Refugiat (Ep)

Anterior

EPÍLEG

En Jacen va contemplar els resultats amb incredulitat. Sentia l'atenció conjunta de tots els presents a la sala quan les dades procedents de la recerca de la Wyn tretes de les dades de la biblioteca es llistaven en l'holopad que tenia davant. Apareixien en el llistat tot els sistemes que havien adquirit un planeta nou durant els últims seixanta anys. La Saba i la Danni ja havien examinat gairebé totes en la seva recerca dels fitxers de l'FDEC, i les altres havien resultat ser captacions normals de planetes o trobades passatgeres amb el planeta viu. En conjunt, hi havia quinze captacions i quaranta trobades més. Però, per desgràcia, i per a frustració de tots, tots ells es podien descartar per algun motiu.

En Jacen va negar amb el cap amb desànim.

-No és aquí -Va dir.

-Ha de ser aquí -Va dir la Mara-. No pot haver anat a cap altra part!

-A no ser que estigui ocult en algun lloc de la resta de la galàxia -Va dir en Luke amb to cansat.

-Però, si ho estigués, ens hauríem assabentat -Va dir la Mara.

-Potser no hàgim buscat prou, senzillament. Potser es trobi en algun racó secundari; per exemple, en el cúmul estel·lar de Minos.

-O pot ser que s'hagi marxat de la galàxia mateixa -Va dir la Danni, amb veu carregada de melancolia. O pot ser que hagi mort, sense més.

-No -Va dir en Jacen-. No ha mort. Disposem d'holos en què se'l veu en la seva òrbita en dos dels sistemes que va visitar, no ho recordes? -a Jacen li estava costant treball dissimular la frustració en la seva veu-. I tampoc pot haver-se'n anat de la galàxia; llevat que sàpiga coses sobre l'hiperespai que nosaltres no sabem.

-O ha trobat la manera de viure sense sol -va proposar en Luke.

-Em nego a acceptar cap d'aquestes possibilitats -Va dir en Jacen, negant amb el cap.

-Llavors, què faràs? -Va dir en Fel, representant la veu de la raó més lògica-. Si l'has buscat i no l'has trobat, i si has descartat totes les altres possibilitats, què et queda? Potser Zonama Sekot no sigui, en realitat, més que una llegenda.

-No -Va dir en Jacen amb fermesa-. No; això tampoc puc creure-ho. La Vergere no m'hauria mentit.

-Pots estar absolutament segur d'això?

-Sí -Va dir en Jacen, tornant la mirada al síndic borni amb una determinació tossuda-. Sí, puc estar-ho. Zonama Sekot és real. L'únic que hem de fer és trobar-lo. D'alguna manera... -Va dir, tornant a consultar l'holograma.

-Bé, ara compteu amb el suport de les cases si voleu seguir buscant a l'Espai Txiss -Va dir en Fel.

Jacen se sentia esgotat. El seu oncle li va posar una mà a l'espatlla per donar-li ànim. La Saba i la Mara també li van oferir mentalment el seu suport. Ell va agrair aquells gestos, però no podia fer callar el dubte que havia expressat en veu alta Soontir Fel. I si la Vergere li havia mentit, en efecte? I si Zonama Sekot no era més que un somni?

Va sentir des de lluny, a gairebé un quart de volta al voltant de la galàxia, com es rendia la Jaina a l'esgotament, un cop complert el seu deure. A vegades sentia espurnes de la seva germana bessona, fins i tot des de tan lluny. Allò li va semblar agradable, i va desitjar poder fer ell el mateix. Tot just havia dormit des de la seva arribada a Csilla, i estava arribant al punt de no ser capaç de pensar com cal. Sentia el seu cos feble, buit i fràgil, i si no hagués estat perquè la Força el sustentava, s'hauria ensorrat, sens dubte, hores enrere.

Però sabia que, tot i l'ajuda de la Força, hauria d'acabar per descansar. No trobaria cap resposta a força de quedar-se assegut, esmussat, mirant les dades, per molt temps que passés així.

-Tindré raó o no la tindré -Va dir, posant-se dempeus-, però em temo que haureu de seguir buscant sense mi una estona. Necessito un descans.

Sense dir una paraula més, va passar al costat de la seva tia i va sortir de la sala, sense atendre a la mirada de preocupació de la comandant Iròlia mentre es perdia de vista entre els passadissos de la biblioteca.

* * *

La Danni va acudir a reunir-se amb ell mitja hora més tard. Jacen s'havia refugiat en un racó del nivell més alt de la biblioteca. Era un lloc tranquil i sense complicacions; el lloc ideal per a aclarir-se el cap.

-Hola -Va dir la Danni, arribant al seu costat i recolzant-se en la paret. Es van asseure junts en silenci. Les seves cames es tocaven suaument. A Jacen li va semblar que havia de dir alguna cosa; però senzillament no sabia expressar el que sentia.

-Saps? -Va dir ella per fi, després d'un llarg silenci que ell tot just va percebre-. He pensat una altra cosa.

Jacen es va tornar parcialment cap a ella.

-Sobre Zonama Sekot?

Ella va assentir amb el cap.

-I si s'ha fet miques? Les tensions de tants salts per l'hiperespai han hagut de de fer-li mal. Al cap i a la fi, els planetes són bastant fràgils. Un sol error podria haver-lo destrossat, i nosaltres tampoc hem buscat nous cinturons d'asteroides.

En Jacen va agrair el suggeriment amb un gest amable del cap, però en realitat no creia en ell. No ho podia permetre. Zonama Sekot hi era fora, havia d'estar! Devia haver-se-li passat peralt  alguna cosa en les dades que ja havia revisat... o alguna cosa que no hagués buscat encara.

-Estàs enfadat amb mi? -Va dir la Danni, vacil·lant.

-Eh? -la pregunta el sobresaltà, traient-lo dels seus pensaments-. Enfadat amb tu? Per què creus això?

-Perquè sembla que no vols parlar amb mi, res més -Va dir ella, arronsant les espatlles.

-No, Danni, no estic enfadat. Només estic cansat. No he dormit com cal. He pujat aquí per pensar bé les coses.

-Coses? -va repetir ella-. Vols dir coses tipus Zonama Sekot?

-Sí, a coses tipus Zonama Sekot -va assentir ell, somrient.

-Jo també he estat pensant en coses -Va dir-. En coses tipus tu i jo.

-De veritat?

Ella va assentir amb el cap concisament, fent una breu mirada a la gran col·lecció de llibres que s'estenia davant seu, com si busqués les paraules que poguessin expressar millor els seus pensaments.

-És una cosa rara, saps? Sóc capaç de desentranyar els secrets biològics dels yuuzhan vong; sóc capaç de calcular les probabilitats que un sistema solar capturi un planeta nou; però no sóc capaç de començar si més no a endevinar el que passa per dins del teu cap, Jacen Solo.

En Jacen li va agafar de la mà.

-Danni, jo...

-No... Deixa'm acabar. Ja fa uns quants anys que ens coneixem... des del principi de la guerra, quan em vas rescatar de Helska IV. Però només aquell dia, en l'escull Mester, vaig arribar a veure't tal com eres. No com un membre de la família Solo, ni com a Cavaller Jedi, ni com a germà de la Jaina... com a tu! I el que vaig veure, em va agradar.

En Jacen recordava bé aquell dia: la diversitat de la vida en els corals i als seus voltants; el verd dels ulls de la Danni i el color bru de la seva pell; la promesa del seu somriure...

-Ets fort -Va dir la Danni-. Potser et sorprengui saber que et considero la persona més forta de tota l'Aliança Galàctica. Ets l'únic que té el valor suficient de posar en dubte el mateix que tots els altres consideren un gran privilegi. La majoria de les persones acceptarien de bon grat l'honor de ser Cavaller Jedi, però tu no. Saps veure més enllà de l'honor, i intentes entendre el que significa ser Jedi. Una força com aquesta no s'aprèn, Jacen; surt de dins.

»I ets bondadós -va seguir dient -. No; mira'm -Va dir, en veure que Jacen apartava la vista, començant-se a sentir avergonyit-. Són coses que has de sentir. En el transcurs d'una guerra, de vegades resulta difícil recordar les coses bones. Es premia les persones per lluitar bé; poques vegades per manifestar virtuts més delicades, com ara la bondat i la compassió, o una lleialtat més reflexiva que l'obediència cega. La teva germana s'emporta totes les medalles, mentre tu et perds de vista en un segon pla.

-Les medalles no m'interessen -Va dir ell-. I per descomptat que no m'importa que se les emporti la Jaina.

-Això ja ho sé -el va interrompre ella-. Mai sentiries ressentiment pels èxits d'una altra persona. És un altre més dels teus punts forts... -va fer una pausa i va somriure-. Vols que et digui altres més?

Ell negà amb el cap, somrient també.

-Crec que ja capto la idea.

-Jacen, no et dic aquestes coses perquè et sentis avergonyit, ni perquè em diguis tu altres coses bones de mi a canvi. Que no se't passi pel cap si més no. Te les dic perquè crec que et feia falta sentir-les.

-Per què?

-Perquè, per a tu, l'èxit depèn únicament de trobar Zonama Sekot. Ho entenc, i comprenc la importància que té dins el pla general de les coses. Però també hi ha un pla menor, en el que crec que ja has tingut èxit. Després d'anys de creuar-nos l'un amb l'altre com a satèl·lits errants, m'alegro d'haver-me acostat a tu prou com per poder dir-te que t'has convertit en un home del qual em sento orgullosa de poder dir amic.

La Danni sostenia amb fermesa la mirada d'en Jacen, amb una intensitat només igualada per la serietat del que li estava dient.

Ho va deixar allà, i va indicar a Jacen amb un lleu encaixada a la mà que li tocava parlar a ell. Jacen va comprendre que havia de dir alguna cosa al seu torn, se sentís còmode o no. Percebia que la Danni li estava parlant d'alguna cosa que era més que amistat, i ell no sabia com definir, al seu torn, els seus sentiments en aquest sentit. Recordava vivament el dia que l'havia rescatat a Helska IV. Li havia semblat molt bonica, molt més gran i més madura que ell i absolutament inabastable. Encara que ell l'havia rescatat dels yuuzhan vong, la veritat era que, al cap i a la fi, ell no era més que un noi, i ella era una dona. I encara li perdurava, en part, aquella impressió. Encara que ara estava amb ell, parlant-li d'igual a igual, el que Jacen tenia encara de noi es mantenia a distància, incapaç de creure que pogués ser veritat una altra cosa.

«Com satèl·lits errants...».

Es disposava a intentar-li explicar els seus sentiments, quan li van tornar al cap aquestes paraules d'ella. Li rondaven els seus pensaments, exigint-li atenció. La metàfora de la Danni l'inquietava per algun motiu, però no pel que signifiqués per a ell. Li feia pensar en la recerca estèril que li havia fet emprendre la Vergere, encara que tampoc li resultava evident per què li havien provocat aquesta reacció aquelles paraules senzilles. Satèl·lits? Zonama Sekot no tenia cap satèl·lit, que ell sabés. De fet, li semblava dubtós que pogués haver conservat algun satèl·lit, amb tants salts per l'hiperespai com havia realitzat. Potser hagués captat un satèl·lit després. Llavors, li va arribar la resposta, com una il·luminació encegadora. Era tan evident, que li van donar ganes de tirar-se dels cabells per no haver-ho vist abans!

Consumit per la inspiració, es va oblidar completament de la Danni i de la seva conversa. Tement perdre més temps, perdre l'oportunitat, es va posar dempeus bruscament.

-Jacen? -Va dir la Danni amb expressió confusa, deixant-li anar la mà-. Què...?

-Ja ho tinc! -va exclamar, deixant anar una riallada-. Vine, Danni. Som-hi!

Va baixar les escales a corre-cuita, dirigint-se a la planta baixa i al munt immens de llibres que havien revisat. Era vagament conscient que la Danni corria darrere seu, demanant-li que s'aturés i preguntant-li si passava alguna cosa dolenta. Però senzillament no tenia temps per parar-se a donar explicacions; la Danni hauria d'assabentar-se del que havia de dir quan li ho expliqués als altres.

Tots van aixecar la vista quan Jacen va arribar corrent a la taula. La Danni el seguia molt a prop, amb gest de confusió, igual que les expressions que es reproduïen en els altres.

-Hem de fer una altra recerca -Va dir en Jacen sense alè quan va arribar al costat de la Wyn.

El primer que li va respondre va ser el seu oncle.

-Una altra recerca? Però, Jacen, ja hem buscat tots els planetes del...

-No hem de buscar planetes -el va interrompre en Jacen-. Hem de buscar llunes.

En Luke va arrugar el front, pensatiu.

-Per què hem de fer això?

-Pensa-ho -Va dir en Jacen sense alè-. Si Zonama Sekot ha entrat en un sistema al voltant d'un gegant de gas, no figuraria com a planeta, oi? Figuraria com a satèl·lit, igual que Yavin IV. Un món habitable en una zona habitable... però estaria registrat com a satèl·lit natural! No te n'adones? Ho hauríem passat per alt!

-Però, Jacen -Va dir la Danni a la seva esquena-, una configuració d'aquest tipus produiria unes forces de marea increïblement fortes.

En Jacen va treure importància en aquesta objecció amb un gest de la mà.

-Estic segur que Zonama Sekot trobaria la manera de resoldre-ho, de la mateixa manera que ha trobat sempre la manera d'escapar quan li feia falta. Està dotat de recursos i de determinació -es va tornar cap al seu oncle, desitjant que el Mestre Jedi li cregués-. Sé que tinc raó en això. Hem de fer de nou la recerca.

El seu oncle s'ho va pensar durant un llarg moment, i va consultar després a la Wyn.

-Tardarà molt?

La noia va donar mostres de nerviosisme en convertir-se, de sobte, en centre d'atenció.

-Això depèn de quants objectius hi hagi.

-Probablement no n'hi haurà massa -Va dir la Danni-. Les captacions per sistemes solars ja són poc freqüents de per si, però la captació de satèl·lits exteriors al sistema, de mida de planetes, per gegants de gas, seria raríssima. M'estranyaria trobar una sola en els últims cent anys. Les probabilitats que hi hagi tingut lloc a la zona habitable d'un sistema solar són ínfimes.

-Llavors, és possible que en Jacen tingui raó? -va preguntar la Mara.

La Danni va fer una mirada crítica a Jacen, i després va arronsar les espatlles i va somriure.

-Suposo que només hi ha una manera de descobrir-ho -Va dir.

En Jacen va enviar cap a ella una onada de gratitud càlida.

* * *

L'expressió de ràbia de la cara d'en Shimrra era la més satisfactòria que havia vist mai Nom Anor. Tot des de lluny i vista per un transmissor víllip ocult en els vestidures de la Ngaaluh, l'emoció li arribava fins al més profund del seu negre cor.

-Torna a explicar com la teva incompetència va permetre la fugida dels fugitius -Va dir Shimrra, amb aquest to tens, massa controlat, que anunciava una propera explosió d'ira.

-Sí, Senyor Temut.

El comandant Hreven Karsh va respirar fondo i va repetir gairebé literalment la seva explicació anterior de com els seus guerrers havien permès que un grup reduït i relativament desvalgut de Jedi i d'imperials se'ls esmunyissin entre els dits en les Regions Desconegudes. En Nom Anor no havia captat els antecedents, però semblava ser que aquell grup, dirigit pels Skywalker, havia exercit un paper fonamental en el fracàs d'una operació que hauria d'haver esborrat completament al Romanent Imperial, una nació aïllada però molt militarista. Des d'allà, el grup s'havia traslladat a les Regions Desconegudes. Karsh, enviat pel cap que dirigia l'atac al Romanent Imperial, havia seguit des de lluny als membres d'aquella missió, però els havia perdut de vista al límit de l'Espai Txiss. El parador actual dels Skywalker era desconegut, amb gran disgust i vergonya per part d'en Karsh.

Hreven Karsh era un comandant sense experiència. El seu parent Komm Karsh havia mort intentant aconseguir informació de les biblioteques abominables d'Obroa-Skai, i en Hreven havia passat a ocupar el seu càrrec amb gust i ambició. Se li havien fet precipitadament les modificacions rituals (se li havien inserit cuirasses de cranc vonduun sota la pell, a les que s'havia fet créixer i solapar a diversos angles, de manera que la seva pell havia adquirit l'aspecte d'una escorça inflada i irregular). De fet, encara li supuraven les ferides. Però la incomoditat que li produïen no era res comparades amb la humiliació que havia de sentir en haver d'explicar amb detall el seu fracàs al Summe Senyor... ni amb l'inevitable càstig que patiria a continuació.

-Ara mateix estem pentinant els límits de l'Imperi Txiss a la recerca de qualsevol indici dels fugitius, i...

- «Pentinar?» -li va interrompre el gran Senyor, baixant amb aire amenaçador del seu tron ​​espinós de corall Yorik, vermell com la sang. La seva cara coberta de ferides, de cicatrius, de tatuatges, va formar una ganyota burleta. Els implants mqaaq'it que portava a les conques orbitals cremaven amb una mirada d'ira que tots coneixien massa bé-. Has dit «pentinant»?

En Karsh va empassar saliva, inquiet, mentre el gran Senyor s'acostava a ell amb passos curosos, mesurats.

-Això he dit, Summe Senyor -Va dir, amb to que només podia ser de disculpa.

-Què ets tu, Karsh? La donzella d'una princesa dels infidels? -va deixar anar Shimrra amb menyspreu, parlant a pocs centímetres de la cara del comandant.

-No, senyor! Només volia dir...

-Nosaltres som els yuuzhan vong, Karsh. Nosaltres no pentinen. Prenem. Aquesta galàxia i tot el que conté ens pertany, inclosos els mons de les Regions Desconegudes! Així els ho has de recordar als txiss. Si estan albergant els fugitius que busques, les seves fronteres no han de ser obstacle per a tu. Ni tampoc alimentaràs els seus deliris de grandesa. Els posaràs al seu lloc, i ho faràs prenent el que és nostre per dret propi, no a base de pentinar amb delicadesa el que els txiss creuen equivocadament que és seu. Està clar?

-Sí, Suprem! -Va dir en Karsh, alçant-se amb decisió-. T'asseguro que es trobarà als Jeedai. Ho juro pel nom del meu domini.

Hi havia desaparegut la por de la seva veu. Semblava més alleujat, en veure que la seva audiència amb Shimrra semblava estar acabant. Amb sort, encara podia sortir indemne d'aquella reunió. En Nom Anor, des de la seva posició més còmoda lluny de la ira d'en Shimrra, sabia que no seria així. En enviar a Karsh a les Regions Desconegudes, Shimrra havia sacrificat al comandant, en una jugada que no serviria més que per guanyar-se un nou enemic.

-Excel·lent, Karsh. Excel·lent -Va dir en Shimrra. Va tornar al seu tron, es va asseure i va mirar una vegada més al comandant-. Ara, vine aquí i dóna'm la teva mà.

En Karsh així ho va fer: va pujar nerviosament els esglaons i va tendir a Shimrra una mà proveïda d'urpes i coberta de cicatrius. El Summe Senyor va mirar al comandant als ulls i va somriure.

-No -Va dir, acomodant-se entre els vestits negres i grisos-. Talla-te-la i dóna-me-la. La guardaré com a record de la teva promesa. Si em tornes a fallar, sacrificaré als Déus tots i cadascun dels membres del teu domini. Ho has entès?

En Karsh va assentir amb el cap, tens, comprenent molt bé que Shimrra parlava completament de debò. Va treure de la funda que portava a un costat un coufee de vora esmolada; el va aixecar amb una mà i, amb cara inexpressiva, es va tallar amb ell netament l'altra mà. La mà amputada va caure a terra amb un cop sord. Es van sentir uns passos ràpids quan la figura doblegada, mutilada, del familiar d'en Shimrra va sortir a recollir-la, jugant, mentre Karsh es mantenia rígid i ferm.

En Shimrra va esperar un llarg moment, mentre la sang d'en Karsh es vessava a terra i li esquitxava les botes. Després, va fer un gest d'aprovació al comandant.

-Pots anar-te'n.

En Karsh va caminar rígidament cap a la sortida. Es veia amb tota claredat en el víllip. Nom Anor tenia per fi el que necessitava: una visió del santuari d'en Shimrra, una escolta de les paraules i els pensaments del líder dels yuuzhan vong.

Estava clar que les coses no marxaven bé al Summe Senyor. Semblava que la manca d'avanços des de la presa de Yuuzhan'tar havia afectat totes les forces dels yuuzhan vong. S'havien format nuclis de resistència on no n'hi havia; s'havien sabotejat les línies de subministraments; la formació terrestre del món-capital no avançava, i els sacerdots advertien sense cessar de la difusió de l'heretgia entre les castes inferiors. Això últim era el que més agradava a Nom Anor. La seva tasca havia llançat una onada de dissensió contra els murs de la fortalesa d'en Shimrra.

La satisfacció d'en Nom Anor va anar en augment a mesura que la conversa que tenia lloc a la sala del tron ​​d'en Shimrra passava a altres qüestions. Sentia perfectament fins a l'última paraula. Atacar la Ngaaluh havia resultat ser el millor que havia fet. En comptes de fer que la sacerdotessa el temés, semblava que havia tingut l'efecte de reafirmar la resolució d'aquesta per desafiar al Summe Senyor.

-Et dec la vida, Mestre -li havia dit la Ngaaluh, panteixant, estesa a terra, el dia que s'havien tornat a conèixer en les seves noves circumstàncies. Estava feble i pàl·lida, però anava recobrant la força. L'antídot que li havia administrat en Nom Anor anava fent efecte a poc a poc-. En veritat ets Yu'shaa, el compassiu, i jo sóc la teva humil serventa.

En Nom Anor sabia reconèixer les oportunitats, i tampoc dubtava d'aprofitar-les quan li sortien al pas.

-T'he tornat a la vida -havia dit a la sacerdotessa-. Què estàs disposada tu a donar-me a canvi?

-Et donaria la meva pròpia vida, senyor.

-Estaries disposada a arriscar-la per mi?

-Sense dubtar-ho, Mestre.

-I si et demanés que l'arrisquessis pels Jedi?

-Encara que em demanessis que l'arrisqués per un cuc ghazakl, jo ho faria sense vacil·lar -li havia dit la Ngaaluh-. Però pels Jeedai oferiré la meva vida en sacrifici amb alegria, per poder tornar a ser una amb la Força.

En Nom Anor recordava clarament aquestes paraules de la Ngaaluh. Era una conclusió que no procedia d'ell ni dels seus seguidors; es tractava, més aviat, d'alguna cosa pensada per la pròpia Ngaaluh. Al llarg dels dies següents, mentre la sacerdotessa recuperava la força a poc a poc, en Nom Anor l'havia interrogat, buscant l'origen d'aquesta conclusió i d'altres a les que havia arribat la Ngaaluh pel seu compte abans de decidir-se a anar a buscar el profeta. Va resultar que la Ngaaluh havia mantingut contactes amb la criatura traïdora anomenada Vergere, qui havia sembrat en la seva ment la llavor del dubte mentre estava custodiada per la secta de l'engany. A partir de llavors, la Ngaaluh portava algun temps dubtant dels déus oficials i havia estat buscant la manera d'incorporar als Jedi i a la Força en la visió del món que li havien ensenyat. Algunes conclusions de la sacerdotessa concordaven amb les propostes inventades per Nom Anor, com ara la idea que la Força era un reflex de l'esperit de Yun-Yuuzhan; però altres eren veritablement pròpies de la Ngaaluh. A Nom Anor li semblava molt inspirada la idea que la mort reunia als yuuzhan vong amb l'esperit del seu creador... a més, aquesta idea li permetia oferir als Avergonyits un pretext perquè arrisquessin les vides al seu servei.

La sacerdotessa, familiaritzada com estava amb les arts de l'engany i la falsedat, havia localitzat la font del missatge del profeta i, gràcies a la seva sinceritat, havia estat acceptada entre els acòlits. En Nom Anor no era tan ingenu com per acceptar cegament el lliurament de la sacerdotessa. Sabia que existia la possibilitat que la Ngaaluh fos una agent doble que no fes més que repetir les paraules que sabia que ell volia sentir. Però l'oportunitat d'enviar-la a la presència d'en Shimrra proveïda d'un transmissor víllip era massa ideal com per rebutjar-la.

-... Marcat descens en el programa de desestabilització dels territoris remots -deia un subaltern-. La fase d'infiltració està completa en moltes comunitats rivals, i en altres el conflicte ha escalat fins a la guerra declarada. Però els infidels han intervingut almenys en dos casos per frenar la nostra tasca. En ambdós casos, no només es va perdre la feina dels nostres agents, sinó que en última instància va servir per reforçar els infidels. Em temo que això contraresta els bons resultats aconseguits en altres zones.

-Aquest va ser el programa que va posar en marxa en Nom Anor, no és així? -va preguntar un assistent-. En aquest cas...

-No pronunciïs aquest nom en la meva presència! -el va interrompre vivament Shimrra, posant-se dempeus. Després, va somriure, més contingut però sense cap humor-. Només vull tornar a sentir el nom del traïdor quan tingui davant meu el seu cap tallat i quan porti com mantell la seva pell escorxada -els implants mqaaq'it del Summe Senyor cremaven com sols en miniatura-. Faràs bé en recordar-ho. En cas contrari, serà el teu cap el que tindré davant meu.

L'assistent va retrocedir.

-Sí, Molt Potent i Poderós. Només volia assenyalar que el fracàs d'aquest programa podia ser degut a què aquest programa és obra d'un cert ex-Executor. Tenia defectes de partida, senyor, i potser calgui abandonar-lo, per tant.

-No -Va dir en Shimrra, pensatiu, baixant els esglaons del seu tron-. Era un bon pla quan es va plantejar, i segueix sent un bon pla. Seguirem amb el programa, de moment. És una feina eficaç dels recursos en una regió allunyada del front principal. Les aliances temporals que es formin per la incompetència dels nostres agents es corregiran quan hagi caigut la resta de la galàxia.

Quan el subaltern es va retirar i es va perdre entre l'anonimat del grup, en Nom Anor es va dir que havia de sentir-se satisfet, més que dolgut. El reconeixement per part d'en Shimrra del mèrit del seu pla de desestabilització era la major lloança que havia rebut mai per part del Summe Senyor. Era agradable saber que, per molt que el vilipendiessin, almenys s'apreciava la seva habilitat. Però li molestava que l'anomenessin simplement «un cert ex-Executor».

-Quines notícies hi ha dels heretges? -va preguntar en Shimrra.

El gran sacerdot Jakan es va avançar amb reverència.

-Els nostres espies no han aconseguit arribar al cercle central de comandament -Va dir-. La nostra manca de coneixement de la seva doctrina és massa gran; la lleialtat d'ells és massa forta.

-Lleialtat, a què?

-Al seu líder, Summe Senyor. D'ell arrenca aquesta heretgia.

-I com es diu aquest suposat líder dels Avergonyits?

-Es diu el profeta Yu'shaa.

-Un profeta? -En Shimrra va proferir una rialla breu i amenaçadora-. I aquest profeta veu coses? Veu les coses que han de passar?

-Això diuen, Summe Senyor.

-I veu la seva pròpia mort, em pregunto? -el gran sacerdot no va respondre en això, ni esperava resposta en Shimrra. El Summe Senyor va tancar un puny nuós i el va aixecar a la vista de tots-. Vull que el destruïu. Em sentiu? Vull que el trobeu i el destruïu. Vull que sigui aixafat, amb tots els que el segueixen!

-No serà fàcil -va anunciar la Ngaaluh amb veu tranquil·la, ocultant la veu del seu cor després d'un informe dels serveis d'intel·ligència. Hi havia assegurat al sacerdot Harrar que disposava d'informació recollida pel treball de la seva secta, convencent-lo així que la convidés a passar amb ell al saló del tron-. Els seguidors de Yu'shaa augmenten amb regularitat a cada dia que passa. El seu missatge s'estén més lluny. A través d'ells, la seva veu va passant de ser un xiuxiueig a convertir-se en un crit que aviat serà tan fort que ningú serà capaç de fer-ho callar.

En Shimrra es va tornar cap a ells amb rictus d'ira freda. Per la fermesa de la imatge rebuda, en Nom Anor va advertir que la Ngaaluh no va retrocedir ni tremolar quan el Summe Senyor es presentà a ella.

-I què serà el que cridaran, sacerdotessa? -li va preguntar. Estava tan a prop d'ella, que el rostre marcat i tatuat l'antic senyor d'en Nom Anor semblava omplir el víllip-. Què és el que volen?

La Ngaaluh no va vacil·lar.

-Volen categoria social, Altíssim. Quedar des-Avergonyits. Volen acceptació.

El rostre repugnant d'en Shimrra es va contraure en una ganyota d'incomprensió. «Acceptació? Des-Avergonyits? -En Nom Anor amb prou feines va poder contenir una rialleta. Gairebé llegia el que passava per la ment del Summe Senyor. Quins ximples d'infidels són aquests?».

La incomprensió es va esvair. En Shimrra es va apartar. No era cap estúpid. No anava a entendre malament l'objectiu últim de l'heretgia. El concepte de la redempció dels Avergonyits atacava el cor mateix de la jerarquia yuuzhan vong. Minava l'autoritat dels que estaven a la part alta d'aquesta jerarquia. Atorgava una veu als que estaven aixafats al fons de la mateixa.

El dia gloriós en què Nom Anor entrés al saló del tron ​​del gran Senyor com a líder des-Avergonyit d'un corrent creixent de descontents, miraria als ulls a Shimrra d'igual a igual. Només llavors comprendria Shimrra l'abast de la seva derrota i del triomf d'en Nom Anor.

Que «un cert ex-Executor» hauria pogut obrir-se camí fins al cor de la piràmide del Summe Senyor des del seu últim soterrani, demostraria a tots que calia tenir-ho en compte. El seu nom deixaria de ser maleït.

Onimi, el repel·lent familiar del Summe Senyor, va dir amb veu cantaire i aguda:

No han d'aconseguir, senyor meu, en veritat,

els seus somnis de sedició fer realitat.

En Shimrra va tornar l'atenció al seu familiar.

-Ja sé que sembla absurd, inconcebible; però, si tots els Avergonyits es rebel·lessin, i prenguessin les armes...

No tindran prou amb ser molts

Ni amb qualsevol lliurament ni afany.

Et protegeixen nit i dia els teus lleials

que donaran la vida pel seu amo.

-Vaja que sí -Va dir en Shimrra, recorrent amb una mirada sorruda als presents al saló. Els seus pensaments tornaven a ser evidents: a més dels cuidadors, els administradors i els sacerdots, que tenien dificultats cada vegada majors per mantenir el seu regne, En Hreven Karsh li havia fallat; un pla molt bo que havia instaurat un fugitiu començava a enfonsar-se, i una sacerdotessa li acabava de comunicar la seva sentència de mort. I aquells eren els que havien de protegir-lo?

No, per descomptat que les coses no marxaven bé per al Summe Senyor.

«I tant que sí -es va repetir en Nom Anor amb eufòria creixent-. I si de mi depèn, Shimrra, les coses se't posaran molt pitjor encara!».

* * *

Següent