ell-. Potser pugui ajudar. Què necessites?

-Fa un parell de dies un home amb cabells llargs i blancs va arribar a Doan. Va venir per aquest port?

Ella ja sabia la resposta: si no és que l'home tingués alguna connexió amb una de les famílies nobles, aquest era l'únic port en mil quilòmetres. Però una tàctica bàsica en les negociacions era fer que l'altra persona comencés a donar-te respostes afirmatives a preguntes simples. Els feia més propensos a estar d'acord amb tu en assumptes més importants més endavant.

-Ep, sí. El recordo. Bon vol. Llançadora d'última generació. Interior personalitzat. Tecnologia punta. Fins i tot millor que la teva.

-Com podries saber com és l'interior de la meva llançadora? -va preguntar la Zannah sospitosa.

Hi va haver una breu pausa, llavors tots dos Quano i Pommat van irrompre a rialles.

-Ell contrabandista, -va explicar el rodià quan va recuperar l'alè.

-No exactament, -va aclarir en Pommat-. És només un petit tripijoc a part que he organitzat. Una cosa per ajudar a pagar les factures, saps?

-No, -va dir ombrívolament la Zannah-. No ho sé. Per què no m'ho dius.

-Whoa, tens foc, nena-, va dir en Pommat apreciativament-. Deixa'm aclarir-ho. A la nit, sóc l'únic que treballa aquí. Puc fer tot el que vulgui. Incloent colar-me en la llançadora d'algú.

-No et preocupen els sistemes de seguretat?

-Mai entro en una que no pugui hackejar-, va dir ell, inflant el pit-. És un dels meus talents. Potser si tens sort, t'ensenyi algun dels altres més endavant.

-Així que et coles en les llançadores de la gent i els robes? -va aclarir la Zannah, ignorant la seva maldestre jugada.

-Nah. Això seria estúpid. La gent es donaria compte si faltessin coses. N'informarien al meu cap. No passaria molt fins que imaginessin qui està darrere.

-Llavors què fas, exactament?

-T'encantarà això, -va dir en Pommat amb una tímida picada d'ullet-. Un cop sóc a dins, em colo en el seu ordinador de navegació i descarrego tota la informació en un panell de dades. Em fa de tot: l'amo, qualsevol planeta on la nau s'ha registrat, rutes hiperespacials comunament traçades. Conec a qui li pertany, on han estat, i quin món utilitzen com a port habitual.

-Intel·ligent, -va admetre la Zannah-. Però de què t'és útil?

-Aquí és on comença el més bo, -va prometre ell, òbviament complagut amb si mateix-. Tinc un acord amb un paio a Késsel. Cada mes m'envia un carregament de brillestim.

Brillestim, o espècia, era una droga poderosament addictiva prohibida en la majoria de mons. Doan, però, no tenia lleis en contra d'importar-la. I a ningú en els espaiports per reforçar les lleis, si existissin, va assenyalar la Zannah en silenci.

-Jo no venc espècia aquí, -va continuar en Pommat-. Ningú té prou diners excepte els nobles. I no faran tractes amb les classes inferiors. Però tinc contactes en els espaiports d'un munt d'altres mons aquí en la Vora Exterior.

-Així que diguem que em colo a l'ordinador de navegació d'una nau i esbrino que és d'Aràlia. Aconsegueixo el meu contacte en aquest món, i veig si vol que li enviï un enviament. Després que concertem un preu, em colo en el navili mentre l'amo no està al voltant i oculto una partida d'espècia en algun lloc a bord.

-Li dic al meu contacte on l'he amagat, li dono el registre de la nau, i ell li diu a un dels seus companys a l'espaiport que li deixi saber quan torna a Aralia. Llavors espera fins que la costa estigui neta, es cola a bord, agafa la partida, i transfereix els crèdits al meu compte aquí a Doan. L'amo mai té ni idea!

-El contraban d'espècia és una ofensa capital a Aràlia, -va assenyalar la Zannah.

-Aquesta és la millor part. Si l'oficial de duanes decideix buscar en una d'aquestes naus, l'amo és a qui agafen pel crim, no a nosaltres. És a prova de ximples!

Tota l'operació semblava molt insignificant i un pensament malaltís per a la Zannah. No li molestava el fet que en Pommat estigués disposat a què la gent innocent patís destinacions horribles només per poder aconseguir un grapat de crèdits de tant en tant. El que li molestava eren els detalls tècnics. L'operació s'havia construït òbviament de la simple oportunitat, però li resultava ineficient i poc fiable. Però ella no anava a arruïnar el vincle que havia establert dient-ho en veu alta.

