Regla de dos (XVIII)

Anterior

18

El Místic va sortir de l'hiperespai amb un trontoll. A través de la finestra de visualització de la cabina de comandaments, un gran planeta s'alçava a només un parell de milers de quilòmetres de distància, la seva superfície oculta sota una densa massa de núvols grisos enroscats. En Bane va comprovar l'ordinador de navegació, confirmant via coordenades que havia arribat a Tython.

Com tots els planetes del Nucli Profund, Tython era un món envoltat de misteri i llegendes. Alguns registres sostenien que els Jedi havien visitat aquest món durant l'edat de la Gran Cacera, feia tres mil anys, per netejar-la dels terribles terentateks, monstruoses criatures que s'alimentaven de la vida d'aquells sensibles a la Força.

Llegendes molt més antigues identificaven Tython com el lloc original de naixement de l'Orde Jedi prop de cinc mil anys abans. D'acord amb el relat, els sacerdots i filòsofs del món tenien l'habilitat d'atreure una energia mística que deien Ashla; un poder que representava tota la compassió i misericòrdia en l'univers. Eren oposats a un grup rival que atreia la seva força de Boga, la manifestació de la passió crua i l'emoció pura incontrolada.

Les històries deien que una gran guerra va tenir lloc entre els dos grups, amb els devots d'Ashla sortint victoriosos. Els primers Cavallers Jedi suposadament havien evolucionat a partir dels supervivents de la guerra, creant els primers sabres làser en les seves cerimònies d'iniciació. Molts anys després, la llegenda continuava, alguns d'aquests Jedi van abandonar Tython i es van enfrontar a les inestables rutes hiperespacials per compartir les seves creences amb mons més enllà del Nucli Profund. I mentre es trobaven i barrejaven amb altres civilitzacions, Ashla i Boga es van tornar comunament conegudes com els costats lluminós i fosc de la Força.

En Bane no sabia si la llegenda era certa, però fins i tot si ho era, merament demostrava la superioritat del Costat Fosc i la seva inevitable conquesta de la llum. Perquè encara que els seguidors d'Ashla suposadament derrotessin als seguidors de Boga, el Costat Fosc havia prevalgut al final. Tython, reverenciat per molts com el lloc de naixement del propi Orde Jedi, era ara un bastió del poder del Costat Fosc, i la localització de la fortalesa oculta de la Bèlia Darzu.

En Bane sabia que era possible que una altra gent encara visqués a Tython: descendents dels primers Jedi que havien sobreviscut durant eons en l'aïllament del Nucli Profund. Però no tenia interès a buscar-los, fins i tot si existien. Armat amb la informació de la targeta de dades d'en Hetton, es dirigia directament a la fortalesa de la Bèlia.

Pressionant cap endavant el comandament, va sentir al Místic baixar a l'atmosfera del món cobert de núvols. Trencant a través de la boira, va veure que la superfície de sota era del color de les cendres; camps enfangats que s'estenien interminablement sota un mantell continu de cel gris i sense sol.

Va portar a baix la seva nau, només un parell de metres sota terra, mentre corria cap a l'únic tret visible a l'horitzó: una ciutadella enorme amb dues torres construïda enterament de duracer negre.

L'edifici era quadrat i mesurava 150 metres a cada costat. Les parets exteriors s'alçaven trenta metres sobre el terra, i l'única entrada semblava ser una enorme porta, de vint metres d'amplada, a la façana de la paret frontal. Les torres s'alçaven a cada costat de la paret frontal, alçant-se altres deu metres des de les cantonades.

Mentre s'acostava a un parell de centenars de metres, una barrera de foc de canons d'ions esclatà des de les torres. En Bane va tirar fort de la palanca, inclinant al Místic noranta graus cap a estribord, evitant per poc l'atac inesperat. A excepció de les seves tecnobèsties, la fortalesa de la Bèlia se suposava buida.

Va envoltar i va portar la seva nau a prop de nou, ajustant els sistemes d'objectiu per a fixar-se en la primera de les dues torres. Els canons d'ions van rugir de nou, i en Bane va rodar fora de la línia de foc mentre obria foc amb els làsers del Místic, reduint una de les torres a un munt d'escòria fosa mentre volava al costat d'ella.

Els sensors del Místic no havien detectat formes de vida presents durant la seva passada, suggerint que els canons d'ions eren probablement part d'un sistema de defensa automatitzat encara actiu després de gairebé tres segles. Aquesta teoria va ser confirmada vint segons més tard quan Bane va utilitzar exactament la mateixa maniobra de rodar en el seu següent atac per eliminar la segona torre; les defenses automatitzades no eren altra cosa sinó predictibles.

Va envoltar la ciutadella dues vegades més, fent una recerca sensora i visual per confirmar que no hi havia altres amenaces abans de portar a baix la seva nau per aterrar al terra enfangat a una curta distància de l'entrada de la fortalesa.

Empunyant el seu sabre làser, va saltar de la cabina de comandaments i es va moure amb cura cap endavant fins que s'alçava davant seu la porta negra. S'alçava sobre ell, una gegantesca porta segellada sense poms, borns, o un panell de control visible. Reunint el seu poder, va posar el seu palmell esquerra contra la superfície. La porta va explotar, trencant-se cap a dins amb un bang agut que va reverberar pel vestíbul llarg i fosc que portava a la fortalesa.

En Bane va caminar cap endavant, alerta i observant per qualsevol truc o parany que pogués esperar-lo. Podia sentir el poder del Costat Fosc en aquest lloc, però no detectava cap amenaça immediata cap a la seva persona, i va procedir amb cautela.

Utilitzant barres de llum per il·luminar el seu camí, va explorar la fortalesa habitació per habitació, aixecant pols que havia romàs impertorbable durant segles. Era primàriament una base militar, la majoria de l'espai ocupat per les barraques i els menjadors necessaris per albergar i proveir un exèrcit de seguidors. Però les habitacions estaven desertes. Ni tan sols les feristeles i insectes que un espera en un edifici abandonat pul·lulaven pels vestíbuls, encara que si eren mantinguts a ratlla per l'energia del Costat Fosc que tan sols deixava passar l'aire o per algun mitjà desconegut, no podia dir-ho.

Mentre es movia més profund en la fortalesa, va començar a arribar als laboratoris d'alquímia de la Bèlia. Gots de precipitat segellats plens d'estranys líquids acolorits descansaven sobre grans taules de metall. Tancs buits connectats per canonades de vidre enroscades utilitzades per destil·lar o separar mescles, s'alineaven a les parets. En una habitació, els cors i cervells d'una dotzena d'espècies diferents flotaven en ampolles d'espècimens, preservades per sempre en fluid d'embalsamament pur. Un altre laboratori contenia notes i esbossos registrant els esforços de la Bèlia per transformar criatures vivents en híbrids droide-orgànics.

En Bane es va aturar en aquests, mirant a través d'ells breument abans de continuar el seu camí. Era incapaç de trobar un sentit en el gargot críptic; necessitava trobar els arxius de la Bèlia -i amb esperances l'holocró on havia emmagatzemat tot el seu coneixement- si volia comprendre els seus experiments.

A prop de la part posterior de l'edifici va arribar a un grup estret d'escales que portaven als nivells subterranis. Una cosa de la que la investigació d'en Hetton no li havia proveït era d'un mapa de l'interior de la fortalesa, però podia sentir el poder emanant de sota d'ell. Hi havia pocs dubtes que la font de les energies del Costat Fosc que surava com fum en l'aire de cada habitació i passadís de la fortalesa estava localitzada en el fons de les escales. Era aquí, sabia en Bane, on trobaria el santuari interior de la Bèlia.

Es va arrossegar baixant les escales. Al fons hi havia un altre passadís llarg, estret, i al final d'aquest passadís hi havia una petita porta de fusta, arcaica. Una capa de llum pàl·lida fluorescent brillava des de sota. Al contrari que a la planta superior, es va adonar en Bane, els generadors encara proveïen d'energia a l'habitació de més enllà, un altre senyal que era de crítica importància.

En Bane es va aproximar a la porta, detenint-se al llindar. Era incapaç de captar cap sensació del que li esperava a l'altra banda; la seva consciència en la Força va ser superada per una gran concentració de poder del Costat Fosc. Prenent alè profundament, suaument va empènyer la porta i va mirar amb un horror fascinat.

La càmera de l'altre costat era enorme, al menys de cinquanta metres de llarg i fàcilment vint d'ample. Solitari al centre de l'habitació hi havia un pedestal, sobre el qual descansava una petita piràmide de quatre cares, familiar: l'holocró de la Bèlia Darzu. Tot i així, no va ser això el que va atreure l'atenció d'en Bane. La resta de l'habitació havia estat completament depassada de tecnobèsties.

Semblaven venir de tot tipus d'espècies: una barreja d'humanoides i bèsties des de cada cantonada de la galàxia havien caigut víctimes del tecnovirus de la Bèlia. Un cop una combinació mutada de carn i tecnologia, la majoria del teixit viu de les tecnobèsties s'havia podrit feia temps i havia caigut. El que quedaven eren els fils dissecats de pell i nervis ancorats a l'os, recolzats i sostinguts per vares, cables i trossos de metall retorçat.

Els braços i mans d'aquelles criatures que havien caminat sobre dues cames en vida, havien estat transformats en espases planes i dentades que s'estenien des dels seus colzes. Les criatures més grans -com les tecnobèsties bantha que va veure a l'habitació, o el rancor de prop del pedestal al centre- s'havien convertit en màquines de guerra, amb canons blàster fusionats a les seves espatlles i les seves pells reemplaçades amb armadures de plaques amb pues.

Per la investigació d'en Hetton, en Bane sabia que el tecnovirus atacava els lòbuls frontals del cervell, reduint les seves víctimes a autòmats dements incapaços de funcions de pensament major, una destinació funesta per a qualsevol ésser pensant. Les criatures a l'habitació estaven en un estat encara pitjor. Durant els segles, el que quedava dels seus cervells havia estat mantingut amb vida pels nanogens del tecnovirus, però la degradació inevitable a llarg termini havia danyat les seves habilitats motores i els havia reduït a closques de metall ronyoses, momificades.

En Bane suposava que l'exèrcit reunit a la cambra havia d'haver rondat un cop pels passadissos i habitacions de la fortalesa, protegint-la contra l'atac i servint a les necessitats de la seva senyora. Amb la mort de la Bèlia -enverinada pels assassins de l'Orde Mecrosa quan la seva aliança amb ells va caure- havien estat deixats per vagar sense ment, sense cap propòsit o direcció. Durant les dècades s'havien sentit lentament atrets cap a aquesta càmera per les energies del Costat Fosc que radiaven de l'holocró, l'última resta supervivent de la seva senyora, cridant-los al seu costat. Dirigits únicament per instint simple, primari, havien estat indefensos a obeir fins que, un a un, tot el gruix del seu exèrcit de tecnobèsties s'havia reunit en aquesta única habitació.

Un silenci esgarrifós surava sobre l'escena; les cordes vocals de les desafortunades criatures s'havien desintegrat centenars d'anys abans. L'únic so era el lleu brunzit de les juntes mecanitzades i els esquinços oxidats del metall contra el terra de pedra mentre s'apinyaven en lenta confusió. Ocasionalment xocaven els uns amb els altres amb un dringueig buit, els seus moviments estranys i maldestres mentre s'empenyien per moure's més a prop de l'holocró al centre de l'habitació. Però encara que se sentien clarament atrets cap a ell, cap s'atrevia a anar a tres metres del seu pedestal. En el seu lloc, es congregaven en un cercle ampli, de refrega, un exèrcit de morts vivents esperant ordres que mai arribarien.

En Bane va caminar cap a l'habitació, sabre làser desembeinat. Les tecnobèsties van ignorar la seva presència, la seva atenció concentrada únicament en l'holocró.

Es va obrir pas lentament a través de les seves legions, tractant d'estimar els seus números mentre vorejava cada vegada més a prop del centre de l'habitació. Cinquanta? Cent? Era impossible comptar-los; els seus cossos de metall rovellat i carn momificada semblaven barrejar-se en una massa abominable.

Arribant al pedestal del centre de tots ells, es va aturar, insegur del que passaria quan estengués el braç per reclamar l'holocró com a seu. Les criatures s'inclinarien davant d'ell com el seu nou Mestre, o caurien sobre ell amb una fúria obcecada per protegir l'ídol que adoraven? Només hi havia una forma de descobrir-ho.

Mentre els seus dits s'acostaven a l'holocró va sentir un soroll que li va fer retirar la seva mà amb un sobresalt. Sonava com el gemec d'un déu feia temps mort alçant-se de la seva tomba; centenars d'extremitats mecanitzades van saltar a l'acció amb un brunzit enfadat mentre els monstres s'eixamenaven al seu voltant.

En Bane va empènyer amb la Força, i una dotzena de les criatures va explotar en pols i diminuts trossos de petit metall retorçat. Però els altres van saltar cap endavant com una onada, portant-lo a terra. Els seus peus van trepitjar amb força i li van donar puntades; els seus braços amb fulles van tallar cap a ell mentre queia a terra. Però cap dels seus atacs podia perforar les closques quitinoses de la seva armadura d'orbaliskos.

Des de la seva esquena, en Bane va tallar indiscriminadament amb el seu sabre làser, tallant extremitats amb cada escombrat. No hi va haver crits de dolor ni gotes de sang, els cossos dels seus enemics s'havien quedat sense sang quan la seva carn va caure a trossos segles abans. Els únics sons de batalla eren els propis sons de cansament del Lord Fosc i la remor del metall caient al terra de pedra, i la pluja ocasional de petites espurnes.

Fins i tot en la seva ira, les criatures eren lentes i maldestres. Els cops violents d'en Bane ràpidament van buidar prou espai perquè recuperés peu. Es va alçar per veure el mur de criatures pressionant sobre ell, i va desencadenar una onada de llampecs a través de les seves files. Els raigs es van arquejar a través de la major part dels cossos de metall; la nanotecnologia que animava la seva constitució i els hi donava vida, fumejant i fonent-se, i una dotzena més dels seus oponents es van tombar per no alçar-se de nou.

Un cop pesat el va colpejar de cop i volta a l'esquena, el rancor de metall enviant-lo volant amb un escombrat d'una enorme urpa, com una maça. Va colpejar de cara contra el que un cop havia d'haver estat un humà, i la tecnobèstia va obrir la seva boca i va alliberar un núvol de diminutes espores de metall directament a la seva cara.

En Bane les va respirar fins i tot mentre tallava la criatura, seccionant-la diagonalment a través des de l'espatlla fins al maluc. Podia sentir al tecnovirus en el seu interior, les seves espores de nanogens furgant en el seu cervell i menjant-se seus lòbuls frontals i començant el procés de transformar-lo en una abominació que no era ni droide ni ésser viu.

Abans que pogués estendre's amb la Força per salvar-se, va sentir un rampell de calor en la seva sang mentre els orbaliskos alliberaven un químic cremant per destruir els invasors microscòpics. El seu crani se sentia com si estigués cremant mentre el seu cor bombava l'abrasador químic a través de la seva artèria caròtida i cap als capil·lars del seu cervell, però podia sentir als nanogens marcir-se i morir en la calor gairebé a l'instant.

Utilitzant el dolor del seu cap per alimentar la seva ira, en Bane va girar i va saltar cap al rancor, tallant per sota d'ell les seves dues cames de metall. Els canons làser de les espatlles de la criatura van tractar de disparar-li, però en els més de dos-cents anys des de la seva creació les cèl·lules d'energia havien perdut la seva càrrega i l'únic resultat va ser un clic a penes audible. El tors va caure a terra, però les mandíbules encara es tancaven cap a ell; en Bane va haver de saltar cap enrere fora del seu camí abans de llançar-se cap endavant per seccionar els braços a l'altura de les espatlles.

Amb aquest enemic derrotat, va utilitzar la Força per a desintegrar a dues tecnobèsties més avançant, llavors va sentir alguna cosa colpejar contra el seu peu. Mirà a avall per veure que les mandíbules del rancor s'havien aferrat a la seva bota; estava tractant de mossegar-li la cama. Un cop més, la seva armadura d'orbaliskos el va protegir dels danys, i en Bane va tallar el cap del rancor del seu cos, alleujat de veure que finalment es quedava quiet.

Encara hi havia dotzenes i dotzenes d'abominacions a la cambra, acostant-se a ell des de tots costats. En Bane ara s'adonava que no era possible que li fessin mal però també sabia que les tecnobèsties no s'aturarien fins que reduís cadascuna a trossos.

La matança va durar prop d'una hora. Va utilitzar el seu sabre làser per desmembrar repetidament als seus enemics, conservant les seves habilitats en la Força per prevenir el cansament en els braços, cames, espatlles, i esquena. Tres vegades durant la melé d'un únic costat es va permetre perdre la concentració, els seus instints marcials fora de sincronia per l'enervant silenci dels seus enemics mentre eren massacrats. Cada vegada que perdia l'atenció era colpejat a terra pels cops d'una de les criatures coixes que s'acostaven prou com per fer contacte i li forçaven a lluitar per posar-se de nou dempeus. Dues vegades més durant la batalla va sentir cremar en el seu cervell mentre els orbaliskos purgaven el seu sistema d'un altre núvol més d'espores de nanogens que havia inhalat sense saber-ho.

Per quan va acabar, cada múscul del seu cos li feia mal de tallar centenars de metres cúbics de metall, portant-li records de les llargues jornades que resistia a les mines d'Àpatros mentre era jove. De mur a mur de l'habitació hi havia amuntegades extremitats, torsos, i caps de les tecnobèsties, la matança suportable únicament pel fet que no hi havia sang.

Donant puntades a les restes amb les cames cansades, Darth Bane lentament va aclarir un camí de tornada al centre de l'habitació. Va extingir el seu sabre làser i el va ancorar al seu cinturó, llavors va trontollar cap endavant, agafant les vores del pedestal per evitar col·lapsar mentre les seves cuixes i panxells patien rampes.

Prement les dents, es va inclinar amb força sobre el pedestal per agafar el pes amb els músculs engarrotats. Respirant profundament, va cridar al que quedava de les seves habilitats en la Força per recuperar les forces. Després de diversos minuts, els espasmes van començar a esvair-se, i va ser capaç d'alçar-se àgilment de nou.

El seu cos i voluntat estaven exhausts; el més intel·ligent hauria estat descansar abans d'intentar utilitzar l'holocró. Però havia arribat massa lluny, i resistit massa, per esperar més.

Encara agafant el pedestal per recolzar-se amb les dues mans, el Mestre Sith va mirar al talismà, concentrant la seva voluntat per dur-lo a la vida. Lentament va començar a prémer amb una lleu llum interior d'un violeta profund, fosc, i en Bane va somriure.

Aviat, tots els secrets de la Bèlia Darzu serien seus.

Següent