22
Quan la Zannah va arribar per primera vegada al costat d'en
Bane, estava segura que el seu Mestre era mort. El llamp havia reduït les seves
robes a cendres, i els seus guants i botes s'havien fos. La carn de la seva
cara i mans estava socarrimada i cremada, coberta amb pústules que supuraven un
pus líquid groc. Diversos dels paràsits del seu pit i estómac no havien
sobreviscut, les seves closques marrons convertides en negres i trencadissos
per la càrrega elèctrica del llamp. Flocs de fum encara cremant sortien de sota
de les seves closques, portant una pudor malaltissa que feia regirar l'estómac
de la Zannah.
Llavors va veure el pit d'en Bane alçar-se i caure, les
seves respiracions tan superficials i lleus que gairebé se les havia perdut.
Havia d'haver caigut inconscient mentre el seu cos patia un xoc pel dolor
insuportable. Ella es va aturar, mig esperant veure la seva carn socarrimada i
els seus teixits començant a regenerar-se, però les seves ferides excedien fins
i tot l'habilitat dels orbaliskos de sanar, i no va passar res.
El so d'una porta obrint-se li va fer girar el cap,
mirant amunt per veure a Darovit sortint del seu amagatall. Va mirar al voltant
a la massacre de l'habitació, llavors va veure la Zannah ajupida sobre el seu Mestre.
-Està...? -Va deixar la pregunta penjant en l'aire.
-Està viu-, va dir ella enfadada, alçant-se dreta.
En Darovit lentament va caminar fins a la seva banda,
bressolant l'holocró de la Bèlia i la targeta de dades contra el seu estèrnum
amb la mà bona. La Zannah va estendre el braç i els va agafar quan ell es va
acostar. Ell no va semblar adonar-se'n, els seus ulls s'havien traslladat a la
closca socarrimada dels seus peus que d'alguna manera encara estava viva.
-Agafa els sabres làser, -va ordenar ella-. Marxem.
En Darovit va tenir el bon sentit de no qüestionar les
seves ordres, però va anar a reunir les armes dels Jedi caigudes: trofeus del
triomf dels Sith a Tython.
La Zannah ficà l'holocró i la targeta de dades a les
butxaques de les seves robes, llavors va prendre alè profundament per centrar
la seva ment. Es va estendre amb la Força i va elevar el cos d'en Bane del sòl,
levitant-lo a l'altura de la cintura.
Ella va portar al seu Mestre d'aquesta manera des de la
fortalesa a l'exterior, Darovit seguint-los de prop. Ella breument va considerar
quina nau havien d'utilitzar per treure'ls de Tython, llavors es va acomodar al
Loranda. A part de ser més gran,
també estava equipada amb una plataforma mèdica completa.
-Obre el moll de càrrega, -va ordenar ella, assenyalant
amb el cap en direcció al navili.
En Darovit va córrer davant i va fer el que li va
ordenar, mentre la Zannah lentament elevava al seu Mestre amunt i dins de la
nau.
Un cop a bord van enganxar-lo en una bomba de bacta.
Les seves ferides probablement requerien una completa immersió en un tanc de
bacta durant diversos dies, però ella no tenia accés en aquest tipus
d'instal·lacions. Una bomba de bacta era el següent millor; injectava una forta
dosi del fluid directament a les venes, fent-la circular a través del cos,
llavors filtrant-se fora, només per repetir el procés.
-Està estable, -va dir en Darovit-. Però no ho estarà
per molt temps. Quan un orbalisk mor enverina l'hoste.
-Vas llegir la informació en el disc-, va dir ella-. Treu-los-hi.
-Fins i tot si ho fes no ajudaria, -li va dir en Darovit,
confiant en el que havia après del disc-. És massa tard. Els orbaliskos
alliberen toxines en el teixit de l'hoste en l'instant en què moren. Trenca les
cèl·lules a un nivell microscòpic. Estarà mort en qüestió de dies.
-Ets un kríffid sanador! -va cridar ella-. Ajuda'l!
-No puc, Zannah-, va dir ell suaument-. No aquí. No
tenim l'equip adequat o els subministraments. I fins i tot si els tinguéssim,
no hi hauria res que pogués fer. Una vegada que la toxina dels orbaliskos entra
en l'hoste, no hi ha manera d'aturar el seu progrés.
No pots morir encara, va pensar la Zannah
amargament, mossegant-se el llavi. Hi ha
tant que has d'ensenyar-me!
El poder del seu Mestre encara era molt més gran que el
seu. Ella tenia el potencial de superar-lo -ell mateix li ho havia dit- però
ara mateix, ell encara posseïa una força a la qual ella només podia aspirar. Hi
havia secrets que ell no havia compartit amb ella encara, claus per
desbloquejar un poder fins i tot més gran del que posseïa ara. Si moria, aquest
coneixement s'hauria perdut. Era possible que un dia ella tingués èxit en
descobrir-ho per si mateixa; amb Bane com a Mestre, l'èxit estava assegurat.
Però el que ell encara havia d'ensenyar-li anava molt
més enllà de la seva habilitat de captar les energies del Costat Fosc. Durant
l'última dècada, ella s'havia centrat només en aprendre a controlar el seu
propi poder. Pel mateix temps, el seu Mestre havia començat a reunir les peces
que un dia permetrien alçar-se als Sith i dominar la galàxia.
Ell havia creat una vasta xarxa d'espies i informadors,
però la Zannah no tenia ni idea de la seva veritable extensió, o si més no com
contactar-hi. Hi havia posat en moviment centenars de plans a llarg termini per
lentament construir la seva força mentre debilitaven a la República. Tot i
això, ara només estava començant a entendre la mira i la complexitat de les seves
maquinacions polítiques.
En Bane era un visionari, capaç de veure lluny en el
futur. Entenia com explotar les debilitats i vulnerabilitats de la República.
Sabia com atreure la mirada dels Jedi lluny del Costat Fosc, mentre que al
mateix temps els portava sota els primers passos del llarg camí que acabaria en
la seva completa aniquilació. Ell podia manipular a gent, organitzacions, i
governs, plantant llavors que romandrien dorments durant anys -fins i tot
dècades- abans que brollessin.
Si moria ara, tot el que havia posat en la seva posició
durant els últims deu anys moriria amb ell. La Zannah hauria de començar des
del principi. Hauria de trobar i entrenar un aprenent, fins i tot mentre ella
encara estava aprenent la completa extensió de les seves pròpies habilitats.
Estaria trontollant cap endavant a cegues, assetjada per enemics per tot arreu.
Era gairebé impossible imaginar que no cometés un error que li portaria a la
seva caiguda... i a l'extinció dels Sith.
Ella no podia permetre que això ocorregués. Pel bé del
seu Orde, havia de mantenir-lo amb vida. I encara que en Darovit pot ser que no
tingués el coneixement i el poder per curar al seu Mestre, ella sabia d'algú
que sí. Algú que havia salvat la seva vida una vegada abans.
-Assegura't que viu, -va dir a Darovit, una amenaça
implícita en el seu to.
Abandonant la plataforma mèdica, va marxar fins a la
cabina de comandaments i es va asseure darrere dels controls. Va introduir una
ruta a Àmbria, però no es dirigia de tornada al seu campament. Anava a veure un
home anomenat Caleb.
* * *
Tot i que el campament d'en Caleb estava a menys de
cent quilòmetres del seu a Àmbria, la Zannah mai l'havia conegut. Sabia d'ell
només pels relats del seu Mestre. En Bane li havia dit que el sanador era
poderós en la Força, però no l'atreia de la mateixa manera que els Sith o els
Jedi ho feien. El Costat Lluminós i el Costat Fosc no tenien significat per a
ell; el seu era el poder de la natura.
Les paraules del seu Mestre no tenien sentit en el seu
moment, però mentre van arribar per aterrar a prop de la diminuta i dilapidada
barraca, que en Caleb deia llar, ella va començar a entendre-ho. Hi havia poder
en aquest lloc; li cridava, però en una llengua estranya i poc familiar.
Podia olorar-ho en l'aire quan les portes de càrrega de
la seva nau es van obrir, i podia sentir-ho sota els seus peus quan va saltar
de la nau. Amb cada pas que donava, el sòl semblava vibrar, brunzint amb un so
massa silenciós per escoltar-lo, però prou profund com per sentir-ho per
darrere de les seves dents.
En Darovit caminava darrere d'ella, manipulant els
controls que guiaven la llitera mèdica del Loranda.
Surava al costat d'ell, donant suport a la forma encara inconscient d'en Bane.
Com havia estat quan la Zannah el va portar endavant des de la fortalesa de la
Bèlia, el seu Mestre estava de nou sent transportat poc cerimonialment com una
càrrega surant a un metre sobre el sòl. Aquest cop, però, estava recolzat pels
elevadors repulsors més que per la Força.
-Aquest lloc és sorprenent, -va sospirar en Darovit-.
Mai he sentit res com això abans. Tan... cru.
