Romanent (III)

Anterior

III

Entre les ombres de les profundes entranyes de Yuuzhan'tar es movia una figura embolicada en una capa. El seu emmascarador ooglith es moria per les vores i començava a pelar-se-li, rebutjant la cara que hi havia sota tal com la societat a la qual va pertànyer l'havia rebutjat a ell. Amb tota seguretat, els qui vivien sobre ell, en aquest paisatge artificial que una vegada va ser conegut com Coruscant i que ara es deia segons el llegendari món natal dels yuuzhan vong, el matarien si arribaven a trobar-lo. No tenia cap dubte d'això. Ho havien intentat prou sovint en els últims mesos en què s'havia vist obligat a viure en les brutes profunditats d'aquest repugnant planeta. Però en Nom Anor no tenia cap intenció de deixar-se trobar. Hi havia après a amagar-se en aquestes cavernes i túnels artificials, entre les màquines abandonades que embrutaven aquest món subterrani. Li posava malalt haver d'habitar entre semblants abominacions, però era necessari si volia sobreviure. I sobreviuria.

Es movia furtivament per carreteres artificials, maleint entre dents com havia maleït en silenci a qui li havia destruït. Va colpejar una de les nombroses closques de droide que trobava al seu pas, sense importar-li que el metall rovellat li destrossés els dits. Les entranyes li cremaven de ràbia cada vegada que pensava en la seva pèrdua. Sabia que de quedar-s'hi a sota deu anys més seguiria sense oblidar aquesta traïció i que mai renunciaria a la seva ràbia.

Quan el silenci va acabar d'allotjar-se al voltant de la sorollosa repicadissa del droide que acabava de destrossar, es va allunyar com un fugitiu entre aquestes entranyes oblidades i abandonades. Sabia que els seus pensaments estaven una mica desequilibrats, que l'aïllament i la fam s'estaven cobrant un peatge. Però això no soscavava la seva determinació de sobreviure.

Les profundes cavernes artificials de Yuuzhan'tar eren llocs que no tenia especial desig de visitar. Els exèrcits invasors yuuzhan vong havien expulsat d'allà a tota mena de bestioles, incloent cultures completes que havien existit entre les escletxes del govern dels habitants originals. Tots marginats estranys i de mirada embogida que o bé eren sacrificats com a part del programa purificador del Mestre Bèl·lic Tsavong Lah, o bé eren convertits en esclaus o soldats a usar en futures batalles. Un cop es van declarar buides les cavernes, aquestes van ser abandonades o ignorades per considerar-les irrellevants. El nou Mestre Bèl·lic, Nas Choka, acabat d'arribar del seu anterior lloc a l'Espai Hutt, havia continuat la campanya purificadora. Tothom havia assumit que les ruïnes subterrànies seguien buides...

Allà parat, gotejant sang pels talls dels dits, va començar a donar-se compte d'un nou so que s'havia unit als llunyans ecos habituals, una cosa que no era el degoteig de l'aigua i els cruixits del metall vell. Era algú que anava cap a ell. Una veu murmurant augmentada per les parets que l'envoltaven fins a esdevenir un feble murmuri, com el d'un vent feble i distant.

En Nom Anor va embolicar la seva mà sagnant en les restes de la seva capa per no deixar rastre i es va ajupir per amagar-se en un nínxol proper. Es va esforçar per sentir el que deia aquella veu que s'acostava, però li va ser impossible discernir res. Ni tan sols va aconseguir saber quants eren. Va suposar que la veu tenia una audiència, però no sentia més trepitjades.

Es va arrencar el moribund emmascarador ooglith i el va tirar a terra. De totes maneres, no li serviria de res si era una altra partida que el buscava, i, de no ser-ho, necessitaria utilitzar tots els sentits que tingués al seu abast. En tots dos casos, l'emmascarador era irrellevant per a les seves necessitats.

Per la cantonada va aparèixer una figura esparracada amb un llum bioluminescent mig apagada, que anava en direcció contrària a on estava ell. La figura era encorbada i descurada, amb vestidures que onejaven al seu voltant com les ales d'una desmanyotada bèstia voladora. Mussitava una mateixa frase una vegada i una altra, amb veu ronca, entre dents.

-Sha Grunník ith-har Yun-Shitno. Sha grunnik ith-har Yun-Shuno.

Va reconèixer la frase. Era una simple oració de clemència als Déus. No estava dirigida a cap dels Déus de les antigues amistats d'en Nom Anor. Era per Yun-Shuno, la deïtat de mil ulls dels que havien fracassat o havien estat marginats de la societat yuuzhan vong. Els Avergonyits els anomenaven.

En adonar-se'n, va abandonar tota preocupació de ser capturat. La criatura era un Avergonyit, pel que no tenia res a témer. Shimrra mai enviaria un a fer la feina d'un guerrer i, en el cas que l'Avergonyit endevinés qui era en Nom Anor, aquesta vil criatura no tindria motius per lliurar-lo.

Va esperar que l'Avergonyit arribés a l'altura del seu amagatall, i va sortir posant-se davant seu, ràpid i amenaçador. La seva aparició sobtada va tenir l'efecte desitjat: l'Avergonyit, un mascle de mitjana edat, ensopegà cap enrere, agitant aterrit els vestits abans de desplomar-se a terra, xisclant mentre suplicava pietat.

-Aquest lloc està prohibit per als fills de Yun-Yuuzhan! -va bramar en Nom Anor a la figura postrada-. Explica la teva presència aquí!

-Tingues pietat, amo! Sóc res, no sóc digne ni del teu menyspreu! Els Déus m'han rebutjat i m'arrossego com un cuc per les entranyes del món!

-Sé el que fas -va escopir en Nom Anor-. No sóc cec, idiota! Però segueixes sense dir-me per què ho fas. Aixeca't i dirigeix-te al meu rostre!

El plaeryin bol de la seva conca ocular esquerra es va tensar, disposat a escopir verí si l'Avergonyit donava mostres de reconèixer-ho.

L'esparracada criatura es va incorporar fins a una postura encongida, alçant la llum en gest de súplica. El seu rostre era voluminós i deforme a l'escassa llum, amb els ulls torts i el nas semblant a punt de caure-li de la cara. Conseqüències d'un mal aparellament, va observar amb desgrat en Nom Anor per dins.

-M'he perdut, senyor. Només això. Ho juro! Em vaig distanciar del meu grup de treball i em vaig confondre. Vaig intentar seguir les seves veus, però els ecos em van confondre. Sóc indigne i humil i em sotmeto a tot a la vostra voluntat, senyor.

L'Avergonyit es va inclinar, murmurant encara disculpes i súpliques. En Nom Anor el va empènyer cap enrere amb un peu. L'antic Executor sabia reconèixer a un mentider quan el veia. La qüestió era per què mentia? I, el que era més important, sobre què mentia?

-Com et dius? -va preguntar quan l'Avergonyit va callar.

-Vuurok I'pan, senyor -va respondre la criatura, alçant tot just la vista.

-Quant de temps fa que perdut aquí baix, I'pan?

-He perdut el sentit del temps, senyor. Però m'han semblat hores.

-Portes aigua amb tu?

-No, senyor -va respondre, apartant la mirada cap al terra-. Aquí sota no he trobat aigua potable.

-De veritat? -En Nom Anor es va passar un gruix dit pels seus llavis dolorosament escrostonats-. Llavors, no et sembla estrany que els teus llavis no estiguin tan secs com els meus?

-M'han semblat hores des que em vaig perdre, senyor -va quequejar l'Avergonyit mentre obria molt els ulls-. Però pot ser que no hagi passat tant.

En Nom Anor va contenir l'impuls de somriure triomfant. Els mals mentiders sempre ensopeguen amb les seves falsedats.

-Digues, quin és el grup de treball al que t'han assignat? -va dir, acostant-se a I'pan-. Qui era el teu supervisor? Si no fa molt de temps que et vas perdre, potser no estan molt lluny. Igual podem trobar-los, oi?

En Vuurok I'pan va deixar anar un gemec. En Nom Anor li va donar una altra puntada, posant tota la seva ràbia i frustració en ella.

-Idiota! A qui creus que estàs mentint? No tens eines i no vas vestit per fer treballs subterranis!

-Si us plau, senyor! No sóc ningú. No sóc res. Sóc Rish-ek oígrol immek 'in inwey...

-Silenci! -una altra puntada de peu-. La teva veu és una ofensa per a les meves orelles!

L'Avergonyit es va convertir en un munt de tremolosos parracs, cobrint-se la cara amb braços magres, alçant l'ossuda esquena. En Nom Anor va pensar ràpidament que si en Vuurok I'pan era un fugitiu, havia d'haver trobat una manera de sobreviure en els subterranis de Yuuzhan'tar. Si podia accedir en aquesta manera, també ell podria sobreviure. En aquest moment era tot el que li importava.

-Porta'm amb els altres -va bordar, posant fins a l'última unça de comandament en la seva veu.

-Els altres? -va cridar l'Avergonyit-. Quins altres?

-Assabenta't bé, I'pan -va dir en Nom Anor-. L'únic motiu pel qual no has tingut una mort de covard és perquè pots ser-me valuós. De resultar que t'he sobrevalorat, m'asseguraré de reconsiderar la meva postura.

-No, senyor, si us plau! -I'pan va retrocedir ràpidament a quatre potes, fins a un metre de distància-. Et portaré amb els altres, ho juro! Ho juro en el nom de...!

-Si la teva llengua d'Avergonyit s'atreveix a pronunciar una sola paraula més, te la trauré i me la menjaré per alimentar-me.

L'I'pan va guardar silenci sense dir una altra paraula. En comptes d'això, es va incorporar i es va tornar lentament, com si tingués por de donar l'esquena a Nom Anor, i va començar a desfer coixejant el camí pel qual havia arribat fins allà. En Nom Anor el va seguir amb la mateixa precaució, conscient que no tenia motius per confiar en aquest esperit trencat al que havia obligat a fer la seva voluntat. Pel que sabia, podia estar conduint-lo a un parany o, de ser tan idiota com aparentava, a una cosa pitjor, com una mort en la superfície creient que així podria comprar-li un perdó al Mestre Bèl·lic.

Però, quina altra elecció tenia? O anava a on li portés l'Avergonyit, o seguia vagant sense rumb per aquest planeta oblidat dels Déus. Cert, havia sobreviscut fins aquell moment, però quant de temps més aguantaria sense sucumbir a la set i la fam? Sense que una de les partides de recerca tingués sort i el trobés?

No. Si volia sobreviure, necessitava en aquests «altres». Si eren tan patètics com I'pan, segur que podria utilitzar-los en el seu profit...

L'I'pan va començar a relaxar-se a mesura que avançaven. Redreçava la postura i la seva veu era més ferma, aconsellant on anar amb compte i on ajupir-se. A vegades dirigia mirades furtives a Nom Anor mentre caminaven, nervioses al principi, però més engallardides com més s'endinsaven en els túnels. L'antic Executor pràcticament podia sentir com la ment de l'altre canviava d'opinió. Estava segur que ja sospitava la seva identitat.

-Què? -va bordar quan l'I'pan es va tornar de la mateixa manera per tercera vegada.

-Res, Mestre -va replicar l'I'pan concentrant tota la seva atenció davant.

En Nom Anor el va agafar pel coll de l'onejant túnica i va estirar desequilibrant-lo.

-Què estàs pensant, pudent cuc?

-Em preguntava, senyor...

-Parla! -En Nom Anor el va sacsejar perquè afluixés la llengua.

-Ets... Ets un Avergonyit com nosaltres?

