Dinastia del mal (VIII)

Anterior

8

Un suau bip de la consola va alertar a Bane que el Triomf estava a la fi aproximant-se a la seva destinació final.

El viatge a Prakith havia portat més del que havia anticipat. Viatjar al Nucli Profund sempre era perillós; les estrelles densament condensades i forats negres al cor de la galàxia creaven pous de gravetat capaços d'atrapar el continu espai-temps. Sota unes condicions tan extremes, les carreteres hiperespacials eren inestables, canviant-se o fins i tot col·lapsant-se sense advertència.

L'última ruta coneguda cap a Prakith havia col·lapsat feia prop de cinc-cents anys, i ningú s'havia molestat a traçar una nova des de llavors. Això passava freqüentment en mons del Nucli Profund: si no eren rics en recursos o en dipòsits minerals, els perills de tractar de trobar noves carreteres hiperespacials simplement no justificaven l'esforç.

Als segles després del col·lapse de les hipercarreteres, Prakith bàsicament havia estat oblidada per la resta de la República. Fins i tot viatjar des de sistemes propers era arriscat, i en Bane esperava trobar un planeta que s'havia estancat després de ser tallat de la resta de la societat. El comerç interplanetari era l'ànima de la cultura galàctica; sense ell les poblacions minvaven i els nivells de tecnologia tendien a retrocedir en diversos graus.

L'aïllament de Prakith també havia permès als Jedi purgar eficientment totes les mencions d'en Darth Andeddu i els seus seguidors dels registres galàctics, encara que el propi Prakith era encara esmentat en un grapat de fonts més antigues. En Bane havia compilat totes les fonts conegudes, incloent diverses cartes de navegació desesperançadament desactualitzades, amb l'esperança de relocalitzar el món perdut.

No era impossible viatjar a través d'hipercarreteres no mapejades, però era lent i perillós. En Bane va ser forçat a traçar i retardar la seva ruta múltiples vegades, fent centenars de petits salts, movent-se d'una estrella a les seves veïnes properes, triant i escollint d'una llista de potencials rutes hiperespacials generades per l'ordinador de navegació d'últim model del Triomf.

Malgrat ser el millor programa que els crèdits podien comprar, l'ordinador estava lluny de ser a prova de ximples. Operava sobre probabilitats i assumpcions teòriques derivades de dades prèviament reportades i mesures complexes astrogacionals fetes en vol. No hi havia manera de predir l'estabilitat o la seguretat inherent d'una ruta donada fins que una nau la traçava travessant; com a resultat cada fase del viatge tenia el potencial d'acabar en desastre.

Viatjar a través de l'espai sense mapejar era més un art que una ciència, i en Bane confiava tant en els seus instints com en els càlculs matemàtics de l'ordinador de navegació. Enganxar-se a salts més curts perllongava el viatge, però era capaç de minimitzar  el risc que el Triomf fos destrossat per un pou de gravetat inesperat o de ser aixafat fora de l'existència per una hipercarretera col·lapsant-se.

Aquesta no era la primera vegada que havia enfrontat els perills del Nucli Profund. Feia deu anys havia viatjat al món perdut de Tython per reclamar l'holocró de la Bèlia Darzu. El fet que ara estigués anant a Prakith per recuperar un altre holocró -aquest creat per Darth Andeddu- no li va resultar mera coincidència, però.

El que l'ignorant rebutjava com a probabilitat o sort aleatòria era sovint el treball de la Força. Alguns escollien anomenar destí o avenir, encara que aquests termes eren de lluny massa simples per captar la subtil, encara que de gran abast, influència que implicava. La Força era viva; amarava el mateix teixit de l'univers, fluint a través de cada criatura vivent. Una energia que tocava i influïa en totes les coses amb vida, els seus corrents -tant la lluminós com el fosc- fluïen i refluïen, donant forma als patrons de l'existència.

En Bane havia passat una vida estudiant aquests patrons, i havia arribat a adonar-se que podien ser manipulats i explotats. Havia arribat a entendre-ho, en quan el poder del Costat Fosc minvava, els talismans creats pels antics Sith tendien a perdre's. Però amb el temps el cicle canviaria, i mentre el poder del Costat Fosc esperava l'oportunitat que aquests tresors perduts es trobessin de nou, ressorgiria a la superfície. Durant aquestes finestres d'oportunitat, tot el que es requeria era un individu amb la saviesa de reconèixer-les i la força per prendre l'acció.

En Bane havia dominat aquests talents, tot i així no estava segur de poder dir el mateix de la seva aprenenta. La Zannah era llesta i astuta, i els seus poders en el Costat Fosc podien ser fins i tot més grans que els seus propis. Però tenia la visió per guiar els Sith a través dels embolics invisibles de la història mentre s'alçaven i queien?

Es preguntava com estaria progressant la seva investigació a Doan. Hi havia esperat tornar a Ciutric abans que ella, però hi havia subestimat la dificultat de navegar a través del Nucli. Per quan tornés, era probable que ella ja hi fos esperant-lo. S'adonaria que l'havia enviat lluny com a distracció, i estaria esperant traïció al seu retorn. L'enfrontament que havia estat anticipant finalment passaria.

La consola de navegació bipejà de nou, i les vistes fora de la cabina de comandaments van canviar del camp blanc encegador de l'hiperespai per revelar el sistema Prak: un sol vermell petit envoltat de cinc planetes diminuts. Prenent el control manual del seu navili, Bane va baixar en el tercer, un món oblidat àmpliament cobert de volcans actius, llacs de magma cremant, i camps foscos de cendres de sofre.

Mentre entrava a l'atmosfera, els escàners van captar diverses petites ciutats disperses en la inhòspita superfície. La més propera estava a diversos centenars de quilòmetres al nord, però en Bane va girar la seva nau en direcció oposada, dirigint-se al vast conjunt de muntanyes que recorria aquesta a oest l'equador del planeta.

No sabia si el culte de l'Andeddu encara existia o no, però des del moment en què va sortir de l'hiperespai havia confiat que la seva fortalesa encara sobreviuria. Podia percebre la seva presència a la superfície del món, un nexe d'energia del Costat Fosc prement com una balisa des del cor de les muntanyes.

Mentre s'apropava més, la nau va detectar un petit assentament en la vora del conjunt. Sorprenentment, una balisa automatitzada d'aterratge estava emetent un senyal als canals estàndards. Això significava que encara hi havia un espaiport actiu, encara que era probablement utilitzat per les llançadores que viatjaven d'una localització de la superfície del planeta a una altra, més que per a visitants de fora del món.

La teoria d'en Bane va ser confirmada quan va portar la seva llançadora a aterrar a la petita plataforma d'aterratge a la vora de l'assentament. L'única altra persona en el lloc era un home vell assegut en una cadira fora d'una caseta de duanes petita, esgavellada. Observava amb curiositat mentre Bane sortia de la nau, però no va fer cap esforç per aixecar-se.

-No es veuen molts visitants últimament, -va dir mentre en Bane s'aproximava-. Ets de Gàllia?

Per la seva investigació, Bane sabia que Gàllia era una de les ciutats més grans de Prakith. L'home estava suposant que era un nadiu de Prakith; la idea que algú de fora del seu sistema fora de visita òbviament no se li havia passat per la ment.

-És cert, -va dir en Bane, sense veure cap motiu per complicar la situació en revelar la veritat-. Vaig volar des de Gàllia. Estic buscant informació sobre els seguidors de Darth Andeddu.

L'home es va inclinar cap endavant en la seva cadira i va escopir a terra.

-No ens agrada parlar d'ells. -Fixà a Bane amb una mirada de sospita, va escopir de nou, llavors es va reclinar a la cadira i va creuar els seus braços desafiadorament-. No tinc res més a dir-te. Torna a Gàllia. No ets benvingut aquí.

En Bane podia haver pressionat en l'assumpte, però no va veure benefici a intimidar o torturar un home vell insignificant, irritable. En el seu lloc, es va girar i va començar a caminar en direcció als edificis a l'horitzó. Confiava que algú aquí estaria disposat a explicar-li el que volia saber.

* * *

Un parell d'hores més tard Bane estava de tornada a la seva llançadora, armat amb la informació que necessitava. Tot i la declaració de l'home vell, havia trobat que la gent estava massa ansiosa per compartir el que sabien sobre l'estrany culte insular en el profund de les muntanyes veïnes.

Estava clar que els seguidors de l'Andeddu encara estaven actius; ocasionalment alguns d'ells fins i tot anaven a la petita ciutat per necessitat de subministraments. També estava clar que la gent en el llogaret de la muntanya es referia als seus misteriosos veïns amb una combinació de por i aversió. Les estimacions dels seus números variaven des d'un parell de dotzenes a més de mil, encara que en Bane sospitava que la realitat estava en algun lloc més a prop de l'extrem inferior. A part d'això, tota la resta requeia sota la cega especulació o la superstició il·lògica.

Atret per l'inconfusible poder del Costat Fosc que emanava del seu objectiu, en Bane va portar al Triomf més baix i va començar a inclinar-lo entre els alts pics negres. Mentre volava més profundament en la serralada, va començar a notar senyals en augment de recent activitat sísmica. Algunes de les muntanyes eren de més de vint quilòmetres d'alt però la majoria era la meitat d'aquesta altura, els seus cims arrencats quan la lava fosa en el seu nucli esclatava en una pluja de fum i foc.

No va passar molt abans que la pròpia fortalesa sorgís a la vista, una estructura elevada construïda en la plana plana d'una vall oculta en la profunditat del cor de la serralada. Una piràmide de quatre cares, de punta plana tallada en obsidiana negra, l'edifici de dos-cents metres d'altura era part fortalesa i part monument a un autoproclamat déu. Per les històries dels vilatans, en Bane havia sabut que Andeddu havia estat adorat com una deïtat durant la seva llarga, llarga vida abans de ser deposat. Tot i així, després de la seva traïció i mort, un petit culte de seguidors devots creien que el seu esperit encara existia. Havien continuat el seu servei lleial, preparant-se per al dia en què el seu Mestre tornés.

El llarg aïllament de Prakith de la resta de la galàxia només havia servit per enfortir la resolució dels seus seguidors. Aquells que vivien al temple ara eren descrits arreu del món amb el que va parlar com a fanàtics, i en Bane sospitava que cadascú estaria disposat a sacrificar la seva vida per protegir l'holocró de l'Andeddu.

En Bane va propulsar cap enrere la seva llançadora, buscant un lloc per tocar terra. Rivets de lava reptaven des dels pics que l'envoltaven i recorrien el seu camí per la vall. El poder malvolent que emanava de la fortalesa mantenia els corrents mortals a ratlla, però qualsevol lloc d'aterratge que escollís a terra estaria en risc. No tenia intenció d'adquirir l'holocró, només per tornar i descobrir que la seva nau havia desaparegut sota un riu de flux lent de magma.

Hi havia una opció: el cim pla de la fortalesa, sens dubte construïda en primer lloc com un lloc d'aterratge. Hauria preferit no arriscar-se a alertar a qualsevol dins de la piràmide aterrant en ella, però semblava que no tenia elecció. Hi havia un moment per a les subtileses, i un moment per a la força. Va envoltar la piràmide una vegada, llavors va portar la llançadora cap a un aterratge perfecte en la plataforma d'aterratge.

Movent-se ràpidament, va saltar des de la cabina de comandaments i va córrer cap a fora, amb el sabre làser ja empunyat. A través de la Força, podia percebre les càmeres a l'edifici sota els seus peus explotar en un frenesí d'activitat mentre els cultistes corrien per trobar-se amb l'intrús inesperat.

Va mirar ràpidament al voltant, prenent consciència dels seus voltants. El sostre era quadrat, trenta metres d'extensió a cada costat, amb una petita escotilla construïda en una cantonada. En aquest moment, l'escotilla va irrompre obrint-se i éssers que ell va suposar que eren cultistes van començar a sorgir fora, gairebé dues dotzenes en total, tots armats amb vibroespases i maces.

Malgrat els seus números, en Bane a l'instant es va adonar que no representaven cap amenaça real. Encara que adoraven a un dels Sith antics, aquests eren homes i dones corrents. La Força no fluïa a través de les seves venes; no eren res excepte despulles. La seva fúria podia estar alimentada per les energies del Costat Fosc que emanaven del temple, però Bane podia atreure igual de fàcilment el mateix poder, deixant que es formés fins que l'alliberés contra els seus enemics.

Una dècada abans els hauria enfrontat ansiosament en un combat físic, el seu cos bombant completament l'adrenalina alliberada pels orbaliskos que havien cobert la seva carn. Arrossegat per una ira dement, hauria gravat una marca sagnant entre els seus números, apunyalant i tallant als seus indefensos enemics mentre confiava que les closques impenetrables dels orbaliskos li protegissin dels seus cops.

Però els orbaliskos ja no hi eren. Ja no era invulnerable als atacs físics, tot i així ja no era un esclau a la set de sang primària que solia aclaparar-lo. Lliure de la infestació parasítica, era capaç de despatxar als seus enemics utilitzant la Força més que confiant únicament en la força bruta. En Bane va extingir la seva arma i es va quedar perfectament calmat, permetent a l'horda que s'arremolinava acostar-se a ell mentre reunia les seves forces. Va cridar al poder del propi temple, alimentant-se d'ell per millorar les seves pròpies habilitats mentre creava un camp mortal al voltant del seu cos. Va començar com un cercle estret, però ràpidament es va escampar cap a fora fins que es va estendre fins a un radi de deu metres, amb el Lord Sith al centre. L'aire dins de la circumferència del camp de sobte es va tornar més fosc, com si la llum del sol vermell de sobre de sobte s'hagués atenuat.

Ocult en la penombra ombrívola, Bane simplement va mantenir la seva posició contra l'assalt enemic. Les files frontals de cultistes, a l'atac, van udolar d'agonia mentre entraven al camp, la seva essència vital violentament drenada dels seus cossos, envellint-los mil anys en tan sols un parell de segons. Els músculs i tendons atrofiats a l'instant; la seva pell marcida i encongida, tirant fortament dels seus ossos. Els ulls i les llengües apergaminades, convertint-los en closques momificades abans que la seva carn dissecada es desplomés, deixant només les restes esquelètiques i un parell de brins de pèl.

L'esforç de crear una aura de pura energia del Costat Fosc ràpidament hauria cansat fins i tot a Bane. No obstant això, mentre els seus enemics queien era capaç d'atreure la seva essència cap a si mateix, alimentant-se de les seves energies per revitalitzar les seves forces esvaint-se i reforçant el camp en preparació per a la següent onada de víctimes.

La massa dels cultistes va continuar carregant cap endavant. Aquells en les files del mig havien vist el destí dels seus companys i van tractar desesperadament d'aturar-se. Però l'impuls d'aquells enrere seu, va escombrar amb ells cap endavant fins al camp per patir la mateixa mort agonitzant que aquells que ja havien caigut.

Només aquells en la part més posterior de la multitud van ser capaços de veure el perill i retrocedir a temps de salvar-se. Dels més de vint cultistes que li havien atacat, només un grapat va ser capaç de salvar-se. Estaven a una distància segura, trontollant a la vora del camp mortal amb les armes alçades, insegurs de com procedir.

En Bane va acabar amb la seva confusió en deixar que el camp caigués i en empunyar el seu sabre làser. Els seus oponents eren massa lents i massa pocs com per desafiar-lo, i les seves grolleres vibroarmes no podien tan sols bloquejar la seva espasa brillant. Completament indefensos contra un enemic superior, la seva devoció dement a Andeddu encara els impulsava a atacar l'invasor del temple sagrat. En Bane els va tallar com a anoobes.

Ja no van sortir més cultistes de les escotilles per atacar-li, però en Bane podia percebre gairebé a cent més en el temple sota ell. Els que hi havia massacrat al sostre eren els guerrers, guardians enviats a dalt pels sacerdots i auxiliars encara amagats a les habitacions i passadissos de la piràmide.

Els enemics restants eren potencialment més perillosos: els sacerdots de l'Andeddu sens dubte havien ascendit a les seves posicions a causa de la seva afinitat amb la Força. El seu entrenament probablement era limitat, i en Bane sabia que ni un de sol entre ells era prou poderós com per detenir-lo. Junts, però, podrien tenir el potencial de superar-lo. No obstant això, no pretenia donar-los temps per a organitzar-se de manera que poguessin intentar unir les seves forces.

Movent-se ràpidament, Bane va caminar cap a l'escotilla. En algun moment durant la batalla havia estat tancada, i va descobrir que havia estat segellada des de l'interior. Deixant fluir la Força a través d'ell, es va enganxar el seu sabre làser al cinturó i es va ajupir per agafar la maneta amb les dues mans. Preparant els seus enormes músculs, va obrir l'escotilla de metall girant-la, estirant-la fora de les seves frontisses i llançant-la a un costat.

Va saltar per l'escala de mà que va aparèixer a sota, aterrant en un passadís relliscós que portava més profundament cap a la fortalesa de l'Andeddu. Encenent el seu sabre làser de nou, es va moure amb passos llargs, ràpids, mentre s'obria pas infal·liblement a través dels passadissos laberíntics, atret pel poder de l'holocró de l'Andeddu cridant-lo des de les càmeres inferiors.

L'arquitectura interior li recordava a l'Acadèmia Sith de Korriban: murs de pedra antics, portes de fusta pesades, i estrets passadissos tènuement il·luminats per torxes que escopien en canelobres per la paret. Mentre marxava pels passadissos, Bane va percebre la presència ocasional d'un o dos individus a l'altre costat de les portes per les quals passava. La majoria simplement es cobrien a les seves habitacions, permetent-li continuar sense traves; podien percebre el seu poder, i sabien que interferir amb la seva missió només acabaria amb les seves morts sense sentit. Bastant sovint, però, un cultista en qui la devoció a Andeddu superava tot sentit d'autoconservació saltava fora i tractava de detenir-lo.

En Bane responia a cada un d'aquests atacs amb una eficiència brutal. Alguns els tallava en dos amb un simple escombrat del seu sabre làser; amb altres utilitzava la Força per netament partir els seus colls, mai més no trencava el pas. Per quan va aconseguir arribar a la cambra central de la fortalesa, tota la pretensió de resistència s'havia acabat. Qualsevol que encara quedés al temple s'havia retirat a les cambres inferiors, fugint de la seva ira.

Aquí, al cor de la piràmide, els seguidors de l'Andeddu havien construït un altar al seu Mestre. Llums de brillantor a cada cantonada il·luminaven l'habitació amb la seva esgarrifosa llum verda. Els murs estaven coberts de murals que representaven imatges del Rei-Déu deslligant el seu poder contra els exèrcits d'aquells que se li oposaven, i un gran sarcòfag de pedra requeia en el centre, la seva tapa gravada amb un relleu del Lord Sith fa temps mort.

A la Vall dels Lords Foscos de Korriban, en Bane havia buscat els llocs de descans antics dels Sith que havien anat abans que ell. Cada un d'ells, però, havia estat buit. Durant els segles, els Jedi havien despullat de qualsevol cosa de valor o de poder del Costat Fosc del món, protegint els tresors en el seu Temple de Coruscant per salvaguardar-lo.

Aquí, però, en Bane havia trobat el que s'havia perdut a Korriban. L'aïllament que havia permès als Jedi purgar Andeddu dels registres galàctics havia mantingut el seu lloc de descans a resguard del seu saqueig. El sarcòfag de Prakith havia estat impertorbable durant segles. A dins, la possessió més preuada del Lord Fosc esperava a ser reclamada per algú digne dels seus secrets.

Entrant a l'habitació, en Bane es va adonar de l'olor embafadora d'encens malaltissament dolça en l'aire. Mentre s'aproximava al sarcòfag, podia percebre l'aroma reptant cap a ell com una fina boira, penjant de les seves robes. Trobant una agafada en una de les cantonades de la tapa del sarcòfag, es va inclinar i va empènyer. Amb els músculs fent força, va utilitzar tota la seva gran força per treure-la del camí, el so de pedra fregant, fent ressò a la càmera mentre la tapa pesada sucumbia amb prou feines als seus esforços. A dins, el cos momificat de l'Andeddu jeia sobre la seva esquena, amb les mans agafades al voltant d'una petita piràmide de vidre premuda contra el seu pit. Estenent el braç fins al fèretre, Bane va agafar la piràmide i va tirar. Durant un moment es va sentir com si el cos de l'interior s'estigués resistint, els seus dits ossuts refusant a cessar la seva adherència.

Ell va tirar més fort, retorçant l'holocró i alliberant-lo de l'adherència del seu creador mort. Llavors es va girar i va abandonar l'habitació.

En el seu camí de tornada a la seva nau, només un parell de seguidors de l'Andeddu van fer algun esforç per detenir-lo; aquells que ho van fer els va fer a un costat com mosquits. Mig havia esperat trobar a un parell de dotzenes pastats al sostre contra ell en una última resistència desesperada, però a excepció de la seva llançadora, el sostre estava buit. Aparentment la saviesa i l'autoconservació havien prevalgut sobre la seva lleialtat a l'Andeddu.

Com ha de ser, va pensar en Bane per a si mateix. Els líders del culte s'havien adonat d'una veritat fonamental: els forts obtenen el que volen, i els febles no poden fer res al respecte. No eren prou poderosos com per evitar que reclamés l'holocró de l'Andeddu, per tant no el mereixien.

En Bane va enfilar-se a la seva llançadora i es va preparar per a l'enlairament. No va poder evitar pensar que si qualsevol dels cultistes hagués estat digne, s'hauria anat amb quelcom més que només un holocró: hauria pres a un nou aprenent, també.

Tal com va ser, la recerca del reemplaçament de la Zannah hauria d'esperar. Tenia allò pel que havia vingut. Passarien molts dies per viatjar per les rutes hiperespacials que sortien del Nucli Profund, però en Bane va agrair el viatge. Li donava temps per explorar l'holocró en un major detall. I si tot anava com ho havia planejat, per quan arribés de tornada a casa tots els secrets de l'Andeddu serien seus.

Següent