La Zannah va recordar que, fins i tot encara que no
tenia el poder dels Jedi o els Sith, el seu cosí també estava en sintonia amb
la Força. Ella breument es va preguntar si era possible que compartís el mateix
tipus de talent que en Caleb, llavors va decidir que no importava per al que
era aquí. Quatre dies havien passat des que van abandonar Tython, i en Bane
s'havia tornat regularment més feble. Si no trobaven ajuda per a ell aquí, el
seu Mestre moriria.
A jutjar per la seva primera mirada, ella no tenia
molta esperança per a la seva salvació. Com era comú a Àmbria, estaven
envoltats per tot arreu per un erm desolat, àrid, que s'estenia tan lluny com
l'ull podia veure. Els únics trets del paisatge a part d'un parell de sortints
de roca dispersos, eren la barraca d'en Caleb i el buit del foc. El campament
semblava estar desert.
La barraca era petita, un parell de metres a cada
costat. Les parets estaven inclinades en graus de quaranta-cinc, trobant-se en
un pic al centre, fent que l'estructura s'assemblés a una piràmide bastament construïda.
On o com havia arribat la fusta a Caleb era impossible dir-ho, però era obvi
que no l'havia reemplaçat recentment. La fusta estava descolorida i blanquinosa
pels anys al sol, i encara que no es podriria en el clima sec d'Àmbria,
centenars d'esquerdes verticals s'havien format en les fibres mentre la barreja
es filtrava. A la paret mirant al buit per al foc, hi havia una petita entrada
que duia a la cabana. Un llençol esparracat penjava d'ella, onejant
lleugerament en el vent del desert.
El buit per al foc no era més que un petit cercle de
pedres rodones, calcinades i ennegrides pels anys de fum i flames. Un prestatge
de metall recolzava una gran cassola de ferro sobre el centre del cercle per
cuinar, encara que la cassola estava buida i el foc s'havia refredat.
La Zannah va recordar del relat d'en Bane com Caleb
s'havia ficat la seva pròpia mà a la cassola quan era plena de sopa bullint,
escaldant-se per demostrar al seu Mestre que no temia al dolor i que no podia
ser amenaçat o intimidat.
Deu anys abans, el sanador havia rebutjat inicialment
curar al seu Mestre, encara que finalment en Bane l'havia convençut amenaçant a
la seva filla. La Zannah es preguntava si, si és que el trobaven, es negaria a
ajudar a Bane de nou.
-Hola? -va cridar en Darovit, la seva veu sonant petita
en el buit del seu voltant-. Hola?
La Zannah es va moure lentament cap a la cabana
atrotinada i va retirar el llençol com a porta. L'única cosa dins era un petit
matalàs a la cantonada. Ella va retrocedir de la porta, mirant als erms buits
al voltant del campament per veure si hi havia alguna altra part on Caleb
pogués haver anat. En Darovit va imitar les seves accions, llavors va oferir
l'única conclusió lògica.
-Aquí no hi ha ningú.
No era només en Caleb el que faltava, va haver
d'admetre la Zannah. On eren les medicines que el sanador utilitzaria per curar
aquells que buscaven la seva ajuda? On eren els subministraments bàsics
-menjar, aigua, combustible per al foc- que necessitaria per sobreviure?
Ella va recordar que en Caleb havia anat a Àmbria per
escapar de la guerra entre els Jedi i els Sith. Desafortunadament per a ell, la
guerra finalment li havia seguit fins i tot en aquest món remot. Tot i això, el
sanador havia mantingut una ferma neutralitat durant el conflicte, rebutjant
ajudar els seguidors tant del Costat Fosc o del Lluminós; només en Bane l'havia
convençut amb èxit de fer una excepció a la seva regla. Potser amb la fi de la
guerra, havia renunciat als seus camins solitaris i havia tornat al seu món
natal, reintegrant-se en la societat galàctica. Era només una de diverses
possibilitats que explicarien la seva desaparició.
Podria haver mort. Havien passat deu anys des que en Bane
visités el campament, i encara que en Caleb no era tan vell, era possible que
alguna cosa li hagués ocorregut en aquesta dècada. Àmbria podia ser un món dur
i perillós; el sanador podia haver estat massacrat i devorat pels hssiss, els
llangardaixos carnívors terrorífics que de vegades emergien de les profunditats
del Llac Natth per alimentar-se.
