Dinastia del mal
Darth Bane 3
Drew Karpyshyn
Si el mestre més poderós del Costat
Fosc aconsegueix descobrir el secret definitiu, els Sith mai moriran... ni
tampoc Darth Bane.
Han passat vint anys des que Darth
Bane, el suprem Senyor Fosc dels Sith, va reinventar l'antic Orde consagrat al Costat
Fosc, convertint-lo en un cercle de dos: un Mestre per exercir el poder i
llegar la seva saviesa, i un aprenent per aprendre, reptar i finalment
enderrocar al Senyor Fosc en un duel a mort. Però la deixebla d'en Bane,
Zannah, encara ha de demostrar que és una successora digna. Decidit a que el
somni Sith de dominació galàctica no mori amb ell, Bane pretén descobrir el
secret d'un Senyor Fosc oblidat que garantirà la immortalitat dels Sith... i la
seva pròpia.
La Zannah sap que el seu implacable
Mestre ha començat a dubtar d'ella, de manera que es prepara per la seva
caiguda i planeja finalment enfrontar-s'hi per prendre-li el mantell de Senyor
Fosc dels Sith. La Zannah persegueix al seu Mestre des de les lúgubres profunditats
d'un món devastat fins als erms confins d'un desèrtic lloc avançat, on l'última
i fatal estocada d'una espasa de llum decidirà el futur dels deixebles més
poderosos del Costat Fosc.
Fa molt temps en una
galàxia molt, molt llunyana...
PRÒLEG
Darth Bane, el regent Lord Fosc dels Sith, espeternegà
les cobertes del seu llit i va deixar caure els seus peus per la vora, descansant-los
en el fred terra de marbre. Inclinà el seu cap de costat a costat; esforçant-se
per estirar els nusos del seu coll i espatlles fortament musculades.
Finalment es va alçar amb un grunyit audible. Prenent
alè profundament, va exhalar lentament, estenent els seus braços ben amunt
sobre el seu cap mentre s'estirava sobre la seva altura completa de dos metres.
Podia sentir l'agut pop-pop-pop de cada vèrtebra individual de la seva columna
deixant-se anar mentre s'estirava fins que les puntes dels seus dits es
fregaven contra el sostre.
Satisfet, va baixar els braços i va agafar el seu sabre
làser de la tauleta de nit ornamentada al costat del llit. L'empunyadura
corbada se sentia reconfortant en la seva adherència. Familiar. Sòlida. Tot i
així, en sostenir-la no va poder evitar que la seva mà lliure tremolés encara
que fos lleugerament. Arrufant les celles, va prémer la mà esquerra en un puny,
els dits enfonsant-se en la carn de la seva palma, una forma crua però efectiva
de domar la tremolor.
Movent-se silenciosament, va lliscar del dormitori cap
als vestíbuls de la mansió que ara deia llar. Tapissos lluminosos cobrien les
parets i catifes acolorides, fetes a mà delineaven passadissos mentre s'obria
pas habitació rere habitació, cadascuna decorada amb mobles fets a mida,
objectes d'art estranys, i altres senyals inequívocs de riquesa. Li va portar
gairebé un minut caminar per la longitud de l'edifici i arribar a la porta del
darrere que portava fora, als terrenys oberts que envoltaven el seu estat.
Descalç i nu de cintura cap amunt, es va estremir i va
mirar avall, al mosaic abstracte del pati de pedra il·luminat sota la llum de
les llunes bessones de Ciutric IV. Se li va posar la pell de gallina, però va
ignorar el fred de la nit mentre encenia el seu sabre làser i començava a
practicar les formes agressives del Djem So.
Els seus músculs van grunyir en protesta, les seves
juntes clicant i molent mentre es movia acuradament a través d'una varietat de
seqüències. Talla. Finta. Empenta.
Les plantes dels seus peus colpejaven amb suavitat contra la superfície de les
pedres del pati, un ritme esporàdic que marcava el progrés de cada avanç i
retirada contra el seu oponent imaginari.
Els últims vestigis de son i fatiga s'aferraven
tossudament al seu cos, esperonant la diminuta veu interior que li urgia a
abandonar el seu entrenament i tornar a la comoditat del seu llit. Bane la va
atribuir recitant silenciosament la línia d'obertura del Codi Sith: La pau és una mentida, només hi ha passió.
Deu anys Estàndard havien passat des que va perdre la
seva armadura d'orbaliskos. Deu anys des que el seu cos s'hagués cremat gairebé
més enllà de poder ser reconegut pel devastador poder dels raigs de Força
alliberats per la seva pròpia mà. Deu anys des que el sanador Caleb li hagués
portat de tornada des de la vora de la mort i la Zannah, la seva aprenenta,
hauria massacrat en Caleb i als Jedi que havien anat a trobar-los.
Gràcies a les manipulacions de la Zannah, els Jedi ara
creien que els Sith estaven extints. En Bane i la seva aprenenta havien passat
la dècada des d'aquells esdeveniments perpetuant aquest mite: vivint en les
ombres, reunint recursos, i reunint les seves forces per al dia en què contraatacarien
contra els Jedi. En aquest dia gloriós dels Sith es revelarien a si mateixos,
mentre escombraven als seus enemics de l'existència.
En Bane sabia que no viuria per veure aquest dia.
Estava a mitjans dels seus quaranta ara, i les primeres cicatrius lleus del
temps i l'edat havien començat a deixar les seves marques en el seu cos. Tot i
així, s'havia dedicat a si mateix a la idea que un dia, fins i tot si portava
segles, els Sith -els seus Sith-
dominarien la galàxia.
Mentre continuava ignorant les xacres i dolors que
inevitablement acompanyaven la primera meitat del seu règim nocturn, els
moviments d'en Bane van començar a agafar velocitat. L'aire xiuxiuejà i cruixí
com si es partís una vegada i una altra per l'espasa carmesina que s'havia
convertit en una extensió de la seva voluntat indomable.
Ell encara tenia una figura imponent. Els poderosos
músculs formats durant una joventut passada treballant en les mines d'Àpatros
onejaven sota la seva pell, flexionant-se amb cada tall i cop de la seva espasa
laser. Però una diminuta capa de la força bruta que havia posseït una vegada,
s'havia afeblit.
Va saltar alt en l'aire, el seu sabre làser arquejant-se
sobre el seu cap abans de colpejar de ple en un cop prou poderós com per partir
en dos a un enemic. Els seus peus van colpejar la superfície dura de les pedres
del pati amb un cop agut, sobtat, mentre aterrava. En Bane encara es movia amb
una gràcia ferotge i una intensitat esfereïdora. El seu sabre làser encara
parpellejava amb velocitat encegadora mentre feia les seves pràctiques
marcials, tot i així, era una mera fracció més lent del que ho havia estat una
vegada.
El procés de l'edat era subtil, però inevitable. En Bane
ho acceptava; el que havia perdut en força i velocitat podia compensar-se
fàcilment amb saviesa, coneixements, i experiència. Però no era culpa de l'edat
la tremolor involuntària que de vegades afligia a la seva mà esquerra.
Una ombra va passar per una de les llunes bessones; un
núvol fosc pesat amb l'amenaça d'una ferotge tempesta. En Bane es va aturar,
breument considerant cessar el seu ritual aviat per evitar la imminent tromba
d'aigua. Però els seus músculs estaven calents ara, i la sang estava bombant
furiosament a través de les seves venes. Els dolors i xacres menors s'havien
anat, esvaïts per l'explosió d'adrenalina de l'intens entrenament físic. Ara no
era el moment de deixar-ho.
Sentint un cop de vent fred, es va ajupir i es va obrir
a la Força, deixant-la fluir a través d'ell. Atraient-la per estendre la seva
alerta per compassar cada llàgrima de pluja mentre queia del cel, va decidir no
deixar que ni una sola gota toqués la seva carn exposada.
Podia percebre el poder del Costat Fosc augmentant al
seu interior. Començava, com sempre ho feia, amb una lleu espurna, un diminut
parpelleig de llum i calor. Els músculs tensos i enroscats en anticipació, va
alimentar l'espurna, alimentant-la amb la seva pròpia passió, deixant que la
seva ràbia i la seva fúria transformessin la flama en un infern que esperava
ser deslligat.
Mentre les primeres gotes grosses xocaven contra les
pedres del pati al seu voltant, en Bane va explotar en acció. Abandonant el
superpoderós estil del Djem So, va canviar a les seqüències més ràpides del
Soresu, el seu sabre làser traçant estrets cercles sobre el seu cap en una
sèrie de moviments dissenyats per interceptar els trets de blàster enemics.
El vent es va elevar fins a un vendaval udolant, i les
gotes disperses ràpidament es van convertir en un aiguat. El seu cos i ment
units com un, va canalitzar el poder infinit de la Força contra la pluja
torrencial. Diminuts núvols de vapor xiuxiuejant es van formar mentre la seva
espasa enxampava les gotes que descendien mentre Bane girava, rodava, i regirava
el seu cos per evadir aquelles poques que aconseguien lliscar a través de les
seves defenses.
Durant els següents deu minuts va lluitar contra la
tempesta bombardejant, delectant-se en el poder del Costat Fosc. I llavors, tan
sobtadament com havia començat, la tempesta se'n va anar, el núvol fosc esvaint-se
a la brisa. Respirant amb força, en Bane va apagar el seu sabre làser. La seva
pell estava coberta de suor, però ni una sola gota de pluja havia tocat la seva
carn nua.
Les tempestes sobtades eren una ocurrència de gairebé cada
nit a Ciutric, particularment aquí al bosc frondós de l'exterior de la ciutat
capital de Daplona. Tot i així, aquesta inconveniència menor era fàcilment
tolerada quan es posava contra tots els avantatges que el planeta havia
d'oferir.
Localitzada en la Vora Exterior, lluny del bressol del
poder galàctic i lluny dels ulls tafaners del Consell Jedi, Ciutric tenia la
bona fortuna d'existir en el nexe de diverses rutes de comerç hiperespacials.
Els navilis s'aturaven freqüentment al planeta, fent prosperar a petites però
molt profitoses societats industrials centrades en el comerç i transport.
Més important per a Bane, el constant flux de visitants
de les regions disperses per la galàxia li donava un fàcil accés a contactes i
informació, permetent-li construir una xarxa d'informadors i agents que pogués
supervisar personalment.
Això hauria estat impossible si el seu cos encara
estigués cobert amb els orbaliskos, una soca de paràsits quitinosos que
s'alimentaven de la seva carn a canvi de la força i protecció que oferien. La
seva armadura vivent li havia fet gairebé invencible en un combat un a un, tot
i així, la seva aparença monstruosa li havia forçat a romandre ocult dels ulls
de la galàxia.
Abans, els seus plans d'augmentar en riqueses,
influència, i poder polític havien estat incapacitats per la seva deformitat
física. Forçat a una vida d'aïllament perquè els Jedi no s'adonessin de la seva
existència, havia treballat només a través d'emissaris i intermediaris. Hi
havia confiat que la Zannah fora els seus ulls i oïdes. Tota la informació que
rebia era canalitzada a través d'ella; cada meta i tasca era complerta pel seu
compte. Com a resultat, en Bane havia estat forçat a actuar amb més cautela,
alentint els seus esforços i retardant els seus plans.
Les coses eren diferents ara. Encara era una figura
terrorífica de suportar, però no més que qualsevol mercenari, caça-recompenses,
o soldat retirat. Vestit en les peces típiques del seu món natal adoptiu, era
més destacable per la seva altura que per qualsevol altra cosa, destacable,
però difícilment únic. Era capaç de barrejar-se entre les multituds,
interaccionar amb aquells que posseïen informació, i forjar relacions amb
valuosos aliats polítics.
Ja no havia de romandre ocult, per ara era capaç
d'ocultar el seu veritable ésser darrere d'una identitat assumida. Amb aquesta
finalitat, Bane havia comprat un petit estat un parell de minuts fora de
Daplona. Adoptant la guisa de germans Sepp i Àllia Omek, rics mercants
d'importació-exportació, ell i la Zannah havien conreat acuradament les seves
noves identitats en els cercles d'influència socials, polítics, i econòmics del
planeta.
El seu estat era prou a prop de la ciutat per donar-los
accés fàcil a tot el que Ciutric tenia per oferir, tot i així, prou aïllat com
per permetre que la Zannah continués les seves lliçons en els camins dels Sith.
L'estancament i la complaença eren les llavors que portarien a la destrucció
definitiva dels Jedi; com el Lord Fosc, Bane havia d'estar vigilant contra
permetre que el seu propi Orde caigués en el mateix parany. Era necessari no
només entrenar al seu aprenent, sinó també continuar augmentant les seves
pròpies habilitats i coneixement.
Un fred zèfir passà pel pati, refredant el cos amarat
de suor d'en Bane. El seu entrenament físic havia acabat per aquesta nit; ara
era hora que el treball veritablement important comencés.
Un parell de dotzenes de passos el van portar al petit
annex a la part posterior de l'estat. La porta estava tancada, segellada per un
sistema de seguretat codificat. Pressionant els dígits, suaument va empènyer la
porta per obrir-la i va caminar dins de l'edifici que servia com la seva
biblioteca privada.
L'interior consistia en una única habitació quadrada,
cinc metres a cada costat, il·luminada només per una única llum suau penjant
del sostre. Les parets estaven delineades per prestatgeries que vessaven de
pergamins, volums, i manuscrits que havia reunit durant els anys: els
ensenyaments dels Sith antics. Al centre de l'habitació hi havia un gran podi i
un petit pedestal. Al pedestal descansava el major tresor del Lord Fosc: el seu
holocró.
Una piràmide de quatre cares de vidre prou petita com
per sostenir-la en el palmell, l'holocró contenia la suma de tots els
coneixements i vivències d'en Bane. Tot el que havia après sobre els camins del
Costat Fosc -tots els seus ensenyaments, totes les seves filosofies- havia
estat transferit a l'holocró, registrat per a tota l'eternitat. Era el seu
llegat, una forma de compartir tota una vida de saviesa amb aquells que el
seguissin en la línia de Mestres Sith.
L'holocró passaria a la Zannah a la seva mort, proveint
que un dia demostrés ser prou forta com per lluitar contra ell pel títol de
Lord Fosc. En Bane ja no estava segur que aquell dia arribés.
Els Sith havien existit d'una o altra forma durant
milers d'anys. A través de la seva existència, havia lliurat una guerra
interminable contra els Jedi... i els uns contra els altres. Una vegada i una altra
els seguidors del Costat Fosc havien estat frustrats per les seves pròpies rivalitats
i lluites de poder internes.
Un tema comú ressonava per la llarga història de l'Orde
Sith. Qualsevol gran líder inevitablement seria deposat per una aliança dels
seus seguidors. Mancant d'un líder fort, els Sith inferiors ràpidament es
tornarien uns contra els altres, debilitant encara més l'Orde.
De tots els Mestres Sith, només en Bane havia entès la
inevitable futilitat d'aquest cicle. I només ell havia estat prou fort com per
trencar-lo. Sota el seu lideratge, els Sith havien renascut. Ara només sumaven
dos: un Mestre i un aprenent; un per encarnar el poder del Costat Fosc, l'altre
per anhelar-lo.
Per tant, la línia dels Sith sempre fluiria des del més
fort, el més digne. La Regla de Dos d'en Bane assegurava que el poder tant del
Mestre com de l'aprenent creixés de generació en generació fins que els Sith
fossin finalment capaços d'exterminar als Jedi i guiar una nova era galàctica.
Era per això que en Bane havia escollit la Zannah com
el seu aprenent: ella tenia el potencial de sobrepassar un dia fins i tot les
seves pròpies habilitats. En aquest dia, ella li usurparia com Lord Fosca dels
Sith i escolliria un aprenent per si mateixa. En Bane moriria, però els Sith
seguirien vivint.
O això havia cregut una vegada. Tot i això, ara hi
havia dubtes en la seva ment. Dues dècades havien passat des que agafés la noia
de deu anys dels camps de batalla de Ruusan, però la Zannah encara semblava d'acord
amb merament servir-lo. Hi havia abraçat les seves lliçons i havia mostrat una
increïble afinitat per la Força. Durant els anys, en Bane havia rastrejat el
seu progrés amb cura, i ja no podia dir amb certesa qui d'ells sobreviuria a
una confrontació entre els dos. Però la seva reluctància a desafiar-lo havia
deixat al seu Mestre preguntant-se si la Zannah no tenia l'ambició fera
necessària per convertir-se en la Lord Fosca dels Sith.
Caminant cap a la biblioteca, va estendre la mà
esquerra per tancar la porta darrere seu. Mentre ho feia, es va adonar de la
tremolor massa familiar en els seus dits. Va retirar la seva mà
involuntàriament, prement-la una vegada més en un puny mentre donava una puntada
de peu a la porta per tancar-la.
L'edat li estava passant factura a Bane, però no era
res comparat amb el preu que ja li havia cobrat el seu cos per les dècades d'esgrimir
el Costat Fosc de la Força. No va poder evitar somriure davant la funesta
ironia: a través del Costat Fosc havia tingut accés a un poder gairebé infinit,
però era un poder que venia amb un terrible cost. La carn i els ossos no tenien
la força per suportar la incommensurable energia desfermada per la Força. El
foc inextingible del Costat Fosc l'estava consumint, devorant a poc a poc.
Després de dècades de centrar-se i canalitzar el seu poder, el seu cos estava
començant a trencar-se.
La seva condició estava exacerbada pels efectes que
romanien de l'armadura d'orbaliskos que li havien estat matant mentre li
atorgaven una increïble força i velocitat.
Els paràsits havien empès al seu cos molt més enllà
dels seus límits naturals, envellint-lo prematurament i intensificant la
degeneració portada pel poder del Costat Fosc. Els orbaliskos ja no hi eren,
però els seus danys no podien desfer-se.
Les primeres manifestacions externes de la seva salut
fallant-li havien estat subtils: els seus ulls s'havien enfonsat i demacrat, la
seva pell tenia un toc més pàl·lid i estava més marcada del normal per la seva
edat. L'últim any, però, havia vist deterioraments més pronunciats, culminant
amb la tremolor involuntària que s'aferrava a la seva mà esquerra amb una
freqüència en augment.
I no hi havia res que pogués fer al respecte. Es podia
atreure el Costat Lluminós per curar les ferides i la malaltia. Però el Costat
Fosc era una arma; els malalts i fràgils no mereixien ser curats. Només els
forts mereixien sobreviure.
Hi havia tractat d'ocultar la tremolor a la seva
aprenenta, però la Zannah era massa ràpida, massa astuta, per haver-se perdut
una marca tan òbvia de debilitat en el seu Mestre.
En Bane havia esperat que la tremolor hagués estat el
catalitzador que necessités la Zannah per desafiar-lo. No obstant això, fins i
tot ara, amb el seu cos mostrant una evidència innegable de la seva
vulnerabilitat en augment, ella semblava conforme amb mantenir el seu estatus
quo. Si actuava per por, indecisió, o potser fins i tot compassió pel seu
Mestre, Bane no ho sabia, però cap d'aquests trets era acceptable en l'escollida
per continuar amb el seu llegat.
Hi havia una altra explicació potencial, és clar,
encara que era la més pertorbadora de totes. Era possible que la Zannah
s'hagués adonat de les seves habilitats físiques en deteriorament i hagués
simplement decidit esperar. En cinc anys el seu cos seria un closca en ruïnes,
i ella podria engegar-lo sense virtualment cap risc.
En la majoria de circumstàncies en Bane hauria admirat
aquesta estratègia, però en aquest cas bufava a la cara del principi més
fonamental de la Regla de Dos. Un aprenent havia de guanyar-se el títol de Lord
Fosc, lluitant per ell contra el Mestre en una confrontació que els empenyeria
a tots dos al límit de les seves habilitats. Si la Zannah pretenia desafiar-lo
només després que estigués incapacitat per la malaltia i la debilitat, llavors
no era digna de ser la seva hereva. Tot i així, en Bane no estava disposat a
iniciar la seva confrontació ell mateix. Si queia, els Sith serien governats
per una Mestra que no acceptava o entenia el principi clau sobre el qual el nou
Orde s'havia fundat. Si sortia victoriós, es quedaria sense un aprenent, i el
seu cos fallit cediria molt abans que pogués trobar i entrenar apropiadament a
un altre.
Només hi havia una solució: Bane necessitava trobar una
manera de prolongar la seva vida. Havia trobat una manera de restaurar i
rejovenir el seu cos: o reemplaçar-lo. Un any abans hauria pensat que tal cosa
seria impossible. Ara en sabia més.
D'un dels prestatges va agafar un gruix volum, la seva
coberta de cuir marcada, les pàgines grogues i esquerdades per l'edat.
Movent-se amb cura, el va baixar al podi, obrint per la pàgina que havia marcat
la nit anterior.
Com la majoria dels volums dels prestatges de la
biblioteca, aquest havia estat comprat a un col·leccionista privat. La galàxia
creuria que els Sith s'havien extingit, però el Costat Fosc encara exercia una
tirada inexorable en la psique dels homes i dones de totes les espècies, i un
mercat negre de parafernàlia Sith il·legal floria entre aquells amb riqueses i
poder.
Els intents dels Jedi de localitzar i confiscar
qualsevol cosa que pogués estar lligada als Sith només havien tingut èxit fent
elevar els preus i en forçar als col·leccionistes a treballar a través
d'intermediaris per preservar el seu anonimat.
Això encaixava amb ell a la perfecció. Havia estat
capaç de reunir i expandir la seva biblioteca sense por a atreure l'atenció per
a si mateix: era només un altre fetitxista dels Sith, un altre col·leccionista
anònim obsessionat amb el Costat Fosc, disposat a gastar una petita fortuna per
posseir manuscrits i artefactes prohibits.
La majoria del que havia adquirit era de poca utilitat:
amulets o quincalla d'un poder insignificant; còpies de segona mà d'històries
que havia memoritzat feia temps durant els seus estudis a Korriban; treballs
incomplets escrits en llengües fa temps mortes, indesxifrables. Però en
ocasions havia tingut la sort suficient com per trobar un tresor de valor real.
El llibre desgastat i esparracat davant ell, era un
tresor així. Un dels seus agents l'havia comprat diversos mesos abans, un
esdeveniment massa fortuït per ser atribuït a la sort. La Força treballava de
formes misterioses, i en Bane creia que el llibre estava fet per portar a la
seva possessió la resposta al seu problema.
Com la majoria de la seva col·lecció, era un registre
històric d'un dels Sith antics. La majoria de les pàgines contenia noms, dates,
i una altra informació que no tenia cap ús pràctic per a Bane. No obstant això,
hi havia una petita secció que feia una breu referència a un home anomenat
Darth Andeddu. Andeddu, clamava el registre, havia viscut durant segles,
utilitzant el Costat Fosc de la Força per prolongar la seva vida i mantenir el
seu cos molt més enllà de la seva esperança de vida natural.
En la típica moda dels Sith, abans de les reformes d'en
Bane, el regnat d'Andeddu va arribar a un fi violent quan va ser traït i
deposat pels seus propis seguidors. Tot i així, el seu holocró, el repositori
dels seus majors secrets, incloent el secret de la seva vida gairebé eterna, mai
s'havia trobat.
Això era tot: menys de dues pàgines en total. En el
breu passatge no havia esment d'on o quan havia viscut Andeddu. No hi havia
esment del que li havia passat als seus seguidors després de ser deposat. Tot i
això, la mateixa manca d'informació era el que feia la peça tan interessant.
Per què hi havia tan pocs detalls? Per què no havia
trobat referències a Darth Andeddu en tots els seus anys previs d'estudi?
Només hi havia una explicació que tenia algun sentit:
els Jedi havien aconseguit purgar-lo del registre de la galàxia. Durant els
segles havien col·leccionat cada panell de dades, holodisc, i treball escrit
que esmentés a Darth Andeddu i l'havien custodiat als Arxius Jedi, enterrant-lo
per sempre per mantenir ocults els seus secrets.
Però malgrat els seus esforços, aquesta referència en
un manuscrit vell, oblidat, i d'una altra manera insignificant, havia
sobreviscut per obrir-se camí fins a les mans d'en Bane. Durant els últims dos
mesos, des que aquest volum arribés a la seva possessió, el Lord Fosc havia
acabat el seu entrenament marcial nocturn amb una visita a la biblioteca per
ponderar el misteri de l'holocró perdut d'Andeddu. Comparant el manuscrit
davant seu amb la vasta riquesa de coneixements dispersa en milers d'altres
volums en la seva col·lecció, havia lluitat per reunir les peces del puzle,
només per fracassar una vegada i una altra.
Tot i així, rebutjava abandonar la seva recerca. Tot
pel que havia treballat, tot el que havia construït depenia d'això. Descobriria
la localització de l'holocró de l'Andeddu. Desbloquejaria el secret de la vida
eterna per donar-li temps per trobar i entrenar a un altre aprenent.
Sense ell, es marciria i moriria. La Zannah clamaria el
títol de Lord Fosca per defecte, fent una burla de la Regla de Dos i deixant el
destí de l'Orde a les mans d'una Mestra indigna.
Si fracassava en trobar l'holocró de l'Andeddu, els
Sith estaven condemnats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada