Dinastia del mal (VI)

Anterior

6

En Set Harth havia estat a Doan durant dos dies. Estava determinat a no estar encara aquí per al final del tercer. En part, volia anar-se'n abans que algun Jedi més es mostrés per investigar la mort d'en Medd, o per tractar de reclamar els artefactes a pels quals el cerean havia anat en primer lloc. Però a part d'això, en Set ja estava fart d'estar envoltat de miners.

Tots estaven començant a semblar-li iguals: rabassuts i corpulents, el seu gruix comú un resultat de generacions passades en una tasca manual dura. La seva pell era marró i embrunida, per no esmentar que estava clapejada de la pols i la brutícia que ho cobria tot. Tots tenien el mateix pèl -curt i fosc- i tots portaven la mateixa roba, apagades i gastades. Fins i tot els seus trets semblaven tots els mateixos: tristos i taciturns, abatuts i trencats per una vida de moldre a les pedreres.

Dir que no encaixava era el paradigma de la subtilesa. En Set era prim i nerviüt, amb un pèl llarg i platejat que li queia sobre les seves espatlles. La seva pell era d'un blanc cremós i immaculada pels elements; els seus trets atractius expressaven un carisma entremaliat i just un toc d'arrogància. I, al contrari que els miners, en Set vestia amb estil.

Portava un vestit de combat fet a mida, el material, un to entre el negre i el violeta. El vestit lleuger li donava completa mobilitat, tot i així era prou resistent com per permetre-li una mica de protecció si, com tan sovint passava al voltant d'en Set, els esdeveniments donaven un gir violent.

Sobre això portava una armilla groc pàl·lid; tant el vestit de combat com l'armilla no tenien mànigues per deixar els seus braços nus. Una banda violeta dissenyada de tela teixida de veda envoltava cada bíceps marcat, i les seves botes, cinturó, i guants sense dits estaven fets del més fi cuir corellià.

Típicament també portava una pistola disruptora GSI-24D enfundada a la cuixa dreta i un blàster convencional lligat a l'esquerre. Aquí a Doan, però, els disruptors estaven prohibits, així que havia ficat les dues armes -al costat del seu sabre làser- en diverses butxaques que tenia dins de l'armilla.

Era obvi que no pertanyia a la resta de la multitud a la cantina, però en Set no estava tractant d'encaixar. Era de saber comú que els mercenaris podien trobar feines ben pagades aquí a Doan. En Set va suposar que qualsevol que el veiés suposaria que només era un soldat desafortunat més esperant treure partit a la violència en augment entre els rebels i la noblesa.

S'equivocarien, és clar. En Set estava aquí esperant treure partit, però no tenia res a veure amb la inevitable guerra civil de Doan. Feia menys d'una setmana el seu antic company Medd Tandar havia estat en aquest món, i només hi havia un motiu pel qual vindria a un pou com aquest.

El Mestre Obba et va enviar aquí per trobar algun talismà del Costat Fosc, no? Només que vas tenir més del que mereixies. Sempre vaig sospitar que eres feble.

Fos el que fos a pel que en Medd havia estat enviat a buscar, havia mort abans de recuperar-lo. Això significava que l'objecte encara era aquí, simplement esperant que algú el reclamés. Algú com Set.

Durant els últims dos dies havia viatjat per la superfície marcada de Doan, movent-se d'una cantina, barraca, o lloc de treball a un altre. A cada parada feia preguntes, tractant de trobar algú -Qualsevol- que sabés alguna cosa sobre el cerean que havia estat assassinat al costat dels líders rebels. Més important, necessitava trobar algú que sabés el que en Medd havia estat buscant.

A qualsevol que li preguntés, explicava que estava interessat perquè era un col·leccionista d'artefactes rars. Però la gent aquí estava alerta. Alguns d'ells sospitaven que estava treballant per a la família reial. No era fàcil obtenir les respostes que necessitava. Tot i així, amb els anys, en Set havia après que qualsevol tenia el seu preu... o el seu punt d'inflexió.

Les seves investigacions li havien portat aquí, en aquesta cantina sense nom propietat d'un cambrer rodià que es deia Quano, un de només un grapat de no humans que escollien tractar de fer vida a Doan.

Ansiós per allunyar-se de núvols de pols que bufaven per la superfície, en Set va empènyer per obrir la porta i va entrar a la cantina. Immediatament va començar a penedir-se de la seva decisió. Estava clar que la multitud d'aquest establiment en particular comprometia a l'escòria més baixa de la societat minera de Doan. La majoria de la gent aquí estava doblegada i retorçada; els de les jornades dures, amb l'esquena corbada i mig tolits per tota una vida d'excavar vetes pel profit d'altres. Les seves robes no estaven només desgastades, sinó també brutes, i la pudor acre de la suor i els cossos sense rentar gairebé li van fer sortir llàgrimes pels ulls. Exactament el tipus de gent que en Set esperaria trobar al bar d'un rodià.

Els mobles eren tan precaris i trencats com la clientela: gots desfigurats per resquills i esquerdes; taules descolorides trontollant sobre tres febles potes; tamborets oxidats que semblaven com si poguessin col·lapsar-se si se'ls donava una bona puntada. Contra la paret contrària hi havia una barra llarga, àmplia coberta per una capa barroera de pintura que feia poc per ocultar la fusta podrint-se per sota. La fila d'ampolles penjades al prestatge posterior de la barra estaven cobertes per una gruixuda capa de pols i brutícia, però en Set no necessitava llegir les etiquetes per endevinar que totes eren marques que ràpidament sacrificaven la qualitat pel preu.

Es va adonar de dos matons fornits que vagarejaven a cada costat de la porta i ràpidament els va sospesar: típics grans imbècils, forts, i estúpids. Podria dir per la forma estranya en la qual estaven que cadascú tenia una petita pistola inserida en la part davantera dels seus respectius cinturons.

Inclinant-se contra la paret darrere de la barra hi havia el propietari de pell verda en persona, els seus braços creuats davant del seu pit. Els seus ulls com d'insecte van mirar-lo des de l'altre costat de l'habitació, el seu morro com el d'un tapir es va retorçar en el que l'antic Jedi només podia suposar que significava una ganyota.

Ignorant la salutació poc cordial, en Set es va obrir pas lentament cap al rodià. Dues dotzenes d'ulls el van fer fora un cop d'ull mentre passava pel bar, la seva mirada col·lectiva freda, avaluadora, i definitivament despreocupada mentre els amos tornaven la seva atenció de tornada al salobre fang que s'arremolinava en les seves gerres.

-Bar només per a miners, -va murmurar en Quano en un bàsic galàctic amb un fort accent una vegada que en Set va estar prou a prop per deixar reposar un colze a la barra-. Tu no beus. Vés.

En Set va estendre el braç i casualment va deixar caure un parell de xips de cent crèdits al taulell. El rodià va tractar d'actuar indiferent, però en Set podia percebre que de sobte estava contenint l'alè.

-Esperava que poguéssim tenir una petita xerrada-, li va dir en Set, anant directament al gra-. Sols.

En una espurna els xips van desaparèixer i en Quano estava dret sobre de la barra.

-Cantina tancada! -va cridar sobre les seves extremitats-. Hora de marxar! Torneu a la feina! Tothom fora!

La majoria de la multitud es va alçar a contracor dels seus seients, murmurant ombrívolament mentre anaven cap a la porta. Una ànima tossuda va romandre asseguda, fent el que podia per evitar que la seva oscil·lant cadira fora bolcada pels altres clients que es dirigien a la sortida. El cambrer va donar un parell de cops, i els segurates al costat de la porta ràpidament es van acostar.

Ells van agafar a l'home, cadascun agafant un braç, i van tirar d'ell des de la cadira. Massa borratxo per tan sols forcejar, el client va penjar a pes mort entre els dos bèsties descomunals, els seus peus arrossegant-se flàccids pel terra mentre a la força l'acompanyaven fora. En arribar a la sortida, els segurates van balancejar la seva càrrega humana cap enrere i cap endavant diverses vegades en un sorprenent desplegament d'esforç coordinat, agafant impuls abans de llançar-lo a través de l'entrada i contra el dur sòl de l'exterior. Hauria estat una mentida dir que en Set no va estar impressionat per la distància que van aconseguir.

