Regla de dos (Pr)

Regla de dos

 

Darth Bane 2

Drew Karpyshyn

Com l'últim Sith supervivent, Darth Bane va promulgar una nova i severa directiva: la Regla de Dos. Decidit a posar en acció aquesta política, Darth Bane creu que ha trobat l'aprenenta perfecta. Zannah, encara que jove, posseeix un vincle instintiu amb el Costat Fosc que rivalitza amb el seu. Sota la tutela d'en Darth Bane, es tornarà essencial en la lluita per destruir els Jedi i dominar la galàxia.

Però hi ha algú decidit a detenir-lo: Johun Othone, Padawan del Mestre Jedi Lord Hoth, que va morir a mans d'en Bane en la Guerra Sith. Encara que la resta dels Jedi es burlen d'ell, la creença d'en Johun que hi ha supervivents Sith és indestructible. Però ni tan sols Johun va poder preveure els nous i sorprenents coneixements i poders que en Darth Bane descobreix a través de visions induïdes per la Força... poders que l'alteren de formes que mai podria haver imaginat.

PRÒLEG

Darovit es va obrir pas trontollant a través dels cossos que s'apilaven al camp de batalla, la seva ment ennuvolada pel dolor i l'horror. Va reconèixer a molts dels morts: alguns eren servents del Costat Lluminós, aliats dels Jedi; altres eren seguidors del Costat Fosc, esbirros dels Sith. I fins i tot en el seu estupor marejat, Darovit no podia evitar preguntar-se a quin costat pertanyia.

Un parell de mesos abans encara havia continuat amb el seu nom de la infància, Tomcat. Llavors no havia estat més que un noi prim, de cabell fosc de tretze anys vivint amb els seus cosins Rain i Bug en el petit món de Somov Rit. Havien escoltat rumors de la guerra interminable entre els Jedi i els Sith, però mai havien pensat que tocaria les seves vides tranquil·les, ordinàries... fins que l'explorador Jedi va anar a veure Root, el seu guardià designat.

El General Hoth, líder de l'Exèrcit Jedi de la Llum, estava desesperat per trobar més Jedi, havia explicat l'explorador. El destí de tota la galàxia penjava en equilibri. I els nens sota la cura d'en Root havien mostrat una afinitat per la Força.

Al principi Root s'havia negat. Clamava que els nens a càrrec seu eren massa joves per anar a la guerra. Però l'explorador havia persistit. Finalment, adonant-se que si els nens no anaven amb els Jedi, els Sith anirien i se'ls portarien per la força, en Root havia cedit. Darovit i els seus cosins havien deixat Somov Rit amb l'explorador Jedi i s'havien dirigit a Ruusan. En aquells dies, els nens havien pensat que era l'inici d'una gran aventura. Ara Darovit en sabia més.

Massa havia passat des que tots arribessin a Ruusan. Tot havia canviat. I la joventut -que havia deixat massa enrere en les passades setmanes per tornar a ser anomenat un nen altra vegada- no entenia res d'això.

Havia arribat a Ruusan ple d'esperança i ambició, somiant amb la glòria que seria seva quan ajudés al General Hoth i l'Exèrcit Jedi de la Llum a derrotar als Sith que servien a la Germanor de la Foscor d'en Lord Kaan. Però no hi havia glòria que trobar a Ruusan; no per a ell. I no per als seus cosins.

La Rain havia mort fins i tot abans que la seva nau toqués terra a Ruusan. Havien estat emboscats per un esquadró de Voltors Sith només uns segons darrere que trenquessin a l'atmosfera, la cua del seu navili va ser tallada en l'atac. Darovit havia observat amb horror com Rain era escombrada per l'explosió, literalment despresa dels seus braços abans de caure a una mort invisible centenars de metres per sota.

El seu altre cosí, Bug, havia mort només feia un parell de minuts, una víctima de la bomba mental, el seu esperit consumit pel terrible poder de l'arma final i suïcida d'en Lord Kaan. Ara s'havia anat. Com tots els Jedi i tots els Sith. La bomba mental havia destruït cada ésser vivent prou fort com per tenir el poder de la Força. Tothom excepte Darovit. I això no ho podia entendre.

De fet, res a Ruusan tenia cap sentit per a ell. Res! Havia arribat esperant veure al llegendari Exèrcit de la Llum del que havia sentit en les històries i poemes: Jedi heroics defensant la galàxia contra el Costat Fosc de la Força. En el seu lloc havia estat testimoni d'homes, dones, i altres éssers que lluitaven i morien com a soldats comuns, mòlts contra el fang i la sang del camp de batalla.

Es va sentir enganyat. Traït. Tot el que havia escoltat sobre dels Jedi havia estat una mentida. No eren herois brillants: les seves robes estaven tacades de brutícia; el seu campament feia pudor de suor i por. I estaven perdent! Els Jedi que Darovit havia trobat a Ruusan estaven derrotats i oprimits, desgastats de l'aparentment interminable sèrie de batalles contra els Sith d'en Lord Kaan, tossudament rebutjant rendir-se fins i tot quan estava clar que no podien guanyar. I tot el poder de la Força no podia tornar-los a les icones brillants de la seva imaginació innocent.

Hi havia moviment en la vora allunyada del camp de batalla. Ajustant els ulls contra el sol, Darovit va veure mitja dotzena de figures obrint-se pas lentament a través de la matança, reunint els cossos caiguts d'amics i enemics per igual. No estava sol... altres havien sobreviscut a la bomba mental també!

Va córrer cap endavant, però la seva excitació es va refredar mentre s'acostava prou per esbrinar els trets d'aquells als quals se'ls havia assignat netejar el camp de batalla. Els va reconèixer com a voluntaris de l'Exèrcit de la Llum. No Jedi, sinó homes i dones ordinaris que havien jurat lleialtat a Lord Hoth. La bomba mental només s'havia dut en aquells amb suficient poder com per tocar la Força: Els tipus no usuaris de la força com aquests eren immunes als seus efectes devastadors. Però Darovit no era com ells. Ell tenia un do. Alguns dels seus records més recents eren d'utilitzar la Força per fer levitar joguines per a l'entreteniment de la seva cosina més jove, la Rain, quan tots dos eren nens. Aquesta gent havia sobreviscut a causa de què eren normals, plans. No eren especials com ell. La supervivència d'en Darovit era un misteri, només una altra cosa més sobre tot això que ell no entenia.

Mentre s'aproximava, una de les figures es va asseure en una roca, cansada de la tasca de reunir als morts. Era un home gran, a prop dels cinquanta. La seva cara semblava demacrada i ullerosa, com si la funesta tasca hagués absorbit les seves reserves mentals juntament amb les físiques. En Darovit va reconèixer els seus trets d'aquelles primeres setmanes que havia passat en el campament Jedi, encara que mai es va molestar a aprendre el nom de l'home gran.

Una revelació sobtada gelà a Darovit en el seu camí. Si ell reconeixia l'home, llavors l'home també podria reconèixer-lo. Recordaria a Darovit. Sabria que el home jove era un traïdor.

La veritat sobre els Jedi havia disgustat a Darovit. Repugnat. Amb les seves il·lusions i somnis aixafats pel pes de la crua realitat, havia actuat com un nen consentit i s'havia tornat contra els Jedi. Seduït per les promeses fàcils del poder del Costat Fosc, havia canviat de bàndol en la guerra i s'havia ficat en la Germanor de la Foscor. Només ara va entendre com d'equivocat que havia estat.

La revelació havia arribat a ell mentre testificava la mort d'en Bug, una mort per la qual ell era en part responsable. Massa tard havia après el veritable preu del Costat Fosc. Massa tard va aprendre que, a través de la bomba mental, la bogeria d'en Lord Kaan havia portat la devastació sobre tots ells.

Ja no era un seguidor dels Sith; ja no anhelava aprendre els secrets del Costat Fosc. Però podria aquest home gran, un devot seguidor del General Hoth, saber-ho? Si el recordava, li recordaria només com a enemic.

Per un segon va pensar a intentar escapar. Simplement girar-se i córrer, i l'home gran cansat recuperant el seu alè no seria capaç de detenir-lo. Era el tipus de coses que un cop havia fet tot el temps. Però les coses eren diferents ara. Tant si és per culpa, maduresa, o simplement un desig de veure-ho acabar tot, en Darovit no va córrer. Fos quina fos la destinació que li esperava, va escollir quedar-se i enfrontar-se a ell.

Movent-se a passos lents però determinats, es va aproximar a la roca on seia l'home, aparentment perdut en els seus pensaments. Darovit estava a només un parell de metres de distància quan l'home finalment va mirar amunt per observar-lo.

No hi va haver una ombra de reconeixement en els seus ulls. Només hi va haver una mirada buida, encantada.

-Tots ells, -va murmurar l'home, encara que si estava parlant a Darovit o a si mateix no estava clar-. Tots els Jedi i tots els Sith... tots s'han anat.

L'home va girar el cap, fixant la seva mirada perduda a l'entrada fosca d'una petita cova propera. Un calfred li va recórrer quan va reconèixer de què estava parlant l'home. L'entrada portava sota terra, a través de túnels retorçats cap a la caverna profunda sota terra on Kaan i els seus Sith s'havien reunit per desencadenar la bomba mental.

L'home va grunyir i va capcinejar, dispersant l'estat mòrbid al qual s'havia lliscat. Aixecant-se amb un sospir cansat, la seva ment estava una altra vegada centrada en el seu deure. Li va donar a Darovit un lleu assentiment, però en qualsevol cas no li va prestar més atenció mentre tornava a la tasca macabra d'embolicar als cossos en túniques perquè poguessin ser recollits i se'ls donés un enterrament honorable.

En Darovit es va girar cap a la cova. De nou, part d'ell volia retrocedir i córrer. Però una altra part d'ell se sentia atret cap a la gola negra del túnel. Potser hi havia respostes per trobar dins. Una cosa que li donés sentit a tota la mort i violència; quelcom que l'ajudés a veure els motius darrere de la interminable guerra i vessament de sang. Potser descobriria alguna cosa per ajudar a esquinçar algun propòsit després de tot el que havia passat aquí.

L'aire es va tornar regularment més fred com més profund descendia. Podia sentir un pessigolleig en el fons del seu estómac: anticipació barrejada amb un sentiment malaltís de terror. No estava segur del que trobaria una vegada que aconseguís arribar a la càmera subterrània al final del túnel. Més cossos, potser. Però estava determinat a no tornar enrere.

Mentre la foscor li embolicava, en silenci es va maleir a si mateix per no haver portat un bastó de llum. Tenia un sabre làser en el seu cinturó; posà les mans sobre una de les armes llegendàries era una de les temptacions que li havien atret dels Sith. Però fins i tot encara que hagués traït els Jedi només per clamar-la, en la foscor del túnel, ja no sentia cap desig d'encendre-la i utilitzar la seva llum per guiar-lo. L'última vegada que l'havia desembeinat havia resultat en la mort d'en Bug, i el record havia contaminat el preu pel qual ho havia sacrificat tot per guanyar-lo.

Sabia que si tornava enrere, mai reuniria suficient coratge per fer el viatge cap a baix de nou, així que es va empènyer cap endavant tot i la foscor. Es va moure lentament, estenent-se amb la seva ment, tractant d'atreure la Força per guiar-lo a través del túnel sense llum. Fins i tot així, es va mantenir ensopegant pel terreny irregular, o donant-se cops els dits dels peus. Al final va trobar més fàcil simplement córrer amb una mà sobre el mur de roca i utilitzar-la per guiar-se.

El seu progrés era lent però regular, el sòl del túnel es tornava més i més empinat fins que estava mig descendint per ell en la foscor. Després de mitja hora es va adonar d'una lleu llum emanant de lluny més endavant, una lluentor suau venint d'un extrem distant del passadís. Va accelerar el seu pas, només per ensopegar amb un sortint de pedra que s'elevava del terra tosc. Va caure cap endavant amb un crit d'alarma, caient i trontollant pel pendent agut fins que va arribar a descansar, masegat i malmès, al final del túnel.

S'obria en una càmera àmplia, de sostre alt. Aquí, la tènue llum que li havia atret cap endavant es reflectia per les motes de vidres imbuïts en la pedra que l'envoltava, il·luminant la caverna de manera que ho podia veure tot amb claredat. Un parell d'estalactites encara penjaven del sostre, a dalt, a la part alta; centenars més estaven aixafades a terra de la caverna, desplaçades quan Kaan havia detonat la bomba mental.

La mateixa bomba, o el que quedava d'ella, surava a un metre sobre el sòl en el mateix centre de la caverna: la font d'il·luminació. A primera vista semblava ser un orbe oblong, metàl·lic, de quatre metres d'altura, i gairebé tres metres d'extensió en el seu punt més ampli. La seva superfície era d'un platejat llis i fosc que projectava una radiació pàl·lida però, al mateix temps, devorava tota la llum reflectida de tornada pels vidres atrapats en les parets que l'envoltaven.

Alçant-se sobre els seus peus, en Darovit va tremolar. Tenia un fred sorprenent; l'orbe havia succionat tota la calor de l'aire. Va donar un pas cap endavant. La pols i la runa cruixint sota els seus peus sonaven plans i buits, com si la bomba mental estigués empassant-se no només la calor de la caverna, sinó també el soroll.

Aturant-se, va escoltar el so antinatural. No podia escoltar res, però definitivament sentia alguna cosa. Una lleu vibració tamborinejant recorrent el sòl i pujant pel seu cos, un pols regular, rítmic que venia de l'orbe.

En Darovit va contenir el seu alè, sense adonar-se que ho estava fent, i va donar un altre pas a les palpentes cap endavant. Quan no va passar res va deixar escapar l'aire dels seus pulmons amb un sospir llarg, suau. Reunint el seu coratge, va continuar la seva aproximació cautelosa, estenent una mà però sense treure els ulls de l'esfera.

Es va apropar prou per veure bandes negres d'ombres retorçant-se i girant lentament sota la brillant superfície, com fum negre atrapat en la profunditat del nucli. Dos passos més i estava prou a prop com per tocar-lo. Amb les seves mans tremolant només lleugerament, es va inclinar cap endavant i va pressionar el seu palmell contra la superfície.

La seva ment va explotar amb plors de pura angoixa; una cacofonia de crits i de veus s'elevava de l'orbe, totes les víctimes de la bomba mental cridant de turment.

En Darovit va alliberar la seva mà i va trontollar cap enrere, caient de genolls.

Encara estaven vius! Els cossos dels Jedi i els Sith havien estat consumits per la bomba mental, enfonsant-se en pols i cendres, però els seus esperits havien sobreviscut, succionats en el vòrtex del cor de l'explosió de la bomba només per ser empresonats per sempre.

Ell només havia tocat la superfície durant uns breus segons, però la voracitat dels esperits gairebé li havia tornat boig. Atrapats dins de la impregnable cuirassa, estaven condemnats a una eternitat d'interminable sofriment, insuportable. Una destinació tan horrible que la ment d'en Darovit rebutjava agafar del tot les implicacions.

Encara ajupit sobre el sòl, va agafar el seu cap entre les seves mans en un gest d'indefensa futilitat. Havia arribat aquí buscant respostes i explicacions. En el seu lloc hi havia trobat una abominació contra la pròpia naturalesa, una de la qual cada part del seu ésser rebutjava instintivament.

-No ho entenc... no ho entenc... no ho entenc...

Va murmurar la frase una vegada i una altra, ajupit a terra, llançant-se lentament cap enrere i endavant en els seus talons i encara agafant el seu cap entre les seves mans.

Següent