Romanent (II)

Anterior

II

En Kyp Durron va acudir a rebre-la quan va aterrar. El seu antic cap d'esquadró estava cansat i demacrat, semblava molt més vell que l'última vegada que l'havia vist un parell de setmanes abans.

-M'alegro de veure't, coronel -va dir ell.

-Em sap greu arribar tard -va dir ella, llevant-se el casc de vol i subjectant-lo sota el braç-. Vam tenir problemes perquè els Sols Bessons poguéssim atracar com cal. M'he perdut la reunió?

-Això em temo -va respondre ell mentre caminaven pels molls-. Però no passa res. Tinc la sensació que tot es decideix entre bambolines. Això de reunir-nos només era una formalitat, una manera de recordar-nos que cal pensar en el conjunt, Saps?

La Jaina va fer que sí amb aire absent, escoltant a mitges.

-Ha vingut la Tahiri? -va preguntar al cap d'uns passos.

En Kyp la va mirar amb les celles arrufades.

-No. Per què?

Ella va arronsar les espatlles i va seguir caminant sense mirar-lo als ulls. No volia que notés el profund de la seva preocupació.

-Segurament no és res -va mentir-. Em va deixar un missatge quan vam atracar al Ralroost. Va dir que volia parlar amb mi quant arribés. Semblava...

En Kyp va esperar que continués, però quan ella no ho va fer, va preguntar:

-El què, Jaina? Què ha dit?

La Jaina va lluitar per recordar com li havia semblat la noia.

-No ho sé, Kyp -va dir-. No va ser el que va dir sinó com ho va dir. Vaig tenir la impressió que alguna cosa anava malament.

-Doncs si és aquí, a Mon Cal, no va venir a la reunió.

Va sentir que li recorria una preocupació creixent per la noia, no, per la dona, es va corregir; ara era una Cavaller Jedi. La Tahiri havia estimat molt a l'Ànakin. Si assimilar la seva pèrdua li havia resultat només la meitat de dur que per a ella, comprenia l'estranya nota de tot el que va percebre en la seva veu. Però, per què ara? Per què voldria la Tahiri parlar amb ella?

-En Jag és aquí -va dir en Kyp, i ella es va sorprendre pel sentiment que li inspiraven aquestes paraules.

-De veritat? On? -va dir, sense deixar de mirar cap endavant mentre avançaven pel laberint de passadissos, esperant que això impedís que se li notés que s'havia avergonyit en sentir el nom d'en Jag.

-Ara mateix en una reunió amb els teus pares. Estan preparant alguna mena de pla -es va parar bruscament per mirar-la als ulls-. Es parla de guanyar això, Jaina. I es parla molt. És gairebé per tornar-se boig. Abans d'Ebaq IX estàvem pràcticament derrotats, però ara sembla com si estiguéssim fent fugir als yuuzhan vong.

La Jaina va assentir. Entenia perfectament el que intentava dir-li, i per què. Els polítics no tenien ni idea de com eren les coses en el camp de batalla. Capes i capes de subordinats els aïllaven de l'acció, de com eren en realitat les coses. Ella sempre havia intentat mantenir cert optimisme tot i les pèrdues sofertes, ja que, al marge dels recents progressos, sabia que encara faltava molt per al final de la guerra. Les certeses no existien. Mai en la guerra.

Però podia comprendre que els polítics volguessin creure que la victòria era imminent. La guerra havia estat dura amb tots. Tants anys de derrotes, d'avenços inexorables de l'enemic, de pèrdues en tots els fronts, s'havien cobrat el seu peatge. Podia veure-ho en els ulls d'en Kyp, en la forma que semblava haver envellit. Podia sentir-ho en ella mateixa, en el dolor que encara sentia per la pèrdua d'en Chewbacca i de l'Ànakin, el seu dolorosament recent descens al Costat Fosc...

-Tindré cura -va dir, dominant els records amb un assentiment ferm del cap.

La gent estaria triant bàndols per tota la improvisada capital, i no pensava prendre partit per ningú sense saber abans què passava «entre bastidors», com havia dit en Kyp.

En Kyp va reprendre el pas, movent-se amb seguretat pel cau de túnels. Era evident que portava a Mon Cal el temps suficient per haver-se familiaritzat amb la ciutat. Com més s'internaven a la ciutat, més atestats semblaven estar els passadissos, i més precipitada es tornava l'activitat de la gent. La Jaina va veure éssers de diverses espècies, sexes i mides ocupats en tot tipus de labors. Els tècnics es movien braç a braç amb els buròcrates mentre soldats armats xocaven amb secretaris, i una miríada de droides passava entre tots ells. L'aire vibrava amb una laboriositat i una intencionalitat que a la Jaina li resultava una mica aclaparadora després del reduït espai del seu Ala-X on només podia conversar amb la seva unitat R2.

-Ho sento -va dir en Kyp, reconeixent la seva incomoditat-. Igual hauríem d'haver pres un taxitunel. Vaig suposar que estaries farta dels espais petits.

-No, no passa res. Necessitava estirar una mica les cames.

Però l'exercici no era l'únic que agraïa. El passeig també li donava l'oportunitat de situar-se en aquell lloc. D'haver anat directament de l'Ala-X a la sala de reunions, mai hauria percebut com era aquest lloc. En l'aire hi havia una vitalitat que li resultava revigoritzant. Hi havia un ordre naixent del caos, encara que la gent no sabés què fer amb ell. I ella lluitava per això. El futur de la seva civilització estava decidint en aquests salons gairebé tant com en els vasts camps de batalla de l'espai.

Per fi els passadissos es van eixamplar i la multitud es va alleugerir. Hi va haver espai per caminar folgadament i el nivell de soroll baixà prou com perquè poguessin parlar del comandament de l'esquadró sense haver de cridar per fer-se sentir. En Kyp semblava trobar certa tranquil·litat a la xerrada relativament mundana sobre pilots i noves tàctiques prometedores. Les naus mostraven tants signes de fatiga com el personal que les pilotava i les mantenia. Calia fer constantment petites reparacions per assegurar-se que no derivaven en alguna cosa més catastròfica: la fatiga era insidiosa, fos la del metall o la de la ment. Va suposar que estaria passant el mateix en tots els nivells de la resistència armada.

Per fi van arribar fins a una porta vigilada per dos Mon Calamari del personal de seguretat. Els guàrdies van redreçar les piques de corall a manera de breu salutació abans de fer-los passar. Dins hi havia els pares de la Jaina, Han Solo i Leia Organa Solo, inclinats sobre una gran pantalla que mostrava dotzenes de mapes i cartes estel·lars. Entre ells es trobava una dona alta de complexió fosca, amb els cabells recollits en un monyo molt tens, la Jaina la va reconèixer com una antiga oficial d'Intel·ligència de la Nova República. I, tal com havia dit en Kyp, allà també estava en Jag Fel. Tots van alçar la mirada quan van entrar, però va ser en Jag qui va atreure l'atenció de la Jaina. Li va encantar veure que la cara d'ell somreia res més veure-la, encara que fos amb un somriure ràpidament contingut. Havia après molt al principi de la seva relació que ell no aprovava les mostres públiques d'afecte. Quan arribés el moment de saludar-la formalment, ho faria amb un assentiment de cap o potser amb una tensa encaixada de mans, però res més. No li molestava, tenia prou amb saber que l'afecte seguia present. El seu fugaç somriure l'acompanyaria la resta del dia, fins que trobessin un moment per estar tot sols.

-Jaina.

La seva mare va fer un pas endavant per embolicar-la en una càlida abraçada. Les abraçades de la seva mare s'havien tornat més freqüents des de la mort de l'Ànakin, i els donava amb més passió que abans. Era gairebé com si li inundés l'alleujament cada vegada que veia al Jacen o la Jaina.

La gran mà del seu pare li va acariciar els cabells, detenint-se en l'espatlla per a prémer-la amb afecte.

-M'alegro de veure't, nena -va dir amb un somriure irònic.

-I jo a tu, pare.

Es va alçar de puntetes i li va fer un petó a la galta. La punxada de la barba, l'olor del seu pèl descuidat i veure aquest somriure de costat, la familiaritat d'aquests detalls del seu pare, van despertar en ella la sensació de confort que sempre sentia en la seva presència. Malgrat els esforços de la Leia, Han Solo seguia tenint cert aire de fanfarró. Li havien dit que havia heretat una part d'això, mentre que el seu germà bessó havia heretat la naturalesa pensativa de la seva mare.

-On és en Jacen? -va preguntar, apartant-se un pas d'ells.

-El teu oncle Luke el té treballant en alguna cosa -va explicar la seva mare-. Et veurà quant acabin.

La Jaina va sorprendre una mirada d'en Jag i es va sobresaltar per un segon quan ell li va picar l'ullet. Va sentir que es posava vermella per segona vegada en aquell dia, així que va apartar la mirada buscant una distracció en l'agent d'Intel·ligència parada davant els mapes estel·lars.

-Belindi, oi? -va dir la Jaina, rebuscant a la memòria. Es va acostar a la dona i va estendre una mà.

La dona va inclinar el cap de forma respectuosa.

-Belindi Kalenda, així és. El cap Omàs m'ha demanat que coordini una operació relacionada amb els teus pares... I amb tu, si estàs disposada a fer-ho.

-I aquí és on jo me'n vaig -Va dir en Kyp.

-Te'n vas? -va preguntar la Jaina, sorpresa.

Ell va assentir, encongint-se d'espatlles, mentre els llums intermitents del mapa estel·lar pintaven la cara de diversos colors.

-Em temo que el meu treball era escortar-te fins aquí -va dir amb exagerada decepció.

La Jaina va somriure davant d'això.

-El gran Kyp Durron reduït a ser noi dels encàrrecs, eh? -es burlà-. Qui ho hauria imaginat? I pensar que un cop et vas oferir a tenir-me d'aprenent! M'alegra no haver pres aquest camí.

-Ets molt graciosa, saps? -va replicar ell-. Per ser un Solo, és clar -no li va donar oportunitat per respondre-. Mira, si et ve de gust que ens posem al dia, per què no et passes pel cafè Sòl de l'Oceà a prendre alguna cosa? Que vingui també en Jag. Ell podrà ensenyar-te el camí -va fer una salutació burleta abans de girar-se per anar-se'n. Però es va aturar a la porta, i va parlar amb més serietat-. I, si vols, buscaré la Tahiri per tu.

Ella li va somriure agraïda.

-Gràcies, Kyp -va dir en veu baixa.

Un cop es va haver anat, la Belindi Kalenda va resumir ràpidament la missió per a la Jaina. Els altres van esperar pacientment, fent comentaris aquí i allà per aclarir alguns aspectes del pla. Semblava bastant senzill: recórrer les hiperrutes obertes restablint les comunicacions i recordant als locals que seguien sent part d'una civilització galàctica. La Jaina estava segura que no seria tan senzill posar-ho en pràctica. Quan els yuuzhan vong van minar les principals rutes hiperespacials, van aconseguir aïllar diverses zones, algunes des de feia gairebé dos anys. Ningú sabia amb seguretat el que havia passat en aquestes regions, però hi havia rumors de dèspotes que es van apoderar del poder mentre l'atenció es concentrava en una altra part. Era d'esperar que, almenys en alguns llocs, no serien benvinguts amb afecte.

Es va afluixar els tancaments de l'uniforme de vol i va participar en una hora o així de discussions referents als objectius de la missió. Haurien d'actuar en coordinació amb governs locals i organitzacions com l'Aliança de Contrabandistes, però era difícil planejar alguna cosa a la bestreta sabent tan poc sobre moltes zones.

Hi va haver un moment en què un ordenança va portar uns aperitius: filets crus de peix pilot i llengua de peix llum, juntament amb gots alts d'aigua Mon Calamari gebrada. Malgrat estar famolenca, la Jaina només va picotejar del salat mentre els seus pares es debatien la millor manera d'estructurar la missió en si.

No hi havia amargor o ira en la discussió; només discrepaven en els detalls i no temien fer-ho. Però, al final, l'opinió de la Leia va resultar ser la més assenyada, així que en Han es va fer enrere sense acritud. Si abans podria haver-se sentit ofès davant el suggeriment que amb el Falcó no n'hi havia prou per assegurar la seguretat i èxit de la missió, en aquest moment es va limitar a arronsar-se d'espatlles i deixar que regnés el sentit comú. Li van dir a la Jaina que la missió estaria composta per un esquadró de caces, el Falcó Mil·lenari i una fragata classe Llancer anomenada Orgull de Selònia al comandament d'una tal capitana Todra Mayn, relegada recentment a deures menys actius després de resultar ferida a Coruscant. La Mayn estaria al comandament de la Leia i en Han en tot allò referent a la missió, igual que el líder de l'esquadró de caces. No semblava quedar molt per decidir potser, per on començar la missió. La Jaina es va sentir com si pogués contribuir en molt poc. En Jag s'havia mantingut callat la major part de la discussió, però no dubtava que prestava tanta atenció com ella al que es deia. Les tres persones que parlaven, Belindi Kalenda i els pares de la Jaina, no van semblar notar que el públic més jove guardava silenci. Després de diversos minuts discutint els relatius avantatges d'Antaf IV i Melida/Daan, la Jaina es va inclinar tapant la pantalla i els va interrompre.

-Hi ha cap raó concreta perquè estigui aquí? -va mantenir la frustració allunyada del seu to el millor que va poder-. Sembla que no tinc molt a fer en aquest pla vostre.

La Leia va mirar al Han, que es va apartar de la pantalla amb un gest que implicava que la resposta era òbvia.

-Estàs aquí perquè et volem aquí -va dir. La Jaina havia après a desconfiar de la indiferència que exhibia el seu pare. Normalment volia dir que estava incòmode per alguna cosa.

-Per què? -va pressionar ella.

-Perquè necessitem una escorta militar -va explicar la seva mare-. Aquest esquadró de caces ha de sortir d'algun lloc.

-I per què el Sols Bessons? Segur que podeu agafar un altre.

-És cert, cor -va dir el seu pare-. Però...

-No em vinguis amb això de «cor», pare -el va interrompre irritada-. Hi ha alguna cosa que no em dius.

-Escolta el que et diem -va dir la Leia, apropant-se a la seva filla-. La missió és important, i volem amb nosaltres als millors pilots.

-Però jo tinc feina aquí! Nous pilots que entrenar, i nous simuladors a programar. La guerra no s'aturarà només perquè us aneu de viatge a reunificar la galàxia, mare. No puc deixar-ho tot i anar-me'n!

-El teu entrenament continuarà durant la missió -va dir la seva mare amb calma, apropant-se per posar un cop de mà tranquil·litzador a la seva espatlla-. Proposo que deixem que Lowbacca formi un esquadró propi amb els pilots que has entrenat. I els buits que quedin en el Sols Bessons podràs omplir-los amb l'Esquadró Txiss. Encara podeu aprendre molt els uns dels altres.

-Sí, però...

-De què tens por, Jaina? -va afegir el seu pare, posant-se al costat de la Leia-. La guerra seguirà aquí quan tornis. Això sí que puc prometre-ho.

Sentint-se atrapada, es va tornar cap a Jag buscant suport, però aquest es va limitar a arronsar-se d'espatlles impotent. Per una fracció de segon també va sentir un rampell de fúria cap a ell, però sabia que això era ridícul. Mai es posaria en contra seu per molestar-la; si donava suport als seus pares era perquè creia que tenien raó.

-No siguis molt dura amb els teus pares -va dir la Belindi Kalenda, movent-se incòmoda a l'altra banda de la projecció plana-. Va ser idea meva.

-Llavors, suposo que tu et quedaràs, no? -va preguntar la Jaina al Jag.

-La veritat és que no. Aniré amb tu.

Ella es va tornar cap als seus pares, i després va tornar a mirar-lo.

-Com a part de Sols Bessons?

-No serà la primera vegada, i segurament no serà l'última.

-Ens agrada la idea de tenir dos líders d'esquadró experimentats -va dir el seu pare-, sobretot quan els pilots són una barreja dels teus i dels de Txiss. Així sempre tindrem un líder en terra amb nosaltres, mentre l'altre roman en òrbita vigilant.

La Jaina sospirà derrotada. En el fons sabia que el que deia tenia sentit tàctic, però no per això havia d'agradar-li. No aconseguia llevar-se la sensació que els seus pares no li explicaven tota la veritat. Part d'ella se sentia com si ho fessin per donar-li un descans, però no volguessin dir-ho perquè sabien com reaccionaria. I de ser el cas, tenien raó. La idea que l'enviessin a descansar li resultava en extrem ofensiva.

Però fossin quins fossin els seus motius per voler la seva companyia, el cas és que hi aniria. L'únic bo que tenia la situació era el fet que també hi aniria en Jag, per la qual cosa almenys podrien passar més temps junts...

El brunzit del comunicador va distreure-la dels seus pensaments. Es va allunyar de la reunió i el va deixar anar del clip del cinturó de l'uniforme i se'l va emportar als llavis. Però abans que pogués dir una paraula, del petit aparell de la seva mà va sortir la veu espantada i ofegada de la Tahiri.

-Jaina?

De cua d'ull va veure com la seva mare obria molt els ulls, sorpresa.

-Tahiri, on ets? -va preguntar la Jaina, entrant ja en la Força a la recerca de la noia. Estava a prop, i va donar les gràcies almenys per això-. Vas dir que volies veure'm, que era urgent.

-Jaina, ho sento molt. Jo estava... ell...

La Jaina es va veure afectada pel potent dolor psíquic que emanava de la noia, un dolor tan gran que es vessava en el món que l'envoltava. Va intentar consolar-la a través de la Força, estenent-se per embolicar-la mentalment i calmar el seu turment. Però les emocions eren massa intenses, massa descarnades.

-Tahiri, què et passa? Què ha passat?

-És l'Ànakin.

-L'Ànakin? Què passa amb l'Ànakin?

-Ell... -la veu de la Tahiri va tornar a interrompre a mitja frase. Era gairebé com si alguna cosa l'impedís parlar. Aleshores, de sobte, les paraules van brollar d'ella-. Intenta matar-me, Jaina. L'Ànakin em vol morta.

La sensació d'alarma que l'acompanyava i li arribava a través de la Força va augmentar, abans de desaparèixer bruscament. Amb ella va desaparèixer també el senyal del comunicador.

-Tahiri? Tahiri?

La Jaina va tornar a enganxar el comunicador al cinturó i es va enfrontar a la seva mare, que es fregava el front amb evident incomoditat.

-Ho has sentit? -li va preguntar.

La Leia va assentir, confirmant-lo.

-Té problemes, Jaina.

No necessitava que la seva mare li ho digués. Fins i tot els no sensibles a la Força ho haurien pogut endevinar amb només sentir la veu de la Tahiri.

-Necessitem rastrejar el seu comunicador, i com més aviat millor -va dir a la Kalenda.

L'oficial d'Intel·ligència va assentir i es va apartar per parlar pel seu propi comunicador.

El seu pare se li va acostar i va posar a l'espatlla una mà tranquil·litzadora.

-Estarà bé, cor.

Ella va assentir, però no estava convençuda.

-Fa gairebé dues setmanes que no veiem la Tahiri -va dir la Leia-. No va respondre a la convocatòria d'en Luke per a una reunió Jedi. No sabíem on era ni el que feia.

-Em va trucar a mi.

La Jaina va fer una ganyota en recordar el dolor que havia sentit emanant de la ment de la Tahiri. Havia d'haver-se esforçat més per contactar amb ella res més aterrar. Igual hauria pogut impedir el que hagués passat, fos el que fos.

-Tinc una localització -va dir al cap de poc la Kalenda-. Autopista divuit-A, nivell tres. He enviat a algú a investigar.

-Coneixes el camí?

-Sí, és clar.

-Porta'm.

La Jaina ja es dirigia cap a la porta abans que la dona tingués temps per respondre. Si la Jaina havia après una sola cosa sobre el comandament era el fet de no donar a la gent oportunitat de qüestionar-la, sobretot en les emergències.

L'oficial de seguretat es va fer càrrec quant van sortir de la sala de conferències. La Jaina li trepitjava els talons, i els seus pares i en Jag no anaven molt lluny. La Kalenda els va guiar amb pas ràpid pels amples passadissos de la ciutat, circulant de forma natural entre les atrafegades multituds, va pujar un nivell i els guià per diverses vies elevades i calçades cobertes.

La Jaina les hi va arreglar per no donar pressa a la dona. Córrer no canviaria res si la Tahiri s'havia mogut d'on havia trucat. En comptes d'això, va usar la Força per buscar i trobar la noia, per tranquil·litzar-la, ajudar-la... però va ser incapaç de sentir-la enlloc, el que només va accentuar la seva preocupació.

El comunicador de la Kalenda va grinyolar. Ella el va escoltar un moment sense deixar de caminar, i al cap de mitja dotzena de passos es va tornar cap a la Jaina.

-Descriu-me a la teva amiga.

La Jaina va imaginar mentalment a la jove.

-Humana, rossa, ulls verds, una mica més baixa que jo.

-Crec que la tenen. Seguretat ha trobat a prop del lloc de la transmissió a algú que respon a la teva descripció. Ja hi ha un equip mèdic en el lloc.

La Jaina va sentir que la recorria un calfred.

-Un equip mèdic? Per què? Què passa? Està...?

-Ja gairebé estem -va dir la Kalenda-. Està només un parell de nivells més amunt. Pugem amb això.

L'oficial de seguretat va aturar un aerotaxi que passava, i va recitar ràpidament els seus codis de seguretat i autorització al droide que el conduïa.

-Això serà més ràpid -va dir-. Els carrers tendeixen a congestionar-se com més alts són.

L'estret vehicle va fer un balanceig quan van pujar a ell. Hi havia el lloc just per a quatre passatgers, per la qual cosa en Han es va veure obligat a mantenir-se fora, pujat a l'estrep i agafat al vehicle. Va haver d'encongir-se lleugerament quan el droide va conduir el taxi per un dels conductes reservats a vehicles d'emergència. De vegades, els va explicar la Belindi Kalenda, era l'única forma d'aconseguir pas lliure i ràpid als nivells superiors de la ciutat.

Mentre anava asseguda al seient davanter del taxi, mirant vagament les parets esquerdades i humides del conducte pel qual passaven, la Jaina va sentir que la seva mare li estrenyia la mà per tranquil·litzar-la. Encara que apreciava el gest, no l'ajudava. L'absència de la Tahiri en la Força la posava malalta de preocupació.

El taxi va sortir del túnel a una vasta zona de mercat. El lloc sencer estava sota una cúpula, els laterals onejaven i resplendien amb suaus cascades d'aigua daurada, i on gruixudes i florides lianes penjaven dels nivells superiors sacsejant-se hipnòticament a l'aire humit fins a enfonsar-se en la superfície.

Sota ells, la zona respirava activitat amb centenars d'individus concentrats en el seu quefer quotidià de comerciar amb el que fos, des d'aliments a peces de vells droides casolans. Però una part destacava de la resta enmig de l'enrenou. Hi havia una gran multitud congregada en una zona que intentaven acordonar oficials i droides de seguretat per permetre el pas a l'equip mèdic esmentat per la Kalenda.

El taxi es va aturar, incapaç de poder-se apropar més a l'escena per l'aglomeració de curiosos, i els cinc passatgers van baixar de seguida, amb la Jaina obrint-se pas a la força entre la multitud que la separava de la Tahiri. Un guàrdia de seguretat la va detenir en intentar creuar el perímetre de la zona acordonada, deixant-la passar només quan la Kalenda li va ensenyar la seva identificació i va ordenar al guàrdia que li ho permetés.

La Jaina es va quedar paralitzada en veure la figura en posició supina atesa pels dos membres de l'equip mèdic de Mon Calamari i pel droide MD-5. Al principi no la va reconèixer. La Tahiri tenia els cabells molt curts i havia perdut molt de pes. Tenia ulleres i les galtes consumides, i semblava que feia dies que no es rentava la cara. Però el pitjor de tot eren els braços, coberts de sagnants talls.

-És ella? -va preguntar un dels metges.

Va voler respondre que sí, però la noia estirada davant ella semblava algú molt diferent de la Tahiri que coneixia.

La Tahiri es va agitar mentre la Jaina la mirava. Es va agitar com sortint del seu aparent estat de profunda inconsciència i va intentar girar-se. Els metges van fer el que van poder per subjectar-la, però era més forta del que semblava. Va intentar aixecar-se movent els braços, amb ulls molt oberts que no veien, però li van fallar les insegures cames.

-Ànakin? -va cridar-. Ànakin!

La seva mirada es va creuar amb la de la Jaina en el mateix instant en què un dels metges li clavava un nebulitzador hipodèrmic al coll. El xiuxiueig del nebulitzador va coincidir amb un intens impuls en la Força que la Jaina va sentir com si li haguessin colpejat el pànic i el terror de la Tahiri. Llavors la Tahiri es va desplomar cap endavant en l'abraçada del droide i l'impuls va desaparèixer.

Només en el moment d'exhalar es va adonar la Jaina que havia estat contenint l'alè. Va trobar consol i suport en la presència d'en Jag al seu costat, però per una vegada desitjà que oblidés les seves idees sobre les exhibicions d'afecte en públic i es limités a abraçar-la.

-És ella? -va repetir l'oficial metge, tornant-se cap a la Jaina ara que havien aconseguit estabilitzar-la. La Jaina va assentir barroerament a manera de resposta.

-No sembla molt segura -va dir l'oficial.

-No, estic segura. És ella. Es diu Tahiri Veila. No sé el que podia estar fent aquí, però no és una criminal. És una Cavaller Jedi.

El metge va assentir per dir que ho entenia.

-La tractarem bé, ho prometo.

La Jaina va mirar mentre la col·locaven en una aerollitera que esperava per a emportar-se-la.

-Si us plau, deixin passar -va sentir que el droide deia a la multitud-. Això és una emergència. Si us plau, deixin passar.

La Jaina va retrocedir, agafant al braç d'en Jag per recolzar-se en ell. Li va envair una onada de vertigen. Va poder sentir que el seu germà bessó, Jacen, li preguntava des de l'altre costat de la ciutat què era el que passava, però no tenia una resposta en això. Només sabia el que li deia la barreja de sentiments que havia rebut de la ment de la Tahiri. Podia comprendre la seva increïble i aclaparadora pena; ella mateixa se sentia així cada vegada que pensava en la mort del seu germà. Però sota d'això hi havia una altra cosa, una cosa del que sempre havia cregut incapaç a la Tahiri. Era una emoció que mai havia sentit en la noia, i la seva intensitat la va espantar.

-oOOOo-

El primer que ella va poder identificar amb claredat va ser l'olor de carn cremada. Era inconfusible, una olor tan càustica i penetrant que s'arrossegava pel seu nas com un cuc de fems, obrint-se pas amb fúria pel seu centre nerviós olfactiu per assegurar-se que mai ho oblidaria. Com oblidar-ho? Era tan aclaparador que va estar segura que mai es lliuraria d'ell, per molt que pogués allunyar-se d'aquest lloc.

I a més era proper, tant que es va sorprendre mirant-se els braços per assegurar-se que no era la seva pell la que cremava. Però només va veure la capa de cendres que s'havia dipositat sobre ella com una neu fina i suau. I sota ella...

Va amagar els braços entre els plecs de la roba i va tornar a mirar l'espès fum. Podia sentir moviments i veus, però per molt que forcés la vista i s'esforcés, no aconseguia distingir res entre la boirina. I seguia sentint de fons l'espetec i el xiuxiueig del foc consumint carn, al costat de l'ocasional cruixit del que suposava eren ossos trencant-se sota la calor extrema. Però, per molt que s'esforcés, seguia sense poder distingir res. Va avançar uns passos previnguts, fins que els seus peus van arribar a la vora de l'aflorament rocós en què estava i va poder entendre el que passava. Va veure sota ella un complex on tenia lloc una cerimònia. Els allà reunits ocultaven la cara sota caputxes i tots vestien túniques semblants a la que ella mateixa portava posada. Semblaven esperar la seva arribada, ja que van iniciar automàticament la cerimònia quant la van veure emergir d'entre el fum, cantant a mesura que desfilaven al voltant del complex. I ho feien en una llengua que li resultava alhora estranya i familiar, un llenguatge que l'aterria alhora que la consolava. Eren emocions que no naixien de les paraules en si, sinó de la cultura en què s'originava aquest llenguatge.

Va ignorar la cerimònia, preferint-se fixar en el complex de cinc costats. A cada cantonada s'aixecava l'enorme efígie d'un déu, cada un mirant a una fossa cavada als seus peus. Els sacerdots omplien aquestes fosses per torn, llançant amb gest casual en aquests fumejants forats el que ella va saber instintivament que eren parts de cossos. D'acord amb les seves emocions oposades, es va descobrir sentint tant calidesa com repulsa per aquesta visió, una part d'ella desitjava donar gràcies als déus que acceptaven aquestes ofrenes, mentre que una altra part encara més profunda del seu ésser volia vomitar per l'olor que emanava de les fosses.

Coneixia les efígies que s'alçaven a l'ombra, totes menys una. La més allunyada d'on estava era un déu que no s'assemblava a cap dels que havia vist abans; sentia que, a diferència dels altres, no pertanyia en aquest lloc. Estava ocult per les ombres, alçant-se com una serp gegant sobre les altres imatges tallades del complex. La seva presència allà era una blasfèmia contra la que volia protestar, però no podia fer-ho perquè sentia que hi era per culpa seva. No mirava a la fossa com les altres estàtues, sinó que la mirava a ella. Més que això; els seus ulls immensos i vermells l'acusaven.

Per què m'has abandonat?, el sentia xiuxiuejar en els seus pensaments.

Volia fugir. La part d'ella que trobava consol en la cerimònia va sentir de sobte pànic i por. Però no tenia on anar. Tots els passatges que conduïen al mausoleu estaven encegats, taponats per coral Yorik. Però no tenia temps per a demorar-se en això. Un dels sacerdots reclamava la seva atenció i li feia gestos perquè mirés les parts corporals que cremaven en la profunditat de les fosses. Però, de qui era aquest cos? I què era? Humà? Yuuzhan vong? Impossible saber-ho en aquesta distància.

Més sacerdots li van fer senyals perquè mirés. Va arrufar les celles confusa, inclinant-se precàriament sobre la vora de la fossa. Què volien que veiés? Ho va veure.

Les parts de cossos no estaven sent destruïdes, s'estaven refent. S'arrossegaven deixant els seus focs individuals per arribar a la pira antinaturalment gran que cremava al centre del complex, i allà llançar-se a les flames blaves i ataronjades. El foc llepava aquestes parts, prenent la tremolosa capa de pell per embolicar-se al voltant d'òrgans que bategaven, prenent extremitats i col·locant-les en el seu lloc.

Es va tornar cap a l'estàtua serp, suplicant-li que parés. Amb l'asfixiant fum deixava de semblar un rèptil. Semblava... Però, no. El fum era massa espès per poder distingir res amb claredat. L'única cosa que podia distingir eren els seus ulls, vermells i penetrants en l'aclaparadora foscor de la cambra, amb una mirada que ja no estava clavada en ella, sinó en els esdeveniments que tenien lloc dins del complex.

Ella va abaixar la mirada per veure que de la pira sortia una figura amb la pell embutllofada per la calor.

«Si us plau», li va dir ella al rèptil, suplicant el perdó.

«Si us plau», va repetir al mateix temps la figura embolicada en flames, dirigint-se també al rèptil però per un motiu diferent. Semblava suplicar per la seva vida, com si el rèptil tingués poder per concedir o negar això.

Llavors, de sobte, sense previ avís, la figura en flames es va girar per mirar-la a ella. Les cremades de la seva pell havien desaparegut, deixant enrere només cicatrius, però va poder reconèixer aquest rostre fins i tot estant desfigurat. Era com mirar-se a un mirall...

Llavors va donar mitja volta i va fugir entre les ombres i entre el fum, trencant fàcilment el tap de corall Yorik que encegava el passatge pel qual havia arribat fins allà, fugint a la foscor del túnel, escapant d'aquesta abominació que tenia el seu rostre...

-oOOOo-

-Un planeta vivent? -la veu de la Danni Quee tenia un to de creixent incredulitat-. No et referiràs a Zonama Sekot, oi?

-Bé -va dir el Mestre Luke-. Has sentit a parlar.

-També he sentit parlar dels cementiris de naus d'Algnadesh, i del tresor perdut de Bor-Borosa, però això no significa que hagi de recórrer mitja galàxia en la seva recerca. Tots els astrònoms que han treballat en la Vora Exterior han sentit parlar de Zonama Sekot. I, per començar, saben que no existeix.

La Saba Sebatyne es va encarcarar. En la societat barabel, expressar de manera tan clara dubtes sobre la decisió d'un superior tenia com a conseqüència un desafiament, i un desafiament que significava un duel de sang. Encara que li havia donat l'esquena a alguns dels costums més agressius del seu poble, seguia descobrint-se presonera de la seva criança. Probablement combatria això la resta de la seva vida, sobretot ara que ja no existia el seu poble. Perquè, al capdavall, com es lluita amb un fantasma?

-Comprenc la teva reacció -el Mestre Luke va somriure pacient-. No és la primera vegada que obtinc aquesta resposta, creu-me. Però segur que pensaràs d'una altra manera si em permets explicar les meves raons...

L'explicació del Mestre Jedi Luke Skywalker va provocar un pessigolleig d'excitació en el cervell famolenc d'alegries de la Saba. Un món viu? L'excitació que li provocava la idea va fer que se li enrosqués i descargolés la cua per reflex. De totes les meravelles que havia vist des que va marxar de Barab I, un planeta intel·ligent seria la més gran de totes.

La seva ment es va paralitzar en pensar en l'altra cosa que significaven les paraules del Mestre. «M'ho diu perquè vol que aquezta l'acompanyi», va pensar per a sí, i els seus ulls com escletxes es van obrir davant la idea. No va poder deixar de sentir meravella i desesperació davant aquesta idea. Hauria de declinar-la. No tenia altra sortida. I amb aquest pensament, la seva ment va vagar...

El despatx del Mestre no era ostentós. Contenia un senzill escriptori i tres cadires adequades per a persones de diverses espècies. Les cadires estaven ocupades per la Saba, la Danni i la sanadora Cilghal. En una cantonada de l'escriptori hi havia un holograma d'en Ben, el fill del Mestre, en un cicle de repetició de quaranta segons. La mirada de la Saba es va veure atreta per ell, captivada pel joc innocent del nen. El recordava vívidament alhora que el va conèixer, durant unes breus vacances lluny de les Goles. Tot i que era molt petit, ja estava acostumat a les moltes formes i mides en què es mostrava la vida a la galàxia, per la qual cosa no va mostrar alarma alguna davant el seu ferotge aspecte. La Saba va fer callar el dolor que sentia per haver perdut a tants nens de la seva espècie i va relaxar els narius per somriure ensenyant totes les dents. Va estar encantada de veure que el nen responia amb un brillant i ampli somriure que anava des de la boca als ulls de profund blau acer.

Va arrufar les celles unint els arcs supraciliars. El record era apaivagador. Tothom havia perdut alguna cosa a la guerra amb els yuuzhan vong. Molta gent havia perdut la llar, la família, la vida. Ella mateixa havia perdut al seu Mestre i als seus aprenents abans de veure morir Barab I. El seu paper en la destrucció del seu poble dificultava la seva recuperació, feia que dubtés de les seves habilitats de guerrera, però se sentia millor quan les coses li recordaven per què se suposava que lluitava.

Per la vida. Pel futur. Pel somriure d'un nen.

-Estàs segur que és bona idea? -va preguntar la Mestre Cilghal darrere d'ella. Va despertar de la seva abstracció i es va tornar lleugerament en el seu seient per poder veure al mateix temps a la sanadora Mon Calamari i al Mestre Skywalker.

-Mira-ho d'aquesta manera -va dir el Mestre Luke-. Si ens quedem a Mon Cal, estarem a la zona zero per a les represàlies dels yuuzhan vong. També som el principal objectiu de la Brigada de la Pau. Dubto que en les Regions Desconegudes hagi una cosa tan perillosa com qualsevol d'aquestes possibilitats.

-Amb el degut respecte, Mestre Skywalker, no sabem el que hi ha. Per això es diuen «desconegudes».

La Danni Quee ho sabria, va suposar la Saba. La científica humana havia començat com astrònoma i només les circumstàncies l'havien fet especialitzar-se en les eines de l'enemic.

-Exacte -va dir el Mestre Skywalker, reconeixent l'argument amb un sentiment paternal-. Però aquesta és una missió exploradora, no militar. No anem a buscar baralla.

-Però intentaràs detenir-los si els trobes.

-És la nostra feina -va respondre el Mestre Luke amb un somriure-. Vindràs?

La Danni va arronsar les espatlles d'una manera que implicava que era incapaç de fer-li raonar.

-És clar. No m'ho perdria per res del món.

-I tu, Mestra Cilghal, has reconsiderat la teva decisió?

-Així és, Mestre Skywalker -la sanadora es va aixecar i va inclinar el cap-. Però no he canviat d'idea. Se'm necessita aquí. Hi ha massa feina a fer, massa gent a la qual ensenyar el que s'ha perdut. Seria irresponsable per part meva anar-me'n ara.

Les seves paraules implicaven un altre repte, però de tal manera que cap dels Mestres el va reconèixer com a tal.

-Comprenc -va dir amb suavitat el Mestre Skywalker-, però lamentaré no tenir-te amb nosaltres.

-Recomano la meva aprenenta, Tekli, perquè hi vagi al meu lloc.

-Gràcies, Cilghal. Estarem encantats de tenir-la a bord. Amb la Danni, la Mara, en Jacen i jo mateix, la nostra tripulació estarà gairebé completa -el Mestre Skywalker es va girar per dirigir-se a la Saba, presumptament per convidar-la a unir-se a ell i als altres en aquesta missió al planeta intel·ligent. A la Saba se li va accelerar el cor, però ell va arrufar les celles abans de parlar, i la seva atenció es va centrar un moment en el seu interior. Una expressió de preocupació li va sorgir a la cara.

-Mestre? -va dir la Saba.

-Ho sento -va dir ell-. Vaig creure que...

El comunicador de la Mestra Cilghal brunzí en aquell moment. El va agafar i va escoltar amb atenció la veueta que sortia d'ell.

-Porteu-la a la infermeria. Estaré allà de seguida -es va posar dreta i va dir-: Ho sento, Luke. És la Tahiri.

-On és? -va preguntar el Mestre Skywalker, aixecant-se també-. Està malament?

-Està a la ciutat -va explicar la Cilghal, movent-se a corre-cuita cap a la porta-. Els metges l'han trobat fa un moment, inconscient. He aconsellat a la Tekli que la ingressi. Vaig a supervisar el seu examen.

-Alertaré a la Mara -va dir el Mestre Skywalker mentre la Cilghal sortia-. Voldrà ser-hi. Igual que en Jacen.

-I tu, Murmuris? -va preguntar Danni mentre el Mestre buscava el seu comunicador per fer la trucada-. Vens?

La Saba es va sentir confusa per un moment.

-Aquezta pot fer poc per la Tahiri.

-No, a la missió -la jove humana va allargar la mà a través de l'espai que les separava per tocar-li el braç-. Sembla de bojos, però la Vergere sabia de què parlava. Vindràs amb nosaltres?

La Saba es va quedar paralitzada, sentint tot just les paraules de la Danni. Pocs humans la tocaven. Els barabels eren coneguts pels seus costums violents, que alguns dirien bàrbars, i era sabut que amb una mala paraula o un mal gest n'hi havia prou per provocar un desafiament. A vegades acabaven sent blanc dels cercadors de prestigi d'altres espècies, normalment adolescents disposats a fer el que fos per demostrar que no li temien a les conseqüències. En altres temps, els hi hauria ensenyat de forma implacable què era el que havien de témer, però ara era una Cavaller Jedi, i havia après a contenir aquests reflexos. O això creia.

La Danni era una amiga. Havien treballat juntes. Confiava que la Saba no li faria mal.

Va contenir el reflex de copejar-la, però no va poder contenir la consternació que li va envair pel que passaria si tornava a cometre el mateix error. Ja havia atacat un cop a qui no devia. Com podria compensar mai això?

-Zeria un honor acompanyar-te en qualzevol mizzió -va dir-, però éz millor que buzquiz a una altra. Algú en qui lez decizionz no fozzin tan dolentez.

-No va ser culpa teva -va començar a dir la Danni.

-Lez zevez morts ez deuen a lez mans d'aquezta -La Saba negà solemnement amb el cap-. Éz la zeva memòria qui acuza a aquezta.

»Aquezta no va zentir als éssers atrapats en la nau ezclavizta per culpa de la seva ira i del seu odi, perquè la van encegar emocions obzcures. Encara zeguirien amb vida si aquezta haguéz tingut méz control.

-Cert -va dir el Mestre Skywalker. La Saba va alçar la mirada ni havia notat que hagués acabat les seves trucades-. I ara serien esclaus dels yuuzhan vong. O el seu menjar. Desitjar que les teves coses haguessin sortit d'una altra manera no esborra els records. Les ferides no es curen ignorant-les.

-Aquezta aprecia el que intentéz fer -va dir amb tranquil pesar, tornant-se per mirar-lo-, però no puc.

-No és per compassió pel que et demanem que vinguis, Saba. Et demanem... et demano que vinguis perquè ets una Cavaller Jedi i necessitem la teva ajuda. La teva sensibilitat respecte a la vida ha augmentat enormement des de la pèrdua del teu poble. Has d'admetre que allà on anem ens vindria bé algú així -la va observar, calibrant la seva reacció-. De debò vols que t'ordeni que ens acompanyis?

Les gruixudes escates negres que li cobrien el cos es van tensar.

-No voldria fallar-li, Mestre. Zi torno a fallar, el meu poble fallaria amb mi.

-Doncs no fallis, Saba -va dir el Mestre amb un somriure-. Considera-ho una cacera, una última cacera per l'honor dels teus. De quina millor manera se'ls podria recordar?

Aquesta idea va fer presa en ella. El que li proposava no era una batalla on la victòria significava la mort per a un bàndol. L'empresa de trobar Zonama Sekot duraria diverses setmanes, potser mesos, per territoris perillosos que no estaven en els mapes. Hi hauria pistes a descobrir, rastres a seguir, paranys que desentranyar. Caldria moure's amb discreció, amb els sentits desperts i la intel·ligència alerta. Qui sabia on podria portar-los això, o què trobarien al final del camí?

Va colpejar el terra amb la cua. Una part d'ella responia al desafiament, i hi havia un desafiament implícit en la veu del Mestre. Un recordatori del que havia estat, i que, en molts sentits, seguia sent. Era una caçadora, resultat de generacions de caçadors que portaven una vida basada en l'instint. Si algú podia donar caça a un planeta vivent, era ella. «De quina millor manera se'ls podria recordar?»

-Si no tens més objeccions -va dir el Mestre Luke-. Ho consideraré decidit. Ens acompanyaràs a cercar a Zonama Sekot.

La Saba va dubtar uns segons, i després va acceptar assentint amb el cap. Una cacera era preferible a esperar a Mon Cal l'atac dels yuuzhan vong.

-Aquezta anirà -va dir.

-Gràcies Saba -va respondre ell amb un somriure més ampli.

-M'alegro -va afegir la Danni, estrenyent-li amb força el braç, i deixant-lo anar després.

La Saba va inclinar el cap en un gest que reconeixeria a l'instant qualsevol familiaritzat amb els barabels: obediència honrada amb matisos d'esglai.

-I ara, anem a veure què li ha passat a la Tahiri -va dir el Mestre aixecant-se.

-oOOOo-

Següent