Sense l'últim client, un dels segurates va colpejar la porta i la va tancar amb pestell. Llavors tots dos es van girar per encarar a Set, somrient mentre es tornaven a inclinar contra la paret a cada costat de l'única sortida de l'habitació.

En Set no va poder evitar admirar la completa i total falta de subtilesa del rodià. La majoria de propietaris el convidarien a una habitació del darrere per xerrar abans de tancar tot el seu establiment per només dos-cents crèdits. A jutjar per la decoració general, però, l'establiment amb prou feines donava beneficis.

No és que a Set li importés en realitat. No estava tractant de mantenir un perfil baix. Estava acostumat a deixar històries memorables al seu pas; si algú alguna vegada anava a investigar ja faria temps que s'hauria anat, així que, què importava si tenia una altra història d'afegir a la seva llegenda? Amb el temps els detalls inevitablement s'exagerarien, i un dia la gent es meravellaria davant com Set havia estat tan ric que havia pagat milers de crèdits per tancar tota una cantina per poder parlar amb l'amo.

-Ningú ens molesta ara, -va dir en Quano des de darrere seu, saltant de tornada a terra-. Vols beure?

-Sóc un col·leccionista interessat en artefactes rars, -va respondre en Set, ignorant la pregunta i tallant-lo anat directe al cas. Volia perdre tan poc temps aquí com fos possible-. Anells. Amulets. Aquest tipus de coses.

En Quano va arronsar les espatlles.

-Per què dius a Quano?

-Es diu pel campament que de vegades tens aquest tipus d'objectes a la venda.

Les antenes corbades del cap del cambrer es van moure lleugerament.

-Potser, -va xiuxiuejar ell, inclinant-se cap endavant perquè en Set pogués escoltar-lo-. Miner troba coses. Ell vol vendre fora del món. Potser Quano l'ajuda.

-Llavors aquest és el teu dia de sort, -va respondre en Set, d'alguna manera aconseguint mostrar un somriure brillant malgrat la punyent aroma de les feromones alien que sortien del rodià-. Com he dit... sóc un col·leccionista. Un ric col·leccionista.

En Quano va fer un ràpid cop d'ull al voltant de l'habitació buida, gairebé com si esperés que algú estigués escoltant la seva conversa. En Set ho va reconèixer com un reflex nerviós desenvolupat després d'anys de fer tractes en les ombres en llocs públics.

-En què tu interessat?

-Crec que saps el que estic buscant. El mateix que l'últim col·leccionista que va venir aquí. El cerean.

-Ell no col·leccionista. Ell Jedi. Tu Jedi, també?

En Set va sospirar. Això anava a pujar el preu. Mai vas entendre el valor de mantenir un perfil baix, no, Medd?

-Et semblo un Jedi?

El rodià va inclinar el seu cap d'un costat a l'altre abans de respondre.

-No. Sembles més com caça-recompenses.

-Importa realment? Vull comprar el que estàs venent. I tinc multitud de crèdits... si tens la mercaderia.

-Coses no aquí. Quano només intermediari. Miner les té.

-Pots portar-me amb qui sigui que les té?

Quano va moure el cap.

-Miner va canviar d'opinió. Ja no a la venda.

-Tothom té un preu. Sóc un home ric. Si em portes amb ell, estic segur que podem arribar a algun tipus d'acord.

Una altra negació de cap.

-Darrera vegada que Quano porta a algú a reunir-se amb miners, tothom acaba mort. Massa arriscat.

-Estic disposat a córrer el risc.

El rodià va fer una ganyota.

-Quano no preocupa del risc per a tu. Miners diuen si Quano torna a aparèixer, ells el maten.

-Ells no han de saber que vas estar involucrat, -va prometre-li -. Només mostra'm on trobar-los. Faré que valgui la pena el teu temps.

Per donar èmfasi al seu punt va treure un petit moneder amb un cordó, va buscar dins, i va treure tot un grapat de xips d'alt valor. Els va sostenir en alt perquè en Quano mirés abans de deixar-los caure entre els seus dits de tornada al sac.