-No em vaig adonar que estava tractant amb una ment mestra criminal, -li va temptar ella, portant un somriure arrogant a la cara d'en Pommat-. Així que quan l'home de pèl blanc va marxar, et vas colar en la seva nau i et vas assabentar de tot des del seu ordinador de navegació?

-Ho tinc tot just aquí en el meu panell de dades, -va respondre en Pommat, picant de mans la butxaca dels seus malucs.

-Així que coneixes el seu nom? Saps d'on és?

-El sé... però té un preu.

La Zannah va somriure, i va inclinar el seu cap en acceptació.

-Per descomptat. Posa-li nom al teu preu.

-Vés gran, -ficà basa el rodià-. Recorda, Quano porta meitat.

En Pommat va llançar al seu amic una mirada desaprovadora abans de llançar la seva oferta d'obertura.

-Uh... Quatre-cents crèdits?

Ella no estava d'humor per negociar.

-Tracte fet. -Per l'expressió de decaïment a la cara del contrabandista, ella sabia que estava de sobte desitjant haver demanat més.

Estenent el braç cap a la seva capa, va treure xips per quatre-cents crèdits i els va donar a jove.

-Comença a parlar.

-La nau estava registrada per algú anomenat Zun Haake, -va respondre en Pommat amb tristesa mentre donava dos dels xips a Quano i lliscava el parell restant a la butxaca.

-Haake és un nom neimoidià, -va assenyalar la Zannah-. L'home que estic buscant és humà.

En Pommat va arronsar les espatlles.

-Potser la llançadora és robada.

-Estic començant a pensar que aquesta informació no val el que vaig pagar per ella.

-El propietari registrat podria ser fals, però les dades de navegació són reals, -li va assegurar el jove-. Aquesta nau va venir de Nal Hutta.

-Estàs segur?

-No tinc cap dubte.

-Només per curiositat, -va preguntar la Zannah-, està portant un carregament teu?

-No, -va respondre ell, gairebé penedit-. No faig negocis allà. Als Hutts no els hi agrada que els d'estar per casa es fiquin en les seves accions, saps?

-Probablement una decisió sàvia. -Quano va bordar un riure.

-Què hi ha de la meva nau? -va preguntar ella, mantenint el seu to lleuger-. Alguna sorpresa oculta a bord?

-Nah. Tu ets la primera nau que ha vingut de Ciutric, -va respondre en Pommat-. No tinc cap contacte al teu món.

-A no ser que estiguis interessada en establir una relació més a llarg termini? -va afegir ell, mirant-la lascivament.

La Zannah va respondre traient l'empunyadura del seu sabre làser i encenent les espases de tres quarts que sobresortien de cada extrem. Es va moure amb la velocitat encegadora de la Força, el seu primer tall violent tallant el braç estès d'en Pommat a l'altura del colze i gravant una marca letal pel seu pit, mentre que el segon va tallar netament el cap d'en Quano del seu cos. Tots dos van estar morts abans que tan sols tinguessin una oportunitat de posar una expressió de sorpresa.

Amb el deute saldat, ella va apagar la seva arma, les fulles bessones desapareixent amb un brunzit de to baix. Ella no va matar sense motiu, però una vegada que en Pommat va revelar que sabia que era de Ciutric no tenia cap opció excepte eliminar-lo tant a ell com a Quano. Els Jedi encara anirien a investigar la mort d'en Medd, i no podia arriscar-se a què rastregessin la llançadora de tornada al seu estat i al d'en Bane. A ella no li agradava deixar caps per lligar.

Ajupint-se, va agafar el panell de dades de la butxaca d'en Pommat, juntament amb els xips de crèdits que li havia donat. Llavors va fer el mateix amb Quano abans de carregar els cossos, juntament amb els trossos desmembrats, en un trineu flotant que s'utilitzava per moure l'equipatge més pesat per l'espaiport. Si qualsevol Jedi anava a ficar el nas no volia deixar cap senyal que algú amb un sabre làser havia matat els dos homes.

Carregant els cossos en la seva llançadora, va fer un últim cop d'ull al voltant per assegurar-se que no havia deixat cap testimoni enrere. Satisfeta, es va obrir pas a la cabina de comandaments per preparar-se per a l'enlairament.

Les restes de les seves víctimes podien ser llançades al sol de Doan just abans que fes el salt a l'hiperespai, sense deixar enrere cap evidència física que pogués connectar-la al món. Després d'això, aniria a Nal Hutta, encara que si anava a anar a eliminar a un rival o reclutar un aprenent, la Zannah no podia dir-ho amb seguretat.

Següent