En Nom Anor el va copejar amb tanta força que la sang dels seus destrossats dits van esquitxar l'ampli arc de terra metàl·lic que els separava. L'I'pan va rebotar en una paret propera i es va ensorrar amb un grunyit de dolor. En Nom Anor el va agafar abans que pogués recuperar-se i el va llançar contra la paret oposada. Aquest cop, l'I'pan no va poder seguir subjectant la llum, que va sortir volant passadís avall, il·luminant fugaçment la seva pàl·lida llum l'abandonada maquinària enterrada a les parets.

El gemec de l'Avergonyit en intentar-se aixecar només va enfurismar encara més a Nom Anor. La seva visió es va dissoldre en taques giratòries mentre un torrent de ràbia explotava darrere dels seus ulls. Es va sentir cridant paraules que ni ell mateix entenia mentre el colpejava una vegada i altra vegada, i aquest s'encongia per protegir-se la cara de l'atac, ploriquejant indefens mentre plovien sobre ell cops de puny i puntades de peu.

Quan se li va passar la rauxa, en Nom Anor es va desplomar en si mateix, sense ràbia ni energies. Es va recolzar a la paret, sense deixar de panteixar amb força, i es va obligar a pensar racionalment.

En Vuurok I'pan estava encongit en un racó, tremolant de por. Nom Anor es va adonar de com de prop que havia estat de matar l'Avergonyit per apaivagar la seva ràbia, malgrat que I'pan podia ser-li de gran utilitat per mantenir-lo amb vida, i li va oferir una mà per ajudar-lo a posar-se dempeus. L'Avergonyit la va acceptar amb aprensió, tement clarament un altre esclat. Nom Anor se'l va acostar, respirant-li a la cara. Ets un Avergonyit com nosaltres?

-Torna a preguntar-m'ho, I'pan, i aquestes seran les teves últimes paraules. -En Nom Anor el va deixar anar, va fer unes passes pel passadís i va recollir la llum. En tornar, la va posar en les tremoloses mans de l'altre.

-Porta'm amb els altres -va dir, fent un gest a l'I'pan perquè seguís caminant.

L'Avergonyit ho va fer així, sense tornar a mirar enrere en el que quedava de viatge.

-oOOOo-

La infermeria de la Mestra Cilghal era tot un món per si sola. Prou gran com per a albergar tres taules d'examen i un petit públic, estava dissenyada per ser una aula a més a més d'un lloc de curació. Prestatges amb foscos remeis i tecnologies més complexes cobrien les parets, una porta oberta donava a un herbari on conreava plantes medicinals i la quarta part de l'espai estava ocupada per tres tancs de bacta de mida completa situats a un costat. A la Saba li agradava perquè, a diferència de les infermeries o estacions mèdiques habituals, no era un lloc estèril i sense vida. Allà l'aire era ric i vigoritzant, gràcies a les parets corbades i a l'ondulant sostre cobert de molsa sopor que contribuïa a la recuperació dels pacients.

La Jedi humana Tahiri Veila jeia inconscient a la taula central. Un petit grup de persones es congregava al seu voltant, mirant amb preocupació com l'examinava la Cilghal. Diversos dels aprenents de la Saba havien participat amb la Tahiri en la missió a la mónnau yuuzhan vong que orbitava Myrkr, per eliminar la reina voxyn. La missió no havia anat bé, i en ella havien mort diversos membres de la partida, inclòs Ànakin Solo, el fill menor d'en Han i la Leia. Només un dels aprenents de la Saba havia sobreviscut. Havia estat una missió perillosa, i havia tingut sort que sobrevisqués aquest. Tesar...

La Saba es va aturar a mig pensament i va tornar al present.

«Persegueix el moment -li havia dit una vegada un dels ancians de la seva família-. Aferra't a ell amb les urpes i no el deixis anar. Demora't massa en el passat o en el futur i estaràs perduda».

Eren ensenyaments nascuts d'un passat bàrbar on la por i la pena aguaitaven allà on es mirés, però havia tingut el seu ressò en l'entrenament Jedi. Havia après a despullar-se de tot i a centrar-se en un únic punt de consciència, a concentrar-se només en la tasca que li ocupava. Aplicar aquestes tècniques de meditació era natural per a ella. De fet, era l'únic que havia salvat la seva ment després de la destrucció de tantes coses que li eren estimades.

«Persegueix el moment...»

La Saba mai s'havia considerat especialment propera a la Tahiri. Eren diferents, provenien de mons diferents, tenien passats diferents, es movien per valors diferents. Tot i així, estaven unides pel simple fet de ser Jedi. En el poc temps que feia que la coneixia, Tahiri li havia semblat una Jedi amb un brillant futur per davant. Era jove i inexperta però plena de potencial. Igual que molts Jedi, la Tahiri es movia per una determinació interior. En ella cremava un foc que havia romàs immutable fins i tot després de la mort del noi a qui estimava, Ànakin Solo.

Es va preguntar on era ara aquest foc en el cos de la fràgil i jove humana que tenia davant. Es va preguntar si també ella intentava concentrar-se a la seva manera en el que tenia davant.

Hi eren presents els pares de l'Ànakin, semblant tan preocupats com ho estarien per un de la seva progènie. A fora, mirant a través de la barrera estèril que acordonava la sala, hi havia diversos individus preocupats, Jag Fel i Belindi Kalenda entre ells.

L'atenció de tots estava concentrada en la Jaina mentre aquesta intentava explicar a la Mestra Cilghal que havia passat.

-Es va desplomar en una de les sales públiques -va dir, agitant les mans davant seu. Estava clarament alterada pel que li hagués succeït-. La vam localitzar allà després de trucar-me ella pel seu comunicador. Semblava alterada. No estava lúcida.

La Mestra Cilghal va fer un gest i la Tekli li va passar l'instrument que sol·licitava. La seva comunicació no verbal era gairebé perfecta, evident conseqüència d'una familiaritat desenvolupada al llarg d'anys treballant juntes.

-Què estava dient? -va preguntar la sanadora, mentre les seves mans humides i palmades aplicaven un gel nutritiu al front de la Tahiri. Fins i tot la Saba podia adonar-se que estava desnodrida.

-Ella... -La Jaina va tornar a dubtar-. Va dir que l'Ànakin intentava matar-la. Ja he dit que no estava lúcida...

La Saba no era una experta llegint el llenguatge corporal dels humans, però va sentir que la Jaina ocultava alguna cosa.

-Vaig sentir que cridava a l'Ànakin en la Força -estava dient el Mestre Skywalker.

En Jacen Solo va assentir, intercanviant una mirada amb la seva bessona. La Saba sospitava que la pena de la Tahiri tocava llocs incòmodament propers als d'ells.

-No veig motius per al desmai de la Tahiri -va concloure la Mestra Cilghal després del seu examen a la jove-. Físicament, el seu cos té molt estrès, però no està malalta. Pel que puc determinar, només necessita unes setmanes de descans i alimentació adequada. Suggereixo que la deixem dormir. Poc podem fer mentre no desperti i puguem parlar amb ella.

La Leia estava aturada a un costat, amb el seu marit envoltant-li la cintura amb un braç. Tenia els ulls brillants.

-Fes per ella tot el que puguis -va dir-. Em nego a permetre que es converteixi en una altra víctima de la guerra. La Mestra Cilghal la va mirar i va assentir.

-La posaré en una ala privada, en observació.

La Leia es va girar i va sortir de la sala. En Han i la Mara se'n van anar amb ella, seguits per la Jaina i en Jacen. La Saba va començar a sortir, però la veu del Mestre Skywalker la va detenir.

-Tu no, Saba -va parlar d'una manera que sonava a petició, no a ordre-. Si us plau, queda't un moment.

Va obeir, tornant al costat d'ell i les dues guaridores inclinades sobre el cos supí de la noia humana. Els ulls de la Saba eren sensibles a la part infraroja de l'espectre i no podia distingir els detalls de la cara de la Tahiri, però s'adonava que alguna cosa cremava en el més profund del seu ésser. La noia estava estirada sobre l'esquena, el seu pit pujava i baixava suaument, els seus ulls es movien darrere les parpelles tancades, tot indicava que la noia dormia. Però la Tahiri irradiava tanta calor com un forn, com si el seu cos treballés hores extres fins i tot estant immòbil.

I hi havia alguna cosa en aquest foc que rugia en el seu interior...

En apropar-se més, la Saba es va sentir intrigada. No era un foc que necessités combustible; en tot cas semblava estar-se cremant a si mateix, per estrany que sonés això.

-Què veus, Saba? -va preguntar el Mestre Skywalker.

-Aquezta no eztà zegura.

-Però hi ha alguna cosa? -va pressionar la Mestra Cilghal, movent els enormes ulls de forma inquisitiva.

La Saba va assentir insegura.

-Zí zembla haver-ho, zí.

Va examinar a la jove buscant indicis del que podia estar passant-li. La seva especial sensibilitat a la vida no era com la de la Mestra Cilghal i els altres sanadors. La Saba no sentia les coses de la mateixa manera. La malaltia, quan adquireix la forma de bacteris i virus, també és una forma de vida, i es mereix respecte. Podia sobresaltar-se en veure com un guerrer decapitava un shenbit i deixava enrere la seva carn, però gaudir amb l'avanç d'una plaga. Això no li havia fet molt popular entre alguns dels seus col·legues. Els ensenyaments Jedi deien que havien de dedicar-se a preservar la vida, una filosofia que abraçava de cor. Però el que preocupava a la Saba era quina classe de vida. Tenia, per exemple, un ésser intel·ligent com ella més valor intrínsec per a la Força que, posem, un eixam d'escarabats piranya? No estava tan segura com els seus companys estudiants que aquesta pregunta tingués fàcil resposta.

La seva habilitat de sentir la vida havia augmentat des d'allò de Barab I. La convertia en algú útil quan els sanadors fracassaven; quan el que estava en perill no era la vida en si sinó el flux de la vida, veia alguna cosa que ells no veien. Haver freqüentat els centres mèdics de Mon Calamari li havia permès exercir aquest do de forma més freqüent del que li era possible en el camp de batalla, possibilitant així que es reforcés, el millorés. Quan va mirar la Tahiri, quan la va mirar de veritat, i no només amb els sentits bàsics de l'olfacte i la vista, va veure en ella les pautes de vida normals en un humà. Si cada cèl·lula fos una estrella, les seves venes eren rutes comercials hiperespacials i els seus nervis canals de l'HoloRed. El que des de fora semblava un únic cos continu era en realitat una comunitat joiosament caòtica composta per bilions de components.

El que la Saba veia en mirar la Tahiri, a qualsevol cosa viva, era el flux d'informació i energia que hi havia entre aquests components. La vida era un procés, no una cosa. Però en la Tahiri va veure també una altra cosa. Una alteració del flux, estranys moviments en parts que normalment estaven immòbils, i pous de calma en zones que estava acostumada a veure actives. En aquesta noia humana hi havia alguna cosa més del que saltava a la vista.

-Em pregunto... -va mussitar el Mestre Skywalker-. La Jaina s'assembla molt a l'Ànakin en temperament, així que potser la Tahiri va acudir a ella per això. I els yuuzhan vong acaben de patir la seva pitjor derrota des que va començar la guerra...

La Mestra Cilghal va alçar la mirada inquisitivament quan la veu d'ell es va sumir en el silenci.

-Creus que saps el que li passa, Luke?

-Amb seguretat? -bellugà al cap amb tristesa-. No. Però si tinguéssim temps, crec que la Saba podria endevinar-ho. Malauradament, tots tenim treballs molt important a fer -se va tornar cap a la Saba. La seva mirada s'havia enfosquit i reflectia preocupació i determinació en igual mesura-. Sortim demà matí. Tu també, Tekli -l'aprenenta de sanadora va inclinar el cap solemne i en silenci-. Si pogués, em quedaria per estar amb Tahiri, però...

Va tornar a deixar la frase inacabada.

La Saba va sentir en el Mestre Skywalker tot el cansament d'un home que s'havia enfrontat gairebé tota la seva vida al seu pare i a la temptació de passar-se al Costat Fosc, i ho va comprendre. A vegades, el moment exigeix ​​massa fins al més gran dels caçadors.

-La guerra limita les nostres opcions -va acabar la Mestra Cilghal per ell.

-Sí -va dir en Luke-. Així és.

-oOOOo-

Li resultava difícil moure's per l'aclaparador túnel, sobretot amb les lianes nutritives i les beines de clonació que obstaculitzaven el seu avanç. Però ella va seguir endavant tot i com de desesperada que sentia que era la situació. Va atacar les lianes i beines que queien al seu voltant amb un vigor que naixia de la por i la desesperació. Però, fes el que fes, seguien envoltant-la, creixent al seu voltant.

Va aconseguir deixar enrere l'estret passatge i es va arriscar a mirar cap enrere, a la negra boca de la qual acabava de sortir. Les lianes i les beines seguien bategant en ella amb regularitat, contraient-se i expandint-se com un curós orifici. La fina cendra que bombava la cova, i que li semblaven glòbuls vermells, va girar al seu voltant de forma gairebé amenaçadora, transportant amb ella una terrible pesta a carn cremada, una olor que li va recordar del que fugia.

Per un moment es va preguntar si els seus perseguidors haurien quedat atrapats en l'embull de lianes del túnel, però més que un pensament coherent era una esperança, i a més buida. La cosa amb el seu rostre la perseguiria fins a la fi, i la cosa que perseguia aquella mai es rendiria. L'estàtua divina com un llangardaix les hi trepitjava els talons a totes dues. Mai podria enfrontar-se en aquests dos éssers. El cansament feia que li fes mal el pit amb cada respiració. Enfrontar-se en aquests horrors sense nom era una opció inconcebible mentre no trobés una manera de recuperar les forces.

Es va afanyar a allunyar-se de la boca del túnel, però davant seu només hi havia foscor. Va donar uns passos de tempteig, es va treure la cendra que se li ficava als ulls i a la boca. Volia fugir, però era massa arriscat fer-ho sense veure cap a on. Les seves petjades desapareixien en el buit, absorbides juntament amb la llum. Es va aturar i va mirar cap endavant. Només llavors va notar en les ombres pegats que eren més foscos que altres, que hi havia diferents graus de negror. Quan per fi els seus ulls es van ajustar a la foscor, va poder veure amb més claredat l'espai cavernós on estava.

Era molt alt, amb enormes arcades a cada extrem i petites fornícules alineades en les parets d'ambdós costats, a pocs metres d'ella. Va creure distingir moviment en elles, com de bèsties removent-se en el seu cau. Va mirar al seu voltant meravellada i nerviosa. Tot li era terriblement familiar, d'una manera claustrofòbica.

Abans que pogués identificar aquest record, el morro d'una de les bèsties va sortir de les ombres, seguit per la resta del seu cos.

Va aspirar aire, tossint per la cendra que va entrar en la seva gola, mentre la criatura passava prop de la seva cara, examinant-la amb un ull del costat del cap que brillava en la foscor.

Era un voxyn, estava segura. I totes les fornícules estaven plenes d'ells!

El cor se li va accelerar davant aquesta idea. Com solidaritzant-se amb ella, les lianes i beines del túnel que tenia darrere també van accelerar els seus batecs, fent que a la caverna entrés més cendra pudent.

Va retrocedir d'on sentia que hi havia el voxyn, i va xocar amb una escala. Va pujar per ella en no poder avançar ni retrocedir. Els seus progressos es veien dificultats pel remolí de cendres, però com més pujava més fàcil li semblava.

«Si pujo prou amunt, va pensar, seré lliure».

Mentre pujava, va notar que les parets de la caverna començaven a brillar pel liquen que les cobria. Al principi poc, però la lluminositat del liquen augmentava amb cada graó, fins que es va fer tan brillant que tot el que hi havia sota d'ella es va perdre en la resplendor.

Estaria ja fora de perill?, es va preguntar. Seria per fi lliure? Les seves preguntes silencioses van ser contestades per la vibració de l'escala que va sentir en el tou dels seus dits quan la cosa amb la seva cara va començar a pujar darrere d'ella. Va contenir les llàgrimes de frustració i va seguir ascendint, no tenia més remei que seguir cap amunt. Va ascendir més i més, fins que la cendra que volava al voltant de la seva cara va deixar de ser cendra gris, per tornar-se blanca com la neu.

Va treure la llengua per recollir alguns flocs, desitjant que la seva humitat satisfés la seva creixent set. Però va fer una ganyota i va escopir davant el terrible gust. No era neu. Estava massa seca. Era pols!

Les seves llàgrimes van fluir sense control a mesura que continuava l'ascens, amb la decepció corcant-li el cor. Però la decepció es va convertir en terror quan va sentir que l'escala va tornar a tremolar. L'estàtua reptiliana havia iniciat el seu propi ascens, rugint la seva ràbia contra les que anaven davant d'ella. Però en aquest rugit hi havia alguna cosa nova que la va fer dubtar...

Es va quedar allà, agafant-se amb força a la fusta aspra de l'escala, escoltant, mentre el rèptil tornava a bramar. Aquesta vegada es va adonar que no era el rugit vague i furiós que havia cregut que era, sinó alguna cosa més. La criatura cridava una vegada i una altra una sola paraula. El seu udol reverberà en la polsegosa caverna, i l'escala va tremolar sota els seus brams. El rugit sonava com una veu alentida mil vegades fins a ser gairebé inintel·ligible. Però com més atentament escoltava, més clar semblava tornar-se, fins que no va tenir cap dubte del que deia.

No era una paraula. Era un nom.

«Tahiri -li cridava, amb un to que li estripava el cor i la culpa amb què carregava- Tahiri... Tahiri... Tahiri...»

-oOOOo-

La Tahiri va despertar en sentir cridar a algú, i només quan va descobrir que estava subjecta es va adonar que qui cridava era ella mateixa. Va sentir que pressionaven contra el seu front una cosa freda i de forta olor. Va apartar la mà que sostenia aquesta cosa i va intentar apartar-se rodant, però les corretges del pit la van mantenir on era. Això no li va impedir intentar alliberar-se, tot i que una segona mà es va unir a la primera per empènyer amb fermesa les seves espatlles de tornada al llit. Es va dur la mà desesperadament al maluc buscant el sabre làser, per descobrir que no hi era. A més, les mans eren massa fortes. Si l'hagués trobat no hauria pogut usar-lo.

-Fills de Sith! -va cridar als seus atacants-. Deixeu-me anar!

-Tahiri! -Notà quelcom inconfusiblement familiar sota l'esclafit de fuet del to de comandament de la veu. Per un moment va deixar de forcejar, i va intentar distingir a la figura parada al seu costat, borrosa a través de les llàgrimes. No podia ser, o sí...? -. Calma't, si us plau!

-Jacen? -la lluita la va abandonar com l'aire un globus punxat, i es va enfonsar en el tou matalàs, sanglotant-. Oh, Jacen, ho sento molt. N... no sabia que eres tu. Vaig creure que eres...

-No passa res -va dir, ell amb to càlid i tranquil·litzador-. Tu deixa-ho anar. No t'ho guardis dins on pot fer-te mal.

Ella va arrufar les celles a mesura que enfocava el seu rostre. Les seves paraules la van deixar sentint-se estranyament nua.

-Què vols dir? -va preguntar, assecant-se els ulls amb el dors de la mà.

-Guardar-se les coses no ajuda a ningú -va explicar-. Creu-me. Ho sé.

Ell va somriure, però ella va trobar difícil correspondre al gest. El residu del seu somni seguia present en els seus pensaments.

Va seure, aquest cop sense trobar resistència en ell o els seus lligams.

-Et sents millor? -va preguntar ell.

Per a res, la veritat, però no volia semblar desagraïda.

-Estaré bé -va dir-. Gràcies.

-No hi ha de què -va dir, ell, ajudant-la aixecant la capçalera del llit. Només llavors ella va mirar al seu voltant i es va adonar d'on era.

Podia identificar la petita sala circular com pertanyent a un centre mèdic, malgrat l'absència dels sensors o de l'equip habitual. L'olor de la molsa sopor ho embolicava tot i el mirador obert de bat a bat que tenia a la seva esquerra i que deixava passar l'aire fresc que bufava des dels mars de Mon Calamari. Hi havia un toc funcional en les parets i el mobiliari de la sala. La seva roba havia desaparegut, substituïda per una vulgar bata d'hospital. Un fi llençol la cobria al llit.

-Què faig aquí? -va preguntar, fregant-se les mans amb els embenats dels braços.

-Et vas desmaiar.

En Jacen estava assegut al seu costat, a la vora del llit, allargant les mans per aturar els seus moviments. Tot i que no va dir res, el missatge era evident: no havia de preocupar-se pel que estava ocultant. Encara.

-Els metges et van trobar en el mercat Confins del Mar -va dir.

Ella es va concentrar un moment, mirant als plecs del llençol. Va recordar haver cridat a la Jaina, va recordar el pànic incontrolable que li havia desorientat arran del son sobre el cementiri yuuzhan vong. Llavors s'havia trobat a la caverna on s'amagaven els voxyn...

Es va estremir en recordar-ho.

-Què em passa? -va preguntar, mirant-lo.

-La veritat és que és un misteri. No et troben res.

Ell la va mirar amb els seus ulls castanys. Ella va apartar la mirada, insegura de si sentia alleujament o decepció.

-Llavors suposo que em vaig desmaiar.

-Portes inconscient quinze hores estàndard, Tahiri. No et vas limitar a desmaiar-te.

-Ú... Últimament no dormo bé -va mentir ella, apartant la mirada.

«Quinze hores? Era el pitjor atac fins al moment. Igual era preferible que la veritat sortís per fi a la llum», va pensar. Però va descobrir que, encara que volia dir-ho, no aconseguia animar-se a dir les paraules.

«M'odiarà si ho sap -va pensar-. M'odiaran tots!»

-Tahiri?

Ella va tornar a alçar la mirada.

-Ho sento. No sé què em passa.

Almenys això era cert.

-Molt bé. Segur que la Cilghal ho descobreix tard o d'hora.

-Em sap greu ser una càrrega, Jacen.

-No ho ets. Venir a veure com estaves ha estat una bona excusa per escapar d'algunes reunions d'allò més tedioses a què se suposa que he d'assistir-hi. A més, em dóna l'oportunitat de dormir una mica jo també. Les coses han estat una mica frenètiques aquests dies.

Semblava cansat, va notar ella. Tenia al voltant dels ulls arrugues que no havia notat l'última vegada que el va veure. Però, quant de temps feia d'això? Quan ell va tornar de Coruscant? Durant la batalla d'Ebaq IX? Li va consternar adonar-se que no podia recordar quan havia estat això. En les últimes setmanes, potser mesos, la seva vida s'havia tornat una taca.

-On és la Jaina? -va preguntar.

-Dormint. Va dir que et saludés de la seva part quan despertessis.

La Tahiri va assentir i es va mirar els braços. No sabia per què tenia tantes ganes de parlar amb la Jaina, ni el que li diria llavors. Que lamentava no haver pogut salvar l'Ànakin com ell l'havia salvat a ella? Que el trobava tant a faltar com la Jaina? No, el que volia dir, el que necessitava dir, no podria dir-ho ni a la Jaina ni a ningú.

Va tornar a mirar-se els braços, preguntant-se per les ferides que tenia sota els embenats. Recordava haver-se-les fet, recordava veient fent-se-les, i sent incapaç d'aturar-se.

Va tancar els ulls, buscant allunyar aquest pensament. Però li va ser impossible. Aquests dies els pensaments l'acompanyaven sempre, estigués desperta o adormida.

-S'ha enfadat el Mestre Luke per perdrem la reunió dels Jedi? -va preguntar.

-No, és clar que no -va dir, amb un lleuger riure-. L'oncle Luke no és dels que s'enfaden per coses així. Creu-me, li preocupa molt més el teu benestar. De fet, esperava poder portar-te amb nosaltres en una nova missió. Va pensar que et vindria bé passar un temps lluny del combat. Però donat el teu estat, es va decidir que potser era millor deixar-te descansar una mica més.

-Una missió? -va preguntar, i la consternació va començar a treure el cap en la seva veu-. Quina missió?

-Sortim a buscar una cosa. No sé quant de temps ens portarà, ni on anirem, ja posats, però sé que hem de fer-ho. De no fer-ho, podríem acabar perdent la guerra, fins i tot vencent als yuuzhan vong.

Ella va arrufar les celles.

-Això no té sentit.

-Depèn de com ho miris -va dir.

-I com ho veus tu, Jacen?

-Amb sinceritat?

Ella va assentir.

-Bé, personalment crec que el pitjor que podem fer és exterminar als yuuzhan vong.

-Per què? -el seu nas es va arrufar encara més.

En Jacen es va aixecar i es va passar una mà per l'esvalotat pèl.

-Sabem que mai es rendiran -va explicar, caminant al voltant de llit-. Es limitaran a lluitar fins que tots hagin caigut morts. Però quan hagin desaparegut, com quedarem nosaltres? No sé tu, Tahiri, però jo no tinc especials ganes de carregar amb un genocidi en la consciència.

Ella va obrir la boca per dir alguna cosa, però ell va continuar parlant abans que pogués fer-ho ella.

-Sé el que segurament estàs pensant: si els yuuzhan vong no es perceben en la Força, per què hauria d'importar que se'ls extermini o no? No crec que això sigui tan simple, Tahiri. La Força no és només una cosa que està en les coses vides, és el que les coses vives es fan unes a les altres. Ho miris com ho miris, si guanyem usant només mitjans bèl·lics, acabarem cometent una atrocitat, i no hi ha manera de justificar un acte semblant com no sigui recorrent al Costat Fosc. Em nego a acceptar que no hi hagi una altra alternativa.

Ella el va mirar, commoguda per la passió de la seva veu. Era un Jacen que no havia vist abans. Dedicat i segur de si mateix, molt diferent a l'adolescent que havia arribat a conèixer. La seva experiència a Coruscant l'havia canviat. Ara era molt més adult.

-Et recordes de la Vergere? -va preguntar ell després d'un moment de silenci.

-És clar -el canvi de tema la va desconcertar.

-Abans de morir em va explicar una cosa -mentre parlava, les arrugues dels seus ulls es van accentuar lleugerament, i les seves mans van jugar amb la barana del peu del seu llit-. Em va parlar d'un lloc que havia visitat molt abans que tu i jo haguéssim nascut. Era un món com no hi ha un altre a la galàxia. Els seus habitants eren coneguts per construir naus estel·lars. Però no eren naus corrents. No tenien rival, i podien ser més eficaces que qualsevol cosa que pugui construir-se ara. El Consell Jedi la va enviar allà amb la missió de trobar als constructors, tot i que hi havia qui consideraven el planeta poc més que un mite. Va tenir èxit i va trobar el planeta i els seus habitants. Va veure volar aquestes meravelloses naus estel·lars, i moltes altres coses, coses que ningú havia pensat possibles. Tenia selves i vasts boscos, però no se'ls menyspreava o se'ls talava en nom de la indústria. Era un món en equilibri.

Els seus ulls van brillar meravellats davant aquesta visió aliena.

-La Vergere es va enamorar d'aquell lloc, gaudint de les seves selves, de les seves moltes formes de vida, de la manera en què semblava ser un himne vivent a la Força. Al principi no va poder endevinar la veritat que subjeia darrere de tot això, encara que l'havia tingut tot el temps davant els nassos. El que tenien aquestes naus estel·lars que es feien al planeta, el que les feia especials de veritat, és que estaven vives.

La Tahiri va aclucar els ulls.

-Com les naus yuuzhan vong?

Ell va assentir.

-No eren naus corrents, Tahiri. Vivien i respiraven i morien com qualsevol altre ésser. Estaven vives com tu i com jo, i com qualsevol ésser viu. I igual el planeta que les feia.

-El planeta...? -va començar a dir, incrèdula. De no ser en Jacen qui li estava explicant tot això, de no haver-se mostrat tan apassionat a explicar-ho, s'hauria rigut i ho hauria considerat un acudit. Però parlava seriosament; aquest lloc era real.

-Es deia Zonama Sekot -va dir-. Era un ésser viu, una de les coses més meravelloses que ha creat aquesta galàxia.

La Tahiri va sentir que li recorria un estrany pessigolleig.

- «Era»? -va repetir.

-No gaire després que arribés la Vergere, van aparèixer uns alienígenes i el van atacar. Zonama Sekot es va referir en aquests alienígenes com «forasters remots». Ara sabem que aquests forasters remots eren els yuuzhan vong. Segurament una patrulla de reconeixement per explorar la galàxia abans de la invasió en si. La Vergere va saber que el planeta portava mesos negociant amb aquests forasters. Com pots imaginar, els yuuzhan vong estaven fascinats. Un planeta vivent no és molt diferent a les mónnaus que van usar per travessar el gran golf que separa les galàxies.

-I què va passar? -va insistir la Tahiri quan Jacen va callar sumit en els seus pensaments.

Ell va alçar la mirada.

-Els yuuzhan vong van atacar i Zonama Sekot va fugir -va dir-. El planeta sencer es va moure. Va canviar de sistema solar i no se l'ha tornat a veure des de llavors.

-Es va moure? -va repetir la Tahiri-. Així com així?

Ell va assentir.

-No se li esmenta en cap registre. És com si hagués desaparegut del tot.

-I aneu a la recerca d'aquest planeta vivent?

-Emocionant, oi? -va dir, tornant al seu costat i asseient-se al seu llit-. La Vergere em va dir que els yuuzhan vong reverencien la vida a la seva manera. No com un Jedi reverència la vida, apreciant a cada individu com un component de la Força que és tant vida o com més gran que la vida, sinó a la seva pròpia manera perversa. Va dir que la seva reverència per la vida està barrejada amb el seu concepte del dolor i de la mort. És una cosa que em fascinava, i encara em fascina. Marca tota la seva cultura. Sempre he cregut que si poguéssim comprendre millor la seva ideologia, podríem comprendre'ls millor a ells. Va fer una pausa abans de continuar.

-Considera-ho instint, però Zonama Sekot és la clau de tot, de la victòria. Estic segur. Per això m'ho va explicar la Vergere, podria ajudar-nos a trobar la manera de rebutjar als yuuzhan vong. Després de tot, el planeta ja ho va fer una vegada, encara que a menor escala.

-Potser pot fer-nos naus tan bones o millors com els coralites yuuzhan vong. -La Tahiri es va meravellar davant d'aquesta idea-. Com penseu trobar-lo...?

Ell va arronsar les espatlles.

-Aquest és el problema, no creus? Ha fet una bona feina amagant-se tot aquest temps, així que no serà fàcil localitzar-lo. Quan ho vaig parlar amb l'oncle Luke, només vam poder arribar a una conclusió: si ningú l'ha vist, ha d'estar en les Regions Desconegudes. No pot estar en cap altre lloc. Un món fèrtil no és una cosa que s'omet en la bitàcola d'una nau.

-I menys un món que ha sortit del no-res. O que té ment pròpia.

-Exacte -va dir en Jacen-. És del que estan fetes les llegendes. I davant l'absència de rumors, haurem de buscar les llegendes. Pararem primer en l'Imperi, ja que el seu territori limita amb les Regions Desconegudes; igual tenen informació que ens sigui útil. I després hi ha els txiss, que han explorat les Regions Desconegudes més a fons que nosaltres; han de tenir molta informació.

-Si la comparteixen amb vosaltres. Qualsevol d'ells.

-Caldrà convèncer-los perquè ho facin.

En Jacen es va quedar un moment abstret i la Tahiri va aprofitar l'oportunitat per meditar al seu torn. Tot sonava molt improbable: planetes vivents, missions d'antics jedi, creuades demencials en les regions més fosques de la galàxia, profecies yuuzhan vong... Però sabia que havia de ser oberta de ment. Després de tot, coses més rares havien passat a la història de la família d'en Jacen...

Una fiblada de dolor va acompanyar en aquest pensament. D'haver viscut l'Ànakin, a hores d'ara també hauria pogut ser la seva pròpia família.

Va apartar tot el lluny que va poder aquest pensament que li murmurava que havia de contar-ho tot, de quina manera se sentia exactament i el que sospitava que li estava passant. Però no va poder. Jacen tenia coses més importants de què preocupar-se, fins i tot sense comptar amb Zonama Sekot. Portava tant temps estudiant amb tanta profunditat la filosofia Jedi que les petites preocupacions dels que l'envoltaven havien de semblar-li trivials, fins i tot ximples. I, després de tot, no tenia proves que el que estava experimentant era alguna cosa més que malsons, per molt real que li semblessin.

-La Jaina anirà amb tu? -va preguntar, alliberant-se de l'incòmode fil dels seus pensaments.

-Hmm? -En Jacen va interrompre el seu propi estat de somni-. Oh, no. Ella té feina amb el pare i la mare. A vegades sembla que ens passem la major part de la guerra separats -semblava trist-. Però si busques no veure-la, tranquil·la. Vindrà demà, quan hi hagi recuperat hores de son. I, a propòsit d'això...

-Oh, perdona. T'estic mantenint despert. Vas dir que volies aprofitar per...

-No, Tahiri -va dir ell, rient-. Em referia a tu. Has dit que últimament no dorms bé.

Ella va assentir amb precaució, no volent encoratjar preguntes al respecte.

-Molt bé -va dir ell-. Doncs relaxa't un moment i tanca els ulls.

Ell es va acostar més mentre ella feia el que li demanava, alhora que descendia el suport del llit i ell posava els dits separats al front i les temples d'ella. La Tahiri va olorar a l'Ànakin a l'ombra de la mà i es va mossegar el llavi.

-Vull intentar una cosa -va sentir dir. I això va ser l'últim que va saber durant un instant atemporal i interminable.

Quan va despertar, la llum del sol entrava pels amplis i oberts finestrals de l'habitació, amb el so de l'aigua en trencar contra els murs de la ciutat i l'olor de sal en l'aire. El pas de la nit al dia havia estat tan brusc que, per un moment, no va saber on era. Però ho va recordar amb un cop d'ull ràpid al seu voltant.

Què li havia fet en Jacen? És cert, se sentia descansada per primera vegada en moltes setmanes, però en comptes de sentir gratitud se sentia traïda. Tenia una estranya sensació darrere dels ulls, com si algú hagués furgat allà mentre dormia. No veia en Jacen per enlloc, la qual cosa era d'esperar.

Va veure a la tauleta un tros de plastifí sota una gerra de llet blava. El va agafar i va desplegar la nota, reconeixent de seguida aquesta lletra clara i segura com pertanyent al germà gran de l'Ànakin. Només posava:

«Sempre et considerarem de la família. J.»

De la família. Es va asseure i es va abraçar com si sentís un calfred sobtat. Havia estat pensant en la família al costat abans que en Jacen la fes dormir, com hauria aconseguit adormir-la. La referència era massa clara per ser una coincidència. Havia d'haver pres la idea de la seva ment, i... «Hi haurà vist també els meus somnis? -es va preguntar, temerosa-. I, en aquest cas, hi haurà vist també...?»

Va rebutjar aquesta inquietant idea en agafar el full de plastifí i fer-lo trossets. Llavors, es va acostar a la finestra i va deixar anar els trossos al vent i va contemplar com desapareixien entre l'onatge de sota.

-oOOOo-

Següent