La llengua del rodià va sortir i es va llepar al voltant del seu morro, la seva reluctància a portar a Set amb els miners lluitant contra la seva cobdícia.

-Tu pagues un... no, dos mil, sí?

-Set-cents. O me'n vaig a buscar algú més que pugui ajudar-me.

-Està bé, tracte fet, -va deixar anar el cambrer, sense estar disposat a regatejar per por de deixar que una petita fortuna se li escapés entre els seus dits.

Per segellar el tracte, va estendre la mà. Prement les dents en Set va tornar el gest. Va agafar el palmell de l'altre per donar-li una ràpida sacsejada i llavors la va retirar, moderadament repugnat per la sensació de la pell escamosa del rodià contra la seva pròpia.

-Tens beguda per celebrar, -va declarar en Quano-. De la casa.

-Passo, -va respondre en Set.

-Tens crèdits amb tu, no? -va voler saber el cambrer-. Tu pagues ara, no?

En Set va assentir.

-Pagaré tan aviat com hi anem.

-Anem ara. Quano només agafa una cosa primer.

Mentre el rodià s'ajupia darrere la barra, en Set es va adonar que hi havia alguna cosa en la seva veu. Massa ansiós.

Així que serà així, no?

Lliscant la seva mà en la seva armilla, el Jedi Fosc va treure el seu sabre làser. El va encendre mentre Quano sortia a la vista, just a temps de reflectir el raig de la pistola blàster que ara li estava apuntant. El rodià va deixar sortir un grunyit de sorpresa i va desaparèixer de tornada darrere de la cobertura de la barra.

Hi havia tractat amb tipus com Quano abans. En Set hauria estat perfectament conforme amb honrar els termes del seu acord, però el rodià havia sortit òbviament amb un pla diferent. Per què arriscar la teva vida i portar a algú a una base oculta per set-cents crèdits quan pots matar-lo a sang freda i quedar-te amb tots els seus diners en el seu lloc?

En Set respectava el sentiment; després de tot, vivia sota uns principis interessats similars. Però el cambrer havia comès un error imperdonable en tractar d'utilitzar aquests principis contra un Jedi Fosc.

Mantenint un ull a la barra, en Set es va girar per encarar els dos miners corpulents que protegien la porta. Probablement havien estat esperant la traïció d'en Quano, però van ser agafats completament amb la guàrdia baixa pel fracàs del seu pla. Ara els somriures havien caigut de les seves cares, i estaven maldestrament rebuscant per desenfundar les seves pròpies armes.

Per què els grans sempre són tan kríffidament lents?

En Set podia haver-los detingut de moltes maneres: Podia haver utilitzat la Força per llançar les seves armes de la seva adherència, o desencadenat una onada que hauria enviat als guàrdies volant per l'habitació. Atès quant els estava portant; podia haver saltat cap endavant i tallar-los per la meitat amb el seu sabre làser abans que tan sols fessin un tret. En el seu lloc, va escollir simplement mantenir el terreny, esperant la inevitable barrera de foc de blàster.

Els seus adversaris no el van decebre. En Set fàcilment captà la primera ronda de raigs amb la seva espasa brillant, enviant-la lluny rebotant sense fer danys. En aquest punt, un oponent intel·ligent hauria anat cap a la porta. Els dos matons d'en Quano, però, simplement van seguir disparant, massa ximples per adonar-se de la total futilitat dels seus atacs.

En Set va captar un parell més de trets abans de començar a avorrir-se del joc. Utilitzant la Força per anticipar la localització precisa dels següents dos rajos, va inclinar el seu sabre làser perquè es reflectissin directament de tornada cap als seus punts d'origen.

El primer miner va ser colpejat al pit, l'altre a l'estómac. Tots dos van morir a l'instant.

Matar els seus enemics amb els seus propis raigs de blàster era una tradició antiga per a Set. Hi havia ocasions en què necessitava mantenir un perfil baix, i els sabres làser tendien a deixar patrons de ferides molt distintives. Aquesta no era una d'aquestes ocasions però per què deixar passar una oportunitat de mantenir entrenades les seves habilitats?

Tot aquest temps, Quano no havia reaparegut. En Set no estava sorprès.

-Hauries de sortir. No em facis anar a per tu.

El cap verd del rodià lentament es va alçar a la vista. Encara estava sostenint el seu blàster, apuntant a Set. Però les seves mans estaven tremolant tant que no podia ni tan sols mantenir el canó quiet.

En Set va capcinejar.

-Si vols a matar a algú per robar-li els seus crèdits, almenys vés darrere d'un objectiu fàcil.

-Tu mentider, -va respondre en Quano, la seva veu alçant-se a la defensiva-. Vas dir tu no Jedi.

Amb un moviment del seu canell, en Set va utilitzar la Força per colpejar la pistola fora de la mà d'en Quano. Un altre gest va elevar l'indefens cambrer del sòl i el va llançar per l'habitació, on va aterrar en una bola encongida als peus d'en Set.

Ajupint-se per agafar una de les antenes del rodià, en Set la va usar per tirar de la seva víctima panteixant sobre els seus genolls. La seva mà lliure va portar la fulla del seu sabre làser encara encès a tot just un parell de centímetres de la cara escamosa d'en Quano.

-Deixem una cosa clara. No sóc un Jedi.

Per emfatitzar el seu punt, va moure la seva espasa, acariciant contra la galta del rodià per una fracció de segon. El xiuxiueig de la carn abrasant-se va ser apagat pel crit d'en Quano.

-No matar, no matar! -va balbucejar ell.

El dany era menor; una cremada que es curaria en una setmana i deixaria només una lleu cicatriu. Però en Set estava satisfet que el seu punt hagués quedat clar. Apagant el seu sabre làser va alliberar la seva adherència de les antenes i va fer un pas enrere, donant a Quano lloc per posar-se dret.

El rodià es va quedar de genolls, la seva mà estesa cap amunt àgilment per examinar la seva ferida.

-Ara per què voldria matar-te? -li va preguntar en Set-. Ets l'únic que em pot portar amb els miners i els seus talismans. Fins que els tingui a les meves mans, faré qualsevol cosa que pugui per mantenir-te amb vida.

-Què passa quan els tens? -va preguntar en Quano, amb sospita.

En Set li va mostrar el seu somriure més encantador.

-En aquest punt, simplement haurem d'improvisar.

* * *

En Set podia escoltar les veus dels miners fent ressò pel túnel. Estimava que només hi havia un parell de centenars de metres; pel to dels ecos sospitava que estaven en una caverna gran, de sostre elevat.

Viuen com feristeles, ocults en caus subterranis, amb por per les seves vides. Patètic.

Al davant, el seu guia involuntari de sobte es va aturar i es va girar per mirar-lo. No era fàcil llegir l'expressió d'un rodià, però estava clar el que en Quano estava preguntant: t'he portat fins aquí... puc anar-me'n ja?

En Set simplement negà mab el cap i va assenyalar encara més lluny en el túnel. Sacsejant les espatlles, en Quano va continuar caminant cap endavant.

Estaven tan a prop ara que en Set podia realment captar el que els miners s'estaven dient els uns als altres.

-No pots parlar de debò! -va cridar un home de veu profunda-. Els nobles van assassinar a Gelba! Hem de fer-los-hi pagar!

-Si van tenir la Gelba, poden tenir a qualsevol, -va protestar un altre home-. Crec que hauríem de quedar-nos quiets un temps. Deixar que les coses es calmin.

-Hi estic d'acord, -va intervenir una dona-. Sé que la Gelba era la teva amiga, Draado. Però estàs dient bogeries!

En Set podia veure llum des de l'entrada a la caverna escampant-se al voltant d'una corba al túnel just cap endavant. En Quano va reptar al voltant de la cantonada en silenci i es va ajupir darrere d'una roca que li donava una clara visió de la seva pedrera. Podria ser un covard, es va adonar en Set mentre es movia per unir-se a ell, però tenia un talent natural per infiltrar-se i espiar.

Des del seu punt d'avantatge podia clarament veure la cova. Estava puntejada amb dotzenes de grans estalagmites que sobresortien cap amunt com agulles lletges marrons des del terra. Estalactites penjaven del sostre, amb aspecte ominós com les dents d'algun antic monstre de pedra esperant clavar-se sobre la gent de sota.

Va comptar aproximadament una dotzena de miners reunits en un semicercle ampli prop del centre de la càmera. Tots ells anaven armats, igual que els quatre guàrdies que havia despatxat a l'entrada del túnel no feia ni deu minuts abans. Un parell dels miners estaven asseguts en formacions de roca baixes, de superfície plana. Altres caminaven nerviosos cap enrere i cap endavant. Un inclinat contra una estalagmita propera. Dos homes i una dona semblaven estar ficats en una discussió enardida. Altres quatre estaven muntant guàrdia a les vores del grup, amb els rifles blàster desenfundats mentre nerviosament escanejaven l'entrada de la caverna, com tractant de perforar les ombres en anticipació a un atac.

Qui fos que matés a Medd i als vostres amics us ha tornat paranoics.

-Sense la Gelba, jo sóc el que mana, -estava dient un home amb barba a una de les dones-. I jo dic que la mort de la Gelba crida demanant sang!

-Draado, -va xiuxiuejar Quano, parlant tan fluix que en Set va haver d'inclinar-se per escoltar-lo-. Ell és qui va cavar coses que vols.

Mirant més de prop, en Set es va adonar d'un amulet embolicat al voltant del coll d'en Draado, i va captar la brillantor d'un anell al dit, l'única joieria que havia vist en cap dels miners des que havia posat els peus en aquest món desemparat.

-Vols iniciar una guerra que farà que ens matin a tots, -va objectar un dels homes.

-Al menys ens em portarem a un parell dels nobles amb nosaltres! -va deixar anar en Draado.

Draado estava dret a menys de deu metres d'on Set estava amagat, prou a prop com per poder percebre el poder emanant dels talismans. L'amulet semblava cridar-li; l'anell l'atreia amb la seva calor fosca.

-Què t'ha passat, Draado? -va preguntar la dona-. Sempre solies ser el que deia que podíem agafar el que voldríem sense violència ni vessament de sang.

-He canviat. Ara veig la veritat. -En Draado va colpejar el seu pit per donar èmfasi mentre parlava, el seu puny colpejant l'amulet-. Els nobles no ens respectaran fins que aprenguin a témer-nos, -va insistir ell, girant-se per mirar a tots els dispersos per la caverna-. Necessitem que temin per les seves mateixes vides. Necessitem introduir el terror en els seus cors!

Clarament en Draado estava sota la influència dels talismans; estaven corrompent la seva ment i els seus pensaments. El poder del Costat Fosc havia pres adherència en ell.

No m'estranya que en Quano digués que no volia vendre'ls.

El Jedi Fosc va considerar les seves opcions. Fer negocis amb els miners estava fora de qüestió; en Draado mai lliuraria voluntàriament els seus recentment trobats tresors. Donada la tensió a l'habitació i els dits de gallet fàcil en els guàrdies, estava força clar que qualsevol intent de negociar probablement acabaria en una lluita de foc sense importar el que fes.

Va desenfundar les seves pistoles bessones i va prendre alè profundament, preparant-se per la confrontació. Necessitava pràctiques de tir de totes maneres.

Saltant des del seu amagatall, va carregar cap a la caverna amb les armes cremant. Va fer caure als quatre guàrdies que portaven rifle abans que qualsevol tingués ocasió de reaccionar. Amb la Força guiant la seva mà, fàcilment els va abatre amb quatre tirs nets mentre esprintava cap a la cobertura d'una gran estalagmita a l'altre extrem de la caverna.

Derrapà per darrere just mentre els miners començaven a tornar el foc. Van foradar el seu amagatall, enviant fins núvols de pols mentre els raigs desintegraven petits trossets de pedra. Traient el cap, en Set va disparar dues vegades més, reduint el nombre d'oponents a sis abans d'ajupir-se de nou darrere de la seguretat de l'estalagmita.

El so del foc de blàster enemic reverberà per les sales de la caverna. En Set va somriure, gaudint del gloriós clam de la batalla. A mitges d'acabar ja. Això podria ser més fàcil del que vaig pensar.

Darrere d'ell, va percebre a Quano fent una carrera cap a la llibertat tornant pel túnel. En Set podria haver-lo abatut amb un únic tret a l'esquena, però va decidir deixar-lo anar. Sempre preferia deixar enrere a algú per explicar el relat de les seves gestes, de totes maneres.

Un cruixit agut de sobte va fer ressò per la caverna. Mirant amunt, en Set va veure una de les grans estalactites del sostre caient per empalar-lo. Va rodar fora del camí en l'últim instant, l'agulla de roca mortal explotant en fragments mentre donava cops al ferm sòl de la caverna. Va ajupir el cap mentre la pluja de trossos trencats de pedra li banyava, marcant la pell exposada del seu coll i els braços nus amb centenars de talls superficials, punxants.

El foc de blàster començà de nou, però en Set ja estava dret. Corrent i movent-se erràticament, va aconseguir decantar els trets mentre feia una boja carrera per cobrir-se darrere d'una altra de les prominents formacions de roca.

Momentàniament fora de perill, es va prendre un segon per recuperar l'alè, mirant amunt per assegurar-se que una altra potencialment mortal estalactita no estigués posicionada sobre d'ell. No tenia cap dubte de qui havia disparat els trets que havien despenjat l'última. S'havia tornat maldestre, subestimant a Draado i als talismans.

No calia estar entrenat en els camins de la Força per beneficiar-se del seu poder. Augmentava els sentits, feia a un individu més ràpid en reaccionar i anticipar-se. El que alguns veien com a experiència amb una arma o sort en la batalla sovint era en realitat una manifestació de la Força. Fins i tot si no estava al corrent d'això, en Draado estava atraient la força del Costat Fosc. I això el feia perillós.

Posant les seves pistoles a un costat, en Set va treure el seu sabre làser. S'ha acabat el joc.

Inclinant-se cap a fora darrere de la seva roca, encenent el seu sabre làser, el va llançar amb un balanceig lateral, enviant-lo girant horitzontalment en una trajectòria de bucle, àmplia. Va donar la volta a l'habitació un cop, fàcilment tallant a través d'estalactites i miners abans de tornar al adherència d'en Set que l'esperava.

Hi havia portat a Set anys dominar completament el poder devastador del llançament de sabre làser, però l'atac era virtualment imparable. Cinc dels seus restants oponents havien estat enxampats en l'arc letal que va traçar al voltant de l'habitació. Només Draado havia estat prou ràpid com per ajupir-se fora del seu camí, salvat pel poder dels talismans que portava. Però fins i tot amb aquests artefactes, no era rival per a un antic Cavaller Jedi.

En Set simplement es va aixecar i va estendre la seva mà lliure en direcció a Draado, els seus dits formant una arpa. El miner deixà anar el seu blàster, les seves mans volant fins al seu coll mentre esbufegava buscant alè.

En Set va creuar l'habitació, augmentant la pressió a la tràquea de la seva víctima indefensa. En Draado va col·lapsar de genolls, la seva cara tornant-se morada. El Jedi Fosc estava sobre ell, observant fredament mentre la seva vida era ennuegada lentament.

Quan els forcejaments del miner finalment es van aturar, en Set es va inclinar i li va despullar de l'amulet i l'anell. Va resistir la temptació de posar-se'ls immediatament. Durant el seu aprenentatge sota el Mestre Obba havia après que era savi estudiar els artefactes del Costat Fosc acuradament abans d'utilitzar-los, el seu poder sovint venia amb un preu.

Tenia allò a pel que hi havia anat, i estava ansiós per sortir d'aquest món desemparat de la civilització i tornar als luxes de la seva llar a Nal Hutta. A més, com més es quedés a Doan, major era el risc que corria de topar-se amb un altre Jedi enviat a investigar la mort d'en Medd. Si se n'anava ara, tot el que trobarien seria el cambrer ploraner que havia deixat enrere, i no seria capaç de dir-los res que no poguessin imaginar per si mateixos.

A reveure, Quano. Serà millor que mai ens vegem altre cop.

Mentre feia el seu camí de tornada pel túnel llarg, serpentejant cap a la superfície -l'amulet i l'anell fermament en la seva possessió- no va poder evitar preguntar-se si el rodià apreciaria mai com d'afortunat que havia estat.

Següent