Regla de dos (VI)

Anterior

6

-Tot això és només un malentès, -va insistir l'home des de dins de la seva cel·la.

-Esteu cometent un error, -va estar d'acord la dona amb ell.

En Johun va prendre alè de manera profunda, llavors el va deixar sortir en un sospir llarg, cansat. Havia arribat de tornada amb el Vent Favorable amb els seus dos presoners prop d'una hora abans. La seva sol·licitud per a una audiència immediata amb Farfalla havia estat denegada, mentre el general en funcions havia estat preocupat d'alguna manera amb els esforços de neteja de Ruusan. De manera que en Johun havia portat als seus presoners sota la plataforma inferior de la nau insígnia i els havia posat en una cel·la de contenció perquè esperessin. Sense res millor que fer, va decidir prendre seient en una cadira propera i esperar amb ells.

El jove Jedi estava ara penedint amb força d'aquesta decisió.

-Mai vam ser part de l'exèrcit d'en Kaan, -li va cridar la dona des de darrere de les barres de la seva cel·la-. Només som grangers.

-Els grangers no porten armadura de batalla ni armes, -va dir en Johun, assenyalant a la cantonada de l'habitació on les robes i l'equip confiscats dels mercenaris havien estat apilats sobre una petita taula.

-Aquestes coses no són les nostres -va explicar l'home-. Nosaltres... nosaltres simplement les vam trobar. Vam sortir a caminar aquest matí i... vam arribar en aquell campament desert. Vam veure tot aquest equip tirat allà al voltant i, uh, vam pensar que seria divertit vestir-nos com a soldats.

El guàrdia de la República que estava vigilant els presoners amb Johun va bordar un riure davant la patètica mentida. En Johun simplement tancà els seus ulls i va estendre cap amunt les seves mans per fregar-se la templa. Abans a Ruusan, els presoners havien estat massa ansiosos per confessar els seus crims. Recents de la seva trobada amb el Lord Sith sense nom, havien estat temporalment espantats. Ara que estaven fora de perill lluny de la superfície del planeta, però, la realitat sanglotant d'una sentència de cinc a deu anys en un món presó de la República estava fent-los recular del seu anterior testimoni.

-Què hi ha dels altres? -va preguntar en Johun, esperant atrapar-los en la seva pròpia xarxa de mentides-. Els vostres amics que van morir en l'atac. Eren grangers, també?

-Sí, -va respondre l'home, fins i tot mentre la dona deia: En realitat ni tan sols els coneixíem.

-Bé, -va preguntar el jove Jedi amb fredor-: Quina és?

Els dos mercenaris es van fer l'un a l'altre una llarga mirada, amarga, però va ser la dona la que finalment va respondre.

-Els acabàvem de conèixer aquest matí. Al campament Sith. Van dir que eren grangers com nosaltres, però podrien haver estat mentint.

-Mentint? De debò? -va preguntar en Johun sarcàsticament-. És difícil imaginar per què ningú faria això.

El guàrdia va fer una altra rialla curta.

-Vosaltres dos hauríeu de fer un tour amb aquesta actuació -va dir ell-. Ja sabeu... si sobreviviu a la presó.

L'home a la cel·la semblava a punt de dir alguna cosa amarga en resposta, però va contenir la seva llengua quan la seva companya li va donar un agut cop de colze a les costelles. En aquest moment una de les enviades d'en Farfalla va treure el seu cap per l'habitació.

-El general pot veure't ara-, li va dir.

En Johun va saltar de la cadira per seguir-la.

-Ei, digues-li que ens deixi sortir d'aquí, -va cridar l'home darrere ell-. No t'oblidis de nosaltres!

És impossible fer-ho, va pensar en Johun. Al guàrdia li va dir:

-Mantingues-los vigilats. I no creguis res del que et diguin.

L'enviada el va portar per un llarg i sinuós trajecte, a través dels diversos nivells del Vent Favorable. Les cel·les de contenció estaven localitzades en les profunditats de més al fons del gran casc de la nau; s'anava a trobar amb Farfalla a la plataforma de comandament al cim. Pel camí van passar per centenars de cares que Johun reconeixia, companys Jedi i soldats que havien lluitat al seu costat durant la campanya. La majoria li donaven un assentiment curt o una ràpida salutació mentre passaven, massa ocupats amb els seus propis deures per iniciar qualsevol tipus de conversa.

També hi havia moltes cares que Johun no reconeixia: refugiats de Ruusan. Molts eren evacuats portats aquí pel ràpid allau per escapar de la bomba mental, preparant-se per dirigir-se de tornada a la superfície i tractar de reconstruir les seves vides. Altres eren homes i dones amb llars o famílies que havien estat completament destruïdes per la guerra; per a ells, no hi havia res per tornar llevat records dolorosos del que havien perdut. En Farfalla havia organitzat per a aquelles persones que no desitjaven tornar a Ruusan transports de tornada als Mons del Nucli de la República, on podrien començar de nou lluny dels horrors que havien testificat.

Massa gent, va pensar en Johun mentre silenciosament seguia la seva guia. Massa patiment. I tot serà per res si qualsevol dels Sith aconsegueix escapar.

Quan van arribar a la plataforma de comandament, l'enviada el va portar a la cambra personal d'en Farfalla. Ella va colpejar una vegada a la porta tancada, i una veu de l'altre costat va dir:

-Entreu.

Ella va posar una mà a la consola i la porta es va lliscar per obrir-se, llavors ella va fer un gest amb el cap a Johun. Ell caminà cap endavant dins de l'habitació, i va escoltar la porta brunzir en tancar-se darrere d'ell.

L'habitació era més gran del que havia esperat, i decorada amb l'estil petulant pel qual Valenthyne Farfalla era famós. Una catifa de colors brillants carmesina i daurada estava desplegada a terra, i a les parets penjaven treballs que no haurien semblat fora de lloc en les galeries més fines d'Alderaan. A l'altra banda de l'habitació hi havia un llit enorme amb dosser, el marc dissenyat de la fusta d'un arbre Wroshyr, un regal dels líders tribals wookiee de Kashyyyk. Les cobertes i el coixí estaven teixides de sedes brillants grogues i vermelles, i cada un dels pals enormes del llit estava engalanat amb un mural pintat a mà representant un esdeveniment principal de la vida d'en Farfalla: el seu naixement real, la seva acceptació en l'Orde Jedi, el seu ascens al rang de Mestre, el seu famós triomf sobre les forces Sith a Kashyyyk. El general estava assegut en un escriptori descomunal a la cantonada, revisant informes en un monitor construït a la superfície.

-Em deceps, jove Padawan-, va dir ell mentre apagava la pantalla i girava el seu seient per encarar-lo.

-Em sap greu haver-li desobeït, Mestre Valenthyne, -va respondre ell.

En Farfalla es va alçar i va creuar l'habitació, els seus peus colpejant amb suavitat la luxosa catifa.

-Aquesta és l'última de les meves preocupacions-, va dir ell, posant una mà pesada a l'espatlla del jove. Els seus ulls estaven enfonsats i foscos, i la seva expressió normalment jovial estava oculta darrere d'una màscara de preocupació i fatiga.

-Irtanna, -va dir en Johun, deixant caure el seu cap en vergonya davant el record de com havia utilitzat la Força per enganyar la pilot per permetre-li unir-se a la seva tripulació.

-Un Jedi no utilitza els seus poders per manipular les ments dels seus amics. Fins i tot si els teus motius són purs, és un abús de la teva posició i una traïció a la confiança que els altres dipositen en nosaltres.

-Sé que el que vaig fer va estar malament, -va admetre en Johun-. I acceptaré qualsevol càstig que consideri necessari per expiar el que vaig fer. Però hi ha quelcom més important del que necessitem parlar primer.

En Farfalla va mirar als ulls d'en Johun, llavors va deixar caure la seva mà. El Padawan va pensar que va veure una espurna de decepció creuar la cara del Mestre mentre ho feia.

-Sí, és clar-, va dir en Farfalla, girant-se i caminant de tornada al seu escriptori. Va estendre la mà cap avall i va encendre de nou el monitor-. L'informe d'aquests presoners que has capturat.

-Ho ha vist? -va preguntar sorprès en Johun.

-Llegeixo tots els informes, -va respondre ell-. És la responsabilitat d'un líder saber què estan fent els seus seguidors. Més important, ha de detenir-los de prendre decisions errònies o precipitades.

-Encara no creu que cap Sith sobrevisqués a la bomba mental, -endevinà en Johun.

-No tinc fe en la credibilitat de les teves fonts, -va respondre en Valenthyne-. Aquests mercenaris són, per parlar clar, l'escòria de la galàxia. Com saps que no t'estan dient simplement el que vols escoltar?

-Per què farien això?

En Farfalla va arronsar les espatlles.

-Potser pensen que t'alçaràs per ells. Els donaràs millor tracte com a presoners. Una sentència menor pels seus crims. Aquesta gent són oportunistes. Buscaran cada avantatge que puguin trobar. Mentir és la seva segona naturalesa per a ells.

-No crec que estiguessin mentint, Mestre-, va dir en Johun capcinejant-. Si els hagués vist en la superfície... Estaven terroritzats! Una cosa terrible els hi va passar.

-Això és la guerra. Les coses terrible estan a l'ordre del dia.

-Què hi ha dels detalls del seu informe? -va pressionar en Johun-. El sabre làser de fulla vermella? El raig de Força? Aquestes són les armes del Costat Fosc!

-Si eren soldats de l'exèrcit d'en Kaan, estarien ben versats en les eines que els Sith utilitzen contra els seus enemics. Seria fàcil per a ells afegir aquests elements a qualsevol història que volguessin explicar.

Prement la seva mandíbula en frustració, Johun va escopir una dura acusació.

-Vostè només vol creure que els Sith s'han anat per sempre! És per això que rebutja veure el que està just davant de nosaltres.

-I tu vols creure que els Sith encara existeixen, -contraatacà en Farfalla, encara que la seva veu no es feia ressò de la ràbia al desafiament del Padawan-. Tu vols colpejar en aquells que van matar al teu Mestre. El teu desig per venjar-lo t'ha encegat als fets. Si estiguessis pensant amb claredat, veuries que hi ha una part de la història que posa tot l'informe en dubte.

En Johun va parpellejar sorprès.

-Té proves que estan mentint?

-Està just aquí, en l'informe que vas arxivar, -li va informar -. Ells clamen que un Lord Fosc dels Sith va massacrar als seus amics. Però d'alguna manera van sobreviure a la trobada. Com és això possible?

-Ells... Ells van escapar cap als arbres, -va quequejar ell, sabent com d'imbècils que semblaven les paraules fins i tot mentre les deia.

-Ets un Jedi, -li va reprendre -. Coneixes el poder de la Força. Realment creus que podrien haver escapat de la ira d'un Mestre Sith simplement corrent al bosc?

Ell els hauria caçat i massacrat com porcs zucca, va admetre per a si mateix Johun.

-Potser volia deixar-los viure per algun motiu -va suggerir ell, encara sense voler retre el seu punt de vista.

-Per què? -va preguntar en Farfalla-. Si un Lord Sith hagués sobreviscut a la bomba mental, per què deixaria enrere testimonis que poguessin exposar-lo als seus enemics?

En Johun no tenia resposta per això. No tenia cap sentit. Però d'alguna manera sabia -ho sabia- que els mercenaris estaven dient la veritat.

-Johun, -va dir el general, percebent el seu conflicte interior-. Has de ser completament honest amb tu mateix. De veritat creus que podem confiar en aquests mercenaris?

En Johun va tornar a pensar en els presoners a la cel·la i en l'interminable enfilall de mentides que sortien de les seves boques. Va pensar en la seva pròpia advertència al guàrdia que els vigilava: No creguis res del que et diguin. I Johun finalment es va adonar què imbècil havia estat.

-No, Mestre Valenthyne. Té raó. No es pot confiar en ells. -Després d'un moment va afegir-hi: Em... m'agradaria parlar amb l'Irtanna i en Bordon quan tornin. Per disculpar-me pel que els hi vaig fer.

-M'alegro de sentir que dius això, Johun -va dir en Farfalla amb un ampli somriure-. Nosaltres els Jedi no som infal·libles. És important que ens mantinguem sent prou humils com per admetre quan cometem un error.

-Desafortunadament, disculpar-se en persona no serà possible, -va continuar ell-. He estat convocat a Coruscant per trobar-me amb el Canceller Valorum. Des que òbviament no es pot confiar que segueixis les meves instruccions en la meva absència, m'acompanyaràs com el meu ajudant.

La proclamació havia estat emmarcada com un càstig, però el cor d'en Johun va saltar davant les paraules. En efecte, el Mestre Valenthyne li estava oferint prendre-li i fer de mentor per a ell.

-Jo... Gràcies, Mestre, -va ser tot el que va poder dir. Sense estar segur de què més fer, va fer una curta reverència.

-És el que en Hoth hauria volgut per a tu-, va dir en Farfalla amb suavitat. Llavors, més alt-: Ens anirem quan acabi de fer els preparatius perquè altres prenguin el comandament de la flota mentre no hi sóc.

-Per què vol el Canceller trobar-se amb vostè amb tanta urgència? -va preguntar en Johun, de sobte curiós.

-Ara que la Germandat de la Foscor ha estat derrotada, el Senat Galàctic vol posar fi oficialment en aquesta guerra. Hi ha legislació important a la taula que podria canviar la cara de la república per sempre. Valorum vol discutir-ho amb mi abans que el Senat voti.

-I aquesta legislació afectarà els Jedi també?

-Ho farà, -va respondre ombrívolament Farfalla-. De formes que ni tan sols pots començar a imaginar.

* * *

Els peus de la Zannah li coïen. Els seus panxells li feien mal. Les seves cuixes li cremaven amb cada pas. Tot i així, d'alguna manera va ignorar el dolor i es va pressionar per seguir endavant.

Havia estat caminant des que la nau d'en Darth Bane desaparegués sobre l'horitzó, deixant-la sola un cop més. La seva missió era clara: obrir-se pas fins a Onderon. Per fer això, havia de trobar una nau que li tragués de Ruusan. Això significava trobar a una altra gent. Però la Zannah no tenia ni idea d'on podia haver altra gent, i per tant simplement havia escollit una direcció a l'atzar i va començar a caminar.

Era massa petita per pilotar la moto Swoop que en Bane havia utilitzat per portar-los pel paisatge. Al principi això no havia importat: havia utilitzat els seus talents acabats de descobrir en la Força per impulsar-la pel camí, corrent tan ràpid que el món passava al costat d'ella com una taca de vent i color. Però mentre que la Força podia ser infinita, la seva habilitat per atreure-la no ho era. Les seves habilitats encara s'estaven desenvolupant, i la fatiga havia arribat ràpidament. Hi havia sentit els seus passos disminuir mentre la seva força minvava, i tot i així ella va tractar d'invocar el poder del Costat Fosc de nou tocant les seves reserves profundes de ràbia i odi, la seva voluntat exhausta només podia cridar a la més lleu espurna d'una resposta.

Ara havia quedat reduïda a una petita noia cansada caminant lentament i pesadament pel paisatge destrossat per la guerra de Ruusan. Tot i així, havia rebutjat rendir-se a la desesperació, en el seu lloc estava centrant totes les seves energies a posar un peu davant de l'altre. Era impossible dir quant va continuar la seva marxa forçada, quantes hores o quilòmetres va resistir, abans que fos recompensada amb el que buscava: la vista d'una llançadora en la distància.

L'esperança va donar nova vida a les seves extremitats cansades, i va aconseguir córrer maldestrament, coixejant cap al navili. Podia veure gent arremolinant-se al voltant de la nau: una dona jove, un home gran, i dos nois adolescents. Mentre s'apropava més, la dona es va adonar d'ella i va cridar a la resta dels seus companys.

-Bordon! Digues als nois que hem trobat a algú que necessita ajuda.

Minuts més tard, la Zannah es va trobar a si mateixa dins del contenidor de càrrega del navili, asseguda en una caixa de subministraments mentre devorava barres nutritives d'un kit de racions i les feia baixar amb una copa molt calenta de xav. Un dels nois havia posat una gruixuda manta sobre les seves espatlles, i tota la tripulació estava ara voleiant al seu voltant.

-Mai he vist algú tan petit menjar tant, -va dir la dona rient.

Ella no semblava venir originalment de Ruusan. Tenia pell fosca i cabell curt negre, i portava una armilla voluminosa sota la seva jaqueta. Hi havia també una pistola blàster lligada als seus malucs, fent que la Zannah estigués certament segura que era un soldat d'algun tipus.

-Què esperaves, Irtanna? -va dir l'home gran. En contrast amb la dona, ell semblava probablement un nadiu de Ruusan. Tenia espatlles amples, pell coriàcia, i una barba curta marró. A la Zannah li recordava a Root, el cosí que l'havia criat quan era una nena petita abans, en el seu món natal de Somov Rit-. La pobra coseta no és més que pell i ossos. Quan va ser l'última vegada que vas tenir un dinar decent, noia?

La Zannah va capcinejar.

-No ho sé, -va dir ella amb la boca plena de menjar.

Ella només va acceptar el seu oferiment de menjar per educació. Des que arribés a Ruusan havia estat vivint a base d'arrels i baies, el seu cos constantment al límit de la inanició. Havia estat fent-ho tant de temps que s'havia acostumat a les rampes d'un estómac perpètuament buit, adaptant-se fins al punt que tot just era conscient de la seva fam. Però en el moment en què el primer mos de menjar real va tocar la seva llengua, va recordar la seva gana, i ara el seu cos estava determinat a arreglar setmanes de malnutrició.

-On són els teus pares? -va preguntar la dona anomenada Irtanna.

-Estan morts, -va respondre la Zannah després d'un moment de vacil·lació, acabant amb el que quedava del kit de racions. El menjar estava deliciós; el simple plaer físic de menjar era una sensació gloriosa. Però no es podia permetre distreure per això ara mateix. Havia de ser curosa amb el que li explicava en aquesta gent.

L'home es va ajupir al costat d'ella, quedant al nivell dels seus ulls. Quan va parlar, la seva veu era suau i compassiva.

-Tens una altra família? Germans o germanes? Algú?

Ella va respondre negant una altra vegada amb el cap.

-Una òrfena de la guerra, -va murmurar tristament l'Irtanna.

-Em dic Bordon-, li va dir l'home-. Aquesta és Irtanna, i aquests són els meus fills Tallo i Wend. Com et dius?

Sense voler revelar el seu veritable nom, va vacil·lar per un segon.

-Sóc... Rain, -va oferir finalment, donant-li el seu malnom de la infància.

-Rain? És un nom graciós. Mai havia escoltat un així abans, -va dir el noi gran, Tallo. Semblava tenir sobre els setze.

-Hi ha munts de noms dels que mai has escoltat, -li va reprendre en Bordon al seu fill agudament. Llavors, en una veu més suau, va preguntar a la Zannah-. Estàs ferida, Rain? O malalta? Tenim medicines si les necessites.

-Estic bé. Només tenia gana, això és tot.

-Hauríem d'emportar-nos-la amb nosaltres? -va preguntar l'Irtanna.

En Bordon va mantenir els seus ulls sobre la Zannah mentre responia.

-Per què no li ho preguntem. Rain, vols venir amb nosaltres?

-He d'anar a Onderon, -va respondre la Zannah sense pensar. Tan aviat com les paraules van sortir de la seva boca es va penedir d'elles.

-Onderon? No hi ha res en aquesta roca excepte monstres i genets de bèsties, -va ficar basa en Tallo-. Has de ser bastant estúpida si vols anar-hi.

-Silenci, noi -va deixar anar Bordon-. Mai has sortit de Ruusan, així que com ho saps?

-Sento parlar a la gent, -va respondre en Tallo-. En els campaments i aquestes coses.

-No pots creure cada conte que escoltis al voltant d'una foguera, -li va recordar el seu pare-. Ara emporta't el teu germà i aneu a esperar davant de la nau.

-Vinga, -va grunyir en Tallo, agafant al seu germà menor pel braç.

-No és just! -va protestar en Wend mentre se l'emportaven-. Jo no he fet res!

-Per què vols anar a Onderon? -va preguntar l'Irtanna una vegada que els nois es van anar-. És un món molt perillós. No és el tipus de lloc per a una noia petita sola.

-No hi seré sola. Jo... jo tinc família allà, -va mentir la Zannah-. Només necessito trobar-los.

En Bordon es va fregar la mà pel mentó, tirant lleugerament de la seva barba.

-Pot ser bastant difícil trobar-los en un lloc com Onderon, -va dir ell-. Hi ha algú més amb qui puguem contactar per a tu? Un amic de la família de Ruusan, potser?

-He d'anar a Onderon, -va insistir la Zannah.

-Ja veig -va dir l'home, llavors es va aixecar i es va girar cap a l'Irtanna-. La nostra jove convidada sembla bastant determinada a sortir d'aquest món.

-No podem portar-te a Onderon, -va dir l'Irtanna-, però podem portar-te amb nosaltres quan marxem de Ruusan.

-Portar-me on? -va preguntar la Zannah, amb sospita.

-Tenim tota una flota de naus orbitant el planeta, Rain. Estaràs fora de perill allà dalt. Trobarem a algú que et netegi i et cuidi.

-Puc tenir cura de mi mateixa, -va contestar ella desafiant.

-Sí, puc veure-ho, -va intercedir en Bordon-. Però aposto a què et sents sola en fer-ho tot tu sola. -Quan la Zannah no va contestar va continuar-. Et diré una cosa, es va fent fosc a fora. Per què no et portem amb nosaltres a la flota per ara? Llavors demà matí podrem esbrinar què fem després.

-Si encara vols anar a Onderon, veurem si podem ajudar-te. Però si canvies d'opinió, potser podries quedar-te aquí a Ruusan amb mi i els meus nois un temps. Almenys fins que trobem a la teva família.

La boca de la Zannah es va obrir davant la seva oferta.

En Bordon va estendre un braç cap avall i la va colpejar suaument a l'espatlla.

-D'acord, -va dir ell-. No has de contestar ara mateix. Només és una cosa en el que pensar.

Aconseguint fer un assentiment lleuger, la Zannah va deixar de menjar el seu menjar, la seva ment encara trontollant.

-Hi aniré a preparar-nos per a l'enlairament -va dir l'Irtanna mentre se n'anava, dirigint-se a la part davantera de la nau.

En Bordon va somriure estant d'acord, llavors va parlar a la Zannah un cop més.

-He d'anar davant a ajudar-la. T'has de quedar aquí darrere i acabar de menjar, d'acord?

La Zannah va assentir de nou. Hi havia alguna cosa reconfortant en la forma en què Bordon li parlava. Li feia sentir fora de perill i important al mateix temps. Ella li va observar desaparèixer a través de la porta que separava el contenidor de subministraments de la cabina de comandaments.

-Simplement crida si necessites alguna cosa, -li va cridar la veu d'en Bordon de nou.

Un minut més tard els motors van rugir en encendre's i la llançadora es va elevar en l'aire, però la Zannah amb prou feines es va adonar. El seu cervell estava aclaparat amb les emocions en conflicte. Part d'ella estava cridant en silenci que no podia simplement quedar-se aquí asseguda, havia de fer alguna cosa ara. No podia deixar que la portessin de tornada a la flota. Hi havia massa gent allà. Massa Jedi. Algú segur que es donaria compte dels seus dons especials i començaria a fer preguntes. Ells esbrinarien coses sobre Darth Bane, i tot el que li havia promès -tota la saviesa i el poder del Costat Fosc- es perdria.

Tot i això, una altra part d'ella volia tornar a la flota. Bane li havia advertit que el seu aprenentatge seria una lluita llarga i difícil. Estava cansada de lluitar. I en Bane l'havia abandonat. Bordon, d'altra banda, li havia ofert la seva llar; li havia ofert deixar-li ser part de la seva família. Què hi hauria de dolent en simplement acceptar la seva oferta? Bane havia dit que ella era l'hereva triada del llegat dels antics Sith, però era això realment el que volia?

Abans que pogués arribar a alguna resposta va sentir un soroll, i va mirar amunt per veure a Wend, al més jove dels dos fills d'en Bordon, sortint de la cabina de comandaments per parlar amb ella. Ella va suposar que estava al voltant dels tretze, només un parell d'anys més gran que ella.

-El pare diu que no tens cap família-, va dir ell a manera de salutació.

La Zannah no sabia què dir, així que només va assentir.

-Van morir a la guerra? -va preguntar en Wend-. Els van matar els Sith?

Ella va arronsar les espatlles, sense voler elaborar-lo en cas que inadvertidament donés algun detall que pogués exposar la seva nova aparença.

-La meva mare era una soldat-, li va dir en Wend-. Era molt valenta. Va anar a lluitar contra els Sith quan van venir per primera vegada a Ruusan.

-Què li va passar? -ella només va fer la pregunta perquè era d'esperar i hauria estat estrany si no la fes. Ella no volia fer res que atragués l'atenció indesitjadament cap a ella mateixa.

-Ella va morir en la Quarta Batalla de Ruusan. Morta pels Sith. El pare diu...

-Wend! -Va arribar la veu d'en Bordon des de la cabina de comandaments-. Torna aquí dalt. Deixa que la Rain tingui una mica de pau i tranquil·litat.

El noi li va fer un somriure tímid, llavors es va girar i la va deixar sola de nou amb els seus pensaments. Gràcies a les seves paraules, però, ella va prendre la seva decisió.

En Bordon li havia ofert acollir-la. Li havia ofert fer-la part de la seva família. Estava temptant-la amb una vida simple però feliç. Però les seves paraules no oferien res excepte promeses buides. La pau és una mentida.

Quin bé eren la família o amics si no tenies la força per protegir-te? Bordon havia perdut a la seva dona, i Tallo i Wend havien perdut la seva mare. Quan els Sith van arribar no tenien el poder per salvar a qui més estimaven.

La Zannah sabia el que era sentir-se sense poder. Sabia com era que li traguessin les coses que més valorava sobre tota la resta. I havia jurat que mai deixaria que passés de nou.

En Bordon i la seva família eren víctimes, esclaus units per les cadenes de la seva pròpia debilitat. La Zannah rebutjava ser mai més una víctima. En Bane havia promès ensenyar-li els camins del Costat Fosc. Ell li mostraria com deslligar el poder del seu interior i alliberar-se dels grillons del món.

Amb el poder obtinc victòria. Amb la victòria les cadenes es trenquen!

El descobriment del que era -l'acceptació del seu destí- la va esperonar a entrar en acció. Ella va tractar de cridar a la Força perquè li donés forces, però encara estava massa exhausta dels seus esforços previs com per usar els seus talents. Impàvida, va començar a furgar en les caixes de subministraments en el contenidor de càrrega, buscant alguna cosa que pogués utilitzar per detenir la llançadora i la seva tripulació de portar-la cap a la resta de la flota.

Va trobar el que estava buscant just quan en Tallo va entrar al contenidor, pillant-la in fraganti.

-El pare volia que veiés si tu... Ei! Què et creus que estàs fent?

La Zannah embolicà la seva mà al voltant de l'empunyadura del blàster mig segon abans que en Tallo es llancés cap a ella, llançant-la al terra.

-Tu kríffida petita lladre! -Va maleir el noi davant ella, tractant de clavar-la a terra i treure-li l'arma de la mà. Ell la superava en pes per trenta quilos, però ella va lluitar amb una desesperació salvatge que va evitar que ell tingués una subjecció ferma sobre ella mentre lluitaven a terra.

Atret pels sons de la seva lluita, en Bordon va arribar corrent a l'habitació.

-Que dimonis està passant aquí! -va cridar ell.

En aquest instant exacte el blàster va descarregar. Era impossible dir de qui era el dit que havia estat en el gallet; Tallo i Zannah estaven tots dos agafant la pistola amb les dues mans en un esforç lluitant per la seva possessió. Però per maleïda sort o per un destí fosc, quan el raig es va disparar el canó de l'arma estava apuntant directament a Tallo. L'impacte va deixar un buit de ferida al centre del seu pit, matant-lo a l'instant.

Les mans de l'home jove van caure mortes i es va apartar del blàster. El seu cos es va bolcar cap endavant, ancorant les cames de la Zannah sota el seu pes. A l'altra banda de l'habitació dels ulls d'en Bordon es van obrir com a plats per l'horror. Amb un crit d'angoixa es va abalançar cap endavant per ajudar el seu fill.

En veure al pare del noi que acabava de matar precipitant-se cap a ella, la Zannah va actuar per instint i va disparar l'arma de nou. El raig va agafar a Bordon just per sobre de la cintura, tallant el seu crit i fent-li caure de genolls. Ell va deixar sortir un baix grunyit de dolor mentre es premia el forat fumejant en el seu budell, llavors va estendre una mà sagnant cap a la Zannah. Ella va cridar de por i disgust i va disparar de nou, acabant amb la vida d'en Bordon.

-Bordon! -va arribar la veu de l'Irtanna per l'intercomunicador de bord-. He sentit trets de blàster! Què està passant allà darrera?

Movent-se ràpidament, la Zannah es va escórrer des de sota del cos d'en Tallo i va córrer cap a la cabina de comandaments. Va arribar per trobar a Wend encara amarrat al seient de passatgers, tractant de girar-se per veure què estava passant. L'Irtanna estava aixecant-se de la cadira per anar a ajudar a Bordon. Havia d'haver connectat el pilot automàtic abans de poder-se aixecar del seu seient, i el retard li havia donat a la Zannah els preciosos segons que necessitava per tenir l'avantatge.

-Torna a seure i no et moguis! -va cridar la Zannah, apuntant amb el blàster a Irtanna. La seva veu sonava fina i buida en els estrets confins de la cabina de comandaments, la veu d'una nena en pànic.

L'Irtanna va vacil·lar, llavors va obeir.

-Què ha passat? -va preguntar la dona, el seu to acuradament neutral-. Hi ha algú ferit?

-Traça una ruta cap a Onderon -va ordenar la Zannah, rebutjant respondre a la pregunta. Ella amb prou feines podia escoltar-se a si mateixa parlar per sobre del repic diàfan del seu cor accelerat.

-Està bé, -va dir l'Irtanna lentament, estenent el braç cap amunt per introduir les coordenades a la consola de comandaments de la nau-. Faré el que vols. Només calma't. -El navegador automàtic dringà per acceptar la nova destinació, i la dona es va girar a mitges en el seu seient per poder veure la jove noia que la tenia d'ostatge directament als ulls-. Rain, baixa el blàster. -Hi havia una confiança freda en les seves paraules, i una determinació ombrívola a la cara.

-No sóc la Rain, -va replicar la noia a través de les seves dents premudes-. Em dic Zannah!

-Qui sigui que siguis, -va dir l'Irtanna, aixecant-se lentament-, vas a donar-me aquest blàster.

-No et moguis o disparo! -li va advertir, la seva veu alçant-se de manera estrident. Com pot estar tan calmada? Va pensar ella, fins i tot mentre lluitava per alentir la seva pròpia respiració. Ella era la que tenia el blàster, però d'alguna manera sentia com si estigués perdent el control de la situació.

-No, -va respondre amb calma la dona jove, donant un únic pas cap a ella-. No em dispararàs. No ets una assassina.

El record dels dos Jedi morts abans a Ruusan va passar per la ment de la Zannah, seguit ràpidament per la imatge d'en Bordon i el seu fill estirats sense vida al contenidor de càrrega.

-Sí, ho sóc -va murmurar ella mentre premia el gallet, llavors l'altra va col·lapsar a terra, una mort ràpida i neta. La Zannah va esperar un segon per confirmar que havia mort, llavors es va girar per apuntar el blàster a Wend. Hi havia observat com es desenvolupava la trobada com paralitzat, sense si més no molestar-se a treure's la sivella del seu cinturó de seguretat.

-No em matis! -pregà ell, retorçant-se sota els lligams de la cadira.

Ella podia percebre realment la por emanant d'ell. Sentia la calor familiar del Costat Fosc encendre's amb vida al seu interior, responent a la dificultat de la seva víctima, alimentant-se del seu terror. Fluïa a través d'ella com una onada de foc líquid, abrasant la seva culpa i inseguretat i enfortint la seva resolució.

La ment de la Zannah era plena amb una certesa gran i sobtada: la por i el dolor eren una part inevitable de l'existència. I era molt millor infligir-los en altres que patir-los ella mateixa.

-Si us plau no disparis, -ploriquejà en Wend, fent una última súplica per la seva vida-. Només sóc un nen. Com tu.

-Jo no sóc una nena -va dir la Zannah mentre premia el gallet-. Sóc una Sith.

 Següent