El planeta tenia la seva part de depredadors
intel·ligents, també. El grapat de gent que encara vivia al món sobrevivia
rebuscant entre les restes de les batalles que un cop van rabiar per la seva
superfície i en el cel de dalt, trobant objectes danyats i tecnologia antiga
que podrien restaurar i vendre fora del món. La majoria dels drapaires, com
eren anomenats, eren simples tipus únicament tractant de sustentar-se. Però un
parell s'havien tornat criminals desesperats, disposats a matar per qualsevol
cosa de valor, com la col·lecció desapareguda de medicines i subministraments d'en
Caleb.
O potser el sanador havia caigut víctima d'alguna
malaltia o aflicció que fins i tot ell no podia curar. Si havia mort de causes
naturals, no hauria passat molt temps fins que els diversos carronyers del
desert s'emportessin fins a l'últim de les seves restes, sense deixar enrere
cap evidència del que havia passat.
Estava clar que no hi havia cap ajuda que trobar aquí,
però no tenia sentit anar a cap altre lloc. En Bane tenia un dia, com a molt,
abans que les toxines dels orbaliskos aconseguissin nivells letals en els
teixits del seu cos. La Zannah simplement es va quedar aquí, incapaç ni tan
sols de pensar què hauria de fer a continuació. I llavors va recordar un altre
detall del relat del seu Mestre.
En Caleb havia tractat d'ocultar la seva filla d'en
Bane. El seu Mestre l'havia descobert fàcilment ocultant-se dins de la barraca;
no hi havia un altre lloc per ocultar-se en el petit campament. Almenys, no n'havia
feia deu anys.
-Espera aquí-, va dir ella a Darovit, deixant-li
vigilant a Bane en la seva llitera.
Ella va tornar a la barraca, donant un cop de peu al matalàs cap a un
costat per revelar una petita trapa al terra. Ella va utilitzar la Força per
obrir-la, i va ser recompensada amb la visió d'un home mirant cap amunt des
d'una petita cel·la.
La seva expressió no era una de por, ni tan sols ràbia.
No exactament. Semblava més com si estigués alerta; com si sabés que el seu
descobriment anava a portar a un llarg i tediós intercanvi.
-Força -va dir la Zannah, retrocedint i portant la mà a
l'empunyadura del seu sabre làser.
Sense dir una paraula, ell va enfilar-se per l'escala
petita de la cel·la fins que estava davant seu dins de la barraca. Semblava
tenir quaranta i tants anys, un home prim d'una alçada normal. Tenia els
cabells negres llisos que li penjava fins a les espatlles, i la seva pell era
marró i coriàcia per una dècada d'exposició al sol ardent d'Àmbria. No hi havia
res en la seva aparença que suggerís que era un home de poder o importància,
tot i així la Zannah podia percebre la seva calmada força interior.
-Saps qui sóc? -li va preguntar ella.
-Ho he sabut des que tu i el teu Mestre vau construir
el vostre campament en aquest món-, va dir ell silenciosament.
-I saps per què sóc aquí?
-Us vaig percebre arribar. És pel que em vaig amagar.
Ella va mirar avall cap a la cel·la, adonant-se que
tenia un nombre de petits prestatges alineats amb ampolles, bosses, gerres, i
pots que contenien les medicines i compostos sanadors que utilitzava en la seva
vocació. També hi havia un nombre de kits de racions apilat en una cantonada,
juntament amb un grapat de petits contenidors quadrats de subministraments.
-Quan vas construir això? -va preguntar ella, curiosa.
-Poc després de la meva trobada prèvia amb el teu
Mestre, -va respondre ell-. Vaig témer que un dia tornaria, i volia un lloc
perquè s'ocultés la meva filla.
L'home de cop i volta li va somriure, encara que no
havia alegria o goig en l'expressió.
-Però ara la meva filla ha crescut-, li va dir ell-. Ha
abandonat aquest món, per mai tornar. I no teniu poder sobre mi.
-Estàs dient que no ajudaràs al meu Mestre? -va preguntar
la Zannah, sense si més no molestar-se a posar una amenaça en la seva veu.
-No hi ha res que pugueu fer per convèncer-me aquesta
vegada, -va respondre ell, i ella va percebre una profunda satisfacció en el
seu to. Ella es va adonar que s'havia estat preparant per a aquest dia durant
deu anys.
-La guerra entre els Jedi i els Sith s'ha acabat-, li
va dir la Zannah-. El meu Mestre ja no és un soldat. Ell només és un home
normal que necessita la teva ajuda.
L'home va somriure de nou, mostrant les seves dents en
un somriure feral.
-El teu Mestre mai serà normal. Encara que aviat estarà
mort.
Una mirada cap a baix a la mà de l'home, permanentment
cremada per les cremades que s'havia fet a si mateix ficant-la en la sopa
bullint, va fer a la Zannah rebutjar qualsevol idea d'utilitzar la tortura per
fer-lo canviar d'opinió. I ella sabia que qualsevol intent de dominar la seva
ment amb la Força fracassaria; la seva voluntat era massa forta perquè ella la
doblegués a les seves necessitats.
-Puc donar-te crèdits. Seràs més ric del que
possiblement puguis imaginar.
Ell va moure les seves mans cap a l'auster petit
matalàs.
-Quina utilitat tenen els crèdits per a un home com jo?
-Què hi ha de la teva filla? -Contraatacà la Zannah-.
Pensa com de més fàcil podria ser la seva vida.
-Fins i tot si volgués deixar que la meva filla
acceptés el vostre maleït pagament, mai trobaria una forma de fer-li-ho
arribar. Per la seva pròpia protecció, vaig insistir en què es canviés de nom
quan va abandonar aquest món. No sé com es diu ara; no sé on ha anat.
La Zannah es va mossegar el llavi, llavors va intentar
una cosa desesperada.
-Si no ajudes al meu Mestre caçaré a la teva filla. La
trobaré, la torturaré, i la mataré, -Jurà ella, acuradament colpejant cada
paraula per donar èmfasi-. Però primer la faré mirar mentre torturo i mato a
cadascuna de les persones que li importen.
En Caleb va somriure amb superioritat, entretingut per
la seva amenaça buida.
-Vés, llavors. Busca-la i deixa'm a mi en pau. Tots dos
sabem que mai la trobaràs.
De nou, ell la tenia. Sense un nom i sense ni una
descripció física, seria impossible rastrejar a una dona que podia estar en un
milió de mons de la República.
Arrufant les celles, la Zannah va mirar una vegada més
a la seva mà cremada. Quedava com un testament silenciós al fet que ella no
podia trencar-li a través de dolor físic, sense importar com de brutal que fos.
Però sense que li quedés cap altra opció, ella ho va intentar de totes maneres.
Ella es va estendre amb la Força i va elevar-lo. Els
seus peus penjaven a tan sols un parell de centímetres del sòl, tot i així el
seu cap es va fregar contra el sostre baix i inclinat de la barraca. Ella va
començar a estrènyer, aplicant pressió directament sobre els seus òrgans
interns, lentament aixafant mentre infligia un dolor agonitzant que pocs éssers
havien experimentat mai. Ella va tenir cura de deixar en pau els seus pulmons,
però, permetent l'aire suficient com per respirar i parlar.
-Saps com fer que això acabi-, va dir ella fredament-.
Digues que sanaràs al meu Mestre.
Ell va grunyir i va panteixar de dolor, però va
capcinejar.
-Zannah! Què estàs fent?
En Darovit havia entrat a la barraca, curiós per què
trigava tant. Ara era a l'entrada, mirant amb horror l'escena.
-Atura't! -li va cridar ell-. L'estàs matant! Baixa'l!
Amb un grunyit agut de frustració, ella va alliberar la
seva adherència, deixant-lo caure a terra. En Darovit es va llançar al seu
costat per veure si estava bé, però l'home major va sacsejar el cap i el va
apartar amb la mà. Ell es va alçar sobre les seves mans i genolls, llavors es
va recolzar sobre els seus talons, les seves mans descansant a les seves cuixes
mentre prenia alè lentament, profundament.
En Darovit es va girar cap a ella.
-Per què has fet això? -va exigir ell enfadat.
-Es va negar a ajudar-nos-, va dir ella, la seva veu
més a la defensiva del que ella volia.
-No alliberaré en aquest monstre a la galàxia una
segona vegada-, va declarar en Caleb, les seves dents encara premudes contra
els efectes que perduraven de la tortura de la Zannah-. No hi ha res que puguis
fer per fer-me salvar-lo.
La Zannah va caure sobre un genoll al seu costat.
-Puc utilitzar els meus poders per conjurar els teus
pitjors malsons i portar-los a la vida davant els teus ulls, -va xiuxiuejar
ella-. Puc tornar-te boig de por, estripar el teu seny, i deixar-te com un
llunàtic delirant per la resta de la teva vida.
En Darovit només la va mirar, en xoc per les seves
paraules. En Caleb només va somriure amb el seu somriure enfuridor.
-Si ho fas, -va respondre amb calma el sanador-, el teu
Mestre tot i així morirà.
La Zannah es va mossegar el llavi, mirant-lo. Llavors
va saltar sobre els seus peus i va sortir de la cabina, deixant a Darovit i Caleb sols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada