V
«Això ho canviarà tot -va pensar en Jacen Solo
parat sota el morro en forma de falca de l'Ombra
de Jade, mirant com els amics i la família s'acomiadaven-. És el principi
d'alguna cosa nova». El que li passava per la ment allà parat a la plataforma
d'aterratge, simulant que feia comprovacions d'última hora a la nau, era una
classe molt diferent de premonició. No era un presagi, sinó alguna cosa més
íntima, més profunda. Era com si pogués intuir vagament el futur, i era un
territori estrany i desconegut, i d'alguna manera a conseqüència d'aquest
moment.
És clar que potser no era una premonició.
Igual la sensació era conseqüència directa de tot l'estimcaf que havia pres,
combinat amb el fet que últimament no dormia bé. S'havia passat les últimes
nits assegut a la seva habitació durant interminables hores, preocupant no
només per la missió sinó per deixar enrere la meitat dels seus éssers estimats.
Els contemplava en aquest moment,
abraçant-se, estrenyent les mans, besant-se, rient. Davant de tanta frivolitat,
podria pensar-se que l'Ombra de Jade
i la seva tripulació només anaven a fer un salt a les assolellades llunes de
Calfa-V en comptes d'una missió a les Regions Desconegudes. Però no necessitava
la Força per saber que sota aquesta actitud casual sotjava un pessimisme del
que li costava desfer a qualsevol d'ells...
Pràcticament tothom havia anat a
acomiadar-se de l'Ombra de Jade. La
seva mare havia anat, de nou seguida pels seus guardaespatlles noghri, Cakhmaim
i Meewalh. Lian li donava uns cops al Luke a l'espatlla i li donava consells
per no ficar-se en embolics. Aquesta hipocresia ben intencionada va provocar un
lleuger somriure en el Mestre Jedi que va assentir i va embolicar la mà del seu
vell amic amb les seves dues mans, estrenyent-les amb fermesa.
A un costat hi havia C-3PO, al qual els
arcs de llum que il·luminaven el costat del transport cuirassat arrencaven
lluentors bronzins, acompanyat de l'R2-D2, xiulant alegre per tranquil·litzar
al seu company metàl·lic.
-No és per tu per qui estic preocupat -va
replicar C-3PO-, no és per mi!
La cúpula de l'R2 girà mentre llançava una
altra sèrie de trins i xiulets.
-Bé, almenys tu no saps què t'espera a les
Regions Desconegudes -va dir C-3PO-. Jo sé massa coses sobre el lloc al qual
pretén portar-nos la mestressa Leia.
En Jag Fel ajudava a carregar els últims
subministraments en el transport. La Danni Quee arribava tard i havia enviat
per davant part del seu equipatge amb una plataforma repulsora. Quant es va
buidar, va xiular sense dirigir-se a ningú en particular i es va allunyar. La Tekli,
l'aprenenta de la Cilghal, ja havia carregat els subministraments que la
sanadora havia insistit que podia necessitar en el llarg viatge.
Afortunadament, la Saba Sebatyne, la gegantina Jedi rèptil, havia portat només
la meitat de l'equipatge autoritzat per a ella, creant-se així un espai extra.
Igual que en Jacen, l'estoica barabel es mantenia apartada dels altres, pestanyejant
amb els seus ullets mentre la seva cua es removia inquieta als seus peus.
«Potser també ella ho sent -va pensar ell-.
Després de tot, pot ser que els que ens anem amb l'Ombra de Jade no tornem en mesos. Qui sap a què tornarem, o què
portarem amb nosaltres?»
Les comunicacions amb les Regions
Desconegudes eren poc fiables, i es retransmetien mitjançant un únic
transponedor de llarga distància en el confí de l'espai conegut. I després de
la mort de l'Ànakin havia deixat de ser tan ingenu com per donar per fet que
tornaria a veure a totes aquestes persones de les que s'estava acomiadant.
«Però no tinc una altra elecció. Igual que
els altres, he de fer el que he de fer. La guerra amb els yuuzhan vong podria
guanyar-se sense nosaltres, però hi ha moltes classes de guerra».
La Jaina va notar que s'havia apartat i es va
acostar a ell.
-Què passa, germà? T'estàs qüestionant
anar?
Es va tornar per mirar-la a la cara i li va
sorprendre com d'adulta que semblava. Encara que la diferència d'edat entre
ells era de tot just cinc minuts estàndard, semblava molt més sàvia i intel·ligent
que la imatge que tenia d'ella. On era la nena amb la que turmentava C-3PO a
Coruscant? O l'adolescent que havia reparat per si sola un caça TIE estavellat a
Yavin IV? Aquesta noia havia desaparegut, substituïda per aquesta jove que
tenia al davant. I per molt que s'esforcés, no aconseguia recordar quan havia
tingut lloc la transició.
-Per a res -va respondre ell, forçant un
somriure-. Suposo que estic una mica aclaparat.
Va tornar a mirar-la, encara un tant
sorprès per la dona segura de si mateixa que tenia davant. Ja no eren uns nens.
L'univers els havia ensenyat per la via dura que les responsabilitats de l'edat
adulta no sempre eren senzilles. Però la connexió que tenien en la Força seguia
sent sòlida, i amb aquest fet n'hi havia prou per produir-li un gran consol.
-Espero que trobis el que estàs buscant -va
dir la Jaina, interrompent els seus pensaments.
-Estic segur que sí -va dir en Jacen-.
Totes les dades de què disposem suggereixen que serà a les Regions Desconegudes
on...
-Vull dir en el teu cor, germà.
Aquesta vegada ell va somriure amb més
facilitat.
-No tornaré fins que ho trobi.
-És una promesa o una profecia?
-Potser una mica de totes dues coses.
Ella el va abraçar llavors, amb força i
calidesa.
-Tu fes-t'ho per tornar, d'acord? -li va
xiuxiuejar a l'orella.
Li va fer l'ullet mentre s'apartava i,
abans que ell pogués dir alguna cosa més, l'espai que havia buidat ella es va
omplir de cop i volta amb altres persones que li desitjaven bon viatge i
s'acomiadaven d'ell. Jag Fel li va estrènyer la mà amb una actitud clarament
tranquil·litzadora. En Jacen es va avançar als habituals temptejos de comiat
del seu pare, interrompent el que anava a dir i limitant-se a donar-li una
abraçada. La seva mare també el va abraçar. Però no li va dir res. No ho
necessitava, l'emoció que hi havia en els seus ulls parlava a crits.
Davant ell va aparèixer més gent,
estrenyent la mà, donant-li copets a l'esquena i parlant animadament. Va sentir
poc del que li deien; la seva atenció seguia tornant a la seva germana, ara
parada a la part de darrere amb Jag, que mantenia respectuosament les mans
apartades d'ella. Així i tot, encara que no va sentir molt del que se li deia,
va poder sentir els sentiments que expressaven. L'aire gairebé espurneig amb la
Força quan tants Jedi emocionats es van reunir al seu voltant.
Trobaria a faltar als que es quedaven
enrere, però no els ploraria, no més del que plorava a la Vergere. Fins i tot
llavors, tantes setmanes després de la seva mort, seguia podent sentir la seva
veu amb tanta claredat com si fos un dels que estaven aturats al seu costat.
-Sempre has estat sol, Jacen Solo. Fins i
tot envoltat de la família i els amics. Fins i tot quan tocaves la Força.
Sempre has estat al marge, distant, separat i sol, encara que no decidissis o
fessis que fos així.
No hi havia entès totes les coses que li
havia dit la seva Mestra, i sospitava que es qüestionaria el significat de les
seves paraules en anys venidors, quan no per la resta de la seva vida. La Vergere
havia estat una criatura de contradiccions, que en un moment donat era una
mascota dels yuuzhan vong i al següent un antic Cavaller Jedi.
-Tothom és part de tu -li havia dit ella-,
com tu ets part de tots.
Era una veritat senzilla, que abraçava ara
mentre s'acomiadava dels seus amics i la seva família. Mentre els seus éssers
estimats visquessin, estiguessin on estiguessin, no tenia motius per
plorar-los.
En aquest moment, la Danni Quee va entrar a
l'hangar, amb les espatlles carregades de bosses. Li seguia la Tahiri, semblava
atordida i confusa.
-Me l'he trobat vagant pels passadissos de
fora -va dir la Danni.
La Tahiri es va posar vermella.
-Em... Em vaig perdre en venir aquí
-tartamudejà-. Ho sento.
En Jacen va sentir una onada de compassió
per la noia. Les tres cicatrius del seu front ressaltaven contra el seu rostre
enrojolat. Seguia estant terriblement prima i semblava insegura de si mateixa;
molt poc en l'aspecte de la noia i en els seus gestos nerviosos revelaven a la
Jedi que havia conegut.
La va tocar amb la Força per consolar-la.
Ella el va mirar, i als seus somrients ulls va apuntar una dèbil indicació de
gratitud. Però es va apartar de seguida, incòmoda, per mirar als altres.
-Ja està? -va dir la Danni, amb els ulls
brillants, i l'arrissat pèl ros formant un halo al voltant del seu cap-. Ens
anem de debò?
-Ens anem de debò -va dir en Luke.
La Mara va pujar a bord per escalfar els
sistemes del iot, seguida de la Saba i la Tekli. El so dels sistemes mecànics
en cobrar vida provocà una nova urgència en els comiats. El clan Solo-Skywalker
es va reunir un últim moment mentre els altres pujaven a bord.
Al Jacen no li va sorprendre veure
llàgrimes als ulls de la Tahiri quan li van dir que els hagués agradat que els
hagués acompanyat.
-Que la Força ens acompanyi a tots -va dir
en Luke al cap d'un moment.
-Sempre ho fa -va dir en Jacen
automàticament, parafrasejant una altra dels ensenyaments de la Vergere-. La
Força és tot, i tot és la Força. L'única incertesa està en nosaltres.
La Jaina va somriure al seu germà, la Leia
va fer el mateix i li va fer un petó a la galta.
Llavors va arribar el moment de marxar. Tot
estava carregat i tots hi eren. No tenia sentit retardar-ho més temps. Mentre l'R2-D2
s'avançava a ell rampa amunt, en Jacen va sentir que tornava envair-li la
premonició. Això va fer que s'aturés un moment i dirigís una mirada ràpida als
seus pares i la seva germana.
«I si m'equivoco sobre Zonama Sekot?, -es
va preguntar ansiós-. I si aquesta gran missió només és una complicada manera
de fugir del conflicte? I si vaig entendre malament a la Vergere?»
Tot i que l'hagués entès a la perfecció i
estigués fent el més adequat en aquest moment, seguia sense ser una missió
senzilla. I com deia ella: «Cap lliçó s'aprèn de veritat fins que no s'aprèn
amb dolor». La lliçó que havia d'aprendre l'Aliança Galàctica era dura, i no
dubtava que els que segurament pagarien aquest preu serien els que viatjaven a l'Ombra de Jade.
Es va acomiadar saludant amb la mà i va
entrar en la gola de la nau. Al final de la rampa va veure la Danni,
esperant-ho. El seu somriure no aconseguia dissimular la seva ansietat.
-No hi ha res pel que estar nerviosa, Danni
-va dir, mirant-la als ulls amb calma i seguretat-. Tot sortirà bé.
-De veritat? -va dir sacsejant la més gran
de les seves bosses-. Bé, o saps alguna cosa que jo no sé, Jacen Solo, o ets un
dels millors mentiders que he conegut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada