Refugiat (IX)

Anterior

IX

La Tahiri avançava pel congost, cansada, esgotada; li feien mal terriblement tots els músculs del cos. Se sentia com si portés anys sencers corrent. A cinquanta metres a esquerra i dreta s'alçaven alts precipicis rocosos que planaven sobre ella i li donaven la impressió de caminar al palmell d'una mà increïblement immensa i entretancada. Va fer una breu pausa per aixecar la vista i va veure brillar les estrelles sobre ella. No, no eren els estels! Aquests punts rutilants estaven massa a prop per ser estrelles. Ni eren estrelles, ni la foscor on estaven fixades era el cel de la nit.

Un udol sobtat i un crit li van recordar que els seus perseguidors la seguien de prop. A la plana extensa i buida no va percebre més que diversos graus de foscor; no hi havia cap senyal d'aquell ésser que tenia la cara d'ella ni de la criatura d'aspecte de llangardaix. Però hi eren, en algun lloc; ella ho sabia sens dubte. I sabia que si deixava de moure's, si deixava de córrer, la agafarien, i...

Va defugir d'aquell pensament i va tornar a la tasca de seguir endavant entre la foscor, buscant la llum. No obstant això, allà on feia uns instants no hi havia res més que sòl nu, havien aparegut arbres que l'envoltaven per tot arreu. Això li va produir per un instant un estrany alleujament, doncs va creure que res podria trobar-la entre aquell embull de fulles, branques i troncs. Però l'alleujament va ser passatger. Va comprendre que als seus perseguidors no els calia veure-la; podien ensumar-la. Era així com l'havien pogut seguir fins allà, i com la seguirien fins que ella es donés per vençuda i cedís a la seva fam.

L'udol de la bèstia d'aspecte de llangardaix va ressonar entre el fullatge embullat; la seva veu produïa un vent que va sacsejar les fulles, de forma de daga, que penjaven dels arbres que l'envoltaven. Ella es va moure més de pressa, fent gestos de dolor cada vegada que una de les fulles que apartava li produïa un tall en un braç o en una mà.

El bosc aspre acabava en una paret rocosa que ascendia a pic entre la foscor. Va sentir terror per un instant, creient-se acorralada; però va advertir després una petita esquerda a la roca.

-Tahiri...

La veu li va arribar com un murmuri portat per la brisa. Semblava llunyana, però no tant com perquè pogués concedir-se el luxe de descansar.

Ficant el ventre i ajuntant molt els braços al costat va aconseguir cabre per la petita obertura. La floridura que cobria les roques li facilitava els moviments. Va tancar els ulls, procurant treure's de sobre la sensació neguitosa que se l'estaven empassant, mentre forcejava entre la roca. Va pensar que allò sempre seria millor que fer front al que l'estava perseguint.

L'esquerda estreta es va anar ampliant. Hi havia aconseguit sortir fora de perill per l'altre costat. Va obrir els ulls, i el que va veure la va desanimar: el camí que tenia per davant era estret i recte i estava vorejat d'arbres plens d'ysalamiri. Va sortir de l'esquerda i es va quedar dreta, tremolant, durant molt de temps, tan espantada que no era capaç de moure's, ni tan sols de respirar. Però la causa de la seva por no era la idea de passar entre els arbres, sinó més aviat el que li semblava distingir a la llunyania entre ells: una figura fosca, de rèptil, que es retallava sobre el cel.

-Tahiri...

Deixant anar un crit de terror, es va girar i va veure que l'ésser que tenia el seu rostre la mirava fixament a través de l'esquerda de la roca coberta de molsa. Estenia el braç per tocar-la; movia els dits ensangonats intentant tocar-li la pell amarada de suor.

-No pots deixar-me aquí, Tahiri...

* * *

La Tahiri es va despertar reprimint un crit. Va acostar la mà al sabre làser abans d'adonar-se d'on era: a Bakura. Va deixar anar un sospir d'alleujament. Allò no era la mónnau en òrbita al voltant de Myrkr. Estava fora de perill.

A fora de perill? Estava fora de perill de veritat?

Va buscar a les palpentes els comandaments de la llum i es va relaxar quan la cambra es va omplir d'una llum ambient groga. El llit va oscil·lar quan es va incorporar per quedar asseguda a la vora, amb les cames penjant. A Bakura, gairebé tot surava. Pel que sembla, posaven repulsors en tot el que podia aixecar-se sobre ells: les cadires, els taulells d'aliments...

Malgrat com d'inquietant que resultava que tot surés al seu voltant, allò no era el que més la preocupava en aquells instants. Ni tampoc es tractava de la tensió que l'ofegava com una boira densa. No, el que la neguitejava en aquells moments era una cosa que li formiguejava al fons de la ment, una sospita que els que l'envoltaven, la «família» de la qual Jacen li havia assegurat que formava part a Mon Calamari, conspirava contra ella.

La Jaina havia parlat amb la seva mare abans de sortir a la recerca de la Malinza. La Leia havia anat a la cambra de la Jaina per treure a la seva filla d'un tràngol Jedi, i havia trigat una estona a sortir. Quan va sortir per fi, tenia en els ulls una mirada que era distant i desconfiada alhora. La Leia veia una cosa que la inquietava... quelcom de la Tahiri.

La Tahiri ho va sentir vivament, com si li caigués un fil d'aigua freda per l'esquena. Per molt que intentava no pensar-hi, no es treia de sobre la sensació.

Sentint-se com si seguís somiant, es va aixecar i va creuar l'habitació fins arribar a la porta. La va obrir i va sortir en silenci al passadís que unia les seves habitacions. A diferència de Galantos, on ocupaven cinc habitacions que donaven a una àrea comuna central, a Bakura estaven allotjats en habitacions disposades com en un hotel. La d'en Han i la Leia era la més gran, amb una àrea adjunta que podia servir de zona comuna. Les de la Tahiri i la Jaina estaven seguint el passadís, contigües però sense accés directe més que pel passadís.

La Tahiri es va aturar davant l'habitació de la Jaina i parava l'orella a la porta per escoltar. No se sentia el més mínim so; la Jaina no devia haver tornat de la seva missió, encara que ja passava amb molt de la mitjanit. Entre la boira es va obrir pas una inquietud llunyana pel benestar de la Jaina. Però no va durar molt. La Jaina era una dels que sospitaven d'ella, dels quals la vigilaven buscant qualsevol indici de...

De què? Què era el que buscava la Jaina quan la mirava? Potser la veritat de qui era ella en realitat?

La idea la va impactar com un cop per l'esquena. No! Va donar una tombarella mental cap endavant, deixant-se portar pel cop per caure dempeus en actitud de combat. Jo no sóc això! Va atacar mentalment la idea amb el seu sabre de llum, fent-la miques. No podeu obligar-me a què sigui el que no sóc!

Llavors es va difuminar aquell moment terrible de claredat i va tornar a caure la boira al seu voltant. Ella va acceptar l'estat oníric difús, deixant que dissolgués les seves inquietuds i reduís les seves angoixes a una de sola. Sentia que encara tirava d'ella, com si li hagués pres el cor un ham i un pescador terrible l'estigués atraient.

Allò havia de parar. No sabia quant més podria aguantar abans que ella acabés per enfonsar-se... o que passés alguna cosa pitjor encara. Es va apartar de la porta de la Jaina i va recórrer en silenci la curta distància que la separava de l'habitació d'en Han i la Leia. Allà va repetir el mateix procés, recolzant l'orella a la porta per captar qualsevol moviment. No va sentir res.

La Tahiri va marcar al pany la clau d'accés i va obrir la porta amb suavitat. Es va sorprendre en veure que no es veia enlloc als guardaespatlles noghris de la Leia. Però no tenia temps per posar-s'hi a pensar. No devien estar lluny, i si tornaven ara, era segur que li preguntarien què feia a aquelles hores de la nit a l'habitació de la princesa...

Des de la foscor de l'interior, C-3PO va tornar cap a ella els seus ulls fotoreceptors lluminosos.

La Tahiri es va dur un dit als llavis.

-No diguis una paraula, 3PO -xiuxiuejà-. He d'agafar una cosa de l'altra habitació, d'acord?

-Com vulguis, senyoreta Tahiri -va respondre l'androide, sense esforçar-se per parlar amb veu més baixa de la normal-. Però no hauries...?

-Sssh -va insistir ella-. T'asseguro que no trigaré gaire.

C-3PO fer que sí amb el cap entre la penombra, amb aire d'indecisió, mentre la Tahiri seguia fins a l'habitació d'en Han i la Leia. Quan va entrar, estaven adormits, i no hi havia més so que la respiració tranquil·la dels dos. Es va quedar allà, immòbil, estenent-se entre les ombres, buscant la cosa que la cridava. I hi era; ella la sentia... l'atreia cada vegada més...

«He de destruir les proves -es va dir per dintre seu-. Si les destrueixo, el problema desapareixerà».

Guiant-se amb la Força pel dormitori a les fosques, va arribar fins a una tauleta on hi havia un gerro i un got d'aigua. I hi havia alguna cosa més, una cosa que no podia desvetllar la Força. En apropar-se més, va poder veure-ho. Un feix estret de llum de lluna procedent de la finestra oberta il·luminava el petit objecte. I, tal com la primera vegada que l'havia trobat a Galantos, els ressons que emanaven del petit penjoll produïen un formigueig en tots els sentits físics de la Tahiri.

Va estendre la mà per prendre l'idolet de plata que representava la imatge de Yun-Yammka, l'Aniquilador. En el moment mateix en què la va tocar amb els dits, va sortir d'entre la foscor una mà que la va agafar del canell, i una veu va pronunciar el seu nom en una llengua que li va repugnar.

Si la veu va dir alguna cosa més, ella no va arribar a sentir-ho, ja que la foscor la va envoltar de sobte com un remolí i es va empassar els seus sentits.

* * *

-Aquí és -Va dir la bibliotecària, una dona prima, de pèl curt, que es deia Tris. Els havia guiat fins a dues portes amples i sòlides, al fons d'una instal·lació de seguretat soterrada a molta profunditat sota el gel, en un sector aïllat del món d'origen dels txiss. Soontir Fel els havia portat fins allà sobre una barcassa de gel gran, negra, una nau cuirassada que emprava propulsors potents per lliscar sobre l'escorça de gel del planeta. Tenia capacitat per a cinquanta passatgers, però en aquella ocasió no havia portat més que al Luke i al seu equip, a la comandant Iròlia, al navegant en Cap Peita Aabe, i al propi Fel. Aparentment, no hi havia pilots ni personal de seguretat, de manera que o bé s'amagaven amb molta cura, o en Fel tenia una confiança absoluta en els automatismes.

En arribar, els havien presentat a la seva guia, de la família Inrokini, qui els havia portat fins a les profunditats en un turboascensor que va semblar trigar una eternitat, mentre en Fel i els altres anaven a ocupar-se d'assumptes oficials.

-Hem arribat per fi? -va preguntar en Jacen. Com els altres, estava impacient després del llarg viatge i desitjós d'emprendre la recerca de Zonama Sekot.

La seva guia va assentir amb el cap i va obrir les portes amb gest dramàtic.

-Benvinguts a la Biblioteca Expedicionària. Us compteu entre els molt pocs no txiss que han creuat aquestes portes.

Els va indicar que passessin. Jacen i els altres, agraïts a l'honor que rebien, van avançar amb respecte fins a la càmera gegant. En Jacen va trigar un moment a fer-se càrrec de les seves proporcions. L'espai de la biblioteca, vast i rectangular, de línies molt definides, era gran com un hangar. Al llarg de les parets transcorrien quatre nivells de passarel·les a les quals s'accedia per escales empinades, i el terra estava dividit per files interminables de prestatgeries rectangulars. Llums grogues, suspeses del sostre per llargs cables, omplien l'espai d'una lluentor càlida. L'aire estava quiet, càlid i fresc. L'espai estava ple d'un silenci profund, com si aquell volum enorme d'aire absorbís tots els sons.

-Molt bonic -Va dir la Mara, agitant la seva llarga cabellera vermella mentre es tornava per contemplar tot el que la rodejava-. Almenys, tindrem molt lloc. Si ens ensenyes les holopantalles, podem començar.

En Tris arrufà les celles.

-Holopantalles? Aquí no hi ha holopantalles.

-Llavors, com veiem les dades?

-Us ho ensenyaré.

La bibliotecària els va acompanyar per la planta baixa de la immensa càmera, per un passadís entre dos prestatgeries grans. Jacen va observar de passada els objectes que estaven en els prestatges i es va preguntar què eren. Semblaven maons d'alguna classe, i es va preguntar si serien suports d'emmagatzematge de dades. Va suposar que en un centre d'alta seguretat com aquell emprarien mitjans molt sofisticats per conservar les dades fora de perill. Potser hauria de ficar a mà els maons en algun tipus d'aparell lector que mostraria el seu contingut. Cadascun dels maons de memòria podria contenir grans quantitats de dades, que estarien ben protegits.

En Tris va girar a la dreta al final dels prestatges i els va conduir fins a un altre corredor.

-Aquí hi ha les notes d'exploració de l'últim món que va visitar, Munlali Mafir, traduïdes al Bàsic per al seu arxiu permanent.

Va estendre el braç fins al prestatge superior i va prendre un dels maons.

-Tot el que hi ha aquí està catalogat meticulosament. Potser trigueu un temps a dominar el nostre sistema, però jo sóc aquí per ajudar-vos en la tasca.

Va lliurar el maó a la Mara, que el va sospesar amb incertesa i l'hi va passar a Jacen. Aquest va advertir que era més pesat del que s'esperava i que no se li apreciava a primera vista cap port de connexió. La part davantera de l'objecte, la posterior i un costat estaven fetes d'un mateix material vermell fosc, amb lletres daurades en Bàsic. Els altres tres costats eren curiosament tous i bastos.

Tris, que va percebre la seva estranyesa, va prendre l'objecte de les seves mans i el va obrir. La part superior s'aixecava com la tapa d'una caixa, però l'interior no estava buit. Estava completament ple. Ple de text.

Només llavors ho va comprendre Jacen. Es va sentir com un idiota per no haver-ho captat abans. Però, a jutjar per l'exclamació de sorpresa que va deixar anar la Danni, no era l'únic.

No es tractava d'un maó. L'objecte que tenia la Tris a la mà era un llibre.

-Estàs de broma -Va dir la Mara, enarcant les celles.

Llavors va ser la Tris qui va fer cara d'estranyesa.

-Els txiss sempre hem emmagatzemat la informació sensible d'aquesta manera -Va dir-. És segura, fiable i permanent. Hem perdut massa dades en tempestes de gel com per fiar-nos d'altres suports d'emmagatzematge més complexos.

-Però... Com trobarem qualsevol cosa? -va preguntar la Danni-. No podem fer cerques per paraules clau amb... això!

-Hi ha maneres de fer cerques -va respondre la Tris, i jo sóc aquí per ajudar-vos.

Encara que la Tris aparentava una confiança serena, a Jacen li donava voltes el cap en pensar de fullejar els milions, els milers de milions potser, de pàgines que es contenien en els prestatges que els envoltaven. La biblioteca estava plena d'informes de missions, de tractats d'exobiologia, d'assajos sobre antropologia i de relats de contactes produïts en l'exploració de les Regions Desconegudes per part de la Flota de Defensa Expedicionària Txiss... i aquesta exploració havia durat segles.

«Pot ser això tan difícil? -es va dir en Jacen a si mateix-. Si sóc capaç de pilotar un Ala-X amb els ulls tancats, podré fullejar uns quants llibres!».

A la Saba li devia passar pel cap una cosa semblant.

-Volem buzcar referènciez a Zonama Zekot -va dir la Cavaller Jedi sàuria-. Et prego que enz ajudiz amb això.

-Per descomptat -Va dir la bibliotecària. Va deixar el llibre al seu lloc i va començar a caminar a pas ràpid pels passadissos, murmurant lleument per a ella-. Seguiu-me.

En Luke va intercanviar mirades amb Jacen i Mara, i tots la van seguir.

* * *

Era una fondalada enorme. Bé podia tenir trenta metres de profunditat, i gairebé un quilòmetre de diàmetre. S'aixecaven cap al cel columnes imponents que es dirigien cap al planeta que estava suspès en les tenebres com una fruita molt madura a punt de caure. Al voltant d'ella, en terra, hi havia diverses naus, algunes d'elles subjectes als seus punts d'atracada per closques de contenció, altres esteses sense més per la superfície en diversos graus d'avaria i deteriorament.

Ella sabia que aquell lloc era un antic espaiport, que la tranquil·litzava per resultar-li familiar però, al mateix temps, la desconcertava com a estrany. Sentia desitjos de pujar a una de les naus espacials abandonades i pujar-hi al planeta que tenia a sobre (ja que sabia que allà, almenys, estaria fora de perill); però l'estat ruïnós de les naus li va fer comprendre que allò no era possible. L'espaiport i totes les seves naus portaven molts anys sense utilitzar-se. Estaven abandonats, com tothom que tenia ella sota els seus peus; tan abandonats com ella mateixa se sentia.

Algú estava dempeus darrere d'ella. Es va tornar, sobresaltada, i es va trobar mirant un reflex llunyà de si mateixa. Només que no era ella en absolut. Aquella persona tenia cicatrius al front. Es va tocar amb la mà i va descobrir que ella no portava aquelles cicatrius. Només tenia les cicatrius dels braços, i aquestes li produïen, una impressió completament diferent. Les cicatrius de la seva imatge reflectida destacaven clarament, orgulloses, i s'havien gravat a la pell amb intenció. Les seves, per la seva banda, eren fruit de la ira i d'un desig intens de treure's alguna cosa que ella havia vist a l'aguait sota la seva pell.

-Ja no queda on fugir -Va dir el reflex espectral.

Es va sentir al lluny l'udol de la bèstia d'aspecte de llangardaix.

-A tu tampoc -va comentar ella.

Darrere de la mirada del reflex s'apreciava la por, tot i que aquesta intentava clarament ocultar-ho.

-Per què vols fer-me mal? -li va preguntar ella.

-Perquè tu vols fer-me mal a mi?

-Vull que em deixin en pau! Només vull ser lliure!

-Igual que jo.

-Però aquest és el meu lloc!

El reflex va inspeccionar l'entorn de les dues i es va tornar de nou cap a ella.

-I el meu.

Va tornar a sentir-se l'udol de la criatura, aquesta vegada més fort i més pròxim.

-Pot olorar-nos -Va dir el reflex-. Pot olorar la meva por, i pot olorar la teva culpa.

-Jo no tinc de què sentir-me culpable.

-No, no n'has. Tot i això, allà hi és.

Es va mirar llavors a si mateixa i va veure la culpa de la qual li havia parlat el reflex. Va saber que sempre havia estat allà, només que ella no havia volgut veure-la. Però ara cobrava forma aquella emoció amorfa i oblidada, expressant-se en forma de paraules que li sorgien en els pensaments, a la gola, i que volien sortir per fi:

«Per què estic viva quan el que estimo és mort?».

I després d'això es va sentir un rugit ensordidor de la criatura en forma de llangardaix. Era un rugit de ràbia, de remordiment i de penediment; era el crit d'un ressò que la cridava una vegada i una altra d'entre la foscor, apagant-se cada cop fins a esdevenir poc més que un murmuri llunyà, en una mota distant en les tenebres...

Tahiri... Tahiri...

-Tahiri?

La mà que li sacsejava l'espatlla va contribuir més a dissipar el somni que el so del seu nom amb què la cridaven. La Tahiri va pestanyejar i va mirar confusament el que l'envoltava. Les parets, tan pròximes, li semblaven petites en comparació amb el paisatge oníric del que acabava de sortir... semblaven molt més restrictives.

-Vinga, noia, desperta.

La veu d'en Han era aspra i rude, com les mans amb les que la sacsejava. La Tahiri el va mirar a través de les llàgrimes dels seus ulls i va veure la seva expressió fatigada i preocupada. La Leia es va interposar entre els dos i va dirigir a la Tahiri un somriure tranquil·litzador de la seva cara amable.

-Estàs bé? -li va preguntar.

-Estic desperta -va murmurar la noia amb veu somnolenta. Després, advertint que no havia respost a la pregunta, va assentir amb el cap i va afegir-: Crec que estic bé.

Sentia un martelleig al cap, i la llum viva li produïa la sensació d'un sol que li cremava els ulls. Quan va intentar seure al llit, va fer un gest de dolor mentre pestanyejava per netejar-se les llàgrimes. Se sentia rara, confusa, i la seva confusió no va fer més que augmentar quan va veure on era: ajaguda al llit de la suite d'en Han i la Leia.

-Què ha passat? -va preguntar. No havia acabat de dir aquestes paraules quan va saber la resposta: era el mateix que havia passat altres vegades, a Galantos i en altres parts. La seva única defensa era la falsa ignorància-. Què faig aquí?

-No ho recordes? -li va preguntar la Leia.

El pare i la mare de l'Ànakin estaven al costat d'ella, amb la seva roba de nit.

-Jo... -va començar a dir. Com anava a dir-los la veritat, si ella mateixa no estava segura en què consistia? -. Estava buscant una cosa.

La Leia li va ensenyar el penjoll de plata. El seu rostre amb molts tentacles, de ganyota burleta, semblava riure's d'ella des del seu fons de carn humana suau.

-Buscaves això, veritat?

La Tahiri va assentir amb el cap, avergonyida.

-Em... Em crida. Em recorda... -no va concloure la frase, incapaç d'expressar amb paraules el que sentia.

-Et recorda qui ets? -li va apuntar la Leia.

Va ser com si les paraules se li clavessin en la ment produint-li un viu dolor, al que ella va reaccionar amb ràbia.

-Sé qui sóc! Sóc la Tahiri Veila!

La Leia es va ajupir al costat del llit per posar la seva cara a l'altura de la de la noia. La Tahiri no va voler mirar-la als ulls, però era difícil resistir-se a la princesa.

-Ho ets? -li va preguntar en veu baixa, inquisitiva-. No sembles la Tahiri que jo coneixia.

-De què parles, Leia? -Va dir en Han, amb aire d'enuig i de cansament a parts iguals-. Què està passant aquí exactament?

-Crec que de vegades ens oblidem del que li va passar a Yavin IV, Han -Va dir la Leia, sense apartar de la Tahiri seus ulls càlids i tranquil·litzadors. Després, es va posar dreta i es va tornar cap al seu marit-. Quan va estar en mans dels yuuzhan vong, aquests li van fer una cosa terrible, una cosa que nosaltres no podem entendre ni de lluny. Van intentar convertir-la en una cosa que no era humana. Una cosa així no se supera fàcilment. Requereix temps.

-Però jo vaig creure que ja li havien donat per curada. No va ser per això pel que la vam convidar a participar en aquesta missió?

Els dos van seguir parlant, però la Tahiri havia deixat d'escoltar. Encara que segurament el propi Han no ho pretenia, en les seves paraules hi havia un matís de desconfiança que li feia mal, que per un moment es va sentir aclaparada per la pena; una pena aguditzada per la manera en què els pares de l'Ànakin seguien parlant d'ella en tercera persona, com si no hi fos present si més no. Allò la feia sentir-se estranyament allunyada del que estava passant al seu voltant.

-Jo no estava adormida -deia la Leia al Han en resposta a alguna observació d'aquest-. La Jaina m'havia explicat el que havia trobat Jag a Galantos; jo esperava que la Tahiri vindria a buscar-lo. Per això vaig dir a Cakhmaim i Meewalh que es mantinguessin ocults, que deixessin que la Tahiri vingués a buscar el penjoll.

En dir això, la Leia va assenyalar cap a un costat, i la Tahiri va advertir per primera vegada als guàrdies noghris de la princesa, que hi eren dempeus.

En Han va deixar anar un sospir.

-Hauria preferit que em diguessis el que passava.

-No calia, Han. Volia veure què passava.

-I bé, quina és la causa d'això? -va preguntar en Han-. Creus que pot ser l'Ànakin?

La Leia va negar amb el cap.

-És més que això, molt més. S'oculta alguna cosa a si mateixa, a més d'ocultar-la a tots els altres.

Aquella acusació es va clavar al cor de la Tahiri com una punyalada i la va fer posar-se dreta d'un salt.

-Com pots dir això? -va exclamar, avançant un pas. Però només va aconseguir fer un pas abans que en Cakhmaim s'avancés per aturar-la. Va agafar a la Tahiri per les espatlles per evitar que s'acostés més a la Leia. La Tahiri va forcejar entre les mans primes d'en Cakhmaim, però no va poder alliberar-se-. Mai us faria mal a cap dels dos! Sou... -es va interrompre, recordant el missatge d'en Jacen a Mon Calamari-. Sou la meva família.

En Han s'hi va acostar i la va agafar de les mans.

-Ei, tranquil·la, noia -li va dir. Li va assecar amb el dors de la mà les noves llàgrimes que li rodaven per la galta-. Ningú t'està acusant de res, Tahiri. Relaxa't, d'acord?

Ella ho va fer així, sentint-se estranyament calmada per la veu aspra, però amistosa, d'aquell home corpulent. Va veure que la Leia feia un gest al seu guàrdia noghri, que la va deixar anar immediatament i va tornar a retirar-se entre les ombres.

La Leia es va avançar.

-Ho sento, Tahiri -Va dir-. No he pretès disgustar-te.

La Tahiri no sabia què dir. Se sentia estúpida i avergonyida per aquell rampell. Al final, es va limitar a acceptar les disculpes de la princesa, assentint amb el cap, i no va dir res.

-Però, digues-me, Tahiri -Va dir la Leia-. Tens alguna idea del que t'ha estat passant pel cap en aquests dos últims anys?

-Jo... De vegades perdo el coneixement -va balbucejar la Tahiri amb malaptesa-. Tinc uns... somnis, que...

-Que et diuen que ets una altra persona? -li va suggerir la Leia.

Això va tornar a posar-la a la defensiva.

-Em dic Tahiri Veila! Aquesta és qui sóc!

La Leia va agafar-la de les espatlles i va mirar la noia a la cara amb els seus ulls castanys penetrants.

-Sé que això no és fàcil, Tahiri. Però has d'intentar d'entendre-ho. Vull que tornis amb la memòria al moment immediatament anterior a quan vas perdre el coneixement. Recordes el que et vaig dir?

La Tahiri s'ho va pensar.

-Em vas cridar pel meu nom.

La Leia va mirar al Han.

-Què passa? -Va dir la Tahiri, enfadada per les mirades gairebé confabuladores que es creuaven els dos-. Sí que em vas cridar pel meu nom! Et vaig sentir!

Els ulls de la Leia tenien una lluentor de solidaritat amb la noia.

-No et vaig dir pel teu nom, Tahiri. Et vaig dir Riina.

Una sensació freda com el gel va recórrer les espatlles de la Tahiri i li va baixar per l'esquena en una onada horrible de suor freda. Al mateix temps li va irrompre al cap una negritud terrible que amenaçava amb empassar-la.

-No -va murmurar, negant a poc a poc amb el cap i oposant-se en aquella sensació-. Això no és veritat.

-És veritat, Tahiri. Abans, quan vas perdre el sentit, et vas posar a cridar-me en yuuzhan vong. Em deies coses que no entenia ni el mateix 3PO. Llavors no eres la Tahiri -La Leia va fer una pausa incòmoda abans d'anunciar terrible la veritat-. Eres la Riina, del Domini Kwaad, la personalitat en què va intentar convertir-te la Mezhan Kwaad. D'alguna manera, encara tens dins la personalitat de la Riina.

La Tahiri va tornar a negar amb el cap, amb més vigor aquesta vegada, intentant negar la foscor creixent tant com les paraules mateixes.

-No... No pot ser. És impossible!

-És veritat, Tahiri -Va dir la Leia-. Pots creure'm. I com més aviat ho acceptis, abans podrem començar a fer...

-No! -va cridar la Tahiri amb un to agut que la va sorprendre a ella mateixa tant com va sorprendre clarament a la Leia, que va retrocedir davant la seva rauxa.

Es va posar de sobte en moviment, com si s'hagués rebentat una presa. Plena de tota l'energia de la Força que fluïa per ella, impulsada per la seva desesperació i per la necessitat de fugir, es va apoderar del penjoll, va apartar d'una empenta a la Leia i al Han i es va dirigir cap a la porta, tan veloç que ni tan sols en Cakhmaim va ser capaç d'atrapar-la. Quan va creuar la porta, es va trobar a l'altra banda amb C-3PO, però la Tahiri no va tenir temps de dir una sola paraula de protesta; es va limitar a empènyer-lo a un costat amb tota la força que va poder, derrocant netament contra la paret a l'androide daurat. Va sortir per la porta de la suite i va córrer com si li anés la vida en això.

No veia passar més que passadissos, i no sentia més que el penjoll fred de Yun-Yammka, que somreia amb satisfacció vil al palmell de la mà.

I en algun lloc, més enllà del so dels seus propis sanglots, sentia que la cridaven per un nom. El fet que ni tan sols fos capaç de saber si el nom era el seu la va fer plorar molt més, i córrer molt més.

* * *

En Jag va escoltar amb atenció pel canal subespacial segur el relat que li feien en Han i la Leia de l'incident amb la Tahiri. Els dos semblaven esgotats, cosa que no era d'estranyar en vista del que acabaven de passar; i també devia tenir alguna cosa a veure el fet que estaven en plena nit.

-No va fer mal a ningú, oi? -va preguntar en Jag.

-No -Va dir la Leia-. I crec que tampoc hauria estat capaç.

-I la personalitat de la Riina?

Hi havia cert titubeig a l'altre costat de la comunicació.

-Ens preocupa més que es faci mal a si mateixa que el que pugui fer-li als altres -Va dir la Leia amb fermesa.

-De manera que on és ara?

-Ha fugit -Va dir la Leia.

-I no tenim notícies d'ella des de llavors -va intervenir en Han amb veu cansada-. La pobra noia estava molt afectada quan va marxar.

En Jag va deixar anar un sospir amb el que volia expressar la seva impotència per estar tan lluny que no podia prestar cap ajuda directa.

-Heu notificat als serveis de seguretat del planeta?

-Per dir-los què? -va preguntar en Han-. Que hi ha una Jedi solitària que corre lliure i que pot ser que estigui controlada per una ment yuuzhan vong? Sí que els anava a asseure bé a les autoritats...

-El més probable seria que ens tanquessin a tots -Va dir la Leia-. En qualsevol cas, no és possible. Però sí que cal trobar-la, i aviat. No m'agrada pensar que està sola mentre intenta fer front a això. A hores d'ara necessita la nostra ajuda.

En Jag negà amb el cap.

-Senzillament, no entenc com ha pogut passar això. Segons tenia entès, havia superat les experiències que va tenir a Yavin IV.

-Això crèiem tots -Va dir la Leia-. Però el condicionament era profund. Sabia parlar la llengua yuuzhan vong i pilotar les seves naus, i hi havia moments en què el mateix Ànakin deia que es portava d'una manera estranya. Però exteriorment aparentava estar bé; semblava que mantenia el domini de si mateixa.

-Però llavors va morir l'Ànakin -va dir Han-, i això deu haver-ho canviat tot.

En Jag va percebre en les paraules d'en Han els ecos d'aquell dolor que encara perdurava. Feia la impressió que en Han s'armava de valor davant l'emoció per seguir dient:

-I si la noia segueix tenint dins aquesta personalitat de la Riina, hem de fer alguna cosa.

En Jag va assentir, encara que sabia que no seria fàcil. La Tahiri ja podia estar en qualsevol part, i si estava tan espantada com havien dit en Han i la Leia, el més probable seria que no voldria que la trobessin en molt de temps. Si bé la Leia devia tenir raó quan deia que la Tahiri no faria mal a ningú, la mateixa Tahiri podia veure les coses d'una altra manera. «Si no pot controlar de cap manera quan sorgeix la personalitat de la Riina, pot ser que es consideri a si mateixa una amenaça per als seus amics i vulgui mantenir-se lluny per por de fer-los mal...».

-Però el que em molesta, Jag -va continuar dient la Leia- és que la Jaina i tu sospitàveu que alguna cosa anava malament, però no vau dir res a ningú.

En Jag va empassar saliva, desitjant que fos la Jaina i no ell qui hagués de respondre en aquesta pregunta.

Naturalment, la Leia tenia tot el dret del món a estar enfadada. Quan Jag va ensenyar a la Jaina el penjoll que havia trobat la Tahiri a Galantos, els dos havien debatut que havien de fer amb la jove. Quedava clar que estava molt sintonitzada amb tot el que tingués a veure amb els yuuzhan vong; i quedava igualment clar que hi havia moments en què sorgia la personalitat alienígena i intentava apropiar-se d'ella. Però la noia tenia formació de Jedi, i els va semblar que havien de donar-li l'oportunitat que resolgués el problema pels seus propis mitjans. Mai havien tingut intenció de mantenir al Han i la Leia a les fosques indefinidament sobre la qüestió, i tampoc s'havia figurat cap dels dos que res pogués sortir malament mentre estigués a mà un dels dos per tenir-la vigilada.

-Ho sento -Va dir concisament-. Però la veritat és que no esperàvem que passés res d'això.

-Doncs ha passat -Va dir en Han-. I si no hagués estat perquè la Leia va sospitar que passava alguna cosa, les coses es podien haver posat molt lletges aquí baix.

-Bé, repeteixo que em sap greu -Va dir en Jag-. On és la Jaina? Se suposava que estaria vigilant-la mentre éreu tots a Bakura.

-La Jaina no ha tornat encara de la seva entrevista amb la Malinza Thanas -va respondre la Leia. Si la princesa estava inquieta per la seva filla, ho dissimulava bé.

-No s'ha presentat encara? -va preguntar en Jag. Havien comunicat a Jag la missió de la Jaina quan havia arribat al seu lloc-. Però ja passen diverses hores de la mitjanit allà baix. Ja hauria d'haver tornat.

-Ho sabem -Va dir en Han.

En Jag va sentir que la notícia li feia estrènyer els punys. Va tornar a desitjar estar a la superfície del planeta, on podria servir d'alguna cosa més.

-Potser pugui demanar a la capitana Mayn que enviï una llançadora amb reforços i...

-No -el va interrompre la Leia-. Tinc fe en la Jaina; si necessita ajuda, es posarà en contacte. Estic segura que, sigui on sigui...

Va sonar a la consola una alarma que li va impedir acabar la frase.

-Espera un moment -Va dir en Jag-. M'arriba una trucada per un altre canal -polsà un interruptor per escoltar el missatge entrant-. Endavant.

-Coronel Fel, tenim contactes sortits de l'hiperespai en el Sector Onze.

Era la veu d'en Selwin Markota, segon de bord de l'Orgull de Selònia.

En Jag es va esforçar per deixar els problemes de Bakura en un segon pla de la seva ment. De moment, el seu deure de cap d'esquadró estava abans que les seves inquietuds per la Jaina i per la Tahiri.

-Quants?

-Trenta, i més de camí; almenys dos navilis capitals de moment. Sembla una flota.

-S'han posat en contacte amb Bakura?

-Se'ls està enviant ara missatges de salutació. Et connectaré amb la xarxa de la flota de defensa.

-Entesos -Va dir en Jag, i va tornar al canal segur-. Ho sento, Leia, Han, però he de marxar.

-Nosaltres acabem de rebre també la trucada -li va respondre la Leia concisament-. Ja t'avisarem si hi ha algun canvi.

-Grups A i B -Va dir en Jag per les freqüències dels Sols bessons-, quedeu-vos aquí i vetlleu l'ocell gran. C, veniu amb mi.

Es va separar de la formació, i li van seguir dos Ala-X i un Punyent. Davant d'ell, a l'escàner, les naus que sortien de l'hiperespai formaven com una nebulosa sobre el buit profund. El nombre de contactes havia arribat a quaranta, i seguien arribant altres més.

-Aquí la Flota de Defensa Bakurana -els deia el control local de trànsit-. Feu el favor d'identificar-vos i d'anunciar les vostres intencions.

La resposta va arribar en forma de xiulets llunyans, confusos i dissonants.

En Jag ja estava sobre avís i era capaç de reconèixer aquell llenguatge. La flota procedia de Lwhekk; però qui la enviava? Els ssi-ruuk, o els p'w'eck?

Es va sentir per l'intercomunicador la veu de C-3PO.

-El missatge diu: «Vinc en to de pau, gent de Bakura, per consagrar aquest món i vincular en aliança les nostres dues cultures».

Algú va respondre des de Bakura en aquest missatge. Jag va reconèixer la veu del primer ministre Cundertol.

-Donem la benvinguda a Bakura a Keeramak, amb l'esperança que aquesta nova amistat porti prosperitat i il·luminació a tots.

La carrincloneria del missatge va fer que en Jag alcés els ulls al cel. Sort que els discursos eren així de breus.

-Seguici de Keeramak, feu el favor d'ocupar les òrbites següents -Va dir la primera veu de Bakura. Va sonar després una llarga llista de sol·licituds dirigides a reduir al mínim els trastorns provocats pels molts nouvinguts. Al final de la llista va sonar una breu frase del llenguatge cantador dels alienígenes, que C-3PO va interpretar simplement com «comprès».

En Jag va modificar el seu vol d'intercepció per seguir un rumb ampli d'exploració durant el qual va examinar amb mirada crítica les naus alienígenes. Els txiss havien lluitat en diverses ocasions contra els ssi-ruuk i havien contribuït entre bastidors a la retirada de l'Imperi i l'avanç de la Nova República. Però ell no havia vist mai cap de les seves naus, excepte en simuladors. Mentre que els seus droides de combat consistien en unes senzilles piràmides anguloses amb equips sensors i d'armament en tots els seus angles, les naus majors tenien un aspecte suau i orgànic. Els seus cascos grans, immensos, amb relativament poques interrupcions, formaven unes estructures bulboses, com petxines marines, amb protuberàncies estranyes però boniques. Jag va observar dos portadors d'assalt planetaris de la classe Sh'ner, acompanyats de nombroses naus guia de la classe Fw'Sen. Els portadors d'assalt tenien més de cinc-cents p'w'eck de tripulació, a més de més de tres-cents droides tecnificats, si és que encara els empraven, i mesuraven gairebé 750 metres de llarg. En conjunt, i tenint en compte la seva estructura, desplaçaven un volum més gran que un destructor estel·lar de la classe Victòria.

Semblava moltíssim material per acompanyar una missió diplomàtica. Però també va suposar que els p'w'eck desconfiaven dels bakurans tant com els bakurans d'ells, probablement. S'havien guanyat la llibertat recentment, i no sentirien grans desitjos d'enviar al seu líder a una situació que podia ser difícil sense donar-li prou suport.

Però almenys no els importava comunicar les seves dades de combat. A la pantalla que tenia davant van aparèixer de seguida, al costat de les naus p'w'eck, els seus noms respectius. El creuer que era al centre de la formació es deia Firrinree, mentre que el que anava una mica per darrere tenia el nom d'Errinung'ka. Ni tan sols es va molestar a intentar recordar els noms de les naus guia.

Mentre els observava, van arribar les últimes naus endarrerides i la formació es va dividir en tres grups per ocupar les òrbites que els havia designat la Flota de Defensa Bakurana. La maniobra es va realitzar amb elegància i sense confusions, el que deia molt a favor de la disciplina i la flexibilitat de la flota p'w'eck. Una cosa era segura: als p'w'eck potser els resultés nova la idea de fer-se càrrec del seu propi destí, però la veritat era que els seus amos ssi-ruuk els havien entrenat a fons com a pilots de naus de combat. Es notava.

Es va mantenir en les proximitats del grup principal de la flota el temps suficient per seguir les negociacions de seguretat que es realitzaven amb l'equip de recepció a terra, i per presenciar el llançament de set navilis d'aterratge de la classe D'kee, molt armats. El Keeramak estava de camí.

L'únic que podia fer en Jag era esperar que Bakura estigués preparat per a ell.

Següent