9
Paradís era qualsevol cosa
excepte el que prometia. L'estació nomenada així irònicament estava localitzada
en una petita ruta hiperespacial que es ramificava des de l'Espina de Comerç
Corelliana. Malgrat estar tècnicament sota jurisdicció de la República, el
quadrant estava àmpliament descuidat per part de la majoria de corporacions de
transport principals; era coneguda més per pirates i esclavistes que pel
transport de béns comercials. Però, adonant-se que fins i tot els criminals
necessitaven algun lloc per gastar els seus crèdits malaltissament aconseguits,
un grup d'inversors muun havia agrupat els seus recursos per crear una
plataforma orbital que atenia a un segment de la societat de la República que
defugien de mons més civilitzats.
La Lucia havia estat a Paradís més que suficients vegades en la seva vida. Després del seu
alliberament d'un campament de PDG[1] de la República havia
passat diversos anys com una guardaespatlles per lliure, i molts dels seus
clients l'havien contractat específicament per proveir-los de protecció durant
les seves visites a l'estació. Els treballs sempre es pagaven bé, però ella
només els acceptava quan no hi havia res més disponible.
Encara que Paradís
oficialment es proclamava com un «saló d'entreteniment a temps complet,» la
realitat del que es transpirava allà era molt més sòrdida del que aquest terme
innocu implicava. Esclaus de plaer, apostes, i narcòtics il·legals eren a
centenars de mons i plataformes orbitals, la majoria d'ells promovent-se com
recessos hedonistes per als rics i poderosos -però generalment respectuosos de
la llei- ciutadans de la República. Aquest no era el cas del Paradís. La clientela aquí podia com
molt ser descrita amb una única paraula: escòria.
El desgrat de la Lucia per l'estació s'havia format
durant la seva primera visita, i cada vegada que tornava la seva opinió era
encara més reforçada. Mentre s'obria pas a través de la multitud a la Fortuna
Robada -el més gran dels sis casinos de l'estació- no va veure res per canviar
d'opinió.
La música era bombada a través d'altaveus flotants,
barrejant-se amb el soroll general que s'alçava des de la multitud. Humans,
quasi-humans i aliens, tots barrejats lliurement, bevent, rient, cridant, i
llançant crèdits en diversos jocs d'atzar. Els pirates i esclavistes feien el
gruix de la multitud, juntament amb un parell de mercenaris, caça-recompenses,
i un grapat de personal de seguretat personal. Virtualment tothom estava armat.
Esclaus de plaer, tant homes com dones, feien les rondes oferint begudes i
altres indulgències, més poderoses per a la seva compra. Pel preu adequat,
qualsevol cosa podia comprar-se a Paradís:
fins i tot els propis esclaus de plaer.
L'amenaça potencial de la violència sobtada, letal, era
un element inevitable i generalment acceptat en la cultura de Paradís. No hi havia forces de seguretat
a bord, i cap representant oficial de la llei de la República havia posat un
peu a l'estació, no obertament, en qualsevol cas. Els blàsters d'objectiu
automàtic muntats en el sostre podien utilitzar-se com un mètode extrem de
control de multituds si qualsevol alguna vegada atacava al personal del casino,
però quan es tractava de la seguretat individual, els clients habituals
s'esperava que es defensessin a si mateixos. Aquells capaços de permetre's la
despesa típicament contractaven a un seguici de guardaespatlles, però el
visitant mitjà havia de confiar en un blàster prominentment exposat en els
malucs i l'amenaça de la retribució per part d'amics per fer que els altres
s'ho pensessin dues vegades abans de començar alguna cosa.
La Lucia no tenia cap amic amb ella en el seu viatge,
però havia estat aquí prou com per saber com evitar problemes. Ella es movia
amb un aire de confiança, un desafiament silenciós en la postura de les seves
espatlles i la inclinació del seu cap que dissuadia als altres
d'aproximar-s'hi. A més, la majoria dels conflictes començaven a prop de les
taules de joc, i la Lucia no era aquí per apostar.
Ella estava aquí perquè la princesa li havia enviat a
buscar a l'assassina iktotchi coneguda com la Caçadora. L'última vegada que la Lucia
havia vingut aquí també havia estat buscant a la Caçadora, encara que aquesta
havia estat la seva decisió, no la de la Serra.
En aquest moment, la Lucia no havia sabut sobre l'acord
del rei amb els Jedi. Ella mai va sospitar que l'assassina mataria a Medd Tandar
i provocaria un incident diplomàtic. Encara si ho hagués sabut, encara hauria
vingut pel bé de la Serra.
Havia vist a la seva senyora lamentar-se pel seu marit.
La seva mort havia perforat un forat al cor de la princesa, i després de dos
mesos sense cap senyal de millora, la Lucia no podia suportar veure a la seva
amiga patir més sense fer alguna cosa.
La princesa necessitava concloure; necessitava veure en
aquells responsables pagar pels seus crims. Però encara que el rei havia enviat
les seves tropes a la recerca de la Gelba i els seus seguidors, no havien fet
cap progrés en rastrejar-los. I per tant la Lucia havia pres l'assumpte amb les
seves pròpies mans.
Actuar a l'esquena del rei per contractar una assassina
era una fractura clara de la llei de Doan i una violació directa del vot que
havia prestat quan hi havia jurat lleialtat a la Guàrdia Reial. Però això anava
més enllà de qualsevol vot o jurament. La Serra era la seva amiga, i la seva
amiga estava malament. No podia portar de tornada al seu marit, però podia
veure en aquells responsables de la seva mort sent castigats. Això va ser el que vas fer com amiga: vas
posar les necessitats de cadascuna per sobre de qualsevol altra cosa. Vas ser
lleial a tu mateixa.
Aquest va ser el motiu pel qual la Lucia s'havia unit
als exèrcits d'en Kaan en les Noves Guerres Sith feia vint anys. No li
importava un costat o un altre del Costat Fosc, o els Sith, o si més no
destruir la República. Havia estat una dona jove sense família ni amics. Sense
esperances. Sense futur. Quan el reclutador Sith va arribar al seu món, li va
oferir una cosa que ningú més havia fet: una oportunitat de ser part d'alguna
cosa més gran que ella mateixa; una oportunitat de pertànyer a alguna cosa.
Ella havia trobat aquesta sensació de pertànyer a
alguna cosa durant el seu temps com a franctiradora amb els Caminants de la
Penombra. Els altres membres de la unitat es van convertir en la seva família.
Hi hauria donat la seva vida per salvar a qualsevol d'ells, i ella sabia que
ells haurien fet el mateix. I si no podia salvar algú, faria la següent millor
cosa i honoraria el seu record venjant la seva mort.
Això és el que va passar amb en Des. Tot i que el
Tinent Ulabore era el comandant oficial dels Caminants de la Penombra, tothom
sabia que el Sergent Déssel era el veritable líder de l'esquadró. Un miner
d'Àpatros, havia estat un gegant d'home: dos metres d'alt i cent vint
quilograms de pur múscul, amb un instint per a la batalla i un truc per
mantenir als seus companys soldats amb vida en situacions impossibles. En Des
havia arriscat la seva pròpia vida per salvar la unitat més vegades de les que la
Lucia podia ni tan sols recordar.
Recordar el que li havia passat a Des encara li omplia
de ràbia. Mentre estaven estacionats a Phaseera, els Caminants de la Penombra
havien donat ordres per atacar una instal·lació fortament fortificada de la
República abans del vespre: una missió suïcida que hauria vist a tota la unitat
massacrada. Quan Des va suggerir al tinent que esperessin fins a la caiguda de
la nit, Ulabore s'havia negat a escoltar. El kríffid covard els hauria
sacrificat a tots abans de dir-li als seus superiors que estaven cometent un
error.
Sense estar disposat a fer anar als seus amics cap a
una mort segura, en Des va prendre el comandament de la situació. Va copejar a
Ulabore i va prendre el comandament de la unitat, canviant el pla perquè
poguessin colpejar sota la cobertura de la foscor. La missió va acabar sent un
èxit: les forces enemigues van ser escombrades amb baixes mínimes, assegurant
una victòria més gran per l'esforç de guerra Sith.
En Des hauria d'haver estat lloat com un heroi per les
seves accions. En el seu lloc, Ulabore el va fer detenir i el va portar a una
cort marcial per insubordinació. Ella hauria disparat a Ulabore just llavors si
en Des no l'hagués vist lentament alçant la seva arma i negant amb el cap. Ell
sabia que no hi havia res que ningú pogués fer per salvar-li; hi havia massa
parlamentaris al voltant, i amb les armes desenfundades. Qualsevol que tractés
d'ajudar-lo seria assassinat, i ell encara acabaria anant a una cort marcial.
Fins i tot mentre el portaven lluny per enfrontar-se a una execució segura, en Des
encara estava mirant pels seus amics.
La Lucia mai el va tornar a veure; mai va escoltar el
que li havia passat, encara que podia endevinar-ho fàcilment. La insubordinació
era una ofensa capital, i els Sith no eren famosos per la indulgència. Però
encara que ella no va poder salvar-lo, ella encara podia fer alguna cosa per saldar
el compte.
Li va portar gairebé un mes abans que tingués
l'oportunitat, però no anava a oblidar-ho. Va arribar durant una escaramussa
contra tropes de la República a Alaris Prime. Els Caminants de la Penombra
estaven de patrulla quan van caure en una emboscada, cosa que mai hauria passat
si en Des encara hagués estat amb ells. Però el seu sergent els havia ensenyat
bé, i fins i tot sense ell, els Caminants de la Penombra encara eren una de les
millors unitats de l'exèrcit Sith. La trobada només va durar un parell de
minuts abans que els soldats de la República trenquessin files i fugissin.
La lluita intensa, propera, va resultar en diverses
baixes en ambdós bàndols. Entre elles hi havia el Tinent Ulabore. El seu
estatus va ser oficialment registrat com mort en acció, i ningú en els
Caminants de la Penombra es va molestar mai a informar que havia estat disparat
per l'esquena a una curta distància.
Hi havia alguns que podrien considerar-la una mala
persona pel que havia fet, però la Lucia mai es va penedir de la seva decisió.
Per a ella, era simple. Des era el seu amic. Ulabore era responsable de la seva
mort. Havia passat el mateix amb la Serra. La princesa era la seva amiga. El
seu marit era mort. La Gelba era responsable. Tot era sobre lleialtat.
I per tant la Lucia havia fet el viatge a Paradís. Un parell de preguntes
discretes, juntament amb significants sumes de crèdits canviant de mans, la van
portar a la Caçadora. Dues setmanes més tard, la Gelba era morta. Ara la Serra
volia que ella contractés a l'assassina de nou: encara que la Lucia no tenia ni
idea de per què.
Alguna cosa li havia passat a la Serra durant la seva
visita al Temple Jedi de Coruscant. Ella havia vist alguna cosa pertorbadora,
una cosa del que no volia parlar. La Lucia sabia que hi havia secrets en el
passat de la princesa, però sempre havia respectat el dret de la seva
privadesa. Després de tot, hi havia coses del seu propi passat en què no volia
que la gent fiqués els nassos tampoc.
Tot i així, encara que havia acceptat a ajudar-la,
estava preocupada per la seva senyora. La Serra era bàsicament una persona
amable i gentil, però hi havia un altre costat d'ella també. Tenia malsons, i
de vegades passava per fosques depressions. La Lucia sospitava que havia estat
marcada per algun esdeveniment traumàtic en la seva infància, un record tan
intens, que l'havia danyat d'una manera profunda i fonamental.
La visió de la Caçadora asseguda en una de les taules
de vistes prop de la vora del casino recentrà els seus pensaments en la tasca
que tenia entre mans. El Fortuna Robada, com tots els casinos de Paradís, mirava a la sorra construïda al
centre de la plataforma orbital. A través de grans finestres de transpariacer,
els clients habituals podien observar als combatents -típicament bèsties o
esclaus- lluitar fins a la mort.
Mentre que era comú per als apostadors apostar sobre el
resultat de cada batalla, la Lucia es va adonar que aquest no podia ser el cas
amb la Caçadora. Es rumorejava que els iktotchi tenien poders telepàtics i
precognitius, i com a resultat tenien prohibit apostar en virtualment cada
casino de la galàxia. La Lucia es va adonar que havia d'estar gaudint purament
per la brutalitat de la matança.
La Caçadora estava asseguda a la cantonada més
allunyada, la seva esquena contra una paret. Anava vestida amb la mateixa capa
negra que havia portat durant la seva prèvia trobada. La seva caputxa pesada
estava cap enrere per revelar les banyes que es corbaven cap les espatlles,
emmarcant els seus trets esmolats.
La Lucia només podia veure-la de perfil, els tatuatges
negres fent un traç des dels seus llavis, ocults per l'angle i les ombres de la
cantonada. Des de la seva perspectiva hi havia alguna cosa cridanera en la
iktotchi de pell vermella, una gràcia i elegància de la qual mai s'havia adonat
abans.
Podia haver estat
bella,
va pensar amb una mica de sorpresa. Però
va escollir convertir-se en un dimoni.
La Caçadora va mirar amunt mentre ella s'aproximava, i la
Lucia es va quedar gelada, fixa en el lloc pels seus ulls grocs perforadors.
-T'he estat esperant-, va dir la iktotchi, la seva veu
a penes audible sobre la música i la multitud.
-Esperant-me? -va respondre la Lucia, massa atordida
com per dir res més. Potser realment pogués llegir ments i veure el futur.
-Hi va haver danys col·laterals durant la meva missió
en el teu món, -va explicar la Caçadora-. El Jedi. Esperava que la teva senyora
estigués descontenta.
La Lucia va capcinejar.
-No és per això que sóc aquí.
-Bé. Perquè no torno els diners.
-Vull contractar-te de nou.
La iktotchi va inclinar el seu cap, considerant durant
un segon abans d'assentir. La Lucia va prendre seient a la taula al costat d'ella.
Fora de la cua del seu ull podia veure la sorra, on dos monstruositats cobertes
de pèl i sang es llançaven l'una sobre l'altra amb urpes, ullals, i dents. Una
semblava ser un llop-senglar endorià; l'altra era algun tipus d'abominació
canina de tres caps.
-Una terbèstia, -va explicar la Caçadora, encara que si
va llegir la ment de la Lucia o simplement va veure la confusió de la seva cara
no estava clar.
La Lucia va apartar el cap a disgust.
-Tens altres rebels que vols que elimini? -suposà
l'assassina.
-No. -Si més no
ho crec-. La meva senyora desitja reunir-se amb tu en persona. En un món
anomenat Àmbria.
Els ulls de l'assassina es van encongir amb sospita.
-Per què Àmbria?
-No ho sé, -va respondre honestament la Lucia-. Ella no
m'ho diria. Ella només va dir que volia trobar-se amb tu allà, a soles. Està
disposada a pagar el triple de la teva tarifa habitual.
Ella va deixar anar un panell de dades per la taula.
-Aquí hi ha la localització.
La Lucia estava segura que ho rebutjaria. Sonava massa
a un parany. Però la Caçadora simplement es va reacomodar a la seva cadira i no
va parlar per un molt llarg temps. Gairebé semblava haver-se lliscat en algun
tipus de trànsit.
Esperant pacientment, la Lucia va fer el que va poder
per ignorar l'espectacle sagnant que tenia lloc a la sorra. No aprovava la
matança per esport o plaer, semblava sense sentit i cruel. Malgrat el seu
rebuig a mirar, un rugit des de les taules al costat de les finestres de vistes
li va dir que l'enfrontament havia acabat; un dels animals havia d'haver
assestat una ferida fatal a l'altre. Instintivament, va girar el cap per veure
el resultat i va ser recompensada amb la vista dels tres caps de la terbèstia
furgant a la panxa del llop-senglar en una cursa per atipar-se dels seus
òrgans.
Ella es va girar ràpidament, lluitant per controlar les
seves arcades.
-Digues a la teva senyora que accepto la seva oferta-,
va dir la Caçadora, estenent el braç per agafar el panell de dades amb els dits
gruixuts, esmolats, que eren comuns a la seva espècie.
Amb el seu assumpte tancat, l'assassina tornà la seva
atenció de tornada a la sorra, l'ombra d'un somriure sorgint pels seus llavis
pintats mentre observava.
Disgustada, la Lucia es va aixecar i va fer una curta
reverència abans de girar-se per marxar, ansiosa per deixar l'estació tan ràpidament
com fos possible. La Caçadora, aparentment captivada pel desagradable
espectacle de sota, no va semblar adonar-se'n de la seva partida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada