Romanent (XV)

Anterior

XV

El túnel extrusionat pel chuk'a acabava en una sèrie de complicats meandres i verticils, tots ells prou grans com per deixar passar a un adult. No hi havia habitacions en si, només càmeres semblants a bombolles a la gelatina blorash produïdes a l'atzar allà on s'havia detingut el chuk'a. El cristall lambent que en Nom Anor sostenia amunt arrencava de les parets estranys colors i oliosos reflexos que ballaven al seu voltant. Era difícil continuar, però va trepitjar amb cura la relliscosa superfície, procurant apartar-se de les vores tallants. No estava segur de fins a on arribaven els tortuosos passatges; només que la part superior del chuk'a estaria al final del passatge. I allà estarien els seus teixits tous exposats i sensibles, allà estaria la seva via d'escapament. Mentre es movia pels soterranis del lloc que per un breu temps havia anomenat llar, va ser conscient del so d'una respiració. Al principi va creure que era el ressò de la seva, però el feble soroll de cops que l'acompanyava suggeria una altra cosa. Va tapar el lambent amb els dits, convertint la llum que projectava en un vermell apagat i va seguir els sons fins al seu origen.

Es va arrossegar al voltant d'una cantonada oscada i va veure una figura vestida amb els parracs d'un Avergonyit amagada al final d'un carreró sense sortida. En Nom Anor va sentir que el seu cos es relaxava alleujat i va exhalar l'aire sonorament. Per un moment havia temut que fos un guerrer enviat a tallar la fugida.

-I'pan, idiota -va dir-. Gairebé em...

Va callar quan la figura es va tornar per mirar-lo. No era l'I'pan. Era en Kunra.

El guerrer en desgràcia es va posar mig dret, sostenint un tros de corall Yorik a la mà dreta. Estava tacat de negre a la llum rogenca.

-Què fas aquí? -va preguntar en Kunra, sense intentar amagar el rancor que sentia per Nom Anor.

-Jo podria preguntar el mateix -va dir en Nom Anor-. Però suposo que hem vingut aquí pel mateix motiu.

El guerrer va mirar cap avall, i després cap a Nom Anor.

-És la tapa del chuk'a, oi? -va afegir en Nom Anor, assenyalant el pegat sanguinolent als peus del guerrer.

Quan el chuk'a concloïa el seu treball, bloquejava l'extrem del túnel, fent les vegades de tap, impedint tant que qualsevol habitant subterrani pogués arribar des de baix com que qualsevol baixés per allà. Obrir aquest tap els permetria anar-se'n abans que els guerrers arribessin a ells i, amb sort, potser no els seguien en la foscor.

Però la criatura s'ancorava amb força al túnel voltant de la "tapa" i no era fàcil arrencar-lo d'allà. Just a sota de la dura tapa hi havia una capa de carn tova i esponjosa, i en algun lloc més avall hi havia un nervi que la connectava a la xarxa nerviosa dels ganglis de la criatura. Quan s'estimulava aquest nervi, les múltiples pinces amb què el chuk'a s'aferrava a la roca al voltant de la tapa es retreien a la defensiva, fent que caigués. Per la sang que hi havia a la mà d'en Kunra i al voltant dels seus peus, en Nom Anor va suposar que no havia tingut molt èxit.

En Kunra va assentir en resposta a la pregunta d'en Nom Anor.

-Però no respon. No puc arribar-hi.

-Deixa'm-ho intentar a mi. -En Nom Anor va avançar, lliurant el vidre lambent al guerrer i traient el coufee casolà del cinturó. Ho va fer a poc a poc, assegurant-se que Kunra tenia oportunitat de veure la fulla abans d'examinar la part carnosa de la bèstia enganxada a la closca. Llavors es va posar a cavar amb la punta a la recerca del nervi. No era fàcil; va estar distret tot el temps, preguntant-se constantment si en Kunra desfogaria el seu menyspreu per l'Executor enfonsant-li al clatell aquest tros de corall yorik-. No puc veure. Apropa aquesta llum.

La llum va fer un balanceig quan Kunra es va moure, fins que es va aturar en un angle més útil. En Nom Anor sospirà alleujat per dins. «Tornem a ser aliats va pensar. Almenys, per ara. Però encara hi ha coses que necessito saber».

-Els vas guiar fins aquí? -va preguntar sense tornar-se per mirar-lo -. Als guerrers?

-No! -La sorpresa en la veu d'en Kunra per què pogués suggerir una cosa semblant va aclarir els dubtes que pogués tenir Nom Anor sobre si l'ex-guerrer deia la veritat-. Què et fa pensar una cosa així?

En Nom Anor va arronsar les espatlla.

-Tu i jo som els únics que han escapat, i sé que jo no els vaig trucar.

Va alçar la mirada. El rostre de l'ex-guerrer era una barreja de cicatrius mig formades i angoixa interna.

-No vaig ser jo -reafirmà en Kunra-. No sé per què són aquí. Jo vaig escapar perquè... -va dubtar un segon i després va forçar les paraules a sortir-. Jo estava amb Sh'roth quan van arribar. Mentre lluitaven amb ell, jo... jo vaig fugir.

En Nom Anor l'estudià un moment més, i després va tornar al seu treball amb tot just un assentiment de cap. Vaig fugir. Això ho explicava tot. Per què en Kunra havia estat l'únic amb temps per escapar, i per què era un Avergonyit. Els guerrers no fugen, siguin quines siguin les circumstàncies; a jutjar per la mirada d'en Kunra, era evident que no era la primera vegada que mostrava tendències de covard. Probablement, la primera vegada havia tingut sort escapant amb només una reprimenda.

-I què creus que els ha portat aquí? -va preguntar.

No podia deixar de preguntar-se si algun altre l'havia delatat a les autoritats. Si Shimrra descobria la seva existència, el que faria seria precisament enviar un grup de guerrers per matar-lo en plena nit.

-Què serà? -va dir en Kunra, més animat després del canvi de tema-. L'única cosa que temen les castes elevades, és clar: l'heretgia.

En Nom Anor va admetre dins seu que la idea tenia sentit. Els sacerdots tolerarien la secta Jedi tant com Shimrra als propis Jedi, potser menys. Els Avergonyits que la prediquessin serien un enemic interior, i el que és prioritari seria acabar amb el culte. Però, en aquest cas, per què abans de la seva pèrdua de gràcia no havia sentit parlar d'aquestes incursions de neteja en les profunditats de Yuuzhan'tar? Va suposar que la resposta a això estaria en la forma nebulosa en què es propagava el missatge; en el suposat cas que Shimrra capturés a un convers, aquest només li portaria a dos o tres més, que al seu torn no li portarien enlloc o li farien moure's en cercle. Com ell mateix podia testificar, no hi havia una pista clara. Hi havia intentat trobar-la i havia fallat.

Potser hagués estat ell, amb la seva investigació, qui hi hagués establert aquest rastre clar a seguir. Podia haver estat ell qui causés la mort prematura dels seus amics Avergonyits en intentar utilitzar les seves creences per als seus propis fins. Si és així, no se li escapava la ironia de la situació. Sense ells i sense una forma de sortir al final del túnel podia acabar agafat en un parany que ell mateix s'havia estès.

La frustració li va fer furgar més profundament a la tapa del chuk'a, i enfonsar la mà dreta fins al colze, negra pels budells. Al final, va sentir que la criatura reaccionava amb un espasme i va saber que era a prop del nervi. Va recargolar la fulla enfonsant-la encara més i va sentir que el seu esforç era recompensat amb una tremolor que va recórrer al chuk'a. Un altre gir i el teixit al voltant de la seva mà es va tensar. Tement que se li trenquessin els dits o alguna cosa pitjor, com perdre l'única arma que li quedava, va treure precipitadament el coufee. Un raig de sang fosca brollà darrere d'ell i la petxina del chuk'a va tornar a estremir-se.

En Kunra semblava alleujat.

-Has fet això abans? -va preguntar, amb el indici d'un somriure en els seus deformats llavis.

En Nom Anor va estar a punt de confessar que, de fet, mai havia fet res així en la vida, quan el sòl va cedir sobtadament sota ells, abocant-los a les profunditats del respirador.

-oOOOo-

No gaire lluny de l'Ombra de Jade, Jacen Solo pensava en el seu present, i no en el seu futur. Hi havia molt a fer en els minuts que quedaven per al final del salt: sistemes amb els quals familiaritzar-se, cervells droides a programar, estratègies de cimbells per examinar, juntament amb altres innombrables comprovacions a fer dins d'un sistema amb el qual no estava familiaritzat. Era una cosa que requeria temps però que era necessari. Quant donés l'ordre de sortir fora de l'hiperespai, la missió començaria de veritat i no hi hauria temps per assegurar-se que tot estava en ordre. Estava tancat a la cabina d'un caça TIE sense capacitat de vol que al seu torn estava embolicada en una xarxa d'energia prou densa com per aturar un estel, i tot això apinyat en les entranyes del Trencalòs Braxant amb l'Ombra de jade i nombrosos caces TIE, connectat a la ment del dreadnaught i capaç de supervisar cadascun dels seus moviments. Se sentia com un titellaire phindià, usant trucs lluminosos per projectar en una pantalla ombres diverses vegades més grans que ell mateix. Només desitjava que els yuuzhan vong fossin enganyats per la il·lusió. Si no era així, el dreadnaught no duraria molt i la missió seria molt curta. Només tindria temps per a una sorpresa, i una vegada revelada tot ja s'ha acabat. Llavors només dependrien de la sort.

I encara que la seva família era famosa per la seva bona fortuna, no era una cosa en el que volgués basar l'èxit de la missió. La mort de l'Ànakin havia provat d'una vegada per totes que la sort no et somriu de forma indefinida.

Transcorrien els segons mentre feia les comprovacions finals. Eren complicades, però només ocupaven la part analítica del seu cervell. Una altra part, la més intuïtiva, que solia dedicar a comprendre el seu lloc en la Força, es va fixar en la Danni i la Saba dins l'Ombra de Jade. Mentre les observava a distància i les veia ocupar-se en els seus propis preparatius es va adonar de sobte del poc que estava contribuint en aquesta missió, que hi era principalment per comprovar el que feien els cervells SD. Tot i així, seguia creient que era important que estigués a prop almenys durant una part de la missió. I ho creia per motius que, fins aquell moment, s'havia ocultat fins i tot a si mateix...

El nerviosisme de la Danni l'afectava profundament. Ella no tenia sabre làser o d'un entrenament Jedi complet en la Força, de manera que dependria de la Saba durant tota la missió a les entranyes de la nau d'esclaus, però així i tot seguia volent anar, i el seu valor feia que se sentís encara més atret per ella. Recordava amb claredat el moment que van compartir mentre esperaven que la capitana Yage abordés l'Ombra de Jade. En aquell moment hi va haver alguna cosa, una connexió d'algun tipus. Conseqüència de l'avorriment?, es va preguntar. O era la vidència d'un sentiment més gran i autèntic? No podia negar que hi havia sentit un enamorament juvenil d'ella poc després de rescatar-la dels yuuzhan vong a Helska, però havia estat una cosa fugaç i insignificant. Ho havia atribuït a emocions afectades per les circumstàncies i poc més, pel que havia enterrat aquests impulsos. Però aquests sentiments havien tornat, i el que li preocupava més que res era el poc que havia calgut per despertar-los.

Quan conclogués la missió hauria d'examinar la situació més a fons. Amb delicadesa, és clar. Hi havia demostrat que era un pilot, un guerrer i alguns dirien que un Jedi, però en els assumptes del cor era un novici.

-Salt completat -van anunciar els cervells droides, traient-li dels seus pensaments.

-Eee... Estem a mig camí -va dir en Jacen ràpidament als altres, preocupat perquè qualsevol titubeig per la seva part podia revelar d'alguna manera algun dels seus pensaments. Els seus dits van volar pels controls, calculant i preparant el segon salt. La disposició dels instruments a la cabina del TIE era diferent al que estava acostumat, però no radicalment diferent.

-Això sona òptim -va dir la Mara des de l'Ombra de Jade, no gaire lluny d'on estava ell.

-Correcte -va dir el cervell droide. No l'havien programat per reconèixer el sarcasme.

El rumb traçat per Jacen coincidia amb el dels cervells droides. A no ser que la nau esclavista hagués alterat la seva posició de forma radical, haurien de sortir pràcticament a sobre d'ella.

Va donar el vistiplau al salt. Segons els instruments, els motors van cobrar vida, però gràcies a la xarxa d'energia va sentir com si continuessin completament immòbils.

-Ja estem de camí -va informar als passatgers de l'Ombra de Jade-. Arribarem de seguida.

-En set punt quaranta-set minuts estàndard -els va informar el cervell droide-. Circuits tàctics connectats. Esquers TIE llestos per ser llançats. Generadors d'escuts programats. Detonadors del casc carregats.

Els cervells droides van repassar cada minut les seves comprovacions prèvies al combat sense cap variació. En Jacen va descobrir que estava mig hipnotitzat pel constant mantra i la seva ment va tornar a vagar. Els seus pensaments van tornar una altra vegada a la Danni, i va tenir una imatge de la cabina de l'Ombra de Jade, on la Saba i Mara i ella esperaven a que la missió comencés de debò. Ella respirava més profundament a mesura que augmentava la tensió. Però hi havia certa excitació en aquesta tensió, i era contagiosa. Va poder sentir com el seu propi cor accelerava el ritme i començaven a suar-li el palmell de les mans...

Es va sentir agraït quan el cervell droide va anunciar la seva arribada imminent. Es va ocupar fent dobles i triples comprovacions en els sistemes del Trencalòs Braxant, assegurant-se que tot estava en ordre i al seu lloc, inclòs ell mateix.

-Anem allà -va dir pel comunicador-. Agafeu-vos. Això serà mogut.

-Estic segura que tindràs cura de nosaltres, Jacen -va dir la seva tia. Ell va somriure incòmode per aquesta confiança.

«No, si no em centro en el que faig», va pensar per a si.

-Cinc segons -va anunciar el cervell droide-. Estat: òptim. Tres. Dos. Un.

La blancor de l'hiperespai es va fragmentar i es va convertir en estrelles quan el dreadnaught tornà a l'espai real amb tota la subtilesa d'un asteroide. Els sensors van escombrar la zona circumdant, buscant la nau d'esclaus. Un cop la va trobar, gairebé exactament on estava previst, els canons i bateries es van posar en funcionament i van començar a disparar. Alhora, l'esquadró de caces TIE esquer va sortir de la coberta de vol i van iniciar l'atac.

Aquesta era una fase crucial de l'operació, i en Jacen no va poder evitar sentir-se ansiós. L'atac havia de ser prou dur com per convèncer als yuuzhan vong que era una amenaça seriosa, però no tant com per fer mal de gravetat a la nau esclavista. L'últim que volien era rebentar-la i destruir el seu contingut. Però no semblava que hi hagués perill de què passés això. El vaixell de càrrega esclavista estava blindat contra possibles atacs i els seus tentacles eren resistents. No estava equipat amb canons de plasma amb què defensar-se, i els seus dovin basal no responien de la mateixa manera que els de les naus de combat, però les naus més pròximes van llançar coralites que van volar per a interceptar l'atac.

En Jacen mirava amb aprensió i punys tancats les imatges de les pantalles que l'envoltaven; era impossible no posar-se nerviós tan dins el territori enemic, havent-hi tan poc que separés l'èxit de la destrucció.

Però aquesta era la qüestió, és clar. Estaven simulant ser una missió suïcida, i els yuuzhan vong la veurien instintivament com a tal. Encaixava a la perfecció en la seva filosofia. L'arrogància pròpia de la seva espècie no semblava permetre'ls aprendre dels seus errors, o acceptar el que altres puguin pensar de forma diferent a la seva.

Els cervells droides es trobaven en el seu element. Repartits per tota la nau però connectats per una xarxa d'alta velocitat, disparaven els turbolàsers i aixecaven escuts mentre retransmetien objectius als cervells més simples dels caces TIE. Els seus informes eren completament monòtons i completament objectius. El to no va variar ni tan sols quan un projectil ocasional va travessar els escuts i va acabar amb un dels cervells. Estaven en combat, va pensar en Jacen, i les pèrdues eren d'esperar. Probablement, els droides consideraven els salts i grinyols del dreadnaught com indicació que estaven fent bé la seva feina. Dos caces TIE van ser destruïts gairebé a l'instant d'arribar els coris, i tres més van caure al minut següent. Els restants caces se les van arreglar per mutilar un dels tentacles de la nau esclavista, mentre el Trencalòs despatxava tres coralites usant la tècnica de tret intermitent que en Jacen havia programat en els artillers droides. Per un instant va semblar que anaven a aguantar més temps del previst, però llavors la sort va canviar i els caces TIE van ser destruïts amb mortífera precisió. Al cap de pocs minuts, l'últim era derrocat del cel per dos dolls convergents de plasma. Tot just s'havia dissipat l'ardent núvol de restes quan l'atac es va concentrar en el propi dreadnaught, castigant-lo des de totes direccions. Els cervells droides van fer que la nau donés la volta, com si pretengués fugir. Els coris la van envoltar, disparant una vegada i una altra contra els seus escuts. Les explosions van fer vibrar la nau a mesura que aquesta permetia que els escuts cedissin un darrere l'altre. Restes de la nau van ser projectats a l'espai quan va esclatar un dels hipermotors, fent que Jacen tremolés dins del seu capoll protector com si fos un dau en un gobelet. La potència de l'atac era suficient per sacsejar-lo a través del casc de la nau, de la xarxa d'energia i de la carlinga del TIE. El batec constant dels generadors del Trencalòs es va tornar intermitent a mesura que el seu rumb es feia circular.

Era tot el que necessitaven els yuuzhan vong. En sentir que la seva presa queia, van llançar dolls de plasma contra els punts debilitats del casc. Les bateria quàdruples van explotar, els projectors d'escuts deflectors van esclatar en flames mentre l'aire s'escapava per les cobertes despressuritzades; el morro rodó, gairebé amb forma de bec, va rebentar com si hi hagués una fuita al pont de comandament. La gravetat artificial va desaparèixer amb els motors restants. Llavors, els generadors de reserva van encaixar un impacte directe, obrint un enorme esvoranc en un costat, desallotjant al buit més aire i més restes.

I llavors es va acabar. Els generadors es van apagar i, atès que Jacen hi era per tornar a connectar-los quan calgués, els cervells droides SD es van apagar amb ells. Una cosa va gemegar llargament quan el dreadnaught es va sumir en un estat d'inactivitat. Els cops i grinyols de les restes escapant pels esquinçaments del nucli extern eren com escombraries sent picades i aixafades en un compactador. Al final, un silenci absolut es va apoderar de l'interior secret de la nau. Jacen va contenir l'alè sense adonar-se'n, sentint que feien el mateix els pilots dels caces TIE i les seves companyes a l'Ombra de Jade. Aquest era el moment que decidiria si la missió tindria èxit o si fracassava. De seguida sabrien si els yuuzhan vong creien o no que la nau estava morta. Per a la resta de l'univers, el Trencalòs Braxant semblava haver fet servir tots els seus caces en un atac fallit, sent vençut al seu torn. Amb tot desconnectat no haurien de tenir motius per sospitar que al seu interior hi havia un altre esquadró esperant un senyal per poder atacar juntament amb l'Ombra de Jade, amb Jacen en la seva cabina TIE i amb els cervells droides. Tot depenia de què la il·lusió es mantingués. En Jacen només disposava de dos holocàmeres al casc perquè li transmetessin dades. Va mantenir els ulls fixos en les pantalles, una sobre l'obertura de la part posterior, l'altra a la proa, enfocant tota la longitud de la nau. Les estrelles rotaven al seu voltant, atès que l'última explosió li havia imprès un gir convincent.

Va ser la Mara qui va acabar trencant el silenci.

-Alguna cosa, Jacen? -amb prou feines va xiuxiuejar.

-Encara res concloent -va respondre amb el mateix to-. No disparen, la qual cosa és bona, però ara mateix la nau esclavista no és visible.

-Aquezta eztà convençuda pel zilenci -va dir la Saba.

En Jacen va escoltar. Era impossible sentir res a través del buit, pel que era impossible detectar auditivament el que estiguessin fent els yuuzhan vong. Però hi havia alguna cosa en aquest silenci que suggeria que la Saba tenia raó: els yuuzhan vong havien cancel·lat l'atac. Encara no sabien el que passaria a continuació, però només podia ser una cosa.

-D'acord -va dir-. Tothom als seus llocs. Us avisaré amb un espetec del comunicador quan hi hagi una cosa definitiva.

En Jacen va acudir a la Força. «Bona sort», va enviar a la Danni i la Saba. Si van rebre el pensament, estaven massa ocupades per a respondre-li. Va sentir un suau brunzit electromagnètic quan va girar la resclosa d'aire del iot, però dubtava que ho notés ningú de fora de la nau. I de notar-ho, probablement ho atribuiria a algun lloc de la nau assentant-se. Les naus trigaven un temps a morir del tot. Encara podia haver-hi zones amb vida mecànica que s'apagaven sotraguejant de forma inútil. Encara podia haver supervivents...

Una ombra va passar per les pantalles que tenia davant. Es va encarcarar malgrat saber el que podia esperar. El lent girar del Trencalòs al voltant del seu centre de gravetat va acabar per posar en pantalla a la nau esclavista un minut després, i per descomptat estava més a prop que abans. En Jacen va fer petar una vegada per confirmar que tot anava segons el pla. Un segon després, un potent sotrac recorria la nau. Per un moment va pensar que aquest espetec gairebé imperceptible els havia delatat, fins que es va adonar que el que sentia era el dovin basal de la nau esclavista agafant al Trencalòs.

«Tot va segons el pla», va dir la Mara. La seva tia havia enviat una bombolla d'ànim i tranquil·litat a tots els que anaven a bord.

Va haver-hi un altre sotrac, acompanyat pel so del metall retorçant-se. Va témer per la integritat estructural de la nau; no estava acostumada a què la seva estructura patís semblants tensions sense els seus amortidors d'inèrcia. Però, afortunadament, va aguantar. Quan tot va tornar a calmar-se, les estrelles havien deixat de moure's tan de pressa, i la nau esclavista també rotava, ancorada al nucli del Trencalòs mitjançant la versió yuuzhan vong de la gravetat artificial. S'acostava a per ells, amb els tentacles per davant, com una cosa sortida d'un malson. Un altre espetec, aquest cop parlant també pel comunicador.

-Ens han agafat -va dir-. I la nostra amiga esclavista es mou de pressa.

-Algun senyal de les naus? -va preguntar la Mara.

-Crec que podem assumir que la majoria han tornat a les naus capitals -va respondre-. Semblen haver deixat les justes per...

Li va interrompre una veu pel comunicador. Tot i que el dreadnaught tenia els transmissors anul·lats, els seus receptors seguien intactes.

-Aquí el comandant B'shith Vorrik -va dir una aspra veu yuuzhan vong. Jacen no estava gens content. Els víllip que usaven els yuuzhan vong per comunicar-se no transmetien en freqüències electromagnètiques, tret que els modifiqués un oggzil. L'única raó per la qual usarien un era per parlar amb l'enemic, la qual cosa va quedar confirmat per les següents paraules-. Tots els infidels s'han de retre immediatament, o ser destruïts.

A Jacen el cor li va fer un salt. El comandant sabia que hi eren. El pla havia fallat; tot havia estat per a res!

«Espera, Jacen», li va comunicar la Mara, sentint que la desesperació l'envaïa.

-No tenim intenció de rendir-nos per convertir-nos en esclaus -va dir una altra veu pel receptor.

Les paraules procedien del gran almirall Gilad Pellaeon. En Jacen gairebé va deixar anar una riallada d'alleujament. L'ultimàtum yuuzhan vong era per als imperials, no per al Trencalòs Braxant.

-Entregueu als Jedi que hi ha entre vosaltres -va continuar en Vorrik.

En Jacen va riure amb tot per dins. Era evident que les tàctiques que havien ensenyat als imperials no havien passat inadvertides.

-Per què hauríem de lliurar als que ens ajuden? -va replicar en Pellaeon.

-De què serveix l'ajuda si contribueix a la vostra destrucció? -va respondre en Vorrik.

-Ens vau atacar sense provocació -va replicar en Pellaeon-. Sembla que la vostra intenció sempre ha estat destruir-nos.

-La presència dels Jedi ja és provocació suficient -va rugir en Vorrik-. La vostra resistència és una provocació! La vostra mateixa existència és una provocació! I ara, apagueu les vostres armes i rendiu-vos, infidels.

-Tinc una idea millor -va dir amb calma Pellaeon-. Abandoneu el sistema mentre encara estigueu en situació de fer-ho.

En Jacen sabia que el gran almirall estava guanyant temps, o bé volia que semblés que era això el que feia. Amb els sistemes del dreadnaught apagats, no tenia forma de conèixer la disposició de les forces imperials però va suposar que Pellaeon seguia atenint-se al pla original: fer semblar que es retiraven. L'anunci d'en B'shith Vorrik no havia de ser més que un intent d'accelerar les coses. El riure del comandant yuuzhan vong va ressonar en els receptors.

-Si comptaves amb el covard atac a la nostra rereguarda per canviar el curs de la batalla, has de saber que ha fallat. Ara la vostra supervivència només depèn de la meva bona voluntat.

El gran almirall Pellaeon dubtà el temps just per donar la impressió que la notícia li havia afectat.

-No crec que hi hagi un sol àtom de bona voluntat en tota la cultura yuuzhan vong -va dir. La seva veu sonava tremolosa. En Jacen havia d'admetre que el gran almirall interpretava bé el seu paper-. Preferim morir a sotmetre'ns a tu, Vorrik.

-Que així sigui -va dir en Vorrik, tornant a riure-. I que Yun-Yammka devori els vostres cossos a més de les vostres ànimes.

El comandant yuuzhan vong va afegir alguna cosa més, però en Jacen va deixar d'escoltar. Un feble espetec li va indicar que la Saba i la Danni estaven en posició i es disposaven a creuar a la nau esclavista.

Creuar... Jacen va negar amb el cap. Si això no era un eufemisme, no sabia què ho era. Va sentir que la Mara s'unia a ell en desitjar-los sort mentre, en alguna part del casc danyat del Trencalòs Braxant, es preparava per al que havien de fer. Les va sentir anar-se'n, va sentir la pujada d'aprehensió quan els tentacles les van agafar.

Llavors les seves signatures en la Força es van confondre amb les dels molts atrapats en el ventre del vaixell de càrrega d'esclaus. Estaven fora del seu abast, i la situació tan fora del seu control com la lluita d'en Pellaeon al voltant de Borosk. L'únic que podia fer era esperar un senyal, i tenir esperança.

-oOOOo-

Quan la boca d'un dels tentacles va anar a per ella, la Saba Sebatyne gairebé va sentir que el valor l'abandonava. Veure un esfínter musculós de dos metres d'ample entrant pels forats del casc del dreadnaught n'hi havia prou perquè qualsevol s'ho pensés dues vegades. Els homes d'en Pellaeon havien agafat cadàvers del dipòsit del destructor estel·lar per dispersar-los al costat del forat previst. La Saba va sentir pesar per les famílies dels soldats morts, però també sabia que era necessari si volien realitzar la missió amb èxit. Una nau morta sense cadàvers podia haver despertat sospites i posat en perill el pla. Els tentacles no van perdre el temps amb els cadàvers, passant per sobre del teixit mort per seguir buscant alguna cosa més útil. Es van endinsar en el casc foradat, buscant alguna cosa viva, el que fos. La Danni empal·lidí darrere del visor del seu casc quan un va temptejar cegament al seu costat, però no va retrocedir.

Tampoc ho va fer la Saba. Diposità la seva fe en la Força, a més del seu vestit pressuritzat i va sortir suaument del seu amagatall cap a un dels tentacles. El tentacle va notar la seva presència amb sorprenent rapidesa i es va moure per agafar-la. El cos de la Saba es va tensar en recordar al seu poble vessant de la nau esclavista tants mesos abans, omplint el buit amb estrelles de sis puntes que brollaven sense vida de la paret foradada de la nau. Va tancar els ulls i es va obligar a apartar aquest record; no era moment de reviure semblant dolor. Necessitava estar alerta, concentrar-se en la missió que l'ocupava.

-Per la llar d'aquezta -xiuxiuejà-. Pel poble d'aquezta.

Va obligar als seus músculs a relaxar-se mentre era engolida per la gola del tentacle i arrossegada per un tub relliscós i segmentat cap el celler de la nau. «El celler? A qui vull enganyar?» Era l'estómac de la nau, i ara anava a ser devorada per això, i el seu cos colpejat per tots els espasmes musculars del tentacle.

Les contraccions al seu voltant es van fer més forts a mesura que s'acostava al final del tentacle. Per un moment es va preguntar si estaria seguint-la la Danni, però no tenia manera de comprovar-ho: estava massa absorbida en el moment i en el que estava experimentant com per percebre la presència d'algú més. Tot i així, va voler buscar-la i sentir-la, tocar-la i trobar cert consol. El simple fet d'agafar-li la mà l'hauria ajudat a suportar millor la inquietud.

Llavors, de sobte, el viatge es va acabar, i va ser escopida en el que semblava una espessa massa de gelatina. Va ser colpejada repetidament a la cara i el cos pel que semblava un gran nombre d'embalums durs en suspensió, tant que va témer per la integritat del visor del casc. Però quan per fi es va aturar, es va alegrar en descobrir que seguia intacte.

Boquejà a la recerca d'aire i va sentir dolor a les costelles. No semblava tenir res trencat, però estava masegada. Tot al seu voltant era una brillantor infraroja uniforme, malauradament massa difusa o apagada per poder veure bé. Va separar les cames per poder orientar-se i sentir objectes que la pressionaven al seu voltant. Els objectes eren tous per dins i ferms en el centre i resultaven estranys al tacte. Els seus dits van buscar agafar-se a alguna cosa, però van seguir relliscant a la gelatina.

Llavors, una cosa va xocar amb la placa visora, fent que es tirés cap enrere. Les seves mans van trobar la llanterna a la motxilla d'equip i la van encendre. La llum que va travessar la gelatina va ser suficient per mostrar-li una cosa incansable i amb forma d'estrella que intentava obrir-se pas a la seva cara. El va apartar amb fermesa i de sobte es va veure cara a cara amb un humà.

La sorpresa la va deixar sense alè, i després es va maleir. I tant. Estava en una nau esclavista: què esperava? La substància que l'envoltava havia de ser una versió més tova de la gelatina blorash, que s'utilitzava en combat per subjectar les cames d'un contrincant. La cosa que li donava cops a la cara havia de ser un gnullith, màscares respiradores vives que utilitzaven els pilots yuuzhan vong. La humana que surava cap per avall davant seu només era un més dels milers atrapats en la gelatina; no tenia gnullith i, pel que determinaven les seves mans al tacte, era morta.

La dona de pèl negre havia d'haver-se ofegat abans que els gnullith arribessin a ella, o, el que era pitjor, havia mort durant la ingestió. Va notar que una onada de pressió recorria la gelatina procedent de dalt i la Saba va suposar que la Danni acabava d'arribar. Va moure les seves poderoses cames i braços per propulsar-se cap endavant, intentant nedar cap a l'altre costat de l'estómac, però li resultava impossible saber si feia algun progrés. I, en aquest cas, no sabia en quina direcció es movia. Era com intentar nedar per un estany de saba amb els ulls embenats. Va intentar enfilar-se en comptes de nedar, recolzant-se en els que l'envoltaven. Tots semblaven sumits en un estat d'inconsciència produït per alguna droga i per tant no reaccionaven quan els agafava. Va seguir sense saber si feia algun progrés real. Igual s'estava limitant a tirar cossos darrere d'ella en lloc d'avançar. Havia perdut tot sentit de direcció en la seva caiguda lliure. No li hauria importat tant de no ser pels gnullith que nedaven a la gelatina. Es tornés cap a on es tornés els trobava buscant constantment la seva boca amb els seus estranys moviments i els seus tremolosos tubs d'aire.

Es va rendir i es va centrar en si mateixa. Va apagar la llanterna, va tancar els ulls, va buscar el centre del seu ésser i llavors va partir d'allà.

Les persones que l'envoltaven formaven una bola de vida concentrada que pressionava de tot arreu. Ella estava profundament ficada en ella, i abans d'aturar-se s'estava internant més endins en ella. Es va reorientar, va mantenir les urpes acuradament contretes i la cua relaxada i va usar la Força per anar per la resistent gelatina.

La vora va anar acostant-se gradualment, i es va trobar allargant la mà cap a ella abans d'arribar. Era gairebé com si busqués aire des del fons d'un llac. Tots els captius estaven inconscients, però molts d'ells tenien por i patien en somnis, ni tan sols el somni podia protegir-los del trauma que patien els seus cossos. Els malsons solapats resultaven sufocants, i la Saba es va sorprendre taral·lejant una cançó d'infància en què feia anys que no pensava per mantenir-les a ratlla. Li va servir, tot just però.

Quan per fi va tocar la vora de l'estómac, es va aferrar amb força a ella, i es va concedir temps per recuperar les forces. La superfície interna estava segmentada, per la qual cosa no li seria difícil desplaçar-se per allà un cop tornés a posar-se en marxa.

L'únic que havia de fer era ordenar els seus pensaments, orientar-se respecte a la nau en què estava, i després...

Una cosa va sortir de la gelatina la va agafar. S'hi va posar entre dues de les immenses costelles, patejant el que va prendre per un altre gnullith. Però això va tornar a agafar-la, buscant-la de forma insistent. Per un moment va sentir pànic, completament superada per aquest entorn grotesc i opressiu. El mateix que havien suportat els últims membres del seu poble, abans que... Va buscar automàticament el sabre làser, encara que sabia que encendre'l danyaria inevitablement als captius inconscients que pressionaven al seu voltant.

Llavors va aparèixer una llum a la foscor vermellosa. Es va fer més brillant a mesura que això que l'agafava trobava un agafador. La Saba es va adonar amb un onada d'alleujament que el que li havia agafat el cinturó de l'equip era una mà humana, i que aquesta mà pertanyia a la Danni Quee.

La barabel no va poder evitar-ho. Es va riure de si mateixa, divertida pel seu error i animada perquè disminuïa el seu pànic intens però fugaç. El seu atac de xiuxiuejos va continuar fins que el visor de la Danni va pressionar contra el seu i va poder veure que la dona humana arrufava les celles preocupada.

-Saba? Estàs bé? -la veu de la Danni estava apagada pel gruix de les seves màscares-. Estàs tremolant!

-Aquezta z'alegra de veure't, Danni Quee -va dir, obligant-se a calmar-se. Per la seva situació, el riure descontrolat podia ser tan perjudicial com el pànic-. Com vaz zaber on buzcar?

-Vaig usar la Força -va dir-. No pots veure així?

La Saba va negar amb el cap.

-Aquí mi ha mazza gent. M'ofego en lez zevez mentz.

La Danni va apartar el seu visor del de la Saba i va mirar el seu voltant. Era el seu torn de tremolar.

-Què fosc està això -va dir, tornant-se per mirar-la -. M'alegro de tenir aquesta llanterna.

La Saba va assentir.

-Aquezta z'alegra més que em trobezziz.

-Saps on som?

La Saba va tornar a concentrar-se. No podia sentir la nau alienígena ni als seus tripulants yuuzhan vong, però podia sentir la forma que tenia el sac d'humans presoners, i va deduir a partir d'aquí on eren.

-Eztem méz enllà del centre. Hi ha un bony que zozpito que conté el centre de control de la nau. No eztà lluny d'aquí, a un centenar de metrez o així.

-Indica'm quina és la direcció, i anem -va dir la Danni amb decisió, encara que era evident que li costava dir-ho. Estava tan preocupada per la situació com la Saba-. Com més aviat sortim d'aquí, millor.

La Saba va anar davant, enfonsant les urpes en el costellam i propulsant-se per la paret. La Danni la va seguir, usant com a guia la cua de la Saba. Igual que abans, la Saba va haver d'apartar del seu camí cossos inconscients o morts, i l'energia extra que això requeria la va cansar de seguida. Per descomptat, moure's al llarg de la paret era més senzill que nedar a través de la gelatina, però seguia sense ser fàcil. L'interior de la nau esclavista era musculós i relliscós, amb una superfície tova però resistent als seus dits. Va decidir que les crestes estaven formades per grans fibres musculoses que embolicaven el celler, mantenint la pressió i podent-se flexionar quan arribaven nous esclaus. No era tan dur com el corall Yorik que cobria la capa externa en petites plaques. Era evident que els yuuzhan vong havien descomptat possibles amenaces des de dins ja que es mantenia als esclaus inconscients, possiblement per algun compost que inoculaven els gnullith, ja que el contacte amb la gelatina blorash no els havia afectat ni a la Danni ni a ella. La Saba estava raonablement segura que, en cas de succeir el pitjor, podrien tallar la capa interior i buscar una sortida entre les plaques de corall Yorik. Però això significava arriscar-se a provocar una descompressió explosiva, llançant el contingut de l'estómac al buit. La imatge de les estrelles de sis puntes caient a l'espai va passar fugaçment per la seva ment. Va lluitar furiosa per contenir el pensament. «No permetré que torni a passar!» El temps passava amb rapidesa, així que es va obligar a afanyar-se. No sabia quant de temps es mantindria la nau esclavista subjectada al dreadnaught buscant nous captius. Hi havia notat alguns moviments petits que indicaven lleugers ajustos d'altitud, així que sabia que encara no havia fet cap moviment important. Quant es deixés anar del Trencalòs, la missió es tornaria mil vegades més difícil.

Quan van arribar a la vorera, les seves dimensions es van tornar més clares. Tenia forma de volcà, amb una boca que envoltava un petit gra a la cimera. Va palpar per arribar al gra i li va decebre veure que era una entrada, però no una per la qual pogués passar. Per allà arribaven els nous gnullith a l'enorme sac, empesos per una suau corrent de gelatina blorash. Era difícil evitar-los, malgrat que s'estrenyia tot el que podia contra la carnosa paret interior, oferint així el menor blanc possible.

La Danni va pegar el seu visor al de la Saba.

-Aquest lloc empitjora per moments.

-Almenys no semblen saber que som aquí -va replicar la Saba-. Sembla que estem fora de perill.

-De moment -va afegir la Danni.

La Danni va buscar a la motxilla i va treure un cilindre gruixut. La Saba la va ajudar a descargolar la tapa i mantenir la gelatina prou apartada com per activar el seu contingut. Sis escarabats droides Mark VII modificats van cobrar vida quan la Danni va tocar un comandament del seu controlador a distància. Cada un tenia sis potes tan llargues com un dit índex humà i dos ullals injectors retràctils. Tenien fotoreceptors d'alt espectre i biodetectors sintonitzats amb els ritmes i feromones dels yuuzhan vong. Normalment no necessitaven operar-se a control remot, però així podia accedir a distància als seus sensors. Aquests havien estat modificats encara més perquè la Danni pogués controlar-los parcialment a distància ja que l'interior de la nau era un entorn completament desconegut i això podia perjudicar la missió. Cada escarabat deixaria un fil monomolecular al seu pas, virtualment invisible a la vista, que li permetria mantenir el contacte amb ells sense fer servir els canals de comunicació.

Projeccions a la pantalla de la Danni li permetien veure el que veien els escarabats. Mentre ella teclejava una sèrie d'instruccions en els petits droides, la Saba va accedir a la informació i també veia les projeccions.

Els droides no van trigar a trobar el conducte i obrir-se pas pel seu musculós esfínter. La visió mitjançant infrarojos variava poc respecte del que la Saba veia al seu voltant: molts borrons indefinits i poc més. Però els escarabats van avançar tres metres per entre els plecs de teixit, apartant amb facilitat als gnullith que trobaven en el seu camí. Quant l'escarabat que anava al davant va detectar llum, va reduir el seu avanç. Era evident que havien arribat al final de l'estret passatge.

La Danni va fer que el droide estengués amb cura un fotoreceptor cap a la llum, i va trobar un tanc ple d'un fluid clar més espès que l'aigua i amb bombolles en suspensió que recordava la saliva humana. El tanc vessava criatures amb forma d'estrella que s'agitaven i movien en el líquid. Era l'origen dels gnullith. L'escarabat no va detectar bioritmes yuuzhan vong propers, de manera que va sortir del conducte i va nedar maldestrament per la vora de l'estany dels gnullith. Les màscares orgàniques en forma d'estrella van ignorar la presència de l'escarabat i van continuar nedant cap al conducte des de l'estany en què, presumiblement, creixien. Els altres escarabats van seguir al primer fora de l'estany, dispersant-se per buscar diferents amagatalls. La imatge del control remot va esdevenir una barreja de sis imatges lleugerament diferents del mateix lloc, i, per simplificar, la Saba les va reduir a la del droide principal. L'escarabat va trobar un passatge prometedor a través de la paret òssia, deixant enrere als seus companys. Mentre l'escarabat s'arrossegava per la fissura, la imatge va passar a ser poc més que una sèrie de primers plans de corall Yorik sense polir vist de prop. Va acabar trobant un carreró sense sortida, de manera que va retrocedir fins a trobar un desviament que havia ignorat abans, i es va ficar per ell. Després de fer això diverses vegades, la Saba va començar a sentir-se frustrada. Si no trobaven aviat l'equivalent a una sala de control, no podrien rescatar els captius. I el que era pitjor, elles mateixes podrien acabar captives!

-Els tinc! -va dir la Danni de sobte, en veu baixa però excitada.

La Saba va deixar enrere el seu pessimisme.

-On?

-L'escarabat quatre.

La Saba va seleccionar la imatge i veure les lectures de bioritmes que brillaven en diversos colors sobre la imatge d'una altra fissura estreta. L'escarabat es movia amb cura prop del final de la fissura, visible a la volta de la corba. Una llum brillava allà, i la Saba va poder sentir en els auriculars al so aspre del llenguatge yuuzhan vong.

L'escarabat es va paralitzar instintivament quant va aconseguir lliscar un dels seus fotoreceptors més enllà de la cantonada per fer una ullada, descobrint que estava a l'altura de l'espatlla de dos guerrers yuuzhan vong en una petita sala de control. Estaven brutalment desfigurats, encara que no tant com alguns que havia vist la Saba, i amb les mans ficades fins al colze en els controls orgànics típics de les seves naus. En una pantalla de manera estranya que tenien davant seu es podia veure una cosa que la Saba va suposar representava un pla curt de les restes del dreadnaught. Però era difícil dir-ho amb seguretat, perquè la imatge biològica no estava configurada per a les freqüències que percebien els seus ulls.

Però la Danni estava més segura.

-És el Trencalòs -va dir-. Almenys sabem que encara tenim una sortida d'aquesta cosa.

«Per quant de temps?», Va pensar la Saba, removent-se a la gelatina blorash i fent a un costat un altre gnullith.

-Vaig a fer que els altres escarabats s'uneixin a quatre -va dir la Danni-. Farem que ataquin un cop estiguin tots allà, et sembla?

La Saba va assentir. Atès que encara no havien pogut trobar la manera de sortir del celler en què estaven, en aquest moment tota la funció depenia de la humana. Tot i així, tenia les seves reserves.

-Noméz doz pilotz per a un nau tan gran? -va dir dubitativa.

La Danni va arronsar les espatlles.

-No vam rebre més lectures. I els escarabats han cobert el setanta per cent de l'espai que hi ha davant de nosaltres. Tampoc és tan improbable. Potser considerin això un treball deshonrós, ja que no implica lluita ni victòria, només recollir el que deixen enrere els veritables herois.

La Saba va tornar a assentir, més tranquil·la. Si aquest era el cas, l'atac del Trencalòs Braxant havia de ser el més emocionant que havien vist aquests pilots en segles. Estarien alleujats i fanfarrons, i per descomptat no esperarien un atac des de dins. El seu aspecte donava certa versemblança a la idea; tenien l'armadura oscada i a un d'ells fins i tot se li veia la pell través de la closca de cranc vonduun. La visió dels escarabats va tornar a solapar-se una a una. Es van amuntegar en l'esquerda que hi havia trobat l'escarabat quatre, fent sorolls d'espetecs amb les seves fines potes metàl·liques mentre miraven com els alienígenes s'afanyaven en els seus assumptes.

-Finz on poden zaltar aqueztez cozez? -va preguntar la Saba.

-No estic segura -va respondre Danni-. Tenen els seus propis algoritmes d'atac. Probablement només aconseguiria interferir si volgués dir-los el que han de fer.

-I zegur que el verí funcionarà?

La Mestra Cilghal havia identificat tota una gamma de toxines anti yuuzhan vong; en Pellaeon havia fet que omplissin els dipòsits de verí dels escarabats amb elles.

-No -va respondre la Danni somrient a la Saba a través del visor en un intent d'alleugerir la tensió-. Però aviat ho sabrem.

Va teclejar una nova sèrie d'instruccions per als escarabats, i quatre d'ells es van deixar anar del monofilament i van baixar pel forat. El cinquè i el sisè van avançar per informar del que passava. La Saba es va contenir, malgrat que tots els seus músculs anhelaven atacar, i atacar amb rapidesa. Els quatre droides assassins de la mida d'una mà van romandre invisibles per a ells mentre baixaven per la paret. Llavors la Saba va veure que un d'ells apareixia a la part alta de la imatge, movent-se amb cura pel sostre. A la dreta va aparèixer un segon, i un tercer a l'esquerra, movent-se pel terra com sinistres insectes. El quart seguia sense veure's, i la Saba es va sorprendre tirant cap endavant com si això li permetés veure millor.

Els yuuzhan vong seguien conversant, completament aliens als escarabats que es dirigien cap a ells. El més esparracat dels dos es va inclinar cap endavant per ajustar la imatge, fent que els escarabats de cada costat s'aturessin momentàniament. Però el del sostre va seguir movent-se, fent que la Saba contingués l'alè en nerviosa anticipació. I si el sentien? I si miraven cap amunt en aquest moment? La missió se n'aniria en orris en un instant.

Mirà mentre l'escarabat avançava fins a situar-se just sobre l'altre alienígena. Llavors, va girar noranta graus, es va posar cap per avall i es va deixar anar del sostre.

El yuuzhan vong udolà de dolor i sorpresa quan els ullals metàl·lics de l'escarabat es van enfonsar en el seu braç. Es va aturar bruscament, es va treure el petit droide del braç i el va aixafar salvatgement contra la paret. El segon guerrer es va detenir també per veure a què venia el rebombori que armava el seu company. Quan ho va fer, un altre escarabat va saltar cap a ell, encertant-li sota l'aixella, on l'armadura de cranc vonduun solia ser més fina, però els ullals no es van enfonsar prou com perquè el verí fos efectiu i l'escarabat va ser apartat a l'instant.

Al principi, els dos guerrers es van sorprendre per l'atac i no van semblar donar-se compte del seu origen. Però només van necessitar un segon per a recuperar-se i reaccionar. Malgrat estar en el que podria considerar-se una posició deshonrosa per a un guerrer, seguien sent lluitadors formidables, entrenats durant anys de tortura i privacions per respondre a l'instant a qualsevol crisi. Van buscar armes en la seva armadura. Un només tenia un coufee, però l'altre tenia un amfibastó que removia i escopia a les mans. El segon escarabat va intentar tornar a saltar contra qui havia atacat abans, però va ser fàcilment apartat pel guerrer, quedant aquesta vegada destruït. El tercer i quart escarabat es van unir a la refrega, un pujant per la cama del yuuzhan vong il·lès per enfonsar els ullals a la cama, l'altre buscant la seva cara. Amb el reduït espai tot just semblava capaç de contenir el sobtat soroll i moviment quan l'amfibastó va girar i els fragments d'escarabat van colpejar les parets.

La Danni es va mossegar el llavi mentre feia intervenir al cinquè droide assassí. Aquest va saltar a l'esquena del guerrer que no havia estat mossegat, aconseguint un adherència decent. Va trobar una obertura a l'armadura de cranc vonduun i buidà els seus dipòsits directament en el seu corrent sanguini. El yuuzhan vong va cridar alarmat quan el seu company es va desfer d'ell amb un cop precís de coufee. Però les fines i sòlides agulles van seguir clavades a la carn del guerrer. Aquest es va retorçar amb aparent poc esforç o molèstia i se'ls va treure. Amb només una lleugera ganyota, els va elevar a la llum per veure'ls. Uns ulls massa alertes es van entretancar malèvols davant la petita màquina.

-El verí no funciona! -va dir la Danni, amb un pànic nerviós en la veu.

-Grukh -va escopir el yuuzhan vong tirant les agulles.

L'altre va colpejar la consola biològica que tenia davant i va cridar unes paraules furioses en la seva llengua. Les alarmes van començar a udolar quan una de les mans del guerrer es va ficar en els sacs de control. Un víllip es va revertir a la consola i el cap d'un distant superior va afegir més cridòria a l'escàndol. Els droides havien fracassat i s'havia donat l'alarma. Segurament no trigarien a arribar reforços. La Saba va sentir que el cor se li pujava a la gola quan un sotrac va recórrer la nau i va saber que els motors de la nau esclavista arrencaven a plena potència. La forma estranyament distorsionada del Trencalòs Braxant va començar a encongir-se en la pantalla orgànica. Es va aferrar a la carn de la paret amb impotència, mentre la pressió dels cossos que l'envoltaven semblava augmentar. No podia fer res excepte mirar indefensa com la seva única esperança de supervivència s'allunyava en la distància.

-oOOOo-

Següent