Refugiat (VIII)

Anterior

VIII

-Alto!

Al víllip robat va aparèixer la imatge d'un guàrdia. Nom Anor, que l'observava, va veure que l'Avergonyida que portava el víllip (dissimulat hàbilment en un gerro fet amb un k'snell mort i buidat) va obeir sense titubejar l'ordre del guerrer, com era d'esperar per part d'un membre de la més baixa de les classes socials, que acabava d'irrompre en una de les avantsales del Senyor Shimrra.

El guàrdia va avançar a poc a poc cap a l'Avergonyit, amb un somriure burleta a la cara.

-Amb les teves presses per tornar a reunir-te amb Yun-Shuno, has oblidat que ningú entra en aquestes sales sense llicència del Summe Senyor en persona.

Es va detenir un parell de passos de l'Avergonyida. El seu gest grotesc quedava enfocat de prop.

-Explica per què embrutes aquests sòls amb la teva vil presència.

-M... M'ha enviat el gran sacerdot Jakan -va balbucejar l'espia d'en Nom Anor. Hi havia assajat l'excusa moltes vegades abans d'emprendre la seva missió; però mai havia semblat tan poc convincent. Em va man... manar que presentés aquesta ofrena...

-Menteixes!

L'amfibastó del guerrer es va desenrotllar de la cintura uniformada i va adoptar una posició d'atac.

-Em diràs què fas aquí; i, després, en càstig a la teva transgressió, sentiràs la còlera de la guàrdia palatina del Senyor Shimrra.

Quan el guerrer va avançar un altre pas, l'Avergonyida va caure de genolls aferrant contra el pit el gerro de k'snell i el víllip que contenia.

-T'ho prego...

Encara que en Nom Anor no li veia la cara, podia imaginar la seva por.

-Les teves súpliques són indignes d'un yuuzhan vong! -va grunyir el guerrer mentre aixecava l'amfibastó-. Disposa't a morir!

-Jeedai! -va cridar de sobte l'Avergonyida, amb un to que ja no era mesquí ni plorós. Segons el planejat, va activar amb el palmell de la mà el pegat de la base del k'snell-. Ganner!

La imatge va morir amb el víllip i amb l'Avergonyida una fracció de segon abans que caigués violentament l'amfibastó. L'última imatge que va veure en Nom Anor de l'avantsala va ser la ganyota retorçada i carregada d'odi del guerrer.

-No havia de dir res dels Jedi -Va dir en Nom Anor, pronunciant aquest nom a la manera dels infidels, tal com havia après durant els seus anys de treball com infiltrat. Li va costar treball reprimir una onada d'ira. Que poc els havia faltat!

-At'raoth estava lliurada a la causa -Va dir en Shoon-mi. Estava dret a un costat del nou tron ​​d'en Nom Anor, situat en un lloc molt distant de l'anterior. L'ex-Avergonyit se sentia clarament incòmode després de l'intent fracassat d'infiltrar-se en les estances d'en Shimrra-. Va anar de bona gana, sabent que podia morir.

-Però encara està per veure si ha mort bé -Va dir en Kunra-. La faran presonera i la torturaran? Ens descobriran?

-No! -va exclamar en Shoon-mi, consternat que pogués pensar-se tal cosa-. Hi haurà pres les precaucions adequades.

En Nom Anor estava segur que el seu acòlit principal tenia raó. «Les precaucions adequades» significava, en aquest cas, trencar la dent postissa que portava al fons de la boca i empassar-se el verí d'irksh que li havien proporcionat. L'hauria matat a l'instant. La seva lleialtat fanàtica a la causa garantia que obeiria aquesta última ordre.

Però Nom Anor va pensar que el suïcidi podia no ser suficient per evitar el desastre. L'espia havia anunciat obertament la seva fidelitat a l'heretgia Jedi, pel que a partir d'ara Shimrra seria conscient, sens dubte, de l'existència d'intents d'infiltració en les seves estances. La propera vegada seria encara més difícil entrar... i més perillós.

Però no per això anava a renunciar a intentar-ho. No li importava quants acòlits morissin en l'intent. La informació sobre les activitats dels seus enemics era vital. Tota campanya, oberta o encoberta, depenia de la informació, i això significava que havia de ficar a algú dins d'aquestes parets, i aviat. Si no ho aconseguia, no sabria quines mesures s'estaven prenent contra ell, i això el deixaria en una situació de vulnerabilitat inacceptable.

-Hem d'alegrar-nos d'haver arribat fins aquí -Va dir Kunra. Era un intent desesperat per la seva part de posar al mal temps bona cara; però no podia dissimular el seu cansament-. At'raoth ha arribat més lluny que cap dels anteriors.

-Crec que fins i tot he sentit veus -Va dir en Shoon-mi.

En Nom Anor va assentir. També ell havia sentit veus des de l'interior de la cambra, a l'altra banda del llindar que havia intentat creuar l'espia. Estava segur que les veus eren del Summe Prefecte Drathul, del gran sacerdot Jakan i de l'Onimi, el titella abominable del Senyor Shimrra. Algú discutia amb ells, un dels guerrers potser. La discussió havia estat massa apagada perquè es captés alguna paraula, però havien estat a prop. Si At'raoth hagués aconseguit avançar uns passos més...

Va deixar anar entre dents un jurament antic. Els errors podien engegar a rodar tot el que ell estava intentant. El moviment herètic era encara massa dèbil per poder sobreviure si es desencadenava contra ell una persecució organitzada.

-Hem de tornar a intentar-ho -Va dir lacònicament-. Necessitem tenir accés en aquestes habitacions.

La frustració s'agitava en el seu interior com una tempesta magnètica. Trobava a faltar les seves antigues xarxes, la seva cadena d'informació, als molts espies que li havien subministrat informació. Abans de la seva caiguda havia estat saciat de dades, sense adonar-se'n de la sort que tenia. Ara, assedegat d'informació, afeblit per la ignorància, anhelava tornar en aquells temps gloriosos.

-Si no som capaços de ficar-hi un víllip, necessitarem un informador.

-Però a qui? -va preguntar en Shoon-mi-. I com?

-El nostre nombre va en augment -Va dir en Kunra a manera de resposta-. La veu va corrent i ascendint per l'escala social. Només és qüestió de temps fins que ens infiltrem en els nivells superiors.

-No puc esperar tant! -va exclamar en Nom Anor. Com més ens acostem al cim, més perillós es torna per a nosaltres. Si no sabem quant sap Shimrra, som com una de les seves víctimes dels sacrificis: de genolls davant seu, amb un coufee a la gola, esperant el cop que ens remati.

Va arronsar les espatlles sota la seva túnica. Últimament s'havia vist a si mateix en somnis fugint d'una partida de guerrers que volien acabar amb ell. En aquests no els veia mai, però sempre percebia que el seguien de prop, i sempre els sentia. En els seus somnis, no era més que un animal acorralat.

Va negar amb el cap. Quan estava despert, no tenia temps per perdre pensant en els seus malsons.

-No estic disposat a morir aquí baix. No seré com els dimonis subterranis, cecs i vulnerables davant qualsevol que porti llum.

-No serà així, Mestre -Va dir en Shoon-mi amb matusseria-. Nosaltres no consentirem que et passi alguna cosa així.

Les frases tranquil·litzadores d'en Shoon-mi eren com les que es dirien a un nen, i Nom Anor les va rebre amb el menyspreu que mereixien.

-Prou! -va cridar. Va tornar al tron ​​a grans passos i es va esfondrar en ell-. Busca'm a un altre voluntari. Ho intentarem una altra vegada; ho seguirem intentant fins que aconseguim el nostre objectiu! Hem d'espiar a Shimrra abans que ell ens espiï nosaltres. Si no, morirem.

En Shoon-mi empassà saliva i es va retirar fent reverències. Encara que ell no sabia res de l'espia que havien atrapat a la seva seu anterior, es feia càrrec de la realitat de la seva situació. Ells eren uns heretges, anatema d'en Shimrra i des sacerdots, una brutícia que calia purgar. Un rovell, va pensar en Nom Anor, recordant els seus pensaments sobre la podridura del ferro que havia observat en el ventre de Yuuzhan'tar abans d'assumir el mantell de profeta.

-Es farà així, Mestre.

-Assegura't d'això -Va dir en Nom Anor. Va incloure també a Kunra en la seva mirada furibunda.

-Assegureu-vos d'això tots dos.

En Kunra fer que sí amb el cap amb tristesa, sense molestar-se a comentar que el nombre de voluntaris disponibles per a dilapidar-los en aquestes missions desesperades era limitat. Com més fracassaven, menys es presentaven en l'ocasió següent. El sacrifici havia de tenir sentit perquè fos noble.

Però també ell es feia càrrec de la dura realitat de la situació. Calia matar o morir. Si el més que podien aconseguir els Avergonyits era triar la seva manera de morir, allò ja era alguna cosa. Per descomptat que era més que el que els hi havia ofert mai Shimrra.

* * *

La Jaina estava amagada darrere d'una balustrada de pedra, al terrat d'un magatzem que estava enfront de la penitenciaria. Es mantenia ajupida perquè no la detectessin els forts focus que escombraven la zona. Hi havia patrulles regulars al voltant del perímetre de la presó, i ella ja les havia esperat, però el ryn no els havia advertit de l'eixam de droides-sentinella G-2RD que les acompanyava, a ella l'havien pres per sorpresa. Evidentment, els bakurans havien superat en aquell aspecte, amb finalitats pràctiques, la seva habitual aversió als droides. La vigilància de la zona era freqüent i aleatòria, de manera que resultava difícil predir quan passaria una nova patrulla. El pitjor de tot era que en el seu primer intent d'aconseguir a la cursa l'entrada del darrere, hi havia activat algun tipus d'alarma oculta. Ara, tot el complex es trobava en situació de plena alerta, preparat i esperant que algú intentés entrar.

Després d'una hora d'observació acurada, va quedar convençuda que era improbable que fos capaç d'entrar sense ser vista. I si la seguretat interior era tan estricta com l'exterior, ella no duraria dins ni un minut, ni de bon tros podria arribar a la cel·la que volia visitar. No; hauria d'intentar-ho d'una altra manera...

Va sortir del seu amagatall, va creuar el terrat del magatzem i va baixar per una escala de mà estreta que estava fixada a la paret del fons. El carreró que estava al fons de la paret estava ple de deixalles, el que donava a entendre que s'utilitzava poques vegades. El va recórrer fins al final mentre realitzava tres respiracions profundes i tranquil·litzadores per omplir-se de sensació de control i d'autoritat.

«No sóc una agent encoberta -es va dir a si mateixa-. Sóc representant d'unes autoritats estrangeres en visita oficial, i els d'aquí són aliats nostres».

Amb pas viu, controlat, va envoltar la cantonada fins a sortir obertament davant els droides de seguretat. Un focus li va il·luminar immediatament la cara, però ella va seguir caminant al mateix ritme; el menor titubeig podria destruir la il·lusió que ella intentava crear.

Dos droides G-2RD van baixar volant dels seus emplaçaments en l'alt mur de ferrociment de la part posterior de la presó. Les dues esferes flotants, dotades de diversos mitjans per fer mal, van convergir sobre ella, brunzint furiosament com insectes enfadats.

-Alto! -va exclamar una de les esferes. Ella no va saber quina.

Es va detenir a tres metres de l'entrada posterior, amb grans mostres d'obediència i submissió.

-Declara el teu nom i el que fas aquí -va ordenar l'altra. Tenia una veu nasal penetrant que probablement s'havia dissenyat perquè resultés irritant.

-Em dic Jaina Solo -va respondre tranquil·lament-. He vingut a parlar amb la Malinza Thanas.

Els dos droides van brunzir mentre comprovaven ràpidament la seva autorització. Al cap d'un parell de segons, un d'ells va avançar fent cruixir el bastó atordidor.

-No s'ha autoritzat aquesta visita.

-Et prego que no m'amenacis -va dir ella, fent girar sobre si mateix al petit droide amb una empenta de la Força-. La veritat és que aquestes coses no em proven gens bé.

El segon droide va emetre un udol penetrant que la Jaina va tallar ràpidament. Va buscar amb la Força en el més profund dels circuits del droide i li va fondre el vocalitzador.

Van convergir sobre ella més droides i més focus. No podria haver cridat més l'atenció encara que s'ho hagués proposat. Malgrat tot, va mantenir l'aparença de calma i no va acostar per a res les mans al sabre làser.

-He vingut a parlar amb la Malinza Thanas -va repetir amb paciència i amb fermesa-. Feu el favor de deixar-me passar.

El primer droide va recobrar l'equilibri i va tornar a situar-se al davant seu. Aquesta vegada va parlar amb una veu diferent, la d'un guàrdia que estaria dins del complex i que evidentment l'estaria observant a través dels sensors del droide.

-Ho sento, però no podem acceptar visites sense autorització.

Ella es va creuar de braços.

-Llavors, et recomano que l'aconsegueixis, perquè jo no me'n vaig d'aquí fins que vegi a la Malinza. I no tinc cap intenció de marxar sense més. Et dono un minut perquè facis el que et dic.

El droide va brunzir i va començar a balandrejar pujant i baixant, com si esperés amb impaciència l'autorització per atacar-la. Ella el va observar amb desconfiança mentre comptava mentalment d'un a seixanta.

Quan va acabar el minut, va sentir uns passos precipitats que corrien cap a ella darrere de la cantonada més propera.

-No puc passar-me esperant tota la nit sabeu? -Va dir, apartant tranquil·lament als droides i avançant tres passos més cap a la porta del darrere que havia indicat el ryn en el seu missatge. Un cop allà, va dir la contrasenya que li havien comunicat.

-Habitant Marginal.

La porta es va obrir a l'instant amb una xiulada, lliscant ràpidament cap amunt. La Jaina va entrar en un passadís banc brillant que es dirigia a l'interior de l'edifici, recte com un feix de llum.

Li va seguir un cor de brunzits dels droides. De la carcassa del droide més proper va sortir una veu nova.

-Això és un menyspreu flagrant als reglaments! -deia el guàrdia, sense ocultar el seu enuig-. Siguis qui siguis, he d'insistir en què...

-Com ja he explicat, em dic Jaina Solo -va dir ella, i us agrairia que terminéssiu d'aclarir sobre si us proposeu ajudar o aturar-me. La veritat és que no vull lluitar amb vosaltres; però si m'obligueu...

-No pots pretendre aparèixer aquí sense més i veure el pres que vulguis! No saps el que és el protocol?

-No saps el que és un incident diplomàtic? -va replicar ella-. Perquè això serà el que tingueu si no em deixeu veure la Malinza Thanas.

La pausa va ser més llarga aquesta vegada, i la Jaina va percebre que els droides retrocedien lleument. Hi havia aparegut darrere d'ells un escamot de guàrdies que esperaven, insegurs, el que faria ella a continuació.

-I bé? -Va dir la Jaina al cap de cert temps-. Què fareu?

-Et prego que esperis on ets -la veu semblava més acoquinada que abans, i la Jaina va sospitar que els guàrdies havien rebut dels seus superiors l'ordre de deixar-la passar-. Aviat arribarà una escorta.

Tot just havia dit això quan van girar la cantonada quatre guàrdies de seguretat bakurans que van arribar a la cursa. La Jaina va observar que portaven les armes ben guardades a les seves fundes.

-Acompanya'ns -li va ordenar el que estava més a prop seu. Va parlar amb veu fosca i ferma, però no podia amagar que es trobava una mica incòmode. La Jaina es va permetre un lleu somriure al respecte: a ells no se'ls hi donava tan bé com a ella dissimular els seus nervis.

No es va moure.

-Només quan sàpiga on em porteu.

-Se't portarà a veure a la presonera -va respondre el guàrdia-. Tal com ho has demanat.

Hi havia una mica de burla en el seu to, però no era més que per guardar les aparences. El guàrdia sabia que la Jaina estava en una posició d'avantatge.

El somriure de la Jaina es va eixamplar. Mai era dolent fomentar el respecte als Jedi en planetes llunyans, i el respecte no sempre es guanyava a punta de sabre làser.

Va fer una lleu reverència amable cap als droides, sabent que qui li hagués atorgat l'autorització l'estaria observant. Aquella nit ja no farien falta més actituds agressives, llevat que la provoquessin, és clar.

-Em sap greu causar aquestes molèsties. Com més aviat pugui veure la Malinza Thanas, abans deixaré destorbar-vos.

Amb els sentits molt atents a qualsevol indici d'engany, es va deixar guiar pels quatre guàrdies fins al cor de la penitenciaria. L'ala d'alta seguretat era idèntica a les normals, llevat que hi havia droides G-2RD en totes les cantonades. Els droides deixaven anar un brunzit amenaçador en passar ella, com advertint-li que no intentés els mateixos trucs que havia aplicat amb els seus companys. La Jaina va intentar recordar tots els girs i passadissos que seguien, però no era fàcil. Tots li semblaven iguals, i no semblava que els números de cel·la seguissin una pauta determinada.

Van arribar per fi a la cel·la 12-17. La porta era semblant a totes les altres que havien passat pel camí: blanca, estèril, sense finestretes ni obertures. Un dels guardes del grup en cap va marcar un codi curt en un teclat i va retrocedir quan es va obrir la porta de la cel·la amb un grinyol apagat.

Dins estava asseguda en un catre estret una noia prima, de cabell fosc, d'uns quinze anys d'edat. Malgrat l'uniforme gris de la presó i de les macadures que tenia a la cara i als braços, no havia perdut un aire de desafiament; però darrere d'aquell desafiament hi havia també esgotament.

-Què passa ara? -va preguntar la noia.

-Una visita -Va dir el primer guàrdia, convidant a la Jaina a entrar amb un gest. Va assenyalar un teclat verd que estava al costat de la porta-. Quan hagis acabat, prem el botó de TRUCADA.

-És una mica tard per fer visites, no? -Va dir la Malinza, observant la Jaina amb desconfiança.

La Jaina va entrar a la cel·la, que estava il·luminada amb llum forta.

-Em dic Jaina Solo -Va dir quan es va tancar la porta a la seva esquena. Va examinar ràpidament a la noia, preguntant-se com l'haurien tractat.

La Malinza va aixecar la cara, de trets molt definits. Va observar la Jaina un moment abans d'assentir amb el cap.

-L'oncle Luke m'ha parlat de tu. Un cop em va ensenyar un holo d'en Jacen i de tu quan éreu petits.

Les paraules de la noia li van provocar una fiblada inexplicable de gelosia. L'oncle Luke? Qui era aquella noia a la qual ella no coneixia, que feia seu l'oncle de la Jaina?

Però la seva indignació es va convertir aviat en comprensió quan va recordar que la Malinza era la filla patrocinada d'en Luke. Els seus pares havien mort (Gaeriel Captison, antiga primera ministra de Bakura, havia lliurat la seva vida per destruir una bona part de la problemàtica Tríade Sacorriana, i Pter Thanas havia mort de la malaltia de Knowt feia alguns anys), i en Luke Skywalker era, probablement, el més semblant que tenia la Malinza a una família. Amb quin dret li ho anava a negar?

-Desitjaria que ens haguéssim conegut en millors condicions -Va dir, avançant més cap a l'interior de la petita habitació per apropar-se a la noia. Aquesta li va indicar el catre.

-Em permets?

-Has triat un moment francament dolent per venir de visita -Va dir la Malinza, mentre feia lloc perquè la Jaina s'assegués al seu costat.

-M'ho vols explicar?

La Malinza va observar-la amb una maduresa impròpia de la seva edat. Tenia una mirada penetrant, que resultava més desconcertant encara pel fet que els seus ulls eren de colors diferents. La seva pupil·la esquerra era verda; la dreta era grisa.

Igual que els de la seva mare, va pensar la Jaina.

Va semblar durant un llarg moment que la Malinza no anava a respondre a la pregunta de la Jaina.

-Tu saps per què sóc aquí -Va dir per fi.

-Se t'ha acusat de segrestar al primer ministre.

-De fet, se m'acusa oficialment d'alteració de l'ordre públic i conspiració.

-I no ve a ser el mateix?

La Malinza negà amb el cap.

-La diferència és important, en realitat.

-Per què? Ara que en Cundertol ha tornat...

-Jo no he tingut res a veure amb ell -li va interrompre -. Però la resta és veritat.

-Ho sento, però em costa veure't alterant l'ordre públic.

El comentari de la Jaina va fer somriure lleument a la Malinza, que va estendre els braços per ensenyar els senyals de cops.

-Mira'm -Va dir-. Si haguessin volgut pegar-me, hi ha manera de fer-ho sense deixar empremta. Això m'ho vaig fer resistint-me a ser detinguda. Van fer falta tres, i dos droides, per immobilitzar-me.

En la seva expressió s'apreciava un orgull ardent, però no ocultava el cansament terrible que la Jaina reconeixia massa bé. Recordava haver sentit aquella sensació quan havia mort l'Ànakin: la sensació que no hi havia res a perdre, de desànim, d'impotència. Era molt fàcil prendre per cicatrius de guerra el que en realitat eren indicis d'autodestrucció.

-Per què lluites? -li va preguntar la Jaina.

-Això és el més estrany. Fa una setmana, jo no lluitava si més no.

Llavors es va dissoldre per complet l'actitud de desafiament de la Malinza, per deixar pas a una expressió de franc desconcert.

-No tens idea on us acabeu de ficar. T'ho dic jo: el que està passant aquí és una bogeria.

-En quin sentit, Malinza? -li va preguntar la Jaina, apropant-se més a ella per fomentar la seva sensació de confiança.

La noia va riure per sota el nas.

-Potser el més boig de tot sigui el fet que em plantegi explicar-t'ho -Va dir, recolzant-se en la paret-. Si hi ha aquí algun enemic, sou vosaltres.

La Jaina va arrufar les celles però no va dir res, percebent que era inútil pressionar-la. Si havia de sortir, sortiria.

Després de més d'una dotzena de pulsacions del cor, la Malinza va sospirar.

-És igual. En tot cas, ja ho he intentat explicar a tots els de per aquí.

-I no et creuen?

-Per què creus que sóc aquí, si no? -Va dir la noia, assenyalant una càmera de seguretat que les observava-. Suposo que no els vindrà malament sentir la història una vegada més. I qui sap? Pot ser que aquesta vegada fins i tot em facin cas.

-I encara que ells no et facin cas, no dubtis que jo sí -Va dir la Jaina.

La Malinza va somriure i va assentir amb el cap.

-D'acord -Va dir, inclinant-se cap endavant per començar el seu relat-. Fa cosa d'un mes, jo encapçalava una cèl·lula d'activistes, valent-me de la reputació dels meus pares per donar a conèixer el nostre missatge. Érem setze en total. Al principi no fèiem més que organitzar actes de protesta, difondre el missatge... però la cosa ha crescut molt més amb el temps. Ens fèiem dir Llibertat. Ja sé que no és molt original -Va dir, alçant els ulls al cel-, però transmet el missatge.

-I quin és aquest missatge?

-Que estem cansats de doblegar-nos a les doctrines imperials, és clar. Ha arribat el moment que ens llevem les nostres cadenes i ens governem a nosaltres mateixos.

-Imperials? -va repetir la Jaina, confosa. Havien passat gairebé trenta anys des s'havia expulsat de Bakura la presència imperial.

-No es tracta de l'Imperi pròpiament dit -va explicar la Malinza-, sinó del que va ocupar el seu lloc: la Nova República. No saps que la naturalesa avorreix el buit? Sobretot, quan es tracta d'un buit de poder. Quant ens vam haver guanyat la nostra llibertat, vam oferir els canells perquè tornessin a posar-nos les cadenes. Ens vam lliurar a la Nova República com uns animalets domèstics que suplicàvem unes engrunes d'afecte. I és l'únic que ens van donar: engrunes.

La Jaina va torçar el gest davant aquella descripció en la creació del govern en la qual havien participat els seus pares.

-És clar que, ja no en dieu Nova República, oi? Li han posat un nom nou des que va perdre la seva guerra contra els yuuzhan vong -va comentar la Malinza amb sorna-. Ningú vol tractar amb els perdedors, no és així? És clar que, la vostra única esperança de defensar-vos era fer-vos passar per una altra cosa. Però els fems de cratsch sempre fa pudor, encara que li canviïn el nom, no et sembla?

La Malinza negà amb el cap i va apartar la vista.

-Si guanyeu als yuuzhan vong, tornareu a posar cadenes a tots, com abans -va prosseguir-. I, si perdeu, fareu que tots s'enfonsin amb vosaltres.

-Les coses no són així.

-Que no? Em diràs, probablement, que si no ens unim per derrotar l'enemic comú, morirem tots. Però sempre hi ha un enemic comú, Jaina. Els règims repressius no funcionen sense ells. L'Imperi tenia la seva Aliança Rebel; nosaltres vam tenir en temps als ssi-ruuk, i ara mateix vosaltres teniu als yuuzhan vong. De qui es tractarà la propera vegada que us sembli que s'obrin les esquerdes?

-Em limitaré amb arribar a la propera vegada -Va dir la Jaina-. Però, digues-me, Malinza, Què passaria si perdéssim aquesta guerra? Què faríeu si es presentessin els yuuzhan vong a la vostra porta i no estiguéssim nosaltres per ajudar-vos, com vam fer amb els ssi-ruuk?

-Lluitaríem contra ells, és clar -Va dir la noia sense més-. I, sí; el més probable seria que moríssim tots. Però la decisió seria nostra; no l'hauria pres un buròcrata sense rostre a l'altre extrem de la galàxia.

-És aquesta veritablement la qüestió, Malinza? Es redueix a qui us controla? O a qui pren les decisions per vosaltres?

-És clar que es redueix a això!

-Jo no recordo que la Nova República hagi exigit res a Bakura mai. Sempre us va preguntar.

-I nosaltres vam dir sempre que sí. Ja ho sé. Això m'irrita més del que pots entendre. Quan ens vam humiliar davant la Nova República, aquesta ens va robar alegrement la nostra flota de defensa, les nostres famílies...

La Malinza es va interrompre, deixant-se caure pesadament contra la paret amb un sospir de cansament i d'agitació. La Jaina va sentir alleujament en veure llàgrimes als ulls de la noia. Ja havia entès el que es trobava darrere del desgrat que sentia la Malinza cap a la Nova República, per molt que ho adornés de retòrica. Darrere de la seva postura de desafiament estoica, seguia sent una simple noia de quinze anys, que s'havia vist obligada a desafiar un govern que ella considerava repressor, obligada a aprendre unes habilitats que no havia d'aprendre una adolescent... però que no per això deixava de tenir només quinze anys. El que hagués estat capaç de superar aquest desavantatge deia moltíssim de la seva capacitat i de la seva determinació. Pel que sembla, havia seguit l'exemple del seu oncle adoptiu.

La mateixa Jaina no havia tingut molta més edat quan havia esclatat la guerra contra els yuuzhan vong. Va pensar que les persones són capaces de fer coses extraordinàries quan ho exigien les circumstàncies.

-Em sap greu això de la teva mare, Malinza -Va dir la Jaina, recolzant una mà a l'espatlla de la noia. Aquesta no la va rebutjar-. La vaig tractar una mica a Centràlia abans de la seva mort, però llavors jo era només una nena. Sé que l'oncle Luke tenia un gran concepte d'ella.

-Jo tot just la recordo -Va dir la Malinza, intentant parlar amb despreocupació mentre estroncava una llàgrima-. Recordo la seva marxa, i que la meva tia em va intentar explicar el que havia passat quan no va tornar; però jo només tenia quatre anys i no vaig arribar a entendre-ho del tot. Només vaig saber que ens l'havien tret. La Nova República la va arrossegar a una guerra que no era la seva, i ella va lliurar la vida per salvar a uns altres. Va fer una cosa molt bona, i jo vaig patir en conseqüència -es va encongir d'espatlles amb impotència-. Suposo que l'univers va trobar el seu equilibri, com fa sempre. Només que en aquella ocasió jo era al costat dolent, res dolent.

-Equilibri? -va preguntar la Jaina-. Què vols dir?

-L'Equilibri Còsmic. La roda del destí, saps? -Va dir, canviant de postura al catre per mirar-la cara a cara-. Tota acció provoca una reacció. No pot existir una força poderosa per al bé sense que existeixi en algun lloc una força per al mal que l'equilibri. De la mateixa manera, les obres bones condueixen a resultats dolents per a algú més, de manera absolutament involuntària. Així funciona l'univers, i també la Força. Si avui salves a algú a Bakura, pot ser que matis a un altre més tard. Per això no vull la presència aquí de la vostra Aliança. És massa perillosa. No vull que la meva llar es trobi sota el foc amic.

-De manera que no vols intervenir en l'Aliança Galàctica, ni en la guerra contra els yuuzhan vong. És això el que vols dir?

-No m'entenguis malament, Jaina. No tinc res en contra de l'oncle Luke. És l'única família que tinc, a part de la tia Laera, que em va criar després de la mort de la meva mare. El meu pare va morir poc després de néixer jo i no el vaig arribar a conèixer. Si hagués de posar-me de part d'algú, seria del vostre. Si no ho faig, és només per por de les repercussions de l'Equilibri.

-Llavors, què guanyes segrestant a Cundertol? Ell és molt partidari d'una aliança amb els p'w'eck. Serien una alternativa viable a l'Aliança Galàctica, i us donarien una oportunitat de defensar Bakura contra un atac dels yuuzhan vong.

-Precisament! -Va dir ella-. Per això no tindria sentit que jo hagués segrestat a Cundertol.

-Però podries haver-ho ordenat...

-No -la va interrompre amb fermesa-. Tampoc ho vaig ordenar. Sóc jove, però no per això sóc necessàriament ximple!

-Jo no dic que...

-Potser no; però segueixes atenent al que et diuen... i et diuen que sóc una ximpleta -va deixar anar un riure sense d'humor que va interrompre el seu ànim ombrívol-. D'altra banda, pot ser que tinguin raó, si hagués intentat donar un cop com aquest.

-No ets ximple, Malinza -Va dir la Jaina, intentant-la apaivagar; però la noia no va donar mostres de sentir-la.

-No faig més que intentar explicar que l'objectiu de Llibertat no és més que expulsar de Bakura a la Nova República. No recorrem a la violència, ni de bon tros segrestem a gent. Digues-nos idealistes si vols, però el cas és que tenim principis. L'última cosa que volem és que el règim antic sigui substituït per un altre igual de dolent.

La Jaina es va quedar atònita en pensar que setze persones havien intentat oposar-se a tota una civilització galàctica. Allò semblava, o bé una bogeria, o un acte de valor increïble.

-Com vau poder somiar tan sols amb aconseguir-ho?

-Ah, bé... aquesta és la qüestió -va respondre la Malinza amb un lleu somriure-. Veuràs, el cas és que comptàvem amb certa ajuda econòmica de fonts privades, i amb aquests diners vam poder aprofundir molt en les infraestructures, buscant coses que poguessin servir: proves de corrupció, de brutalitat, de tenir bons padrins, etcètera. Et sorprendria saber les coses que descobrim.

La Jaina no ho va dubtar; la seva mare ja li havia parlat bastant dels polítics corruptes al llarg dels anys.

-Qui us finançava?

-Estic segur que prefereixen que sigui confidencial -Va dir la Malinza amb fermesa-. Sobretot, pel que fa a vosaltres.

La Jaina va respectar la discreció de la Malinza sobre la qüestió, però va sospitar dintre seu que la Brigada de la Pau podria haver tingut a veure amb això en algun moment passat. Una organització clandestina com aquella seria ideal per provocar dissidències.

-Em dius que no ets partidària de la violència, Malinza; però i els altres?

-Cap dels setze membres de la prefectura de Llibertat era partidari de la violència. No era el nostre estil. Però...

-Però...?

-Bé, vam tenir altres afiliats -Va dir-. I és possible que aquests tinguessin intencions violentes. La veritat és que diria que alguns eren molt partidaris de la violència. Però nosaltres no els animàvem a què seguissin amb nosaltres.

-Llavors, qui més s'afiliava?

-Gent de tota mena, en realitat. No totes les activitats de Llibertat eren clandestines; teníem un centre de reclutament i el nostre programa era ben conegut. Això és una democràcia, no? O se suposa que ho és. Alguns dels nostres afiliats eren persones avorrides de la seva vida rutinària i que buscaven emocions. A vegades rebíem a persones procedents d'altres moviments clandestins semblants al nostre. Des de l'arribada dels p'w'eck, hem atret a descontents de tot tipus -va comentar, arronsant les espatlles.

-Per què?

-Bé, per començar, sempre s'ha sabut que jo formava part de Llibertat, i tinc cert renom en els mitjans de comunicació perquè la meva mare va ser primera ministra. Des del primer moment van acudir a nosaltres diversos excèntrics que volien servir-se del nostre impuls, però sempre va ser fàcil filtrar-los. Almenys, fins fa poc temps -Va dir, baixant la vista cap a la seva falda-. La veritat és que s'estava posant difícil controlar-ho. El moviment anti p'w'eck ens va deixar clar que si no estàvem amb ells, estàvem contra ells. Ja he dit que no sóc xenòfoba; crec que els p'w'eck serien bons per a Bakura. En realitat no vull estar en contra de ningú, perquè equival a posar a algú en contra meva. La reacció de l'Equilibri et dóna un cop tan fort com l'impuls que li dones tu. I, creu-me: no vull tornar a emportar-me un altre cop.

-Crec que començo a entendre't -Va dir la Jaina. I era veritat. No és que cregués sense falta tot el que li havia explicat, però tampoc creia que aquella noia fos persona capaç d'ordenar segrestos i assassinats per afavorir la seva causa-. Llavors, per què creus que ets aquí en realitat? -li va preguntar.

-El que fèiem, ho fèiem massa bé -Va dir la Malinza-. Estàvem descobrint massa coses. Havíem descobert draps bruts de diversos senadors, i amenaçàvem amb fer pública la informació.

-Xantatge?

-Es pot dir xantatge si ho fas pel bé de la societat? -Va dir la Malinza, encongint-se d'espatlles-. En tot cas, s'estaven posant nerviosos, però no podien treure'ns del mig sense aixecar una polseguera encara més gran. Fes-te càrrec: en realitat, no havíem fet res veritablement il·legal. Els hauria resultat difícil empresonar-nos molt de temps, perquè quan haguéssim donat a conèixer els seus secrets, la simpatia del públic s'hauria posat de la nostra part. Llavors, suposo que vam arribar a una mena de punt mort. Era una situació d'espera, cadascun esperant que cedís l'altre.

-I, mentrestant, suposo que seguíeu buscant més draps bruts -Va dir la Jaina-. El que vol dir que, si és veritat que no creuen que haguéssiu segrestat a Cundertol, vàreu descobrir alguna cosa que ells tenien forts desitjos de mantenir en secret.

-Si va ser així, et dic de veritat que no tinc idea de què va poder ser -Va dir la Malinza, negant amb el cap de nou-. Estàvem seguint la pista d'una operació financera que s'havia produït just després de l'arribada dels p'w'eck. Va sortir del planeta una quantitat enorme de diners, però nosaltres no descobríem on havia anat a parar ni qui estava darrere d'això. Semblava una transacció comercial d'alguna classe, i és molt possible que no fos més que això. Però ens estranyava que s'hagués ocultat l'origen i el destí -la Malinza li va dirigir una mirada interrogativa-. La vostra Aliança Galàctica no estarà buscant diners ara mateix, oi?

-No. Almenys, de Bakura no.

Acceptar diners de Bakura hauria estat com treure xavalla a un nen per finançar la compra d'una nau espacial.

-Potser fos una operació legítima, com has dit -Va dir la Jaina.

La Malinza fer que sí amb el cap.

-Sigui com sigui, el cas és que sóc aquí -Va dir, assenyalant amb un gest ampli l'entorn de la seva cel·la. Va fer una pausa i va clavar en la Jaina una mirada de serietat-. No sóc responsable del segrest d'en Cundertol; ho juro. Però amb això no es detindran els que estan darrere de tot això. Mai consentiran que la veritat sigui un obstacle per aconseguir els seus propòsits.

-Si no ho vas fer, no podran tirar endavant l'acusació.

La Malinza va riure.

-Estàs donant per fet que vaig a tenir un judici just -Va dir, negant amb el cap-. Segur que apareixen proves circumstancials.

La Jaina va pensar que la jove podia tenir raó. Recordava la seguretat amb què havia afirmat Blaine Harris la culpabilitat de la Malinza en anunciar la notícia de la seva detenció. Però, d'altra banda, també s'havia de tenir en compte la reacció d'en Cundertol en conèixer la notícia. Estava clar que no havia estat tan convençut com Harris.

-El testimoni del primer ministre tindrà una mica de pes -Va dir, intentant-la animar -. Al cap i a la fi, ell va estar allà. Si ell no creu que vas ser tu, dubto que puguin arribar a condemnar-te.

-Pot ser -Va dir la Malinza amb veu apagada. Havia perdut part del seu ardor. Semblava, més que mai, una adolescent sola i espantada, ficada en fets que la sobrepassaven-. He de tenir fe en l'Equilibri. Si ara em fan un mal, sortirà d'això algun bé un altre dia. Això és un consol, almenys.

«Un consol molt fluix», va pensar la Jaina. Però també era possible que la fe de la Malinza en l'Equilibri no fos menys fluix que la fe de la pròpia Jaina en la Força.

Es va posar dempeus consultant el seu cronòmetre. Passava de la mitjanit, i els seus pares començarien a preocupar-se.

-He de marxar ja.

-Però encara no m'has dit per què has vingut -va protestar la Malinza.

-Estic fent la meva feina, això és tot -Va dir la Jaina amb un somriure-. Ja saps com som els Jedi: sempre pel mig...

-I sempre sortint-vos amb la vostra -Va dir la Malinza, tornant un somriure desanimat que se li va esborrar de seguida-. He de reconèixer que m'alegraria sortir d'aquí.

La Jaina fer que sí amb gest de solidaritat.

-Veuré el que puc fer al respecte -Va dir. Va prémer el botó de TRUCADA i es va tornar per última vegada cap a la Malinza-. Potser puguem exercir alguna pressió perquè el teu judici surti abans.

La Jaina callà de sobte. La porta s'havia obert, però el passadís estava buit.

-Què estrany -va murmurar.

-Què passa? -Va dir la Malinza, mirant cap a la porta.

-Els guàrdies em van dir que vindrien a escortar-me quan els avisés per marxar -La Jaina sortir acuradament de la cel·la. Tots els seus nervis li cridaven és un parany! -. Però no hi ha ningú. Ni tan sols un droide.

La Malinza va sortir també de la cel·la i es va reunir amb la Jaina. Aquesta llegia en l'expressió de la noia que la Malinza estava tan sorpresa com ella que no sonés cap sirena en sortir de la cel·la. Però la sorpresa no va trigar a deixar pas a l'emoció.

-És en Vyram! -va exclamar la Malinza-. Ha de ser ell!

-Qui és en Vyram?

-És un dels membres de la prefectura de Llibertat. De fet, podria dir-se que és el cervell del grup. Si hi ha algú capaç de ficar-se al sistema i treure'm d'aquí, ha de ser ell.

-No ho sé, Malinza -Va dir la Jaina, mirant a un costat i un altre amb inquietud-. Això no em sembla bé.

-Això és fàcil de dir. Tu sortiràs d'aquí, passi el que passi -Va dir la Malinza, alçant-se fins a gairebé tenir els ulls a l'altura dels de la Jaina-. Jo vaig a provar sort.

La Malinza va començar a caminar pel passadís, però la Jaina la va agafar de la màniga.

-Espera! No és per aquí -li va dir. No aconseguia treure's de sobre les seves sospites; alguna cosa li deia que el que es disposava a fer era una cosa que algú volia que fes. No obstant això, tenia poques opcions-. Almenys, deixa que t'ensenyi el camí.

La Malinza va esbossar un somriure d'agraïment i maliciós al mateix temps.

-Ja creia que no m'ho anaves a oferir -Va dir.

* * *

Següent